29

En aquella hora d’un dia assolellat, Hammett sabia perfectament on podia trobar l’avi Daneri, i així va ser. L’home vell fruïa del sol, igual que un llangardaix, en un minúscul balcó que mirava al pati del Weller Hotel. Tenia la porta oberta per poder sentir el timbre si algú entrava per Post Street.

—Ha pogut identificar algú?

—Qui? —va preguntar Hammett agafant el vell pel braç sense gaire delicadesa.

—La noia xinesa. Havia d’identificar les fotografies de la gent de Chicago…

—Oh! Ja no hi ha res a fer, merda! —va exclamar Hammett.

La veu del vell va començar a sonar plena d’angoixa.

—Era… del Departament del Tresor de l’Estat dels Estats Units. Ell… —No podia continuar—. Duia… la xapa i tot això. M’ha dit que tu li havies donat l’adreça. Se l’ha endut amb ell…

—Quant fa, d’això?

—Eren les tres de la matinada. Jo encara estava llevat, ha trucat al timbre, m’ha ensenyat la placa… —El vell va dir més fluix—: Era un parany, oi, Sam?

Hammett no va moure el cap afirmativament. Rumiava i tenia les celles arrufades. Ja feia gairebé nou hores: era impossible seguir-los. Podia mobilitzar els homes de Jimmy Wright, però quant a la policia…

Òndia! Qualsevol d’ells —particularment Dan Laverty— se la podia haver endut. L’únic policia en qui confiava de debò era Jack Manion…

El rostre de l’avi havia canviat. Els ulls se li havien entelat, com si algun objecte opac els hagués cobert. Va tancar el puny i es va colpejar el rostre.

—Au, vinga! No ho facis! —el va renyar Hammett.

L’home vell es va tornar a pegar. Es va fer una esgarrapada amb l’anell de segell que duia. Unes gotes de sang van començar a davallar pel seu rostre.

—Estúpid! —va fer cridant el vell—. No serveixes per res! T’han enredat amb l’engany més vell del món…

—Deixa-ho córrer, avi! —va ordenar-li Hammett—. Els que t’han ensarronat són uns experts, sabien què en penses, del govern, com respectes qualsevol que sigui del Departament del Tresor. El que em preocupa és com han sabut on era ella… —Va quedar callat. Els trets del seu rostre demostraven que ho havia entès, i les seves faccions primes es van contreure—. Aquell coi de trucada! —va dir suaument.

Va mirar el vell. L’avi es premia la ferida lilosa de la galta amb un mocador.

—Eres amb ella a l’habitació mentre trucava als seus pares?

—A l’habitació del costat. Però, Sam…

—Vas sentir què deia? Va dir res d’on era amagada?

—Només vaig sentir la seva veu, però no sé què va dir.

—Parlava en anglès o en xinès? L’entonació i el timbre són diferents, i es poden distingir fins i tot des de l’altra banda de la paret.

Els ulls envellits, que ara semblaven més vius, intentaven de fer memòria.

—Anglès.

—Sí —va fer Hammett suaument—. Podries identificar el paio que se la va endur?

—Semblava un home important —va respondre l’avi—. Era alt i gros; duia un barret i un abric… —Un rampell d’indignació va néixer en els seus ulls—. Ara recordo que duia una bufanda al voltant del coll que li tapava mitja cara; semblava natural…

—La bufanda era de llana o de seda?

—De seda.

Hammett va agafar fort el braç prim del vell.

—Entesos, avi! No cal que t’amoïnis, ell no sap que l’has pogut identificar.

La llum del capvespre es filtrava per les finestres polsoses de l’apartament de Hammett i dibuixava un rectangle pàl·lid i fred damunt la catifa. La boira d’estiu, que entrava silenciosa i grisa per la Golden Gate i per l’oest de la ciutat, aviat ho embolcallaria tot.

Jimmy Wright se les tenia amb un fàtima assegut a la butaca vella de Hammett. Les faccions del seu rostre, ensonyades i rodones, eren plàcides, estava tan capficat que semblava un ximple.

Hammett, com era habitual, caminava de la finestra al corredor i no parava de fer preguntes, comentaris i observacions. No s’havia afaitat i duia la camisa oberta, just perquè es veiessin els dos botons de dalt de la samarreta de cotó. Un manyoc de cabells li queia damunt del front. Tenia els ulls vermells com la sang. A la cuina se sentia el ploc-ploc-ploc de la cafetera elèctrica.

—A veure, què en sabem del rapte en si?

—Post Street, a les tres de la matinada, això és tot. Ningú no el va veure ni com entrava, ni com sortia. Ningú no va veure cap cotxe al carreró amb el motor engegat. Ningú no…

—I el policia d’aquella zona?

—Era cinc cantonades més amunt comprovant uns panys, almenys això és el que diu ell. Segurament devia ser a prendre un cafè al Pig’n Whistle.

—Aquesta tarda he fet el que havia d’haver fet just en el moment que l’avi m’ho va dir: intentar d’esbrinar a qui va trucar.

Es va aturar al costat de la cadira del detectiu per apagar, amb fúria, la punta del cigarret al cendrer, i de seguida en va agafar un altre de la butxaca.

—Jack Manion ha parlat amb aquella amiga de la perfumeria d’Sponfford Alley, i no ha rebut cap trucada de Crystal. Després s’ha posat en contacte amb la seva família. Ni tan sols no sabien que l’havíem trobada i que era en un lloc segur. —Va fer una rialla de ràbia—. Un lloc segur!

—Aleshores, això vol dir…

—Que va trucar a un amic que no coneixem, i que l’ha enviada a vés a saber qui, que l’estava buscant. O que ella va trucar vés a saber a qui…

El timbre de la porta va sonar.

Hammett va treure el cap pel passadís i va cridar:

—La porta és oberta!

Va aprofitar aquell moment per encendre el cigarret que havia tret del paquet.

Goodie va entrar. Portava un vestit de seda que semblava car. Unes perles brillaven a les seves orelles i duia els cabells acabats d’arrissar.

—Té una trucada per a vostè, senyor… mm… senyor Wright.

—Feia temps que no ens vèiem, noia —li va dir Hammett quan el detectiu rabassut va ser fora.

Va fer un gest brusc amb la mà.

—Tens el cafè a punt.

Hammett va sentir com desconnectava la cafetera elèctrica de l’endoll de la paret, el soroll de les tasses i les culleres i el nyec de la porta de la nevera en obrir-se per treure’n la llet.

—He tingut molta feina —li va dir des de la cuina amb una veu falsament alegre i calmada.

—I és clar. —Hammett la va mirar com deixava la safata, on havia posat les tasses i els altres objectes, a sobre la tauleta que hi havia al costat de la màquina d’escriure. Li’n va donar una i va deixar l’altra a la cadira on havia estat assegut Jimmy Wright. Després Hammett li va preguntar—: No en vols?

—És que… és que tinc una cita.

L’investigador rabassut va entrar corrents a l’habitació. No es va asseure, ni va veure la tassa de cafè.

—Torna a haver-hi una altra cosa que no té sentit. Finalment hem aconseguit l’informe de la policia sobre l’assassinat de Pronzini. Li van disparar a les tres de la matinada.

—És segur? —li va demanar Hammett molt sorprès.

—Això diuen els testimonis; n’hi ha tres. No saben dir com era l’assassí, ni el número de la matrícula del cotxe. Han declarat que estaven massa enfeinats per trobar lloc i amagar-se en el mateix mig metre quadrat de claveguera. Però estan segurs de l’hora que era: les tres de la matinada.

Hammett es va pentinar el bigoti, després va mirar el rostre de Goodie i va arronsar les espatlles. Havia estat girant el cap de l’un a l’altre, amb les celles arrufades i sense entendre res.

—A les tres de la matinada —va fer Hammett— van raptar Crystal al Weller Hotel.

—Oh, Sam, no! Que terrible per a ella!

—Si deixem estar la idea de la banda de l’Est, l’únic sospitós que ens queda és Dan Laverty, el cap dels investigadors de la policia. Com que, normalment, la manera més senzilla és la més fàcil, hem intentat acusar-lo de l’assassinat i del segrest. Però si resulta que tot va passar a la mateixa hora…

Goodie encara no l’havia acabat d’entendre del tot.

—Sam, un policia! —va exclamar amb un to de veu d’estupor total.

—Ja et vaig dir fa temps que en aquesta ciutat tothom estava en venda. —Es va dirigir a Jimmy Wright—. Què ha fet Laverty d’ençà que l’estem vigilant?

—Doncs va cada dia al Palau de Justícia a fer la seva feina. No parla amb ningú que pugui cridar l’atenció, i tampoc no ha trucat a ningú, en especial quan no és al seu despatx. Això no significa gairebé res perquè no ens han deixat intervenir el telèfon del Palau de Justícia.

—Digues als nois que el marquin de prop.

—Ja ho faré. Si hi ha res, seràs aquí?

—Sí, aquí. Estic esperant una trucada de Lynch; se suposa que està treballant per a nosaltres des de l’altre cap de la troca.

El detectiu va assentir amb el cap, es va posar el barret i se’n va anar.

—No sembles gaire preocupat per la noia, Sam —va fer Goodie.

—Em fa l’efecte que va trucar a la persona que després la va anar a buscar. Em sembla que va ser ella qui va tenir la pensada que l’anessin a buscar amb aquella placa falsificada. És l’única cosa que se m’acut i que pot tenir sentit.

—Així doncs, no està en perill?

—Oh, i tant! El que passa és que no s’imagina com se la juga. Està jugant amb foc i creu que pot manegar qualsevol.

—No sé com pots imaginar-te una cosa així, Sam! —va exclamar Goodie—. Dius que et sembla que això està relacionat amb els gàngsters de l’Est, però si Al Capone en persona va darrera d’ella…

—Quan tingui una estona, t’explicaré tots els forats que hi ha en aquesta història.

Els ulls de Goodie es van tornar més dolços, i va agafar Hammett pel braç.

—Sam, si t’has de quedar aquí esperant una trucada, jo em puc quedar amb tu. Podríem preparar alguna cosa per menjar i…

—I què hi ha de la teva cita?

—Podria cancel·lar-la.

Hammett va estar a punt de dir que sí. Però encara no li havia explicat res de Josie i de les nenes. Li ho podia dir en aquell moment. Fer-li saber que no era gens important. Era millor fer-li mal llavors i li evitaria altres sofriments més endavant. No podia.

—No m’agradaria que fessis això per mi —li va contestar.

Es va sentir un clàxon que sonava dues vegades al carrer. Semblava que volien posar punt final a aquella conversa. A Goodie, li van pujar els colors a la cara. Va mirar l’hora que era al rellotge. Hammett encara no l’havia vist. Entenia una mica de joies, gràcies als anys que havia passat treballant per al gran Samuels, i aquell rellotge d’or blanc de divuit quirats s’assemblava a l’Elgin, que valia uns setanta dòlars.

—Sí! —va fer Goodie—. Jo… —Va córrer cap a la finestra i va mirar enfora—. Sí —va tornar a dir. Es va girar cap a Hammett—. Estàs segur que… —I es va aturar—. Aquella pobra noia. —Va descansar les dues mans en els braços de Hammett, es va posar de puntetes, i el va besar als llavis. Era un petó de desig, de desesperació i de passió. Hammett la va abraçar, va respondre al prec de Goodie. Goodie es va deixar anar i va marxar de pressa cap al corredor.

Hammett es va quedar al mig de l’habitació més de trenta segons, amb el rostre trist, i després es va dirigir cap a la finestra i va mirar al carrer.

Goodie travessava Post Street en direcció a un grandiós Cabriolet Hispano-Suïssa que refulgia a l’altre cantó. Un xofer uniformat —vestit d’una manera molt correcta, amb una gorra de visera, unes botes brillants, una americana beix i uns pantalons folgats, molt amples de la part de baix— va obrir la porta del compartiment del darrera perquè Goodie pogués entrar-hi. L’última vegada que Hammett havia parlat amb ell, havia estat a Bolinas i havien parlat de clavar un ganivet al cul d’una dona grassa.

Els llums elèctrics de Post Street es van encendre. Hammett anava donant voltes pel seu apartament. En un moment donat va escalfar una sopa de tomàquet preparada de la casa Campbell i va obrir una llauna de sardines de Booth’s Crescent. Mentre s’ho menjava, va anar repassant l’esborrany a mig revisar de Black Lives. El telèfon de Goodie no va sonar. Es va anar interessant en aquella història.

Va deixar els plats a la pica i es va anar a asseure a la cadira atrotinada amb la novel·la. Al cap d’una mica ja hi estava capficat. Havia escrit a Harry Bloch, a Knopf, i li havia dit que li havien enviat un text per revisar, però que no estava segur de poder, o de voler-ho fer. Ara ja s’havia decidit.

És clar que sí. Se li havien acudit alguns canvis per introduir en el text. Havia de ser específic. Havia d’incloure una pregunta sobre una adreça fent una referència específica a la Golden Gate Avenue i oblidar-se de tot allò que havia pensat sobre els agents d’homicidis que interferien en la tasca del detectiu. Era massa llarg. Només havia d’imaginar qui havien assassinat. Molt bé. Directe i fred.

Una hora després el telèfon de Goodie va sonar; ni el va sentir, ni el va anar a despenjar.

Però encara quedava aquell maleït final. El final de la part primera del llibre havia de ser fort. Tornaven a sobrar paraules. N’hi havia massa. Ep! Podia acabar-lo quan parlava de la feina que ja havia enllestit. Els últims tres paràgrafs funcionarien. En va fer un primer esborrany. Molt bé. L’havia d’acabar amb una afirmació senzilla. Allò ajudaria a millorar aquell tros tan fluix al final del primer quart de llibre.

Encara li quedaven alguns problemes, és clar: hi havia massa assassinats, i encara quedaven massa aspectes fluixos entre la primera meitat del llibre i la resta —però almenys havia començat a seguir una línia de revisió correcta…

Es va fer enrera i es va fregar els ulls. El telèfon de Goodie sonava. Va anar a contestar-lo.

—T’havia trucat abans, però no m’ha contestat ningú —va sentir que li deia la veu dura i considerada d’Owen Lynch—. He estat parlant força estona amb Laverty…

—On era la nit en què es van carregar Vic?

—A casa seva, al llit. Dormia.

—Oh, és clar! Amb la seva dona al costat. Dormen en un llit de matrimoni?

—No ho sé —li va respondre la veu encarcarada de Lynch.

—Ves per on! —va exclamar Hammett—. Quina sensibleria! Molt bé. No hi ha manera de demostrar que no hi era. Tampoc no crec que fos ell qui ho va fer. I segur que amb Tokzek va passar exactament com diu, i això significa que algú va posar un parany a Tokzek. Algú sabia que quan Laverty veiés la nena xinesa morta sortiria de mare. I ho sabia perquè ja havia perdut els estreps en una ocasió amb aquell delinqüent de la pila que es deia Parelli.

—Si és tal com dius, només poden haver estat els Mulligan —va respondre Lynch—. Laverty jura que també era al llit quan van matar Pronzini. —Per la veu es notava que no podia més—. Li he demanat la placa mentre tot això s’aclareix i ha fet quatre crits mentre me la deixava damunt de la taula. Si no tens raó, Hammett, i resulta que són les bandes que comencen a introduir-se a la ciutat…

—Sí, és clar.

—Alguna notícia de la noia xinesa? —va fer Lynch espolsant-se l’ensopiment de sobre.

—Totes són negatives. No era ningú del Departament del Tresor, ningú no ha vist cap goril·la en els trens que han arribat de l’Est, ningú no ha vist que portessin la noia xinesa agafada, i el nostre testimoni del segrest no pot identificar el tipus que se l’ha enduta.

Hammett va tornar cap al seu apartament i va deixar la porta oberta per si de cas Jimmy Wright trucava amb alguna nova sobre Crystal.

El telèfon de Goodie que va tornar a sonar a un quart de cinc el va despertar per última vegada. Estava arrepapat a la cadira vella i el vent fred de la boira que entrava per la finestra l’havia refredat. Tenia el coll encartonat i li feia mal l’esquena. Va grapejar al seu voltant buscant les sabates, gairebé a les fosques. Encara tenia la ment estabornida amb el rebombori del seu somni.

Tenia deu anys i vivia a North Stricker, davant d’un asil d’orfes on el seu pare li deia que el portaria si es portava malament. Però com que havia estat bo, ell i el seu pare havien anat a caçar ànecs als aiguamolls salats de Chesapeake Bay. Ell duia una escopeta molt senzilla d’un sol tret que li era massa grossa.

—Ja hi vaig, mecasomdena! —va dir al telèfon. Un quart de cinc. I per què dimonis no l’agafava Goodie? Oh!

Et lleves i tens fred i et sents d’una sola peça. T’asseus al llit de la caseta de caça amb els peus penjant, t’estires, badalles i et grates l’esquena per sobre de la roba interior. Les rajoles del terra et refreden els peus fins que se’t tornen insensibles mentre busques els mitjons cautelosament amb la punta del peu. Un cop arribes a la sala d’estar, et poses uns pantalons de lona enterca sota la intensa llum blanca del llumet de petroli que xiula. L’immens fogó de metall comença a tornar-se vermell.

Arrossegant els peus, va anar cap al corredor. Badallava i mirava de fer-se massatges al clatell. Un corrent d’aire fred entrava per la porta oberta.

El vent àlgid dels aiguamolls salats et fueteja quan surts de la cabana cap a l’incipient claror del sol que et deixa veure el camí per entremig dels joncs i de les begònies que hi ha davant de la casa. El vent gèlid del nord porta una mica de neu, la suficient per fer que els ànecs no parin de moure’s nerviosament i volin cap a la teva escopeta.

Va obrir la porta de Goodie.

El detectiu el va desvetllar del tot.

—Serà millor que vinguis cap aquí, Dash. Hem trobat Crystal.

En aquella pausa, Hammett va tornar a pensar: Goodie no era a casa. Alguna cosa s’acabava, tal com havia acabat Crystal.

Perquè l’investigador li deia:

—O almenys hem trobat el que queda d’ella.