VERÍ PER A LA TAQUILLA

La notícia va caure com una bomba a totes bandes i va convertir les acaballes de maig del 38 en una altra data històrica per a Hollywood. Sunset Boulevard gairebé va sotraguejar amb la mateixa intensitat d’onze anys abans, quan va consolidar-se el cinema sonor. La commoció va resultar més forta en els locals nocturns, sobretot entre la clientela lesbiana del Mary’s, que, per un cop, s’oblidà de criticar aquelles sacrosantes grans senyores de la pantalla que s’havien de restaurar quirúrgicament la vagina de tant en tant per excés d’ús, i de fer acudits amb l’autèntic i poc viril nom —Marion— d’un actor encasellat en papers de cowboy per a westerns barats que es feia anomenar John Wayne. I no van faltar els habituals mèdiums torrats que van declarar sentir un augment de l’activitat paranormal en algunes zones —es veia sovint el fantasma de Lon Chaney a la parada de l’autobús de Vine Street—, relacionant-la amb el pànic que havia generat entre actors i actrius aquell anunci terrible.

Per cert, que no se sabia molt bé on havia aparegut primer, l’anunci, si al Motion Picture Herald, al Variety, a The Hollywood Reporter o en un altre; i ja es va fer complicat adjudicar el mèrit a cap quan tots els diaris del país s’afanyaren a reproduir aquella llista. L’efecte d’aquella lectura fou més demolidor que la de les columnes de xafardejos de la Louella Parsons i els seus acòlits, amb els seus criteris per condemnar o no a l’ostracisme tal intèrpret i tal altre. El text, no per breu, era menys sagnant:

Els responsables d’aquell veredicte i de la seva publicació eren els exhibidors independents de l’Associació de Propietaris de Sales de Cinema d’Amèrica, que justificaven aquell avís amb l’argument que les actrius esmentades havien deixat d’agradar als espectadors i que, per tant, les seves pel·lícules ja no atreien i no produïen beneficis. La reacció per part dels estudis va ser la temuda: decidiren no fer pel·lícules amb aquelles estrelles. Naturalment, els professionals dels diversos rams de la indústria tenien una opinió que creien més propera a la realitat: hi havia algú interessat a desempallegar-se d’intèrprets gens dòcils, d’aquells considerats difícils de tractar, o esquitxats per la censura o la maledicència, com les dones considerades vam-piresses o pecadores, i mitjançant allò pressionaven als sempre espantadissos productors, que no volien tenir contractat ningú que fos declarat indesitjable en el box-office.

Hermann Erben els donava la raó, als professionals, mentre passejava per Los Angeles amb un aire de superioritat, convençut de ser dels pocs que sabien la veritat pel fet de ser, a estones, el senyor Leroy Marvin, un tipus ben relacionat amb l’instigador, a l’ombra, de la fatídica llista. William Randolph Hearst havia bellugat els fils amb calma, prenent-se el seu temps —ben bé un mes—, assegurant la jugada, i escollint uns fidels executors dels seus designis entre els que, pels motius que fossin, tenien alguna cosa contra aquelles personalitats de Hollywood. S’hauria conxorxat amb el diable en persona si li hagués assegurat que la seva estimada senyoreta Davies podria tornar a actuar eliminant abans una mica de competència…

I el reichminister Goebbels es divertiria llegint els retalls de premsa que li havia enviat a través del consolat alemany a Califòrnia. Li confirmarien els seus dots profètics…

Ara, a punt d’entrar a l’hotel Beverly Hills, Erben havia de tornar a explotar les seves qualitats de comediant, i de manera encara més convincent que davant Hearst. Es presentaria com a Oliver Tolland, empleat de la London Film, la productora d’Alexander Korda, vingut expressament d’Anglaterra per entrevistar-se amb Marlene Dietrich. Portaria un maletí propi d’un negociant i també, ben visible sota el braç, un rellevant detall britànic, un exemplar endarrerit de The Times, que duia a la portada les últimes novetats de la guerra entre la Xina i el Japó, una caricatura de Neville Chamberlain, un article en el qual es predeia —sense donar noms— quins podien ser els propers dirigents polítics i militars de l’URSS que Stalin faria processar i ajusticiar després d’haver suprimit els antics revolucionaris bolxevics, tan crítics amb ell i el seu poder, i la notícia de la calorosa rebuda de Londres a l’octogenari Sigmund Freud —maleït sia— i a la seva família, els quals, per fi, havien aconseguit sortir d’Àustria cap a aquell exili a canvi d’un rescat de 4.824 dòlars que els nazis havien exigit. Erben, contrariat al principi, va acabar rient en pensar com s’havia apujat el preu de carronya jueva…

Ja dins del Beverly Hills, va notar damunt seu, venint des de darrere d’un taulell, l’esguard àvid de possibles nous clients del recepcionista, tot elevant-se per sobre un munt d’homes ben vestits de caps rubicunds i platinats, coronats amb cascs de víkings, alats o amb banyes, que s’acomiadaven els uns dels altres grunyint un alegre galimaties, mentre alguna dama amb gosset i fums travessava el vestíbul i mirava el quadre, desdenyosa.

—Si us plau… —va començar a dir Erben al recepcionista, apropant-se-li sense treure l’ull a una concurrència tan singular, mig encuriosit.

—Són membres de la Confraria dels Fills de Noruega, que han celebrat la seva trobada anual —el va interrompre l’empleat en un afany de demostrar eficiència i volent endevinar la pregunta que devia tenir pensada aquell aspirant a hoste, potser sobtadament intranquil en presenciar allò.

—Ah, bé —digué Erben desinteressant-se’n i deixant de mirar els banyuts—; miss Dietrich és a la seva habitació?

El recepcionista, sense mirar el caseller de les claus, va canviar el gest sol·lícit pel de la malfiança, i va respondre amb una altra pregunta.

—És vostè periodista?

—No… Per què?

—La senyora Dietrich no en vol veure cap.

—Ah, no s’amoïni, sóc amic de miss Dietrich. Si hi és, li pot fer una trucada i dir-li que l’Alexander Korda és aquí?

—Un instant, senyor.

L’home despenjà el telèfon que tenia al taulell i marcà un número.

—Senyora Dietrich? El senyor Alexander… Alexander…

—Korda —l’apuntà Erben.

—El senyor Alexander Korda és aquí… —va tapar-se l’orella lliure, obligat per rialles noruegues—. Sí, Korda… Sí, sí, d’acord, immediatament.

Penjà i s’adreçà a Erben.

—Diu que hi vagi, però no és a cap habitació, sinó en un dels nostres bungalows privats —i completà la informació indicant-li a on havia d’anar.

S’ho esperava. Marlene Dietrich havia d’estar desmoralitzada, va concloure Erben en sortir del vestíbul. El nom del seu amic, el productor i director Korda, la visita del qual era tota una sorpresa, devia haver-la revifada. Des que no treballava havia hagut d’abandonar molts luxes, fins i tot la seva casa, segons explicacions de la gent de l’Abwehr, i s’havia refugiat en aquell hotel, en el qual aconseguí, explotant el seu encant, que li obrissin al seu nom un compte a llarg termini, situació que li permetia comportar-se com una aristòcrata desterrada i anar tirant. Però el terratrèmol provocat per Hearst l’havia afectada de ple i en el moment just, quan semblava que estava a punt de tornar a la feina mercès a un projecte per rodar, a les ordres de Frank Capra, una pel·lícula sobre George Sand per a la Columbia. Aquell anunci de mort que era la llista d’estrelles assenyalades com a verí per a la taquilla, va obligar la Columbia a suspendre l’esmentat projecte i va fer que la Paramount la despatxés definitivament. Era normal que no volgués veure cap periodista. Li havia de ser duríssim fer declaracions sobre allò, suportar preguntes sobre un futur que no sabia si tenia…

El bungalow de la Marlene no era lluny del cor de l’hotel. Va trucar suaument a la seva porta, la qual es va obrir de cop, impacient. Una mútua estupefacció va garratibar uns segons l’home i la dona. Erben es va tibar com si hagués reconegut un superior, i Marlene Dietrich, en veure’l, va posar uns ulls intrigats que enterraren una anterior expressió d’alegre dolçor. El fals Oliver Tolland havia tornat, per uns instants, a aquella sala de la seu central de la Gestapo a Berlín. Allà havia contemplat aquella rossa fent de cabaretera frívola, de prostituta moralista, de mare abnegada i de doble de Greta Garbo. Però cap dels seus papers resultava tan impactant com la seva mateixa presència en viu, dins d’uns pantalons i d’una camisa que no degradaven gens la seva atractiva feminitat de gairebé trenta-set anys no declarats. Evidentment, aquella riquesa havia de regressar a Alemanya.

—Qui és vostè? —va preguntar-li estranyada la Marlene.

—Bé, no sóc l’Alexander Korda, exactament…

—No cal que ho jurri.

—Però és com si ho fos. Permeti’m que em presenti: Oliver Tolland. Vinc en nom del senyor Korda. Tingui, la meva targeta.

I Erben li allargà un cartonet el contingut del qual la Marlene va reconèixer. Havia tingut entre mans en altres ocasions targetes dels empleats de Korda, amb el seu format característic i l’adreça a Anglaterra dels estudis London Film escrita al llarg de tot el marge inferior, i això li va fer relaxar una mica les faccions, malgrat que encara no entenia res. En advertir aquell canvi, Erben felicità mentalment els falsificadors de la Gestapo per la seva tasca mentre fingia una innocent ansietat.

—I per què s’ha fet passar per qui no és?

—Bé, sí, he de demanar-li que em disculpi, però no he tingut cap altre remei quan he pensat que el meu nom no li sonaria de res i el del senyor Korda sí; a més, sé que travessa per uns moments difícils, que no vol que la molestin, i m’ha semblat una bona solució fer aquesta petita trampa per poder veure-la sense perdre temps.

—Es pot saber com m’ha trobat?

—Preguntant. És veritat, preguntant i prou. La sorprendria la quantitat de gent que hi ha pels carrers assabentada de la seva nova adreça.

—Sorprendre’m? —avorrida, la Marlene es recolzà al marc de la porta—. Ho saben els llepafils de la Parramount, de la Universal i de la Columbia, Ernst Lubitsch, Lionel Atwill, Rouben Mamoulian, Elsa Maxwell, Charles Boyer, els clients i els cambrers d’un selecte circuit de bars nocturns, tots els taxistes que travessen Santa Mònica, i el maleït personal comprat per la premsa que hi ha en aquest hotel. Sorprendre’m… No ha descobert la lluna, amic, lamento decebre’l.

—Doncs… Jo…

—De manerra que ve de part de l’Alexander… —continuà ella amb un creixent interès.

—Sí. Hauria vingut ell personalment, però s’ha estimat més no fer-ho; temia que algú el reconegués, s’escampés la notícia i tot se n’anés en orris. Ell sap que aquí, a Los Angeles, les cares de la gent que es dedica al cinema són més famoses que la del president dels Estats Units, i qualsevol reporter hauria pogut…

La Marlene el va interrompre amb una cordial distància, agafant-lo pel braç.

—Ai, arra m’haurrà de perdonar vostè a mi, senyor Tolland; estem parlant forra. Entri, si us plau.

—Gràcies.

Amb un cop de vista, Erben va intuir que no li costaria gaire enredar la Marlene. El bungalow que ocupava l’actriu era elegant, sí, molt de l’estil que s’havia posat de moda a Hollywood, amb un excés de tonalitats blanques, trencades per mobles entapissats de vellut blau i miralls a totes les parets, però segur que no es podia comparar amb les diverses residències que la Marlene havia gaudit en temps millors.

—Un te, ginebra, una mica de strudel de poma?

—Noooononono, gràcies, gràcies…

«Els teus pits, maca, això prendria», rumiava Erben.

—Suposo que no deu haver tingut cap contratemps durrant el viatge… Segui, seguí aquí, amb mi… —va dir-li ella empenyent-lo fins a un canapè.

—Ja s’ho pot imaginar —respongué el fals senyor Tolland acomodant-se—; de Londres a Southampton, per mar fins a Nova York, i en tren fins aquí per acabar. Res d’excepcional, el viatge que vostè també ha fet més d’un cop en un sentit o en un altre.

—I… d’això; per què li ha fet tanta por a l’Alexander que algú l’assenyalés pel carrer, si venia aquí?

Erben va agafar aire, disposant-se a pronunciar el discurs previst amb la seva faiçó més positiva.

—Miss Dietrich, com diuen els americans, aniré al gra. Recorda vostè un projecte de film anomenat I, Claudius, que el meu cap va encarregar a Josef von Sternberg fa un parell d’anys, i que es va haver de parar perquè la senyora Korda, miss Merle Oberon, que era la protagonista, va patir un accident?

—Oh, i tant!… I, que quedi entre nosaltres, sempre m’ha costat d’imaginar aquesta noia de Singapur fent d’emmetzinadorra a la romana.

—Potser això mateix és el que han pensat a la productora. En conclusió, miss Dietrich, el senyor Korda vol contractar-la. Ha decidit reprendre el rodatge d’I, Claudius. I amb Josef von Sternberg al capdavant, que és qui l’ha reclamada.

A l’actriu van haver de fer-li mal els ulls en obrir-los tant i tan de cop. Va recuperar amb promptitud i amb prou feines el seu segell de hieratisme, i ocupada en allò, el seu silenci revelava més que qualsevol paraula.

—Volem que faci el paper de Messalina —prosseguí Erben amb la voluntat d’aclaparar la Marlene de tal manera que es rendís al que semblaven evidències fermes—. I no s’amoïni per la senyora Korda; ella i el seu marit estan d’acord en tot amb Von Sternberg.

—En Joe ha tornat a treballar? —va ser el primer que va encertar a preguntar la Marlene, agradablement confusa amb aquelles notícies—. Perquè fa poc, quan van envair Àustria, vaig poder parlar amb ell i…

—Oh, sí, sí, ho ha passat força malament —la va tallar Erben amb impertinent ingenuïtat—, però entre uns i altres l’han convençut que mantenir-se actiu és la millor manera de plantar cara, de resistir, i ara necessita treballar, acabar el que va deixar a mig fer. I la necessita a vostè, miss Dietrich, l’actriu més superba que ha dirigit mai, per sentir-se fort del tot.

—De debò, es troba bé?

—Encara no és el d’abans. Ja li he dit el que li falta.

—Bé, jo… —parpellejava la dona, fregant-se lentament les mans d’emoció, amb un rostre en el qual tot era rigidesa menys la boca—. Sempre he dit que si en Joe em volia…

Dissimulava la seva alegria, allò li arreglava molts aspectes de la vida, tenia la gràcia d’un encanteri que hagués aconseguit tirar enrere el rellotge.

—Perrò el que no entenc —va dir finalment—, és per què l’Alexander s’ha mostrat tan misterriós per oferrir-me feina.

—Bé, miss Dietrich, ara ja és més fàcil d’explicar. El senyor Korda és tot un cavaller…

—És clar, és clar —va ratificar la Marlene bellugant-se de tal manera que va enganxar la seva cuixa a la d’Erben.

—Ell i el senyor Sternberg buscaven una Messalina per I, Claudius —continuà l’home sobtadament fuetejat per aquell contacte— quan es van assabentar dels seus problemes, d’aquesta mena de boicot de la indústria americana contra vostè i altres estrelles per uns motius que ambdós creuen, almenys en el seu cas, miss Dietrich, del tot estúpids. En saber que vostè quedava… lliure de qualsevol compromís, el senyor Sternberg li va dir al senyor Korda que ja tenia protagonista. I la primera intenció del meu cap va ser, com li he dit abans, venir en persona a fer-li l’oferta…

Erben feia veritables esforços per mantenir la façana de britànic tradicional i educat mentre lluitava contra un desig incipient que començava a escalfar-li l’interior. Li agradava aquella cuixa fregant la seva. Li recordava el que li havien ensenyat a Prinz Albrechstrasse sobre un tret del caràcter de la Marlene, al·lusiu a la seva generositat a concedir favors sexuals. Perquè ella entenia el sexe com una manera de fer feliços els altres; es regalava ella mateixa a aquells que respectava, als que volia consolar o a aquells dels qui volia fer-se amiga… Tanta amabilitat arribava també als qui, previsiblement, hauria de donar les gràcies?

—…, però després va témer que, si algú el reconeixia i el seguia i el trobaven amb vostè, podia perillar l’operació, ja que la idea del senyor Korda era tornar discretament a Londres amb vostè…, sense que ningú no s’adonés que la gran Marlene Dietrich abandonava els Estats Units. Després, vostè apareixeria per sorpresa a Anglaterra, signant un contracte que la reunia una altra vegada amb Josef von Sternberg.

La Marlene, sense trencar el seu posat, se’n va estranyar, i va recolzar el seu canell, distreta, a l’espatlla d’Erben.

—Un moment, un moment… Que jo havia de sortir d’amagat d’Amèrrica amb l’Alexander? I per què?

Erben ja notava el seu alè. Va aconseguir asserenar la seva excitació imaginant que el Führer manava afusellar-lo per haver profanat una propietat del III Reich.

—La raó és una mica delicada, miss Dietrich… Sabem que deu una considerable… quantitat de diners al fisc americà.

—I com és que ho saben? —preguntà ella suspicaç.

—Doncs…, la premsa… —es ventava ell amb el seu The Times.

—Aquests bords de perriodistes… —va mormolar dolguda la Marlene—. Subornen a qui calgui per omplir els seus diarris, fiquen el nas a totes bandes…

—Són els desavantatges de ser una actriu tan famosa…

Aquella observació va semblar confortar-la.

—Sí, sí, és verritat, d’això es tracta, no tinc dret a queixar-me… Perdoni, no sé què m’estava dient…

—Li volia dir que la raó perquè el senyor Korda desitjava endur-se-la dels Estats Units d’amagat de tothom, sempre que vostè acceptés la seva oferta, naturalment, era que si es feia públic que marxava cap a Anglaterra, encara que fos per motius de treball, la gent del fisc no la deixaria pas sortir del país si abans no pagava els impostos endarrerits. I si no la deixen anar a Anglaterra, dubto que la pel·lícula tiri endavant… Imagini’s com s’ho agafaria el senyor Sternberg… Oi que fa uns anys que va començar a arreglar papers per nacionalitzar-se nord-americana?

—Sí —va dir la Marlene amb la ment encara més fixada en Von Sternberg, des que li havien fet notar que adquiria una responsabilitat cap aquell geni i la seva salut.

—Però encara no ho és de ple dret. O sí? —s’interessava Erben, divertit amb allò, anhelant sentir-li un renec contra una terra malagraïda que la trepitjava després d’haver-la explotada.

—No.

—Doncs, pel que sembla, a efectes econòmics, gairebé és ciutadana d’aquest país… És cert que la xifra en qüestió s’acosta al quart de milió de dòlars?

Ella assentí amb el cap, amb cara de pomes agres.

—El senyor Korda havia pensat al principi avançar-li com a sou aquests diners per solucionar-ho tot legalment; el que passa és que no disposa de tant líquid, ara com ara. Últimament, hem tingut dificultats, hem produït unes quantes pel·lícules que no han funcionat gaire bé… Però confia en l’èxit d’I, Claudius per recuperar-se d’aquests fracassos… i per fer-li guanyar una fortuna que l’ajudi a eixugar els seus deutes.

Aleshores, la Marlene, sense mirar i potser errant la trajectòria, va donar una plantofada tan inesperada i forta al genoll que no era el seu dels dos que hi havia enganxats, que Erben es va mossegar el llavi per no gemegar.

—Una pel·lícula dirrigida per en Joe sempre és un èxit i també és una obra d’art! —declarà amb orgull—. I per treballar amb en Joe sóc capaç de travessar l’oceà nedant! No m’importen els diners.

Erben es va aixecar per expressar un goig que tenia un fons autèntic.

—He d’entendre que accepta? Que vol ser Messalina?

—Jo he estat Caterrina de Rússia. Conec l’ofici d’emperradriu, sóc una especialista… A més —afegí aixecant-se també— com que no és cap secret que necessito actuar i que aquí no em volen ni em permeten demostrar-los que s’equivoquen amb mi, anirré a Anglaterra, ja que a Anglaterra sí que em donen aquesta oportunitat. Estic farta de sobreviurre llegint contes d’amor per la ràdio i de veurre noietes bledes a la pantalla que pretenen superrar-me…

Emprant la visible satisfacció del senyor Tolland, Erben va començar a implicar la Marlene en el film, a intentar provocar-li les ganes d’escapar dels Estats Units per anar a treballar lluny d’allà.

—Li puc explicar per sobre el guió de la pel·lícula perquè se’n faci una idea…

—S’ho pot estalviar. Confio plenament en en Joe, ell vigila molt els guions i sap el que em convé i el que no.

—Pensi que és una pel·lícula històrica feta per britànics, no per americans. Vull dir que allà intentem plasmar una realitat passada amb un rigor que aquí… Bé, no tenim tanta tendència a inventar-nos esdeveniments ni a reescriure biografies per feries… maques, com és la norma de Hollywood.

—Ah, em sembla perfecte. Aquí, fan sovint el ridícul quan volen parlar-te de personatges històrrics. Ha vist vostè aquell film de Cecil B. DeMille, Cleopatra? D’entrada, hi surten egípcies més blanques i rosses que jo. En aquella època! Imagini’s la resta.

Amb un sospir i un somriure de comprensió, Erben va passar a la següent fase del pla:

—Llavors, si estem d’acord en tot, he d’entendre que vindrà a Londres amb mi?

—Amb vostè?

—El senyor Korda em va dir que si tancàvem el tracte satisfactòriament, m’esperés que vostè arreglés tot el que pogués tenir pendent aquí i que l’acompanyés a Londres… Això també ho havia previst fer ell, si hagués vingut, per responsabilitzar-se de tot si les coses es torçaven. Ja ho sap, és un cavaller…

—Senyor Tolland, què és el que es pot torçar?

—Miss Dietrich, l’hi acabo de dir. Els del fisc…

—Ah, sí, que m’havia d’amagar… Perrò què fem, dempeus? Au, seguem.

I amb aquella natural autoritat va engrapar Erben del braç i va dur-lo de nou al canapè. I un altre cop, aquella impactant cuixa va atacar la carn de l’home.

—Què havia pensat fer l’Alexander amb mi perquè ningú no em veiés marxar dels Estats Units? Ficar-me en un bagul? O en la valisa diplomàtica del consolat britànic?

Ara estava de bon humor, predisposada a usar el seu talent de seductora amb aquell cortès senyor Tolland, un autèntic àngel que havia vingut de l’altra riba de l’Atlàntic a salvar-la de l’infern de la marginació. L’assetjaria amb una intenció tan inequívoca que el seu visitant s’obligaria a trencar la seva timidesa i a besar-la, consumit per un lògic brot de passió i un inesperat afany de cobrar una justa recompensa que ella li oferia. S’havia acostumat, amb els homes, que fossin ells qui prenguessin la iniciativa final si així els ho manava l’instint, no fos cas que els agradessin els del seu mateix sexe…

—No es tracta de res exagerat —va respondre Erben amb un cert tremolor i rebregant el diari—. Primer, i crec que és el més important, ningú no ha de saber que vostè se’n va. Ni els seus amics ni tan sols la seva família. Qualsevol indiscreció de terceres persones, per molt innocent que sigui, ho pot espatllar tot si surt a la premsa i posa en alerta els del fisc. Quan desembarqui a Southampton, ja se n’assabentarà tothom.

—En Rudi és de tota confiança —va replicar la Marlene.

—En Rudi?

—El meu marrit. És a Parrís.

—Ah, ja. Doncs estaria més a prop d’ell si es traslladés a Londres.

—Ell haurria de saber-ho, almenys. Mai no se sap què pot passar… —i va refermar el raonament amb una ofensiva de la seva cama que va obnubilar Erben per un instant, el qual es reprimia repetint-se que no podia acariciar una peça de roba tan masculina com eren uns pantalons.

—Personalment, opino que no cal ser tan estricte —«Pantalons, són pantalons», es deia S ell mateix—. Suposo que el senyor Korda no s’enfadaria si vostè parlés amb el seu marit…, cinc minuts abans d’agafar el vaixell cap a Anglaterra. Em sembla que tots quedaríem igual de contents.

—Que encantador que és, senyor Tolland —afirmà xamosa la Marlene posant-li un dit a la punta del nas—. I que comprensiu.

—He, jo… Intento facilitar… al màxim…

La Marlene, veient-lo tan cagadubtes, però també interessada a saber què més havia de fer per retrobar Von Sternberg, el va treure del compromís… sense desenganxar-se d’ell.

—Molt bé, té raó, val més callar. Aquí, entres a pixar en una casa que no és la teva, i als cinc minuts ho anuncien els titulars i s’embolica la troca. Ningú no sabrà res, llevat d’en Rudi, el mateix dia que embarquem. D’acord?

—D’acord, d’acord…

—I arra, el gran detall. Com em faig invisible a la duana del port?

—Doncs negant-se a ser vostè mateixa.

Allò va sonar-li a la Marlene a hipnosi.

—Què vol dir? Que digui que sóc la doble de la Marlene Dietrich, que tothom em confon amb ella?

—No serà necessari. Ningú no es pararà a mirar-la perquè ningú no la reconeixerà. Vostè coneix bé les tècniques del maquillatge i aquell conte d’Andersen de l’aneguet lleig, oi?, l’aneguet que es transforma en un bell cigne. Aquí, es tracta d’invertir el procés.

—Corregeixi’m si m’equivoco: vol que em disfressi de bruixa.

—Oh, no, no —va riure Erben—, no cal arribar a aquests extrems… —«a segons quins altres extrems ja faria estona que hi hauríem arribat, preciosa»—. Només li demanaria que utilitzés la seva imaginació per ser algú anònim…

—Algú anònim amb un passaport en el qual hi haurria escrit el nom de Marlene Dietrich.

—Per això no s’amoïni. Vostè, arregli’s de tal manera que ningú no la pugui aturar pel carrer per demanar-li un autògraf; després, anirem que li facin unes fotografies amb el seu nou aspecte…, i rematarem la jugada amb l’ajut d’algú que ens fabriqui un passaport adequat a canvi d’una bona gratificació. No serà gaire difícil, confio, trobar un amic dedicat a aquestes arts a Los Angeles.

Erben es va esgarrifar un instant. El seu to havia deixat de sonar ingenu en aquella darrera frase. Havia de proposar un delicte guarnint-lo amb la parença d’una entremaliadura de poca importància, no presentar-lo amb una cínica fredor que fes reaccionar la Marlene amb una dignitat que se li havia de suposar per les seves arrels germàniques…

Però l’actriu va llençar el cap enrere, esclafint a riure amb una franquesa que Erben no va saber interpretar.

—Ai, senyor Tolland, tot plegat és molt divertit! Per fer una pel·lícula, n’he de viurre abans una altra!

Erben es va calmar xiuxiuejant una rialleta que demostrava més vergonya que alegria.

—Però…, li sembla bé?

—Oh, és clar! I li puc assegurrar que no trigarré gairre a estar llesta per anar-me’n d’aquí. Busqui un fotògraf i torni demà passat.

—Miss Dietrich, m’encantaria poder presentar-li… Bé, sé que és arriscat, a més d’irregular, fer tot això sense haver signat res abans…

—No s’amoïni. Em refio de la parraula de l’Alexander…, tot i que crec que amb una trucada telefònica podia haver-li estalviat a vostè el viatge. Ens haurríem posat d’acord igual.

—Això ho pot dir ara, miss Dietrich, però si haguessin sorgit complicacions… Les dimensions de l’assumpte, sobretot pel que fa als seus problemes amb el fisc, recomanaven el desplaçament. Si tot s’hagués reduït a contractar-la amb rapidesa, ho podíem haver solucionat amb un cop de telèfon; tanmateix, enllestir la resta del tema amb una simple trucada era impossible: calia que algú vingués a ajudar-la per sortir dels Estats Units, per si de cas.

L’actriu va sospirar, convençuda de tot. Ella esperava una galanteria, una frase com «Però aleshores jo no hauria tingut el plaer de conèixer-la» en lloc d’aquella explicació. Però aquell home, amb les dones, només sabia comportar-se com un professional competent. Segur que a Londres vivia amb la seva mare i anava d’amagat a clubs esbojarrats com els que ella havia freqüentat a Berlín durant els anys vint…

—Jo sí que li trucarré, a l’Alexander. I també a en Joe, naturralment. Els vull donar les gràcies. Em salven la vida.

—No sé si els trobarà —va dir Erben—. El senyor Korda em va comentar que tenia previst anar a localitzar exteriors per fer una altra pel·lícula. I el senyor Sternberg, doncs… La crisi que ha patit l’ha tornat molt susceptible, de vegades pensa que l’enganyem per fer-lo sentir bé i s’enrabia, i és capaç de no creure que vostè vol treballar de nou amb ell fins que no la vegi personalment. Si li sent la veu per telèfon, m’hi jugo qualsevol cosa que li penja l’aparell i després ens esbronca per haver llogat una imitadora.

—Sí, o els pega amb aquell bastó de bambú que de vegades duia als platós, en en Joe no m’estranyarria una reacció així… Perrò tant és, provarré de parlar amb tots dos.

—Molt bé, com vulgui —concedí Erben tot aixecant-se—. Jo ja he fet la meva feina, miss Dietrich, i m’agrada poder dir que me n’he sortit. Si li sembla, li prenc la paraula i quedem per a demà passat.

—D’acord… Per cert, on s’allotja, senyor Tolland?

—No ho sé, encara. He vingut cap aquí només baixar del tren, no he tingut temps de buscar on descansar. Ara aniré per la ciutat, a veure què hi trobo.

—Què diu? Que no ha reservat una habitació a cap hotel?

—La veritat és que no.

—I sense equipatge, ni…

—Oh, si que en tinc, d’equipatge; és a l’estació, a la consigna. No he volgut carregar-lo amunt i avall sense saber abans on dormiria.

—Vingui a dormir aquí, agafi una habitació d’aquest hotel, és dels bons. Ja que ha de fer de jutge del meu maquillatge i haurrem de viatjar junts a Anglaterra… —i la Marlene va deixar a l’aire la resta del seu sil·logisme.

Erben va fingir que s’ho rumiava uns instants. Havia decidit quedar-se al Beverly Hills i vigilar més de prop el seu objectiu en observar la fuga de noruecs, els quals devien haver deixat un grapat d’habitacions lliures.

—Vist d’aquesta manera…, crec que té raó. Sí, és una magnífica idea. Podem reunir-nos per parlar de la pel·lícula. Podem sopar junts, aquesta nit, si m’accepta la invitació. No cal esperar a demà passat. Què li sembla?

—Em sembla bé, si consent que el sopar sigui cosa meva i que se serveixi aquí. Serrà més discret. Si vaig a un restaurant amb vostè, no em vull imaginar què pot escriurre la Lolly Parsons a la seva columna si els seus espies ens veuen plegats.

—Es farà com vostè digui.

La Marlene va assentir amb el cap amb expressió radiant i el va acompanyar fins a la porta.

—Què dirria vostè si li digués que, en certa manerra, esperrava la seva visita?

—Com a mínim, em sorprendria.

—El meu astròleg em va anunciar fa un temps dos esdeveniments que no sabia si relacionar-los o no: que aparreixerria un home fonamental a la meva vida i que farria un viatge.

—Ah, el seu astròleg… —va dir Erben dubitatiu.

—Sí, un home força agradable i gentil. S’hi avindrien, si es coneguessin. És dels que tracta totes les dones com si fossin germanes seves.

Ho va dir sense cap malícia, amb una naturalitat que expressava un total desinterès. Erben va entendre què havia significat aquella darrera frase en el seu aspecte més primitiu, i va evitar amb prou feines acomiadar-se amb la rígida actitud d’un militar ofès.

—Bé, vaig a baix, a demanar una clau, i després aniré a l’estació…, a buscar el meu equipatge. Fins a la nit, miss Dietrich.

I besà la mà de l’actriu per rematar una brusca reverència.

—Fins a la nit, senyor Tolland. L’esperrarré aquí.

El senyor Tolland, escanyant la nansa del maletí i el The Times enrotllat, es va estimar més tornar a recepció fent una mica de volta per desaparèixer ràpidament de la vista de la Marlene i per tenir una mica més de temps per renegar en solitari.

* * *

—De debò, no li ve de gust, un tallet?

I l’home, des de la seva cadira, li allargà a la bella i tibada alemanya un tros de formatge amb els seus dits grassos i greixosos, tot aguantant a l’altra mà un ganivet amb la gràcia d’un carnisser entre les interferències d’un aparell de ràdio i sota la mirada de menyspreu de Rotten-Müller i Harindahl, l’un recolzat en un dels pocs fragments de paret lliures d’aquella habitació irrespirable, i l’altre vinclat i llegint notícies velles de restes de Daily Telegraph, Daily Mail i Morning Post que tapaven el terra.

—No, gràcies.

Harindahl havia tingut una forta discussió amb Mady Soyka a l’hotel per culpa d’aquell individu. S’estimava més no veure’l, li feia fàstic, però la Mady li va recordar que hi havia de ser, allà, que potser li tocaria a ell agafar també el telèfon i fer de capitost.

—No ho suporto més! De poc no em poso malalt, ahir! —havia xisclat Harindahl—. Quin cau! Tu has vist el lavabo? Aquella bèstia no sap què és l’aigua ni què és una escombra! Escarabats, cucs, deixalles, pols, menjar podrint-se…

—Otto, fes el favor de callar —va demanar-li la Mady serrant les dents mentre començava a posar-se groga.

Vincent Glazz Dolin, l’àlies sota el qual s’amagava el causant de la controvèrsia, havia estat una desagradable sorpresa. L’havien anat a conèixer a casa seva, un lloc ple de brutícia, després d’haver rebut del ministeri de Propaganda l’avís que Erben tenia previst visitar Marlene Dietrich en una data pròxima i que calia que ells es presentessin, a punt per actuar si era necessari, davant la persona que havia intervingut els telèfons d’Alexander Korda. Glazz, gal·lès, acostat a la cinquantena, membre de la British Union of Fascists, el partit creat per l’admirador anglès del Führer, Oswald Mosley, era el contacte recomanat pels nazis de Londres a Goebbels per la seva traça a manipular les comunicacions. Una clepsa lluent per la suor, unes galtes inflades i una sotabarba considerable, conformaven un conjunt d’una lletjor porcina rematada amb ulleres antiquades, moviments de dinosaure i una panxa repulsiva per a esperits sensibles. Devia parlar un anglès de primera, fruit d’haver abjurat de la seva llengua gal·lesa per abraçar amb el fanatisme del convers l’idioma d’un imperi que volia unit per damunt dels particularismes; tanmateix, amb els agents del III Reich s’havia entestat a conversar en un alemany que ell devia creure perfecte, però que tan sols aconseguia posar nerviosa Mady Soyka, irritar Harindahl, i fer rumiar Rotten-Müller d’«aprimar aquell pallasso».

—No sap el que es perd. Aquest formatge té un sabor merda-vellós. Fet amb llet d’orella —deia Glazz tot mastegant-ne bocins.

—Perdoni, és que no tinc gana —es justificava la dona amb cara de circumstàncies.

L’habitació on s’aplegaven tots quatre al voltant d’una ràdio i d’una rudimentària centraleta telefònica —un embalum amb fils penjant arreu que amenaçaven electrocució i que duia el curiós afegitó d’un megàfon— tenia alguna cosa de profètic i de sinistre. Glazz creia fermament en l’esclat, més tard o més d’hora, d’una guerra contra els comunistes, i feia uns anys que havia començat a apilonar en aquell reducte quantitats de menjar enllaunat, capses de galetes i de farina i un gavadal d’ampolles de cervesa, per esperar l’atac sense por a les restriccions. El problema era que oblidava renovar les existències més antigues d’aquell caòtic magatzem fins que no veia mosques i formigues assetjant un pot rovellat que començava a fer pudor de mort. El terra era cobert per infinitud de papers de diari rebregats i tacats, embolcalls d’entrepans que Harindahl repassava agenollat per passar l’estona, sense gosar tocar-los, i en els quals va comprovar com la recent història de l’imperi Britànic havia servit d’embalatge a sandvitxos de pernil amb mantega. El toc patriòtic era a la paret en forma de fotografia arrencada d’un periòdic alemany, una fotografia de l’exrei anglès Eduard VIII, ara duc de Windsor, saludant Hitler durant la visita que el primer i la seva esposa van fer a Berlín l’any anterior, i d’estampa de coloraines treta d’algun antiquari que representava la càrrega de la brigada lleugera del general Cardigan contra l’artilleria russa («Russos! Comunistes!», s’exaltava Glazz) a Balaklava, la qual descansava sobre els versos inicials que Tennyson havia escrit per honorar l’epopeia.

—El monstre rei adora aquesta vianda, la pren per remenar cada dia, ho sé molt bé.

—Ja —i Mady Soyka, sense treure els ulls del telèfon i recordant la imatge muntada de Jordi VI, rei de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord i emperador de l’índia, va apuntar banalment, per dir alguna cosa que no fes tan sec un diàleg que solia ser intermitent—. Li deu agradar tant com dedicar-se a l’equitació, oi?

De sobte, Glazz s’aixecà violentament, amb una agilitat estranya en un rabassut com ell, i la cadira va caure cap enrere, de manera que el respatller va encertar el peu de Rotten-Müller, el qual va ofegar un insult.

Harindahl va alçar la vista dels articles que feien de catifa i es buscà la pistola sense trobar-la.

Mady Soyka es va quedar glaçada.

La ràdio deia la seva amb l’obertura de The Pirates of Penzance.

Passats tres segons de tensió, el gal·lès, congestionat i amb pupil·les espurnejants, va asserenar amb un esbufec una ira tan inesperada com inexplicable.

—Senyera, sé que no és culpa seva —afirmà solemne—, que s’ha limitat a repetir una de les moltes mentides que divaguen els fills de pota dels comunistes; però vull que li quedi clar que el monstre rei Jordi, encara que no sigui el rei Eduard, no és d’aquesta mena. És casat i té dues nanes ben sanes.

I sense afegir res més, anà a recollir la cadira, demanà disculpes a Rotten-Müller («En sap grum, company»), i es va tornar a asseure i a rosegar formatge, deixant els presents, sobretot la bocabadada Mady Soyka, amb el dubte de què havia entès amb allò d’«equitació».

Va restablir-se la normalitat habitual, acompanyada per la música de l’opereta. En qualsevol instant, els intempestius rings del telèfon podien trencar aquella pau i alertar tothom. Perquè els de la Gestapo no tenien altra feina a fer que no fos esperar i parar l’orella quan s’obrien les línies, tot comptant amb el fonamental ajut de Glazz, el qual acariciava un botó que hauria de prémer si Mady Soyka li feia un senyal. Però encara no s’havia usat, aquell botó. En la setmana i escaig que feia que espiaven les trucades que arribaven a la London Film, les que requerien una total atenció, les transatlàntiques, a més d’escasses eren intranscendents. El senyor Korda i la seva gent i els ianquis no tenien gaire cosa a dir-se. És clar que ells eren allà, exposats a qualsevol infecció al costat d’aquell verro gal·lès i fatxenda («Mai no han pogut amputar-me cap delicte»), tan sols durant les hores d’oficina de la London Film, quan es treballava a Europa i als Estats Units d’Amèrica es badallava…

La BBC va acabar amb Gilbert i Sullivan. Una sintonia més moderna va deixar pas a un locutor:

—«La setmana a Westminster». Un programa dirigit per Guy Burgess.

Glazz va aixafar aquella introducció amb la seva veuassa. Va semblar fer-li gràcia, sentir allò:

—Ah, el resum de bufonades del parlament! Conec en Burgess, el noi que s’ha inventat la micció, un old boy de Cambridge, del Trinity College. I molt intel·ligent; és membre de la Societat per a l’Amistat Anglo-Germànica, un dels monstres…

Una trucada va interrompre Glazz i «La setmana a Westminster», apagada immediatament pel gal·lès; Harindahl s’oblidà de la crònica d’un Manchester-Birmingham de feia dues temporades que estava llegint, Mady Soyka s’apropà al telèfon, aixecà un braç i es dugué el puny a la boca, i Rotten-Müller; com si pressentís un perill, es col·locà darrere d’ella en actitud protectora.

Algú va despenjar en un altre punt de la ciutat. Pel megàfon, sorgí la veu d’una dona que ja els era familiar:

—London Film, digui.

—Hola, sóc la Marlene Diet…

Mady Soyka abaixà el braç com un llamp, amb desesperació i ulls esverats. Glazz va prémer el botó, i la comunicació es va tallar.

—Això funciona? No l’hem perduda? —etzibà Harindahl.

—No s’amoïni.

I encara no havia acabat Glazz de dir-ho, que el telèfon va tornar a sonar. Una manotada del peculiar tècnic va fer caure el megàfon, i Mady Soyka va despenjar i va parlar amb afectada exquisidesa:

—London Film, digui.

—Oh, perdoni, és la centraleta; últimament no funciona gaire bé.

—El senyor Korda no hi és. No hi serà en tota la setmana.

—Sí, exactament, localitzant exteriors.

—No, tampoc no hi són. Hi ha el director de repartiment, si vol…

—Un moment, si us plau.

La Mady va indicar a Harindahl que s’apropés. Amb l’auricular tapat, va xiuxiuejar-li:

—És ella. Endavant.

Li tocava fer la seva part. Agafà l’aparell de mans de la rossa i va fingir extraversió:

—Senyora Dietrich?

—Hola, sóc en James Standish, director de repartiment de la London Film, tant de gust! M’han dit que buscava el senyor Korda; lamento dir-li que està corrent per l’illa…

—No, no sol venir per aquí, el senyor Sternberg. Però m’imagino que si vostè… Ai, dispensi, no sé si anava a ficar la pota! Que, per casualitat, l’ha visitada un home anomenat Tolland?

—Bé, ja es deu haver adonat que estic assabentat del tema. Sóc molt indiscret, si li pregunto si tindré el plaer de conèixer-la en persona?

—No, encara no s’ha posat en contacte amb nosaltres. Deu esperar que aquí sigui una hora més avançada per fer-ho i així assegurar-se que hi siguem. Es fa una mica d’embolic, amb això dels horaris europeus i americans. Bé, l’hi torno a preguntar: ja li puc dir Messalina?

—Oh, i tant, ja hi pot comptar! Gràcies, senyora Dietrich, moltíssimes gràcies! Quan l’hi podrem dir, cara a cara?

—No pateixi, en Tolland és un primmirat, domina molt bé això dels detalls.

—D’acord, en prenc nota, informaré els senyors Korda i Sternberg quan pugui parlar amb ells.

—El plaer ha estat meu, tot meu, senyora Dietrich. Adéu.

Harindahl va penjar el telèfon, però no es va desprendre d’aquella emoció que el feia semblar l’imbècil i inventat Standish. Somreia. Soyka i Rotten-Müller el miraven expectants. Glazz, que desconeixia la missió d’aquella gent de la Gestapo, que es limitava a complir ordres dels seus superiors sense fer preguntes, només volia saber si la seva feina, l’espera, tot plegat, s’havia acabat.

—Propera parada de l’operació Fricka, Southampton —anuncià Harindahl.

Aleshores, Rotten-Müller bramà de satisfacció i abraçà Mady Soyka per l’esquena. Potser era una reacció espontània, desproveïda de qualsevol intenció tèrbola, però ella ho va interpretar d’una altra manera en notar de sobte una pressió en una natja que la va fer empal·lidir, desempallegar-se ràpidament d’aquells braços, girar-se, i bufetejar l’home amb ràbia.

—Fora d’aquí, fill de puta —va dir-li la Mady lentament, freda, sense cridar.

El gegantí ros, sorprès, va cobrir-se la galta roja i adolorida amb el palmell de la mà, mentre el furor es bellugava en els seus dits, delerosos de llançar-se sobre aquell coll blanc i fràgil.

—Fora —repetí la dona.

Va intentar aguantar l’esguard ferreny i carregat d’odi de l’actriu durant uns breus segons, malgrat saber que ella no defalliria. Per fi, va optar per obeir i marxar d’allà, confús, reprimint-se les ganes de destrossar tot el que l’envoltava. S’havia apoderat d’ell un intens sentiment de vergonya.

El potent cop de porta que donà va fer caure a terra algunes llaunes que coronaven caixes i caixes de menjar i de beguda. No hi havia hagut temps per gaudir de l’optimisme. Harindahl, immutable, no havia badat boca. Glazz va xiular admirat.

—Senyera, no ens declarin mai la gorra, si us plau!

* * *

Com un Beau Brummel escapat de la seva època, aquell home amb pantalons de golf aixecava amb un cert automatisme un monocle de color blau que duia al coll de la camisa, penjat d’una cinta. Comprovava l’efecte de la il·luminació, que era la seva feina, però en aquell moment ho feia per passar l’estona. A través d’aquell vidre, observava les tasques de desmuntatge del decorat de l’última pel·lícula de Hitchcock, The Lady Vanishes, encarregades a aquell desastre irlandès anomenat Sheridan, l’única presència viva en aquell plató, a més d’ell mateix. Era una distracció com qualsevol altra, banal, de segur que irritant per a la part que proporcionava l’espectacle.

—Ja ho saps, oi, cònsol, que Hitchcock ha embarcat? —va dir l’home del monocle amb sorna mal dissimulada.

—Alguna cosa he sentit —va respondre impassible Preston Sheridan, que trastejava el que havien estat uns seients d’un vagó de tren.

Havia sentit el fonamental. El dia abans, l’1 de juny, Alfred Hitchcock, la seva esposa Alma i la seva filla Pat, havien pujat a un vaixell a Southampton per anar a fer les Amèriques. Hollywood reclamava el director, Selznick l’esperava amb els braços oberts, disposat a posar a les ordres del gras les setze hectàrees d’estudis de la Selznick International…

—Suposo que vas indicar-li quines eren les millors platges de Califòrnia, que li devies donar adreces de gent important…

—I tant que sí. Les mateixes que et donaré a tu quan siguis tan important com en Hitch, o quan ens telegrafiïn de Hollywood demanant-nos algú que pugui interpretar un paio que convida a cocaïna en els lavabos d’un estudi cinematogràfic.

L’home del monocle es va tibar. La barra va tremolar-li i s’oblidà de les ganes de continuar fent broma.

—Desgraciat! —va dir-li a en Preston, mossegant el mot, abans de deixar-lo sol.

—Que et bombin!

Quan aquell pesat va desaparèixer del tot, en Preston va inflar els pulmons i va expulsar la seva frustració, que va retrunyir en el buit limitat per les bigues, passarel·les i focus de llum freda.

—QUINA MERDA!

Segurament moguts per l’ensurt, o farts de tant d’escàndol, o perquè feien tard, un noi i una noia, ella cordant-se la brusa i ell amb els faldons de la camisa a la vista de tothom, sortiren cames ajudeu-me d’entre aquells retalls del país de les meravelles com conills que abandonaven un cau, ensopegant amb els cables elèctrics d’alta potència. En Preston no va tenir temps de sorprendre’s ni de dir-los res. Els recordava vagament, rere taules d’oficina, prop dels que manaven. En el fons, la Gainsborough era divertida, amb les seves coses, els seus secrets…

* * *

Havia sortit a un espai obert, ample. No feia cas de les queixes d’aquells merdosos anglesos que perdien el barret en topar amb les seves espatlles, que li retreien la seva manca de maneres. Ell passava, què diables, que s’apartessin del seu camí! Què sabrien aquella colla de llepaculs de la dignitat d’un home superior, autèntic, ari! Si no els matava a tots era perquè algun dia el Führer podia necessitar-los com a públic de la seva grandesa, com a testimoni de la universalitat del seu missatge…, com a esclaus.

Esperaria a ser a Berlín, a ser felicitat per l’èxit de la missió; llavors, que es preparés la Mady, i també el desgraciat de l’Otto, no tindria gens de pietat. Desapareixerien, sabia com fer-ho. Els enterraria, a ells i les seves humiliacions. S’ho mereixien, no eren lleials… Amb quin gust els enfonsaria el peu a la cara a tots aquests cabrons que xocaven contra ell, que pretenien ferir-lo dient-li «stupid» o «idiot», o qualsevol altra paraulota o frase feta en una llengua infestada d’infinitius i de terminacions uniformes! Però sempre hi havia algun maleït policia a prop que l’advertia com era de lluny, de Berlín…

Va escapar de les grans i mitjanes artèries, de la desfilada de ponts —Woodsworth Bridge, Battersea Bridge, Chelsea Bridge— que travessaven la vena major que era el Tàmesi. El molestava veure tants paraigües, respirar el Londres més o menys monumental, més o menys polit, més hipòcrita, més proclamadament contingut, més fatxenda; i sobretot el molestava el soroll, un soroll que no tenia cap relació amb explosions de vida, sinó amb tumults animals, nyics-nyics de fàbrica, i l’efecte d’un immens campament on s’estigués produint una desbandada general. Potser, aquell era el soroll del creixement, de la fam d’una ciutat que absorbia els pobles de la vora, els camps…, de la solitud del visitant esclafat per l’exuberància.

Tanmateix, en desviar-se dels escandalosos batecs d’un imperi decadent, no va sentir-se pas millor. S’havia ficat en aquells carrers pudents on s’amagava el carbó, la sang, la matèria primera que bellugava l’arcaica maquinària d’un sistema creat per i per a paràsits, els carrers que havia arribat a conèixer bé a força de viure en aquell fastigós hotel, clavat enmig de depriments visions de varietats subhumanes. Que febles eren els britànics i que fals era el seu imperi. Què tenien? Una col·lecció de negres, àrabs i asiàtics disfressats sota pomposes denominacions territorials, com domini, protectorat, colònia o Commonwealth. Eren els budells i alhora la merda del poder, les tropes de xoc i els encarregats de les feines brutes. Però també representaven la destrucció de la civilització a llarg termini. Aquells anglesos ignorants els mantenien, els incitaven a reproduir-se per continuar disposant de mà d’obra barata, confiats en la seva eterna submissió. I no s’adonaven que les coses podien canviar, que algun dia l’equilibri de forces seria favorable a aquella massa innoble, la qual arrabassaria l’illa abans de llançar-se contra el continent, contra el món pur…

Mirava amb menyspreu les botigues, els compradors, els rètols, llegibles o no, tot el que delatava una babel que s’havia d’eliminar si es volia aconseguir per a la humanitat una concòrdia forta i duradora, regida per l’elit, l’aristocràcia natural de la raça suprema, el cinc o deu per cent de la població. Va percebre l’hostilitat d’alguns, els era molt evident una presència enemiga. El vigilaven de cua d’ull, envejosos i temorencs, potser sense ensumar que ell també començava a tenir por. Quin d’aquells accents inintel·ligibles parlaria d’ell, l’assenyalaria, l’escopiria?

S’imaginà en un camp de batalla, en desavantatge, i marcà el seu vagareig sense rumb amb l’aire d’un passeig per no fer la impressió que fugia. Però volia fugir, i més quan veié els carrers tots iguals, humits, infernals, com boscos de maons i deixalles habitats per rates. L’angoixava la idea d’haver-se perdut, i no mirava per on caminava, cada cop més frenètic, amenaçat per illes de cases rectes i llargues, convençut que arribaria a una frontera d’aquell barri o al seu cor, a un punt des del qual poder orientar-se.

S’endinsà per un carreró desert que li semblà de joguina de tan estret com era, amb la poca llum que hi entrava esbiaixada per roba estesa. Les veus i els colors s’allunyaven. S’estava quedant sol, afortunadament; ja sentia el ressò de les seves pròpies passes.

Uns cops compassats, monòtons, el van aturar. Un nen. Un nen asiàtic, xinès, segurament. Pantalons i camisa esparracats d’un marró fangós. Feia botar amb les mans una vella pilota de futbol contra la paret d’una casa que devia ser més que centenària, i va bellugar el cap en notar l’ombra a penes insinuada de l’enorme cos rígid que el contemplava apàtic.

De sobte, una sensació de pau va tranquil·litzar Rotten-Müller. Tenia clar el que havia de fer, i això l’ajudava molt. Podia canalitzar el seu odi i també complir el seu deure. Aquell nen tan fred que l’observava inexpressiu —què li devia passar per la ment?—, que reprenia el seu joc sense deixar de guaitar-lo, era una llavor del mal. D’ell en podien néixer set, deu, dotze exemplars més d’inferiors biològico-racials, set, deu, dotze escòries més que en un futur contribuirien a aixafar els aris per una senzilla raó matemàtica. Animals, tan sols eren animals que cardaven i que parien, no servien ni per obeir ni per treballar, se’ls havia d’eliminar, a ells i a tots els adversaris polítics de l’Estat nacionalsocialista…

Avançà cap a ell. El nen va deixar caure els braços i la pilota va rodolar pel terra, mentre mirava fascinat, encuriosit, el que potser li recordava un relat ple de personatges fantàstics, estranys, desproporcionats. Mai no devia haver vist abans un home tan ros com aquell, o qui sap si tan gran. Però allò també podia ser un desafiament, o l’expressió d’un terror prou profund per impedir-li sortir corrents, que era el que Rotten-Müller esperava i el que cobejava la seva vanitat. Aquella manca d’emocions va desagradar-li i va fer més culpable el petit xinès. Que no li inspirava respecte? Que encara duia gravada a la galta la bufetada de la Mady, l’ofensa d’una dona?

Va engrapar-lo pel canell i va alçar-lo. El nen obrí la boca, però no va sortir-li cap so. L’astorament es convertí en un gemec quan l’agent de la Gestapo va tancar els seus braços al voltant del cos de la criatura. «Ningú no és innocent», rumiava Rotten-Müller durant aquell sacrifici; a la Mady, a Berlín, la tractaria igual, després d’haver tastat tots els seus forats, prohibits o no. La fruiria, primer. Ella l’excitaria com ara l’excitava i l’empenyia a estrènyer fort el contacte amb una pell tan tendra. I picaria de peus a l’aire, com feia el petit xinès en un inútil intent d’escapar del destí. I cridaria la seva mort com, per fi, aconseguia cridar-la aquella víctima amb els ossos estellats, ofegada…

Però a aquell crit se n’hi afegí un altre, femení, agut, esgarrifós, elevat, seguit del que semblaven imprecacions accelerades pronunciades en un argot inharmònic. Rotten-Müller mirà amunt i no veié res. Calces i llençols li amagaven la veu que li dedicava aquell reguitzell d’esgarips des de les altures. El rebombori va alertar veïns i veïnes que devien treure el nas per les finestres que ell no acabava de trobar, i l’esclat d’udols i de xisclets li va fer obrir els braços de cop i abandonar la seva presa, i marxar a corre-cuita d’allà.

Els xiulets de la polida no van trigar.

* * *

—No mamis molt, aquesta nit, eh?

En Preston no s’havia esforçat a reconèixer la veu que va acomiadar-se d’aquesta manera d’ell, quan sortia de la Gainsborough per marxar a casa seva. Ni tan sols s’havia girat per identificar-la. Totes les veus li sonaven igual, com iguals li semblaven els dies. El camí cap a la feina a peu o en autobús, el camí cap a casa a peu o en autobús, les esbroncades, les bromes, els tories i els whigs, els menjars, fins i tot beure, tot era implacablement avorrit. S’estimava més no pensar per no caure en el pou de sempre, en aquella conclusió terrible que el duia a dir-se idiota, que havia tingut a la mà alguna ocasió per ser algú digne, ja que no tenia fusta de triomfador. I el millor per no pensar era perdre la curiositat, contemplar la vida sense ficar-s’hi, buscar que tot fos familiar, conegut, insípid, que tingués una arrel comuna que simplifiqués les coses, la seva comprensió.

Això ho aconseguia, almenys, en dibuixar els exteriors pels quals es bellugava. Salvant totes les distàncies, els estudis i l’edifici on vivia compartien una imatge atrotinada, entre el cru i el fantàstic, governada pel gust per les bombetes que penjaven del fil elèctric. Ambdós llocs eren monstres d’esperit claustrofòbic, mons a mitges que oscil·laven entre la ruïna i la desolació. La fàbrica de somnis tenia sovint l’aparença d’un estable abandonat, amb fragments d’estils arquitectònics variats escampats o superposats que s’utilitzaven com a escenaris per filmar falòrnies que imitaven la vida. La seva llar era un estable una mica més endreçat i a uns seixanta esglaons de distància del nivell del terra, amb parets prou despintades per mostrar els diversos tons blancs, grocs o blaus que per allà havien passat i que havien fet i feien de fons domèstic a una vida que era una falòrnia. El conjunt d’Islington s’havia incendiat l’any 30 i s’havia reconstruït amb màxima rapidesa. Trossos d’aquell barri s’havien apedaçat massa de pressa i reclamaven un incendi. On acabava un ambient i on en començava un altre?

Era a pocs carrers del seu domicili quan la irrupció d’una visió més tràgica del que era habitual va trencar-li la uniformitat dels seus esquemes. Un silenci sepulcral envoltava un plor histèric que s’havia apoderat de Whitechapel, de tot l’East End. Prostitutes que es persignaven, embriacs que es treien respectuosament el barret, captaires que retiraven la mà, tothom rebia esporuguit un lacònic seguici de robes més o menys clares, amb els ulls fixos en l’empedrat, portant torxes que s’enfrontaven a un capvespre que s’anava fent poderós alhora que demanaven pas a un dolor que tenia l’epicentre en una petita caixa de fusta, pobra, sense pintar, que portaven sobre les espatlles quatre homes amb el rostre marcat per les llàgrimes.

Instintivament, en Preston va adoptar l’actitud dels restants espectadors davant l’impressionant quadre mentre observava els detalls del curiós cerimonial. Es va fixar que tota aquella gent eren xinesos, vestits a la seva manera típica, alguns de blanc en senyal de dol estricte, principalment els vells, amb la seva trena manxú. Per les dimensions de la caixa, anaven a enterrar una criatura. El plor punyent era el d’una dona, la mare, segurament, que caminava guiada i sostinguda pels que havien de ser uns parents també destrossats, i una mica més enrere, excitada, furiosa, una altra dona xinesa bramava en la seva llengua, però també en anglès:

—Un dimoni blanc, blanc com la neu, jo el vaig veure! El va matar un dimoni blanc!

Repetia constantment aquelles paraules, sortia i entrava del seguici mirant els que la miraven amb ulls embogits, agafant-los per les mànigues, per les solapes. Gairebé va agenollar-se davant en Preston quan va arribar al seu costat. Era rodanxona, feia olor de magnòlies:

—El vaig veure, des de la meva finestra! Una bèstia blanca, un… un…! —i en entrebancar-se amb l’anglès, continuà xisclant en xinès fins que un braç la va apartar d’en Preston per fer-li seguir la lenta marxa de la processó.

L’irlandès va buscar una explicació entre els que creia que podien estar-ne informats.

—Què ha passat? Què significa tot això? —va preguntar a un home de dents ennegrides i alè de ginebra que devia doblar-li l’edat i que carregava amb una forma de sabater.

Havien assassinat un nen xinès, va dir-li l’home, no sabia si aquella mateixa tarda o el dia abans. Un tipus enorme, una mena de goril·la, segons els testimonis, havia trencat els ossos al menut. No anaven a enterrar-lo ara, és clar, no eren hores per a cristians ni per a ateus, però els caps de la comunitat xinesa havien decidit passejar el cos pel barri durant la nit, divulgar la notícia de la seva pena perquè ningú no oblidés que ells no oblidaven.

—No es refiï dels xinesos, mestre. Munten aquest sarau tan horrible per avisar-nos que es venjaran, amagui les criatures, si en té; recordi allò del perill groc…

—Ei, maco, convida’m a una copa —va interrompre a l’home una donota de veu emmandrida, llavis gruixuts i aspecte de bruixa, que s’adreçava a en Preston tot abraçant-lo per la cintura.

En Preston la va mirar. Els últims reflexos de les últimes torxes del seguici es projectaren a la seva cara i la feren semblar un retrat macabre. No s’imaginà al llit amb ella. Era de les que espantaven els clients, segons les joves. Massa gran, massa desesperada, massa alcoholitzada. Més tard, aquella dona s’hauria de prostituir per un tros de pa. Havien assassinat un nen. Per qui havia de sentir més llàstima? Qui, a la llarga o a la curta, havia tingut més sort?

Va abandonar aquella companyia sense dir res. La dona va remugar «Quines maneres» i va atacar tot seguit l’home de les dents ennegrides amb un «Tens uns xílings, xato?».

Entrà a la primera taverna que va trobar i en va sortir amb una ampolla de ginebra. Se la prendria a casa. Compliria el vell refrany: «Borratxo per un penic; per dos, sense sentits». Necessitava recuperar l’equilibri, fugir dels dubtes per abraçar l’inalterable, la pau. Els camins amics.