5

El valor del silenci

Estic d’acord amb aquesta afirmació de Montaigne que d’entrada pot semblar sorprenent. Ell parla del fet que moltes guerres neixen de la incapacitat per expressar el sentit dels tractats establerts… I ho exemplifica amb els maldecaps que ha generat la interpretació de la paraula llatina hoc a la frase Hoc est enim corpus meum, que va portar a les sagnants disputes entre catòlics i hugonots en l’època de Montaigne que farien caure la cara de vergonya a qui la va proferir. És cert que s’hi barregen interessos polítics i econòmics diversos, però tot comença amb què entenem exactament per hoc. Penso també en les reformes del bisbe Nikon a l’església ortodoxa russa del XVII que van suposar la divisió dels creients en dos bàndols irreconciliables i la persecució cruel i la voluntat d’extermini dels vells creients per la seva negativa al canvi de la interpretació de cada concepte litúrgic i cada cànon eclesiàstic. Fins al punt que, per fer-ho més subtil, no és un mot (qüestió d’estil), sinó un gest (qüestió d’estil), el que et pot condemnar a mort: persignar-te amb dos dits (les dues naturaleses de Crist) o amb tres dits (la Santíssima Trinitat). Qüestió d’estil? Símbol? També la gent s’exalta, mata i es deixa matar per un drap que en diuen bandera. Però els mots, la matèria del nostre esperit, també poden tenir un valor simbòlic. Tot depèn de si els volem fer servir per comunicar-nos i entendre’ns o els fem servir com a projectils contra els altres.

Abans es mataven per un gest o per un mot. Avui…, em temo que també, més dissimuladament, però també. I, a més, vivim una dramàtica època de rebaixes. No estic capacitat per fer cap anàlisi sociològica, però no cal ser una eminència per adonar-se que la llei del mínim esforç impregna aquelles famílies que deriven l’educació dels fills cap a l’escola i se’n renten les mans mentre a la societat prospera el model de l’èxit ràpid i del resultat immediat per damunt de la idea de la formació llarga, lenta, profunda i veritable. Es tendeix a pensar que la nostra fita és l’èxit quan, de bo de bo, la nostra fita és fer-nos persones. Es tendeix al titular fàcil encara que sigui esperable; al resultadisme esportiu i polític, a l’art sense excessives complicacions i fàcil de pair amb un sol cop d’ull. Els models socials són les models de passarel·la i els esportistes, per exemple. Unes quantes pàgines enrere parlava de la possibilitat d’una societat on el model a seguir fos el filòsof, el científic, la historiadora… Us la imagineu? Si no podeu fer-ho, és perquè no existeix. Estem sols; amb moltes ganes de proclamar que no ho estem. Som munió a tot el món, però una munió de persones soles.

El que fa pena és veure com, en segons quins nivells elementals d’estudis de la literatura, aquesta mateixa literatura es fa servir de manera programada no per ella mateixa i pel valor que pugui tenir per als estudiants lectors, sinó per exemplificar de manera subsidiària qüestions de llengua o fins i tot d’història o de sociologia. Que filo prim? Em fa l’efecte que no. Són tals els programes i la distribució d’horaris en l’ensenyament secundari, que són poquíssims els professors de literatura que es veuen amb cor de fer un curs de literatura amb cara i ulls. Llegir un poema a classe perquè sí, perquè és bell, avui s’està convertint en un acte provocador, sobretot si és perquè en gaudeixin els estudiants. Cada cop més, la societat es torna més resultadista i desconfia dels intangibles. Crec que qui és capaç de posar en contacte l’estudiant amb el text, sense demanar-li a canvi que resolgui aspectes de sintaxi o de morfologia o de cultura general, té la secreta intenció que l’alumne s’enamori del poema o del relat i que en vulgui llegir més. Però les urgències dels currículums i les prioritats dels horaris fan difícil el gaudi d’uns i altres.

Entenc els estudis d’humanitats com aquells que incideixen directament en la formació integral de l’individu. Però si la societat considera que aquests estudis no tenen cap valor perquè no estan lligats a rendiments immediats que donin relleu al centre educatiu ni posin l’estudiant en contacte amb el món empresarial; si cada dia és més penós viure en una societat basada en l’èxit, el culte a la superficialitat, els valors efímers; si és més important (molt més important) un programa televisiu que expliqui les menes de depilació masculina i femenina que no pas un altre que ens expliqui l’estructura del globus terraqüi o les raons que van portar Roma d’una república a un imperi, ja hem begut oli. De ricí.

La literatura transmet un missatge essencial que té un vessant pràctic: ajuda l’individu a entendre’s, a explicar-se vivències que en algun moment l’han superat o no ha acabat de capir. I no estic parlant d’aquella xacra (quan es fa passar per literatura) que són els llibres d’autoajuda. Parlo de poder llegir aquest poema de Lluís Calvo i gaudir d’uns segons de reflexió:

És així de senzill. La poesia no demana res més. Ni demana que l’entenguis racionalment, sinó que hi entris sense presses, que la llegeixis en veu alta i que et deixis amarar pels mots. El que passa és que si hom ho fa, veurà que a poc a poc la poesia es torna exigent i li demana més lectures i, sobretot, relectures. Crea addicció. Una lectora que no conec personalment em va parlar de la importància que va tenir per a ella, a Santander, l’interès d’uns quants professors: el que li va llegir un poema a classe més enllà dels obligatoris de Machado; la que li va regalar una novel·la de Steinbeck… Per culpa d’aquests professors és una lectora sense remei que té el propòsit de llegir, llegir i llegir: que escriguin els altres, que el que vol ella és llegir. Això sí que és un bon programa!

Quan parlo de l’ús de la literatura per a altres finalitats que no la de llegir i conèixer la literatura, em refereixo a nivells elementals, de secundària. Però és que els alumnes de secundària, que quasi no han fet literatura perquè els plans d’estudi són com són, després seran estudiants universitaris. El professor de secundària sap que acosta la literatura (si ho pot fer) a futurs clients de centres de depilació. Els programes i els horaris d’aquesta matèria són absurds i ridículs. Però el professor tossut vinga donar poemes o fer llegir novel·les. Fa el que pot. I molt de tant en tant, malgrat els impediments, descobreix en la mirada lluent d’un alumne algú que ja no deixarà mai de ser lector. El professor de literatura sap que aquesta és la seva veritable paga.

He llegit un llibret deliciós: Éloge de la transmission. Le maître et l’élève,^[8] que explica una conversa i una relació que Cécile Ladjali, professora de literatura en un institut de secundària de la banlieue de París, i els alumnes de la seva classe van tenir amb George Steiner. Les reflexions que exposo ara són extretes del llibre, però també de la lectura que n’he fet jo.

Diu Pascal que si hom aconsegueix estar-se assegut en silenci i a soles en una habitació, és que ha rebut una bona educació. És tan actual, això, avui que el gregarisme ens fa tenir por fins i tot del silenci! El professor sap que la grandesa de la literatura és que és gratuïta: existeix perquè ho vol el poeta. Sap que qui escriu ho fa perquè és capaç d’inventar un nou llenguatge; sap que l’important no és escriure «això», sinó escriure «així». I que aquí rau la diferència entre el bon llibre i el que és prescindible. I també sap que la gran resistència de l’alumne a llegir, si es dóna, és per la por al silenci; el lector, gràcies a l’experiència de l’estil, es troba sol, cara a cara amb ell mateix. Però al final d’una lectura assolida hi ha la satisfacció d’haver fet el cim. El professor treu l’alumne del seu món i el condueix on no hauria arribat sense el seu ajut, ja sigui a entendre les derivades, a admirar en silenci un poema o a copsar un timbre o una harmonia. I el professor, sense complexos, ha de deixar clar a l’alumne que això és difícil. Però que no passa res, perquè, contra el que molts prediquen, la dificultat per ella mateixa és educativa. La feina ben feta del professor no és la d’apartar els obstacles que l’alumne es troba en l’estudi i de vegades en la vida, sinó la d’ajudar-lo a superar-los: la dificultat és educativa.

En algun lloc he escrit que ensenyar és, sobretot, transmetre passions. El professor fa coses en la seva vida privada; possiblement, fa coses que l’apassionen; aquestes coses les transmet, encara que no formin part del programa de la disciplina que imparteix. Però el més habitual és que la disciplina que imparteix sigui la seva passió. I no s’ha de justificar davant dels alumnes: ensenya les coses que li agraden i punt. Per això és professor d’història o de química. Sovint sembla que el professor hagi de demanar permís per posar-se a explicar una novel·la, o els logaritmes neperians. Com si ens haguéssim d’avergonyir de les pròpies passions! Diu Steiner que cal ser una mica il·luminat: la teva passió farà que l’alumne escolti; potser se’n fotrà; potser, quina sort!, t’ho discutirà. Però, en tot cas, t’haurà escoltat.

El gran drama als sistemes educatius europeus és que han abaixat el llistó. La falsa democràcia de la mediocritat que ha instaurat l’arrasador igualitari ens fa difícil ajudar els nens a somiar, a ultrapassar les seves pròpies limitacions. Hem de deixar que els alumnes que puguin volar arrenquin el vol. Amb els que no volin ja farem un passeig, que serà preciós, però a peu de terra. Però, per l’amor de Déu, en nom de quin dret hem d’impedir que el que pugui arrenqui a volar?

A Roma, a la devastada Itàlia de Berlusconi, vaig conèixer estudiants de batxillerat: fan cinc anys de llatí, tots, els de ciències i els de lletres. Els de lletres, a més, fan quatre anys de grec. Això, ara. I a un estudiant que es prepara per entrar en una enginyeria li demanen un treball sobre Maquiavel. Però no sobre El príncep, que podríem dir, amb optimisme, que és a flor de llavi, sinó sobre La mandràgora. Sense complexos, sense demanar permís a l’associació de pares o als partits polítics. I trencant la barrera entre ciències i lletres, creant ponts entre les dues grans àrees.

Que ho sàpiguen els pares: la feina de mestre és esgotadora. A secundària, el doble. I no perdis el somriure. Però la professora esgotada sap que, de tant en tant, es converteix en testimoni dels descobriments admirats dels alumnes. I sap que, de tant en tant, apareix una criatura que la ultrapassarà, que arribarà més lluny que ella en aquella matèria que domina. És l’inenarrable plaer reservat a l’homo didascalicus. I de tant en tant rep alegries profundes i íntimes, quan topa un alumne o un antic alumne en una biblioteca, en una llibreria, en una exposició o a la sala de concert. Sap que aquest noi o noia és capaç de fer fructificar el seu silenci interior. El professor, amb aquesta anècdota humil però significativa, sap que els seus esforços han valgut la pena.

Quan un nen agafa un llibre ple de dibuixos i històries d’animals, està fent un gran gest: comença a iniciar-se en la interiorització de la seva vida. Amb aquest llibre i amb els que vindran després no rebrà cap ensenyament concret, potser, però sí que rebrà una incitació a la reflexió i a estimular la capacitat de fer-se preguntes.

Diu Heidegger: «Qui vulgui respostes, que calli; qui busqui preguntes, que llegeixi poesia». El filòsof ens invita primer a llegir poesia i després a rumiar, a soles, en silenci, asseguts en aquella habitació de Pascal. Tot un programa educatiu.

I ja que em descobreixo parlant d’educació, no em puc estar de citar un mestre amb nom i cognoms. En vaig parlar en un article que ara reescric. Me’l va inspirar una entrevista realitzada per Miquel-Lluís Muntané i apareguda a Serra d’Or ja fa alguns anys. L’entrevistat, el mestre en qüestió, és Pere Lluís Font, un home d’una discreció profunda i d’una profunditat de plantejaments del tot indiscreta.

Alguns dels destacats de l’entrevista: «Tot pensador pensa des d’algun lloc, té una certa denominació d’origen». «La idea de guerra o d’aliança de civilitzacions em sembla massa solemne». «Penso que si salvem la llengua, salvem la nació catalana, i aquí jo no les tinc totes». «Vivim en una època retòricament crítica, però realment crèdula». Déu n’hi do. Encara que l’entrevista em va semblar massa breu, van saber encetar i exposar força temes.

Moltes generacions d’estudiants de filosofia han tingut com a professor Pere Lluís Font, sobretot en matèries com història de la filosofia o filosofia de la religió. Molts filòsofs en actiu l’han tingut com a mestre: i tothom a qui he sentit algun comentari en parla sempre molt bé. A més, Pere Lluís és un dels iniciadors i continuadors de l’única col·lecció sistemàtica de textos filosòfics que existeix en català: «Textos filosòfics» (Edicions 62), que, iniciada el 1981 amb La genealogia de la moral de Nietzsche, ha arribat al volum número cent. Això sol, la voluntat d’oferir traduïts al català, contextualitzats i presentats per bons especialistes, els textos filosòfics més importants des dels presocràtics fins avui, és una obra ingent i important. És una iniciativa de prestigi, reconeguda en l’àmbit dels estudis filosòfics, però poc coneguda en general. És una obra que transcendeix els seus autors i la seva època i és d’una complexitat i d’una dimensió cultural similar a la de la col·lecció «Bernat Metge» de textos de literatura clàssica.

Pere Lluís Font és un home que sempre treballa. Sempre. I quan es va jubilar de les classes a la universitat, comentà que estava content perquè com que no ha de treballar, pot treballar més. L’atzar m’ha portat més d’un cop al despatx de casa seva, on sempre el trobes llegint o escrivint, envoltat literalment de llibres, dossiers a punt de rebentar, llibres oberts, llibres amb senyals, llibres esperant torn, revistes…, i ell allà al mig, pensant, posant lentament ordre al caos de la ment. I no vull allargar-me: volia parlar no de qui és sinó del que diu, però la marrada ha estat inevitable.

De les moltes coses interessants que s’expliquen a l’entrevista, n’hi ha dues que m’han fet rumiar. L’una és: quan li pregunten què en pensa, dels conceptes de guerra de civilitzacions i d’aliança de civilitzacions, ell respon: «A mi m’agrada seguir el consell de La Rochefoucauld de no utilitzar mai paraules més grosses que les coses». Alto. Aquí ens trobem davant d’un impecable consell sobre estil: parlem de la relació entre les paraules i les coses. Parlem de la necessitat (sobretot en filosofia, en sociologia, en història) de ser exactes, precisos, no demagogs. I, si hi afegíssim l’aspecte literari (que empelta la filosofia més del que alguns volen i diuen), parlaríem de la necessitat perenne del bon gust. El literat, no sé si el filòsof, és aquell que sap transcendir la relació cosa-paraula i aspira a aconseguir (si més no al tram final de la seva carrera) no parlar de les coses sinó en les coses. I és capaç de fer que les paraules siguin mons, emocions, reflexions per al lector gràcies a la relació entre força estilística, ús savi de les tècniques del gènere, capacitat de copsar l’essencialitat…, per tal de convertir en necessari el text que confegeix. Necessari per a ell que l’escriu i per al lector que el llegeix i que —tant de bo— un dia es veurà abocat a rellegir-lo. I tots dos, qui escriu i qui llegeix, seguint sempre el consell de La Rochefoucauld.

Una altra cosa que m’ha fet reflexionar d’aquesta entrevista ha estat l’afirmació que la cultura general avui té poc prestigi. Pere Lluís Font diu que vivim en un món d’especialistes que sovint no saben res fora de la seva especialitat. «No es pot conèixer bé la branca si no s’ha vist mai l’arbre sencer», diu. Som en l’era de l’especialització i la cultura general no té prestigi. És clar que avui els coneixements han augmentat tant, i hi ha tant d’accés a tanta informació, que se’ns fa difícil mantenir ben enfocat l’arbre, el conjunt. Pere Lluís Font tem que la pèrdua de la cultura general —que és un fet— ens aboqui a la depauperació lingüística i mental. Cultura general per a ell vol dir no un coneixement superficial de generalitats, sinó «hàbits intel·lectuals, apreciatius i expressius adquirits a partir de referents culturals sòlids, humanistes i científics, que permetin d’orientar-se en l’univers cultural».

La nostra societat s’aboca a la minimització dels estudis humanístics: és un fet constatable a totes les universitats. És un pas més d’aquesta societat uniformitzadora, que produeix el mateix tipus de televisió, de música ambiental, de moda de vestir, de pentinar-se, de tatuar-se i de divertir-se arreu del món. Quan un grup de persones, per entretenir-se, decideix posar a tot volum qualsevol tipus de música, sap, però quasi mai no reconeix, que amb tant d’enrenou la comunicació verbal es fa més difícil, si no impossible. I que —per això ho fan— no els envairà aquell perill tan temut: el del silenci. La música a tot drap és una defensa per no haver de pensar les paraules i, sobretot, una protecció contra el silenci, tant l’ambiental com l’interior.

Aquesta societat que hem d’aguantar està abocada a la producció sistemàtica de mediocritats. I alerta amb les mediocritats: «Els esperits mediocres solen condemnar tot allò que està lluny del seu abast». Ho va dir La Rochefoucauld.

M’ha vingut de gust de parlar d’un mestre, Pere Lluís Font. És probable que molts dels lectors que no el coneixen de res hi hagin vist el reflex d’un mestre que ha tingut relleu en la seva vida: des de la mestra que li va ensenyar a llegir a la que li va regalar un llibre com qui no vol la cosa; o la persona que el va fer rumiar de debò per primer cop… O el que li va ensenyar a estimar els nombres primers o la poesia medieval. Per sort, tots o molts de nosaltres tenim un Pere Lluís Font en la nostra vida.

No sóc sociòleg, però sóc usuari de la nostra societat i tinc coses a dir. I sé que no m’equivoco quan denuncio aquesta mania de la simplificació a tots els nivells i en tots els aspectes de la vida. Que tot pugui ser dit amb una piulada (i no perquè l’enginy et fa ser breu sinó perquè aviat està tot dit). Això em fa pensar en una altra de les preguntes que em va fer l’Andreu Ayats:

«Enfocar és simplificar?», em va preguntar. Per a mi, enfocar és buscar una clarícia, que quasi és com fer una carícia a la realitat. Enfocant, hi veiem més. Però no sempre l’art s’alimenta de la nitidesa: podem enfocar borrós per aconseguir altres fites. De vegades té més poder evocatiu un paisatge amb boira que no una atmosfera nítida. A alguns cineastes els destorba la perfecció de la imatge digital i, com qui renta uns texans a la pedra per fer-los vells, imiten la textura del cel·luloide. És cert: veient-hi borrós arribes més lluny. La boira no sempre és el recurs de la timidesa: a voltes, fa un favor a la nitidesa. Tirèsias ja evidenciava la clarividència del cec. I J. V. Foix ens ho va resumir en un heptasíl·lab memorable: «És quan dormo que hi veig clar». Aquesta és la grandesa de l’art.

El fet d’enfocar vol dir fer nítid? Penso que no: enfoco nítid o enfoco borrós. Enfocar, per tant, allunyant-me del diccionari, vol dir expressar-se amb el grau de nitidesa triat. I expressar-se mai no és simplificar perquè comporta una decisió estètica, també.

L’art no és simple. La seva riquesa rau en la complexitat interior, que és el mateix que dir (encara que alguns no s’ho creguin) la complexitat moral. Per l’estètica arribem a l’ètica. I em permeto citar el meu Adrià Ardèvol quan, pensant en els grans precedents simfònics de Beethoven (les cent simfonies de Haydn i les quaranta-cinc de Mozart), diu que Beethoven només en va poder escriure nou atesa la complexitat moral de cadascuna. Encara que ho hagi dit un personatge meu, hi estic completament d’acord.

Per cert: m’esgarrifa el camí fàcil, en art. Mai no el triaria, per més que quan estic desorientat en una lectura complexa o en una pintura inintel·ligible, o en una escriptura irresoluble, i em sé perdut en el laberint, tendeixo a maleir-me. Quan parlo de «camí fàcil» em refereixo a l’evidència. L’art furga i descobreix; i commociona. Si parteix de l’evidència i es mou en l’evidència, provoca indiferència, no serveix per a res; si una lectura ens deixa indiferents és que el text no té poder, no és bo. Hi pot haver bona literatura de factura senzilla i n’hi pot haver de complexa, però sempre és bona perquè no ens deixa indiferents; és allò del «trobar lleu» o el «trobar clus» dels trobadors. «Clus» o «lleu», si el text ens provoca interès i ens enriqueix, és bo.

Recordo la meva perplexitat en llegir per primer cop aquest poema de Paul Celan:^[9]

He posat primer l’original alemany pensant precisament en qui, com jo, no sap alemany: la barrera de l’idioma desconegut pot semblar total. Dic «semblar» perquè sempre hi ha un lloc on agafar-se: m’agafo a la lectura del text, del qual, per poc que conegui o hagi sentit parlar la llengua que no entenc, puc intuir i fins i tot imitar la musicalitat. Precisament el lector alemany és molt amant de sentir llegir en llengües que no li són habituals. Tanca els ulls o segueix el text bo i traduït, i està atent a la musicalitat dels fonemes i al ritme dels versos que escolta encara que n’entengui ben poc o no res.

És un poema enigmàtic, com tots els de Paul Celan. Traduït per Arnau Pons aixecarem un vel, tot i que em temo que continuarem una mica perplexos:

Pons ens n’ofereix, traient un altre vel, com fa amb tots els poemes del llibre, una explicació:

Em permeto treure encara un altre vel: el subratllat en el text de Pons és meu. Pot parlar, el poeta, del seu sofriment obsessiu, de la terrible experiència personal de la Xoà de la qual és supervivent (el que és fosc de la història), i que traduït en poesia li continua pertanyent i és viu i pot ser compartit. La vida i la història, amb la seva foscor, poden passar a l’altra riba, la de la poesia, i el poeta la continua vivint… I és en el trasllat que el poeta es desperta (i aquesta és la força de la poesia). Puc llegir aquest poema molts cops i m’apareixen mons suggerits. Però sé que sense el comentari d’un entès em quedaré a les fosques. La poesia de Celan és, penso jo, un cas extrem de foscor i dificultat volguda. Si més no, jo sempre l’he de llegir amb crosses, i no per això perdo l’interès. Ja sé que l’esforç d’intel·lecció em fa perdre l’emoció espontània en favor de l’emoció intel·lectual de saber que començo a comprendre, a arrencar vels al poema.

Puc entendre un altre dolor transformat en poesia: no el dolor personal i col·lectiu expressat individualment per Celan, sinó el dolor particular de qui plora la filla morta, en aquest corprenedor poema, aquesta trista cançó de bressol de Vicent Andrés Estellés (pertanyent al poemari La nit).^[10] Llegint-lo, sento un interès literari similar per bé que estimulat d’una manera més intuïtiva i on la música del llenguatge (que comprenc sense entrebancs) hi té molta importància.

En aquest poema i en altres del mateix recull que retornen al mateix record dolorós («la casa en silenci, la casa / sense tu, filla meua»), Andrés Estellés no posa vels damunt del seu dolor. És poesia diferent de la de Celan: som els lectors els que l’acollim i la fem nostra, l’una i l’altra, amb actituds lectores diferents.

Sovint he dit que cal desconfiar dels novel·listes que no llegeixen poesia. No sé si tinc dret a afirmar-ho en veu gaire alta, però ho veig així. Ras i curt: penso que la literatura comença i acaba en la poesia, on s’ofereix la paraula nua, en la tensió de la música del vers. Sempre he dit als novel·listes que, imprudents, m’han demanat algun consell que llegeixin poesia i que no deixin mai de llegir-ne. Per això em va xocar llegir, a Noves cartes a un jove poeta, que Joan Margarit afirmava el següent: «Per escriure bona poesia convé haver llegit bones novel·les perquè van deixant un solatge, una mena de rereguarda, un fons damunt del qual a vegades es destacarà el primer pla d’un poema». Qui té raó? En Margarit o jo? Estem parlant del mateix, ve-t’ho aquí. Potser podríem resumir tots dos consells en un de sol: llegiu; no deixeu mai de llegir. O també: llegiu altres gèneres a més del que us ha enamorat.