EPÍLEG DELS TRADUCTORS

Han passat trenta anys des que el senyor Antxon *** va escriure aquesta obra. Amb la voluntat d’actualitzar-ne les dades sobre certs personatges i fets esmentats, afegim aquest nou epíleg al redactat per l’autor.

L’esfondrament del comunisme a Rússia ha permès que s’obrissin alguns arxius dels serveis secrets soviètics. D’aquesta manera, s’ha pogut saber que un escamot de cinc oficials del KGB va desenterrar, traslladar i cremar prop d’una caserna de l’exèrcit soviètic, a Magdeburg, les despulles de Hitler i la seva amant, Eva Braun, i les de Goebbels i la seva família, durant la nit del 4 al 5 d’abril de 1970. L’eliminació definitiva d’aquestes restes, que des del febrer del 1946 estaven enterrades a la referida caserna, a la desapareguda República Democràtica Alemanya, evitava que poguessin ser descobertes i elevades a la categoria de fetitxe per a nostàlgics del nacionalsocialisme. L’exorcisme va tenir un nom clau: Operació Mite.

Josef von Sternberg i Joseph Patrick Kennedy van morir el 1969. Alfred Hitchcock va dir adéu el 1980. Albert Speer, que va sortir de la presó de Spandau el 1966, morí el 1982.

El 1965, la BBC va preparar un film per a la televisió, The Epic Film That Never Was (que traduït vol dir El film èpic que mai no va existir, els sona?), d’uns setanta-cinc minuts de durada, muntat amb el metratge d’aquella pel·lícula inacabada i maleïda que va ser I, Claudius, i presentat per Dick Bogarde. Es tractava d’una recopilació del material rodat per Von Sternberg, amb declaracions del mateix director, del novel·lista Robert Graves, i de diversos intèrprets implicats a l’empresa. A les escenes on apareix Merle Oberon com a Messalina, s’adverteix que Von Sternberg no havia oblidat Marlene Dietrich i que pretenia reconstruir-la sota la parença d’una altra actriu.

Els últims anys de Marlene Dietrich van ser tristos. El seu marit, el discret Rudolf Sieber, va morir com havia viscut, sense fer soroll, el 1976. Ella, retirada dels amants d’ambdós sexes, i del món del cinema i de la cançó després de patir una fractura a la cama esquerra, es va recloure en la solitud i el silenci del seu pis de París. No sortia al carrer, tan sols rebia la visita dels familiars més pròxims, i fingia ser una altra persona quan contestava per telèfon. Atrapada per la seva llegenda, volia amagar la seva vellesa perquè el món la continués recordant com una de les dones més fascinants del segle. Només en dues ocasions va trencar el seu aïllament: el 1978, per aparèixer estel·larment davant una càmera per última vegada a la pel·lícula Gigolo, al costat de David Bowie, en la qual mormolava més que cantava una dolorosa cançó, «Just a gigolo», que era una confessió i un homenatge emotiu, i el 1984, quan va permetre l’entrada al seu pis a l’actor Maximilian Schell per rodar un film biogràfic, a condició que no la fotografiessin. El documental, en el qual se sap que ella participa perquè se la sent parlar amb Schell, va deixar clar que l’antiga i sofisticada vampiressa estava avorrida de tot i de tothom. Aquell mateix any, va publicar unes memòries decebedores que semblaven escrites per una bleda o per una monja.

Mai no va dir res relacionat amb un intent de segrest. Per què? Potser l’obsessió per conservar intacta una imatge de dona fatal i lliure, que sempre sabia què havia de fer, no s’avenia amb una situació que no va poder controlar en cap moment i que la retratava dèbil i massa accessible. Tampoc no s’ha de descartar que fes el seu efecte allò que li va dir l’ambaixador Kennedy sobre els perills d’esbombar una història tan extraordinària sense aportar proves, i la Marlene, al capdavall una prussiana educada per ser una dama, devia témer un ridícul que li faria més nosa que servei. Possiblement, el més proper a la veritat és que ho va oblidar tot, o gairebé tot. Aquesta teoria no és tan impossible com sembla quan es llegeix en un llibre que la seva filla Maria, aquella nena que va provocar tants maldecaps, va publicar sobre la seva mare el mateix any que va morir, que Marlene Dietrich tenia una capacitat esfereïdora per oblidar de debò aquells assumptes i persones, bàsicament amants, que la incomodaven, com si mai no haguessin existit. Ella es creia el que imaginava, el que li interessava. La seva reacció hostil cap a l’Antxon *** quan va anar a preguntar-li sobre un segrest que no s’afigurava haver viscut, que atacava la seva concepció de veritat i de realitat, resulta comprensible.

Va morir als noranta anys, el 6 de maig de 1992, a les tres de la tarda, a la sala d’estar del seu apartament de l’avinguda Montaigne, a Paris, entre els Camps Elisis i el Sena. Els seus ulls, la seva veu i les seves cames ja feia molt de temps que eren immortals. Va ser enterrada a Berlín, la ciutat que tres anys més tard pagaria cinc milions de dòlars pels seus 3.000 vestits, 15.000 fotografies, 2.500 bandes sonores, 2.126 metres de pel·lícules personals rodades en setze mil·límetres, 300.000 papers i cartes, i la resta de les seves pertinences privades, tot destinat a omplir un futur museu.

I mentrestant, el cinema ha fet cent anys, un segle, que es diu aviat. És ben estranya, la sort d’aquest invent d’aquells empresaris fotogràfics de Lió, els germans Louis i Auguste Lumière. Al principi, ells mateixos consideraven la seva troballa una curiositat científica sense cap interès comercial. Els devia influir molt la idea que el cinematògraf es basava en una imperfecció humana: la persistència retiniana, que fa que una successió d’imatges immòbils es percebi com a moviment. De cap de les maneres, pensaven els Lumière, podia triomfar una maquinota que explotava una imperfecció. Impossible. Després, ja se sap, hi ha sorpreses. Hi ha la vida.

(Finalitzat al Cafè de l’Òpera, mig beguts i enganxats mitjançant uns walkman a l’orgiàstica Simfonia Leningrad de Xostakòvitx).