XI

L’Abat Torrella es troba en un convent prop del palau. Li ha costat poc convèncer al prior del monestir per que el deixés passar uns dies com a visitant. Les normes dels benedictins obliguen a donar asil a qualsevol frare encara que pertany a un altre parròquia. El prior, un home d’aspecte respectable i caràcter auster li ha deixat una cel·la sense fer masses preguntes. Només l’ha advertit de les normes del convent, que no són molt diferents de les de qualsevol congregació. En Torrella les coneix. La cambra que se l’hi ha destinat és un petit habitacle de dimensions reduïdes, un llit modest i un petit gibrell per netejar-se són les úniques coses que ha trobat.

Tampoc ha posat massa impediments en la cel·la que se li ha volgut assignar, de fet totes donen a un pati central, i des de aquest pati es pot accedir amb facilitat a la capella que és compartida també amb la casa de la ciutat. D’aquesta manera podrà controlar en tot moment les anades i vingudes dels frares i dels nobles que entrin al edifici.

La casa consistorial s’ha tornat aquest dies la seu de la Unió Valenciana. Tots els nobles fidels a la revolta es troben secretament en les seves instal·lacions. A les afores de la ciutat es congreguen multitud de carros i cavalls, les cases dels fidels a l’infant Ferran s’han omplert de la noblesa aragonesa, que ara dona suport a la rebel·lió a terres de llevant. Pels carrers es respira un aire tens, els que són fidels al rei no gosen demostrar-ho i els que inspiren una revolució anunciada tampoc volen donar proves amb vehemència. Sembla que uns i altres esperen veure com gira la truita per decidir si es queden al mateix lloc, o bé canvien de bàndol.

Els últims dies la violència s’ha fet la mestressa en les diferents poblacions properes a València, cases de nobles i castells han acabat presa de les flames. Algunes famílies han acabat exterminades i altres senzillament han fugit a Catalunya, on ja la noblesa ha deixat ben clar que de cap manera qüestionarà l’autoritat de Pere el Cerimoniós… Fins el moment ningú diu res, les autoritats s’han fet els ornis i els incidents han mirat d’ocultar-se davant dels jutges. Aquests, són els primers ara, en esperar esdeveniments abans de declarar una revolta, que és ja imminent, com un acte de rebel·lia o bé convertir-la en un acte d’alliberació amb fonaments legals.

I de tots els dies, aquest és el més propici perquè alguna cosa pugui passar. El rei ha decidit visitar València. Confia en els cavallers que creu que sempre han estat del seu costat, aquests, esperonats amb la seva visita sabran imposar la seva opinió per damunt de la resta. Però Pere no compta amb factors que a l’hora de decidir el desenvolupament dels fets hauran de resultar determinants. El rei no sap que moltes coses han canviat, aquells amb els que contava, han decidit fa temps, que una Unió Valenciana forta i independent de la corona els reportarà més beneficis. A més, ja fa algun temps que l’infant Ferran es belluga entre la noblesa local expandint el seu discurs separatista. Amb ell ha portat els nobles més radicals del sector aragonès. Si es produeix una revolta tindrà el recolzament d’aquests cavallers que no dubtaran en ampliar el front des de Fraga a Osca, passant per tot el llevant, i tenint en compte que també Ferran hi participa, un bon nombre de mercenaris castellans també lluitaran en contra de Pere el Cerimoniós.

Mentre l’Abat Torrella fa la seva vida de benedictí, esperant el moment de entrar en acció, Joanot Fageda fa uns dies que es dedica a observar els moviments que a la ciutat estan tenint lloc. S’ha instal·lat en una fonda propera al palau i també al monestir, la cambra que ha escollit domina tota la plaça central. Des del seu finestró Joanot Fageda controla la gent que s’apropa al centre de la ciutat. Aquell és un punt de vigilància complementari a el d’en Torrella, entre els dos podran tenir cura del que passi fora i dins dels budells de la ciutat.

Ara ja fa uns dies que en Martí ha sortit de la masia de Cornellà. L’acompanya l’Arnau. I realment no sap el perquè d’aquesta maniobra, però alguna cosa dins seu li diu que no tothom està dient la veritat. La carta de la vescomtessa, ordenant la mort de l’Abat Torrella, les declaracions del propi Arnau de Vilademany omplint d’alabances un personatge, que fins el moment li havia semblat poc menys que un assassí… hi ha algunes coses estan canviant al seu voltant i en Martí decideix que ell també vol jugar a aquell joc. I el fet d’haver conegut a aquell cavaller, li ha donat la idea, potser entrant un nou element en escena s’activin certes actituds i potser també algú descobreixi qui és realment.

L’Arnau de Vilademany ha accedit a acompanyar-lo, la veritat és que ningú li ha demanat que evités implicar-se en aquell assumpte, en principi només era un correu, l’home que s’havia triat per portar un missatge. En veure el de Tortosa la facilitat amb que acceptava la invitació d’acompanyar-lo a València ha cregut que, potser, no estava sent tant intrèpid com ell havia pensat. Potser, fins i tot, només estava formant part d’un pla preestablert sense adonar-se’n. Un cavaller fent de correu? Això semblava realment sospitós, o potser Timbor de Fenollet ja comptava amb que acabés acompanyant-lo? Potser aquest home era la peça que faltava, la incògnita a resoldre. Tampoc cal oblidar que Bernat de Cabrera també és el seu vescomte. Sabia el Senyor d’Argimon el contingut del missatge que havia fet arribar a en Martí? Era probable que aquell home no estigués sent sincer. Fos el que fos el que havia impulsat a aquell cavaller a voler participar en aquella missió, aviat quedaria al descobert.

Dos cavalls pasturen tranquil·lament a les afores de València. Algú ha abandonat la seva muntura i els ha deixat en llibertat. A pocs metres cremen les seves selles i totes les pertinences que en Martí i l’Arnau han pensat que els poden delatar. Han entrat per la part menys concorreguda de la ciutat i s’han dirigit directament a la fonda on s’allotja en Joanot Fageda. Realment en Martí no té unes ordres determinades de qui a de ser el seu primer contacte a la ciutat, i per això durant el camí ha anat madurant totes les possibilitats. Si l’Abat sospita el contingut d’aquella carta, potser ja estigui en alerta, fins i tot, si és un traïdor ja pot haver rebut la noticia per un altre costat: «ja saben qui ets, vénen a per tu». Però si és a en Joanot Fageda a qui s’ha de desemmascarar, caldrà veure com reacciona en veure al seu «conegut» Arnau de Vilademany. I si aquest està mentint, si no coneix realment a en Fageda, potser sigui ell que es posi en guàrdia.

Ara ja és massa tard per fer-se enrere, la decisió està presa i els dos homes ja entren a l’interior de la fonda. Al fer-ho s’han hagut de creuar amb un grup d’homes, que pel seu aspecte semblen mercenaris castellans, duen cotes de malla i l’espasa penjant del cinturó. Semblen, tot i estar borratxos, que estan a punt per actuar en qualsevol moment. A l’interior de la fonda hi ha un petit menjador, amb dues taules que són ocupades per un grup de cavallers que parlen fluix i es miren tot de cua d’ull. L’amo els serveix vi i menjar en abundància. Al fons, hi ha unes escales que pugen al pis superior, als seus graons s’hi asseuen dues prostitutes que riuen sorollosament. No semblen gosar a fer cap oferta aquells cavallers, algú els ha avisat potser que són gent de la noblesa.

En Martí sospira alleujat, cap d’aquells cavallers ha tingut tracte amb ell, i per tant no el podrà reconèixer. Amb l’empenta que li dona aquella situació, es dirigeix a un petit mostrador i l’Arnau de Vilademany el segueix. L’amo un individu brut i deixat, amb una calba d’on regalimen gotes de suor, es col·loca al darrera, sembla alarmat per l’entrada dels dos homes i els adverteix tot gratant-se la panxa grollerament:

—Em sap greu, no us puc servir. Aquells cavallers m’han llogat la taverna durant tota la nit. Ocuparan també totes les cambres que em queden, per tant tampoc tinc allotjament.

En Martí mira de reüll els cavallers, ja han deixat de parlar i se’ls miren descaradament. Per això pensa que no dir res i girar l’esquena mirant de sortir de la fonda els posarà en una situació sospitosa:

—Només volem un got de vi. El camí ha estat molt llarg i tenim les goles seques, i per passar la nit faríem amb qualsevol cosa.

El cambrer no respon, un dels cavallers s’aixeca i es dirigeix al lloc on es troben. És un home alt i fort, d’una bellesa excepcional, duu una barbeta perfectament retallada i llueix un mocador força femení amb el que es neteja la suor. Mentre arriba a la seva alçada ningú diu res, fins i tot les meuques han parat de riure.

—Cambrer! Porta vi i omple dues gerres. Potser aquests homes no sabien que havíem llogat aquesta fonda. D’on veniu que tant la set us apreta?

Quan en Martí te aquell home davant, queda fora de joc, el seu company resta al seu costat sense dir res. L’haurà reconegut? Sigui com sigui ara no es pot fer enrere i mirarà d’inventar algun argument. Aquest cavallers tenen tot l’aspecte de ser nobles valencians, i donat el que se sap dels moviments que s’estan produint aquests dies, potser siguin rebels i fidels a la Unió Valenciana. Però també hi ha la possibilitat que siguin fidels al rei. I segur que aquell home deu fer les mateixes càbales amb Martí i l’Arnau de Vilademany. Tots aquells pensaments s’han creuat a les ments d’aquells homes i en Martí tria una resposta poc compromesa, fins que pugui esbrinar alguna cosa més:

—Som de Montsoriu, venim a servir al nostre senyor Bernat de Cabrera. Segurament ja haurà entrat a la ciutat amb el seguici de Pere el Cerimoniós. —En parlar pensa que potser ha ensenyat massa aviat les cartes.

—Com dieu, en veritat, el nostre rei ja es troba allotjat a Palau. De fet aquesta mateixa nit se celebrarà una festa en el seu honor. Potser heu vingut per assistir-hi?

El de Tortosa mira d’ordenar sospites i pensaments. Aquell home s’ha referit a Pere el cerimoniós com a el seu rei… però potser només és una maniobra, o potser o ha dit amb ironia. Caldrà seguir parlant amb cautela.

—No crec que estem convidats. Només tenim ordres de presentar-nos davant del vescomte, res més. Ara si això representa assistir a alguna festa i si tot està regat amb vi, benvingut sigui! —diu en Martí mirant de trencar el gel, el desconegut somriu, sembla mostrar-se més confiat i el noi segueix buscant un argument—. La veritat és que hem estat fora el país fins fa uns dies, se’ns ha convocat a venir a València i mostrar els nostres respectes davant del vescomte, poca cosa més us puc dir.

—Així no sabeu el que es parla per tota la ciutat? Estan venint hosts de totes les viles. Els nobles de la unió estan escampant la revolta per tot arreu.

—No, no sabíem res —diu fent l’orni—, de fet sí que se senten coses pels camins i les contrades, però la vida t’ensenya a no fer-ne massa cas, del que la gent diu. La gent parla per parlar, i ara és temps de sentir arguments de tota mena.

—Jo miraria a qui serviu, i el que se us mana també.

—Què voleu dir? —diu l’Arnau parlant per primer cop.

—Vull dir que Bernat de Cabrera no és a València. Qui us ha enviat a buscar-lo devia saber-ho. Penseu que seria prudent que acompanyés al seu rei? Va ser el vostre senyor qui va aconseguir posar molts nobles del seu costat, això va fer que el rei pogués fugir del seu captiveri a Saragossa. La gent no oblida, i més quan parlem d’uns fets que encara estan en la memòria dels aragonesos, i no oblidem que ells també formen part d’aquesta revolta. Bernat de Cabrera és lluny ara mateix, potser sigui a Terol, és un dels únics llocs fidels encara a la corona.

Aquell desconegut es mostrava ara, clarament partidari al rei Pere d’Aragó. Però en Martí sap que aquella actitud potser només és una trampa. Caldrà, dons, seguir sense mostrar clarament les intencions. Creu que és massa casualitat haver trobat un noble del bàndol contrari a la unió en el primer contacte amb algú de la ciutat. I el seu raonament té una certa lògica, tot i que en Martí no sap que molta gent a València adoptarà una manera de fer semblada fins que no es vegi de quin color és la senyera que s’alçarà a la Casa de la Ciutat. Altres, en canvi es mostraran clarament en rebel·lia. Sobretot els vilatans vinguts de tots els racons del llevant, que ja omplen sense cap mirament les voreres del riu Túria.

Més de dos-centes poblacions han vist com els seus habitants emprenien un viatge desesperat cap a la capital, ara la multitud comença a aplegar-se esperant impacientment què algú els digui quan començarà la revolta. Al davant, grups de nobles valencians i aragonesos estan difonent el seu missatge rebel per cada carrer i cada plaça. Alguns aviat es veuen amb empenta per tomar la ciutat, altres com aquell noble que en Martí ha conegut espera esdeveniments. I tot i l’aire de conflicte que el de Tortosa comença a detectar, fa que un buit li corqui l’estómac i el faci posar en alerta.

L’Arnau de Vilademany també ho detecta i el mira amb cara de pocs amics. Si el que diu aquell home és cert la seva missió haurà estat un engany, potser llavors caldrà avançar el moment de desvelar alguns secrets. En Martí opta per dubtar de la veracitat del que el cavaller li està dient, acceptar el que diu els deixarà als dos en una situació prou ridícula:

—No poso en dubta el que dieu, i amb els mateixos arguments us puc dir que, potser, al meu senyor no li convé que aquestes masses enfervorides sàpiguen que es troba a la ciutat.

—El que dic és una veritat plena. Jo mateix he vist a Bernat de Cabrera a Terol. No hi guanyo res en dir-vos mentides. A més heu de saber que el rei ja es troba al seu palau reial, raó de més per que si el seu conseller es troba a València es faci veure acompanyant al seu monarca. No creieu?

—No discutiré, és la vostra opinió. Per cert… I vós, assistireu a la festa? Per la vostra forma de parlar podria jurar que sou fidels a la corona. I amb aquesta actitud no se si sou un temerari o un pòtol. Jo mateix podria ser un unionista, i vós sense saber el meu origen ni les meves pretensions m’oferiu arguments per pensar que triareu un costat determinat en el moment en que comenci el conflicte. I el to que feu servir i la claredat de les vostres paraules, em diu que no oculteu res, i sent així, imagino que els vostres companys de taula pensaran el mateix que vós.

No ha tingut temps de contestar que una de les meuques que seia a les escales s’apropa al mostrador, dues dones més la segueixen i envolten als cavallers de carícies voluptuoses. Una d’elles passa la llengua per l’orella del cavaller desconegut i aquest la fa fora amb una empenta. La conversa ha acabat pel moment i l’home torna a la taula on la resta de cavallers l’estan esperant per comentar el que ha passat. En Martí té la sensació que aquelles dones l’han salvat de moment, realment no creu que aquell home sigui sincer, creu que de continuar la conversa algun del dos s’hagués vist compromès. Ara les dues putes acompanyen a en Martí i l’Arnau fins a la porta, en fer-ho no deixen de grapejar-los, i el de Tortosa sembla oblidar el perquè de la seva missió, el cos tebi de aquella dona a prop l’ha destorbat dels seus objectius. En sortir al carrer la dona el besa a la boca, ell es deixa fer i la seva excitació li emboira tant els sentits que quan es vol adonar ja és al carrer del costat de la fonda, a uns metres de la porta. El seu company ja no hi és, ni la, meuca que l’acompanyava. El pànic li refreda el cap i l’entrecuix… està sent víctima d’una trampa?

La dona s’aparta d’ell i desapareix, llavors pot veure com algú l’està cridant, és l’Arnau de Vilademany que li fa senyals des de un finestral que es troba a la part de darrera de la fonda. Unes escales pugen a una petita terrassa i des d’ella es pot accedir a un parell d’habitacions aïllades de la resta de l’edifici. Quan puja les escales es creua amb les meuques, una d’elles, la que ha tingut més a prop li fa l’ullet en marxar. Un cop a dalt i abans de dir res a en l’Arnau, algú apareix en escena, és en Joanot Fageda que l’interroga abans que es pugui refer de la sorpresa:

—Us heu venut l’enteniment? Va quedar molt clar que ningú podia saber res de la nostre missió! Com apareixeu aquí amb aquest home?

En Martí fa mil maniobres mentals en pocs segons, ha de buscar una resposta convincent i prou lògica com per seguir amb el seu pla:

—No coneixeu l’Arnau de Vilademany?

—I és clar que sí! Però sabeu que no es pot implicar a ningú més en la feina que se’ns ha encomanat!

—Imagino que en separar-nos vàreu rebre un sobre, aquest contenia les vostres ordres especifiques. Tots teníem una missió que només nosaltres coneixem, sense que la resta del grup pugui saber res. El meu missatge deia que havia d’anar a cercar al Senyor de Farners Arnau de Vilademany i dur-lo fins aquí. Suposo que no voldreu qüestionar les ordres que en el seu dia em va donar la vescomtessa? Jo no conec les vostra missió i tampoc hi tinc dret a saber-ne res, respectareu dons la privacitat del que se’m encomana. No és així?

Joanot Fageda es veu atrapat. L’argument d’en Martí rebat qualsevol dels reus raonaments, tot i estar gairebé segur que l’està enganyant d’alguna manera, es veu obligat a cedir immediatament. Tal com li diu el seu company, la missió de l’altre no es pot qüestionar.

—Si és això el que us ha dut a actuar d’aquesta manera, endavant. I si heu acceptat la companyia d’aquest cavaller a segues, només obeint les ordres que se us ha donat, feu sense cap recança, Arnau de Vilademany és un cavaller honrat i mereixedor de la meva confiança —diu mentre el pren per un braç—. L’única cosa que em sap greu és embolicar-lo en aquesta mena de conflictes.

Arnau sap que en Martí ha improvisat una resposta que no reflexa la realitat, però no el delatarà tot i que sent una gran admiració pel comte de Gualba. L’únic motiu conegut que la impulsat a endinsar-se en aquella missió és ajudar al seu senyor. Potser així evitarà que un dia els castellans arribin a les seves terres.

—Sento la intromissió —diu l’Arnau— com diu en Martí haig ajudar-vos en el que em demaneu. Ja un dia us vaig dir que us tornaria els favors que fèieu a la meva casa, no veig millor moment.

—Esta bé —diu en Martí— anem per feina. Com tenim la situació? Sabeu alguna cosa de l’Abat Torrella?

—L’Abat Torrella es troba a l’altre costat de la plaça, no gaire lluny d’aquí. Quan arribi el moment ja ens trobarem. Aquest dies he estat parlant amb nobles de la unió. La situació es critica, milicians de tots els pobles del voltant de València es troben a les afores de la ciutat, la majoria vorejant el riu. Les autoritats estan fent ulls grossos a aquestes concentracions. De fet no estan sols i estan recolzats logísticament per cavallers valencians i sobretot pels nobles aragonesos que han quedat més perjudicats davant de les imposicions del rei.

—No entenc que el rei, sabent la situació hagi accedit a venir fins aquí —diu en Vilademany.

—No vol fer cap pas enrere. Vol demostrar que és ell qui mana. Haver anul·lat aquesta visita suposaria una victòria per la unió, un gest de debilitat que de ben segur precipitaria una revolta violenta. A més imagino que espera el suport d’alguns cavallers locals. Aquesta revolta és molt diferent a la de Saragossa. Aquí és la gent del poble la que s’ha tirat al carrer. Fins i tot hi ha un barber qui està dirigint al populatxo, un tal Gonzalvo. Al seu grup també si han afegit comerciants, famílies riques i alguns menestrals.

—I els cavallers? A baix a la taverna he conegut un home… m’ha semblat que es declarava sospitosament fidel al nostre rei.

—Aquest home és en Gaspar de Sorribes, i feu bé en no confiar en ell. Tot i així heu de pensar que no actua diferent del resta de cavallers. Aquest homes actuen a l’ombra, han après molt de les revoltes de l’Aragó, enviaran aquesta vegada als camperols i les classes mitges per endavant. Si fracassen, sempre podran dir que no en saben res. Ara el que importa és el que ha de passar en un parell d’hores. Tinc informadors entre els sublevats, diuen que durant la festa que tindrà lloc aquest vespre les guàrdies desapareixeran de les entrades de Palau, deixant entrar a les milícies. El nostre rei està en perill.

—No penseu que vull posar aigua al vi —diu en Martí mirant d’aclarir conceptes— però jo no he vingut aquí a defensar al «nostre rei»… com vós dieu. Si ho haig de fer, i així se’m demana ho faré de bon grat. Però la vescomtessa em va fer venir aquí per defensar l’honor i la vida del seu marit Bernat de Cabrera. I segons m’han dit es troba en un altre lloc. O em doneu alguna explicació o jo no em bellugo d’aquí.

—Explicació? La tindreu, si em deixeu acabar… El que us hagin dit potser és veritat, el nostre senyor es troba a l’Aragó, no us puc dir on exactament.

—Si és així que dimonis fem nosaltres aquí? No entenc res!

—El perill està al Llevant ara mateix! Segurament el vescomte estarà mirant de convèncer a alguns nobles aragonesos per què es posin del nostre costat. Si ho aconsegueix, aquesta revolta només serà una anècdota. Quan els valencians arribin a saber que no se’ls dona suport deposaran les armes i es postraran davant del rei. I el més important, si la nostre missió avui fracassa Bernat de Cabrera posarà rumb a València, no oblideu que és el conseller reial.

—Què hem de fer doncs?

—Treure al rei i a la reina de la ciutat. Així evitarem que Mossèn Bernat de Cabrera vingui fins aquí posant la seva vida en perill. Heu de saber que va insistir molt en acompanyar a Pere el Cerimoniós, fins i tot ha enviat cartes oferint-se per reunir-se amb sa majestat. Per els unionistes tindria un valor especial poder-lo tenir en el seu poder i fins i tot executar-lo, ell representa la fidelitat a terres catalanes. Sabeu que han mirat d’aconseguir que Mallorca també estigui del seu costat, si Catalunya perd al nostre senyor tindran camp obert per fer seva mitja península. Navarra és ara hostil al rei i el vescomtat de Cabrera és un problema per l’infant Ferran.

—Imagino que el problema més greu és no saber exactament amb qui pots comptar. Molts cavallers encara no saben a qui han de donar suport —diu l’Arnau mentre fa un cop d’ull a l’exterior.

En Martí li diu que si amb el cap, ara ja sap el que ha de fer i els motius que l’han portat a València. Però encara queda un detall més, el missatge que ha rebut de mans d’en Vilademany, que haurà de mirar de resoldre quan torni a veure a l’Abat Torrella. Tampoc creu que sigui una casualitat els nobles que ha trobat a la taverna:

—Coneixeu prou bé aquest Gaspar de Sorribes? Em sembla que no és fruit de la casualitat que hagi trobat allotjament a la mateixa fonda que vós. I només m’ha vist s’ha dirigit a mi, no m’agrada com ho ha fet.

—No hi penseu més. Suposo que volia veure de quin costat estàveu. Ell, de fet, encara no ho té clar…

—Pel que m’ha dit sembla fidel al rei Pere.

—Els seus fets ho demostren. A Saragossa va estar al costat del seu rei i gràcies a que Mossèn Bernat el va convèncer va aconseguir que pogués fugir el cerimoniós de la ciutat. I si el sents parlar, no amaga les seves preferències, aquest matí ell i els cavallers que l’acompanyen han tingut un enfrontament amb els unionistes. Dos nobles han resultat morts ha conseqüència de la baralla, però tot i això tampoc me’n refio. L’Infant Ferran té interessos comuns amb aquest home, dubto que li giri l’esquena.

—Sabem on es troba ara l’infant? —diu en Martí—. Sense risc d’equivocar-me podria apostar qualsevol cosa a que no es troba gaire lluny d’aquí.

—I no us equivoqueu, si alguna cosa passa amb el rei. L’infant voldrà començar la seva reconquesta a València, ho demostra la quantitat de tropes castellanes que ha aplegat a poblacions veïnes. Si la revolta té èxit formarà un exercit que farà seu tot el llevant. Quan això passi ja s’haurà posat l’Aragó en armes i la invasió de Catalunya serà qüestió de setmanes. Enteneu ara que fem aquí? Però no hem de parlar més, la nostre feina comença ara, llenceu aquesta espasa rovellada i agafeu aquesta arma que fa més per vós —li diu a en Martí que agafa una espasa nova de trinca i es mira la seva vella espasa en un posat còmic—. Ara marxarem cap a on es troba el rei, ens hem de mirar de confondre’ns entre la gent i no crida l’atenció. El seguici real ha arribat fa unes hores i la gentada ja camina en direcció al Palau. Si els meus informadors no diuen mentida, a l’hora del sopar les milícies populars entraran dins les muralles. Un cop ho facin ja hem de ser a dins el palau, un cop això passi només la resistència de la guàrdia personal del rei evitarà lo pitjor. Jo he comptat que podran resistir una hora a molt estirar. Abans d’arribar a les cambres reials hauran de travessar un pati de tarongers que estarà ben custodiat i un recinte emmurallat. Un cop passin aquest primer entrebanc només els quedarà travessar els murs de Palau.

—Que farem nosaltres davant de tanta gent? Serà un suïcidi.

—Tinc un pla —diu en Fageda—, però això ja en parlarem més endavant. Ara ens hem de separar. Ens veurem allà. Tu, Martí creua la plaça i busca l’Abat Torrella, el trobaràs a la capella que hi ha al convent, marxareu junts. Nosaltres dos —referint-se a l’Arnau— ens incorporarem a la guàrdia reial, muntarem llocs de vigilància i veurem per on poden entrar les milícies quan arribi el moment. Però tot això ja no té espera. Fem-ho ara mateix! Ja no hi ha temps!

En Martí marxa sense dir gaire més. Té moltes preguntes a fer, però imagina que ara mateix no en traurà cap resposta. A més en pocs minuts s’ha de retrobar amb l’Abat Torrella, i no s’acaba de treure del cap la carta que ha rebut, la seva missió secreta és acabar amb la vida del benedictí. Potser quan el tingui davant pugui aclarir alguna cosa.

Ara ja travessa la plaça, es creua amb un grup nombrós de milicians que van armats amb forques i falçs, armes improvisades que aixequen per damunt dels seus caps mentre criden consignes de rebel·lia. Alguns ja duen torxes enceses que voleien omplint els carrers de un fum ennegrit que fa olor a revolta. Al davant homes amb vestidures més dignes indiquen a les masses la direcció que han d’agafar. Semblen comerciants o bé empleats de classe mitja que engresquen a la població i esperonen una revolta que ja és imminent. En Martí passa entre aquella gent amb dificultat, algun se’l queda mirant però la majoria l’ignora, aquella gent no sembla veure més que el camí que els durà al palau reial, semblen embogits, cecs d’una ira que només ments interessades han aconseguit promoure en poques setmanes, els mateixos interessos que ha pogut treure als pagesos dels masos i als pescadors de les seves feines diàries per prendre uns carrers que mai van ser seus.

Algú els ha promès el paradís, la llibertat i una riquesa que mai aconseguiran. Algú els havia d’haver explicat que quan canvií el poder, ells tornaran a les seves misèries i mai ningú no recordarà que van ser ells qui van entrar a palau.

El de Tortosa, a empentes, ha aconseguit arribar al monestir. Un altre grup d’esvalotats està traient a uns frares amb violència de la seva llar. Entre rialles els insulten i fins i tota a un l’han despullat del tot i li donen bastonades en el membre. Els rebels ja saben quins convents són fidels al rei i fins i tot aquest en concret ha vist fer-se gran amb les donacions de Pere el cerimoniós. Un dels benestants que els dirigeix els crida l’atenció i els frares aprofiten per fugir dins el monestir, un d’ells s’entrebanca amb els hàbits que se’ls ha arrencat i cau estrepitosament a terra. En Martí dubta de anar a socorre’l, però mira al cel implorant el perdó diví. No pot perdre temps ni ficar-se en embolics, les masses ja han pres els carrers de València i marxen enfervorides en direcció al Palau reial. Ha de trobar a l’Abat Torrella d’immediat.

Abans d’entrar al monestir, veu com els frares ha sortit a ajudar al seu company, l’escena li treu un pes de sobre i amb aquest sentiment s’endinsa en el pati porticat que l’ha de dur a la capella, on imagina ha de trobar en Torrella. Quan arriba troba la porta oberta de bat a bat, els bancs són escampats per tot arreu, com si una bufada els hagués dispersat per tota la sala. L’armari de la sagristia, on habitualment es guarden les hòsties i el calze sagrat jeu a terra indecorosament amb el seu pany trencat en mil bocins. Les hordes rebels semblen que ja han entrat a la capella, al fons una imatge de sant Cristòfor sembla contemplar l’escena amb tristesa. En Martí aferra fort la seva espasa i s’endinsa una mica més pel passadís interior, no se sent res.

El silenci contrasta fortament amb la cridòria exterior. Molt a prop, a la Casa de la Ciutat algú està fent repicar les campanes, la revolta és ja un fet consumat. El passadís comunica la capella amb una església més gran, i en acostar-se una remor monòtona li pica l’orella, la remor es torna ja gairebé un bram tètric i quan en Martí i treu el cap comprova que tot aquell silenci s’ha transformat en un càntic feble i cadenciós. L’església és plena de gent, la majoria dones i gent gran, resen pels seus homes que han sortir a buscar el pa que el seu rei els hi nega, pels parents que han deixat a casa moribunds esperant que la pesta decideixi que ja ha arribat el moment. Als fons de l’església el sant Crist és ple de flors, el seu cos castigat durant mil·lennis es cobreix de milers de colors, són les ofrenes que els fidels han dipositat durant el diumenge de Passió.

En Martí es gira sobresaltat, una ombra ha passat darrera seu, ha sentit el seu alè enganxat al clatell, fins i tot ha pogut escoltar el soroll d’una capa arrossegant-se per les llambordes. Posat en alerta, treu l’espasa i desfà el camí fins a la capella, escorcolla tot i no troba res, només una de les cortines de la sagristia encara belluga, algú hi ha passat prou ràpid com per fer-les voleiar. Exaltat per la proximitat d’un perill desconegut, corre un altre cop cap a l’església, la gent encara resa i aquest cop no s’atura a mirar. Un soroll ha sobresaltat en Martí, al final del passadís una ombra es mou sospitosament, sembla algú ajagut o bé assegut a terra… Agafa fortament la seva espasa:

—Qui va? Sortiu de l’ombra!

Primer silenci, després la ombra es torna a moure i per fi una resposta:

—Ho faria si pogués. Si ets en Martí Montagut com em penso, faries bé d’ajudar-me. Tenim feina i no sabré fer-la sol, i menys en el estat en que em trobo.

En Martí ha conegut la veu, és l’Abat Torrella. Amb celeritat, però sense abaixar l’arma, acosta al lloc d’on surt la veu. En arribar-hi la llum d’una torxa il·lumina un reco i es desvetlla el misteri. L’Abat Torrella es troba segut a terra, amb les cames estirades. Una d’elles està coberta de sang. S’ha aixecat l’hàbit i amb el cinturó improvisa un torniquet:

—Un accident, però si em dones un cop de mà, aviat podrem sortir d’aquí. La gentada ja deu ser a Palau. Ens necessiten.

—No esteu vós per sortir corrent ara mateix —li diu mentre s’ajup a mirar la ferida—. És un bon trau! Què us ha passat?

—Ja us ho he dit, un accident, m’he ferit amb una reixa. En sentir la gent m’he espantat i he acabat ferint-me.

—He vist mil ferides com aquesta, asseguraria sense risc a equivocar-me que això que lluïu a la cama és una ferida de punyal. No entenc que preteneu ocultant-m’ho, però si esteu en perill o us ha passat alguna cosa jo ho hauria de saber. Recordeu que formem part de la mateixa missió. A més he vist sortir algú corrents fa un moment, i aquesta ferida és prou fresca, és acabada de fer.

—Heu vist qui sortia? Li heu vist el rostre?

—De fet només he vist una ombra. No he arribat a veure qui era. Però… veig que això és important per a vós. Em direu d’una vegada qui us ha atacat?

L’Abat Torrella ajup el cap i es mira la ferida, uns segons en silenci anuncien que està amagant alguna cosa. O més aviat sembla buscar alguna explicació:

—Senzillament no puc parlar, és així de fàcil. Jo també he rebut les meves ordres, com a vós s’hem ha encomanat una missió i com la vostre és secreta i jo només la puc saber. Si algú m’ha atacat o fins i tot si ha volgut acabar amb la meva vida, haureu de ser discrets i no preguntar. No us puc dir res més.

—Això s’embolica massa, i encara no hem començat. És la vostra vida i vós sabreu com defensar-la, tot i que no em vulgueu dir res, hem de tractar aquesta ferida si voleu venir a palau. Tot i que en el vostre estat fareu més nosa que servei. Ara cal saber si podeu aguantar una cura d’urgència…

En Martí obre una petita bossa que duu lligada al cinturó i extreu un cabdell de fil i una agulla tant llarga com un dit. Quan la veu l’Abat obre els ulls desmesuradament, acaba de comprendre les intencions del cavaller:

—Si voleu fer el que em penso, tingueu pietat de mi i acosteu-me el vi de missa, el teniu només a quatre passes. I si heu de cosir aquesta ferida feu-ho aviat, no ens queda temps.

L’Abat fa un glop llanguíssim quan se li acosta una ampolla de vi rescatada de la sagristia, després i tira un raig damunt la ferida i li ofereix al de Tortosa que també fa un glop. En Martí comença a cosir la carn amb una habilitat apresa en molts batalles, per a ell la feina és fàcil, la majoria de vegades ha hagut de fer-ho sobre ell mateix. I en aquestes ocasions no hi havia una botella de vi ranci per adormir els sentits. Mentre cus, el de Tortosa mira d’imaginar l’home qui té davant, se li fa difícil pensar per què la vescomtessa vol que sigui assassinat. Ara l’honradesa atribuïda al benedictí s’ha difuminat en pocs minuts, algú més el vol matar, de fet ha pogut escapar d’un atac gràcies a en Martí que ha aparegut miraculosament.

—No us faré més preguntes, però com heu pogut salvar la vida? Qui fos que us ha atacat no crec que es conformés amb ferir-vos la cama.

—Heu aparegut oportunament. He salvat un cop d’espasa i en picar l’arma contra el mur ha anat a parar a la meva cama. Un segon atac hagués estat el meu final, però heu entrat en el mateix moment i heu fet fugir el meu atacant.

—No voldria discutir les ordres que la vescomtessa ens ha donat, però començo a estar preocupat, ho confesso. No entenc el perquè d’aquest secrets, per què confiar-nos una missió secreta a cadascú? No és prou difícil ja el que hem de fer? Se suposa que som un grup, hem d’estar junts, aquests secrets només crearan desconfiances. A fora els carrers estan plens de gent amb ganes de cremar la ciutat, al palau el rei té la vida penjant d’un fil, se’ns obliga a formar part d’una expedició comandada pel pitjor home que conec. No n’hi havia prou amb tot això? I el pitjor de tot, venim a protegir el nostre senyor i ni tant sols es troba a València!

—Per la part que em toca et diré que se com actua Timbor de Fenollet. La conec fa alguns anys, i estic segur que tot anirà agafant la seva lògica. Tot té un perquè, comprenc les teves dubtes, jo també les tinc, no me’n amago. Et penses que no sé que algú ha rebut l’encàrrec d’acabar amb la meva vida?

En Martí està acabant ja de cosir la ferida, però s’atura en sec en sentir l’afirmació del benedictí:

—Què voleu dir? Imagino que qui us ha atacat fa uns instants era un rebel. No crec que tingués res contra vós, ja heu vist com han tractat al frares del convent del costat —diu intentant dissimular.

—De qui m’ha atacat no diré ni una paraula, ja us ho he dit. Però sé que algú de nosaltres voldrà matar-me. Tampoc m’haig d’amagar de res, no tinc por. Com també sé que en un moment o altre Arnau de Vilademany acabarà per unir-se al grup, si no ho ha fet ja…

L’Abat s’aixeca amb dificultat, en Martí l’ajuda i se’l mira bocabadat. Si feia uns moments sentia por per la situació que estava vivint, ara pensa que tot s’ha convertit en un malson:

—Com ho podeu saber? Coneixíeu a Arnau de Vilademany?

—Si que el conec, però conec més a la vescomtessa. Si volia gent de confiança, si havia de triar els cavallers més adients per fer-li aquesta feina, no podia deixar enrere el senyor de Riudarenes. Quan vaig veure que només nosaltres havíem de marxar, vaig pensar que aviat s’incorporaria al equip.

—És ben estrany… i per què no ho va fer des del començament? No entenc aquesta forma d’embolicar les coses.

—Sense desvetllar-te tots els misteris et faré cinc cèntims del que estàs vivint —diu mentre els dos comencen a caminar cap a la porta— si ets prou llest entendràs el que et vull dir. Estem a un pas d’entrar a palau, la cort de la mentida, de l’engany. Tothom és fidel al rei fins que deixa de ser-ho, els seus enemics tornen un dia al seu costat i es venen al millor postor. El nostre senyor és el seu conseller i la nostre missió protegir-lo. Si donen la imatge distorsionada que la vescomtessa pretén… em seguiu?

—No, no entenc res.

—Em de semblar que som com ells, si creuen que se’ns pot comprar, no vigilaran els nostres moviments. Si veuen un grup desunit, si els sembla que desconfiem l’un de l’altre no tindran por de nosaltres. Cadascú té la seva missió, ja ho sabeu, la millor garantia de que tot surti bé és que ningú sàpiga els objectius de l’altre. Així mai ningú podrà trair al seu company. Heu sortit de Montsoriu sabent que heu de salvar a Mossèn Bernat de Cabrera, no us cal saber res més, la resta ja us ho trobareu. Heu vist aquesta gent? —diu mirant cap a la porta que ja tenen a tocar— ignoren el que se’ls ve al damunt, parlen de revolta, de drets, ara només pensen en entrar a Palau… No saben que per Morella i Xàtiva ja s’ha estès la pesta Negra, no trigarà massa a arribar a València, de fet ja he vist aquest matí com es desfeien d’alguns cossos, no volen que la gent conegui el què vindrà, si el poble ho sap s’oblidarà de revoltes, la vida és el primer que s’ha de conservar, després ja vindran les llibertats. Com a molt, en un parell de dies l’epidèmia haurà causat centenars de baixes. Potser això ens estalvií molta feina…

—Si és així… confiaré en la providència. Però marxem ja, no podem esperar més. Encara som a temps d’entrar a Palau abans que sigui atacat per les milícies.

Dos homes cavalquen prop de la riera d’Arbúcies, ho fan amb desgana, sembla que estan patrullant potser i no ho fan amb massa dedicació. Portats per la mandra acosten els seus cavalls prop de l’aigua i miren de refrescar-se. En fer-ho una corda es tiba lligant-los pels peus i penjant-los de la branca més alta d’un castanyer proper. Els animals s’espanten i fugen com si arribés la fi del món. Els homes protesten i gesticulen el que poden mentre criden demanant auxili. No els servirà de res, ningú els farà cas.

A unes passes d’allà ocults entre uns matolls dues persones observen l’espectacle, un d’ells potser sigui l’autor de la trampa que ha deixat lligats als genets.

—Ja t’he dit que funcionaria!

—I de què servirà això? Quan els trobin a faltar vindran més a buscar-los. Aquest mal parit de un bon exercit!

—Això és precisament el que vull. Vindran a mi i jo els estaré esperant. Però tu has de marxar, no vull que et vegis enmig de tot això.

—T’arrisques massa Llop… Saps que pel poble ja es parla de tu? El cavaller roig… ves quin nom! No en tens prou amb el teu color de cabells que ha més també fas servir una armadura del mateix color!

—No va ser premeditat. En quant als meus cabells, poca cosa puc fer… són com els de ma mare. I el color de l’armadura… Vaig pensar que amb aquest color podia donar un toc irreal, si molts pensen que sóc una llegenda no em prendran en serio. I això ja m’està bé.

—Penses deslligar-los?

—Ja t’he dit que no, fins que en vinguin més. Joana, saps que em passa ara? Que gairebé no recordo per què vaig començar això. I ara no puc parar de fer-ho. Em fa por, tu ben juro.

—Fra Prudenci està fent per trobar-me, m’ho ha dit la Merla. Diu que sembla que sap on està el meu fill —diu mentre amb la mirada perduda juga amb una flor— també diu la Merla que tothom sap que tenim alguna cosa a veure. Segueixen dient que sóc una bruixa i ara amb més raó.

—Et vaig avisar… si venies amb mi et podia passar. Què faràs si trobes al teu fill?

—El duré amb la gent del bosc. La pesta està acabant amb tothom, potser dins el bosc tingui alguna possibilitat. També he pensat en tornar-lo al monestir de Breda, no sé que fer.

—El teu pare era conegut del vescomte. No hi has pensat?

—Ja ningú recorda al meu pare, a més ell m’ha repudiat, ja ho saps. Potser tinguis raó… fins ara he viscut de qualsevol manera, amagant-me per poder mantenir la vida i buscar el meu fill. Si el què diu Fra Prudenci és cert i el trobo, hauré de canviar. Potser algú no conegui la meva fama i em pugui ocupar com a minyona, potser. Tard o d’hora ho acabaran descobrint, però haig de córrer el risc…

—Això ja ho has provat altres vegades, correràs molt de risc.

—No tinc res més…

—Potser un dia tot això acabi… quan sigui així marxaré a França o a Anglaterra, allà paguen bé als talladors de fusta. Tu vindràs amb mi, allà no et coneixerà ningú. És això el que vull fer quan tot acabi…

—I quan acabarà Llop?

—Ja ho saps… Quan mori en Joanot Fageda, ni abans ni després.

—Tens les mans brutes de sang, no està bé el que fas. L’odi no porta en lloc, t’ennegreix l’anima.

—He après a viure així, és l’única cosa que tinc.

La Joana ajup el cap, no esperava tal resposta, el noi se n’adona i li acaricia els cabells.

—També et tinc a tu, Ho ets tot per a mi. Però no puc ser jo mateix si no acabo aquesta feina. Així em vas conèixer, no t’he enganyat mai. Però et ben juro que tot així aviat a d’acabar.

—Tant de bo sigui així…

Joanot Fageda, Martí de Montagut, Arnau de Vilademany i l’Abat Torrella es troben segrestats als subterranis de Palau. Els acompanyen alguns nobles més, entre ells en Gaspar de Sorribes. Fa més d’una setmana que les milícies han entrat a Palau i han obligat a tot el seguici del rei a abandonar el sopar en el qual es trobaven acompanyant al rei. El grup de Montsoriu han tingut poques dificultats a acostar-se a Pere el Cerimoniós, les referències que la vescomtessa els ha proporcionat els ha obert les portes, tal i com ella els va dir. Però no han tingut temps d’assaborir el menjar que les portes del menjador s’han obert de bat a bat.

Quan això ha passat a la taula ja només quedava l’Abat Torrella, els cavallers ja havien marxat a ocupar els seus llocs de defensa, no consentirien un atac, encara que i deixessin la vida, aviat les seves ànsies de combat es van veure malmenades, les ordres del rei eren molt clares. La única forma de sortir amb vida era dialogar amb els representants de la unió. Quan aquesta ordre va arribar als de Montsoriu ja havien pelat mitja dotzena de milicians cadascun, però el poble ja no importava ja. El rei era un captiu, i no sortiria de València fins que no s’acceptessin les propostes del unionistes. Ara el grup de la cort, composat per una cinquantena de persones entre donzelles, cambrers i assistents, s’escampa com pot per l’habitacle que els fa de presó. Amb els dies s’han habilitat llits improvisats i tot i ser captius la milícia els proporciona aigua i menjar en abundància. Ara apartats dels cortesans els cavallers discuteixen una solució:

—Ningú pensa fer res? —diu en Fageda, el seu crit trenca el silenci de resignació que regna entre els segrestats— ja fa una setmana que vivim aquí afinats, és desesperant!

—Comprenc com et sents, ara només ens queda esperar —diu l’Abat Torrella.

—Esperar què? Has vist com han tractat al teu rei? Ho recordes? L’han fet ballar mentre el populatxo reia, l’han ridiculitzat! Ara ni tant sol puc assegurar que sigui viu.

En Martí es mira el cinturó, un cavaller com ell se sent despullat sense la seva espasa, però això és el primer que han fet en entrar a Palau, desarmar-los i desprès tancar-los al racó més fosc del Palau reial. Però el seus ulls tenen un punt d’esperança, un bocí d’optimisme que Arnau de Vilademany sap veure immediatament en el posat del de Tortosa.

—Que teniu al cap Martí?, confiem en el vostre enginy, pitjor no podem estar. Si teniu alguna idea exposeu-la ràpid!

—Millor pregunteu a l’Abat, sembla que té una sorpresa per nosaltres.

—No avancem esdeveniments —diu en Torrella— no sé si les coses han sortit com jo vaig planejar, aviat ho sabrem…

—Parla frare! Diu en Fageda impacient.

—Bé… quan van entrar les milícies vaig abocar un preparat al menjar. Imaginava que amb el mateixos ànims de profanació, amb l’escarni que per a ells representava tocar el festí que pels reis s’havia servit, els assaltants voldrien menjar l’àpat preparat pel rei davant dels seus nassos. Vaig suposar també que nosaltres i la resta de la cort, per por o simplement per prudència davant del segrestadors no tastaríem el menjar. El líquid que vaig abocar és un verí molt antic, no és pas letal però si produeix uns símptomes que poden alarmar a qui els pateix: febre, vòmits, pústules…

—Ja ho entenc —diu en Fageda— són els símptomes de la pesta negra…

—Així és, no podem posar aquesta castic diví del nostre costat, fins i tot ens pot tocar a nosaltres qualsevol dia, una llarga agonia en mans de una malaltia que no sembla d’aquest món. Heu de saber que els carrers ja són plens de cadàvers, en pocs dies la mortaldat ha entrat a les cases, per algun motiu l’altíssim ens ha preservat de contraure la pesta. Imagino que el nostre aïllament ens ha ajudat, però cal que els nostres segrestadors creguin que ells també estan en perill. I cal que sapigueu també que el rei encara és viu.

—Com ho pots saber? —diu l’Arnau de Vilademany.

—Podeu estar segurs. El rei i la reina són la seva moneda de canvi, morts no serveixen per a res. Si al rei li passa alguna cosa, València serà arrasada. La unió Valenciana no vol derrocar el rei, només volen una València lliure. Un cop retornats els seus drets, deixaran marxar el monarca. Per això hem de fer que agafin por, si els símptomes del verí comencen a fer baixes entre la milícia, creuran que la pesta ha entrat a Palau.

—Haig de reconèixer la teva creativitat frare, però encara em falta alguna cosa més. Confiar en aquest pla, sense intervenir directament em sembla confiar massa en una sort, que fins el moment se’ns ha mostrat adversa.

En Martí somriu, comença a conèixer els seus companys, com també imagina que el comte de Gualba no en tindria prou amb la maniobra de l’Abat Torrella. Però abans que pugui explicar res, en Gaspar de Sorribes s’acosta al grup i intervé per primer cop. Fins el moment es mantenia en segon pla, però ara sembla no poder-se estar de posar cullerada:

—Els homes no són formigues… cada home té un esperit diferent i una forma de pensar única. Entre la milícia hi ha gent que encara és fidel al rei. I juraria que passa el mateix amb els cavallers que han promogut la revolta. De vegades fem les coses per inèrcia, portats pel pensament majoritari. Però no us vull enganyar, aquest no és el cas, els meus infiltrats ho són per convicció.

—Vol dir això què la vostra gent ens ajudarà? Ens vindran a treure? —diu en Fageda.

—Això és un fet que mai és produirà. Ara el palau és inexpugnable. Sense parlar dels mercenaris repartits per tota la ciutat. Però si us puc assegurar que en poques hores, acabarem sortint d’aquí.

—Qui ens traurà? Insisteix ja demostrant una impaciència fora de límits.

—Els mateixos milicians ho faran. Els nostres vull dir, ara mateix estaran convencent als caps de la revolta per què puguem acompanyar al rei. L’Infant Ferran estarà a punt d’arribar, si no ho ha fet ja. Imagino que ha somiat durant anys un escenari com aquest, el seu germanastre captiu. I la seva cort? Nooo, la seva cort també ha de veure com el seu rei és sotmès pel seu germà. Una representació tant perfecte necessita un públic, i no un qualsevol, la gent del rei, els que temen i obeeixen al seu monarca veuran com ha d’ajupir el cap davant del seu germà.

Un cop estiguem en primera línia caldrà que arrodonim el pla del frare, hem de convèncer a aquesta gent. Si la pesta entra a Palau, posarà en perill la vida del seu rei. La revolta no els ha deixat estúpids, saben que això llençaria per terra els seus plans.

En Fageda no vol reconèixer el mèrit d’un cavaller, que per ell representa un adversari:

—Veig que mostreu les cartes! Haig de reconèixer que dubtava de quin color era el vostre pendó. Tot i així i fent servir la lògica, no esteu inventant res. Si vós teniu infiltrats entre la milícia, cal esperar que també ells hi tinguin algú entre nosaltres…

En sentir això cap pot evitar mirar cap a la resta de gent, els cortesans ignorants de les maniobres que els han de fer lliures, fan cas omís del que allí s’està parlant. Semblen estranyament resignats. L’Abat Torrella no perd detall de la conversa, però ara s’ha retirat unes passes, algú es vol confessar. Una dona de mitjana edat somica mentre busca la santedat que potser ha defugit durant anys, quan acaba en Torrella li fa la creu sobre la front i mirant el sostre remuga quatre paraules en llatí. Quan la dona torna al seu lloc, en Martí s’hi acosta, abans que digui res en Torrella el rep amb ironia:

—També voleu confessió. No em sembla que haveu pecat massa aquest darrers dies. Potser pequem de por últimament, però això no ho té en compte el senyor. La por ens fa savis. Heu vist aquella dona, creu que ara pot morir contenta, tant se val el que hagi fet, potser ha enganyat al seu marit, o ha robat les joies de la seva senyora, o ha matat fins i tot… una confessió ja li obre les portes del cel. S’ha de reconèixer que la nostra és una doctrina ben generosa.

—Com teniu la ferida? Veig que ja camineu perfectament.

—Veus aquestes teranyines, doncs tenen poder desinfectants. I d’aquells barrils he pogut treure una mica de vinagre. Amb tot això i alguna cosa més que duia al sac, he pogut fer una pomada. Si això ho hagués fet algú que no vestís hàbits l’haguessin acusat de bruixeria. Però tot això no hagués servit si no fos per la feina de costura que vàreu fer amb la meva cama. Que Déu us beneeixi.

—No heu d’agrair-me res. I… que en penseu del pla d’aquest cavaller? Sembla molt compromès amb la corona.

—Si està tancat amb nosaltres per alguna cosa és, però com diu en Fageda, potser algú no sigui qui diu ser. Tot i que cal pensar que si hi hagués algun infiltrat entre nosaltres ja ho sabríem. Pensa que tot està sortint com imaginàvem, i si aquest home diu veritat aviat sortirem d’aquí.

—I llavors què?

—Llavors haureu de demostrar perquè la vescomtessa va confiar en vós. La vostre feina serà convèncer als milicians per que alliberin el rei, i fins i tot teniu la prova definitiva on haureu de demostrar el que valeu. Convèncer l’Infant Ferran.

—Tot això no podré fer-ho si no parlo amb el rei, el que ell digui ho faci es el que de veritat voldran escoltar.

I no sabia en Martí com de a prop tenia el moment de la revalida. Abans d’acabar el jorn algú els va treure del soterrani, un milicià els escortava fins la cambra reial, allà els rebria el rei. Era una condició que havia sol·licitat abans d’entrevistar-se amb el seu germà. Si havia de fer concessions ho faria amb la seva cort present.

En arribar a la cambra reial en Martí troba al rei mirant pel balcó, la reina ha desaparegut pel passadís acompanyada per la seva dama, que després de tants dies retinguda a de fer-li un munt de feina endarrerida. En Martí no gosa entrar el primer, i veient en Torrella que cap cavaller vol ser el primer, decideix fer les presentacions, sap que un membre de l’església sempre serà benvingut.

—Venim en presència de sa majestat tal i com vàreu demanar.

Pere el cerimoniós es gira lentament i es mira el grup de Montsoriu. La seva barba sembla haver-se tenyit de blanc en pocs dies i els seus ulls s’han enfonsat de tantes estones en tensió com ha passat:

—Sembla que algú te un pla per sortir d’aquí. No és per desanimar-vos però el meu germà ja deu entrar a Palau en aquest moments. El vostre senyor és mossèn Bernat de Cabrera m’han dit, si ell fos aquí no hauríem passat tants dies tancats.

—Si ells fos aquí, tota la corona hi cabria en un grapat majestat. Cal que el nostre senyor prengui posició a Saragossa, només així es debilitarà la Unió. Si aquesta gent perd el suport dels unionistes aragonesos, perdran també la meitat de la seva força —diu en Martí avançant— se a tots.

—No et falta raó cavaller. Prou que ho sé com defensa els meus interessos el teu senyor. He rebut cartes durant aquest dies de Mossèn Bernat on m’oferia venir a compartir aquest captiveri amb mi. Pensava que podria fer el mateix que va fer a Saragossa, però ara és diferent, ara és la gent del poble la que reclama. I ara no puc fer res, aquest germà meu m’espera amb les ungles esmolades, ha estat tot una vida somiant que arribaria aquest moment. Em farà xantatge i voldrà tot el que li vaig negar el seu dia. Imagino que voldrà un lloc de poder, procurador general potser… Però… com havíeu pensat en sortir d’aquí?

En Torrella pren paraula i explica tot el tema del verí, i del simulacre de pesta. El rei l’escolta amb atenció, però com ja havien dit els seus companys, a ell també li falta alguna cosa. En Martí mira d’aclarir al monarca el seu pla:

—Si el vostre germà és aquí, ja poca cosa es pot fer. El meu consell és que digueu que si a tot. Ferran no sortirà d’aquí amb una negativa per resposta. No li negueu res, però ho heu de fer amb cautela, no ha de semblar que li doneu la raó amb tot, si té aquesta sensació sospitarà. Concediu el que us imposi, no sóc de lleis, però els vostres juristes trobaran arguments per tirar enrere tot el que avui es pacti.

—No és un babau, ja l’he pres la camisa altres vegades. Voldrà estar segur, deixar-ho tot signat.

—Ja us ho he dit, digueu que si i guanyeu temps. Quan ell marxi actuarem nosaltres. No tindrà paciència. Cal esperar, quan tingui en el seu poder quatre drets assolits, anirà corrents a buscar aliats a Castella, o com a mínim a mostrar el que ha aconseguit com un trofeu, presumint davant del unionistes aragonesos. Si no equivoco el meu pronòstic, llavors ja les milícies deixaran de ser útils, la gent voldrà tornar a les seves cases veient com han estat utilitzats per la unió. Però nosaltres no esperarem que això passi, hem d’actuar abans, deixeu-nos fer i tingueu confiança.

—Així serà! Confio en vosaltres com confio en el vostre senyor, no pot ser d’un altre manera. Ara baixeu a la sala principal amb mi, el meu germà voldrà públic en el seu dia més gran.

No hi ha més paraules i el rei baixa al cap d’un hora justa, vol arreglar-se per el moment, no vol decebre al seu germà, Quan ho fa els de Montsoriu ja s’han barrejat entre la cort mirant de passar desapercebuts. En Martí es col·loca estratègicament al costat d’un comerciant, l’ha reconegut és un dels que empaitava la gent cap a palau. La gent espera amb neguit, Ferran està punt d’entrar i el de Tortosa aprofita per començar el seu pla, sense deixar de mirar la porta per on entrarà el rei i el seu germà, acostà el cap al milicià i li deixa caure:

—Portem molts dies tancats, és veritat que a fora ja no queda ningú? Diuen que la pesta s’ha endut la meitat de la població.

L’home se’l mira sense dir res i en Martí continua:

—Aquí dins ja han caigut uns quants, fins i tot entre nosaltres hi ha algun de malalt. Jo mateix… —diu mentre tus exageradament— no se si m’he encomanat… Imagineu si el rei emmalaltís… tanta feina que heu tingut aquest dies se n’aniria en orris. Més val que l’infant Ferran signi tots els seus drets mentre el rei tingui salut…

L’home es mira el de Tortosa amb la mirada perduda, sembla que no vol contestar, però de cop abandona el seu lloc i corre a parlar amb un altre milicià, i aquest amb un altre. Quan l’infant Ferran entre a la sala principal ja tots els vilatans i parts del nobles de la unió que assisteixen a l’acte estan remugant la noticia. Alguns presa del pànic intenten fugir sense esperar més, però els mercenaris castellans que vigilen la porta no els deixen sortir, els seus crits són silenciats a cops de bastó quan Pere el Cerimoniós entra darrera el seu germà. Quan ho fa tots es posen dempeus, i s’inclinen sense saber davant de qui estan mostrant els seus respectes. Abans que la gentada torni a seure, Ferran ja està mostrant un plec de pergamins al seu germà.

—Aquí teniu senyor les meves condicions. No vull altra cosa què el que és meu, tinc la mateixa sang que vós i no menys llinatge. És just que em concediu al menys un càrrec equivalent a la meva vàlua.

—Veig germà que no et molestes en dissimular les teves intencions. O jo m’he equivocat de conflicte, o el meu captiveri era degut a les diferències que tenia amb la unió? Veig que tant te fa el bàndol on lluites, sempre i quan sigui contrari als meus interessos. A Saragossa ja vaig deixar clar el que estava disposat a cedir. Que és igual a …res.

—A Saragossa haguéssiu cedit com ho fareu ara. Podeu donar gràcies a aquest aragonès renegat. Mossèn Bernat de Cabrera us va salvar una vegada, però ara no veig que el tingueu amb vós… Tot i tenir-vos lligat de peus i mans seré generós i no us parlaré de drets de successió, no és això el que em preocupa. Si vós penseu que és millor tenir una dona com a successora és cosa vostra, al cap i a la fi, potser aviat el vostre regne sigui només part d’un altre major…

—No perdem el temps, que voleu!

—De moment el títol de procurador general del reialme. Desprès heu d’acceptar que els valencians designin les seves corts i tinguin una independència judicial. A més d’una amnistia general d’impostos durant dos anys.

—Compteu amb el vostre títol. I les corts seran una realitat si els valencians volen. En quant als impostos, ho haurem de tractar amb temps, no crec que us pugui donar una resposta tant aviat —diu posant certa oposició tal i com en Martí havia aconsellat—. Però si us signo tot això haureu de deixar-me anar a mi i a la meva cort.

—Correu massa germà!

—Penseu que m’enganyareu un altre cop? Fins que no signeu tot el que jo i la Unió Valenciana us demanen no sortireu d’aquí —li diu mentre li torna a acostar un altre grapat de documents.

Seguint el pla, Pere el cerimoniós comença a posar els seu segell en tots el pergamins que li posen al davant. Però la notícia que en Martí ha fet córrer ja ha arribat als consellers que acompanyen a Ferran. Un d’ells un home prim, d’aspecte cadavèric, li fa arribar també el rumor a l’infant Ferran. Aquest posa cara d’espantat, ell també sap que els carrers estan plens de morts, coneix com la mortaldat s’ha estès per la ciutat, però en sentir-la a prop té por.

Li acosta un altre pergamí al rei Pere, però aquest cop ho fa amb pressa, el monarca quan ho veu sent que el pla està funcionant i encara signa amb més lentitud. Ferran no suporta la pressió i es dona per satisfet. A més, el balanç per a ell és positiu, vol concretar alguns detalls, però ha aconseguit més del que havia imaginat. Ara vol portar aquest documents a Saragossa, i a Castella segurament. Ferran pensa que això li obrirà les portes a tot arreu, amb el seu poder acabat d’adquirir tothom voldrà ser el seu aliat. El tro ja és una mica més a prop.

—Tornaré amb els meus juristes i aclarirem alguns conceptes. Mentre arribi aquest moment haureu de seguir gaudint de l’hospitalitat dels teus vassalls. No patiu us tractaran com un rei, mentre ho sigueu… és clar.

Quan el seguici de l’infant desapareix un personatge s’acosta a en Martí, és Vidal de Vilanova, un valencià que sempre s’ha mantingut fidel al rei, però que ara obligat per la situació mira de fer equilibris amb la unió, sense voler implicar-se massa.

—L’heu feta grossa! L’infant Ferran a estat a punt de sortir corrent. He vist com fèieu córrer la veu. Teniu habilitats innegables, be podríeu servir a la unió si volguéssiu. Us faig la oferta en ferm si voleu, si és problema els diners ho podem parlar.

—Us agraeixo el mèrit que m’imposeu però jo no tractaria aquest tema a la lleugera. No heu vist els carrers? Els morts són apilats com si fossin sacs d’arròs. Això també ho he fet jo? Hauríeu d’estar agraïts que faci saber a la vostre gent el que ja és una realitat innegable, la pesta ha entrat a València i en pocs dies pot acabar amb tots nosaltres.

L’home, un home entrat als seixanta amb una barba blanca respectable, se’l mira com si hagués descobert un dimoni sota el llit. Potser ara se’n adona d’una realitat que tothom volia negar.

—Si és greu la situació, no us ho puc negar. Però imaginava que a palau encara no hi havia entrat tal malaltia.

—Penseu que la sang noble és diferent a altres? Entre la milícia ja han mort més d’una vintena aquests dies, i aquests van contraure la pesta aquí dins. Suposo que us convindrà que el rei pugui signar tots els documents. No us puc retreure res, tots volem que la nostra terra pugui ser lliure i que cada impost sigui per llaurar la terra pròpia, no per alimentar guerres estèrils, empreses per un rei que no és el vostre.

Ja us ho dic, us comprenc. Però si voleu que alguna cosa canvií, haureu de ser intel·ligents i preservar la salut del rei, si seguiu retenint-lo i acaba emmalaltint, caurà sobre València la culpa d’un segrest amb resultat fatal. Sense oblidar, és clar que malbaratareu els vostres interessos. Us aconsello que promocioneu l’idea d’alliberar al rei i al seu seguici immediatament. Jugueu a un joc molt perillós. Si el rei deixa la vida darrera d’aquestes muralles… podeu imaginar les conseqüències?

Vidal de Vilanova té la por al cos. Expert en intrigues de Palau, a sabut veure de seguida que estava fent en Martí. Confondre i espantar a la gent, la seva feina no és altre que aconseguir que tothom vegi la pesta davant dels nassos. I tot i saber que ha exagerat les seves explicacions fins a provocar el pànic entre els milicians, li ha atorgat el benefici de la dubte. Sap que el fet que hi hagi una sola possibilitat de que el rei pugui emmalaltir col·locaria la unió en un vesper. Abaixa els braços i es dóna per vençut, aquest cop ningú ha guanyat la batalla, mirarà de convèncer als seus companys per què Pere El Cerimoniós i la seva esposa Elionor de Portugal puguin sortir de València d’immediat. Una escorta els durà fins els límits amb l’Aragó, des d’allà el rei marxarà a Terol, una de les úniques poblacions que són fidels al monarca.

L’Abat Torrella està preparant els seu cavall. Pere el Cerimoniós ja està camí de Terol, la missió per tant ha estat un èxit. Joanot Fageda i Arnau de Vilademany han marxat els primers, s’avançaran per comprovar quina serà la millor sortida. La ciutat és ara sona perillosa, per tot arreu cremen fogueres i els morts s’apilen tètricament. Aquesta és una batalla difícil, i els cavallers de Montsoriu no estan fets a lluitar amb enemics invisibles, cada respiració potser la definitiva i cada contacte amb un desconegut una trampa mortal, ja no se sap qui pot encomanar-te una malaltia que acabarà amb un desenllaç fatal.

En Martí s’acosta al benedictí, els dos duen mocadors a la boca i degut això parlen amb dificultat, el de Tortosa s’apropa una mica més a en Torrella, sembla que vol dir alguna cosa, però en lloc d’això cau rodó als seus peus, sort té que el seu cos és esmorteït pel cavall, que se’l mira amb cara de pocs amics. L’Abat tem el pitjor i li treu el mocador, si és el que pensa aviat podrà veure els símptomes aflorant sobre la seva pell. Per un moment dubte, no recorda haver-lo vist estossegant, tampoc escopia sang… S’ajup i fa les primeres comprovacions, en fer-ho en Martí torna a obrir els ulls, amb celeritat el frare li acosta una bota per què faci un glop. Amb dificultat en Martí només es veu capaç d’articular una frase:

—M’ha tocat frare, ja us vaig dir que la pesta acabaria amb la vida d’algú… no imaginava que fos la meva.

L’Abat li fa obrir la boca, encara no ha acabat amb les seves inspeccions:

—Tinc dos noticies, i cap de bona… —diu mentre li fa obrir els ulls i se’ls mira meticulosament—. No heu emmalaltit de pesta negra, al menys de moment. I aquesta és la bona, l’altre és que potser patiu un mal pitjor…

—Que voleu dir?… —diu amb un fil de veu.

—Algú us a enverinat… puc veure restes de verí a les vostres parpelles i també s’ha estès per les ungles i el cabell, això vol dir que fa dies que va tenir lloc la intoxicació. I puc assegurar que l’heu ingerit per la boca, d’això estic segur. El cas és que he comprovat el menjar cada dia que hem passat a Palau, no entenc com ha passat. Encara que posats ha imaginar… qui ho hagi fet pot haver-vos emmetzinat abans d’entrar al Palau reial fins i tot…

El de Tortosa sembla haver-se recobrat per un moment, només ha estat un desmai, però la notícia que li ha donat en Torrella sembla que l’ha debilitat de cop. Tot i així mira de recordar:

—Sabeu que no ens era permès menjar res que no passés per les vostres mans. I no recordo haver begut aigua tampoc…

—Potser em preneu per un babau? Em fareu dir coses que no vull dir! Que Déu em perdoni per dir això, però la boca no es fa servir només per menjar… Heu tingut contacte carnal aquest dies?

—No cap… bé de fet…

—Sabia que havia alguna cosa… parleu amb confiança, si voleu també ho podeu fer en confessió.

—Quan vam acudir a la fonda, esperant trobar en Joanot Fageda, unes meuques ens van portar fins on ell es trobava. Una d’elles, i no sé el perquè, em va besar als llavis. En el seu moment vaig pensar que ho havia fet portada per la passió o simplement que era una manera de fer del seu ofici.

—Doncs espero que no féssiu servir res més que la llengua, perquè en un altre cas ja podeu resar un respons per les vostres parts nobles. Segur que aquesta infeliç duia a la boca alguna mena de verí, que hàbilment amagava sota la llengua. En caure vós sota els seus encants ha buidat els seu contingut dins la vostre boca. I devia d’estar molt ben pagada, ja que el més lògic és que, involuntàriament, hagi ingerit ella mateixa el verí.

—M’esteu espantant!

—No heu de témer per la vostre vida si trobo l’antídot aviat. Conec la substància que us han subministrat, actua amb molta lentitud, però cada dia que passa desactiva un orgue vital. Tot i així encara hi ha remei, però lluny de Breda no us puc atendre com voldria. Al monestir tinc un munt de substàncies que us podrien anar bé. Però ara mateix a València dubto que hi pugui trobar res. I tampoc la podria confeccionar, les herbes que necessito no creixen per aquestes contrades. Hem de marxar a Montsoriu d’immediat.

Abans que pugui contestar en Martí ja és damunt del seu cavall, el camí és llarg i queda poc temps. L’Abat no li ha volgut dir però imagina que el verí ja està fent la seva feina amb lentitud però malmeten el seu cos d’una forma inexorable.

El viatge es fa llarg i la vida d’en Martí sembla apagar-se a cada pas, a cada poble que arriben l’estat del de Tortosa és més greu. En Torrella pel camí va recollint herbes, que només aconsegueixen mantenir-lo amb vida. L’Abat, expert en l’art de les herbes curatives, sap que la única herba que el pot salvar creix a terres del Montseny.

En arribar a Sant Celoni en Martí ja es troba força cansat, s’aferra fort a les regnes del seu cavall com si hagués de caure en qualsevol moment. Al davant en Joanot Fageda i en Vilademany cavalquen al trot lentament, ells no tenen pressa. Amb l’Abat han decidit que no els diran res de l’enverinament, ara cal saber qui ha estat l’autor i no és el moment de fer confessions.

—Voleu pujar al meu cavall? Com us torneu a desmaiar tindreu un cop que potser us mati abans d’hora. Quan arribem a Breda us faré ingerir un beuratge. Us podreu recuperar en pocs dies. Però heu pensat qui pot haver-vos enverinat?

—No ho sé, però imagino que no té res a veure amb la política valenciana. Em sembla un acte massa premeditat. Algú em vol mal, ara ja ho sé. Encara hi ha masses secrets entre nosaltres, ja us ho vaig dir —diu mentre mira de mantenir els ulls oberts.

—No en tinc cap dubte, hi ha una part de tots nosaltres que resta amagada en algun lloc. Vós mateix… perdoneu que us ho digui, però no me’n puc estar! No comprenc com sent un noble originari de Tortosa, heu pogut passar desapercebut entre els nobles valencians, el mateix infant Ferran és d’aquelles contrades. No us dic que digueu mentida, però em resulta estrany…

—No recordo haver-vos dit d’on venia, ni quina era la meva família.

—No em cal, la meva feina és saber coses. Us pensàveu que acceptaria una missió sense esbrinar qui era cadascú? A més en la primera part de la missió us vàreu avançar per posar-vos en contacte amb nobles fidels al rei. No he vist que vinguéssiu amb cap reforç.

—Dubteu de mi?

—Que Déu m’il·lumini si ho entenc, però tot i amb el que us he exposat encara sou de confiança per a mi.

Joanot Fageda i en Vilademany s’han d’aturar a cada instant, el pas que duu en Martí els obliga a fer-ho. Cada cop que giren el cap el de Tortosa mira de dissimular el seu cansament i aferrant-se fort al cavall s’imposa una fortalesa que el seu cos ha perdut fa jornades. Finalment i sense que l’Abat ho pugui evitar cau en un altre desmai. Aquest cop Joanot Fageda ho ha vist tot i l’interroga davant l’evidència, desfà el camí mentre Arnau de Vilademany vigila ja que s’estan acostant a una cruïlla:

—Si aquest home està malalt, no creieu que tindríem que saber-ho? Hem evitat la pesta i ara ens la voleu imposar com acompanya de viatge? No entenc la vostre imprudència.

—No heu de patir. No és la pesta. Però no ens aturarem, no queda temps, miraré d’anar-vos explicant tot pel camí.

Ràpidament el grup re empren de nou el camí, però no al complert, en Fageda ha enviat a Vilademany a patrullar uns metres més endavant, i amb això busca l’intimidat necessària en aquell moment. L’Abat mira d’indagar el que en Fageda pugui saber de l’enverinament. Tot i sospitar, aviat arriba a una deducció, ningú és tant recargolat com per parlar de pesta quan sap que només es tracta d’un verí. Per un altra banda sap per les explicacions que en Martí ha donat que tot ha vingut per unes meuques que es trobaven en el moment de l’encontre a la fonda. Veient que ja no es pot ocultar decideix mirar d’esbrinar el que en Fageda pugui saber.

—Aquest home ha estat enverinat. Potser vós sabeu alguna cosa?

—Que voleu dir, sembla que m’acuseu…

—Quan vàreu quedar citats amb aquest home, vau recórrer a unes meuques, elles van indicar el lloc on us trobàveu. Una d’elles va enverinar al vostre company.

—És cert, havíem quedat que només arribar a la fonda buscarien la forma de que ens poguéssim trobar, alarmat pel seu retard vaig treure el cap per la taverna i vaig veure com parlaven amb un cavaller.

—El coneixeu aquest home?

—Prou que el conec! De fet sempre es va declarar un partidari exaltat del rei. Però sabeu que en aquests dies ningú mostra la seva cara, i en veure com dialogaven, vaig tenir por que acabessin descoberts, recordeu que la nostra visita a València era un secret, i les nostres intencions més encara. Veient això vaig acostar-me a unes meuques i els vaig oferir unes monedes a canvi de que aconseguissin fer sortir fora de la fonda aquells dos i els fessin arribar a la cambra on jo em trobava.

—Doncs algun fet més ha passat entre l’arribada d’en Martí a la taverna i el moment en que us vàreu veure. Jo no descartaria que aquest home tingués alguna cosa a veure. I en fa esgarrifances saber que també es trobava amb nosaltres a Palau, formava part de la cort quan vam ser segrestats.

—El de Tortosa va dir que aquest home, Gaspar de Sorribes, es diu, havia llogat la taverna per a ell i el seu grup.

—Potser no hi era de pas, ni havia llogat res, potser la fonda és de la seva propietat. I per tant les meuques també treballen per a ell, això explicaria moltes coses. Recordeu per què vàreu escollir aquell establiment entre tants que hi havia a la ciutat?

—Era important vigilar les entrades a la plaça, sabeu que els primers dies era necessari saber qui entrava a la casa de la ciutat. Vaig escollir aquella fonda perquè els seus finestrals donaven davant del consistori. I a més estava a quatre passes del monestir que vós vàreu escollir per allotjar-vos.

—En quan a triar un lloc, jo no tenia massa elecció, per lògica havia d’allotjar-me en aquell convent, però vós podíeu haver triat entre mitja dotzena de locals, i tot ells donaven a la plaça.

—Va ser l’únic que m’oferia un allotjament, tots els altres estaven plens. Imagino que aquests dies molta gent s’haurà volgut afegir a la revolta. Alguns nobles triaven llocs més discrets com a fondes o pensions.

—Les casualitats no existeixen Fageda, i podeu estar segurs que si aquest Gaspar de Sorribes és l’amo de la fonda en qüestió també deu ser el propietari de la resta d’establiments. Coneixeu algun noble que es conformi amb una fonda de mala mort?, mitja ciutat deu ser seva.

—Conec aquest home, no es pot dir que l’hagi tractat massa, però sempre s’ha mostrat fidel als designis de Pere el Cerimoniós. De fet no entenc com l’han respectat els unionistes.

—Precisament per això. Si és sabut que és molt proper al rei, ningú gosarà a posar-li la mà al damunt. I potser això és un altre factor amb el què no havíem comptat… el rei… Potser hem anat a defensar els seus interessos, sense adonar-nos que no són els nostres. Amic Fageda, nosaltres som cavallers de Mossèn Bernat de Cabrera.

—Oblideu que el nostre senyor és el conseller principal de la corona? No entenc que voleu dir.

—Penseu que el nostre senyor no és vigilat? Si Mossèn Bernat fos una mica més ambiciós aviat podria fer ombra al mateix rei Pere. Si creieu que el rei pensa en el nostre vescomte com en un amic, esteu equivocat. Nosaltres vàrem anar a València amb unes intencions molt nobles, però si haguéssim actuat d’un altre manera, potser ara el monarca ja seria mort. Posem per cas que en lloc de dissuadir els unionistes, els haguéssim engrescat a cometre un magnicidi… Posats a elucubrar, potser algú no ha volgut córrer el risc, i a mirat d’aturar-nos els peus.

—No dic que no tingueu raó, però potser us alarmeu massa per una meuca.

—Jo també vaig ser atac el mateix dia d’entrar a Palau. I vós? Heu viscut algun episodi assemblat? Perquè si no és així o bé teniu alguna cosa a veure o bé algú us vol fer aparèixer com a culpable.

—Ja tinc assumit aquest paper, la sospita recaurà en mi abans que en ningú. Ja hi compto. Però i per què no vós? Bé podríeu haver fingit el vostre atac, i recordeu l’argument que acabeu d’esgrimir. Tan perillós és Bernat de Cabrera per al rei com jo ho pugui ser per ell mateix. Conec l’amistat que us uneix amb la vescomtessa, qui diu que no us ha encarregat una trampa per evitar que jo pugui fer ombra algun dia al seu marit?

—Com a argument us ho puc acceptar, no li falta lògica al que dieu. Però us dono la meva paraula davant de l’Altíssim que no és així. I si em doneu la vostra l’acceptaré també. No ens queda res més que confiar en Déu. Però aquest Arnau de Vilademany, diu en Martí que és un protegit vostre.

—Ho és, i podria confiar plenament, jo el descartaria, haurem de buscar culpables en un altre lloc. Si accepteu la meva paraula també la tindreu. Ara convé arribar quan puguem a Montsoriu i mirar de fer alguna cosa per aquest home, els verí potser ja hagi arribat al seu cor.

—Encara hi som a temps, és un verí que treballa amb lentitud, però dubto que arribem amb aquest home amb vida al castell. Fins i tot si volguéssim fer cap al monestir seria massa tard. Seguiu vosaltres i doneu novetats a la vescomtessa i al seu fill. Jo em desviaré en direcció al Gorg Negre, prop de Gualba trobaré les herbes que em fan falta, l’essència que em fa falta surt d’unes herbes que només creixen prop del gorg, no serà el mateix que un preparat però al menys podré aturar l’avanç del verí.

—Corro a reunir-me amb l’Arnau doncs, i no patiu que comunicaré a la vescomtessa tot el que ha passat.

—Feu-me un favor. Que no sigui així. Expliqueu la nostra estada a València i tot el referent a la missió. Però no doneu més detalls. Timbor de Fenollet no ha de saber res de l’enverinament, ni del meu atac…

—No pensareu…

—Déu em guardi de desconfiar de la vescomtessa, però no sabem encara si algú proper a ella i pugui haver intervingut. Feu-me aquest favor, hem tingut èxit en la nostre missió i això és el que compte, res més ha de saber.

Joanot Fageda estira fortament les regnes del seu cavall i desapareix al instant. En un revolt del camí es reuneix amb Vilademany. En Martí segueix en el seu desmai, fins i tot sembla que respira més lentament, sap que té el temps just d’arribar al lloc indicat i extreure un suc d’unes herbes que serviran com a antídot momentàniament.

El grog negre de Gualba es mostra magnífic en aquesta època de l’any. Les pluges de la primavera han doblat el caudal dels salts d’aigua i la corrent baixa entre les pedres en una simfonia incessant d’espurnes de mil colors. Amb la llum del sol que acaba de sortir, l’aigua adopta mil reflexos com si algú hi llencés grapats de diamants que un vol incessant acaben morint en el llac d’aigües tranquil·les. Els ocells volen juganers entre les pedres i temeraris treuen el bec per les cornises on l’aigua rellisca amablement. Una mica més a baix en un prat proper, l’Abat ha deixat el seu pacient ajagut i tapat amb una flassada, ara ja li ha pujat la febre i el frare s’ha llençat en la seva carrera contrarellotge buscant les herbes que l’han de salvar. Però l’estat del de Tortosa ja és preocupant, li han vingut febrades i la suor li mulla el cos de dalt a baix. De tant en tant sembla recobrar els sentits però ni tant sols sap on és ni on es troba, a més el verí ja li ha paralitzat les cames i no es pot bellugar.

Des del seu lloc, en Martí sembla distingir entre boires la massa rocosa per on llisca el gorg. Li recorda entre malsons que viu despert, les llegendes de dracs que en campanyes algú li va explicar. La cascada li recorda una llengua enorme que en qualsevol moment l’ha d’engolir. Les febres han donat vida a aquella muntanya imponent, ara fins i tot li veu el ulls, com obre la boca, resa sabent-se a punt de ser empassa’t.

Però de cop sembla que torna a ser el mateix, que ha recobrat el tacte a les cames. Els seus ulls ja veuen amb nitidesa i la suor ha deixat de cobrir-li el cos. Pensa potser que l’Abat ja li ha proporcionat la medecina i els efectes ja han tingut lloc. S’aixeca i s’acosta al petit llac que el gorg forma en morir, eufòric es treu la roba i refresca el seu rostre amb aquella aigua fresquíssima, per primer cop en molt temps se sent feliç. Els ocells sembla que canten més afinats i la blavor del cel és gairebé perfecte amb un to que només ha sabut veure en somnis. Se sent sencer, el seu cos està lliure de cansament i de dolors, mira cap a munt i no deixa de meravellar-se en el soroll de l’aigua caient sense presa, com si acaronés la pedra amb mil carícies. Ara fins i tot la remor li recorda una música, pot sentir la melodia i si afina l’oïda distingeix clarament un cant, sembla algú que està cantant, són cors que entonen melodies que no són d’aquest món. Tant meravellat es troba que no li sembla estrany mirar cap el gorg i veure un grup de noies nues que ballen mentre es banyen alegrement.

Ara ja les pot veure amb claredat, són un grup de cinc o sis noies, totes bellíssimes. Els seus cossos joves brillen dins l’aigua amb la claror de la lluna. Les seves faccions són perfectes i els seus cabells llargs tenen el color de les perles i de tant rossos semblen blancs. Elles segueixen els seu ball, sembla que no l’hagin vist o potser l’ignoren, quan es vol dirigir a elles, desapareixen sota l’aigua. Però no ho fan porugues, més aviat sembla part del joc, desapareixen entre rialles i en pocs segons la calma torna de nou al gorg.

En Martí se sent trist, ja no se sent la musica ni els cors que li endolcien les oïdes. De cop torna a mirar a el gorg i es torna a meravellar. De l’aigua emergeix una d’aquelles dones, potser més bella que les seves companyes, els seu cos nu es cobreix lleugerament amb una mena de gasa que fa endevinar però, les formes que conté. En Martí no sap que fer, la noia ha sortit de l’aigua i camina cap on ell es troba. Abans que pugui prendre cap decisió ja la té al davant, els seus ulls són d’un color molsa, d’un verd molt intens i els seu llavis són carnosos i ben dibuixats. Tota ella sembla evocar la bellesa més perfecte.

—Qui sou cavaller? No sabeu que no es pot molestar a les dones d’aigua?

—No sabia…

—Veig que no coneixeu la llegenda, ara ja m’heu vist i esteu obligats a prendre’m per esposa. D’un altre manera podria morir de pena doncs ja em teniu el cor robat. Les dones com nosaltres hem d’estimar al primer home que veiem. Per això ens mantenim amagades a la vista dels mortals. Mentre no arribi aquest moment tindrem cura del bosc i de les seves criatures, aquesta és la missió que tenim a la terra.

La dona s’acosta a en Martí, ho fa voluptuosament, movent la cintura amb un ritme hipnòtic. Quan la té a prop sent la seva olor, fa olor a dona, però també a herba tallada i a flors. Sense que posi resistència la noia el besa als llavis, ell tanca els ulls i deixa fer. Els seus llavis són suaus, dolços com les fruites del bosc. Per un moment oblida on està i qui és… tanca els ulls… Quan els obre la noia ha desaparegut, en el seu lloc només queda una boira que encara té la seva figura, no està segur però creu que aquella estranya boira s’acomiada d’ell abans de desaparèixer. Ara el gorg deixa de brollar. Sobtadament l’aigua ha deixat de lliscar entre les roques, quan en Martí se n’adona la muntanya s’ha transformat. En el bell mig apareix una construcció formidable que emergeix com si sortís del centre mateix de la terra. Primer només veu murs, després alguna torre, ara ja reconeix el que està veient, és el castell de Montsoriu. De cop apareix davant seu com l’havia imaginat, pot veure les seves muralles, el pati d’armes acabat, els passos de ronda, la torre del homenatge… No podria jurar-ho, però li sembla que els seus peus no toquen al terra, ara sobrevola l’edificació com si fos un ocell, i el més curiós és que pot veure el que passa dins el castell, sobtadament aquella fortalesa s’ha tornat com de vidre. Com una figura de gel que deixa veure tot l’interior. Un ocell de color exòtics vola al seu costat, sense temps a poder-lo admirar, l’animal es deixa caure en picat i travessa tot el castell. En Martí veu com vola per dins, ja ha travessat les cambres reals i segueix baixant fins on neix la terra. I no perd detall de la ruta que segueix, ja que en el seu vol ha desplegat una estela de foc que il·lumina tot el camí que ha recorregut. L’ocell ja arriba als fonaments, però això no l’impedeix seguir avançant, ho fa travessant la roca viva i emergint minuts desprès per damunt de la terra. En el seu viatge per dins del castell ha dibuixat un corriol que porta del pati d’armes a certa distància darrera les muralles, passant per sota la fortalesa.

Però encara està mirant d’entendre aquella estranya aparició quan el castell torna a ensorrar-se de nou, mentre ho fa torna a brollar l’aigua per damunt de les roques i es torna a formar un llac novament. Tot torna ha ser com en un principi, però la imatge és forma borrosa de nou, el seu cap dona mil voltes com si rodoles per una pendent. Ara ja no sent les cames, els seus sentits tornen a estar aflacats, no veu gairebé i ni se n’adona que algú el sacseja violentament. L’Abat ha tornat de collir les herbes i la trobat nu, mirant amb fixació l’aigua que queia del gorg, ara està pitjor, el verí li ha començat a immobilitzar els membres i les al·lucinacions fan que no sàpiga quin món és el real. Però això no durarà massa temps, en Torrella ja ha trobat les herbes que neutralitzaran el verí que li corre per la sang.