I

El comissari Guitart prem el ratolí com un posés. Alhora es posa i es torna a treure les ulleres mil vegades, intentant veure alguna cosa a la pantalla de l’ordinador. Alguna cosa que fins el moment no ha pogut esbrinar. I és que per a ell no s’han fet aquestes andròmines. Sempre s’ha estimat més remenar els fitxers, impregnar-se de la pols d’un calaix ple de paperassa, remenar muntanyes de papers fins el moment triomfal de retrobar una pista que li doni la solució final.

I tot i que no fa de costat els avanços tecnològics, sempre ha preferit el bloc i el bolígraf, a la gravadora. Digueu-li antiquat si vols però costums, són costums.

Sense massa traça gira i regira la impressora intentant que s’empassi el paper i aquest cop perd la paciència:

—Dolores! Vol fer el favor d’imprimir aquests documents! Aquest maleït aparell té l’estranya mania d’empassar-se cada foli que li fico.

En qüestió de segons una dona entra al despatx. La Dolores, una secretaria de mitjana edat, que amb gest circumspecte entra per la porta deixant un munt de papers sobra la taula:

—Tingui comissari els informes que havia demanat.

En Guitart se la mira amb resignació:

—A bona hora. Em sembla que ja no calen. En Maldonado s’ha llençat d’un setè pis. Investigació tancada.

—Però encara queden moltes coses per aclarir!

—Recorda que tenim una confessió signada. Cas tancat.

—Aquestes són les coses que em fan en penedir-me de no haver seguit a la universitat.

—Vols dir que una comissaria és pitjor que un reguitzell de joves picant al taulell cada moment del dia, demanant fotocopies, horaris…

—No faci que contesti alguna cosa que em faria en penedir-me. Ah!, per cert!, a la sala d’espera hi ha algú que el demana.

En Guitart ajup el cap i es torna a submergir al teclat de l’ordinador:

—És la seva filla i sembla que no està de molt bon humor.

—Quina novetat. Digues-li que surto de seguida.

La Dolores tanca la porta amb delicadesa com si s’hagués de trencar. No per por ni per feblesa. Més aviat és una manera de viure, quasi una filosofia, o simplement una manera de fer les coses. Acuradament sense gestes sobtats.

I justament amb aquest posat acurat, la Dolores recorre el passadís fins a la sala d’espera. En obrir la porta una noia s’aixeca sense donar-li temps a dir res:

—T’ho creus? T’ho pots creure? M’ha posat un escorta! Un goril·la per seguir-me a cada pas. És humiliant.

La Dolores sabia que feia temps que la filla del comissari era vigilada per dos policies. I tot, d’ençà que es va reobrir la investigació.

Aquell Maldonado no estava per punyetes i en sentir-se amenaçat era capaç de destruir a qualsevol que fiques el nas als seus assumptes.

De fet aquell cas ja feia mesos que estava dat i beneït però el comissari Guitart va decidir reobrir-lo. Tot plegat deia que allò feia pudor a merda. Quatre dels esbirros del Maldonado es podrien a quatre la model, i tot allò no era per el comissari més que pur teatre.

Casualment eren homes que a primer cop d’ull no eren més que braços de la banda, homes de palla utilitzats per a acontentar la justícia. Es va muntar un esquer per que els encausats fossin només homes totalment prescindibles per a la organització, els culpables de debò eren junt amb el cap jeien al sol en una mansió de Mallorca, ben a raser de qualsevol detenció, la justícia ja havia complert amb la seva obligació i la societat estava conforme amb un grapat de detencions, tot i que no fossin del tot encertades.

D’aquesta manera els acusats sortirien, amb bona conducta i treballs a la presó, en poc més de cinc anys. I al carrer els esperaria de ben segur una conta bancària per eixugar les seves penes i refer una nova vida, no havent de treballar durant una temporada.

Però en Guitart va decidir que allò no estava bé. I no per una ànsia desmesurada de justícia, ni per unes ganes boges de convertir-se en un heroi, ni tan sols per fer mèrits i pujar esglaons. A ell només el movia una raó, la feina ben feta.

I no per que anés sempre amb el codi penal a la mà, només per que el treia de polleguera les coses a mig fer, els casos per tancar, les preguntes per respondre. I allò que a ulls d’altres podien semblar una forma burocràtica d’assumir les seves obligacions, per a en Guitart era una forma d’existir.

Però aviat va haver de patir les conseqüències de haver-se ficat on no el demanaven: amenaces telefòniques, cartes amb dedicatòries poc amables… I desprès li va tocar a la seva ex-dona que un matí es va trobar el seu Golf convertit en un munt de ferralla fumejant, i desprès ell mateix va haver de canviar el seu pis a l’eixampla per un pis més discret, més amagat potser… Però com era d’esperar va haver de posar protecció a la Sílvia la seva filla.

Primer una escorta a distancia, i si calia desprès algú que la vigilés al mateix institut. I tot i que ella o va haver d’admetre de bon grat, ara semblava que ja en tenia prou, i així li feia veure a la Dolores:

—Ja no puc més! Estic farta! És com viure com un delinqüent!

La Dolores respira profundament. S’asseu al banc de la sala d’espera i pren el braç de la Sílvia perquè faci el mateix. Es treu les ulleres pausada i llargament, com quasi tot el que ella fa, i deixada anar per aquell instint de maternitat frustrada que sempre porta a dins, acarona els cabells rossos de la Sílvia:

—Sembla que els anys passin per tothom, menys per a mi.

La noia veu com sobtadament la Dolores agafa un rampell de melangia, i desfà l’intent amb una rialla. No hi ha cosa que la posi més nerviosa que els sentimentalismes:

—Vinga! No facis servir aquest truc un altre cop! Cada cop que vinc a retreure alguna cosa al pare em surts amb el mateix. Ja ho se que e crescut molt últimament, i que era una nena el primer cop que em vas veure entrar per aquell despatx… i totes aquestes cosa que sempre em dius…! Però aquest cop no evitaràs que entri allí dins i li «munti un sidral».

—Has de tenir paciència, aviat acabarà el judici i el teu pare no haurà de patir més per tu. A més a més hi ha bones noticies, al menys per nosaltres. En Maldonado s’ha suïcidat. Això pot ser el principi del final.

La Sílvia riu irònicament:

—Perdona si no em desmaio de la emoció. Saps de sobres que darrera d’en Maldonado s’havien de produir un cúmul de detencions, potser això el que fa és empitjorar les coses.

La Dolores escolta sense dir res. Potser la Sílvia tingui raó i ella se n’adona, per això posa més energia en els seus arguments:

—Haig de parlar amb el pare, buscar una sortida. No ho entens? Les meves amigues comencen a fer-me de costat! Qui vol anar al cine acompanyada de dos policies?

La Dolores busca trencar la crispació sense massa encert:

—Molts famosos ho fan i tant contents!

—Per favor no t’hem enfitis! I el que va passar l’altre dia ja va ser la gota que vessa el got! No m’ha col·locat també un motorista per anar-me al darrera! Que no en te prou amb aquells galifardeus que em trepitgen els talons nit i dia?

La Dolores que començava a gratar-se la orella fent un gest d’avorriment (aquella cançó l’havia sentit tantes vegades…). Aixeca el cap sobtadament a l’hora que obra la boca transmutant tot el seu rostre. La seva cara és la d’algú que acaba de sentir alguna cosa que no li acaba d’encaixar. I per això interromp les explicacions de la noia:

—Un moment!… Un motorista dius? Que jo sàpiga no hi ha cap motorista de paisà al nostre servei d’escorta. Vols dir que estàs segura? Per què no ho has dit abans?

La Sílvia es recull els seus cabells daurats en una cua. Sembla que estigui agafant alè per dir-ne una de grossa, o al menys que es dona a si mateixa uns segons per no haver de fer-ho:

—Em diràs que no saps res, oi?

—T’ho ben juro.

—És ben possible que no sàpigues res. Al cap i a la fi tu només ets una secretaria…

La filla del comissari se’n adona de seguida de la seva falta de delicadesa:

—Perdona! No volia dir el que he dit! O al menys tal com ha sonat…

—No t’amoïnis. He entès perfectament el que volies dir. De totes formes pensa que per les meves mans passa més informació del que et puguis imaginar…

—No et molestis. Només volia dir que aquestes són decisions del meu pare i potser no t’hi a volgut embolicar. I potser sigui millor així, et considero de la família i em doldria que m’amaguessis alguna cosa.

—Jo no puc fer res en les decisions que ell vulgui prendre. Pobre de mi! I si ho hagués sabut al menys li hagués fet entendre que t’ho havia de dir… però em resulta tat estrany això que dius…! I això que dius és tan insòlit! Explica’m això del motorista…

La Dolores i la Sílvia tornen a seure al banc de fusta i la noia es disposa a explicar el succés:

—La veritat és que va ser una història ben estranya. Vaig passar por molta por. Vaig llevar-me molt d’hora, gairebé no havia sortit el sol. En obrir la finestra, els vaig veure de nou, allí estaven ells. Dos policies de paisà esperaven davant de casa meva, com de costum. Jo no se perquè li diuen policia secreta, si se’ls veu d’un hora lluny —les dues riuen.

Va ser fàcil esmunyir-me per la porta de darrera, els policies no tenien en compte que jo volgués estar sense la seva protecció, ja veus… A la part de darrera l’edifici, algú havia deixat oberta la porta del pàrquing, algú estava de mudança i era tot ple de mobles, de gent pujant andròmines escales amunt.

Vaig passar sense dificultats i un cop a baix vaig treure el cap per la cantonada, allà seguien ells, confiats, fumant una cigarreta i parlant de futbol, que típic…

Per fi era lliure, de nou, sense ningú que pogués dir-me que havia de fer, on m’havia de posar, on havia d’entrar. El primer que vaig fer va ser trucar a la Laia, segur que li faria il·lusió anar a prendre alguna cosa sense aquell parell de goril·les. Però… Merda!!!

M’havia deixat el mòbil a dalt… i no tenia ganes de arriscar-me a pujar un altre cop, em semblava que ja havia temptat la sort i un altre cop seria massa agosarat. Em vaig posar les mans a la butxaca… i vaig trobar el que buscava, unes monedes. I davant… una cabina de telèfon!!! Llavors vaig trucar a la Laia, en uns minuts seriem de marxa, tu pots creure?? Ja ni sabia com era una discoteca!! Van quedar que em recolliria en un quart d’hora a la placeta que hi ha darrera casa meva. Una mica arriscat, però els policies no coneixen el cotxe de la Laia i si em posava a caminar sense més m’acabarien trobant. Aquells minuts se’m van fer eterns i per evitar ser vista em vaig col·locar darrera un cartell, des d’aquell lloc podria veure els goril·les i també la placeta on m’havien de recollir. Dotze, tretze, catorze… i quinze… i allà no venia ningú. Em quedaria cinc minuts més, només cinc. Faltaven deu minuts per la hora en que els guardaespatlles em venien a buscar… i eren molt puntuals… I el cotxe de la Laia que no es veia per enlloc.

De sobte, al fons de la plaça… algú em fa senyals. No se qui és perquè porta casc, al seu costat, una moto de gran cilindrada es troba amb el motor engegat. La persona em segueix fent senyals, potser és algun amic de la Laia? Qui si no? No tinc res a perdre, mi acosto i efectivament, aquella persona m’esperava:

—Vinga tia! Espavila que tinc que anar a treballar, tinc el temps just per portar-te a casa de la Laia. Em dona un casc i mel col·loco sense dir res.

Era en Julià!! El noi de la Laia!! Molt bona idea!! Amb moto em seria més fàcil fugir entre els cotxes si aquells policies ens veien al últim moment. Per això sense pensar i gairebé sense fixar-me pujo darrera de paquet. Pràcticament ni em dóna temps d’agafar-me i la moto ja està corrent pels carrers de Barcelona. Un somriure em ve als llavis per fi…

Al cap d’uns segons em trobo corrent a mil entre cotxes i semàfors. En aturar-nos en un, i de la frenada, jo que agafava a en Julià de la samarreta, li aixeco una mica la caçadora sense voler. Apa!! Que agosarada, em sento un dimoniet, tot i la poca voluntàrietat del meu gest. Que pensarà la Laia?? Umm!! A més aquest noiet sembla que a visitat molt el gimnàs últimament… siii!! Mi arrapo fortament, amb l’excusa que pot tenir un paquet que no vol caure de la moto. I la caçadora segueix allí aixecada, aquell pam de carn… que tinc tant a prop!! Però!! Dimonis!! Si s’ha fet u tatuatge!! Que agosarat!! No m’ho imaginava del xicot de la Laia!!

De cop desperto de aquell somni surrealista, un tatuatge?? Potser no és ell… de fet ni tant sols li he vist la cara, per que duia el casc i en cap moment se l’ha tret. De fet potser només a estat una confusió…

La sang se’m glaça a les venes i em tremola tot. En un revolt me n’adono de que aquell motorista també porta un altre tatuatge al canell… ara ja estic segura… no és en Julià…

Comencem a córrer cada cop més i jo cada cop tinc més por. Penso per un moment la millor opció. La veritat és que no tinc masses opcions. Llençar-me de la moto? Impensable…

Un cotxe passa a prop nostre i l’acompanyant fa un gest al motorista. Ara ja ho tinc clar, haig de sortir d’allí… però com?? De cop un autobús surt de la parada i obliga la moto a frenar, per primer cop d’ençà que vàrem sortir de la placeta. O ara o mai. D’un salt surto de la moto intentant engegar a córrer, el desconegut se n’adona i llença la moto a un costat i sense que jo pugui evitar-ho, m’agafa violentament per un braç. Per sort el conductor del autobús, creu que ens ha atropellat i baixant del vehicle es dirigeix cap a nosaltres. En veure’l venir el motorista em deixa anar i surt esperitat. Però com he pogut ser tant idiota??

Com m’han pogut enganyar?? Ara mentre tu anava explicant me n’adono… en fi…, ja no sé si és bona idea dir-li res al meu pare, em matarà.

La Dolores agafa aire i el deixa anar. A estat escoltant la història sense dir res, i ara li toca dir alguna cosa:

—És clar que li has de dir. Això és un intent de segrest. Tu miris com tu miris. Podria tornar a passar, saps que estem amenaçats de fa un temps i aquesta gent pot fer qualsevol cosa…

De cop s’obra la porta, és el comissari que entra i no se n’adona que hi és la seva filla i menys encara la Dolores. Seu a la cadira del despatx i treu un paper, de cop surt dels seus pensaments i se sorprèn:

—Ah! Hola filla, que fas per aquí? No em demanis quartos que ja saps com estem, el sou de policia no dona per tant.

—No papa, que anava cap a la universitat, i passava per saludar-te només això.

La Dolores li fa gests, com si l’animés a ser sincera. Però la noia s’esmuny i no sembla disposada a donar cap disgust al seu pare, al menys avui.

S’acomiada d’ell amb un petó i a cau d’orella li prega a la Dolores:

—Fes-ho tu… si us plau… explica-li tot… va…

—Marxa, veure com o puc arreglar.

La Sílvia surt per la porta traient-se un pes de sobre:

—Adéu Papa ens veiem a la nit.

El comissari no diu res, tant sol s’acomiada amb un gest poc efusiu. La Dolores se’l mira, sap que alguna cosa li passa pel cap:

—Tot bé?

El comissari Guitart deixa passar uns segons, desprès respon pausadament, mesurant les paraules. Com el que pensa el que dirà en frase propera, com el que vol escoltar com sona una paraula per dir la següent:

—No sé, no tinc res clar. Avui m’han arribat informes…

—Què vol dir?

—Què jo no entenc res. En Maldonado era una mala bèstia. Com vaig ser tant beneït? Vaig pensar que en tancar-lo a la presó, els seus companys de malifetes es voldrien venjar. Que idiota!

—Què vol dir?

—Què no ho veus? Son criminals, animals sense sentiments, personatges del mateix infern que estan esperant que un d’ells mori per alimentar-se del seu cadàver. Venjança? De cap manera!! Si encara no sé com no m’han enviat una felicitació pel Nadal! Com no o he pensat abans? Si els he fet un favor! Si ara ja no tenen competència, ningú els manarà i es quedaran tot el negoci. Aquell sentiment romàntic de la «Vendetta»… això ja només ha quedat per les pel·lícules. Això no és la màfia. No el trobaran a faltar al Maldonado.

—Llavors qui és qui l’amenaça? Qui envia els anònims, qui era el motorista?

—Quin motorista? —En Guitart s’ha perdut…

—Res, ja li explicaré. Quan m’expliqui tot això, que ara no entenc res.

—Jo tampoc ho entenia… fins fa una estona. Ara ja està tot clar. Al menys ara ja tinc clar que passa.

—I bé? Què pot ser doncs? Qui són aquests que li fan la vida impossible? Ben mirat… potser qualsevol altre dels que ha tancat a la presó, no? —diu la secretaria buscant una solució.

—No. No te res a veure amb tot això. És més senzill… o més complicat… no ho se …una bogeria de fet, no te cap ni peus tot plegat. Sembla un serial, una novel·la barata.

—El què? —la Dolores ja s’impacienta i el comissari va començant el relat, tan pausadament com ho feia fins el moment.

—Saps que de tant en tant m’agrada anar al Clot, als Encants de Glòries. La meitat de dies no compro res, però m’agrada remenar les parades. De vegades m’engresco i compro un canelobre, un llibre, potser alguna andròmina vella. M’agrada desmuntar aquests trastos, desprès els restauro i els poso al garatge… a criar pols…

Ja veus, cadascú te les seves aficions. Fa un parell de mesos em vaig enamorar de un quadre, no era gran cosa, però semblava vell. Molt vell. No tenia vidre, ni marc, era una pintura, o més aviat un retaule, molt petit. No feia més de dos pams i semblava que pels restes de pintura havia estat pintat feia molts anys.

No em va estranyar que ningú li fes cap mena d’atenció, quan el vaig veure no era més que un tros de fusta ennegrit. Em va costar moltes tardes netejar-lo i veure com era en realitat. I en una d’aquelles tardes de bricolatge, entre olors de dissolvent i de deixar-me les ungles netejant aquell objectes, va ser quan va sortir tot…

—Què va sortir?

En una mala maniobra la fusta em va caure a terra. Em vaig disgustar molt i vaig maleir-me els ossos. Sempre somiava trobar alguna cosa que valgués la pena, i aquest semblava l’objecte ideal.

T’imagines? A punt de retirar-me i trobo un «xollo» que em doni una jubilació daurada? Però tota la desgracia encara no havia acabat, en caure aquell tros de fusta capriciós, de rebot va anar a parar a la llar de foc. Furiós i desesperat vaig intentar agafar-lo, però no feia massa que havia avivat el foc. El retaule, si no posava remei, aviat només seria cendra.

Em vaig cremar les mans intentant salvar-lo, però ja era tard, aquella fusta vella, es va dissoldre en segons. Com a últim recurs vaig llençar un cubell d’aigua, el menjador es va omplir de fum blanc. Estossegant vaig anar cap a les cendres amb l’esperança de salvar alguna cosa. La fusta ja no existia, i en tocar-la es va desfer, però en el seu lloc com si fos l’esquelet d’una persona, com el xassís d’un cotxe quan es crema… va quedar una capsa de metall… la vaig agafar d’entre les cendres. Aquell retaule amagava dintre seu un altre joia.

La vaig agafar amb un drap, mirant de no cremar-me. Era una petita capseta, recordava la forma d’un joier de metall, el material era molt rovellat, força antic, potser més que la mateixa peça de fusta. De seguida vaig poder veure que hi havia unes paraules escrites. Per un acte reflexa de curiositat vaig moure aquell objecte, potser amb l’esperança que contingués alguna joia. El soroll que em va tornar era un soroll sord, com si dintre hi hagués alguna cosa més però que no produïa cap soroll, potser semblava alguna peça de roba o de paper potser. Aviat vaig desfer les meves dubtes i amb un tornavís vaig obrir aquella capsa. La tapa es va veure com impulsada per el seu contingut, dins col·locats a pressió i disposats amb cura, hi havia quatre rotlles de pergamí. No vaig voler tocar cap, estaven tant capiculats que vaig témer que, en treure’ls els pogués espatllar. Havia sentit què alguns pergamins amb el contacte amb l’aire i el canvi de temperatura els desfeia i convertia en pols el què el temps havia respectat durant segles.

De cop vaig recordar que la tapa duia una frase gravada en relleu, potser l’única manera que el anys no esborressin el seu significat. Tot i així el rovell havia esborrat alguna lletra. Decidit vaig agafar una mica de cotó amb un neteja metalls i vaig fregar tot el recorregut d’aquelles lletres. En segons el metall va agafar un to setinat i una frase em va aparèixer amb claredat:

«MEMÒRIES DEL VESCOMTAT DE CABRERA»

Com comprendràs el meus coneixements d’història són ben limitats i el primer què vaig fer va ser informar-me sobre tal cognom. Una enciclopèdia a les mans em va dir que el vescomtat de Cabrera es remuntava al segle VIII, i va arribar fins el XVIII, amb una etapa esplendorosa en el temps de Pere el Cerimoniós, on un dels senyors de Cabrera va ser coetani amb homes com Francesc de Perelló o el mateix Enric de Trastàmara. Bernat de Cabrera va ser almirall del rei de Catalunya i Aragó i va arribar a ser fins i tot el seu conseller. El seu fill no va ser menys i plegats van lluitar pel seu regne a Sardenya o més tard contra els castellans. Veient la importància d’aquella història, vaig buscar algú de confiança que em sabés treure aquells pergamins del seu continent metàl·lic, havia de saber que deien aquells papers.

Com sabràs als que hem fet l’ofici de policia la vida ens ha creat molts enemics, però també hi ha gent que ens deu molts favors. Un confident hem va posar en contacte amb un home que treballava en un laboratori en Alemanya, que es dedicava a fer arqueologia pel seu compte en el mercat negra, a més de ser un arxiver expert. Aquest individu tenia amagat en un soterrani a casa seva tot el material químic i l’aparatatge necessari per analitzar aquell petit tresor.

En poques setmanes vaig rebre un paquet per mitjà d’una agencia. El paquet contenia els pergamins i la caixeta, a més d’una col·lecció de diapositives, producte dels escàners i radiografies que aquell document havia suportat.

Més tard un altre col·laborador em va passar, amb un programa informàtic tot a text escrit, i una tercera persona va transcriure tot el text a un idioma llegible per mi. Segons em va dir tota la obra era escrita en català antic, del segle XIV segurament.

Tot això no em va costar més que treball i mal de caps, però alguna cosa em deia que allà hi havia amagat algun secret. No en sé massa jo d’història però amb l’ajuda d’alguns llibres vaig arribar a saber que aquells senyors de Cabrera eren propietaris del Castell de Montsoriu, un edifici gairebé en runes a mig camí d’Arbúcies, Breda i Sant Feliu de Buixalleu. A més hi tenien com a centre administratiu Hostalric. Després d’informar-me sobre el castell em vaig assabentar que sobre ell es contaven un munt de llegendes, i entre elles l’existència d’un tresor amagat. Per això en parlar-me d’aquest estranys motoristes i els fets que s’han produït durant aquests dies, he arribat a la conclusió de que potser tingui algun secret entre mans.

Fora lògic imaginar que alguns dels homes que han col·laborat en analitzar aquests pergamins hagin sigut poc discrets i algun «buscador de tresors» estigui ja sobre la pista.

—Heu pogut llegir que diuen aquest papers? —diu La Dolores amb curiositat.

—He comparat la història oficial amb aquests relats, que no són altre cosa que part de la història d’aquest vescomtat, sobretot el que es refereix a Bernat II i Bernat III, el seu fill. I comparant la història acceptada pels biògrafs i aquest pergamins s’aprecien algunes diferencies, de fet resolt moltes preguntes que els llibres mai van saber resoldre. Potser per un historiador sigui un joia, però de tresor amagat res, no en diu ni una paraula en lloc.

—Què pensa fer?

—Oferiré els pergamins a les autoritats. Potser hem de contactar amb el Consell Comarcal de la Selva, o amb l’arxiu d’Hostalric, seria un donatiu important pel Museu de La Gabella. No ho tinc clar… No en tinc ni idea ara mateix… Ara em sap greu no haver-ho fet abans, em fa vergonya pensar en que estat víctima de la cobdícia. El què més greu hem sap és haver posat la vida de la meva filla en perill… Fes-me el favor maca, fes les trucades oportunes i fes donació de la capsa i els pergamins. Pots dir que un anònim ho ha deixat a comissaria…

El comissari Guitart obra el calaix i treu una bossa negra d’escombriaires, del seu interior extrau una petita capsa embolicada amb un drap fosc. La Dolores intueix de què es tracta. Sense dir res, el comissari fa lloc a la taula i al costat de la capseta diposita un parell de carpetes carregades de papers i un munt de folis perfectament enquadernats. Al damunt del la tapa es pot llegir: «transcripció del rotlles memòries d’un cavaller en temps dels Cabrera». La Dolores ja ha quedat atrapada pel relat del comissari, davant te una història que potser sigui la primera profana en llegir. En Guitart se la mira, està trist, de fet està repenedit:

—Aquí ho tens tot, sabràs a qui li has de donar. Explica-ho tal i com jo t’ho he dit, assumeixo les responsabilitats.

Després d’això no diu res, es col·loca la gavardina amb desgana i tanca la porta en sortir. La Dolores es mira aquell document i no se’n pot estar de xafar deixar. Primer un full, després un altre. Quan es vol donar compte ja és atrapada per aquella història:

«La cel·la és humida i fosca, inhòspita com ho potser el racó més inhòspit del món. De les parets cauen innumerables llàgrimes d’aigua pudenta, taques que dibuixen els murs de la torre amb traços fantasmals…».