9

A les tres de la matinada la porta pesada de fusta del número 891 de Post Street s’obria de bat a bat. Hammett l’havia creuada amb un angle tan esbiaixat que amb el muscle, fort i esprimatxat, havia ensopegat amb la paret. Això el va fer girar en rodó. Per no caure, es va fer enrera cap al terra aixecat del vestíbul, just un pam més enllà d’on s’acabaven els rajols.

Va caure d’esquena a sobre de la voravia. Es va quedar estirat i immòbil; després, va començar a tossir. La violència dels espasmes el van fer recargolar cap a un cantó. Va escopir contra el terra de ciment i ho va mirar uns moments.

En acabat, com va poder, es va aixecar. No s’havia entretingut a posar-se cap coll, i el botó brillava a la part de darrera de la tireta.

—Arrelada —va dir en veu alta.

Així és com havien definit els metges de l’hospital de veterans la seva tisi. Un cas arrelat. No havia escopit sang a la voravia. Ja feia més de tres anys que no tenia cap hemorràgia, d’ençà que havia quedat banyat de sang damunt el terra de Samuels’ Jewelers dues vegades i havia hagut de plegar abans que no fos massa tard.

I Josie, abans d’abandonar-lo aquell primer cop, «Déu meu, Dash, que no ho entens? T’estàs matant amb la beguda». Josie. Infermera i esposa i…

—Va ser el whisky el que va matar la tuberculosi —va dir obstinadament.

Es va adonar que amb la mà dreta encara tenia agafada una ampolla de whisky de litre. El carrer estava desert, tot era fosc entre els fanals que il·luminaven les cruïlles. A Sutter, una cantonada més amunt, des d’un lloc que estava obert tota la nit, li arribava el soroll fúnebre d’una gresca i una xerinola llunyana. Mare de Déu quina gatzara tan solitària! Va mirar l’ampolla i va somriure.

—No n’he de fer malbé ni una gota —va dir fanfarronejant.

La va mirar de més a prop. Era buida. Ja devia ser-ho abans de marxar. Va anar fins a l’extrem de la voravia, i va llançar l’ampolla amb tota la seva força, rodant, com si fos una granada alemanya per aixafar patates. Només va arribar fins a la lona de la capota d’un 27 Falcon Knight, on va rebotre. Finalment va anar a espetegar sorollosament a la façana d’una Sastreria-i-Bugaderia-garantida.

—Ja us està bé, germànics del carall!

Però els germànics del carall no li van contestar. El carrer era seu. I estava borratxo com una mona. Per això, per aquest motiu, havia tornat a anar a parar escales avall. No es pot prosificar si no…

Prosificar. Quina paraula era aquella? A la merda!

No podia venjar la mort de Vic si no posava oli a la llàntia. Cadascuna de les parts començarien a fer un tot. La màquina estava tan atrotinada que tocava més quarts que hores. Com s’ho feia la gent per tirar endavant sense anar torrat? El seu pare mai no havia fet ni un glop. No li agradava que ell begués, com tampoc no li agradava que fumés —però Hammett sempre havia estat l’ovella negra de la família. Ja de petit, quan tenia deu o onze anys, Walt Polhaus i ell s’esmunyien fins a la cantonada i compraven cigarrets per un parell de cèntims. Polhaus sempre comprava… ah, sí! Piedmonts, sí; i ell, Old Mills perquè deien que eren més forts.

Walt Polhaus, on devia haver anat a parar? Algun dia el faria servir en un llibre. Però, què se n’havia fet, del seu licor? S’havia acabat. Però havia llançat l’ampolla com si fos una granada, igual que l’avi Daneri quan eren a les trinxeres de Somme.

L’avi Daneri!

Òndia, sí! L’avi sempre tenia una bona ampolla de mam per ajudar-lo a fer passar les hores d’insomni quan els gasos que havia ensumat a França semblaven esquinçar-li els pulmons altre cop.

Hammett es va encaminar cap a la cruïlla. Potser l’avi tenia alguna sorpresa d’una qualitat superior a l’habitual.

La mata de cabells blancs i despentinats de Clem Daneri sobresortia pel damunt de la porta de l’oficina per tal que els seus negres ulls eixorivits poguessin veure des de lluny l’aspecte de qualsevol client que pugés per les escales del Weller Hotel.

—Com anem, avi?

—Bevent i menjant! —va exclamar alegre el vell—. Em pensava que havies deixat el mam.

—Per què creus que…?

—Que no et conec prou, Hammett? —Va tancar la fulla inferior de la porta i lentament la superior darrera de l’escriptor esvelt. Un timbre que hi havia al costat de la porta l’avisava si obrien l’altra del carrer de sota—. Només véns quan no et pots pagar un trago o quan enlloc no te’n venen.

Hammett es va asseure tot seguit en un balancí que tenia les potes arquejades, unides per uns travessers encaixats, a l’antiga.

—He caigut —va dir Hammett—, i m’he fet un cop al cap.

—Si ha estat al cap, rai. És difícil que t’hi puguin fer mal. —Els seus dits, gruixuts, amables i amb les venes una mica marcades, van explorar-li la coroneta—. Vaig a buscar el liniment de cavall.

L’home va travessar la porta que conduïa a l’altra habitació de la suite que li corresponia com a encarregat del Weller. Hammett estava assegut i immòbil. Tenia el cap una mica baix i les mans primes, de dits llargs, repenjades sense esma als braços de la cadira. No es va moure fins que l’avi no va tornar amb una ampolla fosca. Hammett la va destapar i va olorar el contingut.

—No em faria cap gràcia haver de fregar un cavall amb això —va comentar.

—És d’aplicació interna.

La nou del coll de Hammett va haver de treballar de valent per empassar-s’ho. L’avi es va asseure en un balancí vell.

—Coneixia un xicot que es va suïcidar així.

—No m’estranya. Has llegit al diari que una monja s’ha ennuegat prenent la comunió i s’ha mort? —Tossut com un bou, va tornar a aixecar l’ampolla per fer un segon glop, tan llarg com el primer, i quan va acabar de beure tenia els ulls humits—. Uau! Això és fantàstic!

—Et costa poc combregar amb rodes de molí —va fer l’avi distretament.

—I a tu, amb poca cosa et fan beure a galet.

—Molt bé, Sam, per què estàs tan amoïnat? —li va demanar l’home sense miraments.

Una ombra va cobrir els ulls de Hammett.

—Vic Aktinson. —Va abaixar el cap i va començar a plorar.

Els sanglots adquirien un soroll aspre de nit en aquella petita habitació. L’avi el mirava amb uns ulls especuladors i brillants.

—Per què, que sigui mort, és problema teu? —li va preguntar quan Hammett es va calmar.

Tot i el whisky que havia begut, li ho va explicar com si en fes un informe. El llenguatge que va utilitzar era objectiu i formal, en un anglès correcte i sense ornaments. Els dos homes es van anar passant l’ampolla fins que la veu de Hammett va començar a ser més lenta, suau, monòtona i cada vegada més fluixa. No sabia el que es deia. Va fer un cop de cap i un ronc molt profund.

—Hammett! Dorm quan estiguis sol!

D’una sotragada va alçar el cap.

—Malparit!

Havia conegut l’avi en un hospital de l’exèrcit, enmig del desert, prop de San Diego l’any 1920, on els havien enviat perquè els curessin d’una malaltia als pulmons. Era el mateix hospital on Josie…

—On tenim aquella ampolla? —li va demanar amb les paraules que gairebé no li acabaven de sortir.

—És buida.

—Però en tens més.

El vell es va aturar al llindar de la porta oberta que comunicava amb l’altra habitació.

—Aniràs darrera de qui ho hagi fet, oi, Sam?

Vic era mort per culpa d’ell, no calia anar amb embuts. «M’agradaria que t’estavellessin el cap». I en canvi, Hammett s’estava allà en comptes d’anar a buscar el bord que l’havia mort. Esguerrava tot el que tocava. Tot allò que era viu.

Va començar a renegar amb una veu baixa i ronca. L’avi Daneri va tornar a entrar amb una altra ampolla. El va mirar com si veiés que l’esperava una nit molt llarga. Però totes les nits li semblaven molt llargues, i ho haurien estat molt més si no hagués estat per Hammett. Hammett li havia aconseguit aquesta feina l’any vint-i-u, quan Pinkerton feia servir el Weller com a cau per amagar els testimonis sorpresa que havien de presentar als judicis.

—Beu, poca-solta!

Hammett el va obeir. Li va semblar que el whisky el reanimava. La plorera de la borratxera, igual que l’atzagaiada de renegar havien passat. Va començar a parlar de l’hospital, i del desert, i dels altres pacients. De tothom, tret de Josie.

—… la vegada que Whitey Kaiser va comprar cinc ampolles d’una potinga que ho curava tot amb un noranta per cent de possibilitats, i que després de beure-se-les va deixar estarracat el seu metge? —No va esperar que li contestés—. I aquell xicot de cabells esbullats a qui li faltava mitja orella, i que tu vas enredar perquè apostés a favor d’aquella bestiota contra el nostre monstre Gila, en aquella pista de boxa ambulant que van col·locar arran del desert?

—I Josephine A. Dolan —el va interrompre expressament l’avi—. Què en saps, de Josie?

Aquesta pregunta va frenar Hammett com si fos un mur. Encara era la seva dona, tot i que… Es va escurar el coll.

—Ja saps com van les coses de vegades, avi.

—No, no ho sé com van les coses de vegades, Sam. Explica-m’ho.

Hammett va estirar el braç per agafar l’ampolla. Com es pot resumir un amor i dues vides? Josie. Era infermera de la seva planta. Tenia una cara rodona que somreia amb molta facilitat, pigues i el color de pell que acostuma a acompanyar els cabells panotxa, encara que els seus no ho eren del tot. Esvelta i forta, incansable i enginyosa quan estava animada.

—Pobra Josie —va fer en veu alta.

Casada amb un tuberculós, un borratxo i un escriptor —tres ingredients del mateix noi. Tant si quedava amb el primer com amb el segon com amb el tercer, sempre tornava a casa sense ni cinc.

Quan tancaven els llums, s’escapolien agafats de la mà cap al desert, prop d’un barranc, on hi havia un pla sota uns arbres. Se sentien les olors de la terra seca i la vegetació cuita, que es refredava després de la xafogor que hi feia durant el dia, especialment les plantes petites que cruixien sota els seus cossos excitats. La gimnàstica, la diversió i la disbauxa els deixaven cansats i sense alè.

—Jugàvem a veure qui en sabia més, d’insultar l’altre, avi. Sempre guanyava jo. Es tapava les orelles amb les mans perquè jo sabia més paraulotes que ella.

La tendresa venia després, mentre miraven per entremig del fullatge el gran desert ple d’estrelles, mentre els seus cors s’assossegaven i la suor s’eixugava sobre els seus cossos.

—Em sembla que l’única temporada bona que Josie va passar amb mi, va ser quan jo treballava per al gran Samuel. Era una feina segura i sabíem que el xec arribaria…

No era honrat. Era la beguda el que preocupava Josie, no les incerteses de començar una vida d’escriptor. Vivien en un apartament atrotinat a Eddy Street. Després que Josie el va haver deixat per primera vegada i després d’haver tornat amb ell, van viure en un pis molt més bonic, a Hyde, enmig de l’antiga bellesa, amagada sota moltes capes de cera que cobrien les parets de fusta. Però allà, finalment, la situació havia esdevingut destructiva: la beguda i les escenes de les baralles; i a més Josie, s’havia deixat de tapar les orelles quan els insults començaven.

—Els nostres camins eren diferents —va dir en veu alta.

—I ara, on són Josie i les nenes, Sam?

—Al sud. A Montana. Quién sabe? —Es va posar dret—. Mai no et refiïs de mi per res, avi.

—Vés a fer punyetes —va dir l’home sense passió.

—Oh, i tant! —va fer Hammett—. Me n’enduc això. —Va sacsejar l’ampolla, va caminar unes passes fent tentines, i es va estirar—. Vic Aktinson comptava amb mi, i on és ara?

Va anar fins a la porta, la va obrir, va picar amb el cap contra la part superior que no havia obert. Va maleir el forrellat i va engrapar-lo. L’avi Daneri va sentir com anava fent caramboles de paret a paret i remugava alguna cosa mentre anava cap a l’entrada.

Quan ja no es van sentir més sorolls, l’avi es va aixecar a tancar la porta. Des de baix, esmorteït, li va arribar el soroll de la porta de l’entrada que es tancava. Després va tornar enrera a apagar la claror concentrada i verda del llum de peu. L’habitació va quedar a les fosques.

L’avi va pujar el vidre de la finestra per poder-se repenjar a l’ampit i abocar-s’hi. Hammett travessava en diagonal la cantonada. Anava de trascantó i duia l’ampolla a la mà.

Mentre tornava a tancar la finestra, l’avi va sentir una esgarrifança. Que Déu ajudés el qui hagués matat Vic Aktinson.