X

La Merla fa temps que no sap res de la Joana, dos dies després d’arribar a la seva granja va tornar a desaparèixer tant misteriosament com havia arribat, durant aquest dies a mirat d’ajudar-la convencent a la gent del poble, però no hi ha trobat més que entrebancs, la mà de la inquisició ha arribat a Montsoriu i el poble temorós creu les paraules d’uns religiosos que confonen la guerra i las pestes amb la fi del món. Com a mínim la Joana ha trobat aquest dies algú qui la ha sabut escoltar i ha mirat que no li faltés menjar, això si se’l ha hagut de guanyar amb la seva feina. Quan fra Prudenci arribava a la granja, la Merla ja era a la porta, amb tants anys de patir robatoris ha après a afinar la oïda i per això ha sentit la euga del religiós, abans que arribés a la tanca.

—Que us porta per les meves terres frare? No espereu que us porti res aquesta setmana, si no arriben les pluges no tindré gra ni per alimentar les gallines!

El frare lliga l’animal a un tronc disposat a tal efecte, somriu veient el to que la mestressa adopta en veure’l arribar. La Merla sovint porta gra i ous al monestir de Breda, aquest cop però fra Prudenci no sembla que vingui ha reclamar queviures.

—No canviareu Merla, els donatius es fan a fi de bé, i perquè el cor us ho demana, no hi ha regal més gran que la vostra fe, ni donatiu més important que les vostres pregaries.

—Doncs això amb mi no ho tindreu, us haureu de conformar amb els ous de les meves gallines, i amb això ja faig més que altres. A missa no hem veureu pas, l’Altíssim i jo no ens avenim, ja s’ha endut tot el que tenia, no crec que em pugui demanar més.

—Amb més raó per que pregueu per les seves ànimes!

—Què us porta fins aquí? —diu la Merla perdent la paciència.

—Busquen una noia, Joana es diu. Se l’ha vist per aquí, en sabeu alguna cosa?

—No me’n amago, va estar aquí un parell de dies, pensava que ja estàveu fent alguna cosa al respecte. Aquesta noia és pa beneït, no comprenc com se l’acusa de bruixeria. Faríeu bé en parlar-ne durant la missa de diumenge. És la gent del poble qui la busca, la insulten, la volen cremar!

—És per això que haig de parlar amb ella. Ha vingut un inquisidor nou, sembla que li han parlat de la noia. S’ha entestat en trobar-la.

—I vós no fareu res? Podríeu parlar amb l’abat Torrella, ell te tractes amb la vescomtessa, podria fer alguna cosa. És clar que tenint en compte qui té com a home de confiança… Sabeu que li van fer a la noia? La van forçar! I dirigint aquella colla de monstres qui havia? Com no podia ser d’un altre manera! Joanot Fageda!

—Ara les coses han empitjorat, hi ha un estrany cavaller que està assassinant els homes d’en Fageda, la gent del poble ho ha barrejat tot, també pensen que la Margarida està darrera les morts. Però no patiu, no hi treballo jo per la inquisició, només volia saber si hi ha alguna cosa de veritat en tot això que la gent diu, haig de trobar aquest cavaller roig abans que ningú ho faci. Potser així també la trobi a ella.

—Que li fareu si la trobeu?

—Ja us he dit que no tenim res a veure amb la inquisició, un cop va deixar els seu fill al monestir, sabem que és una noia plena de bondat, va lliurar-nos el seu fill per mirant d’evitar la pesta.

—Que en diu d’això l’abat Torella?

—És fora, de viatge, la vescomtessa l’ha convocat a marxar, coses d’estat…

—És una gran dona la vescomtessa, m’ha ajudat molt sabeu? Els meus ous donen de menjar la meva família i la meva farina el pa que surt dels seus forns, part d’això és la meva contribució als senyors, sabeu que sóc vídua i no puc enviar a ningú a treballar al castell. Però sovint quan penso que alguna vegada el meu menjar arribarà a mans del Comte de Gualba… se’m remouen els budells! He demanat permís per posar una parada al mercat d’Hostalric, sempre vaig pensar que podria fer aquesta feina amb els meus fills… amb el meu home… ara ja no hi són. Quan va venir la Joana vaig pensar que hem faria companyia, ara tampoc hi és… no deixeu que li facin mal, ja ha patit prou.

—Per protegir-la haig de saber on és. Res puc fer per ella si no se on es troba.

—Ja us he dit que fa molt de temps que no la veig. Penseu que dic mentides?

—Tot i que falteu a missa, us tinc com a bona cristiana, però no us ofengueu si us dic que la vostra paraula no té massa valor per a mi…

—Veieu com em dieu mentidera? —diu ofesa.

—Em remeto als fets. Vàreu jurar per la vostra ànima que no sabíeu res d’aquell noi…

La Merla fa que no l’entén.

—No sé de que em parleu…

—Repetiu fins l’esgotament que viviu sola, quan tothom sap que acolliu un noi fa molts anys…

—Ara ja no cal seguir amb el secret, aquest de qui parleu ja no és un nen, s’ha fet un home i ja no viu aquí. I és clar que vaig mirar d’amagar-lo. Sabíeu que en Fageda el buscava, que havia de fer? —La Merla sembla que somriu recordant-lo fins que acaba esclatant en una rialla—. Hauríeu d’haver vist la cara de la Joana! A ella també li vaig dir que vivia sola, que tots havien mort… sense saber que havia parlat amb en Llop. La pobra es pensava que havia vist un espectre!

De cop deixa de riure, sembla que entristeix.

—Hagueren fet bona parella aquest dos, però és clar… ell ha de viure sempre amagat…

—Sabeu que sóc l’únic que coneix la seva existència i podeu estar segura que me’n duré el secret a la tomba.

—Sé que serà així frare.

En Martí va abandonar aviat Barcelona. Enrere quedava una ciutat immensa, caòtica i majestuosa al mateix temps. Només abandonar el port, on d’amagat va desembarcar de la barqueta que l’havia dut des de Blanes, es va dirigir al barri del Call. Allà un jueu anomenat Joseph Abrà li va buscar contactes per poder començar el seu viatge. Aquell home, germanastre d’un membre de la cúria d’Hostalric, li havia fet el favor de mantenir-lo a casa seva allotjat mentre arribaven noticies. Timbor de Fenollet seguia dirigint l’operació i la missió d’en Martí era crucial, convèncer a nobles propers a Bernat de Cabrera que estiguessin dubtosos de posar-se del costat de La unió i posar-los definitivament del costat de Pere el Cerimoniós. El mateix Bernat va fer el mateix un temps abans amb el nobles aragonesos aixecats en rebel·lia. Però la vescomtessa de Cabrera pensava que ara faltava alguna cosa més. El factor sorpresa ja no faria el seu efecte, tenint en compte que moltes de les promeses que Bernat pare havia fet als nobles d’Aragó no havien arribat a complir-se, es perdia credibilitat. Per tant convèncer a l’oligarquia valenciana amb paraules només, es convertia en una feina gairebé impossible.

Timbor de Fenollet comptava amb les cases que havien estat fidels a Martí de Montagut en els seus últims anys com a Senyor de Tortosa. Era cert que finalment va haver de renunciar als seus títols i en aquest capítol cap noble va estar del seu costat, però això va formar part, segurament, de la fugida endavant que va emprendre en Martí en perdre la seva família. Aviat va deixar de confiar en la gent, en els dies següents a l’atac, cada castell era una amenaça i cada veí un enemic. Aquesta actitud, per altre banda lògica en algú que ha perdut els seus sers estimats, va fer que en buscar venjança, malbaratés tota la seva fortuna en pagar a uns mercenaris que, després, es van vendre al millor postor.

En Martí havia dubtat, en aquell moments dramàtics, de buscar suport en la noblesa valenciana, que geogràficament li era més propera. Pensant, potser, que tots eren ja del bàndol de l’Infant Ferran. Ara la història li donava un altre oportunitat, i el que no va fer en el seu moment, per ell mateix, ho hauria de fer pel seu senyor.

Però els plans de vegades es torcen i el futur s’escriu amb lletra torta. Les tribulacions d’en Martí han començat abans d’hora ja que la casa on es troba allotjat és presa de les flames. Els disturbis al call només han fet que començar, el populatxo sec de pànic, atribueix les morts de la pesta negra als hebreus que viuen sense fer soroll al barri del Call. La casa de l’amfitrió del de Tortosa és ja només un munt de cendres. I tot i que el vell jueu ha pogut salvar la vida en l’últim moment, Martí decideix sortir de Barcelona abans que les coses puguin empitjorar. El correu amb les instruccions de la vescomtessa no ha arribat, però ell ja ha marxat camí del seu poble deixant dit on se’l pot trobar. Esperarà instruccions en un mas prop de Cornellà. Lluny dels perills de la ciutat comtal.

El mas és una edificació senyorial, amb dues torres de defensa i un celler ben construït. En un temps proper va tenir vaques i porcs, a més de vinyes i un bosc proper on si collia suro regularment. Al davant de la façana dos carros de llenya resten aturats esperant que algú els vulgui moure. Però aquell estris són testimoni d’una fugida que no va arribar a produir-se mai. Unes creus clavades al terra amb precipitació, són col·locades al damunt de petites piles de sorra. La part posterior de la masia és l’improvisat cementiri pels habitants d’aquella llar. Aquelles sepultures anuncien que la pesta ha deixat el mas sense ningú que se’n faci càrrec.

En Martí camina pels voltants de l’edifici i descobreix dos cossos més, aquest sense enterrar, devorats per algun animal potser.

La masia és oberta de bat a bat. Al primer pis un saló de grans dimensions ocupa gairebé la totalitat de la planta. Al fons una taula llarguíssima de roure, separa aquella cambra d’una cuina ben equipada. La taula encara té els plats posats, i una capa de pols, insectes i brutícia cobreix el parament. En Martí pensa en els moments dramàtics que va viure aquella prole de pagesos, sorpresos per una malaltia que va destruir en dies tota una vida. El pis de dalt té un passadís i dues cambres, al fons un petit celler és ple encara d’embotits i sacs de gra. L’últim sobrevivent d’aquella tragèdia penja immòbil d’una biga de fusta. El cadàver sembla mirar a en Martí quan aquest el despenja. El seu cos encara no és corrupte, de fet ni tan sols té la rigidesa d’un mort, potser només faci algunes hores que aquell desafortunat ha decidit acabar amb la seva vida. El de Tortosa se’l mira amb tristesa, és un home de mitjana edat, amb els cabells grisos i la cara solcada pel sol. El deixa damunt de la taula en el primer pis i li fa tancar el ulls amb la punta dels dits. No vol ni imaginar el que ha passat veient morir cada un dels seus parents. De cop sent el trist consol del que no se sent sol amb una pena semblada, al menys ell encara conserva la vida.

Quan torna a sortir i decideix visitar les quadres troba dos cadàvers més, un d’ells encara té el rictus de la mort, sempre inesperada, tot i que anunciada pels símptomes d’una malaltia tant cruel. Sembla una dona amb un nen entre els braços.

En Martí amplia el modest cementiri. Agafant les eines que ha pogut trobar, ha fet alguns forats més a la terra seca i diposita aquells infeliços. Sense traça, però amb tot el cor pres d’una estranya emoció, improvisa una oració i cobreix els cossos donant-los un comiat digne. En últim lloc enterra el que creu que és el pare, l’home que ha trobat penjat, el cull de la taula i el fa reposar al costat de la seva gent.

En Martí esperarà en aquell Mas durant els dies necessaris l’arribada del correu de Timbor de Fenollet amb les indicacions per iniciar la missió. Mentre ho fa recull les poques verdures que queden en un hort abandonat i ple de males herbes. La collita, un grapat de naps i alguns tomàquets acompanyaran un rebost ple d’embotits que farà més curta l’espera i li donarà sustent en els àpats diaris.

I mentre els dies passen en Martí s’ocupa d’explorar el mas. Comprova en les seves investigacions com els servents de la casa han anat pugin un a un, i això ho descobreix pel desordre que troba a les quadres i la poca cura que s’ha tingut de l’hort. Apartats de qualsevol població propera, aquells homes i dones han hagut de morir en soledat, sense ningú els pogués donà una esperança de ser salvats.

I en la soledat que li dona el moment, en Martí repassa a hores mortes el que li ha anat passant els darrers dies. No vol ser un instrument més de la situació política del país. Sap que s’ha prestat a ajudar a un senyor que no li ha donat res. No té cap deute amb el senyor de Cabrera i això no ha evitat que es fiqui de quatre potes en una lluita que potser no és la seva. I ho fa sabedor que potser, egoistament, sigui ell qui està utilitzant al vescomte. Fa uns dies no era ningú, havia perdut casa i parents. Ara algú li ha posat una espasa a la mà i la tractat com un noble. L’ha fet protagonista d’una intriga que no sap on l’ha de portar, i el desconeixement no li fa oblidar el seu objectiu. Venjarà la mort de la seva dona i el seu fill, sabent que potser sigui la ultima cosa que faci.

I en venir aquests pensaments al seu cap se sent estrany, infidel, encara que no sap a qui ni per què. Ara estima l’Eulàlia, la noia li ha fet venir ganes de viure un altre cop. De nou els seu somnis són de colors, no foscos malsons com els que li feien passar les nits en vetlla. Però aquest sentiment, net i pur com cap altre hagi tingut, no és prou per oblidar els ànims de revenja. Ho ha de fer per la seva memòria, no per el sentiment egoista de cobrar una deute, sinó pel que vàrem ser per ell. Ells no es van poder defensar, potser encara, des del purgatori criden venjança. Potser no descansen encara.

A més, la missió en la que es veu immers no la farà en solitari. L’acompanyen dos homes que coneix poc. L’Abat Torrella, que ha passat les darreres setmanes al seu costat, treballant al castell li sembla un home honrat, tot i que massa ingenu, potser, per portar a terme un encàrrec tant perillós. Però és veritat que te un instint especial, sap veure sempre dintre el cor del homes, i això serà d’utilitat en el futur.

En quan al estrany Joanot Fageda, pensa que no hi vol pensar massa. És el tipus d’home del qual s’ha de fugir sempre. I així ho hagués fet si les circumstàncies l’haguessin obligat, i no per por, en Martí fuig sempre de la violència gratuïta, el valor es demostra en el camp de batalla, no a les tavernes ni a les places dels pobles. En Martí ha conegut molts homes en la seva vida, i molts dolents i cruels com en Fageda, però el comte de Gualba és diferent, la seva crueltat és meditada, fingida gairebé. No és el resultat d’una actitud miserable, més aviat actua amb fredor, com una serp, i mai saps si està gaudint dels actes que comet. I això és com a mínim desconcertant. Dona la sensació que és un miserable, com podria ser també un sant baró. La seva indiferència fa que, al contrari de qualsevol assassí, no gaudeixi tan sols dels seus actes terribles.

Al castell ha quedat el seu germà l’Andreu Fageda, obligat a treballar a les obres. Ara ja sap que només era una excusa per arribar a ell, l’Andreu a abandonat casa seva i ara es deixarà mitja vida apilant pedres en un castell que, potser algun dia, serà d’un altre senyor. Si un cop pot sortir amb vida d’aquella missió mirarà de tornar-lo al seu lloc, va ser el primer en ajudar-lo i no es mereix acabar així.

La bellesa extravagant de la vescomtessa ha fet que en Martí entengui perquè de vegades un home fa el que fa, i recorre el món sense que amb això guanyi ni un pam de terra pels seus fills. L’Abat ajup la mirada quan la té davant, i es mossega els llavis quan ella parla, ho fa com el que vol evitar mals pensaments, o potser com el que se sent en presència d’un ésser superior, quasi diví. No entén l’estranya influència que aquella dona té en el religiós, però sigui la que sigui això no és per a ell, masses coses estan passant per preocupar-se d’afers que no són els teus.

En Martí ha fet una foguera a l’entrada del mas, no sap si el correu el sabrà trobar i ja fa més d’una setmana que el tenia que haver localitzat. Les esperances van desfent-se quan pensa que l’únic contacte és el jueu del call de Barcelona, potser la situació s’ha complicat o fins i tot el pobre vell hagi mort. El de Tortosa es planteja tornar a Barcelona, potser el correu l’està esperant. Esperarà un dia més i desfarà el seus passos buscant la ciutat comtal.

Decidit com està a esperar l’alba per fer cap a la capital, una llum fa pampallugues a alguns passes. Sembla un genet que duu una torxa a la mà, la nit ja tenyeix els voltants del mas de negror. Els primers grills de primavera semblen callar quan se senten els cascs del cavall en la llunyania. En Martí ha descobert un bagul aquests darrers dies, entre algunes cordes i trampes per conills, ha trobat una espasa amb la seva funda. Abans que arribi el desconegut l’espasa ja reposa al seu cinturó.

L’home, un individu ros i de poca alçada, s’atura a uns metres de la foguera, en Martí l’espera amb l’espasa agafada per l’empunyadura, però sense desembeinar-la del cinturó. El desconegut no diu res, desmunta del seu cavall i li mostra un pergamí. Llavors en Martí l’interroga:

—Qui sou i què feu aquí!

L’home dona només un pas més i segueix bellugant el missatge amb la mà enèrgicament. Pensa que amb aquell gest ja respon a qualsevol pregunta. Però en Martí no se’n refia, sap que qualsevol pot haver suplantat a aquell missatger durant el llarg trajecte. Encara li farà alguna pregunta més, fins que no parli no deixarà que s’acosti. Ara desembeina l’espasa i l’aixeca per damunt del seu cap. En veure l’amenaça de l’acer el viatger opta per parlar per primer cop:

—Soc el correu enviat per la vescomtessa Timbor de Fenollet i Canet. Se’m encarrega el portar-vos aquest missatge, i així ho he fet. Primer vaig acostar-me a Barcelona, tal com deien les meves ordres, un jueu em va dir que us trobàveu en aquest mas. Vaig estar a punt d’avortar l’enviament, les ordres eren clares.

—No hi havia més sortida. Potser no haguéssiu trobat més que un cadàver en arribar amb el vostre missatge. La pesta negra està acabant amb la vida de molts barcelonins, no hem podia exposar acabar la missió, quan encara ni havia començat.

—No jutjo la vostre decisió, de fet qui hem va dirigir a aquesta adreça ja hem va donar instruccions des de les seves ultimes hores. La malaltia també ha entrat al barri dels jueus, potser serveixi això per fer veure als vilatans que no són ells els que han portat l’epidèmia. Però… voleu el pergamí o m’estareu amenaçant amb aquesta espasa durant molta estona? Per cert… un arma molt poc encertada per un cavaller com vós. Es partirà en quatre trossos en la primera escomesa.

En Martí es mira l’espasa. Realment la seva fulla és mig rovellada, fruit d’un aliatge pobre i un armer poc destre. Però és el que ha pogut trobar i pensa que ara mateix en tindrà prou per mantenir a qualsevol a ratlla.

—Veig que teniu coneixements sobre les armes, això encara em fa desconfiar més en vós. Ningú envia un cavaller per fer feines com a correu. I encara no m’heu dit el vostre nom.

—La vostre desconfiança és lògica, no us ho tinc en compte. I no tinc problema en dir qui sóc, el llinatge d’un home és el seu tresor i per això es mostra en escuts i banderoles. Sóc Arnau de Vilademany, duc de Riudarenes i senyor de Vallcanera.

—No pertany ja el castell d’Argimon al vescomtat dels Cabrera?

—Així és. Com el de Castelló d’en Bas i altres més a la vegueria. Però encara se’ns deixa administrar les nostres terres i el nostre castell. Bernat de Cabrera no pot estar a tota reu i necessita qui li vigili les seves possessions. Un dia tornarem a tenir el castell com a nostre. Ara convé fer pinya, m’estimo més cedir les meves terres, a perdre-les en mans dels castellans.

—Ha arribat ja el rei de Castella a Montsoriu? —diu en Martí amb tota la ironia—. Em sembla que precipiteu les coses. Els castellans són encara lluny.

—Però no els aragonesos, ni els valencians. I aquests són de la mateixa pasta. De Castella estan sortint milers de mercenaris en direcció a València, heu de saber que aquesta guerra amb la Unió, és només part de la que ha de venir. Cal estar preparats. I amb aquest estri malgirbat no guanyareu cap guerra. Tingueu la meva espasa, segur que us farà més servei —li diu mentre agafada pel full, li acosta una espasa lluent i amb un aspecte magnífic—, i si encara no en teniu prou teniu el meu punyal, veig que el vostre no llueix el vostre cinturó.

En Martí fa cas i agafa l’espasa, mentre o fa mira de cua d’ull el seu punyal que encara resta clavat en una taula vora l’entrada al mas. El noi pensa que és un error imperdonable deixar un arma tant lluny del seu cinturó. Un cavaller no pot usar un estri com aquest per tallar embotit i després oblidar-lo de qualsevol manera. Ara pensa que les seves arts com a guerrer estan minvant, se’n adona per primer cop que la nostàlgia i la tristesa estant afeblint els seus instints, aquell home podia haver acabat amb ell en un instant.

Quan l’Arnau de Vilademany s’acosta a en Martí ja ha baixat l’espasa. Tot el que li ha dit i a fet li sembla prou, com per confiar en la seva honradesa. Per seguretat, però, no deixarà de vigilar-lo ni un segon. La desconfiança s’ha tornat una manera de fer per a ell. Tot i així l’ajuda a portar el cavall a les quadres i li ofereix vi i menjar, el mas encara està ple de vianda i beguda, n’hi ha prou per donar de menjar a un exercit. Aquests dies en Martí ha tret una taula a l’exterior de la casa, davant mateix de l’entrada. Les nits són caloroses aquesta primavera i a més pot veure qui es pot acostar pel camí que sortint del bosc, arriba al mas que ara ocupa.

L’Arnau és un home bell de faccions, els seus cabells rossos com la palla fan que destaqui entre el demés. Els seus cos, però, és menut i la seva musculatura és feble. Deu rondar la vintena i un bigoti esclarissat, més ros que el seu cabell mira de donar una mica de maduresa al seu aspecte. Encara no han començat a sopar que li llença el pergamí damunt la taula. En Martí ha ignorat el missatge, o més aviat ha volgut no demostrar massa interès, mentre treu un parell de plats on s’amunteguen un naps acabats de treure del forn que acompanyaran una olla plena de xoriços i cansalada. Quan deixa anar els plats damunt la taula es mira el missatge de reüll, i fins que no treu la gerra de vi, no l’agafa amb calma, mentre omple el got del seu convidat.

—Teniu algun missatge per mi, a part del que hi ha aquí escrit? —diu en Martí sense massa ansietat.

—Res, de fet jo no he vist a la vescomtessa. Sabeu com funciona això. Jo només sóc un correu, la meva feina és portar-vos això i marxar per on he vingut. Res més se’m ha dit i cap feina més se’m demana.

—Ho podia imaginar, però era obligada la pregunta, donades les circumstancies. Les coses canvien cada dia, cada moment tot és diferent. Així hem dieu que el pobre jueu va morir? —diu mentre comença a desfer el llaç que embolica el pergamí.

—Gairebé en el mateix moment que hem deia on os podia trobar. Primer vaig dubtar sobre la veracitat d’aquelles indicacions que em donava. Però un moribund mai diu mentides. Al final vaig decidir venir a buscar-vos aquí. Però com vàreu pensar en venir a aquest mas? Tant segurs estàveu que això estava deshabitat?

—Més aviat al contrari. Imaginava que era un lloc idoni per esperar. Aquest cadàvers que reposant ja sota terra, eren una família que ens era propera, uns amics del meu pare. Jo vaig passar molts dies aquí en la meva infantesa. Ara he arribat tard, ja res es podia fer.

—Encara que haguéssiu arribat abans. La pesta no perdona, res podíeu fer per ells.

—Al menys podia haver salvat al pare. En Josep no ha pogut aguantar tanta tristesa i s’ha penjat d’una biga. Si hagués arribat abans, potser el podria haver consolat. Potser podia fer-li costat.

—Si és com dieu, no teniu dret a censurar la seva decisió. La vida és un regal de l’altíssim. Quan aquest regal es torna una tortura, quan la vida a la terra és pitjor que el mateix infern. Déu ens ha d’estendre la mà i si no ho fa, perdonar l’atreviment de rebutjar l’alè de vida que un dia ens va donar. Però… permeteu que em retiri si amb això heu de llegir el missatge amb la privacitat que això demana —diu veient que en Martí no acaba de trobar el moment de desplegar aquell pergamí.

En Martí no diu res i només mou el cap afirmativament. Després es retira unes passes de la taula i camina en direcció al bosc. Allà encara hi ha la foguera que havia encès i s’asseu al davant per poder llegir el missatge:

En Martí agafa aire i llença el missatge al foc. Les guspires del pergamí cremant-se pujant al cel nocturn i desapareixent com els seus somnis ho van fer un dia. Aquella carta l’ha travessat com si una llança li hagués fos llençada enmig del pit. Ara compren el secret, ara entén per què cada un d’ells tenia una missió diferent. A més d’espia també serà botxí.

Però qui l’obliga a fer-ho? Per ell el pobre Abat no és cap enemic, ni representa cap amenaça. I la vescomtessa no ha fet res per ell de moment, no li deu masos ni títols, no té per què obeir les seves ordres. Però per un altre banda sap els motius que el porten fins a València, ha de venjar la seva família, ha d’acabar amb cada castellà que pugui, amb cada aragonès rebel i amb cada valencià que es posi del costat d’Alfons de Castella. La mala noticia és que si desobeeix les ordres que Timbor de Fenollet li ha donat, s’apartarà de la primera línia. Perdrà la oportunitat de ser el primer en acabar amb la Unió. Torna a agafar aire un altre cop i sospira amb força, pensa que ara no cal prendre cap decisió, encara no ha entrat a València, un cop ho faci decidirà.

Mentre arribi aquest moment, les dubtes no deixaran d’assaltar-lo. Però encara queden moltes coses per passar i moltes aventures abans que arribi aquest moment. Mentre això passi, en Martí no deixarà de vigilar al frare. Tot i que ara pensa que no ha conegut ha ningú tant digne, ni religiós més honrat, esbrinarà el perquè d’aquelles ordres. L’Arnau de Vilademany ja és a prop seu, ha vist com ha cremat el missatge i el seu paper en aquella obra ja ha tocat el seu fi:

—No us preguntaré res, no patiu. Però les cartes en temps de guerra mai porten bones noticies. Jo ja haig de marxar, ja he complert amb el que se’m demanava.

—On anireu?

—Tornaré a la vall de Riudarenes, el meu castell, tot i que més petit que el de Montsoriu, també demana arreglo i atenció. El problema és que la poca gent que queda amb vida a marxat a la vegueria de Cabrera, tinc pocs homes i menys camperols que tinguin cura del poc que hem queda.

—Un futur negre em pinteu! No teniu germans que s’ocupin dels vostres assumptes? Tard o d’hora serem cridat per lluitar amb els castellans.

—Un germà tinc, que ara mateix estarà fent el que cal. No dubto d’ell, encara que té pocs anys. Els meus pares van morir joves i molt aviat ens vàrem veure obligats a fer de senyors. L’herència havia de recaure en un oncle nostre, un membre destacat del bisbat de Girona, o bé també hi havia l’opció de cedir les nostres propietats al vescomtat. Sort en vam tenir del Comte de Gualba, en Joanot Fageda.

El de Tortosa no guanya per ensurts, és el primer cop que sent algú parlar bé d’aquell personatge:

—Coneixeu a aquest home?

—Si hem feu aquesta pregunta, o no sou d’aquesta regió o hem preneu el pel. Ell va aconseguir que poguéssim conservar el castell, i fins i tot va finançar una capella, que ara mateix està a mig construir. Li devem la casa i la vida també.

—El món està ple de sorpreses. Si és així, no penseu que ho hagi fet amb algun interès? No us vull fer caure a aquest home del seu pedestal, però Joanot Fageda no fa res si no en treu un profit.

—Mai ha demanat res a canvi. És un amic de la nostra casa. En els mals moments ens va ajudar i jo li donaria la vida si m’he la demana.

En Martí ja no es vol sorprendre de res. Però pensa que potser és el moment de fer caure la màscara a més d’un. Així que el frare és un traïdor? I el pèrfid Fageda un sant baró? Aviat tothom sabrà la veritat del altre, i en Martí decideix fer un moviment, una jugada mestre, té prohibit parlar de la seva missió. Però no serà l’únic que no respectarà les regles. Quan va marxar de Montsoriu ningú li va dir que hagués de fer-ho sol, i menys encara que hagués d’assassinar a un pobre capellà. Es mira el noi que ja interroga amb la mirada i li fa una proposta:

—No dubto del vostre protector. No puc dir que m’hagi donat la vida com a vós, però tampoc m’ha negat el pa. Teniu algun pla pels propers mesos? Per què si voleu us puc donar una sorpresa, tindreu la vostre oportunitat per lluitar al costat del vostre senyor Joanot Fageda i tornar-li els favors que li deveu.