30

Una boira empesa pel vent es va llançar damunt de l’abric de Hammett quan aquest va baixar del tramvia a Presidio Avenue. Es va aturar davant de la tanca de ferro forjat i va mirar per entremig dels barrots: la boira ocultava el camp verd del cementiri de Laurel Hill. Una esgarrifança més mental que no pas física li va recórrer l’esquena. En creuar el carrer, va distingir una figura.

—Per què aquests dropos han de donar-hi sempre aquest caire tan dramàtic? —li va demanar el detectiu rabassut. Pipava un fàtima.

—L’han llançada al cementiri?

El to de veu de Hammett va fer que el detectiu girés el cap, però només va dir:

—Sí. —I després—: Vine per aquí.

Van seguir el camí de grava per on passaven els cotxes fúnebres, i després van prendre un camí de terra. Jimmy Wright duia una llanterna per lluitar contra la boira. Hammett es va entrebancar i va renegar darrera seu. Duia les mans ben esfondrades a les butxaques.

—L’han trobada uns conductors dels tramvies —li va dir Wright per sobre l’espatlla—. Anaven bé de temps i s’han aturat a fer un cigarret. Si no l’haguessin sentida, no l’haurien trobada fins al cap de setmana.

—Vols dir que l’han mort aquí i no que només hi han llançat el cadàver?

—Sí. Ha estat xisclant durant més de cinc minuts, segons la declaració dels testimonis. Estaven a punt d’arribar quan han sentit el tret.

Unes gotes d’humitat degotaven de les ales del barret de Hammett i el seu bigoti refulgia.

—Només han disparat un sol tret?

Els seus peus van trepitjar uns matolls d’herbes aromàtiques que creuaven el camí. Jimmy Wright va relliscar i va renegar.

—Ha fet servir els dos canons a la vegada. Era una metralleta. Per poder aguantar la reculada suposo que havia de ser un home alt.

El camí feia un revolt a l’alçada de dos xiprers negres que havien crescut de qualsevol manera, com un gos de carrer perquè no n’havien tingut prou cura. Aquesta part del cementiri era plena d’herbotes altes i de tombes sense làpides.

—Quina hora era?

—No fa gaire més d’una hora. —El detectiu va il·luminar el rellotge amb la llanterna per confirmar-ho.

—I Laverty era…

—Ja m’agradaria saber-ho del cert, Dash. Un dels meus homes el va seguir fins que se’n va anar a dormir, però hi ha un carreró a la part del darrera del bloc de pisos on viu, i potser ha esquivat el meu home sortint per aquest cantó. He deixat dit que quan truqui, li diguin que comprovi si Laverty és a casa. Però això no servirà de gran cosa.

Van arribar al lloc on hi havia els dos llums que duien dos policies. Eren els encarregats de trobar alguna pista. També va veure dos agents d’Homicidis, amb les mans a les butxaques i els barrets enfonsats al cap, que estaven en un cantó. Hammett no en coneixia cap.

Tant Hammett com Wright anaven xops fins als genolls. Unes formes que la boira dibuixava es filtraven per les antigues tombes i les làpides adornades com si fossin espectres molestos per l’albada. Ben bé al costat d’una estela amb les dates 1831-1896 inscrites, hi havia un obelisc de marbre blanc que el terratrèmol de 1906 havia tombat. A cada banda, hi havia dos cilindres trencats de marbre negre.

La noia xinesa estava estesa de bocaterrosa a sobre de l’obelisc. Tenia un braç doblegat a sota el cos, i la petita mà infantil tenia la forma d’una copa. La sang del cap esberlat havia corregut avall per la pedra blanca fins a la copa. L’altre braç el tenia estirat. Hammett va reconèixer els pantalons de llana, els mitjons de color beix i la caçadora de napa. Les cames estaven prou separades per veure que l’entrecuix era tacat.

Hammett es va agenollar damunt del cos. Amb la punta dels dits va tocar la zona tacada dels pantalons i ho va olorar. Orina. La bufeta s’havia buidat en el moment de la mort. L’havien violada? Encara no es podia saber. Va sentir una certa basca en adonar-se que les cames de la noia havien adquirit la forma poc natural de la pedra de sota seu. Va posar una mà sobre el cadàver.

—Ep! —el va avisar un dels agents d’Homicidis mentre es treia les mans de les butxaques—. Els xicots del forense encara no han arribat.

—Encara que se la remirin no li tornaran la vida —va dir Jimmy Wright.

Hammett va treure la mà de damunt del cadàver i es va agafar els genolls amb els braços. Continuava ajupit i havia amagat la barbeta a la cassoleta d’un genoll. Tenia l’aspecte d’estar cavil·lant.

—L’han matada amb un pal de beisbol —va dir sense alçar la mirada—. No m’estranya que hagi xisclat.

Va girar prou el cadàver per donar una ullada al rostre ocult pels cabells brillants, negres com el banús.

Hammett va sospirar, es va aixecar i es va eixugar la mà amb l’abric. Després la va posar damunt del monòlit. Va trobar que el marbre que havia tocat era glaçat. Els agents d’Homicidis, quiets i atents, el van observar mentre mirava on havia estat la cara de la noia. Estava enfonsada fins al començament dels cabells, i només hi havien quedat uns trossos d’os trencat i de carn vermella.

—Lepra instantània —va fer Hammett amb una indiferència estudiada. Els d’Homicidis van perdre tota la curiositat en veure que no havia vomitat i que tampoc no estava pàl·lid. Va dir—: Es deia Crystal Tam, o bé Lilian Fong, depèn de què la coneixies. S’ha d’avisar els seus pares que viuen a Chinatown i es diuen Fong.

Quan Hammett i Wright van arribar a l’indret on el camí separava els dos xiprers, es van aturar i van mirar enrera. La noia era com una nina vella que havien llençat, sense mirar-s’hi gaire, contra els monuments caiguts de marbre. Una aurora grisa havia fet retrocedir la boira i ara es veia, darrera la tanca del cementiri, el pendent suau del turó Lone i la creu blanca i senzilla que el coronava. Amb aquella claror grisosa, la creu gairebé no es distingia.

—Un dia ben trist per morir —va dir l’investigador.

—Que vols dir que n’hi ha algun que no ho sigui?

Li feia falta beure. Havia de beure molt. Vic Aktinson i Crystal Tam. Mentrestant, Hammett s’havia estat a casa jugant a fer d’escriptor, en comptes de ser als carrers tal i com li correspon a un detectiu. Es pensava que ho tenia tot molt clar abans de la mort de la noia. Però ara…

Déu meu! Si no és que… Però això era ser totalment vil… Sí…

Li convenia beure molt.

—Ets un bord fastigós —va dir Hammett clarament.

—Sam, si et plau…

Hammett va deixar caure l’ampolla i el braç com si el tingués mort. El cul de l’ampolla mig buida va picar contra la catifa.

Goodie ho va intentar de nou.

—Sam, no t’has de culpar per…

Hammett la va mirar amb les parpelles pesades. Va provar de riure, però els seus llavis no van obeir la seva voluntat. Eren morats, com si tingués fred.

—I a qui he de culpar, si no?

—Va ser ella qui va trucar a l’home que ho va fer…

—I jo no havia de saber que ho faria. —Les parpelles se li van tancar, les va tornar a obrir per mirar-la com un gamarús—. Amb això t’he enganxat, oi?

—Sam, no saps el que et dius. Ara et prepararé una mica de cafè.

—No vull cafè, vull aiguardent. Saps d’on ve aquest invent? Els indis Hoochinoo d’Alaska eren els que destil·laven aquest licor. Una vegada vaig estar en un hospital amb un paio d’Alaska. Era blanc…

Quan Goodie va tornar, dos minuts després, amb un cafè ben carregat i calent, Hammett estava roncant. El va despertar i el va fer aixecar. Llavors, amb aquelles cames tan flexibles, va ballar un adagio amb ella fins que va caure de panxa enlaire a sobre el llit. Va aconseguir que Goodie caigués juntament amb ell, al seu damunt, amb un moviment de cuixes força encertat. Va començar a roncar.

Goodie se’l va mirar. El seu rostre delatava la llàstima, la ràbia i l’amor que sentia per ell.

—Oh, Sam! —es va queixar en veu baixa—. Per què?

Hammett es va girar i va obrir un ull per mirar-la.

—Per què? Doncs perquè va llegir que havien trobat una noia morta en el cotxe de Tokzek, aquest és el motiu. Ho va llegir i es va pensar que ja l’havia enxampat. Li va dir una mentida a Molly, va buscar un lloc segur on estar-se i s’hi va posar en contacte. L’havia enxampat, només que va ser a l’inrevés, i va ser ell qui la va enxampar.

—Sam, per què no dorms una mica?

—Dormir. No ho oblidis, la noia xinesa morta al cotxe és la clau. És la clau definitiva. L’havien violada, ho entens?

I es va tornar a posar a roncar.

Per a les veus que enraonaven al voltant del seu llit semblava que ell no existís. Al seu voltant, per sobre d’ell i a través d’ell, de la mateixa manera que ho fan els pares quan ets petit. Com si no hi sentissis, ni ho captessis, ni ho entenguessis perquè ets petit.

O estàs borratxo.

O malalt.

Uniformes blancs emmidonats. Olor d’èter i de desinfectant, això no et farà gaire mal, només un uix, Jesús, què fas, i un xicot ben plantat es va casar amb aquella noia en una ocasió. Josie. Ah, merda. Josie, a fer punyetes, tot plegat.

Parlant al seu voltant, per sobre d’ell i a través d’ell amb el metge.

A l’endemà, el despatx del metge. La calor del desert entrava amb una llum tremolosa per la finestra oberta i feia fora totes les impureses.

«—Només em queda un any de vida, doctor?».

«—Ehem! Mai no se’n pot estar segur del tot, amb els casos de tisi, sergent Hammett, però els resultats…».

«—Així doncs, me’n vaig de l’hospital».

«—Però sense la vigilància necessària… a mesura que la malaltia avança pels pulmons…».

«—Tant me fa morir-me, doctor, el que no vull és morir aquí».

Va obrir els ulls i va mirar el sostre. La llum del carrer que entrava per la finestra reproduïa els dibuixos de les cortines en el terra. La noia xinesa era morta. Vic Aktinson era mort. Una vilesa inexplicable?

—On és l’ampolla?

—Sam, si us plau…

—Dóna’m l’ampolla, merda! Ja sé el que em faig.

La veu de Jimmy Wright era burleta.

—Dóna-li la seva maleïda ampolla. Només és bo per mamar alcohol.

Hammett es va haver d’esforçar molt per poder seure. Va mirar el detectiu rabassut d’espatlles quadrades. L’investigador li va tornar la mirada. Goodie li va donar l’ampolla.

—Quant fa que està així? —va preguntar el detectiu.

—Des d’aquesta tarda. Quan van matar Vic Aktinson va fer igual.

Tira la pedra i amaga la mà. Acompanya el mort mentre se l’enduen. Es va acostar l’ampolla als llavis.

—Què? És bo, eh? —va dir l’investigador.

Hammett va enretirar l’ampolla.

—Vés a la merda, Jimmy Wright —va respondre clarament Hammett.

—Amb això soluciones alguna cosa?

Ja els ho demostraria. A tots dos. Tal com li ho havia demostrat a Josie quan l’empipava. Feia uns glops molt llargs.

El seu estómac va voler rebutjar aquell líquid, vomitar-lo, però ell hi va ser a temps, just quan començava a escanyar-lo, fins i tot mentre la noia li deia molt amoïnada:

—Oh, Déu meu, Sam! T’estàs matant!

—No et preocupis per mi, noia. —Va fer una rialleta—. Amb aquell boc vell, pots fer molts calés. Jo ja tinc una dona i dues filles que es preocupen per mi. Josie. Josie sí que és una dona…

Va parar d’enraonar perquè Goodie el mirava aterrida. Després es va girar cap a Wright.

—És… és cert això? Una dona? Una dona… i dos fills?

Wright no va dir res.

El rostre de Goodie es va tornar blanc.

—Però… Sam. Ahir a la nit jo no… perquè jo… jo… em pensava…

Goodie va sortir corrents de l’habitació, va colpejar el marc de la porta en comptes de la paret, només per instint. Tancava els ulls amb força.

El detectiu rabassut va sacsejar el cap.

—Suposo que deus saber el que et fas, Dash.

—Algun dia li ho havia de dir.

—Doncs no has sabut triar el moment. I t’has comportat com un porc. Què és això que la noia xinesa que van trobar al cotxe de Tokzek és la clau de tot?

—L’havien colpejada i l’havien mort. —Hammett es va adormir profundament. Una nit de dormir bé el posaria a to.

—No et segueixo, Sam.

—Doncs a veure si això ho entens. Crystal no va treballar mai a l’hostal de North State Street. Sabia massa anglès. Només hi va ser un parell d’anys. És molt espavilada. Escoltava i va aprendre moltes coses. Chicago, probablement, segur. Però…

Es va fer enrera en aquella mateixa posició, assegut en un costat del llit. La trompada que es va donar amb el cap a la paret va ressonar. L’ampolla va fer molt xivarri quan li va caure de les mans i va anar a parar a terra. Es va quedar estirat, amb els ulls tancats, com si s’hagués tornar a adormir.

Estava borratxo només superficialment. Només la part de fora ho estava. Tant de bo el meu cap estigués buit com l’ampolla. «Suposo que deus saber el que et fas, Dash.».

Sí que ho sabia. S’estava morint. El mataven la breva que s’havia empassat, un cap que no era buit, un matrimoni que no havia funcionat i una colla d’històries fictícies que mai no havia escrit.

Tenia el cap ple d’idees barrejades, pensaments, intuïcions i pors.

També era ple de fets demostrables. Fets com ara l’emboscada a Hymie Weiss l’any 1926. Molta gent havia vist Capone durant aquells dos anys que Crystal li havia dit que havia passat en aquell hostal. Per tant… la seva història era una mentida. Per què? Què havia volgut amagar?

No hi havia manera d’esbrinar-ho.

Crystal. S’havia pensat que l’havia enxampat. Es pensava que ell…

Ell. No sabia qui era, ell. No n’estava segur. Tenia unes quantes pistes. El mocador era de seda en comptes de ser de llana. Dan Laverty fent el que probablement havia fet, el que s’havia vist obligat a fer… Déu, com ho controla tot el gran home!

L’endemà. L’endemà encara seria a temps de decidir si la vilesa que havia considerat impensable existia.

Demà. De tota manera no quedava ningú per matar aquella nit. Oi?

Quan es va despertar, feia molt de fred i era fosc; era una d’aquelles hores abans de l’alba en què mor al llit la gent que està malalta. Era fosc. Feia fred. Senyor, quin fred! Però algun àngel de la guarda li començava a passar el coll d’una ampolla enmig de les dents.

Tenia set i va voler beure. No va sortir-ne whisky. La seva llengua de sabatot va descobrir que allò era metàl·lic.

Algú li havia ficat el canó d’un revòlver endins que li va tocar el capdavall del coll, i li van venir ganes de vomitar.

Llavors va sentir una veu enmig de la foscor, per sobre seu. No s’ho esperava. I d’alguna manera, encara que no tenia res a veure amb el propietari d’aquella veu, va saber… va saber-ho —tenia raó i ni tot el whisky del món no podria ofegar aquell descobriment.

—Molt bé, espavila’t —li va ordenar la veu estrident—, som-hi. Ara ja has fet tard.