ELS AIRES DE BERCHTESGADEN

Enfonsat al seient de cuir del darrere del Mercedes, un irritat Joseph Goebbels recordava la carta que li havia enviat feia temps un director rus, Eisenstein, que opinava sobre el cinema que propugnava el nacionalsocialisme. «El seu art, nascut de tanta infàmia, no inflamarà el cor dels homes», havia profetitzat poèticament aquell estúpid comunista…

Amb el fracàs de l’operació Fricka, aquella profecia prenia una rara consistència i martellejava la ment del reichminister. Infàmia? No. Necessitat. Necessitat de transmetre idees noves, necessitat de rostres estimats que facin arribar aquestes idees a la gent. La combinació inflamarà el cor i tot l’ésser d’una humanitat governada pels principis naturals de superioritat dels aris. Però el camí per aconseguir-ho ha de ser llarg, senyor Eisenstein, i ple d’entrebancs que s’aniran anorreant perquè el recorregut sigui més gloriós. Tanmateix, vostè no pot entendre-ho perquè és un eslau, un error…

Per què responia ara a aquella carta, que qui sabia on parava, si en el seu moment ni va acabar de llegir-la del tot? Potser perquè es dirigia cap a Berchtesgaden, al Niu de l’Àguila, a despatxar amb Hitler, a dir-li que Marlene Dietrich se’ls havia escapat? Tant li calia assajar una defensa, justificar-se, quan el desastre era fruit d’una traïció que s’hauria d’investigar a fons, segons els informes dels seus agents?

L’automòbil va pujar la Kehlsteinstrasse fins a la fi de la carretera, davant una gran porta de bronze que barrava l’accés als budells de la muntanya. Immediatament, aparegué un SS de la guàrdia que va tocar algun instrument amagat entre les roques, i la porta s’obrí sense a penes fer soroll. El cotxe va travessar un llarg túnel de marbre il·luminat per focus. Al final del túnel, sota el cim del Kehlstein, el Mercedes de Goebbels va aturar-se al costat d’un altre Mercedes a l’àrea d’aparcament. La matrícula —IA-103708— i el xofer que va veure en el seu interior —Kempka—, li indicaren que el Führer ja havia arribat. El seu conductor va anar a obrir-li la portella.

Entre les salutacions de rigor, Goebbels va coixejar cent cinquanta metres i es va ficar a l’ascensor que l’havia de dur dins de la casa, cent deu metres més amunt. El Niu de l’Àguila, un edifici aïllat, ideal per a reunions i per impressionar els visitants estrangers, resultava més intimidatori que la casa que Hitler tenia en una altra zona de la muntanya, una construcció un punt menys luxosa, malgrat disposar d’un rebedor d’estil gòtic i una sala de conferències que també servia per projectar-hi pel·lícules i que feia pudor de benzina en estar sobre el garatge.

Goebbels sortí de l’ascensor. De poc, no va xocar amb un home uniformat i rabassut, de rostre vulgar, cabells molt curts, a la prussiana, ulls de porc i una cicatriu, record d’una ganivetada, darrere del seu coll de toro. Era el cap de la secretaria de Rudolf Hess, Martin Bormann, un tipus intrigant, brutal. A Goebbels no li agradava. De fet, Goebbels no coneixia ningú que li agradés Bormann, llevat de Hitler. Era una sangonera. El menys fort que es deia d’ell és que disposava al seu gust del Niu de l’Àguila aprofitant que el Führer no solia utilitzar la casa.

—Ah, senyor ministre —el saludà amb parsimònia Bormann—; ve a veure el Führer?

—Sí.

—Doncs avui el trobarà content, té ganes de broma. Fins i tot parla de pau.

Bormann rematà la impertinència amb una breu i seca rialla i va estirar-se el lòbul de l’orella esquerra abans d’agafar l’ascensor i desaparèixer. Goebbels va intentar somriure-li i només va poder engiponar un rictus de fàstic. Maleït pallasso…

Un SS el va conduir fins a la sala de reunions. Hi va entrar sense que ningú l’anunciés. Aquell indret semblava una reproducció d’una estança del Sans-Souci de Frederic II. Tapissos a les parets, un enorme rellotge coronat per una àguila i un bust de Wagner destacaven com a elements decoratius d’un espai sacsejat pel gramòfon i pels divertits acords del vals «Ja, das Studium der Weiber itschwer»,^[28] de La vídua alegre. Des de l’ample finestral es veien les muntanyes de Salzburg i el cim de l’Untersberg, on la llegenda deia que hi havia enterrat un altre Frederic, l’emperador Barba-roja, que esperava el moment per aixecar-se de la seva tomba i salvar la pàtria. I al voltant d’una taula plena de papers de grans dimensions, alguns dels quals gairebé fregaven el terra, Adolf Hitler i el seu arquitecte, Albert Speer, ambdós vestits de paisà, com el mateix Goebbels, mossegaven l’extrem d’uns llapis a la manera d’estudiants capficats.

—Ah, Goebbels, vingui a veure això! —exclamà Hitler amb entusiasme en veure el seu ministre de Propaganda—. Apropi’s!

L’home coix, amb calma, va obeir i va intercanviar una lleu inclinació de cap amb Speer en arribar a la vora de la taula.

—Fixi-s’hi!

En aquells desproporcionats fulls de paper, sota l’epígraf «GROSS BERLÍN», hi havia escampats un munt de dissenys d’edificis, carrers, avingudes i monuments, esquitxats de càlculs i de cotes. Allò era el retrat, a peces, d’un increïble, colossal projecte de ciutat.

—Per fi, per fi la nostra resposta urbanística a París i a Viena —somreia el Führer—. Una avinguda de cinc quilòmetres de longitud serà l’eix principal de la renovada capital del Reich; els ministeris es repartiran a banda i banda. Aquí —i amb el llapis assenyalà un punt inconcret entre les ratlles que configuraven un esbós de mapa—, construirem aquesta meravella —i amb la mà lliure va treure de sota dels altres un paper de mesures corrents en què hi havia dibuixat un agosarat somni arquitectònic, un més—: un arc de triomf de cent setanta metres d’ample, cent dinou de profunditat i cent seixanta d’alçada en memòria dels nostres morts a la Gran Guerra. Un milió vuit-cents mil cognoms, els dels nostres caiguts, serà gravat en el granit d’aquesta obra única.

S’havia de superar la bellesa de París i de Viena, les ciutats més formoses del món, en opinió del Führer. Goebbels, de braços plegats (una altra vegada la reurbanització de Berlín), sospirà. Feia mesos que Hitler aspirava a donar una primera forma a aquella ambició, i que Albert Speer treballava dur —erigint la Cancelleria, per exemple— per oferir al Führer una aproximació d’aquell desig. Però no imaginava que la cosa, almenys sobre el paper, estigués tan avançada. Hitler, com un guia turístic enamorat d’allò que mostrava, continuava parlant del Berlín del futur:

—Aquí, la Galeria dels Soldats, una cripta per als fèretres dels mariscals alemanys més cèlebres de tots els temps… En aquesta zona, la sala de reunions més gran del món, hi podran entrar més de cent cinquanta mil persones. La rematarem amb una cúpula de dos-cents noranta metres d’alçada, inspirada en el Panteó de Roma i amb un volum disset cops més gran que la de la Basílica de Sant Pere… I encara he de pensar on situar el meu palau, el palau del Führer. Naturalment, ha de ser pel centre de la ciutat, i tindrà un milió de metres quadrats de superfície, jardins, i un teatre amb quatre-centes butaques…

Tenia la lliçó ben apresa, remenava papers, allò l’apassionava. L’arquitecte i el ministre, en canvi, romanien seriosos, amb una actitud de respecte, però no d’admiració. Speer, que coneixia de cap a cap els continguts del projecte, s’estimava més seguir amb la mirada, embadocat, les convulses mans de Hitler que planaven sobre l’esquelet i els membres d’un Berlín imperial i tancar les orelles tant com pogués. Goebbels dissimulava per no semblar el ratolí designat per posar el cascavell al gat. No sabia com tallar aquelles demostracions de joia per comunicar al Führer el fracàs de l’operació Fricka; tanmateix, sí que tenia molt clar que no havia d’esmentar-li per res el tracte que havia fet amb els americans, amb aquell embolic d’ambaixadors pel mig que deien algunes coses que no lligaven amb els testimonis dels seus tres agents. Una fugaç perversió de l’ànim li va fer imaginar Hitler com un Neró modern, obsedit per aixecar una ciutat nova encara que per assolir-ho hagués de manar incendiar l’antiga.

—Una perspectiva magnífica, mein Führer, espectacular —l’afalagà Goebbels.

—Ha de ser espectacular, Goebbels. Tot ho ha de ser. Res d’això serà per a mi, sinó que pertanyerà a un poble que se sentirà orgullós de posseir el més gran, a un poble que haurà recobrat la confiança en ell mateix i que podrà mirar als ulls de qualsevol altra nació sense sentir-se inferior en cap camp. I també pertanyerà a aquells que m’hagin de succeir, ho necessitaran per mantenir-se en el punt més alt del poder. Si algun cop un esperit feble ha d’ocupar una posició de rang, s’enfortirà en trobar-se dins de recintes esplendorosos i amb un passat històric digne.

—Els estadistes que fan evolucionar el món —va dir el reichminister servilment—, governen amb els ulls posats en el demà.

—Sí, ja ho sé, però Speer —i Hitler observà burlescament el seu arquitecte—, precisament el pare d’aquesta criatura, creu que serà impossible tirar endavant sencer el projecte Gross Berlin. L’amoïnen les despeses, el que no és de la seva competència.

—Mein Führer —va intervenir Speer—, te raó, no és de la meva competència, però opino que invertir cinc-cents milions de marcs cada any fins que s’acabin les obres pot ser… problemàtic.

—I… quan s’acabaran les obres? —s’adreça Goebbels a Speer.

—El 1950 —s’avançà Hitler al seu arquitecte—. I organitzarem una exposició internacional per inaugurar-ho tot.

Goebbels va reprimir un xiulet.

—No importen els diners, senyors —prosseguí Hitler encreuant protectorament les mans damunt els seus genitals. Allò preludiava un to més solemne—. Pensin en l’esforç, en els resultats. Ara parlem de Berlín, però demà parlarem de Nuremberg, i després de la resta d’Alemanya, i després… després…

L’esguard del Führer s’havia encès. Mirava el demà. I el doctor Goebbels va posar-hi nom:

—Txecoslovàquia?

Hitler va semblar voler fulminar-lo amb el foc de les seves ninetes. El reichminister va resistir aquella pressió. No creia haver-se equivocat.

—Sí, Txecoslovàquia! —la veu s’inflà, el rostre es tornà lívid, com si tota la sang hagués afluït a la laringe—. I Hongria! I Polònia! I el que calgui! La grandesa es defineix per la seva manca de límits.

Va clavar les mans a la taula i repassà els dibuixos, les línies de la seva il·lusió, amb un moviment de coll tan pausat com forçat.

—Aixafaré els txecs. I les democràcies no diran res. Les democràcies estan fetes per empassar-s’ho tot.

—Un sistema sotmès a les crítiques de la premsa no pot sobreviure —pontificà Goebbels.

No podia ajornar-ho més i no sabia si l’ocasió era propícia. Gross Berlin, Txecoslovàquia, eufòria, determinació irada… Els sobtats canvis d’humor del Führer sempre eren com armes de dos talls.

—Mein Führer, hi ha un assumpte del qual us volia informar.

—Quin assumpte?

—L’operació Fricka.

—Fricka? —repetí Hitler tot col·locant-se al seu lloc un ble de cabells que li trencava el front.

—Es refereix a Marlene Dietrich.

—Aquella dona! Què li passa, ara?

Goebbels s’espantà un instant, el suficient per rumiar «Com puc saber què li passa, si no l’hem agafada?». Per la raó que fos, el Führer devia creure que Marlene Dietrich era a Alemanya.

—No hem pogut capturar-la, mein Führer.

Hitler, inclinat sobre els papers que eren la seva nova joguina, bellugava el llapis com si fos una batuta i semblava no haver sentit el que li havia dit el seu ministre de Propaganda. Speer mirava l’escena expectant, esperant una explosió de fúria i la posterior humiliació de l’influent coix. L’amo del Reich va corregir un detall de la cripta dels mariscals abans d’escurar-se el coll i deixar bocabadats els presents amb un simple:

—Bé, no s’amoïni per això.

La sorpresa de Goebbels i de Speer va augmentar quan Hitler va afirmar, molt segur:

—Ja vindrà. Ella sola. Per pròpia voluntat.

—Perdoni, mein Führer, però no entenc… —començà Goebbels.

—És molt senzill, Joseph —bon senyal, el toc íntim—. Ella i d’altres que avui reneguen de les seves arrels, es rendiran a l’evidència i tornaran a la que és casa seva.

—Evidència? —s’estranyà Speer amb suavitat.

—La seva obra, Speer! Les ciutats, el món d’or i de ferro que hem de construir! Hi pot haver una manifestació més rotunda del triomf d’una civilització que aquesta? —donà una plantofada a la taula, als dissenys—. Algú pot resistir-se a la temptació de formar part d’una comunitat que resideix en un lloc així, poc menys que sagrat? No ho dubtin: els que avui ens giren l’esquena vindran demà a afegir-se a nosaltres quan contemplin la nostra força, les nostres obres. Voldran ser guanyadors, ser en el bàndol correcte, que el futur els pertanyi… I si algú encara pretén posar-se de cara contra el vent i bufar, serà arrossegat fins al no-res!… Goebbels, vostè no ha perdut. No és un perdedor. Que Marlene Dietrich no ens fa cas? Doncs ja ens en farà, més tard o més d’hora. Vostè no ha fallat, amic meu; li diré més: la seva tasca ha fet que avui, en aquest assumpte, estiguem més a prop de la victòria que ahir. És fàcil tenir paciència quan se sap què es vol i quan els objectius són allà, al nostre abast.

El discurs del Führer va alleujar Goebbels i alhora va fer que augmentés la seva veneració per aquell home. Quina clarividència política! No caldria anar a buscar els personatges aris, ells mateixos retornarien a la llar, seduïts, fascinats per l’èxit d’una filosofia que escamparia el seu missatge transformada en pedra, en art immortal. L’encís de Hitler traslladat a ciutats divines, símbols, paradisos…

—La Divina Providència és amb mi —sentencià Hitler en allunyar-se de la taula i dels seus col·laboradors, passejant fins on hi havia un majestàtic globus terraqüi muntat en una estructura rodadora de fusta—; els astres, les estrelles són amb mi. El Creador ens ha confiat la tasca de realitzar una revisió històrica sense precedents. Txecoslovàquia serà alemanya i no caldrà vessar-hi sang, només s’haurà d’usar la paraula, l’amenaça, i mostrar a tothom el nostre poder. Les nadons se’ns aniran rendint una rere l’altra, sense lluitar! I al final, el món…!

Va interrompre la seva exaltació en posar la mà damunt el globus, com assaltat per un pensament terrible. Llavors, un criat amb levita aparegué per una porta lateral propera al gramòfon, que s’havia quedat mut feia uns minuts. Sense obrir la boca, l’home va canviar el disc, va tornar a fer funcionar l’aparell, i va sortir de la sala, tot amb una acurada discreció. Un rumor va créixer fins a fer-se bellesa, aire carregat d’un impressionant sentiment fet de cordes i pols d’àngel: l’obertura de Lohengrin, de Wagner.

El Führer, en silenci, acariciava delicadament el planeta. Speer, de puntetes, va apropar-se a un Goebbels captivat per una curiosa sensació mística afavorida per la música, el paisatge de l’Untersberg, la figura del primer dels alemanys.

—Senyor ministre, volia ensenyar-li una cosa —va mormolar Speer tot vigilant Hitler.

I de la seva butxaca va treure’n una fotografia doblegada en quatre plecs que va lliurar a Goebbels.

—He fet que l’ampliessin perquè es vegin bé alguns detalls. Miri-la ràpid, si us plau, no voldria que el Führer…

Era la fotografia d’un deliri, potser, o d’un insult, o d’alguna cosa tan rara que no se li podia imaginar un nom. Es veia un plat que contenia només quatre, cinc mongetes, i un petit retrat del rostre del Führer. Per sobre d’aquest plat, l’auricular espatllat i com purulent d’un telèfon descansava en una branca, en l’extrem de la qual hi havia penjat un paraigua que semblava un ratpenat. S’endevinava, mig oculta, una presència femenina, i el perfil d’unes bestioles.

—Què significa això, Speer? —preguntà el reichminister en veu baixa.

—És la fotografia d’un quadre que m’ha fet arribar gent de confiança. Es titula L’enigma de Hitler, el va pintar l’any passat un espanyol, un tal Dalí. Surrealista. No s’entén molt bé què vol representar.

Goebbels contemplava allò com si fos el resultat d’un accident de conseqüències nefastes.

—De debò? —articulà.

—Els que l’han interpretat…

—Cap persona mentalment sana —xiuxiuejà Goebbels amb menyspreu tallant Speer— pot interpretar d’una altra manera el que és una presa de pèl… Surrealista. Escòria. Ells i la seva… pintura.

—Aquest Dalí —va dir Speer sense arronsar-se— és un visionari d’allò més extravagant. Diu a qui el vol escoltar que el Führer li sembla un masoquista capaç de declarar una guerra pel plaer de perdre-la i ensorrar-se amb el seu imperi, com un heroi modern.

—Ridícul. Per què m’explica tot això, Speer?

—Amagui’s el quadre, si us plau; quedi-se’l. Vostè li trobarà una finalitat.

—Jo?

—Sí.

—Què vol que faci, amb aquest…? —insistí Goebbels doblegant la fotografia i ficant-se-la a la butxaca.

—Vostè és el ministre de Propaganda, qui dicta les lleis sobre l’art. Creia que havia de saber quin ús fan els artistes degenerats de la imatge del Führer, com l’utilitzen, també, per fer la seva, de propaganda. Per cert, ja que parlem d’imatges, l’imagino al corrent d’un projecte cinematogràfic denigrant que està tramant aquell actor hebreu, Chaplin.

Goebbels es va malfiar d’aquell brusc exercici de lleialtat per part de l’arquitecte. Naturalment, Speer era fidel, però hi havia en ell alguna cosa inquietant, un brot d’independència irreverent que, contra el que ara feia suposar la seva actitud, l’hauria empès a conservar aquella fotografia boja per fer bromes en privat… De sobte, el reichminister va entreveure una raó per a allò.

—Sí, conec el tema, vol rodar una pel·lícula difamatòria sobre el Führer. El contrarestarem quan sigui l’hora de fer-ho. Igualment, li agraeixo el gest, Speer. Molt lloable. Es nota que vostè comprèn quin és el bàndol correcte.

L’arquitecte, sorrut, va inflar el pit. Era una posició de defensa més que d’orgull.

—Només hi ha un bàndol per a nosaltres, senyor ministre.

—Que té por, Speer? Que es vol fer perdonar alguna cosa?

—I vostè, Goebbels, té por?

El silenci d’ambdós es féu comprometedor. Era com si s’acabessin de conèixer i de desagradar-se. Va ser Hitler, encara recolzat a l’esfera terrestre, grapejant-la, allunyat d’aquella conversa secreta, qui es va deixar sentir:

—És el destí… És inevitable. Inevitable.

Goebbels i Speer miraren el Führer. Lohengrin avançava amb tendresa, nodria l’ambient de llàgrimes d’amor i de vida. Hitler, aliè a tot, amb moviments gairebé sensuals, semblava seguir aquell ritme al voltant del globus. L’amanyagava amb una barreja de voluptuositat i esperit paternal, el feia rodar amb exquisidesa, repassava amb dits suaus illes i fronteres, escalfava amb el palmell Estònia, Letònia, Lituània i Finlàndia, feia pessigolles a Iugoslàvia, gratava les costes de Brasil i de la Guaiana, pressionava lasciu l’índia, fregava amb complicitat el nord d’Àfrica… Hi havia un desig en els seus ulls enfollits que amb prou feines encobria la temptació d’abraçar l’esfera amb ardor, amb golafreria.

El ministre i l’arquitecte contemplaven la dansa del Führer amb involuntari interès. Goebbels, optimista, somiava un poder desconegut. Quan el món fos un i fos d’ells, quan tot estigués ordenat definitivament, sense conflictes ni enemistats de cap mena amb Ics races inferiors, ja educades en la bondat del Reich, podria anar a buscar la Lida un altre cop i enamorar-la encara més. Ja no hi hauria problemes. El poder era atractiu, era la llibertat dels vencedors, era la culminació d’un somriure galant, d’una pell fresca, d’una joventut perpètua. Un món en pau, feliç, rejovenia el més escarbotat dels cossos. Speer, torbat, no acabava de casar la música i la imatge del Führer amb el rerefons de l’Untersberg. Sentia un terror premonitori, temia que arribés el dia que Frederic I Barba-roja hagués d’aixecar-se de la seva tomba…

—Inevitable… —repetia Hitler sense apartar-se de la Terra. Inevitable, rumiava satisfet el doctor Goebbels. És fàcil tenir paciència quan un sap el que vol i això que un vol és assequible, havia dit el Führer. Ja vindria, Marlene Dietrich. No havia passat res. Absolutament res.