1

Podrà semblar que sempre hi ha hagut vencedors i vençuts.

A posteriori, després que els fets han ocorregut i quan els temps deixen pas a altres temps, és fàcil escriure la Història (reescriure-la tantes vegades) i aplicar l’estigma de la derrota sobre tots aquells que no van restar per poder testimoniar la seva versió de la realitat.

Perquè la Història tampoc no és neutral. Pertany als vencedors i és una arma en les seves mans.

Per ironia hi ha ocasions en què tots són vençuts i no queda ningú per escriure la història dels temps passats i perduts.

De vegades no hi ha vencedors perquè el resultat dels enfrontaments en l’evolució de les espècies és incert i irremeiablement fatalista.

De vegades ni tan sols hi ha enfrontament.

I aleshores el repte de la Història queda substituït per un desenvolupament lent d’allò quotidià, integrat en llegendes, recollit en una cultura, moltes vegades sense cap sentit aparent.

Per aquest motiu no és clar que sempre hi hagi vencedors i vençuts.

El present és aleshores com el vol d’una gavina sobre els penya-segats retallats al final d’una tarda grisosa i freda. I el futur només són els penya-segats nus i freds i el crepuscle que engoleix la tarda i la grisor. Moltes vegades només queda el fred per a la posteritat.

Ni tan sols no és veritat que darrere d’uns temps en vindran d’altres. No hi ha res etern a l’Univers.

Per tant, no hi ha vencedors que es prolonguin ni vençuts que es lamentin per sempre. Res d’això. Totes les espècies, totes les cultures tenen un temps per néixer, un temps per madurar i un temps per morir. Només els queda aprofitar l’oportunitat (única tantes vegades) que els ofereix el curs incorruptible i lent del temps universal.

Despertar ara, créixer després, evolucionar més tard, guanyar el repte del futur i…

Potser sigui frustrador. Potser sigui una ximpleria, sense sentit i fins i tot angoixant. Però, qui pot garantir que els fills dels fills de qualsevol espècie tindran assegurada l’existència en algun racó de l’Univers?

Ningú!

Per aquesta raó, en els temps que mai no seguiran, tots serem vençuts.

Així és. La vida no és feta de reptes i res no podrà alterar l’ordre incorruptible de l’Univers.

De l’eternitat, de la solitud, de l’anhel d’arribar més lluny i més de pressa, no en restaran ni els somnis.

Mentrestant, les espècies que foren capaces, que sobrevisquin! Aquest és l’únic missatge inscrit en els seus codis genètics.

Certesa, només n’hi haurà una.

L’Univers hi és present, impassible.

Tot i així, ens queda conservar l’esperança en el futur. Encara que només sigui el somni que sempre hi haurà un demà.

Malgrat que sempre és massa temps…

2

—Quina misèria! —va exclamar el comandant Hans-Deiter decepcionat—. Aquest maleït planeta és tan desert com els altres!

—Espero que no t’hagis equivocat, Jean-Pierre —va comentar Yasser Akmal tot arrufant el front.

El visor de la nau estel·lar Marco Polo mostrava una terra seca i socarrimada per la calor que irradiava Delta Pavonnis.

Delta Pavonnis III pràcticament no tenia aigua. Era un planeta de gran superfície plana retallada només per una serralada que s’alçava en cercle en la regió equatorial, i enmig de les muntanyes hi havia un gran llac d’aigua blava-verdosa. Era un planeta vell. Devia fer segles que no havia tingut activitat volcànica, i si l’havia tinguda, no n’havia deixat senyals.

—No m’he equivocat —va afirmar l’astronavegador, també espantat amb el panorama que estava veient—. Haurem d’explorar bé la zona perquè en algun indret d’aquesta superfície han de viure els nostres visitants.

—És possible… és possible —va dir el comandant, pensarós—. M’estranya que no s’hi vegi cap senyal d’una tecnologia avançada. I algú que ha assolit poder viatjar per l’hiperespai, ha de pertànyer a una societat tecnològica. Estàs segur que no hi ha error?

Jean-Pierre Dennis va arronsar les espatlles. Com podria explicar als altres que n’estava segur? En el fons havien de confiar en la seva eficiència per identificar les estrelles. Mal llamp! Era la seva professió!

—Em sento tan decebut i espantat com tots vosaltres. També m’estranya no veure senyals de civilització. I encara més inquietant que la inexistència de senyals d’una tecnologia avançada —va acabar dient— és que ni tan sols hi ha senyals de transmissions via ràdio, per no dir de l’absència de resposta a tots els intents de comunicació que hem fet. Tot i així, ho cregueu o no, aquesta era l’estrella i ells van ser molt explícits quant al tercer planeta.

—Pot haver-hi una hipòtesi —va intervenir Serguei Danovitch—. Suposem que ens han fet venir aquí per trobar-se amb nosaltres lluny del seu planeta natal.

—Aleshores ens van mentir —va respondre immediatament el tècnic de motors—. La nau va afirmar que aquest era el seu planeta d’origen… però també va dir-nos que no era tripulada i nosaltres sabem que no era veritat.

—No en sé massa de diplomàcia, però em semblà que una actitud semblant no és gaire amistosa —va comentar la biòloga.

—I qui ha dit que això era una expedició amistosa? —va preguntar l’astronavegador—. Qui diu una mentida en pot dir moltes… pot dir mentides sempre. La desconfiança que ells tenen de l’espècie humana és inquietant, com ho és també el recel que tenen de les nostres accions.

—Recel?! —va quasi cridar la química—. Això potser ja és massa fort, no creus?

—El fet de no haver-nos permès d’investigar l’intrús només pot justificar-se per recel. És per això que no es van dignar a donar-nos aire mentre vam ser a bord de la seva nau. Tenien recel del que nosaltres podíem fer, potser van témer que no voldríem abandonar l’intrús… i es van assegurar que hi fóssim només mentre durés la reserva d’aire dels nostres equips.

—També podia ser —va dir Serguei Danovitch— perquè sabéssim que ens enganyaven. Si haguessin tingut oxigen a la nau potser no hauríem descobert que l’intrús era tripulat i que ells són telepaties.

—D’acord, aquesta hipòtesi també es viable —concordà Jean-Pierre—. Però en aquest cas cal respondre una altra pregunta: per què?

—Qui sap! No tinc ni la més petita idea dels motius que els han induït a convidar-nos a venir a Delta Pavonnis, i molt menys encara imagino els motius que els han conduït a procedir de la manera que han fet. —Serguei es va allisar els cabells damunt la calba amb un gest ja familiar—. Només tu et vas adonar del que estava passant a bord de l’intrús?

Jean-Pierre va riure novament.

—Només jo? Això no puc assegurar-t’ho. En Yasser no se’n va adonar; el comandant Chaimovitz, que també hi era, si se n’adonà no va dir res. Però no puc pas dir el mateix del psicòmetre. Per la seva actitud estic segur que no li va passar per alt.

—Un missatge xifrat que només els psicòmetres podien entendre —va acusar el comandant.

L’astronavegador es va posar dret d’un salt, pàl·lid.

—D’una vegada per totes aclarim una cosa, Hans-Deiter. —Tenia blancs els artells de les mans per la força que feia contra la vewa de la taula—. Jo no sóc psicòmetre. Escolteu-me bé, ja que és l’última vegada que ho dic. Jo no sóc psicòmetre! I si no us comportéssiu com uns banaus, descobriríeu que hi ha diverses raons que ho demostren. Creieu que si jo fos un d’ells s’haurien pres la molèstia de convèncer el comandant de l’Estació Orbital que enviés un psicòmetre per investigar l’intrús? Creieu que jo m’hauria denunciat en exposar la hipòtesi d’haver enviat un psicòmetre a l’expedició? Creieu que jo gosaria donar opinions i cridar l’atenció cap a mi? És que penseu que sóc un ximple? Ja n’estic tip de veure les vostres expressions de desconfiança, fart de sentir les vostres converses plenes d’al·lusions, fart de les vostres insinuacions. I no cal que us molesteu a cercar un altre cap de turc per a les vostres sospites, perquè si a l’expedició hi ha un psicòmetre, i jo estic segur que hi és, és inaccessible a les vostres investigacions. Només el Moon podrà, finalment, saber qui és, i aquest no divulgarà la seva identitat. Oblideu aquest tema!

—Jo opino també el mateix —va confirmar Yasser—. Penso que tot això ja és prou estrany perquè a més a més ens compliquem la vida amb estúpides sospites. La qüestió bàsica és que ens mantinguem com un grup unit, amb psicòmetre o sense… i fins i tot podríem estar satisfets de tenir-ne un a l’expedició. Jo ja havia dit tot això a Hans-Deiter però ell sembla que ha continuat obsessionat per investigar la identitat del psicòmetre. Personalment, ja que el Moon té tants defectes, diria que també pot ser el psicòmetre. Almenys coincidiria perfectament amb la seva personalitat.

Jean-Pierre va sortir de la sala de comandament en veure l’aire compromès dels seus companys.

3

S’havien acabat les observacions preliminars. Delta Pavonnis III continuava oferint una monotonia exasperant però no es podria dir que fos totalment desproveïda d’interès.

Les muntanyes i el llac tenien vida. En aquells indrets hi havia plantes i animals amb un ecosistema organitzat.

En els contraforts de les muntanyes, a prop del desert que cobria la resta del planeta, hi havia dues poblacions deshabitades. El seu aspecte d’abandonament i ruïna no oferia cap dubte. Tenien una forma curiosa. Van anomenar-les ruïnes circulars a causa d’aquella singular disposició.

Calia posar en marxa la primera fase d’exploració del planeta. S’havien de prendre decisions. Ja no hi havia dubtes quant a la possibilitat que aquell planeta hagués desenvolupat una civilització tecnològica capaç de fabricar l’intrús. Ornella Procci havia estat decisiva: Delta Pavonnis III (com ja havia ocorregut amb el quart planeta del sistema) no tenia metalls.

Hans-Deiter Weiss havia reunit la tripulació a la sala de comandament i observava els rostres dels seus companys. Després d’aquell viatge llarg i quasi sense acció, havia arribat l’hora de treballar seriosament i que tots ells demostressin la seva vàlua. Potser havien imaginat trobar-se amb alguna altra cosa, tenir altres feines i ara s’adonaven que l’equip era totalment inadequat. No obstant, hi havia una feina a fer i ells haurien de ser capaços de fer-la. Estava a l’espera de sentir protestes, resistències, però no podien escollir cap altra cosa. Si no podia escollir els tècnics necessaris, calia comptar amb aquells que tenia disponibles.

—En una primera fase crec que haurem d’explorar els dos aspectes més interessants que ens ofereix el planeta —va dir el comandant formalment—. Em sembla que les ruïnes circulars i el llac hauran de ser els dos eixos inicials d’investigació i segons els resultats obtinguts, més endavant rectificarem el que calgui. Per altra banda, i per evitar qualsevol contratemps molest, és important que no deixem la Marco Polo abandonada en aquesta primera fase. Per tant, proposo que formem tres grups, un per examinar l’agrupament més gran de ruïnes circulars, un altre que s’instal·larà al marge sud del llac i el tercer a la nau.

—No serà fàcil complaure tothom i, pitjor encara, haurem de treballar en camps en els quals no tenim cap experiència —va comentar el tècnic de motors.

—Aquesta és també la meva opinió —va confirmar el comandant—. Haurem d’improvisar i, llevat de l’Ingrid, ningú no està veritablement preparat per a les tasques que se li encomanaran.

—Així que jo aniré destinada a la zona del llac, no és veritat? —va preguntar la biòloga amb un somriure, fent-li l’ullet a Yasser.

—Sí. Aniràs a la regió del llac i des d’allà orientaràs la investigació. Pel que fa a Serguei, em sembla que l’arqueologia no és el seu punt fort, però com que no tenim especialistes ell haurà d’organitzar la investigació de les ruïnes. Què et sembla?

—Em sembla que és sensat —va confirmar l’antropòleg—. Però no puc pas prometre resultats positius…

—Quant a la resta, no tinc cap criteri de distribució. Ja sé que ningú no vol quedar-se a la nau amb mi i que tots presentaríeu arguments abundants per justificar la vostra presència al planeta. De manera que he decidit que l’Ingrid formarà grup amb en Yasser i el Serguei amb l’Ornella. Cadascun dels dos grups portarà tres robots per ajudar-los a muntar un campament com cal, per a sis persones, ja que segons els resultats de les primeres investigacions només així podrem decidir acampar definitivament en un indret o en un altre.

—Creus que és segur, en una segona fase, deixar el Marco Polo sense ningú? —va preguntar Ornella Procci.

—Això ja ho veurem —va respondre el comandant—. Mentrestant vull que tot es prepari per aquesta eventualitat. I a més els robots no tardaran gaire més a muntar un campament per a sis que per a dos.

—I vosaltres us quedareu sense cap nau d’exploració a bord del Marco Polo? —va preguntar Serguei Danovitch.

—No, és el vostre grup qui quedarà sense nau. A més a més, em sembla que ni tu ni l’Ornella seríeu capaços de pilotar-la, oi?

L’antropòleg i la química van fer que sí amb el cap.

—És clar que un dels robots podria fer aquest servei si li ho demanéssim —va prosseguir el comandant—, però em sembla que com que només en tenim dues, l’una cal que es quedi a la Marco Polo per si és necessari anar a ajudar urgentment algú, i l’altra farà falta per a l’exploració del llac. Jean-Pierre us portarà fins a les ruïnes circulars i cada dia farà una ronda pels campaments. Què en penses, Jean-Pierre?

—Evidentment no m’agrada quedar-me aquí dalt mentre els altres es diverteixen allà baix. Però, tinc alguna altra opció? Ho has decidit d’aquesta manera, ja està decidit.

—És que jo tenia cap altra opció?

—Són coses diferents, Hans-Deiter. Accepto la teva decisió i no cal discutir-ho més. Tot i així, sóc tan destre com en Yasser per ajudar l’Ingrid o com l’Ornella per ajudar en Serguei. Torno a afirmar que no penso discutir la teva decisió, em limito a acceptar-la.

—Bé, no puc pas complaure tothom, oi? Prepareu les coses per partir d’aquí a dues hores.

Quan es va quedar tot sol a la Marco Polo, Hans-Deiter va observar a través del visor el planeta on havien estat enviats en allò que es va qualificar de missió diplomàtica.

Allà hi havia el Delta Pavonnis III amb el seu immens ull blau enmig d’un desert àrid, com un vigilant de l’espai que l’envoltava.

Cada vegada es feia més difícil per al comandant creure que allà hi hagués pogut haver alguna vegada una civilització tecnològica. Però aquell que havia construït l’intrús havia de disposar de mitjans tècnics almenys tan avançats com els terrestres. Algú els havia aixecat la camisa. Només calia saber qui, per què i per a què.

Des d’allà dalt, planant damunt el planeta, era difícil aclarir tot aquell embolic, i encara que no parava de donar voltes al problema, no aconseguia trobar un sentit coherent a tota aquella història.

Hi havia aquella nau desconeguda, tripulada per una espècie telepàtica. Després el convit perquè els humans anessin cap aquella estrella, el silenci dels psicòmetres sobre els misteris de l’intrús i l’absència de projectes per a l’expedició. I ara, aquell planeta misteriós i, aparentment, sense vida intel·ligent.

Per arribar a la conclusió que l’intrús era tripulat calia resoldre un enigma. Perquè aquell planeta comencés a tenir sentit, seria necessari resoldre un altre, o uns altres, jeroglífics.

Hans-Deiter va arronsar les espatlles. Mai no havia estat hàbil a resoldre aquella mena de coses, i, a més a més, mai no li havien agradat.

Malgrat tot això, i ara més que mai, requeia sobre d’ell la responsabilitat de l’èxit de la missió…

El comandant aclucà els ulls per allunyar aquella imatge de l’ull vigilant que continuava fitant-lo, impertorbable, i s’agafà el cap amb les mans.

Allà tot sol a la nau Marco Polo, no aconseguia oblidar-se dels arguments de l’astronavegador, les seves conclusions que s’havien tornat cada vegada més evidents i irrefutables per a ell.

Els «altres», fossin qui fossin, tenien una gran desconfiança en la humanitat i un gran recel dels seus actes. Com havia dit Jean-Pierre, qui podria dir que aquella era una missió amistosa?

Quan va triar l’astronavegador perquè restés amb ell dalt la nau, no ho va fer per cap altre motiu. Si hagués pres aquella decisió sota un punt de vista personal, hauria preferit Yasser, amb qui tenia molta afinitat i que era amic seu des de feia molts anys.

Tampoc no havia pres aquella decisió perquè cregués necessari tant sí com no de separar el psicòmetre de l’expedició, dels altres membres de l’equip. A més a més, cada vegada creia menys que Jean-Pierre fos un psicòmetre.

L’únic motiu que el va portar a prendre aquella decisió fou constatar que l’astronavegador era entre tots l’únic que el podria ajudar a respondre les preguntes que l’amoïnaven.

I allà estava aquell maleït ull, observant-lo, ferm i vigilant, inabastable en els seus secrets, un repte sord a les seves especulacions i solitari al mateix temps, amb la solitud que només l’oblit del temps pot conferir a les coses.

4

Yasser Akmal es va acostar silenciosament a la biòloga, que era asseguda al costat de la llarga taula de plàstic i observava els exemplars que havia capturat. Li va amanyagar el cabell i li va fer un petó als llavis entreoberts.

—I bé? —va preguntar Yasser.

—Molt interessant —va respondre la biòloga dedicant-li un alegre somriure—. Bàsicament tots són animals molt simples i parents pròxims dels que vam trobar a Delta Pavonnis IV.

—Insectes. Miserables insectes.

Ingrid va alçar les espatlles. Per a ell allò eren insectes i ningú no el podria convèncer del contrari. La biòloga es va imaginar per un moment a la Terra amb la tasca de fer una classificació taxonòmica d’aquells animals i en la reacció que rebria, segurament, si s’atrevís a classificar-los com a insectes.

—No, Yasser, no són insectes, i molt menys encara, miserables.

—Aleshores, què són?

—Podríem anomenar-los «pavons» si aquest terme no correspongués ja a un concepte perfectament determinat i de característiques que s’han descrit exhaustivament. Prefereixo dir que pertanyen a un tipus nou, podríem anomenar-los «Deltapavonians», ja que no tenim cap altre nom millor.

—I què més?

—Són animals molt simples, sense esquelet intern, amb tres sistemes perfectament individualitzats, com a mínim, el digestiu, el circulatori i el nerviós.

—Vols dir que neixen per generació espontània?

—No, això és impossible, o almenys és un concepte que no podem acceptar per definició. Probablement disposen d’un sistema reproductor perfectament individualitzat, però encara no he descobert res que em permeti d’endevinar-ho. Hi ha un altre aspecte en aquests animalons que no em fa cap gràcia.

—Què és?

—Tenen un sistema alimentari i un sistema de transport, però no trobo res que assenyali el tercer sistema més important a totes les formes de vida que coneixem. Aquests animals no tenen un sistema respiratori diferenciat.

—Vols dir que no respiren? Aleshores, en el buit…

—No. No vull arribar tan lluny, tot i que desconec completament el metabolisme d’aquesta espècie. És quasi segur que respiren, només que no ho fan per un sistema diferenciat. A més a més, deu ser per això que les seves necessitats són mínimes i continuen vivint en un planeta d’atmosfera enrarida com el Delta Pavonnis IV.

—Deuen respirar per la pell.

La biòloga va decantar el cap i féu un gest lleu de dubte.

—No ho crec —va acabar dient Ingrid—. La protecció que té en el cos no permet la difusió de gasos i no hi ha orificis per on pugui entrar l’aire. El més probable és que el tub central serveixi per alimentar-se i per als canvis gasosos. La resposta només la podríem obtenir amb un estudi profund de la fisiologia de les seves cèl·lules i no disposem de material suficient per fer-lo.

—Però el tub és compost de cèl·lules. Això és molt familiar en relació amb els nostres conceptes de vida, oi?

Ingrid va tornar a somriure.

—En dir cèl·lules, he fet servir un nom per identificar una estructura que ells posseeixen però que no té cap semblança amb les cèl·lules dels animals i les plantes de la terra. No tenen membranes rígides, no tenen nuclis, en fi, són molt diferents del que estem avesats a veure.

—Resumint —va insistir Yasser—, què és el que has descobert, útil, en aquesta mena de polls voladors?

—No res.

—No res?!

—Positivament, res útil. Potser són animals, indiscutiblement volen i zumzegen, tenen un cos indiferenciat, sense apèndixs mòbils i… res més d’utilitat, tota la resta són especulacions.

—I quant de temps necessitaràs per descobrir les coses?

—No ho sé pas. No tinc ni la més mínima idea del que hi pot haver per descobrir en aquest planeta. Ni tan sols sabem on cercar-ho, i molt més, quina cosa cercar… Si vols respostes per a tot això —i la biòloga féu un gest que encloïa tot l’horitzó— només amb l’aixecament d’aquest món les trobaries i per això caldrien generacions. Sincerament, Yasser, no tinc ni la més petita idea del que haig de buscar.

—I quina altra alternativa hi ha?

—Bé, quan no ens podem fer una idea de les coses, sempre ens decantem per l’anàlisi extensiva. Ens queda col·leccionar exemplars, catalogar-los segons els indrets on els hem trobat tot procurant no cometre grans equivocacions pel que fa al càlcul del seu lloc i la seva funció en l’ecosistema.

—Per tant continuarem recollint bestioletes d’aquestes amb aquella mena de nana? Saps que ja començo a estar-ne tip?

—Tips o no, hem de continuar. En qualsevol cas m’agradaria veure què hi ha dins l’aigua del llac. Pel que he observat és una aigua tranquil·la i no deu presentar grans perills. Potser si demanéssim als robots que ens fessin un rai…

—Ni pensar-hi! Jo només m’endinsaré en aquella aigua quan sàpiga molt bé què m’hi espera.

—Ja sabia que no em respondries cap altra cosa —digué la biòloga resignada—. Sempre podré dedicar-me a les plantes mentre tu investigues el fons del llac amb el sonar de la nau.

—Em sembla que és el més sensat. Podrem començar aquesta feina demà —va proposar tot satisfet Yasser per haver abandonat finalment aquella avorrida rutina que l’havia tingut lligat tot aquell dia.

Serguei Danovitch es va asseure feixugament a la pols, aprofitant l’ombra d’un mur, i es va eixugar les gotes de suor que li relliscaven tossudament pel cap.

Delta Pavonnis recorria el darrer quadrant de cel blau i clar, i s’apropava lentament a la posta. No sabia quina cosa l’irritava més, si aquella calor asfixiant o el silenci intolerable, o la lentitud de moviment d’aquell planeta que feia que el dia tingués més de trenta hores.

Racionalment sabia que era qüestió d’adaptar-se al nou ritme, una qüestió de temps. Però això no el satisfeia. Tampoc el satisfeia saber que s’esperava d’ell que fes un treball que no estava preparat per dur a terme. El que allà calia era un arqueòleg, potser un paleontòleg o un geòleg, però no ell, Serguei Danovitch. Maleïts Pavons i les seves males passades!

—I ara què? —va preguntar Ornella acostant-se-li amb el rostre cobert també de suor i els llavis secs.

—I jo què sé què s’ha de fer ara! He observat el mateix que tu, n’he tret les mateixes conclusions, és a dir, no res. I jo què sé el que haurem de fer ara! Probablement posar-nos en contacte amb la nau i demanar que ens vinguin a buscar. És completament inútil que continuem aquí, amb aquesta calor i aquesta pols tot esperant una inspiració sobtada que ens permeti desxifrar els secrets d’aquestes maleïdes ruïnes circulars i dels seus constructors.

—Em sembla que estàs menyspreant la teva capacitat. Si jo hagués vingut tota sola no hauria pogut descobrir ni la meitat del que tu has descobert. No voldries parlar de les qüestions que no pots respondre? Pot ser que tot parlant-ne arribem a alguna conclusió.

—Conclusió… conclusió!… —Serguei Danovitch es va recolzar a la paret i va esguardar el cel blau i brillant, i va arronsar les espatlles…— No hi ha conclusions, Ornella. Es pot especular sobre això o allò, però conclusions amb un mínim de seguretat, no en podem treure cap. Potser això és el que més m’avorreix.

—Potser hem buscat en un lloc errat, Serguei. Podria ser que l’altre nucli de ruïnes circulars que vam veure des de l’òrbita sigui el lloc on es troba la clau que ens portarà a les respostes correctes… qui sap!

—Potser les altres ruïnes, potser l’altre planeta, potser el racó més allunyat de la Galàxia, potser… Així no arribarem a cap solució. Només podem allunyar-nos d’un indret després d’haver-lo explorat totalment, perquè, si no, ens arriscarem a anar sempre d’un costat a l’altre sense cap resultat pràctic.

—Però no fa pas gaire tu…

—Sí —va interrompre l’antropòleg mentre feia un gest brusc amb la mà—. Ja sé que sembla una contradicció amb el que he dit abans. Però el que està equivocat no és el lloc, el que està equivocat és el total desconeixement que tenim del que hem de buscar. Què hem de buscar? I a més, ni tan sols sabem com hem de buscar qualsevol cosa que estigui aquí esperant que nosaltres la descobrim. És com donar un trencaclosques a una criatura de dos anys i esperar que el munti. No ho farà perquè ignora la finalitat d’aquelles peces de colors. Amb tot, les manipula, les observa. Fins i tot pot amuntegar-les, les unes damunt de les altres, amb un sentit geomètric. Però les peces del trencaclosques no són per a això. Nosaltres tenim totes les probabilitats de fer el paper de l’infant de dos anys.

—Em sembla que exageres força! Almenys nosaltres sabem que en altres temps això va ser una ciutat.

—Ho sabem?!

—He sentit que ho deies.

—Havia de partir d’algun concepte familiar. Però d’aquí a afirmar que estic segur que això era un nucli urbà, hi ha una gran distància.

—Què has decidit, doncs, finalment?

—Ja no sé ni què pensar. —Serguei va agafar-se el cap entre les mans, desanimat—. He partit del principi que això era una ciutat, he procurat esguardar totes les construccions com a indrets per protegir-se, i no he pogut trobar ni entrades, ni sortides, ni res de res. Jo no sé de ningú que construeixi cases on no pugui entrar.

—Potser entraven per sota terra, com a Delta Pavonnis IV.

—O és possible que això no sigui una ciutat. Potser els seus constructors dormien a l’aire lliure, o potser ni tan sols dormien. Potser aquestes construccions no siguin ni tan sols artefactes i per això no hagin estat construïdes per obra de cap intel·ligència. I tornem a les hipòtesis i als «potsers» que ja m’estan atipant. És un raonament completament circular, sense extrem on agafar-se!

—Molt bé, d’acord. Això no és una ciutat, només són unes ruïnes circulars, perquè hem decidit anomenaries així convencionalment. Són parets de pedra, aparentment compactes i desgastades pel temps, sense arestes, d’uns deu metres d’alçada per quaranta o cinquanta metres de llargada, disposades en cercle i amb algunes obertures entre elles. Semblen un laberint i no tenen cap funció aparent.

Serguei Danovitch assentia amb el cap mentre, amb la màniga dreta, s’eixugava un altre cop les grosses gotes de suor que li relliscaven pel front i li produïen coïssor als ulls.

—Exactament, no podem treure cap altra conclusió.

—Podríem intentar d’obrir-ne una.

—Ets boja? Potser ni un buldòzer podria obrir un forat en un d’aquests murs i nosaltres no tenim res tan poderós.

—Podríem fer servir els raigs làser…

—L’única cosa de la Marco Polo que podria adaptar-se a aquesta funció és el dispositiu antimeteors de la nau. Però no és possible dur-lo fins aquí.

—Per tant, ho deixem córrer. Aquesta és la teva opinió.

Serguei va tornar a fer que sí amb el cap.

—Almenys això que dius d’obrir un mur per comprovar com és per dins. L’única cosa que encara podríem fer aquí és procurar descobrir alguna entrada subterrània, continuant amb la idea que això tindrà alguna relació amb el que vam trobar a Delta Pavonnis IV. Però tota aquesta pols acumulada m’hi fa repensar abans de començar a buscar, cul enlaire, no sé ben bé quina cosa que servís d’entrada a una espècie qualsevol, la mida de la qual ignorem.

—Bé. Per avui ja hem treballat prou —va dir Ornella posant-se dreta—. Tornem al campament?

En Serguei va somriure tristament i també es va posar dempeus.

—Saps què penso de debò? —va dir ell.

—No.

—Penso que mai cap antropòleg no s’ha sentit tan impotent i incapacitat com jo per sortir d’un tràngol. I quin tràngol! M’agradaria poder estirar els Pavons pels cabells, si és que en tenen, o si és que existeixen.

La nau estel·lar Marco Polo planava en òrbita amb els consums d’energia reduïts al mínim.

A la sala de comandament Hans-Deiter Weiss s’atrafegava a traçar el mapa estel·lar d’aquell indret. Era una tasca minuciosa i rutinària. Estava inclinat damunt de la taula quan va entrar l’astronavegador. Hans-Deiter va aixecar el cap i va somriure.

—I doncs, com ha anat el passeig matinal? Què t’han semblat les ruïnes circulars?

—D’una monotonia arrodonida —va respondre Jean-Pierre mentre s’asseia en una de les cadires.

—Continues emmurriat per haver-te quedat a la nau?

—No, altres vegades m’he avorrit més. A més a més haig de dir-te que no em fan cap enveja Ornella i Serguei. Allò de bon matí ja sembla el forn d’una fàbrica de ciment, amb tanta calor i tanta pols.

—No ho has aprofitat per donar una ullada a les mines?

—Les he sobrevolades. Com ja t’he dit, són iguals, monòtones, i fins on he pogut comprovar, sense cap mena d’interès. També he sobrevolat la clariana on són l’Ingrid i en Yasser i allà, almenys, la vida deu ser més agradable.

Hans-Deiter va fer un gest d’assentiment mentre els seus ulls s’adreçaven al visor de la nau on es podia observar el planeta nu que es desplaçava lentament. Haurien pogut sorgir un munt de situacions, però arribar allà i descobrir que ningú no els esperava, que havien d’explorar a les palpentes aquell món sense sentit, havia estat un resultat estúpid que l’havia deixat estupefacte.

—Tot això és una ximpleria —va dir el comandant bo i revoltant-se furiosament contra els paranys que les coses teixien al seu entorn—. Des de fa algun temps només em passen coses estúpides, sense sentit. Primer va ser l’escena amb el borratxo que em va portar a la presó, tot seguit la manera misteriosa que l’IIE ens va presentar el panorama de l’expedició, després aquella història absurda de la massa fantasmal, i ara Delta Pavonnis III desert… Tot semblen paranys…

Jean-Pierre Dennis va arronsar les espatlles.

—No hi ha paranys, Hans-Deiter. Estem tractant amb una intel·ligència que no és inferior a la nostra, i potser és superior, i certament és diferent. Això no vol dir una ximpleria o un parany. Senzillament ens estem enfrontant amb el desconegut. Allà lluny, en aquest puntet que has acabat de classificar en la carta astral amb el nom de Sol, nosaltres érem homes, ens comportàvem com homes, segons uns models determinats, segons uns eixos concrets de capteniment. Ens han desplaçat cap aquí i nosaltres hem vingut amb tots aquells conceptes i prejudicis. Tot de sobte descobrim que ara no ens serveixen per a res. I això ens sembla una estupidesa, quan nosaltres som els estúpids. Només espero que… —L’astronavegador va cloure els ulls i emmudí.

—Esperes, què? —va preguntar el comandant després d’haver esperat que l’altre continués, i ja tip d’escoltar només el zumzeig silenciós de la nau.

—Desitjo que aquells conceptes, aquells models, només siguin inútils. Desitjo només que a més de desajustats no siguin perjudicials.

—Ets molt desconfiat pel que fa als individus que ens han convidat a venir.

—Desconfiat? Això és dir poc, Hans-Deiter. Els temo. No tinc por que ens facin mal, que ens maltractin… ja que si fos això el que volen ja haurien utilitzat la violència contra l’espècie humana. Em fan por ells, les seves accions, els seus anhels, els seus designis…

—Que ignores del tot…

—Que ignoro del tot —va repetir Jean-Pierre vagarosament amb un accent més marcat encara—. Quina altra actitud podria prendre després que s’han comportat d’una manera tan misteriosa, potser recelosa? Per què ells no es van encarar amb l’home en el seu hàbitat natural, ja que el coneixien? Per què ens van convidar a venir a un planeta que no és, certament, el d’ells? Per què un terreny neutre? Per què hem d’encarar-nos i descobrir el desconegut? Hi ha massa preguntes per respondre, massa misteris a descobrir, massa desconfiances a vèncer. I ells tenen un avantatge decisiu: ens coneixen, saben com som i com ens comportem, mentre que nosaltres… A qui podria agradar-hi una situació semblant? Sembla un joc en el qual ens han obligat a participar sense conèixer-ne les regles ni els objectius. I nosaltres aquí, depenent dels nostres conceptes desajustats, esperant que tot es resolgui, buscant no sap ningú ben bé què.

—Encara que tinguessis raó, quines altres alternatives tenim?

—Aquesta és una bona pregunta, Hans-Deiter. D’ençà que hem arribat no he parat de fer-me-la i no he pogut trobar una resposta satisfactòria.

—El que més m’agrada de tu és que fas preguntes reals. Però m’agradaria molt més si fossis capaç de trobar les respostes.

L’astronavegador va somriure. El comandant tenia raó. O, almenys, tenia raó parcialment.

—De vegades no és la falta de respostes el que m’encaparra. De vegades és simplement la incapacitat de trobar una resposta que satisfaci els altres.

—Amb tot, tu ja saps quina és la millor alternativa que hauríem de prendre davant d’aquesta situació.

—Ho sé. Però seria incapaç de defensar-la davant teu, imagina’t què seria davant dels psicòmetres. I és per això que he dit que hem dut amb nosaltres com una tara inútil els models i els conceptes de la terra. I és per això que temo que ells, a més d’inútils, puguin ser perjudicials.

—I quina seria aquesta alternativa?

—L’única possible. Aquella que menys agradaria als desconeguts, aquella que ells menys esperarien, aquella que els obligaria a fer un pas no programat, potser un pas en fals. Sigui com vulgui, l’única alternativa que seria desconcertant per a ells i reduiria tot el seu pla a nivell zero.

—Perdona, no et segueixo. Em sembla un bon projecte en els objectius però no veig clar com és en la pràctica.

—Marxar d’aquí. Senzillament, tranquil·lament, anar-nos-en i deixar-los. Deixar-los allà on siguin, bocabadats, si és que tenen boca.

Hans-Deiter Weiss acotà el cap. Aquell home era un pou de sorpreses. Raonament sagaç i solucions radicals, però… impossibles de dur a terme.

—Aquesta solució és impossible, Jean-Pierre. Saps perfectament que això és inacceptable per tots nosaltres i seria ignorar totalment els objectius de l’expedició. No sé pas què ens passaria quan arribéssim de retorn a la Terra…

—El problema és aquest mateix. Si tornéssim immediatament en sentiríem de tots colors. Per tant, hem de dur a terme la missió, principalment perquè no hi ha cap amenaça plausible, res que justifiqui una partida apressada. A despit d’això, què pot passar si ens quedem aquí?

—Ningú no ho sap.

—No. Ells saben que aquest és un altre dels seus avantatges.

—Potser ens hem equivocat. Potser no ens han convidat al Delta Pavonnis III.

—No t’ho pensis pas. Jo en tinc la certesa. És aquí on ens han convidat a venir i és aquí que han preparat la nostra arribada. És aquí on ens estan observant des que hem sortit de l’hiperespai.

—Observar?

—Sí, Hans-Deiter, no en tinguis cap dubte. No sé com, ni des d’on, però és absolutament necessari que ens observin.

5

La vegetació que envoltava la clariana era espessa, quasi impenetrable. Tot just havia entrat uns quants metres en aquell mar de verdor, la biòloga Ingrid Bergstrom ja sentia les esgarrapades a les mans i a la cara i es va penedir de no haver dut alguna eina que li fes fàcil el camí.

Allò, sense cap dubte, eren plantes. Plantes en l’autèntic sentit de la terra. Tenien arrels, tiges i fulles. No s’hi veien flors ni fruits, però això podia ser conseqüència tant de l’època de l’any com del tipus de planta. Molt més encara, ella estava segura que aquelles plantes tenien clorifil·la i eren les úniques responsables que el planeta tingués una atmosfera respirable encara que amb un nivell d’oxigen inferior al de la seva congènere terrestre.

Aquí i allà, una mica a l’atzar, Ingrid collia exemplars per examinar-les més tard minuciosament i anava penetrant en aquella espessor densa, com una enramada anàrquica de branques espinoses.

A la llunyania, damunt l’aigua tranquil·la i silenciosa del llac, la nau d’exploració planava per l’aire i deixava un petit rastre de fum. Metòdicament, com sempre, Yasser complia la seva missió. Va somriure en recordar la manera perfectament disciplinada amb què el tècnic de motors complia fins a les darreres conseqüències totes les normes de seguretat. Aquesta era la gran diferència entre els professionals de l’espai i els especialistes en diversos assumptes que de tant en tant eren convocats per a una missió. Que divertida seria una d’aquestes missions sense cap professional… potser tots acabarien desapareixent sense saber ben bé com.

La biòloga va somriure amb la idea i va tornar a observar les plantes que l’envoltaven.

Només en aquell moment va adonar-se del penjoll. De fet s’assemblava més a un brot nou de la planta i del seu eix sortien uns peus diminuts encapçalats per una petita dilatació arrodonida, com si fossin gotes de rosada allà dipositades.

Ingrid s’hi va acostar més. Les petites gotes eren semitransparents. En el seu interior hi havia moviment. Un moviment lleuger, tènue, potser només un esbós.

La dona va agafar el ganivet per tallar el penjoll i guardar-lo. El moviment va quedar a mitges, incapaç de seguir.

Va sentir una esgarrifança i els cabells del clatell se li van eriçar. Va tombar ràpidament el cap però la mata es mantenia impertorbablement solitària.

—Yasser! —va cridar per l’intercomunicador.

—Sí, bonica meva —va respondre la veu del tècnic de motors, des d’algun indret del llac.

—Que m’has dit alguna cosa? Que m’has cridat?

—Qui, jo? He estat més mut que l’hiperespai en temps de tempesta. Per què? Passa alguna cosa?

—No ho sé. Tot de sobte he tingut la sensació que… Em sembla que tot ha estat la meva imaginació.

—Fuig immediatament de l’arbreda, Ingrid. Si t’has quedat de sobte desconnectada i tens manies persecutòries serà millor que tornis ara mateix cap al campament.

—Yasser, no és res de tot això. Només que m’he espantat, i no sé ben bé el perquè.

—Ja t’ho he dit. Arrenca a córrer! Jo vinc tot seguit. Ja ens trobarem al campament.

—Deixa’t de romanços. Tot ha anat sense cap problema, llevat d’un munt d’esgarrapades. Ha d’haver estat alguna cosa que m’ha passat pel cap. Continua la teva feina i jo continuo amb la meva.

—No diguis més disbarats! —va bramular la veu del tècnic de motors—. O surts immediatament d’on ets o jo mateix aniré a buscar-te. I t’asseguro que si no fas el que t’he dit quan arribi rebràs una bona pallissa al cul. Vinga! Engega! M’has entès?

—Però… —encara va voler insistir la biòloga.

—Encara que creguis que has vist un elefant groc amb aletes d’àngel o l’home de la teva vida, sortiràs immediatament de l’arbreda. És una qüestió de seguretat, ho has entès?

—Molt bé. Ja me’n vaig.

La biòloga va tallar la comunicació i tornà a aixecar la mà per agafar el rebrot que semblava un raïm. Una vegada més va dubtar, no obstant, i va arrencar a córrer tot ensopegant amb els penjolls que cobrien el terra fins a arribar a la clariana.

—Fa una calor insuportable —va declarar Serguei Danovitch mentre esguardava l’alçada de l’estrella—. I encara no hem arribat al migdia solar, ni hi som a la vora.

La química també es va posar dreta i es va espolsar la granota i els cabells. Amb la suor i la pols tenia els cabells enganxats.

—Estem fent un treball inútil, Serguei. Encara que hi hagi alguna entrada que dugui als subterranis d’aquestes ruïnes circulars, les probabilitats de trobar-la nosaltres són pràcticament nul·les.

—Penso com tu. Però o bé fem això o bé ens n’anem d’aquí. No hi ha res més a buscar.

—Molt bé, estem d’acord. Refuso continuar. Anem al campament a beure alguna cosa fresca i deixem que els robots continuïn escorcollant la pols. Almenys ells no es queixen.

Tots dos anaven lentament i en silenci cap a l’ombra de les grans teles que cobrien tota la zona del campament. L’aire allà sota també era xafogós, però la pols no voleiava tant.

Van seure a les cadires de lona i van beure.

—Jo crec que tot això que estem fent és totalment inútil —va insistir la química entre dos glops d’aigua fresca.

—Pot ser que tinguis raó. No m’estranyaria gens que d’aquí a uns dies estiguéssim exactament igual que ara. Per estudiar tot això caldria un equip de tècnics especialitzats i tot i així no sé pas quant de temps tardarien a obtenir resultats palpables.

—El que m’agradaria de saber és la relació de tot això amb la visita de l’intrús i la invitació que ens va fer —va dir pensativa Ornella mentre s’arrepapava en el seient.

—Qui sap! No em sorprendria pas que tot això no tingués cap relació amb els nostres…

L’antropòleg es va interrompre sobtadament. De tal manera que la química va obrir els ulls i va esguardar pels volts del campament per buscar alguna anormalitat. Tot, però, continuava igual. El campament tranquil, sense moviment, i allà al fons, a la vora de les ruïnes circulars, el núvol de pols que embolcallava els robots.

—Què ha passat? —va preguntar la dona.

—No res. Només ha estat una cosa que has dit… és això. Tens tota la raó i hem estat uns solemnes imbècils. Hem vingut aquí per passar calor i menjar pols i tot plegat per a res. No hi ha res de tot això que tingui relació amb l’intrús ni amb la invitació, i això era evident des del primer instant.

—Ara tenim una conclusió encertada! I si no és encertada, almenys és molt agradable, Serguei. Creus que podràs convèncer el comandant del que has dit?

—No és qüestió de convèncer ningú. És així i prou. No tinc cap mena de dubte que això pertany a una altra història que no té res a veure amb els motius que ens han fet venir, ni cal relació amb els constructors de l’intrús.

—Esplèndid! Cada vegada em sento més satisfeta amb tu. Jo ja n’estic convençuda, no cal pas que t’expliquis. Ara només tinc por que el comandant no sigui capaç de comprendre’t amb la seva mentalitat entossudida.

—Bromes a part. Jo et parlo seriosament, Ornella.

—I jo també. Penses comunicar-te amb la nau o vols que ho faci jo?

Serguei no va respondre. Aclucà els ulls i es repenjà més en la cadira. Tot i que el seu argument no era infal·lible, era força plausible. I ell estava segur que tenia raó. Només podia ser així, havia de ser-ho.

—I bé? —va insistir la química.

—Doncs bé, aquesta nit, quan la nau es posi en contacte amb nosaltres li direm la conclusió que n’hem tret.

—Ep, no corris tant. No hem arribat a cap conclusió. Tu hi has arribat i jo no he vist pas que passés res que m’il·luminés l’esperit com a tu.

Serguei es va tombar cap a la dona i li va preguntar:

—Què en penses de les ruïnes circulars?

—No! No hi tornem!

—Parlo seriosament, Ornella. Has vist alguna vegada a la Terra una ciutat fantasma?

—Sí, en pel·lícules.

—Com són?

—Jo què sé!… Tenen cases, portes que grinyolen, carrers plens de mates…

—No, no és això el que et pregunto. Com estan disposades? Si haguessis de fer un plànol, com el faries?

Ornella no va respondre al moment. Va intentar imaginar la planta d’una ciutat fantasma, però no va poder.

—I jo què sé!… Faria uns quants rectangles escampats pel paisatge.

—I els carrers?

—Sí, els carrers també. Hi posaria un carrer principal que travessaria la ciutat d’un costat a l’altre i després alguns carrers transversals.

—Per què?

—Perquè és així com neixen les ciutats. Entorn d’una carretera van alçant-se les cases a les dues bandes, i després la ciutat creix pels costats i cap enfora.

—Exactament. Resumint, hi posaries un eix i disposaries les cases seguint més o menys una simetria en relació a l’eix, oi?

—Em sembla que sí. Però, quina relació pot tenir això amb les ruïnes…?

Ornella també va callar tot de sobte.

—Ho has entès?

—Sí, ja ho entenc. Les ruïnes no tenen un eix binari sinó diversos. A més a més ja posseeixen un nombre infinit d’eixos, per ser més precisa. Però, i què? Ja sabíem que no havien estat construïdes per l’home.

—Així és. I tot i així, no sabíem que no havien estat construïdes pels estranys que ens van convidar a realitzar aquest viatge. Això és el que acabem de descobrir. Els constructors de les ruïnes circulars mai no haurien fet l’intrús com ell era… L’intrús tenia una simetria binària!

El temps transcorria massa lentament a la nau. Els minuts s’escolaven a poc a poc entre el silenci dels indrets buits, el lleu zumzeig de les màquines i la solitud amarga de totes les esperes llargues.

Dins la sala de comandament l’astronavegador Jean-Pierre Dennis tamborinava amb les puntes dels dits damunt una de les taules mentre el comandant, amb l’esguard clavat en el visor, estava distret amb els seus pensaments.

De sobte parà el soroll dels dits i l’astronavegador es va girar cap a l’altre home.

—Hans-Deiter, ara em recordo d’una cosa interessant que encara no t’havia dit.

El comandant romania estàtic, amb la mateixa mirada fixa, impertorbable i sense resposta.

—Quin creus que és el sentiment fonamental que l’IIE ha posat en aquesta expedició?

Hans-Deiter decantà una mica el cap, mirà ràpidament de reüll al seu company i tornà a la posició d’abans.

—Em sembla que les expedicions no es fan per sentiments sinó per necessitat —va replicar en to irritat.

—Sí, és clar que s’organitzen per necessitat. Tot i així, en cada acció que fem hi posem alguna cosa més que va més enllà de la necessitat. Hi ha plaer, amor, odi o por… qui sap, hi ha milers de coses que transportem com una tara en les nostres accions, que conviuen cada dia amb nosaltres i que moltes vegades expliquen la nostra manera d’actuar, i de vegades el propi acte.

—Tens molta imaginació, Jean-Pierre —va comentar el comandant tot girant-se de cara al seu company.

—Ja ho sé. Tot això és subjectiu. Són maneres poc concretes d’analitzar la realitat i jo, francament, no m’hi trobo bé manipulant aquests conceptes. De totes maneres a mi em sembla que són aquestes impressions i aquests sentiments els que han aconseguit reunir-nos a tots aquí. No pots negar-ho, Hans-Deiter.

El comandant va confirmar-ho amb el cap. Què l’havia impulsat envers l’espai? Què havia pretès trobar em els grans espais buits entre les estrelles? Només trobar-se a si mateix?

—No era aquí, no obstant, on jo volia arribar —va prosseguir l’astronavegador—. Ja no sé per què, vaig començar-me a preguntar quin era el sentiment principal d’aquells que ens han enviat aquí. He arribat a una conclusió, però m’agradaria conèixer la teva opinió.

—Curiositat?

—Potser sí. Jo crec que també tenien curiositat, com nosaltres. Aquest seria el més primari de tots els sentiments, però haurà estat l’únic o el més important? Em sembla que no.

—Aleshores, quin ha estat?

—M’agradaria que fossis tu qui respongués. Potser tot això és molt més important del que sembla a primera vista.

—Si vols una resposta imparcial i lògica, pregunta al Moon.

—Vaja, el Moon…

—Moon!

—Positiu, comandant Hans-Deiter Weiss.

—Quin ha estat el sentiment fonamental dels individus que ens han enviat en aquesta expedició?

—Negatiu. No tinc res programat sobre sentiments. La missió d’aquesta nau és arribar fins a Delta Pavonnis III i entrar en contacte amb l’espècie autòctona corresponent a una invitació que ells ens van fer…

—Prou, prou! —va interrompre Hans-Deiter—. Ja he entès que els sentiments no són el teu fort.

—Positiu. Els computadors no posseeixen sensors que els capacitin per avaluar sentiments. Tots els meus elements funcionen perfectament i no puc donar dades que permetin descobrir cap defecte físic en el meu…

—Tot bé, Moon —va tornar a interrompre el comandant—. Oblida la pregunta. Aquí tenim una prova de la ineficàcia d’utilitzar una visió sentimental de la realitat, Jean-Pierre. Al capdavall, qui té raó és el Moon.

L’astronavegador va fer un moviment negatiu amb el cap. El comandant no tenia raó.

—I qui t’ha dit que els nostres suposats amfitrions pensen com el Moon? Com pots estar tan segur que per a ells només és important tot allò que és racional i computable?

—Jo diria que ningú no pot estar segur de res, Jean-Pierre.

—Hi ha una dada fonamental, en l’anàlisi, que tu oblides. Per exemple, per què dius que el blau és blau i el vermell és vermell? Perquè veus un color que has après a anomenar blau i tothom pot confirmar que allò és precisament d’aquell color. Molt bé. Per què escoltes un clarinet i no dius que és una viola? Perquè es va acordar que se’n diria clarinet a l’instrument que fa aquell so i tots podem confirmar que és un clarinet. Això és veritat en allò que es relaciona amb els nostres sentits i tothom ho pot confirmar. Tots aquells que els tinguin en bon estat, oi que sí?

—Sí —va assentir el comandant—. Però ja em diràs què caram té això a veure amb el que estàvem discutint.

—Aviat ho entendràs. —Jean-Pierre va fer un gest amb les mans per demanar una mica de paciència al seu company—. Per tant, tots els nostres sentits poden ser provats, poden ser confirmats pels altres. Però els nostres sentiments no ho poden ser, oi?

El comandant va assentir una altra vegada amb el cap.

—Ara imagina una espècie telepàtica, uns éssers que puguin llegir els sentiments, potser els pensaments i tot. Imagina aquesta espècie i després, si tens valor, digues que es poden menysprear perfectament els sentiments.

—Saps una cosa, Jean-Pierre? —Al rostre del comandant s’hi veien algunes arrugues més que abans—. Em sembla que ho acabes d’encertar. Com podrien trobar una manera millor d’observar-nos? Per a què telescopis, binocles i coses semblants? —Hans-Deiter va aixecar el dit índex esquerre—. És això mateix! Ens estan vigilant de la manera més subtil que podien trobar. Ostres! No vull ni pensar el que hauria pogut passar si ells haguessin estat a la Terra uns segles abans… T’imagines una policia que controli els pensaments constituïda per aquests individus?

—Ara que estàs d’acord amb mi, digue’m quin sentiment creus que és el més important dels qui ens han enviat i quin sentiment és el que correm el perill de perdre amb més facilitat?

—La paciència? —Hans-Deiter va somriure, mentre alçava les espatlles.

—No facis broma. No ens podem permetre bromes. Imagina el que ens podrà passar quan perdem l’esperança. Potser és això el que ells estan esperant. Encara creus que no hauríem de marxar d’aquí com més aviat millor?

6

—Explica’m el que t’ha passat —va demanar Yasser, acalorat per la correguda que havia fet des de l’indret on s’havia posat la nau d’exploració fins al campament.

La biòloga estava asseguda i s’agafava la cara pàl·lida entre les mans. Tenia el cap amarat de suor. Semblava envaïda pel pànic.

—No… no ho sé —acabà barbotejant—. Sembla que m’he espantat i he perdut completament el control dels meus actes.

—Ningú no s’espanta per no res, Ingrid. Hi ha d’haver un motiu. Personalment no crec que siguis una persona espantadissa —va insistir el tècnic de motors tot col·locant el seu braç damunt les espatlles de la dona.

—No ho sé, Yasser. Estava observant un rebrot que semblava un carràs de raïm. Era estrany perquè no hi havia trobat res que semblessin flors o fruits. M’he decidit a collir-lo i ha estat aleshores que m’he espantat. Al principi he cregut que eres tu que em cridaves, però quan m’has dit que no, encara m’he espantat més. Abans de tornar al campament he provat novament de trencar el rebrot però tampoc no he pogut.

—Per què?

—Alguna cosa no m’ho ha permès. I això que no hi havia res als meus peus tret dels arbres i els matolls. Llavors he arrencat a córrer.

—No obstant, tu has sentit alguna cosa.

—No. No ha estat això ben bé. Potser de bon principi he pogut creure que havia sentit alguna cosa, però ara estic absolutament segura que no he sentit cap soroll. He sentit només una sensació… un suggeriment perquè no tallés el rebrot. Però la segona vegada ha estat pitjor. He rebut una ordre. Algú o alguna cosa m’estava prohibint formalment tallar aquell rebrot. Però no hi havia ningú, n’estic ben segura. Saps quina sensació tinc? Em sembla que, tot de sobte, m’he tornat boja!

—Calla, no res d’això! —Yasser esguardà la densa arbreda que s’alçava des dels límits de la clariana fins al cim de les muntanyes i envoltava el llac. Allò que la biòloga li deia potser tenia sentit. Ben mirat, algú els havia convidat a embogir en aquell planeta. Li amanyagà el cabell, li acostà la boca a l’orella i li xiuxiuejà entre dos petons:

—I en aquests missatges que has rebut no hi havia mots, frases?

—No —la biòloga va moure bruscament el cap i l’apartà—. Només hi havia un refrec, ha estat com si alguna cosa es bellugués dins meu i em dominés la voluntat.

—Bé —va concloure el tècnic de motors— només ens queda fer una cosa: anar-hi i veure què passa. Anem?

—Ni somiar-ho! Tinc por.

—Però hi anirem tots dos.

—No hi tornaria ni amb un batalló de robots acompanyats per una esquadrilla d’avions. Mentre no sàpiga què hi ha allà dins, no tornaré a posar els peus en aquell bosc.

—Aleshores hi aniré tot sol. Hem de saber qui va enviar el missatge i què volia. Probablement és el primer contacte que ells han intentat tenir amb nosaltres.

—Em sembla que val més que parlem amb el comandant abans de prendre cap decisió, Yasser.

—Ara només ho podrem fer de nit. Fins llavors haurem d’investigar. Tu queda’t aquí mentre jo…

—Yasser, és una bestiesa. Pensa-t’ho bé dues vegades. Quan l’intrús va anar a la Terra ens va parlar en la nostra llengua, amb telepatia o sense. I el que jo he experimentat és una cosa indefinible, estranya i horrible. Sigui el que sigui no s’assembla gens amb l’intrús i els seus eventuals tripulants.

El tècnic de motors va apartar el braç de les espatlles de la biòloga i també es va asseure. Allò que deia la dona era raonable i lògic. No obstant, no hi havia cap motiu per creure que hi havia algun intent de fer mal a la biòloga. Ingrid s’havia espantat però, així i tot, podia ser una conseqüència involuntària d’aquell contacte, i res més. Quin risc podia córrer ell si ara anava a investigar pel seu compte?

—Probablement tens raó —va acabar dient Yasser—. Probablement qui s’ha posat en contacte amb tu no era de la mateixa espècie que els intrusos. Així i tot, podríem perdre una oportunitat única per comunicar-nos amb una espècie intel·ligent, no humana, si jo no anés de seguida a l’indret on t’ha passat això. Potser aconseguiré saber alguna cosa dels intrusos, ja que en aquest maleït planeta no hi ha cap senyal d’ells. Tu ja has tingut la teva ració d’emocions avui, de manera que m’esperaràs aquí. Deu ser fàcil seguir el teu rastre pel bosc fins allà on has estat. I per si de cas, m’enduc un robot. Ja veus que no vull arriscar-me.

—I si et passa alguna cosa? —va insistir un cop més la biòloga.

—No em passarà res, ja ho veuràs.

Ingrid restà observant la figura de l’home que s’acostava al marge de la clariana i s’endinsava en el bosc. Delta Pavonnis estava just en la vertical quan va perdre de vista el seu company.

I en aquell moment dins del seu cap se sentiren altres veus. La biòloga va esclatar en un plor convulsiu.

Tot i protegir-se sota les lones provisionals del campament, la calor era infernal. Serguei i Ornella es refrescaven com podien en aquell aire calent i sec, sense cap brisa.

—Quin lloc més horrible! No entenc pas com els natius van triar un lloc així per viure-hi! —va comentar la química, tipa de calor, de llum i de suor.

—O per morir —va completar el company—. Una teoria que encara no hem fet és que això sigui una mena de mausoleu… les restes d’una raça. Un cementiri gegantí on reposen les restes d’una civilització.

—Uf! Tu i les teves idees esbojarrades… Ahir era una ciutat subterrània. Avui ja és un cementiri. Si ens quedem aquí gaire temps potser encara diràs que tot això és el resultat d’una glacera circular gegantina que es va evaporar amb la calor.

—No tens raó de burlar-te’n, Ornella. Hi ha una clau que ens aclariria l’enigma de tot això. Només una clau, és veritat. És desesperant no trobar-la, ben cert, però ja ens hi acostarem a poc a poc. I si tinguéssim un bon nombre de teories, potser podríem descobrir-ho.

—Molt bé! Això m’agrada. Com que estem tractant amb una intel·ligència eventualment estranya, les possibles teories són incomputables, oi? Em sembla que aquest raonament teu tan brillant és d’una inutilitat que irrita.

—Tens raó, és absolutament inútil, i la calor no estimula pas la imaginació.

—Potser el nostre amic, l’intrús, ens ha fet venir només per conèixer l’olor de la carn humana a la brasa!

—Em sembla que no. —Serguei Danovitch va somriure—. Els propòsits de l’intrús són massa complicats per a mi. Ni tant sols els vull entendre. Seria una altra inutilitat.

—Saps que em vindria de gust ara, Serguei?

—Banyar-te.

—Exactament. Un gran bany i una bona rentada. Començo a sentir un gran enyorament d’un llac italià on solia anar quan tenia vacances… no pots imaginar el que donaria per poder trobar-me ben lluny d’aquest infern.

—Jo en tindria prou si fóssim a la vora del llac. Ingrid i Yasser no poden pas imaginar-se la sort que han tingut. Hauran avançat alguna mica en la investigació? No sé què decidirà el comandant, però si ens diu que ens quedem aquí exigiré una nau per poder anar al llac a banyar-nos.

—Hi estic d’acord. Confio que el cor endurit de Hans-Deiter es compadeixi de la inutilitat de la nostra estada aquí. Mentrestant podries anar a buscar una mica més de te gelat.

—Fa massa calor per moure’m, Ornella. Ni la idea del te seria suficient per fer-me alçar en aquest moment.

Ornella va pensar a alçar-se ella, però també va decidir que l’esforç no valia la pena. Va observar aquell àrid desert, el núvol de pols que aixecaven els robots i les ruïnes circulars. Tot allò era d’una pobresa esglaiadora.

—Al cap i a la fi —va dir— el que m’estranya és el fet que no hi hagi senyals d’aquesta misteriosa civilització. T’has adonat que no tenim imatges, ni símbols que demostrin que en aquest planeta hi ha hagut una cultura?

—És veritat —va estar d’acord l’antropòleg—. Els únics símbols que hem trobat són aquells que hi havia a la base de les columnes de metall a Delta Pavonnis IV. I no podem ni estar segurs que aquells símbols pertanyin als constructors de les ruïnes circulars. Em sembla que sigui qui sigui qui ha viscut aquí, es va limitar a existir i desaparèixer sense deixar rastre del que pensava, com vivia, la seva imatge i la imatge que tenien de la seva civilització i de l’Univers. I encara cal saber si de fet va existir alguna civilització en algun moment de la història de Delta Pavonnis III. Almenys una civilització amb models culturals que nosaltres siguem capaços d’entendre.

Ornella va aprovar la idea de Serguei amb un clar moviment del cap. Semblava que s’havien excedit en l’art d’enfosquir la seva història, la seva existència remota.

—Imagines? Una civilització mil·lenària que només ha existit per deixar el rastre de mitja dotzena de ruïnes circulars. No en sé massa, d’història, però em sembla que això no ha passat mai a la Terra.

—Estàs parlant de models culturals terrestres, i per això podries equivocar-te, per antropomorfisme i etnocentrisme. A més a més, a la Terra hi ha un exemple que mai no s’ha explicat del tot i que té una certa semblança… vull dir l’illa de Pasqua.

—M’agradaria imaginar-me’ls, els habitants d’aquest planeta. Potser si ho sabéssim seria més fàcil aclarir tot aquest embolic.

Serguei Danovitch va arronsar les espatlles. Tots ells estarien disposats a donar-ho tot per saber alguna cosa i com més sabessin més donarien per conèixer noves dades. I sempre era així, ho duien a la sang.

—No puc imaginar com devien ser —va dir ell després d’un moment en silenci—. Ara no tinc ni el més petit dubte que no tenien dos braços, dos ulls, dues cames i una simetria binària.

—Ja hi som amb les teves simetries!

—Potser encara no t’has adonat que aquest és l’únic descobriment que hem fet fins ara.

—Bé!… Les conclusions que en treus són molt especulatives, has d’admetre que són massa arriscades.

—Potser no m’acosti gaire a la realitat, pot ser fins i tot que m’equivoqui de mig a mig, però d’una cosa pots estar ben segura: que eren molt diferents de nosaltres. Tenien un altre aspecte, una altra filosofia de la vida, probablement unes altres preocupacions.

—Ja hi tornem a ser! Ja t’has embrancat en la filosofia de la vida! Vas massa de pressa…

—Doncs és així, Ornella. Tu menysprees aquests conceptes tan bàsics com l’anatomia de l’home i les seves influències en els actes que realitza. Pots creure que no hauries de fer-ho si comprenguessis prou bé, i no només això, moltes de les actituds morals, que van ser dominants durant la història de la nostra civilització.

Ornella Procci semblava divertida. L’antropòleg certament no pretenia convèncer-la que l’home era com era només pel fet de posseir dues mans.

—Ja ho sé. Quan tornis a la Terra fundaràs la lliga per una nova humanitat. El lema principal serà: «Allibereu-vos! Tots amb tres braços i cinc cames!».

—Com a càstig per les bestieses que m’estàs dient, vés a buscar el te gelat.

—D’acord, d’acord. Ja hi vaig —va dir la dona tot aixecant-se i anant cap a la tenda d’on va tornar amb una ampolla gelada.

Ornella va tornar a seure i serví la beguda en els gots que hi havia damunt la taula des de feia estona, calents i totalment eixuts.

—Sort que el generador funciona —va dir sospirant.

—Almenys tenim això. —Serguei engolí complagut un glop del líquid—. Ara que has tornat a ser una dona ben educada, escolta’m amb atenció. Quin deu ser el raonament més bàsic de la humanitat? No serà el raonament dicotòmic? El blanc-negre, mal-bé, sí-no?

—Sí, però…

—Deixa’m acabar! Quantes filosofies maniqueistes no ha conegut la humanitat? Quants idiotes no han pogut passar per persones importants gràcies a l’ús i abús d’eslògans maniqueistes i absurds? Per què?

—Perquè tenien dues mans! Deixa’m riure abans que me n’oblidi! De debò, faria una bona riallada si no tingués tanta calor.

—Res d’això. Els homes tenien dues mans, sempre les han tingudes. Però quan l’home va aprendre a fer-se, a construir-se ell mateix, va provar d’entendre el món a través de la pròpia realitat i dins d’aquesta, de la seva realitat física. És clar que hi van haver altres factors que van influir en tota l’evolució i jo no sóc un organicista que intenti explicar-ho tot pel fet que l’home és com és. Però l’home, des del principi, va descobrir que tenia dues mans, una de destra i l’altra menys apta. Des del principi va comprendre que era fàcil, i moltes vegades útil, dividir les coses en dos grups: nosaltres i els altres, els amics i els enemics. Finalment arribà la filosofia i la religió. El camí estava traçat.

—Em sembla que oblides que l’home també té un sol cervell, un sol cor, un sol sexe i jo què sé què més.

—Però cap d’aquests conceptes és primari, apriorístic… i quant al sexe, que potser és el més antic en adquisició, no n’hi ha un, sinó dos. Tots els altres són coneixements més recents, són resultats de la investigació després de passar per damunt d’una llarga sèrie de tabús. Tot el pensament antic, anomenem-lo així, va evolucionar sobre aquesta base dicotòmica. Això va influir, i encara té influència, en la manera de pensar de l’home.

—Bé, d’acord. Admeto que potser tinguis raó en alguna de les coses que dius. Però on vols arribar amb tot això?

—Enlloc. Però m’agradaria (i ja estic com tu) saber quina cosa ha tingut influència en la formació filosòfica d’una civilització que en comptes de ser dicotòmica era circular.

—Pels resultats que podem constatar, aquesta influència va ser molt nefasta.

—Subestimes molt els altres, el que és desconegut. No hauries de fer-ho. Allò que és desconegut es pot posar un parany i cal estar alerta, Ornella.

—Por?! Ja t’assembles a Jean-Pierre!

—No. El que jo pretenia dir és que tot això està molt per damunt de nosaltres. Potser no els va donar bons resultats, potser van ser víctimes del planeta on van néixer, potser han desaparegut sense glòria. Però, tot i així, no puc evitar de sentir un gran respecte davant les restes d’aquesta civilització, per poc que ella em transmeti… a més a més, aquest és el meu sentiment davant de qualsevol civilització… des dels aborígens d’Austràlia fins als constructors de les ruïnes circulars.

—Excel·lent. —Ornella Procci somreia—. Només confio que aquest respecte no sigui només nostre i conseqüència del terrible defecte que suposa tenir dues mans.

—Saps que hi ha dies que ets insuportable? Impossible d’aturar?

Serguei Danovitch es va aixecar, va agafar l’ampolla i es va ficar dins la tenda de campanya.

La tarda anava caient damunt les ruïnes circulars de Delta Pavonnis III.

7

Només quan va començar a sonar el timbre de l’intercomunicador la biòloga va adonar-se que ja era de nit.

Ingrid havia passat tota la tarda immòbil, incapaç de fer res més, perduda en els seus somnis distants i en un malson que ja no sabia si era un fet real o només la imaginació.

I si les veus que havia sentit no fossin només producte de la imaginació? Tot estaria perdut… Per a la humanitat… Per a tots ells. Amb tot…

No podia explicar res als altres. Potser havia embogit, i si no era boja, no seria pas ella l’àngel anunciador de la desgràcia. Preferiria desaparèixer.

El soroll del timbre es va fer més pesat i va ser en aquell moment que va adonar-se que Yasser Akmal no havia tornat… només llavors va adonar-se que havia passat la tarda tota sola.

—Yasser! —va cridar, però en resposta només va rebre el silenci del bosc.

El timbre continuava omplint-li les orelles. Va comprendre que la trucada procedia de la nau Marco Polo. Què els respondria? No podia pas dir que…

Va apropar-se a la ràdio i sense esperar que el comandant parlés va explicar tot el que havia passat fins al moment que Yasser va marxar cap al bosc.

—I després? —va preguntar la veu de Hans-Deiter, deformada per l’estàtica i la distància.

—No sé res més —va mentir la biòloga—. Ha marxat fa hores i encara no ha tornat ni s’ha posat en comunicació amb mi.

—I tu no has fet res?

Ingrid va respondre amb el silenci. No hi havia res a dir. No tenia cap seguretat del que li havia passat i si els seus records eren certs comprenia per què no havia estat capaç de sortir d’aquella feixuguesa… d’aquella por.

—Almenys s’hi ha endut un robot? —tornà a insistir la veu del comandant.

—No ho sé… em sembla que sí… no n’estic segura.

—Ingrid, què t’ha passat? Tu no has fet res?

—No, Hans-Deiter, no he pogut. No sé què m’ha passat. Tinc por. —La veu de la biòloga ara mostrava angoixa.

Dalt la Marco Polo el comandant estava sorprès. Va obrir la boca per dir alguna cosa, però va sentir la mà de l’astronavegador que li premia el canell. L’expressió de Jean-Pierre no amagava la seva inquietud.

—Ingrid! —va dir finalment el comandant calmosament i amb fermesa—. No et moguis. Immediatament ens reunirem amb tu. Hauràs d’esperar una estona només.

Després de tallar la comunicació el comandant es va girar cap al seu company.

—Tocada? —I va fer el gest corresponent fent girar l’índex en la templa.

—No ho sé. Potser és conseqüència de la culpa i la solitud. Hem d’espavilar-nos. Anem?

—Primer hauríem de posar-nos en contacte amb els altres.

—D’acord. —Jean-Pierre va fer immediatament la comunicació i va esperar que responguessin.

—Aquí l’Omella Procci, farta de calor i de pols, oient assídua de la manca de novetats transmeses per la nau Marco Polo (que a més és l’estació que es pot escoltar amb més freqüència perquè la ràdio és incapaç de sintonitzar altres emissores), disposada a acceptar tot seguit qualsevol suggeriment per abandonar aquest indret paradisíac on ens han plantat.

—Novetats? —va voler saber el comandant.

—Una teoria interessant que en Serguei ha elaborat sobre mans i dicotomies que probablement ell mateix voldrà exposar. És una mica llarga i temo que els dos us adormireu abans que ell acabi. Sento que per un atac de malhumor i emmurriament en Serguei s’hagi entaforat a la tenda des de fa una bona estona i no estigui disponible. Pel que fa a progressos… Niente! Tot segueix igual. Les ruïnes circulars continuen impertorbablement circulars, i tot i que han estat sotmeses a intensos interrogatoris, s’entossudeixen a no dir res. Els robots necessiten, com nosaltres mateixos, un bany… estan irreconeixibles després de tant fer-los anar amunt i avall per la pols tot cercant una entrada subterrània que potser no existeix. No teniu una nau que us sobri perquè puguem anar de tant en tant a prendre un bany al llac?

—Em satisfà sentir-te de tan bon humor, Ornella. Malauradament les coses no van tan bé a la vora del llac. Vosaltres opineu que heu topat amb un carreró sense sortida.

—Un carreró sense sortida i amb molta pols, Hans-Deiter. Què ha passat pel llac?

—Després t’ho explicarem. De moment prepareu-ho tot perquè us anirem a recollir d’aquí a una estona.

—Ho he sentit bé? No discuteixes ni res? Hans-Deiter, si algun dia tinc un fill li posaré el teu nom.

—Fi de la comunicació, Ornella.

El comandant va desconnectar la transmissió i tornà a esguardar el rostre de l’astronavegador. Jean-Pierre s’agafava la cara entre les mans i tancava els ulls.

—Què hi ha? —va preguntar.

—Estava pensant en el que ha dit Yasser. És molt probable que tingui raó. És clar que aquella trobada de l’Ingrid ha d’haver estat amb alguna espècie desconeguda de vida nativa.

—Creus que Yasser pot trobar-se en algun perill?

—No ho podem saber. —L’astronavegador es va aixecar i s’adreçà cap a la porta de la sala de comandament—. Amb tot, em sembla que no corre cap perill. M’amoïna molt més Ingrid que Yasser.

—Creus que ell s’haurà entretingut enraonant amb l’indígena i s’haurà oblidat de l’hora?

—Així ho espero, Hans-Deiter.

L’ascensor baixà silenciosament i conduí els dos homes fins al darrer pis de la nau on es van posar els vestits espacials i van entrar dins la cambra de compressió.

Feia exactament trenta dies que la nau Marco Polo havia arribat al sistema planetari de Delta Pavonnis.

8

Yasser Akmal no va fer-se acompanyar per cap robot per no espantar amb l’home de metall l’ésser que pogués haver-hi dins el bosc.

No imaginava com podien ser els indígenes de Delta Pavonnis III, però si jutjava per l’absència de senyals d’una civilització tecnològica, no seria estrany que desconeguessin les màquines i sentissin recel si en veien alguna.

Fou fàcil seguir el camí de la biòloga. Les herbes trepitjades i els matolls apartats havien obert un petit camí que anava cap a dins del bosc.

L’única remor que se sentia era el resultat dels vols incessants d’aquella mena d’insectes que havien observat d’ençà que havien arribat i que fins ara eren els únics animals que havien descobert en aquell planeta.

Tampoc en el llac, fins on havien pogut explorar, havien trobat senyals de cap vida animal.

El bardissar li enganxava el vestit espacial de tant en tant i a mesura que avançava se li feia més difícil fer camí. Ingrid s’havia espantat i ell procurava preparar-se per l’encontre amb els aliens per no sentir por ni repulsió. Una cosa, però, era preparar-se i una altra, totalment diferent, enfrontar-se amb la realitat.

Sobtadament s’acabà el caminoi. Davant d’ell, bruscament, només hi havia el bosc espès, impenetrable en aparença.

Cercà amb la mirada el rebrot que la biòloga no havia pogut arrencar. Després de fer un giravolt complet, tornà a buscar-lo amb més atenció. Va observar minuciosament al seu voltant fins que el va descobrir.

Tal com li havia dit la seva companya, era un rebrot en forma de raïm pediculat. En el fragment terminal de cada pedicle hi havia una formació esfèrica que semblava una petita gota d’aigua i en el seu interior alguna cosa negra que es movia.

—«Ous!» —va pensar Yasser, pronunciant alhora la paraula a mitja veu. Un niu amb ous. Probablement serien només larves d’insectes, si és que els animals de Delta Pavonnis III també passaven per metamorfosi.

Continuà observant com hipnotitzat el rebrot immòbil enmig del fullam verdós.

Només va recordar el que havia vingut a fer quan experimentà un lleu tacte en alguna part del seu cervell i tot seguit una idea estranya, sense paraules però amb sentit. Tot i així, absolutament estúpida.

—És clar que encara no han madurat! —va respondre en veu alta adonant-se al mateix temps que ningú no li havia preguntat res. Per tant, allà hi havia encara l’estrany. L’inquietava la seva actitud davant aquell rebrot. Yasser cercà amb la mirada l’altre, però no aconseguí descobrir res més enllà de la vegetació espessa del bosc.

—On ets? —va preguntar el tècnic de motors en veu alta, tot i experimentar la sensació que per l’altre, fos qui fos, els mots no devien tenir cap sentit.

No obstant, la resposta no va tardar a sorgir dins el seu cervell, indiscutiblement clara, tot i ser inaudible. Era una sensació estranya. Semblava que n’hi havia prou a fer la pregunta i el cervell responia com si sempre l’hagués coneguda.

«Aquí». Era un aquí massa llunyà, indefinible. Podria significar dins el seu cap, o en qualsevol indret llunyà del bosc.

—On? No et veig enlloc! —va insistir Yasser Akmal disposat a encarar-se amb l’estrany—. Ets un pavó?

Transcorregué un moment sense cap resposta. Després va tenir una sensació confosa dins el cervell. L’altre havia respost la seva pregunta però havia utilitzat conceptes incomprensibles pel tècnic de motors. És clar que no era un pavó. Yasser es va sentir imbècil. No podia utilitzar aquella mena de conceptes en aquella conversa si volia arribar a una comunicació eficaç.

—On ets? —va tornar a preguntar mentre es concentrava en una imatge del bosc que l’envoltava.

Aquesta vegada la resposta va ser immediata. L’indret on era l’altre es va fer visible. Yasser es va tombar i el va veure.

Era verd com el bosc. No devia fer gaire més d’un pam. No tenia braços ni cames, més aviat semblava un tronc, inert, sense fulles. Podria passar per un vegetal si no fossin els guspireigs que resplendien a sobre del seu cos. Ulls? Potser eren els ulls, però en aquest cas devia ser el millor observador de tot l’Univers perquè els guspireigs eren incomptables.

Planava damunt una fulla. Aquest era el terme més exacte, planava. La fulla no semblava notar el seu pes i es mantenia igual que totes les altres fulles del ram.

El cos formava un tronc cònic on la base més gran estava ocupada pels guspireigs. Estava immòbil.

—Ets menut! —va dir Yasser Akmal mentre somreia.

«Ets un atabalat», va ser la resposta emesa per l’altre. Però aquest mot no és exacte. Aquell ésser va comunicar-li una sensació molt forta. Va dir que Yasser corria vertiginosament amb els seus conceptes, en els seus actes, en els seus judicis. Corria vertiginosament per la vida. Corria massa, anava massa de pressa, fins i tot en la seva correguda cap a la mort. No era una visió gaire afalagadora i el tècnic de motors se’n va ressentir.

—Jo sóc un home. I tu?

«Jo sóc un home», va respondre l’altre i va deixar una sensació de dubte en el que acabava de dir. Quedava clar que «home» era un concepte. Espècie intel·ligent i dominant en un planeta? Concepte universal d’espècie? Al tècnic de motors li resultava difícil ultrapassar les dificultats de comprensió i expressió.

—Homo Sapiens! —va ratificar, mentre imaginava un home perfecte d’imatge semblant als grecs de l’antiguitat.

«Rhill». I en el cervell es va formar la imatge d’un germà bessó d’aquell amb qui parlava.

—Jo sóc en Yasser. —L’home es tustà el pit amb la mà, com havia vist fer a les pel·lícules de la seva infantesa quan l’home es trobava amb altres espècies les quals, increïblement, parlaven totes l’anglès i tot sovint feien el paper de retardats mentals.

«Rhill», va confirmar l’altre, sense alterar gens la imatge emesa.

Durant un moment Yasser no va saber què dir, ni què preguntar. No era que li manquessin temes. El més difícil era trobar la manera.

Llavors va sonar un avís-comanda-ordre i va girar novament la mirada cap al rebrot en forma de raïm. De cada una de les gotes fluïdes ara emergia una forma ben definida semblant del tot als insectes que havien estudiat al campament.

Sortien del líquid i començaven a volar cap a l’arbreda.

—Han nascut! —comentà l’home.

«Viuen però no volen… no saben… són atabalats, encara més atabalats que l’Homo Sapiens Yasser…». En la resposta de l’altre hi havia buits i conceptes impossibles d’entendre.

Un cop tots els animals havien marxat, Yasser tornà a mirar el rhill de fit a fit.

—Parla’m del planeta, del llac i el bosc, de les ruïnes circulars, dels rhills!… —El tècnic de motors va imaginar cada una d’aquelles coses tot intentant d’imprimir una expressió de dubte i de curiositat—. I jo t’explicaré el que som, com hem vingut i per a què som aquí.

«Em deixes entrar?». No havia estat ben bé una pregunta. Més aviat era una afirmació espantada i al mateix temps duia una gran càrrega de satisfacció.

En Yasser no va respondre. No va tenir temps.

Va sentir que el pensament conscient fugia del seu cap i alguna cosa estranya ocupava el seu lloc. Encara va restar-li temps per enlairar les mans fins al seu front en un gest instintiu abans de caure a terra.

—Yasser! —cridava una veu llunyana, mentre algú li sacsejava el braç. Però no era només això. Algú s’entretenia també a tocar música d’una qualitat dubtosa dins del seu cap. Potser no era tant de la qualitat com del to alt d’allò que s’havia de queixar. Ningú no tenia dret de braolar tant i tan fort.

—Yasser! —insistia l’altra veu que semblava venir del fons d’un pou. Però era ell qui havia caigut. I el pou era fosc, sense estrelles, fred. Els pous tenen granotes, i gripaus, però en aquell pou no hi havia ni verdet. No, no podia ser un pou. Potser un forat, un barranc.

—Yasser! —Aquell beneit un altre cop. Ja no era possible que un pogués anar amb una dona bonica a un bar a beure unes copes sense que el molestessin com si hagués comès el pitjor crim de l’Univers. Molt bé, estava embriac, i què? Ningú no hi tenia res a veure. Ja ni tan sols respectaven una ressaca.

—Yasser! —De fet, ja no hi havia respecte. I a més a més, semblava com si algú s’entestés a arrencar-li l’espatlla amb aquelles estrebades violentes. Ben mirat no era només el cap que li feia mal. Era tot el cos. Potser l’havia atropellat un camió o un tanc… Encara que els tancs no solien acostar-se als bars nocturns.

—Yasser! —Era pitjor que un despertador. Va intentar de moure una mà per aturar-lo però no va trobar el botó. És clar, devia ser un despertador molt modern. Volia fugir i ells intentaven agafar-lo. Eren capaços d’inventar tota mena de coses per retenir-lo. Eren uns poca-penes!

—Yasser! —El tècnic de motors va obrir els ulls. Era fosc. Dues formes s’inclinaven cap a ell. On seria l’amigueta amb qui havia passat la nit?

—Com estàs?

A més a més encara pretenien que els parlés. Eren absolutament uns cretins. No s’adonaven que ell només volia dormir?

—Anem a buscar una llitera? —va opinar una de les figures—. No pot pas posar-se dret.

—Yasser, et trobes bé? —va preguntar una altra veu.

—Em trobo bé —va respondre finalment el tècnic de motors—. Qui m’ha atropellat?

—Ningú. Has vingut aquí a primera hora de la tarda i no sabem què t’ha passat després. —Hans-Deiter va apropar el seu rostre al de Yasser.

—Hans-Deiter!

—Qui esperaves? La Marilyn Monroe?

—Merda! Què m’ha passat?

—Hi ha qui diu que t’has trobat amb un indígena en privat.

—El rhill! És clar! Però després…

—Pots aixecar-te?

—Si m’ajudeu…

Els dos homes van aixecar el tècnic de motors. Yasser va sentir vertigen però no va tornar a perdre el coneixement.

—I doncs? —va preguntar Hans-Deiter Weiss.

—M’aguanto.

Mentre s’allunyaven en direcció al campament, tots tres van rebre el darrer missatge del rhill.

«Bons futurs, Homo-Sapiens-Yasser». I van sentir encara la fressa de les fulles i el zumzeig que va fer aquell estrany quan va sobrevolar per damunt dels seus caps.

La nit era fresca.

9

Els humans havien encès una foguera amb branques seques i ara eren al voltant tot bevent un te que havia preparat l’antropòleg.

En la nit silenciosa només se sentia l’espetec de la llenya i la lleugera olor perfumada que feia la fusta en cremar-se.

Des que havia tornat Yasser, poc s’havia parlat. Li havien demanat que expliqués la seva aventura però el tècnic de motors havia exigit una mica de temps per recuperar-se i ordenar els seus pensaments.

Cosa que no li resultava gens fàcil.

D’entrada, tot semblava canviat. Els records s’amuntegaven i es succeïen sense control i formaven associacions al·lucinants. Durant alguns temps l’únic que Yasser sentia era la confusió que l’envaïa. Després, en la mesura que aquesta s’anava esvaint, va sorgir l’esverament. Sense necessitat de pensar tenia respostes per a totes les preguntes.

Era evident que el rhill havia desembalat tots els secrets. Ell sabia. No coneixia els motius del perquè les coses eren així, senzillament sabia.

Després del darrer glop de te calent es va decidir a parlar.

—Ja deveu saber què va passar amb l’Ingrid. Més tard jo vaig seguir el camí fins a l’indret on ella havia estat abans i vaig observar el famós rebrot. Allò no era res més que un conjunt de larves d’insecte, a punt de sortir de l’ou. No estic segur que fossin larves i ous, però el que va sortir d’allà dins eren insectes semblants als que havíem estudiat. I abans que naixessin vaig rebre el primer missatge del rhill. Em va dir que els insectes encara no eren madurs. Després hi va haver un intercanvi d’idees força difícil. Ells no parlen, o, almenys, no vaig sentir que fes cap so. Tots els missatges quedaven com impresos en el meu cervell. Tot i així, la comunicació era difícil. Hi havia conceptes que jo no comprenia. Aleshores, no sé com, vaig tenir el pensament que volia saber més coses sobre el planeta i els rhills. L’estrany va interpretar aquell pensament com una invitació per una comunió més íntima. En dic comunió més íntima, però desconec com va anar. Em sembla que ell em va dir que anava a entrar dins meu. És la darrera cosa que recordo. He recuperat el coneixement quan vosaltres heu arribat.

—No recordes res del que ha passat mentre tu i el rhill us trobàveu en aquesta… comunió, com tu l’has anomenada? —va preguntar Serguei Danovitch.

—No recordo res del que ha passat, però en canvi recordo tot allò que el rhill m’ha dit durant aquella estona. Tinc totes les respostes per a les preguntes que tant ens hem esforçat a resoldre. O, almenys, crec que les tinc. Cada vegada que faig alguna d’aquestes preguntes, trobo immediatament la resposta. No sé els perquès, però sé com han passat les coses i com són en aquest planeta.

—Han estat els rhills els qui ens han convidat a visitar el planeta? —va preguntar la química.

—No. Els rhills mai no han sortit d’aquí, mai no han desenvolupat una societat tecnològica, ni els interessa gens el que passa més enllà del llac i el bosc.

—Com anomenen el seu planeta? —va preguntar Jean-Pierre Dennis.

Per un moment Yasser Akmal romangué silenciós abans de respondre.

—Suposo que en diuen Món. No n’estic segur, però no puc trobar cap més expressió que ells hagin utilitzat per designar-lo. Ells viuen i són el Món. No tenen cap mena de societat. Aparentment tampoc tenen sexe, o si el tenen, el rhill amb qui vaig parlar no me’l va revelar.

—Com són? —va voler saber Ingrid, arraulida al seu racó, embolcallada amb una flassada.

—Són petits… aquest qualificatiu no els agrada. Fan una mica més d’un pam, són verds, del color del bosc, cònics i a la part superior del cos tenen un nombre impressionant de lluïssors que semblen ulls però que poden tenir altres utilitats més enllà de la visió…

—I volen! —va comentar el comandant interrompent Yasser Akmal—. Fa molt que hi són, al planeta?

—No li he preguntat i ell no m’ho ha dit. No obstant, tinc la impressió que ha citat el fet que sempre han existit, cosa que em sembla impossible. Sigui com vulgui, tenen certament una longevitat impressionant. M’ha dit que ell existia des del principi del món. Em sembla que hi ha d’haver alguna idea falsa en tot això, potser perquè ells també es creuen part integrant del planeta. Tot i així no tinc cap dubte que el rhill és molt més vell que qualsevol home. No sé el perquè, només sé que és així. Potser per aquest motiu també ens diu que nosaltres anem accelerats. Creuen que nosaltres recorrem vertiginosament la vida, que mai no ens hi aturem, i que aquesta és la raó per la qual morim més aviat. Per a ells nosaltres som una raça d’atabalats.

—Vols dir que coneixen altres races? —va preguntar Serguei.

—Sí, coneixen altres races. Per a ells totes són semblants, totes són espècies apressades. Almenys hi ha hagut tres referències molt concretes a espècies intel·ligents. Nosaltres, els manipuladors i els caminants.

—I totes elles existeixen a Delta Pavonnis III?

—No. Els manipuladors van desaparèixer en temps passats. Penso que ell m’ha dit que van sofrir un daltabaix i es van extingir. Eren una altra raça d’accelerats. Van viure aquí al planeta molt després de l’aparició dels rhill i van desenvolupar artefactes, eventualment una tecnologia, encara que això és impossible de determinar, ja que el concepte tecnologia no existeix per a ells. Ha estat clar en concretar que han estat els manipuladors els que van construir les ruïnes circulars i creu que van ser ells els que van anar fins a Delta Pavonnis IV. El rhill amb qui he parlat no m’ha aclarit per què servien les ruïnes, però opina que no formen part del Món. Els manipuladors no li agraden, i els troba grollerament accelerats.

—I els caminants? —va preguntar novament l’antropòleg.

—D’aquests en sabia molt poc. Van arribar quan els manipuladors ja havien desaparegut. Sorgeixen de tant en tant i després tornen a marxar. Desconeixia totalment d’on venien i el que volien, encara que ell creu que no viuen gaire lluny del bosc. L’única cosa que ha dit d’ells és que passaven pel Món, o sigui el llac i el bosc, sense cap propòsit aparent. Quan es trobaven els rhills els feien sempre alguna pregunta i ell els apreciava per la qualitat de les preguntes. Em sembla que la qüestió fonamental d’aquests contactes es resumia a discutir els aspectes del temps. I si m’ha dit més coses sobre aquest tema han estat certament conceptes incomprensibles.

—Van ser ells qui ens van convidar a venir? —va preguntar Jean-Pierre Dennis.

—El rhill opinava que sí, que si algú ens ha convidat només podien ser ells. Tot i així, ho ha considerat una gran impertinència que només es podia disculpar pel fet de ser una raça d’atabalats. Curiosament no sempre els considera accelerats. No puc arribar a explicar aquesta discrepància.

—Això d’accelerats és clarament un concepte etnocentrista —va comentar l’antropòleg—. I en relació a nosaltres, què era el que opinava el teu amic rhill?

—No sé si pensava alguna cosa. No n’ha dit res a part de qualificar-nos de perillosament atabalats.

—Interessant, sens dubte. —Serguei Danovitch es va aixecar i es va servir més te—. També t’ha dit quina era la visió que ell tenia del Món i de l’Univers?

—De l’Univers no en tenia cap visió. La història de viatjar entre les estrelles l’ha considerada d’una inutilitat total. Quant al Món, el llac i el bosc, no me n’ha comentat gran cosa. Només he tingut la impressió que els considera com una llar.

—I els altres rhills?

—No me n’ha parlat. Només ha comentat que existien i prou.

—Has tingut la impressió que per a ell era important que nosaltres estiguéssim aquí? —va preguntar la biòloga, més encongida i en veu més poruga.

—No. Em sembla que els és indiferent. Nosaltres no pertanyem al Món i tot allò que els és estrany no els interessa.

—Molt interessant —va comentar Jean-Pierre Dermis—. T’ha descrit l’aspecte dels manipuladors i dels caminants?

—Vagament. Els caminants són una mena de figures negres, sense forma i sense rostre. Els manipuladors em sembla que volaven, però la seva imatge encara és més incomprensible per a mi.

—I tenien ulls? —va insistir l’antropòleg.

—No ho sé.

El silenci va caure en el cercle dels humans durant una bona estona. La foguera s’anava apagant, lentament, i una brisa lleugera onejava els colors roents de les brases.

Els lleus espetecs i la flaire del foc era tot el que se sentia en aquella nit tranquil·la, pacífica potser.

—No ens ajuda gaire, no creieu? —va acabar per dir el comandant mentre afegia algunes branques seques al foc.

—És difícil establir una teoria que expliqui totes les dades que posseïm —va estar d’acord l’astronavegador—. Amb tot, hi ha dues històries diferents enmig d’aquest embolic. És veritat que les dues tenen relació amb la nostra vinguda, però aquesta relació només es veurà quan trobem els caminants, si és que han estat ells els que han enviat l’intrús.

—Dues històries. Una remota, la història d’aquest planeta i la història dels manipuladors, i l’altra actual, la dels caminants —va confirmar Ornella—. Em sembla que tens raó, Jean-Pierre. Hauríem vingut, pel que sembla, per conèixer la història dels manipuladors i per escoltar el missatge que els caminants ens volen donar, oi?

—Sí, pot ser que sigui així —va comentar l’altre—. Encara que hi ha alguna cosa que no s’ajusta enmig de tot això… I després, ens quedem amb els rhills com l’únic enllaç que ens uneix entre les dues històries. Hi ha alguna cosa estranya, tanmateix…

—I tant si hi és. —Serguei Danovitch va beure una mica més de te—. Per què l’intrús no ens va explicar la història dels manipuladors i ens va donar immediatament el missatge? Per què tot aquest viatge? Em sembla que tot això és inútil.

—Potser ells no hauran estat capaços, com nosaltres, de descobrir el secret de la desaparició dels manipuladors. Això explicaria entre altres coses les preguntes que fan als rhills sobre el temps —va proposar el comandant.

Serguei es va aixecar, es va acostar a la biòloga i li va posar una mà damunt l’espatlla.

—A tu què et sembla? —va preguntar-li.

—A mi? —Ingrid Bergstrom va semblar que s’encongís encara més dins la flassada—. No em veig capaç d’opinar.

—No és veritat —va insistir l’antropòleg—. Què en penses de tot aquest ecosistema, de tot aquest equilibri, dels animals que aquí es desenvolupen? Jo encara no he format una teoria completa sobre els manipuladors i necessito saber el que tu, com a biòloga, penses de tot això.

Ingrid Bergstrom va sentir que totes les mirades es concentraven en el seu rostre. Allà estava, embolicada amb una flassada, enfrontada finalment amb la veritat… i, pitjor encara, amb l’única explicació possible dels fets. Ella, que sabia el perquè i el com de totes les coses, ella que hauria d’amagar als altres tot el que havia après aquella tarda de malson. Perquè no podia descobrir-se la veritat, perquè la veritat només podria destruir l’esperança d’un futur… i, malgrat tot, ells estaven tan a prop, tan perillosament a prop de la veritat.

—I doncs? —va insistir el comandant.

—En sé molt poc —va mentir ella—. Jo ni tan sols he vist el rhill… Malauradament he reaccionat amb pànic quan ell s’ha posat en contacte amb mi. Amb les dades que tinc no seré capaç d’elaborar un quadre gaire afinat del tipus d’evolució, del tipus de formes de vida i sistemes de manteniment que existeixen en aquest planeta. Sembla que tots els animals d’aquí poden volar. Aquesta és aparentment una llei quasi universal a Delta Pavonnis III. No hem descobert ni microorganismes ni animals terrestres o aquàtics, cosa que és estranya. Em recorda les antigues divisions entre animals i plantes a la Terra. Aleshores es deia que els animals es desplaçaven i no tenien clorofil·la, al contrari de les plantes. Aquí sembla que la característica fonamental dels animals és volar. Per altra banda, aquests éssers voladors no pertanyen a cap tipus d’animal terrestre. Els que hem recollit i observat són animals molt simples, i certament els rhills són molt més complexos i especialitzats. Jo diria que a Delta Pavonnis només hi ha un tipus d’animals. Volen, tenen sistemes digestiu i nerviós, sembla que posseeixen un pigment respiratori, que podria ser clorofil·la en el rhill. El seu sistema reproductor és totalment desconegut.

—Vols dir que, segons la teva opinió, tot allò que és animal natiu vola, és això?

—Amb les dades que jo tinc crec que és això mateix. Abans, en la història planetària, la natura pot haver intentat altres opcions que no van evolucionar. Potser només una espècie ho ha aconseguit i hagi assolit totes les formes que coneixem.

—Ho creus plausible? —va preguntar Yasser.

—No hi trobo cap altra justificació. Potser estic molt lluny de la realitat però no hi trobo cap altra explicació.

—El que és menys important, no obstant, és conèixer la seva evolució —va dir Jean-Pierre—. L’única dada positiva que tenim és que només hi ha animals voladors, una mena d’insectes… cosa que em sembla una mica estranya, ja que si en algun lloc la natura va oferir totes les possibilitats perquè els insectes es desenvolupessin, va ser a la Terra.

—No són insectes. —Ingrid va arronsar les espatlles. Mentre discutissin la natura i el tipus d’animals de Delta Pavonnis els humans no sofririen cap mal.

—Em sembla que per aquest camí ja no podem anar més lluny. M’agradaria sentir el que ens hagi de dir en Serguei… aquesta teoria que l’Ornella ens comentava sobre les mans i les dicotomies. —El comandant fixà la vista en l’antropòleg i li va somriure.

Serguei Danovitch es va tornar a asseure i observà la cara de tots els seus companys.

—L’explicaré —va dir—. Però encara hi ha molts buits en la teoria, que és molt parcial i especulativa. Potser s’acosti a la realitat en alguns punts, per exemple, per més que m’hi esforci no puc explicar el que hem observat a Delta Pavonnis IV.

—Només és per això que no trobes cap explicació? —va preguntar Hans-Deiter visiblement admirat.

—No, és clar que no és només això el que sóc incapaç d’explicar! Hi ha altres detalls dels quals no copso el significat. Delta Pavonnis IV, amb tot, ha de tenir un paper important en l’explicació d’aquesta història. Hi ha dues o tres coses que són dades positives en el nostre coneixement i això és tot el que podem tenir per segur. Primerament, els planetes d’aquest sistema són molt pobres en metalls, de manera que no hi ha cap possibilitat rentable per explotar-los. Hi estàs d’acord, Ornella?

—Quant a la pobresa, d’acord. Quant a la explotació rendible… —La química alçà les espatlles.

—Almenys, per processos tecnològics coneguts —va comentar Jean-Pierre qui, sobtadament, havia pres un aire pensarós—. Em sembla que tens raó, Serguei. O estic molt enganyat, o la qüestió del metall és central en tota la història del desenvolupament de les espècies en aquest sistema planetari.

L’antropòleg va somriure. D’aquell home es podia esperar tot, fins i tot avançar-se dues passes al seu raonament…

—El segon aspecte indubtable —va continuar Serguei— és que els manipuladors van desaparèixer i van deixar les ruïnes circulars. Jo ja havia arribat a la conclusió que no havien estat ells qui ens van visitar amb l’intrús i ja ho he dit a l’Ornella… aquesta era una de les conclusions de la teoria de les simetries i les dicotomies que tant l’han divertida. El que és interessant és que, segons els criteris del rhill, ara sabem que els manipuladors van tenir una civilització tecnològica. La qüestió és saber si, segons els nostres criteris, aquesta civilització seria considerada tecnològica.

—Oblides que el rhill ha admès que els manipuladors són els qui han anat a Delta Pavonnis IV —va recordar Yasser Akmal.

—No sé fins a quin punt això no és un error d’interpretació —va declarar l’astronavegador—. Com és que els rhills que menyspreen tot allò que no és el bosc i el llac, tot allò que no és el seu Món, saben què és Delta Pavonnis IV? Yasser, estàs segur que ell ha entès que això volia dir un altre planeta?

—No en puc estar segur del tot, però…

—I com l’anomenen ells aquest planeta? —va voler saber Serguei.

—No ho sé com en diuen… Suposo que alguna cosa amb significat de fora del Món… no ho sé.

—És evident. Tan evident, que tu no podies transmetre la idea de Delta Pavonnis IV —va insistir l’antropòleg—. No la podies transmetre de cap manera. La pregunta va ser mal compresa pel rhill i la resposta no és creïble. Els manipuladors mai no haurien pogut tenir oportunitat d’anar a un altre planeta.

—Aleshores, com justifiques les estructures de Delta Pavonnis IV? —va preguntar Hans-Deiter.

—No les justifico. —Serguei va arronsar les espatlles—. De totes maneres, no van ser fetes pels constructors de les ruïnes circulars.

—Doncs, podem saber per què? —va insistir el comandant.

—En primer lloc, perquè no posseïen metalls en quantitat i qualitat per desenvolupar una tecnologia que els permetés fer viatges interplanetaris, i en segon lloc perquè qui va construir les ruïnes circulars no podia haver construït els artefactes de Delta Pavonnis IV. Saps, Hans-Deiter, que els habitants d’aquí no van deixar cap signe gràfic, i potser ni tan sols posseïen un llenguatge escrit? Qui va fer les estructures organo-metàl·liques de Delta Pavonnis IV, va deixar ben impresos els símbols que tots vam poder observar, ho recordes?

Hans-Deiter va assentir amb el cap. Allò que l’antropòleg deia tenia sentit.

—I fixeu-vos que enmig de tot això, són els animals que hem observat els qui posseeixen la més gran riquesa de metall en els planetes —va dir Ornella en to apagat.

—Exactament —va confirmar tot seguit Serguei—. Cosa que ha de produir com a conseqüència una competició desenfrenada entre les espècies, oi?

—Sí —va reconèixer la biòloga—. Probablement es mengen els uns als altres per poder sobreviure. I aquesta ha de ser també la raó que hi hagi tan poca varietat d’espècies a Delta Pavonnis.

—Molt bé. Resumint, només sabem que el planeta és pobre en metalls, al contrari dels animals que hi viuen. Sabem que els manipuladors mai no han tingut una tecnologia important i que volaven. En realitat sabem molt poca cosa —va constatar Serguei.

—Bé, però l’Ornella ha dit que tenies una teoria —li va recordar Yasser fent un badall—. Estic massa cansat per continuar escoltant-te i sentir com dónes voltes a l’assumpte. O t’expliques concretament o me’n vaig a dormir.

—Aleshores val més que te’n vagis al llit —li va aconsellar Ornella Procci—. No podries ni imaginar com és la seva teoria. Hi introdueix conceptes com la simetria binària i circular, la importància de tenir dues mans i jo què sé quines coses més. I pitjor encara, la qüestió és que no explica res absolutament de tota aquesta xarada.

—La teoria que he exposat a l’Ornella només es referia a les ruïnes circulars. Ella… com que és… accelerada… —Serguei va somriure— ni tan sols m’ha permès que acabés d’exposar les meves conclusions. Però ara amb les dades noves que tinc, penso tornar-hi a reflexionar. Potser serà útil que ens n’anem a dormir i demà, ben descansats, ho tornarem a discutir.

Hans-Deiter hi va estar d’acord i tot seguit es posà dempeus.

—Per altra banda —va dir mentre anava cap a la tenda—, demà algú haurà d’anar a l’altre campament per examinar com va el treball dels robots. Podeu creure que no seré jo.

Els altres també es van aixecar, disposats a anar a descansar.

L’astronavegador apressà el pas i es va apropar a l’antropòleg.

—Creus que les ruïnes són circulars perquè els manipuladors feien servir culturalment aquest tipus de simetria? —va preguntar Jean-Pierre.

—Això mateix!

—Per tant, mai no haurien pogut ser ells qui ens van enviar l’intrús.

—Tot el que hem observat assenyala en aquesta direcció i els mateixos rhills ens ho han dit.

—Tot i així, de vegades les coses les veiem enterbolides. Moltes vegades ens equivoquem quan jutgem, des de fora, l’ordre de les coses.

—No voldràs pas dir-me que creus que han estat els manipuladors els que ens han enviat l’intrús, oi?

—No, no res d’això. Crec que no hi ha motius per dubtar de la versió dels rhills. Els manipuladors fa molt de temps que van desaparèixer. El que m’agradaria saber és si hi ha alguna manera d’encarar la realitat que pugui justificar la tecnologia que hem trobat a Delta Pavonnis IV, i, al mateix temps, la civilització dels manipuladors. Potser ens estem equivocant sistemàticament en els raonaments. Bona nit, Serguei.

L’antropòleg s’aturà i observà la figura de l’altre mentre s’esvaïa en la penombra. Què pretenia dir-li Jean-Pierre Dennis? Abaixà el cap i ell també se’n va anar a dormir.

La nit de Delta Pavonnis era freda i fosca.

10

Clarejava.

El dia, al contrari dels altres, apuntava grisos i fred. No feia vent.

Les aigües del llac tenien un to verdós-metàl·lic i estaven agitades.

Ornella Procci es va llevar abans que els altres. Fora de la tenda, es va estirar i engolí dues pastilles nutritives. Quina mala sort! Ara que es trobava a la vora del llac feia fred. I ella que havia somiat fer després una capbussada extraterrestre!…

S’acostà a una taula muntada al costat d’un dels grans arbres i la va trobar coberta de petits rectangles de paper rebregat.

Els va desdoblegar.

Eren esbossos de dibuixos fets probablement per la biòloga. Esbossos de criatures monstruoses, gairebé totes cegues, horribles.

En un esbós les ales esteses onejaven en flames infernals. Un altre semblava un símbol fàl·lic que llançava uns petits dards. N’hi havia de tota mena i per tots els gustos. Semblaven fruit dels malsons d’una persona folla.

—Ingrid! —va cridar.

Li va respondre el silenci del bosc.

Va cridar dues o tres vegades a la biòloga sense cap resultat. Arrencà a córrer envers la tenda que l’Ingrid havia d’ocupar i no hi havia ningú.

Després va córrer per la clariana i va enfilar el camí per on la nit anterior havien anat a cercar Yasser.

Potser algun dia la humanitat tindria un passat remot on pogués viure el futur. Potser el present no era sinó un lloc inventat i poblat per éssers fantasmagories però racionals. Potser…

El futur i la humanitat no haurien de ser necessàriament dues línies que caminessin juntes, entrelligades. Res d’això!

No hi havia destins marcats.

Ni déus!… Ah!, si existissin els déus seria tan plaent poder odiar-los!

No. Allò que existia era l’inconegut i la por.

Ingrid es va encongir encara més dins la seva samarreta mentre la seva mà no parava de dibuixar i dibuixar.

El futur quotidià de l’espècie no era més que l’amputació inevitable dels secrets de l’Univers.

Descobrir els secrets, fins i tot els més íntims. Solucionar els enigmes, fins i tot els més ben conservats.

I, qui era l’Home? Què era l’Univers?

La biòloga va apartar els fulls de paper i es va aixecar. Se sentia enze, febrosa, i es va encongir una mica més en ella mateixa.

Va tornar a acostar-se als arbres i va endinsar-se en el bosc.

Algú voldria canviar tota una vida per una hora de veritats. Seria un foll. Maleït Univers que no permetia que ningú somniés. Només malsons!

A l’Home l’atreia l’avenç del futur, i davant la impossibilitat de viure’l, l’inventava.

A l’Home el consumia la impotència d’una vida massa curta per a les seves ambicions… ambicionar l’Univers era com si un cuc de poma ambicionés una fruita de la mida del Sol.

No tenia sentit.

Al seu entorn només hi havia fred i desolació. Però era l’Home qui els havia creat.

La humanitat mai no coneixeria l’Univers per la simple raó que mai seria capaç de comprendre’l, d’abastar-lo.

L’Univers mai no ho permetria!

—Mai! —va braolar fins que va sentir dolor a les orelles.

El dolor la va consolar, la feia sentir més humana.

En el passat fosc de l’espècie, en el present i en el futur, hi havia els estigmes de la derrota, l’espoli de Delta Pavonnis IV només n’era el darrer senyal.

La derrota.

Heu-vos aquí per veure la fi, la vostra pròpia derrota! Volíeu descobrir l’inconegut i aquí el teniu, davant vostre! L’Univers reia.

Amb un humor negre i macabre.

Un dia l’Home va partir, amb l’esperança als ulls. Un dia l’Home va arribar i va veure la inutilitat de la seva partida. Després l’Home va haver de tornar amb la solució… va haver de comprendre que el final…

I l’havien triada a ella per a aquesta missió!

No! No seria capaç. Mai no ho podria fer.

Però havia vingut per a això i per això es trobava allà. I l’havien triada perquè descobrís la veritat. La darrera veritat… la mateixa que tantes altres espècies ja havien afrontat.

Només en aquell moment va adonar-se que tenia la química al davant amb els braços oberts.

Va lluitar, volgué fugir, va cridar, es va debatre.

Finalment aconseguí fugir dels braços d’Ornella i arrencà a córrer cap a dins el bosc. Plorava convulsivament.

11

Els humans van passar dos dies espaordidors a Delta Pavonnis III.

Recerques desesperades primer, i metòdiques després, que els van ocupar. Cada un d’ells es va excedir en la tasca, recorrent quilòmetres de bosc, dormint on queien exhaustes.

També van ser dos dies de solitud.

Cadascú amb els seus anhels, les seves esperances, els seus fantasmes i els seus recels.

El comandant i el tècnic de motors van utilitzar les dues naus d’exploració per cobrir zones de bosc cada vegada més extenses sense cap resultat.

Cap d’ells no va trobar restes de la biòloga. El rastre que va deixar en fugir s’acabava bruscament. Era com si aquella terra estranya se l’hagués engolida.

En contrast amb l’esperit dels tripulants, el bosc continuava impassible, mut, amb el mateix aspecte pacífic de sempre.

Un a un van anar tornant després de dos dies. El pes de la derrota, que era compartida, se’ls veia en els ulls cansats, els cabells desordenats i les granotes esquinçades.

I per què?

Aquella pregunta es repetia sense fi. No hi havia motius per creure que la biòloga no fos una persona equilibrada, fins i tot perquè si no ho hagués estat, mai no l’haurien escollida per formar part d’aquesta expedició. En aparença no hi havia cap motiu per a aquella fugida, per allò que era, certament, un suïcidi.

Potser els rhills sabien el que havia passat, però no n’havien trobat cap més.

Derrotats, cansats i impotents, s’esguardaven mútuament i esperaven que algú trobés una raó plausible.

Tota la resta ja no era important, o potser havia passat a ser el més important.

Al final d’aquests dos dies va començar a ploure. Primerament una pluja fina que més tard es va fer més intensa, densa i freda.

El sòl de la clariana va tornar-se llot.

I hi havia tolls pertot arreu.

Les naus d’exploració no van poder continuar la recerca a causa del mal temps i ningú no va tenir valor per tornar a endinsar-se en el bosc per recórrer els camins ja explorats en la darrera temptativa.

Allà restaren, sols, sota la pluja. Ulls closos, pensaments closos. Mai ningú no va tornar a tenir notícies de la biòloga Ingrid Bergstrom. Desapareguda, sense deixar cap rastre en la densa vegetació del tercer planeta de l’estrella Delta Pavonnis.

Jean-Pierre Dennis es va aixecar amb una expressió dolorida. Les cames li feien mal, se sentia brut, destrossat i xop.

Una pregunta el turmentava. Ningú no l’havia feta i ell tenia por d’haver-la de fer.

—I ara?…

Semblava com si no en quedés res, dels objectius de la missió. Potser ni tan sols havien existit realment. Tot semblava que s’havia perdut. Si hagués pogut fer alguna cosa per la biòloga… Si ella almenys li hagués confiat els seus recels…

Però no. Ella no confiava en ningú i ell, des que va començar l’expedició havia estat considerat en tot moment com l’enemic clandestí que calia vèncer.

Amb tot, tenia la sensació que l’actitud de la biòloga no havia estat irreflexiva. Tenia la sensació, n’estava segur, que Ingrid Bergstrom amagava alguna cosa. Què li hauria ocorregut de fet aquella tarda que Yasser va estar en contacte amb el rhill? Ella mai no havia dit la veritat sobre el que havia passat, n’estava segur. Hauria rebut la visita d’algun dels caminants? O potser havia percebut més enllà que qualsevol dels altres? Potser per ser dona, potser se n’havia adonat emotivament, potser perquè li havien dit la veritat… Però, per què fugir?

Ingrid havia descobert alguna cosa important, sense cap dubte definitiva i espantosa. Res perillós per als seus companys de viatge, ja que en aquest cas els hauria advertit. Ella va fugir per no haver d’explicar allò que havia descobert. Però, què era? Perillós per a qui?

Ara, davant la impossibilitat de tornar a trobar la dona, es penedia de no haver-la conegut més bé. Potser si…

Hans-Deiter Weiss es va cobrir millor amb el sac de dormir i esguardà el sostre de la tenda. El soroll de l’aigua damunt la lona li va donar sensació de confort.

Qui hauria estat l’idiota responsable que la biòloga anés en aquella expedició? Mai no havia sentit que cap tripulant hagués embogit.

I, no obstant, també ell tenia part de culpa. L’actitud de la biòloga ja havia estat estranya aquella tarda que va deixar Yasser lliurat a les seves exploracions i ella no tornà al món fins que la nau Marco Polo la va cridar. Ell hauria hagut de tenir més cura. Hauria d’haver pres precaucions perquè no li passés res a aquella dona.

La discussió de la nit l’havia fet oblidar de tota la resta.

Ella devia haver-se tornat boja, víctima dels seus fantasmes i de l’ambient hostil on es movia. Va fugir i es va perdre. Potser havia caigut en algun indret per allà a la vora, incapaç de respondre als seus companys.

El bosc era massa gran perquè ells poguessin explorar-lo amb prou temps. A hores d’ara els insectes ja devien passar comptes al ferro i als oligoelements de la dona. Tot era molt simple, massa simple en la natura. Mai no es desaprofitava res.

Potser els rhills en sabessin alguna cosa o potser tots estaven entretinguts devorant un cos d’on podien extreure algun metall.

Potser no. Probablement els rhills oblidarien el cadàver i el considerarien una prova més del que passa a totes les races accelerades.

Maleït planeta i maleïda missió. Aquell viatge i aquella expedició no tenien sentit. Els homes sempre podrien tenir l’ambició de saber més, de conèixer-ho tot, però, què valien els somnis quan un es despertava amb la mà plena de no-res?

Per a Ingrid el viatge havia acabat. I per a ells? Què passaria?

Què havien de fer ara?

Yasser Akmal es passejava per la vora del llac. La pluja freda li queia pels cabells i la barba, que continuava creixent desordenadament.

Com tots els homes, ell esperava alguna cosa de la seva vida, havia fet plans, pensava que un dia…

I com tots els altres, ell també havia tingut esperança quan pujà a bord de la nau Marco Polo, imaginava el que trobaria en aquest planeta. Tot havia sortit malament, un èxit complet.

Perquè no-res més no-res continuava sent no-res per més voltes que s’hi donessin, qualsevol que fos l’angle des d’on es mirés l’operació.

O potser era alguna cosa. Això era el que més el preocupava. Potser la biòloga havia trobat la solució exacta i havia fugit. Això era el que pensava l’astronavegador, feia poc que així ho havia dit.

Però no tenia sentit. Si havia trobat la solució, per què havia fugit?

Res no li semblava segur, sonava a fals, semblava una història mal explicada, sense argument, sense principi ni final.

No dubtava de l’astúcia del raonament de l’astronavegador però… com hi ha món! No n’hi ha prou per un home a creure, tenir fe! Cal saber per què, com, quan!

I tot el que podia fer l’astronavegador era especular. No tenia cap prova, no sabia si algú s’havia trobat amb la biòloga mentre ell s’entretenia amb el rhill.

Però la biòloga havia fugit, d’això ningú no en dubtava.

I el més probable és que hagués fugit, esporuguida per alguna cosa.

Però no hi havia hagut cap amenaça. La biòloga va fugir d’una idea, d’una teoria, d’un fantasma? S’havia tocat de l’ala? Qui podria dir el que havia passat? Ben segur que ningú o…

Era força improbable que Ingrid fos la famosa psicòmetra que l’IIE havia enviat a la Marco Polo.

No obstant, si ella no era la psicòmetra, hi hauria d’haver algú en l’expedició que sabés perfectament el que havia passat. Potser fins i tot hi havia algú que hauria pogut evitar que tot allò passés. Maleï…

No. Allò seria impossible. Mai cap psicòmetre hauria pogut preveure que la biòloga fugis sense haver intentat, almenys, evitar la fugida.

I si hi havia algun psicòmetre en l’expedició segurament ho podria explicar tot. D’una cosa ell estava segur. Algú li hauria d’explicar fil per randa el que havia passat i per quin motiu.

Va ser en aquell moment que el tècnic de motors va girar el cap i va veure que la química s’acostava. De sobte li va semblar que havia entès moltes de les coses que excitaven la seva curiositat inquieta.

Ornella Procci no va ser capaç de romandre dins el sac de dormir. Es va llevar i es va rentar. L’altre matí també havia estat així.

Però ara la pluja queia ininterrompudament i gelada.

Encara era de nit, però hi havia una figura que es movia a la vora.

La química arrencà a córrer cap a l’ombra.

Ja estava xopa quan s’adonà que era un home que passejava a la vora del llac.

Tornar enrere no li serviria de res. Va continuar caminant, més a poc a poc, i s’acostà a Yasser Akmal.

Quan ell es va tombar li va descobrir una lluentor estranya en els ulls, la seva expressió semblava diferent de l’habitual.

—Ornella! —va cridar gairebé el tècnic de motors, com si hagués descobert el secret de la vida eterna.

La dona es va aturar i el va observar.

—Vas ser tu, Ornella. Som uns estúpids.

La química va obrir la boca, esverada. No entenia ni un borrall del que l’altre li volia dir.

—Vaig ser jo, jo, de què?

—Vas ser tu qui va intentar que l’Ingrid no fugis.

—Ho vaig fer, sí. Però m’ho dius amb l’aire de qui em culpa del més gran de tots els crims fets en l’Univers.

—Potser no sigui el més gran però certament és un crim el que ens has estat amagant.

—Amagant?

—Sí, Ornella Procci, la psicòmetra… o prefereixes un tractament més cerimoniós?

—Jo?! Psicòmetra?! T’has tornat boig?

—No. M’he despertat. Òbviament ets tu. Qui més podria ser? La teva visita a Hans-Deiter a la presó. La convocació d’una química, òbviament inútil, en una expedició d’aquesta mena. La temptativa frustrada d’impedir que l’Ingrid abandonés l’expedició. Qui més podria ser?

La dona va obrir la boca i la va tornar a tancar. Hauria esclatat a riure davant d’aquell convençut si no fos el fred, la pluja i la ràbia que li recorria tot el cos. Va limitar-se a alçar la mà i bufetejar-lo. Després s’hi va girar d’esquena i va córrer cap a la seva tenda.

Quan hi va arribar, l’aigua que li relliscava per la cara tenia un gust cada vegada més salat.

—Hi ha errors que es paguen cars —va comentar una veu que s’acostava—. Sembla que avui tothom s’ha decidit a prendre un bany gelat de bon matí.

—Eres aquí? —va preguntar Yasser.

—Caminava a l’atzar. Has passat pel meu costat i ni m’has vist. Jo era assegut darrere d’una roca. Després he vist que l’Ornella s’acostava i he pensat que sentir unes veus humanes no m’aniria pas malament. M’he equivocat.

—Has sentit el que li he dit?

—Era impossible no sentir-ho. Has parlat prou alt, massa alt per pretendre dir un secret. —Serguei col·locà la mà sobre l’espatlla xopa del tècnic de motors—. Em sembla que hauríem de fer mitja volta abans d’agafar un bon refredat.

Yasser Akmal es va deixar portar pel company i romangueren callats fins a arribar sota cobert.

Sempre en silenci, van reunir uns troncs secs i van encendre el foc. Es van canviar de roba dins les seves tendes i van tornar i es van asseure al costat de la foguera.

—Ho sento —va disculpar-se l’antropòleg— però he acabat el te. A no ser que vulguis provar la infusió d’una de les moltes herbes aromàtiques que abunden per aquí, només podrem beure aigua calenta.

—Tant se me’n fa de les herbes o de l’aigua —va rondinar el tècnic de motors—. Què em volies dir, no fa gaire, quan t’has acostat?

—Què volia dir-te? Ja no ho sé!… Me n’he oblidat.

—Sí, però m’has dit que els errors es paguen cars o alguna cosa semblant.

—Ah!… allò. Només volia dir que a més de poc delicat, has estat injust amb l’Ornella.

—Però ella és la psicòmetra!

—Pot ser que ho sigui o no. En qualsevol cas, ara no ho sabrem mai del cert. Perquè el psicòmetre també podria ser l’Ingrid.

—Ells mai no haurien enviat un psicòmetre mig boig!

—Tampoc haurien enviat un biòleg en aquestes condicions. —Serguei es va servir un got d’aigua calenta i en va omplir un altre per al company—. Totes les teves proves, llevat el cas de la conversa amb en Hans-Deiter, que jo desconec completament, són perfectament circumstancials. Sóc capaç, i tu també n’ets, de fabricar proves d’aquesta mena, igualment convincents, contra qualsevol de nosaltres.

Yasser abaixà el cap, desmoralitzat.

—Tens raó —va admetre—. Un dia vaig dir això exactament a en Hans-Deiter. Mai no hauria d’haver dit a l’Ornella tot el que li he dit. Hauré de demanar-li perdó.

—Deixa-la. Ella ho comprendrà. Ja t’has preguntat alguna vegada per què el psicòmetre que ha vingut en la Marco Polo, suposant que n’hagi vingut algun, mai no s’ha donat a conèixer?

—Per poder-nos controlar sense que ens n’adonem.

—I creus que algú ens pot controlar sense que nosaltres ho notem?

—Això és el que es diu.

Serguei va negar amb el cap mentre bevia a poc a poc un glop d’aigua.

—No ho crec, Yasser. No tot el que hom diu és veritat. Ell o ella encara no han aparegut perquè no ha calgut. Estic convençut que si sorgeix una situació on es necessiti, ja sorgirà. S’està reservant per a aquest moment, ja que si el descobrim abans deixarà de tenir cap utilitat.

Yasser esguardava amb espant l’antropòleg.

—Vols dir que… que ell no ha cregut necessari evitar la fugida de l’Ingrid?

—Potser no ho havia previst o… o bé s’està reservant per alguna cosa més definitiva i important.

—Més definitiva?

—Sí, Yasser. —Serguei s’acabà de beure l’aigua—. Encara no hem tornat a la Terra, oi?

—Aleshores l’Ornella no és la psicòmetra, és això el que em vols dir, no és veritat?

Serguei va somriure.

—Oi que sí? Per què? Tots podríem ser-ho. Fins i tot és possible que ja no hi hagi cap psicòmetre a l’expedició. Qui sap!…

Van continuar asseguts i en silenci, contemplant les brases acollidores de la foguera.

La pluja continuava caient, ara més forta i més freda.

12

Finalment, després de cinc dies seguits, va parar de ploure.

La clariana estava enfangada i plena de bassals. Els humans van poder seure al voltant de l’ampla taula de treball i tornar a la rutina dels dies anteriors a la desaparició de la biòloga. Però ja no hi havia res que fos com abans.

Una de les cadires estava simbòlicament buida i semblava un pol d’atracció per a les mirades de tothom.

Allà, feia molt de temps, s’hi havia assegut una companya, una amiga, una germana. Respectuosament buit, aquell lloc esperava pacientment.

I la pregunta finalment sorgí espontàniament de la boca de l’antropòleg. Ni tan sols va semblar agressiva.

—I ara?

—Ara —va respondre el comandant després d’un breu moment d’indecisió— em sembla que l’Ingrid, sigui on sigui, s’ha tornat inaccessible a qualsevol recerca o a cap altra acció que vulguem emprendre. Personalment, crec que ha mort.

—Jo opino que haurem de continuar buscant-la —va protestar Ornella, que feia unes ulleres més fondes i tenia la cara més pàl·lida—. Jo, almenys, això és el que penso fer encara que…

—Aquí ningú no pensa fer res —va interrompre-la el comandant amb una severa mirada—. Ningú absolutament està autoritzat a fer res que jo no hagi autoritzat. Això ha de quedar molt clar i d’una vegada per sempre. Sóc jo, qui ha de prendre les decisions i el responsable del que passi. Ja n’hi ha hagut prou amb una Ingrid. S’ha acabat! I tu, Ornella, o bé oblides aquestes idees que deus creure que són molt altruistes però que no són més que pures bestieses, o t’hauré de tancar en algun indret on no puguis perjudicar-te. Ho has entès?

—Sí, comandant! —va dir Ornella tot esbossant un gest de salutació.

—Això que acabes de fer és una brometa estúpida, Ornella. Només demostra que no has entès tres coses molt importants. Primer, que aquest planeta no és tan inofensiu com ens creiem. I segon, que el conjunt de dades que posseïm no ens ha aclarit res sobre el que ens envolta, i en tercer i darrer lloc, que en una situació com la present totes les precaucions són poques. Vull que tothom sigui ben conscient que si fins ara no he tingut motius per assumir el comandament absolut de l’expedició, ara les coses han canviat completament. Aquestes reunions serviran per conèixer les vostres opinions, que continuaré respectant. Però, per a tot i per a tothom, qui té la darrera paraula sóc jo. Entesos?

El somriure d’Ornella s’havia esvaït. Va observar el cercle format pels seus companys i veié l’aire greu que tenien. Hans-Deiter potser tenia raó, potser només havia pres l’actitud que la situació demanava. A més a més, ara que l’observava millor, fins i tot hauria jurat que era el mateix home de sempre. Va recordar la seva visita a la presó, els entrenaments a la City, el viatge… Sí, era el mateix home, però ara estava més preocupat amb les seves responsabilitats.

—Hi ha algú més que cregui que hem de continuar cercant l’Ingrid? —va preguntar el comandant novament.

—Jo crec que set dies dels d’aquí, més de dues-centes deu hores, han d’haver estat suficients perquè hagi desaparegut enmig d’aquest bosc —va dir Jean-Pierre Dennis—. O bé ha trobat un refugi en un indret que mai no descobrirem o aleshores… sigui com vulgui, la nostra ajuda no serà de cap utilitat.

—Fa pocs dies ella em deia que podíem alimentar-nos algun temps amb les plantes del planeta —va comentar Yasser Akmal mentre adreçava una mirada consoladora a la química—. No crec que s’hagi mort, i dubto molt que s’hagi tornat boja. De fet, ha fugit de nosaltres i romandrà amargada fins que vulgui. Perdona, Ornella, però també crec que continuar amb la recerca no servirà de res.

El comandant va observar l’antropòleg i esperà que ell donés la seva opinió. Serguei tenia els ulls closos i al mateix temps que s’allisava els cabells sobre la calba es concentrava en alguna cosa, certament molt lluny de la qüestió de la biòloga.

—Què en penses, Serguei? —va preguntar finalment Hans-Deiter.

—No res. Opino que teniu raó. Comprenc l’Ornella i la seva ànsia per fer alguna cosa per a l’Ingrid, però no veig com podria fer-ho.

—Molt bé —va prosseguir el comandant— la qüestió de l’Ingrid està resolta. Tot seguit cal que algú vagi a veure què ha passat amb els robots que són a les ruïnes circulars. Potser hauran descobert la famosa entrada, si és que existeix.

—Em sembla que això ja no és important —va dir l’antropòleg—. No hi ha dubte que serà interessant explorar les ruïnes si els robots han descobert l’entrada, però ja no és primordial.

—Per quin motiu ja no és important? —va voler saber Yasser.

—Jo ja sé perquè les ruïnes són així. Al capdavall la solució del problema sempre ha estat molt senzilla, som nosaltres qui ho vam complicar tot des del principi.

Els altres es van girar cap a l’antropòleg. Hi havia admiració, curiositat i fins i tot un lleu somriure en els llavis de l’astronavegador.

Després d’un breu moment de silenci, Serguei va prosseguir:

—Tot serà senzill si comenceu per fer-vos una pregunta: per què els homes construïen els castells?

Ningú no va respondre, potser perquè ningú no esperava aquella pregunta.

—No voldràs pas que endevinem una altra xarada de les teves, oi? —va inquirir Hans-Deiter.

—De cap manera! De debò, responeu la pregunta que us he fet —va insistir l’antropòleg.

—Suposo que per defensar-se, oi? —va respondre Yasser.

—Exactament. I per quina raó els castells eren uns excel·lents mitjans de defensa?

Una vegada més, ningú no va respondre. Totes les mirades estaven fixes en la cara de Serguei Danovitch mentre esperaven que continués.

—Suposem —va continuar l’antropòleg— que l’home hagués inventat l’avió en aquella època. Per a què servirien llavors els castells? Per a res, ja que no estaven protegits per sobre. Quan l’home va començar a utilitzar l’aire en les seves guerres es van construir refugis subterranis, no és cert? Per tant, els castells correspondran a les necessitats de defensa d’un determinat període de la nostra història. Ara suposem que els homes volaven.

Hans-Deiter va deixar anar un prolongat xiulet. Era clar que si els homes volessin, com els manipuladors, haurien d’haver construït alguna cosa que també els protegís per la part superior.

—Ho heu entès, oi?

Era evident, senzill, n’hi havia prou a imaginar com eren els manipuladors.

—Vols dir-nos, per tant, que ells van tenir una guerra i van protegir d’aquesta manera les seves ciutats? —va preguntar Hans-Deiter.

—Podria haver estat així, però no és ben segur. Observa: ells volaven com tots els altres animals del planeta. Tenien les ruïnes circulars on podien protegir-se dels atacs d’una guerra o dels atacs d’altres insectes àvids de metall. Potser allà dins es protegien dels atacs dels rhills. Qui ho podrà dir ara? En aquest darrer cas l’obertura pot ser al subsòl. Pot haver-hi alguna porta, en algun indret dels murs de pedra, ben camuflada.

—Amb tot, no vam trobar cap porta quan hi vam ser —va recordar Yasser.

—És veritat, no en vam trobar cap —va estar d’acord Serguei—. Però, qui sap com eren les portes que els manipuladors utilitzaven? Encara que en veiéssim alguna, la reconeixeríem? I qui no ens diu que potser entraven per dalt? Jo crec que una exploració com cal de les ruïnes circulars només seria possible si existís un equip preparat degudament i amb el material adequat. Per això em sembla que els robots no hi hauran trobat res i el seu treball haurà estat perfectament inútil.

—Encara queda aclarir el motiu de la desaparició de la civilització dels manipuladors —va dir Jean-Pierre lentament.

—Queden moltes coses per aclarir —va replicar l’antropòleg.

—Sí, hi ha moltes coses incomprensibles. Però la qüestió bàsica és aquesta desaparició. Això és el que haurem d’aclarir si volem comprendre totalment què va passar per aquí en un temps no gaire llunyà. —Jean-Pierre ja no somreia. El seu rostre era pàl·lid, macilent.

El bigoti fi, mal retallat, li queia sobre el llavi superior i la barba li creixia irregularment, i li accentuava més encara l’aspecte descurat del seu rostre. Parlava d’una manera intensa i el seu accent era més pronunciat que de costum.

—I tu, tens alguna teoria que ho expliqui? —va preguntar Hans-Deiter.

—No en tinc només una, sinó algunes —va respondre de sobte l’astronavegador davant el cercle de cares esverades—. Però no n’hi ha cap que em satisfaci, ja que totes tenen massa interrogants sense resposta. Amb tot, l’explicació de Serguei ens ajuda força a comprendre tot aquest planeta. Cal que hi reflexioni i aleshores…

—Opino que ja ens hauries de dir les conclusions que n’has tret —va demanar l’antropòleg.

—No, Serguei. Per dues raons. La primera és una qüestió de mètode. Si jo explico tot el que penso acabaré per situar-vos en un angle determinat del problema des d’on formareu la vostra opinió i com que hi ha possibilitats que m’hagi equivocat, puc dur-vos a cometre el mateix error de raonament. Vosaltres podeu arribar per altres vies a una conclusió encertada. —Jean-Pierre es va aixecar i s’allunyà en direcció als arbres.

—Has dit que hi havia dues raons —va recordar el comandant.

L’astrovanegador es va aturar i va girar-se cap als companys.

—La segona és que encara cal conèixer una dada important de tot el problema.

—No t’entenc. —Hans-Deiter arrufà el front—. Em sembla que ja tenim tot el que podíem recollir. Estic convençut que hauríem de marxar ràpidament, abans que hi hagi nous… nous accidents.

—Fa més o menys una setmana hauria estat d’acord amb tu, a més ja t’ho vaig dir. Aleshores l’Ingrid encara era amb nosaltres, no hi havia hagut problemes i tu no em vas escoltar. Ara ja és massa tard, Hans-Deiter. Aquí ens trobem, en un carreró sense sortida, i hem de complir la nostra missió fins al final. I per fer-ho encara ens hem de trobar amb aquells que ens van convidar a fer aquest viatge. Estic convençut que no ens faran esperar gaire. Ja estem derrotats i desmoralitzats. Només ens falta escoltar-los. —L’astronavegador es va girar d’esquena al grup i va continuar caminant calmosament per la clariana.

—Yasser, ves amb ell —va ordenar el comandant—. No vull més desercions en aquesta expedició.

13

Al marge del bosc, l’astronavegador es va aturar. Darrere d’ell venia el tècnic de motors caminant apressadament.

—No cal que m’acompanyis, Yasser. No penso fugir. Només tinc ganes de passejar una mica entre els arbres i reflexionar sobre tot això.

—No acceptes la meva companyia?

L’astronavegador va arronsar les espatlles. Tant se valia. Va esperar el company i després van continuar el seu camí silenciosament.

Els núvols que havien cobert totalment el cel començaven a trencar-se en alguns indrets i deixaven veure alguns fragments de blau resplendent. Els arbres s’inclinaven lleugerament, empesos per un ventet fresc. Tot estava (semblava) tranquil i pacífic.

L’única nota que trencava l’harmonia era la presència del campament dels humans. L’astronavegador tenia la sensació que el temps s’havia parat centenars o milers d’anys enrere… O que el temps podria dividir-se entre abans i després de l’arribada dels homes… o, potser no.

Ben mirat, potser els homes, la humanitat, no eren tan importants per poder delimitar dues èpoques.

Què serien, ben mirat, els homes?

O, què serien? Per a què servirien?

El tècnic de motors respectava el silenci del company. Hauria volgut atordir-lo amb preguntes però se sentia incapaç de formular-les. Potser perquè havia après a respectar el silenci de Jean-Pierre o potser perquè tenia por de les respostes que Jean-Pierre li donaria.

I ja en tenia prou amb la preocupació del que havia passat per haver d’escoltar el descabdellament de desgràcies que l’altre preveia. Si demanessin la seva opinió, ben segur que decidiria el retorn immediat cap a la Terra.

Però Hans-Deiter no havia preguntat res. S’havia limitat a escoltar l’astronavegador en silenci i a donar-li la raó.

—El més curiós de tot plegat —la veu de Jean-Pierre va interrompre el silenci del bosc en un to gairebé xiuxiuejant, com si parlés amb ell mateix— és que les coses que trobem amb prou feines tenen un significat aparent. Tot és aparent, no hi ha res definitiu, consistent.

I és molt pitjor encara comprovar que… (i ja torno a dir el mateix) aparentment res del que trobem té relació amb nosaltres. Sembla com si hi hagués hagut algun error quan ens van convidar a venir aquí…

—Potser sí que hi va ser…

—No, està fora de qualsevol discussió. Sembla que hi va haver un error, però no n’hi va haver cap. El missatge era per a nosaltres, per a l’Homo Sapiens. És com tot el que hem observat fins ara, sembla que no tingui relació amb nosaltres, però en té. I és un lligam que no hem pogut aclarir.

—I si no hi hagués cap lligam? I si només estem encaparrant-nos amb coincidències? Potser l’equivocació és nostra…

Jean-Pierre abaixà el cap. Allò que Yasser deia no tenia sentit.

—Yasser —caminaven en direcció al llac d’aigua tranquil·la i en aquell moment més transparent—, imagina per un moment aquest planeta en un passat remot. Pots veure el bosc, el llac i el desert despullat. Encara no existien les ruïnes circulars. Aquí vivien els rhills, era el seu món.

El tècnic de motors assentí amb el cap. Així era com el rhill li havia descrit el món antic.

—Aquest va ser el món dels rhills —prosseguí Jean-Pierre—. Potser no sorgiren al mateix temps que el planeta, segurament no. Però la memòria de l’espècie ho deu recordar així. Ells devien ser els únics animals a Delta Pavonnis III. Probablement durant la seva evolució van haver de lluitar i vèncer definitivament, extingir tots els altres que hi havia. Probablement la memòria de l’espècie no conserva aquest fet o procura ignorar-lo.

—En una cosa tens raó. Estic segur que aquesta és la imatge que el rhill em va presentar dels temps antics. Aleshores van venir els accelerats…

—És clar. Va començar l’era dels accelerats. Els primers van ser els manipuladors. Eren apressats, éssers sense cap importància per al món dels rhills. Van ser el primer contacte que els rhills van tenir amb pobles aliens.

—Tot el que dius no contradiu gens la història que em va contar el rhill. Ell diu que els manipuladors van aparèixer molt temps després que els rhills. Ho vaig interpretar com si els manipuladors fossin el resultat d’alguna espècie d’aquest planeta i no com si fossin una raça estranya a Delta Pavonnis III. El rhill no em va aclarir aquest fet.

—El nostre mal és no haver cregut tot el que va explicar-te el rhill. En un contacte com el que ell va tenir amb tu ha de ser impossible dir mentides. Potser els rhills mai no necessitin mentir…

—Va esverar-se quan jo, inconscientment, vaig proposar-li un contacte estret.

—Potser aquesta ha estat la teva sort, Yasser. Potser ha estat la sort de tots nosaltres. Per tu, ell, almenys, ha sabut una cosa. Va saber que ens n’aniríem molt aviat.

—No ho entenc.

—Al capdavall, tot és tan simple, tan clar. —Jean-Pierre va somriure mentre s’aturava al marge del llac i observava la seva imatge emmirallada en l’aigua mansa—. Quan van arribar els manipuladors…

—Perdona, però en això —va interrompre Yasser— no vam arribar l’altre dia a la conclusió que ells no posseïen una tecnologia avançada?

—Va ser un altre error nostre. Allò que vam observar no eren les restes de la seva cultura al grau superior sinó les restes de la seva civilització decadent. Els manipuladors van tenir una tecnologia. El rhill també t’ho va dir. Ell pensava que havien estat els manipuladors els que havien anat al quart planeta.

—No el va anomenar així…

—És clar que no. En va dir fora del Món. Els manipuladors van néixer a Delta Pavonnis IV. Van tenir el seu apogeu i es van trobar amb la manca de metalls en el seu planeta natal. L’única font que disposaven per obtenir-los eren els insectes. Allò que nosaltres vam observar en el quart planeta devia ser el que restava del que en altres temps era una fàbrica de conversió d’insectes en metall. Devien tenir problemes greus per mantenir els escassos recursos que tenien. Probablement el planeta perdia l’atmosfera i l’aigua a ritme inquietant. Potser també començava a esdevenir desert. Llavors ells van dirigir la mirada (si és que en tenien) cap al tercer planeta. Quant d’enginy i quanta paciència han d’haver tingut per construir algunes naus. Moltes d’elles es deuen haver perdut per l’espai. Els pocs que van arribar es van trobar amb un planeta habitat. I el pitjor va ser descobrir que els rhills eren uns éssers totalment competitius en la biosfera i en la recerca de metalls. Aleshores va començar una guerra sense treva. Els rhills els van haver de liquidar, cosa que no va ser difícil. Ben mirat, per als rhills, els manipuladors només eren uns matussers accelerats, uns simples animals que no podien comprendre ni la seva cultura ni les seves inquietuds. I així va ser com els manipuladors van conèixer la decadència de la seva civilització. A poc a poc van fer una regressió fins a la indigència cultural… fins i tot l’escriptura que vam veure a Delta Pavonnis IV es va perdre. Per la posteritat només van restar les ruïnes circulars.

—Fa molt de temps que ho sabies?

—No. Només he comprès el significat de les ruïnes circulars després que en Serguei s’ha explicat. Quant a la idea que els manipuladors havien vingut del quart planeta, i no pas al contrari, fa alguns dies que la vaig tenir. Però fins ara no he pogut elaborar una teoria amb una mica de consistència.

Quasi havien arribat a l’altre costat de la clariana. Els núvols s’havien escampat i els raigs de l’estrella penetraven, calents, en l’atmosfera.

Dels tolls fets per la pluja s’alçava una boirina tènue.

—Hi ha alguna cosa que no encaixa bé en aquesta teoria teva —va dir Yasser, mentre continuava caminant per l’altra filera d’arbres que limitava la clariana—. Fa poc em deies que el rhill no deia mentides, oi?

—I tant!

—Doncs ell no em va dir pas que fossin ells qui van exterminar els manipuladors.

L’astronavegador va romandre callat un moment. La seva mirada semblava perduda seguint l’ombra que fugia tossudament al seu davant.

—Et sents responsable per l’extinció de les balenes blaves dels mars de la Terra? Vas dir al rhill que les havíem liquidat?

—No. Suposo que no.

—El seu raonament és igual. Pot semblar moralment repugnant haver exterminat una raça intel·ligent capaç de travessar l’espai. Per a ells, però, no existeix res més que el Món, i els accelerats no formen part d’aquest sistema que els rhills accepten com a únic i universal. Per a ells, els manipuladors, nosaltres, i probablement els caminants, només som unes bestioles estranyes; els manipuladors eren pitjors encara, no solament per ser intrusos, sinó per ser, a més a més, perillosos.

—Sí —va assentir Yasser—, al rhill no li agradaven gens els manipuladors.

Van continuar en silenci i van tornar al campament. La calor era intensa.

—Hem d’explicar-los això —va afirmar Yasser.

Jean-Pierre va fer un gest d’indiferència. Va deixar el tècnic de motors amb els altres i se n’anà a la seva tenda.

S’ajagué sobre el sac de dormir i romangué amb els ulls oberts i les mans sota el clatell. Ho comprenia gairebé tot. Només se li escapava què podia haver espantat la biòloga. I aquell detall podia ser el més important de tota la història. Perquè no dubtava que si Ingrid Bergstrom havia triat el suïcidi era perquè tenia molt bons motius per fer-ho… Era vital descobrir què era el que…

14

Quan l’astronavegador va tornar a sortir de la tenda ja no quedava cap núvol al cel. La resplendor de Delta Pavonnis era intensa i l’aire sec i calent l’envoltà amb un baf desagradable.

Yasser i Ornella eren al llac i es banyaven, i només va veure Serguei assegut a l’ombra dels arbres. En veure’l, l’antropòleg va fer-li un senyal.

Jean-Pierre s’hi va acostar i va seure al costat del seu company. Semblava que aquell home havia envellit sobtadament. Havia crescut el seu cabell grisenc i la barba, grisosa també, li donava un aire patriarcal que posava en relleu la seva expressió de cansament. La calba, que li arribava al front, brillava amb algunes gotes de suor. Semblava vell i cansat, va pensar Jean-Pierre.

Serguei Danovitch el va saludar amb un somriure amistós.

—Enhorabona! Las teva teoria és brillant. El camí que jo seguia era equivocat i naturalment no vaig arribar a cap resultat satisfactori. Mai no hauria imaginat el que volies dir-nos l’altre dia quan comentaves que tot sovint ens equivoquem en intentar ordenar les coses si ens les mirem des de fora.

—Ho vaig dir perquè em va semblar que estaves massa segur que Delta Pavonnis IV seguia a Delta Pavonnis III. Per a mi, de bon principi, les coses també em van semblar així, lògicament. Després, per més voltes que hi donés, vaig començar a pensar que si tot no hauria passat al contrari.

—I tenies raó. És veritat que el pitjor cec és aquell que no vol veure. Jo vaig fer aquest paper.

—No, Serguei. Si no fos per tu jo ara encara seguiria cercant un significat a les ruïnes circulars. —L’astronavegador va callar en veure que el comandant s’acostava. Hans-Deiter també semblava abatut.

—Espero no molestar-vos —va dir el comandant mentre s’asseia—. Què discutíeu?

—Res en particular —va respondre l’antropòleg.

El comandant estava sol. La seva actitud l’havia aïllat i ara tenia la sensació que els altres fugien d’ell. Creia que les converses paraven quan ell s’hi acostava, que els altres s’aixecaven quan ell seia, que fugien d’ell. El silenci i la solitud l’envoltaven com una muralla infranquejable, i ben mirat, ell no tenia opció a prendre cap més actitud. No ho podien entendre aquells tossuts?

—Si us molesto, me n’aniré —va dir Hans-Deiter—. Encara que m’agradaria que tots vosaltres fóssiu capaços d’encarar-vos amb mi com abans del miserable incident amb l’Ingrid.

—La teva presència no destorba ningú —va replicar Serguei—. Només parlàvem dels antecedents que han conduït Jean-Pierre a formular la seva brillant teoria.

—Saps que jo m’he sentit totalment estúpid també per no haver descobert que els manipuladors havien vingut de Delta Pavonnis IV? —va confessar el comandant—. Les coses eren tan evidents que és increïble que no haguéssim descobert res més aviat. Ben mirat, tots els signes de desenvolupament tecnològic eren a Delta Pavonis IV. Les coses no podien haver passat de cap altra manera. Sigui com sigui, la teva teoria és brillant, Jean-Pierre. Enhorabona!

—Sou massa afalagadors. A més a més, mentre no puguem descobrir què va empènyer l’Ingrid a abandonar el campament, serem molt lluny encara de la veritat… independentment de les teories brillants que puguem anar fent.

—L’Ingrid no posseïa les dades que li permetessin arribar a les conclusions que tu has elaborat —va replicar el comandant.

—I per aquest motiu pot haver arribat a conclusions equivocades i aquesta podia ser la raó per la qual es va espantar —va dir Serguei, no gaire convençut.

—Ni una cosa ni l’altra —va estar immediatament en desacord Jean-Pierre—. Ella, com qualsevol de nosaltres, sabia reconèixer perfectament la veritat. I com qualsevol de nosaltres sabia distingir perfectament entre una teoria que expliqués epifenòmens, o petites parcel·les de la realitat i la veritable essència de les coses. Ella tenia un esperit científic, un mètode, no es deixava enganyar per les aparences. Per tant, ella posseïa les dades…

—Com? Era impossible! Part de les coses només ens foren revelades la nit abans de la seva desaparició. Tu mateix vas confessar que mai no hauries arribat a la teva teoria sense les contribucions de Serguei. Com pot ser que ella, tota sola, en una nit, aconseguís descobrir allò que nosaltres vam tardar alguns dies a veure? No té sentit! —El comandant va fer un gest brusc amb la mà com si volgués apartar allò que considerava un absurd sense defensa—. I, a més, què hi ha en la teva teoria que sigui amenaçador?

—Hans-Deiter, endevino el que ell vol dir —va interrompre l’antropòleg meditativament—. Era improbable que ella aconseguís elaborar la teoria de Jean-Pierre tan ràpidament i per altra banda, la teoria en si mateixa no té res d’esfereïdor. Per tant, algú, aquella famosa tarda que en Yasser va tenir contacte amb el rhill, va estar amb l’Ingrid. Algú va dir-li alguna cosa que la va espantar.

—Quina cosa? —va voler saber el comandant.

—La raó per la qual hem estat convidats a visitar Delta Pavonnis III, voilà! —El rostre de l’astronavegador era impenetrable.

—Ningú no et podria acusar d’inconstància en les teves idees —va declarar el comandant tot arronsant les espatlles—. Des que hem arribat a Delta Pavonnis enfrontes la nostra missió amb aquesta mena de terror religiós… com si haguéssim vingut per assistir a algun propòsit sinistre muntat en escena pels poders telepaties de l’intrús. No hi ha res que permeti pensar així, Jean-Pierre, no res!

—Potser tu tindràs una raó més versemblant per explicar la desaparició de l’Ingrid… —va replicar l’astronavegador.

—Hi ha milers de possibles raons, i també pot ser que ella hagi embogit, senzillament…

—Això sí que no, Hans-Deiter —va interrompre’l en Serguei, allisant-se un cop més el cabell grisós sobre la calba—. Em sembla que ella ens ha deixat voluntàriament, i en fer-ho, sabia que era un suïcidi. Com en Jean-Pierre, estic convençut que en aquella tarda memorable ella va rebre la visita d’aquests misteriosos caminants. No imagino què devien dir-li, però gairebé és segur que aquesta va ser la causa consegüent de la decisió que l’Ingrid va prendre.

—Tu també? I encara que tinguéssiu raó, què li podien haver dit els caminants? Que hi ha un perill amagat en aquest maleït planeta? Aleshores, per què ens han convidat a venir-hi? Per què l’Ingrid no ens va avisar? No voldreu dir que el perill és dins mateix del nostre grup, suposo que no.

—El perill, realment, no és ni al planeta ni en el nostre grup. —El to de veu de l’astronavegador es mantenia calmós però ferm. Només el seu accent cada vegada més fort demostrava la tensió que el dominava—. Com ja he dit, allò que va espantar l’Ingrid va ser descobrir l’autèntica missió que els caminants ens reservaven. Ella no va voler complir-la i només va trobar un mitjà per fugir-ne… El suïcidi és un acte massa definitiu perquè a mi no m’espanti també. Ella es va suïcidar per amagar alguna cosa terrible, Hans-Deiter. No ho entens això?

—Tu, pel que es veu, sí que ho entens. Per a tu és evident i clar que el coneixement, només per si sol, pot ser una raó i una disculpa perquè algú decideixi matar-se.

—T’oblides, Hans-Deiter, que de vegades el coneixement és innocu i, d’altres, pot ser perjudicial —va insistir Jean-Pierre.

—I tu t’oblides que la nostra missió consisteix exactament a aclarir tota aquesta història, costi el que costi, i dolgui a qui dolgui… Sempre he volgut saber quina mena d’amenaces o quins descobriments poden empènyer algú que està mentalment sa a suïcidar-se!

—Tot això ja ho sabrem. Quan tornin els caminants (i pots estar-ne segur que tornaran), tindrem temps de sobra per descobrir tots els secrets… per aclarir tots els dubtes. I llavors potser ens en penedirem, o pitjor encara… potser ja serà massa tard per penedir-nos.

—Penediment! T’adones del que estàs defensant? T’adones que la teva teoria és una defensa absurda d’obscurantisme? T’has adonat que negar la realitat, qualsevol quina sigui, no du enlloc? Per què has vingut en aquesta expedició, Jean-Pierre?

L’astronavegador va abaixar la mirada, visiblement deprimit.

—Els teus raonaments ens porten a un camí molt perillós, Jean-Pierre —advertí Serguei Danovitch—. Comprenc els teus recels, però no m’agrada gens la forma que utilitzes per superar-los.

—I vosaltres creieu que a mi m’agrada? —Jean-Pierre s’havia redreçat i enfrontat amb els seus dos companys—. Creieu potser que jo estic satisfet per trobar-me aquí fent el paper d’enterramorts de la nostra expedició? Però tenim un enigma per resoldre, un maleït enigma inventat per alguns cínics. I el nostre únic triomf està en poder assumir una actitud responsable enfront dels esdeveniments. Aquesta actitud serà la que decidirà l’èxit o el fracàs de l’expedició, i ho vulgueu o no, jo no puc evitar de pensar que l’Ingrid va creure que prenia la decisió més responsable que podia prendre.

—Això encara s’hauria de demostrar —va protestar Serguei.

—Mentrestant, si allò que hem vingut a descobrir demostra ser perjudicial per a nosaltres, per a la humanitat, algú de vosaltres està disposat a no divulgar-ho?

—Ni pensar-ho! —va respondre immediatament el comandant—. Tot el que passi aquí serà explicat degudament a la Terra. Aquesta és la nostra missió i no podem prendre cap decisió sobre unes qüestions que estan per damunt nostre.

—Segons la teva opinió, què podríem guanyar-hi si no divulguéssim a la Terra els coneixements que hem vingut a adquirir? Com ha dit Hans-Deiter, les coses no deixen d’existir per molt que les ignorem —va dir l’antropòleg, intrigat.

—És poc important el que puguem guanyar o no guanyar. La vostra actitud sempre serà aquesta i jo no esperava cap altra cosa. I tampoc l’Ingrid. Aquesta va ser una altra de les raons que la va empènyer a fugir.

—I per què va fugir? —va voler saber Yasser, que, mentrestant, s’hi havia acostat agafat de la mà de la química, sense que cap dels altres se n’hagués adonat.

—És una història molt llarga —va respondre-li Hans-Deiter—. Només et diré que el nostre astronavegador no para de sorprendre’ns.

El comandant es va aixecar i s’allunyà tot inclinant el cap, visiblement decebut.

15

En tots els mons coneguts sempre es trobava la solució dels problemes. Era una qüestió de profunditat.

Es cavava a més o menys fondària i es trobava el preciós metall, infraestructura necessària per a tota la tecnologia coneguda.

A Delta Pavonnis tot era diferent.

Per més que es cavés, per més que es cerqués, no hi havia nuclis metàl·lics en els seus planetes.

I per a les espècies això va ser definitiu. No va ser per manca d’enginy que els manipuladors es van extingir.

No posseïen reserves de metalls en brut, no hi havia mines. Tot el que havien aconseguit en el quart planeta s’havia de transportar.

Tota la seva riquesa quedava resumida a dues naus que havien acabat el seu viatge, algunes eines i potser màquines.

Quan van arribar van trobar els rhills. De bon començament la batalla estava perduda. Potser els manipuladors ni tan sols eren un poble guerrer. Probablement va ser per aquest motiu que van triar els contraforts desèrtics de les muntanyes, per establir les seves dues colònies.

Incapaços d’altra cosa que no fos resistir, van arrossegar penosament el final de l’espècie fins al límit de les seves forces, aferrats possiblement a un miracle que mai no va arribar.

Educar els fills per una vida sense esperança devia ser un infern; tenir la seguretat que mai no hi hauria un demà devia ser tan angoixant com morir cada dia.

Perquè quan la seguretat ocupa el lloc dels malsons… Quan el recel que aquesta seria la darrera generació de tota espècie esdevingué una certesa…

Potser en aquell moment encara existien les naus i ells encara podien desplaçar-se cap a algun altre planeta, però això no alteraria gens el curs de la seva extinció ja que en aquell sistema estel·lar no hi havia res per excavar.

A Delta Pavonnis III només els rhills estaven adaptats per a la supervivència… i als rhills no els calia cap tecnologia.

La decadència dels manipuladors va ser ràpida. Sense metalls, incapaços de mantenir els fonaments de la seva civilització, incapaços d’assegurar el manteniment i el desenvolupament de la seva tecnologia, van fer una ràpida regressió cap a la barbàrie.

Mai ningú no podrà saber el paper representat pels rhills en aquest col·lapse, o si, en cas que els rhills no hi haguessin intervingut, el destí dels manipuladors no hauria canviat.

De fet, els manipuladors eren uns accelerats, una experiència més de la natura destinada al fracàs.

16

El temps passava lentament a Delta Pavonnis III. Les hores transcorrien penosament, sense tasques concretes a fer, en una llarga espera que havien decidit fer fins a trobar els caminants que l’astronavegador tenia la seguretat que compareixerien.

El sol ja anava a la posta i el campament estava abandonat quan el van veure.

Hans-Deiter, Yasser, Ornella i Serguei tornaven del llac, després de l’últim bany de la tarda. Jean-Pierre havia romàs assegut al costat d’una roca i els observava. Tot estava tranquil i silenciós com de costum.

Va ser el tècnic de motors qui primer va descobrir el visitant. Només era una ombra més en el campament. Una cosa qualsevol no familiar en un paisatge immutable des de feia molts dies.

Intentà descobrir què era, però no va poder. Encara era massa lluny i els raigs lluminosos de l’estrella deixaven la figura quasi en contrallum.

—Què dimoni és… —va dir encara.

Jean-Pierre, que s’havia apropat als altres, el va agafar pel braç.

—És ell! —va exclamar l’astronavegador.

Només en aquell moment els altres van veure l’ombra i van apressar el pas.

Havia arribat sense que ningú no se n’adonés i estava assegut en una de les cadires, inclinat cap a la taula.

Duia una llarga túnica negra que li cobria completament el cos i una caputxa negra que li amagava la cara (si és que en tenia). Semblava un monjo que hagués sortit de les pàgines d’un llibre de gravats de l’Edat Mitjana, i com tots els bons monjos, semblava meditar.

Ja fos per la imatge que oferia l’estrany visitant, o perquè ningú no va trobar res a dir, els humans es van acostar silenciosament a la taula i van seure.

El silenci era total i el temps semblava prolongar-se.

Fins i tot l’oratge fresc que venia del llac va disminuir. No es movia cap fulla. Silenci, calma i immobilitat. Les mateixes ombres semblaven haver-se enfosquit.

El temps es va aturar durant alguns minuts.

Finalment, la figura negra va alçar-se la caputxa, però la cara coberta per les ombres romangué indesxifrable.

—Només sou cinc, en falta un. —La veu que els va parlar era clara, tot i ser atonal, metàl·lica. Yasser i Jean-Pierre van recordar a l’instant haver escoltat abans aquella veu en l’intrús—. Haureu d’anar a buscar-lo.

—És impossible —va respondre el comandant.

—És important. Cal que l’aneu a cercar —va insistir aquella figura negra.

Els humans van sentir la força d’aquella súplica-ordre i una sobtada voluntat d’obeir-la.

—Després que vosaltres vàreu parlar amb ella, la nostra companya va abandonar el campament. Se’n va anar cap al bosc i no l’hem vista mai més. Només vosaltres sabeu per què… —va dir l’astronavegador en un to amarg.

—Se’n va anar —va repetir la veu metàl·lica—. No ho hauria hagut de fer. Als rhills no els agradarà gens.

Els humans van sentir el lament del visitant, no la pena o la compassió, sinó només la inconveniència de la situació.

—Qui ets? —va preguntar Yasser.

—Sóc un… —El que va dir era impossible de reproduir. Era un so inarticulable per una llengua humana—. Som una espècie antiga, potser tan antiga com els rhills o encara més. Coneixem moltes altres espècies intel·ligents en la galàxia habitada i ens han donat diversos noms més fàcils d’entendre i d’articular per vosaltres. Ens han anomenat conservadors, rodamons, cívics, caminants i moltes altres coses. Potser de tots els noms, el que més s’ajusta a la nostra essència és el de sal’havracs, i aquest nom no té traducció en la vostra llengua.

—Per tant, ets un caminant —va comentar Yasser—. També vas ser tu qui va anar al nostre planeta dins la nau per convidar-nos a venir?

—No. Mai no he sortit del planeta dels rhills. Només viatgen els actius. Nosaltres (els portatius) i els receptius mai no sortim de les nostres terres. I fins i tot els actius fa moltes generacions que no han aixecat les seves naus. Heu estat vosaltres els qui els heu obligat a tenir aquest acte de valor.

—Però no hem trobat cap vestigi de la vostra presència en aquest planeta —va recordar Serguei—. Deveu tenir algun indret per viure i conservar l’essencial de la vostra civilització.

—No tenim una civilització en el sentit que vosaltres doneu al mot. Dels artefactes que en altres temps vam construir, conservem algunes naus i algunes màquines, i prou. No som naturals de cap planeta que existeixi. Quan vam haver d’abandonar la nostra estrella natal, a causa de la seva inestabilitat eminent, vam deixar de tenir civilització, o cultura. La nostra tasca com a espècie va acabar-se. Per a vosaltres és important saber que som aquí i en molts altres indrets de l’Univers.

—Vols dir-nos que aquest planeta és vostre? —va preguntar Hans-Deiter.

—Cap espècie no té el dret de posseir un planeta, home terrestre. Els mons són un tot i no pertanyen a ningú. Només serveixen per un usdefruit harmònic de les espècies, i res més. —Les paraules del sal’havrac havien fuetejat els humans fins a fer-los mal. No admetien cap rèplica, cap objecció. Potser cap d’ells esperava tanta duresa. Potser era la calma, quasi amistosa, com els havia parlat el caminant fins aquell moment, que no havia fet preveure un canvi tan sobtat.

Fos com fos, durant uns instants el silenci s’imposà novament.

—Vosaltres ens heu demanat que vinguéssim —va acabar per barbotejar Serguei— i nosaltres encara no hem descobert cap motiu per a aquest desplaçament.

—La paciència no és el fort dels terrestres —va replicar el sal’havrac—. Però no és previsible que no hagueu après alguna cosa en aquest viatge al tercer planeta.

—Hem après algunes coses i especulem sobre moltes altres. Però al cap i a la fi encara no hem aclarit el motiu final de la nostra visita —va dir el comandant que intentava recuperar la direcció de la conversa.

—Acabareu per entendre-ho.

La veu continuava inalterada, sense matisos, sense emoció. Però tots ells sentien allò que deia l’extraterrestre. Ho comprenien com mai no havien estat capaços de comprendre quan parlaven amb altres éssers humans. Les sensacions entraven per la pell, els eriçaven els pèls, els regiraven les entranyes. Era estrany, dolorós, potser malaltís.

—Tot i així, potser hi hauran altres qüestions que em voldreu presentar —va acabar el sal’havrac.

—Moltes, massa i tot potser —va dir Hans-Deiter—. Per què no ens deixes veure la teva cara? No ens agrada parlar amb desconeguts que s’amaguen entre les ombres.

—Tampoc ens agrada a nosaltres. Però el grau de comunicació que tenim és molt fluix i no serà per veure-us les cares que us coneixeré millor. Per altra banda, tampoc si em veiéssiu més bé, comprendríeu la meva essència. Si insistiu us faré una descripció exacta de com sóc físicament, ja que em seria molt desagradable exposar-me, per motius… climàtics.

—Et molesta el fred? —va preguntar Serguei.

—Això no té importància. No té cap interès que sapigueu allò que em molesta.

—Has conegut els manipuladors? —va preguntar Ornella.

—Mai no hem conegut els manipuladors. Tot el que n’hem sabut és el mateix que vosaltres heu tingut oportunitat de descobrir.

—En aquest planeta tot sembla que tingui alguna cosa familiar amb nosaltres. Tot sembla ser alguna cosa diferent —Jean-Pierre s’adonava que tenia dificultats a expressar-se, a dir allò que estava pensant—. És com si totes les coses tinguessin dos significats, un més o menys evident, i l’altre ocult. —L’astronavegador va callar, avergonyit. Allò que havia dit no tenia gaire sentit per a un estrany.

—Em sembla que no m’has fet cap pregunta. Sigui com sigui, nosaltres creiem que la realitat només és una. Els significats ocults i els sobreentesos són resultat de l’enfrontament de les coses amb els patrons culturals que desfiguren les espècies.

—Sí, però si les espècies no existissin no hi hauria ningú per poder apreciar les coses ni el seu ordre, no et sembla així? —Serguei va esbossar un somriure.

—Hi ha espècies que són incapaces d’apreciar les coses en la seva autèntica dimensió. Només saben espatllar-les. —Novament tots van comprendre que allò s’adreçava a ells, a l’espècie humana. I novament se sentiren penosament fuetejats.

Va tornar el silenci, feixuc.

—Per què no es va establir el contacte amb nosaltres més aviat? —va preguntar de nou el comandant.

—Hi va haver un contacte previ amb un membre del vostre grup, pel que es veu amb resultats diferents del que s’havia previst. El contacte amb vosaltres s’ha fet per segona vegada en el moment que s’ha decidit convenient.

—Mentrestant, nosaltres hem perdut aquest element amb qui heu pres contacte prèviament i suposo que no us en sentiu gens culpables! —va acusar Hans-Deiter.

—Moltes vegades els humans són imprevisibles en els seus actes individuals. No tinc dades que em permetin entendre què va passar al sisè element del vostre equip, ni tan sols avaluar la veracitat de les vostres informacions en allò que es refereix a aquell element.

—Primerament no admeto que dubtis del que et diem, i després, no es tracta d’un element sinó d’una dona, una persona, m’entens? —Ornella s’havia enrojolat i alçava la veu—. I saps què més? Estic farta de…

El comandant premé el braç de la química i li va fer un gest demanant-li calma. El sal’havrac no va respondre tot seguit, com si estigués cercant els mots exactes per explicar-se.

—No comprenc la dicotomia element versus dona. Ja sé que els humans tenen allò que en diuen dos sexes però aparentment aquesta diferència no és més significativa que les diferències entre elements del mateix sexe. La vostra espècie és confosa i imprevisible en els seus actes individuals. És elemental dubtar sobre la veracitat del que em dieu. Com que no sou telepàtics podeu mentir sempre que vulgueu.

—I tu, no ens pots mentir? —va preguntar Yasser.

—Puc, però no em cal.

—Tot i així, vàreu mentir quan ens vau dir que la nau enviada al nostre sistema no era tripulada. Per què? —va preguntar Hans-Deiter.

—No va ser una mentida, ni tan sols una temptativa per enganyar-vos. Calia actuar així per obtenir els resultats previstos. Coneixem suficientment la civilització terrestre per saber de quina manera exacta cal tractar amb vosaltres.

—És una impressió meva o estàs assenyalant una diferència subtil entre humans i terrestres? —va preguntar Serguei, cellajunt.

—La resposta a aquesta pregunta és irrellevant per a vosaltres.

—O sigui, en altres mots, hi ha humans fora de la Terra, a planetes que només vosaltres coneixeu? —va insistir l’antropòleg.

—No penso dir res més sobre aquest tema. Som aquí exclusivament per posar-nos en contacte amb terrestres i vosaltres només representeu els seus interessos.

—Resumint —va dir el comandant— ens heu fet venir en aquest planeta i ens heu donat prou temps per descobrir els rhills i les restes de la civilització dels manipuladors. Després ens heu concedit més temps encara per poder formular teories que expliquessin el que havíem vist. Tot això només pot conduir-nos a una conclusió: el que volíeu dir-nos només té significació completa si s’articula amb el que hem observat. No és així?

—La conclusió és totalment de la vostra responsabilitat.

—Si no fos així, no hi hauria cap motiu per visitar aquest planeta —va insistir Hans-Deiter.

—Hi ha espècies convençudes i hi ha espècies arrogants. Vosaltres posseïu ambdós defectes. Creieu que l’Univers només existeix perquè descobriu els seus secrets, fruit directe de l’altra teoria que pressuposa que l’Univers va ser creat per un déu fet a la vostra imatge i semblança. Mai no sospiteu que podeu equivocar-vos.

El sal’havrac quan decidia envestir ho feia de la manera més violenta que mai no havien hagut de suportar. Semblava que el fred els atacava per dins dels seus cossos, que l’angoixa i l’abatiment els arribava en onades de follia. El pitjor no era ser culpables, sinó sentir-se’n.

—Molt bé, ja comprenem on vols arribar —va tornar a dir Hans-Deiter trencant novament el silenci que havia quedat després de les paraules de l’extraterrestre—. Sincerament, ja em sento com Ornella, fart de rebre fuetades dins meu amb les culpes que creus necessari carregar-nos. Ja estic tip de tu, de la teva visita i d’intentar mostrar-me amable amb tu. Em sembla que ja ha arribat el moment que ens diguis per què hem estat convidats en aquesta escena de flagel·lació pública.

El sal’havrac es va aixecar silenciosament. Només aleshores van observar que era una mica més baix que un home de mida mitjana. La seva túnica negra no tenia botons ni tanques i era d’un negre igual al de les ombres que s’anaven allargassant sobre el tercer planeta, com si ell també fos fet d’ombres.

—Creieu que he abusat de la vostra paciència i potser teniu raó —va pronunciar en veu metàl·lica i monòtona, ara més freda encara i més tallant—. Però la vostra raó és massa estranya i precipitada en els seus judicis, massa cínica en els conceptes que crea. Per a vosaltres no hi ha res més que la desolació i el cinisme. Fins i tot l’amor es resumeix al doble suïcidi d’un Romeu i d’una Julieta qualssevol. Els vostres déus són tan sanguinaris i tan venjatius com Jehovà en qualsevol Bíblia. Les obres més grandioses només foren construïdes per esclaus forçats a cops de pal. Què seria la Terra monumental sense la Muralla de Xina o les Piràmides d’Egipte? Les descobertes més importants de la tecnologia van aparèixer, abans que de cap altra manera, sota la forma de grans armes per a la destrucció en massa. Vàreu jugar durant segles amb l’àtom, irresponsables com qualsevol infant. Vàreu pretendre conquerir la natura i no heu assolit més que extingir les espècies. En la vostra arrogància tota la resta, els animals, les plantes, els mons, només existien per servir-vos.

El sal’havrac va callar un moment. Les ombres s’emparaven de tot ràpidament i la figura negra quasi no es distingia al costat de la cadira.

—Cal remarcar que per molt que sigui veritat tot el que has dit, correspon a un passat més o menys remot. Nosaltres hem evolucionat i hem evitat, sense cap ajuda, la nostra pròpia extinció. Hem demostrat, en la pràctica, que mereixem viure —va dir Serguei, procurant que la veu no li tremolés d’emoció.

—Tens raó. Malgrat tot, heu sobreviscut. I potser aquest sigui precisament el vostre pitjor defecte. Sou una espècie increïblement afortunada. Tota la vostra història és una llarga sèrie de fugides, gairebé impossibles, a la imminent extinció. Heu escapat miraculosament des de fenòmens naturals (de la inestabilitat de la vostra estrella i del xoc amb asteroides gegantins) fins a les conseqüències de les follies intrínseques de l’espècie. Així ha estat com per ben poc heu escapat d’una guerra atòmica, de la contaminació irreversible del vostre planeta i de tota la mena de desequilibris ecològics que heu desencadenat. I contra totes les probabilitats heu sobreviscut. No per una qüestió d’intel·ligència, ni per una qüestió d’adaptació al medi, ni per l’instint de conservació. Res de tot això. Heu sobreviscut per pur atzar. Aquest és el vostre pitjor defecte. Si us deixéssim sols, acabaríeu per intentar sotmetre tots aquells éssers existents a l’Univers conegut. Potser us farien llàstima i faríeu reserves on ells poguessin viure, un jardí zoològic on us divertiríeu llançant-los menjar. Els humans sou així, convençuts, arrogants i afortunats.

—Tu no ets pas menys arrogant ni menys convençut, sal’havrac —va acusar-lo Serguei Danovitch—. Per a vosaltres només té interès la vostra opinió de la realitat, l’etiqueta que poseu a les coses. Podria trobar una dotzena d’anàlisis alternatives a la realitat humana i totes elles reforçades amb arguments tan bons com el teu. Podries dir-me per quin motiu la teva anàlisi és l’única i definitivament certa?

—No he dit en cap moment que fos l’única i definitivament certa. És satisfactòria per a nosaltres i amb això en tenim prou. Vosaltres no esteu en condicions de discutir anàlisis alternatives i sou massa perillosos per anar lliurement per la galàxia. El missatge que us he de trametre és curt: es prohibeix terminantment als humans d’estendre’s per qualsevol zona nova de la galàxia. Quedeu confinats a les estrelles que ja heu explorat, llevat d’aquesta. Mai més no volem tenir notícies dels terrestres.

La veu de l’estrany era aterridora.

Queia la nit. El silenci que es va fer era ple d’amenaces… El terror obscur de represàlies que no s’havien anunciat havia envaït els cinc humans asseguts a la clariana d’aquell planeta estrany. Feia fred.

Algú encara va fer alguna pregunta, però l’absència de respostes va augmentar més encara la foscor, la por, el fred.

Quan van encendre els llums ja no hi havia ningú, ja no hi havia cap estrany a la clariana.

—Demà començarem el nostre viatge de retorn —va dir-los Hans-Deiter.

Ningú no va respondre al comandant.

17

L’astronavegador recorria el camí a la vora del llac d’on havien quasi desaparegut les herbes de tant trepitjar-les.

Al campament no hi havia cap llum. Algú havia anat fins a les ruïnes circulars i havia portat els robots que hi havia. Tot estava desmuntat, a punt d’embarcar. La nit anterior no hi havia hagut les converses habituals entorn la foguera… ni foguera no hi havia hagut aquella nit. Tothom se n’havia anat a la seva tenda respectiva, però Jean-Pierre no creia que el son fos reparador per a ningú.

Era fosc i feia fred. La desolació havia caigut amb les ombres i havia cobert tot el sòl de la clariana, i també els havia cobert a tots ells.

Va entrar dins l’aigua sense treure’s les sabates pel pur plaer de deixar impreses les seves petjades en el llot del llac.

Tot semblava que era un malson. Encara recordava la primera conversa que havia tingut amb el comandant i la manera com, en aquell moment, va encetar el tema de l’esperança. Havia estat tan a la vora de la resposta correcta… Sempre havia donat voltes entorn de la resposta amb una aproximació impressionant.

Haurien hagut de marxar quan encara podien, abans que passés tot allò. L’Ingrid va comprendre després el que passava i va prendre l’única decisió que va creure digna. Va triar la fugida, el suïcidi en un món estrany, per no haver de divulgar el que sabia. Que horrible devia ser la solitud del coneixement!… Que horrible devia ser no saber si aquell acte de valor serviria per a alguna cosa!

Ell se sentia com si l’Univers s’hagués esfondrat sobre si mateix. Se sentia mesquí, incapaç de lluitar contra la força impressionant de la veritat de les coses. Se sentia derrotat. Tots devien sentir-se derrotats.

Havien anat allà només perquè la humanitat, la seva espècie, es veiés robada de tota esperança. Sentí que dues llàgrimes li relliscaven per la cara. Haurien d’arrossegar els homes sempre al seu darrere les culpes de tota una evolució poc harmònica de l’espècie? Les culpes dels altres li pesaven… li pesaven. Però, eren només les culpes dels altres? Podria un lleó deixar de comportar-se alguna vegada com un lleó? I un home?

Almenys, si se n’haguessin anat abans que allò hagués esdevingut… si…

Sempre els maleïts «si» que havien envaït des del principi aquella expedició. No es podia tornar enrere en el temps. I tots ells, tota la humanitat, s’havien d’encarar amb les conseqüències.

L’aigua ja li arribava a la cintura quan va aturar-se. Fins aquell moment sempre havia consultat els altres, sempre havia procurat fer-los conèixer els seus recels i les seves esperances però ara ell era qui havia d’assumir, qui havia de prendre la decisió del destí de l’expedició.

Allò que no tenia remei…

Només li restava una solució. La humanitat, pel bé d’ella mateixa, mai no podria viure sense esperança, sense el dret al futur. Ell ho devia a la seva espècie, a l’Ingrid, a…

Jean-Pierre Dennis va tornar al marge del llac i es dirigí cap a la nau d’exploració que reflectia aquí i allà la llum tremolosa i freda dels estels. Es va asseure en el lloc del pilot i premé els botons. La nau s’aixecà fent un petit xiulet en direcció al cel estrellat.

Potser l’home s’havia embriagat amb el suc agredolç dels estels. Potser havia dipositat massa esperances en l’univers humanitzat, potser s’havia cregut sempre millor del que era en la realitat. Però l’home, com qualsevol altra espècie, en tenia el dret. Tenia el dret de somniar, tenia el dret d’ambicionar sobreviure i ser feliç, tenia el dret d’encarar-se amb el futur sense limitacions. I molt més encara, la humanitat tenia el dret al futur i a l’esperança.

Ningú no li ho podria negar. Ningú ni cap espècie podria fer-ho. No hi havia cap actitud moral que ho justifiqués. Ell, Jean-Pierre Dennis, no ho consentiria encara que aquell fos el darrer dels seus actes.

Mentre executava la maniobra va recordar novament la dona rossa que havia conegut com a biòloga de l’expedició i va experimentar l’alegria del seu somriure, l’ansietat de les seves inquietuds, el sentit de les seves idees.

Allà baix, al planeta, en algun indret, hi havia un psicòmetre que en el moment crucial havia estat incapaç d’assumir el paper de defensor dels interessos més bàsics de la humanitat. Els homes havien de valer pel que eren, pel que volien, pel que voldrien ser. Ningú no tenia el dret de mutilar els seus somnis, els seus anhels, les seves esperances.

—Ningú! —va cridar Jean-Pierre mentre sortia de la nau d’exploració i s’adreçava cap a la cambra de compressió.

Tot quedava resumit a deixar que la humanitat continués sobrevivint amb els seus conceptes i amb les seves limitacions, s’havia de deixar sobreviure. I ell hi estava disposat. La humanitat no podia saber el que havia passat al tercer planeta de Delta Pavonnis.

Després… Bé, després tenia poca importància el que seria el seu propi futur. Dubtava de poder suportar el pes d’allò que havia après a Delta Pavonnis III amb la pròpia inseguretat del demà de la seva espècie. Però, feliçment, per a ell el futur passaria a comptar-se en dies, en hores…

És clar que els sal’havracs no deixarien de posar-se novament en contacte amb els humans. Potser, per conèixer les conseqüències del primer contacte, canviarien de tàctica, potser…

Qui podria preveure-ho?

Per primera vegada, des del dia llunyà que va deixar la Terra, Jean-Pierre Dennis va tenir la sensació que encloure’l en l’expedició havia estat veritablement útil.

Va entrar a la sala de comandament i va connectar el visor.

La nau continuava submergida en la cara nocturna del planeta. Potser així encara seria més fàcil fer allò que s’havia proposat fer.

—Moon!

—Positiu, astronavegador Jean-Pierre Dennis.

—Em trobo aquí en substitució del comandant Hans-Deiter Weiss per complir les seves ordres.

—Positiu.

—Com a conseqüència d’un incident en el planeta, la nau estel·lar Marco Polo ha de passar immediatament a l’estat d’alerta.

—Nau Marco Polo en estat d’alerta.

—Alerta blau!

—Positiu. Alerta blau.

—Alerta groc!

—Positiu. Alerta groc.

—Alerta vermell!

—Positiu. Alerta vermell.

Les llums van començar a modificar-se en intensitat rítmicament i per tota la nau es va sentir un soroll agut, bitonal.

—Alarma general!

—Positiu. Alarma general.

—Preparar codi C-B-A per a autodestrucció d’aquí a cinc minuts. —Es va sentir l’alarma un moment. Després va respondre la veu monòtona de l’ordinador.

—Negatiu. L’ordre d’autodestrucció i l’activació del codi C-B-A no pot ser donada per l’astronavegador Jean-Pierre Dennis.

—No sóc jo qui la dóna. Ha estat el comandant qui ho ha ordenat.

—Negatiu. L’ordre d’autodestrucció i l’activació del codi C-B-A no són atribucions del comandant Hans-Deiter Weiss.

—Què dius? T’has tornat ximple? Només el comandant o algú que el representi pot activar aquest sistema.

—Negatiu. El codi C-B-A d’autodestrucció només podrà ser activat pel psicòmetre de la nau.

—Per qui? Pel psicòmetre? I qui carat és el psicòmetre, Moon?

—Sóc jo, Jean-Pierre Dennis —va ressonar una veu profunda darrere de l’astronavegador que es va tombar atònit—. Atura totes aquestes alarmes, Moon. I tu, seu, calma’t que parlarem.

—Però… però… —quequejà Jean-Pierre—, com has arribat aquí?

—Com tu, en una nau d’exploració. Ha estat després que el sal’havrac se n’ha anat. Jo ja sabia que tu intentaries alguna cosa així. He aprofitat l’anada al campament de les ruïnes circulars i he demanat a un robot que em portés fins aquí i tornés amb la nau cap a la clariana. Suposo que ningú no s’ha adonat que no hi sóc. I ara, sisplau, seu i parlem. Crec que ets una persona molt intel·ligent i em sembla que entendràs per què la destrucció de la nau no resoldria res. —L’altre home va permetre que un somriure de comprensió apuntés als seus llavis mentre també s’asseia.

Jean-Pierre acceptà la suggerència de l’altre i s’assegué, i s’agafà el cap entre les mans. La seva pal·lidesa era visible fins i tot per sota els pèls diversos de la barba. Definitivament derrotat, ell i la humanitat, pels sal’havracs i pels psicòmetres.

Aixecà la mirada i va contemplar el rostre inexpressiu d’un dels enterradors de les esperances de la humanitat.

18

Els dos homes van continuar asseguts, esguardant-se mútuament, una llarga estona.

—Ells han prohibit a la humanitat tenir esperança —acabà barbotejant l’astronavegador—. No en tenen el dret però ho han fet. Ens han tractat de la mateixa manera que els rhills havien tractat els manipuladors i ens han convertit en els missatgers de les seves exigències. Serem nosaltres els qui, en tornar, haurem de…

Jean-Pierre va emmudir. El psicòmetre no ho devia comprendre; si no, no seria allà per privar-lo de fer allò que qualsevol ésser humà conscient faria.

—Ells han prohibit els homes —va estar d’acord l’altre—. Tens raó en pensar que allò que ells pretenen és impedir el creixement de la nostra espècie. També és veritat que sense creixement no hi ha evolució i que, finalment, el creixement zero vol dir estancament i mort de qualsevol espècie tecnològica. Fins aquí estic d’acord amb tu, totalment. Però això no significa que tot aquest panorama tan negre per a la humanitat sigui a la vora.

—Quantes generacions més hi haurà a la Terra abans que calgui establir colònies en planetes compatibles? Quina serà l’esperança que deixarem als nostres fills?

L’altre assentí amb el cap. Tot allò transformaria la vida de la Terra. Una vegada més s’haurien de prendre rígides mesures per controlar la població, caldria utilitzar alguns dels mètodes del passat, s’hauria de fer un pas enrere.

—Però, malgrat això, no serà definitiu. Encara es pot fer molt amb el que ens queda. Potser serà més difícil i més complicat. Potser haurem de transformar planetes sencers cap a on mai no hauríem pensat que hauríem d’emigrar. Però l’espècie no està subjecta a un perill immediat. Quant a les esperances continuaran com eren abans de conèixer els viatges cap a l’hiperespai. En aquella època tothom sabia que el Sol s’havia de transformar algun dia i faria totalment impossible la supervivència de qualsevol espècie en el nostre sistema. Tothom, aleshores, sabia que allò era irreversible, però no van deixar de somiar i de tenir esperança. Per altra banda, no es modificaria res de tot això si nosaltres no portéssim el missatge a la Terra.

—Potser canviaria. Potser ells farien servir una altra tàctica. Potser decidissin unes altres mesures. Ens tenen tanta por que allò que menys desitjarien seria veure’ns escampats per tots els planetes on ens convidessin, Potser es limitarien a protegir els mons on ja estan establerts i ens deixarien la resta per establir-nos… Qui sap… Tot podria modificar-se —va replicar Jean-Pierre.

—No ho crec. L’opció d’ells ha estat molt ben estudiada, molt ben decidida al final d’una llarga reflexió. Ells ens coneixen massa bé i des de fa massa temps perquè aquesta decisió sigui el fruit d’una decisió momentània. Sincerament, no ho crec. Els era més fàcil donar-nos una altra nau, una de les d’ells, i fer-nos fora que no alterar tot el pla.

—Vols dir que no tenim cap solució?

—Mai no l’hem tinguda, Jean-Pierre. Tu mateix ho vas descobrir fa temps, tu has estat el primer que va observar que les aparences eren excessives, que sempre hi havia dos nivells de lectura en els fets que recollíem. Sempre has estat tu qui ha tingut raó, llevat d’aquest moment. Tota aquesta història ja era irreversible abans de ser-ho.

—I el que tu tens per oferir a la humanitat és la derrota? Aquesta és la decisió dels psicòmetres…

—Atura’t aquí. Fa anys que no sóc psicòmetre i crec que els psicòmetres no trobaran cap altra solució… perquè no existeix. I això d’oferir la derrota a la humanitat és una història molt llarga.

—No val la pena que ara discutim això. El que és important és saber si portarem cap a la Terra la derrota definitiva. Estàs disposat a assumir aquesta responsabilitat?

—Hi estic. Torno a recordar-te que no hi ha cap altra alternativa. Però jo no accepto la derrota definitiva. La humanitat no va ser derrotada perquè ningú no ens pot prendre el dret al futur.

—Ha estat el que ells han fet.

—Només en aparença. T’has adonat que sempre és massa temps? T’has adonat que ells han tingut l’arrogància de prohibir-nos el creixement per sempre més? Hauràs observat que ells ni tan sols han pogut comprendre el que som en la realitat. Si tu a la Terra presentessis la seva teoria de l’evolució de la nostra espècie, creus que algú et prendria seriosament? És que ja creus que som el que som perquè ens va afavorir la fortuna de l’Univers? Això no és veritat. Ells s’han limitat a enganxar fets a una teoria, en comptes de trobar una teoria que aclarís els fets. Ells saben molt (quasi tot) sobre nosaltres, però no han aconseguit entendre com som nosaltres. Ells ens miren com si fóssim una mena de dinosaures que hem sobreviscut per un atzar, sense gaire intel·ligència, sense gaire força, sense gran instint de supervivència i totalment irresponsables. Han agafat el nostre passat, l’han enganxat en el nostre present i han especulat sobre el nostre futur. I han tret les úniques conclusions que podien treure amb aquest mètode. Nosaltres som massa perillosos. Però s’han oblidat de massa coses importants.

—Això no altera en res el nostre futur, Serguei. No altera en res la nostra derrota.

—Calma! —L’antropòleg es va aixecar i donà un cop de puny sobre una de les taules escriptori—. Errar és comú i probablement no és un atribut que només es pugui imputar a l’home. Errar per deixadesa és inacceptable. I pots ben creure que a nosaltres mai no ens acusaran d’això. El nostre passat només és el nostre passat, no es pot alterar. Tota la resta és immutable, programable, executable. El dret al futur és innegociable, i ni nosaltres ni ningú no pot atemptar contra aquest dret. —La veu de l’antropòleg era violenta, semblava buidar-se d’una ràbia continguda molt de temps—. Nosaltres no som els manipuladors ni ells són els rhills, tot i que han volgut servir-se de l’exemple de Delta Pavonnis per atropellar les nostres emocions i els nostres anhels. Nosaltres no som herois i no tenim pretensió de ser-ho tampoc. Només volem continuar sent el que som, i contra tot i contra tothom hem de sobreviure. Que ningú no ho dubti. Si és possible, serem humans, senzillament éssers humans disposats a col·laborar amb els altres, però si fos necessari… serem allò que ens dicti la supervivència i ho serem fins a les darreres conseqüències. Avui ningú no ens pot acusar de no ser una espècie pacífica, però la pau mai no significarà subjecció a un destí traçat per algun déu o pels sal’havracs. El teu error, Jean-Pierre, és partir del principi que hem estat definitivament derrotats. Això no ha estat així i només em fa por que els sal’havracs també ho sàpiguen.

—Vols dir-me que l’alternativa serà la guerra, oi?

—No tinc la pretensió de fer pronòstics sobre cap futur. Només vull que estiguis convençut que tots hem de defensar el dret a poder somiar amb un demà. Tothom! El defensarem sense guerres estúpides, però si cal lluitarem per aquest futur. Jean-Pierre Dennis, tu ets home i sempre t’has tingut per un home. Com a individu ets únic i el sal’havrac tampoc ho va entendre. Ells tenen un concepte de cultura i civilització molt restringit, o, almenys, no ens hi admeten. No ens reconeixen el dret a ser diferents, probablement perquè ells són molt homogenis i semblants. Nosaltres el reconeixem. Això no és una actitud moral sinó el fruit de la nostra realitat cultural. Com més hi penso veig més clarament que ells no han entès ni un borrall de la humanitat.

—Pot ser que tinguis raó —va reconèixer l’astronavegador—. Potser sí… Tot i així, no puc oblidar que la nostra responsabilitat és aclaparadora. Nosaltres haurem de ser la garantia que no mori l’esperança de la humanitat. No podem esdevenir ni els missatgers de l’apocalipsi ni els apòstols de la guerra. No podem, Serguei!

—Estàs ben equivocat en això. Pensa-ho bé, Jean-Pierre. Ningú no pot alçar-se com a guardià de l’esperança d’una espècie. Ningú no té aquest poder. Malaurada l’espècie que necessiti guardians per sobreviure! L’esperança només pot ser conservada per la humanitat en el seu conjunt. El dia que això no sigui així, aleshores ja no valdrà la pena ser home. Aleshores sí que cadascú assumirà les seves pròpies responsabilitats i podrà ser lliure d’interpretar, com a propi, el paper que correspon a tota l’espècie. Si això succeeix algun dia, ja pots anar rebentant totes les naus que et plagui…

—Llavors ja no valdrà la pena.

—Jean-Pierre! —Serguei es va acostar a l’altre i l’agafà per les espatlles—. Oblida’t de les teves responsabilitats. Allò que s’està jugant és la defensa del dret al futur que ens volen coartar. Què hi fa prendre actituds menys responsables o humiliar-se davant els ulls de l’Univers? No té importància. El que vull conservar és la dignitat d’una espècie. Tot és negociable menys això. Jo, tu, tots nosaltres, els milions d’homes que s’escarrassen anònimament en el nostre planeta, tenen una dignitat que han defensat des dels primers temps de la nostra civilització. Aquesta dignitat és la que van defensar els homes de l’esclavitud. Fou en defensa d’aquesta dignitat que els homes es van alliberar de totes les formes d’opressió i explotació. I és aquesta dignitat la que portem en els nostres darrers anhels, en els nostres somnis, les nostres esperances. Això és el que ens fa viure i sobreviure. Ningú no pot robar la dignitat d’una espècie.

—Ells no ho pretenen. Només volen destruir-nos.

—Només ens podran aniquilar quan no ens resti res en què creure, res per la qual cosa lluitar, res que justifiqui la vida. I això només succeirà quan l’últim home haurà mort. —L’antropòleg tornà a seure—. Si ens considerem derrotats, estarem a punt de morir. I això és el que tu vols fer. Això ha estat el que ha fet l’Ingrid. I la solució adequada és justament al contrari. Nosaltres no estem derrotats. Tot al contrari, estem disposats a esmerçar tots els esforços perquè no hi hagi cap derrota. Certament haurem de fer una passa enrere, només això.

—No ho sé.

—Ho hauràs de reflexionar, Jean-Pierre. Tu també ets important. Tots nosaltres encara serem pocs. Ningú no serà inútil. La solidaritat haurà de ser més gran que mai, la unió la més forta possible, un pacte per al bé i per al mal, però per a tots els homes.

—Potser tens raó. —L’astronavegador amagà novament el rostre entre les mans i va callar.

—Moon!

—Positiu, antropòleg Serguei Danovitch.

—El dispositiu C-B-A d’autodestrucció a partir d’ara esdevé atribució exclusiva de l’astronavegador Jean-Pierre Dennis.

—Positiu.

Serguei es va aixecar i posà el braç sobre les espatlles de l’astronavegador.

—Tu tens ara la responsabilitat de la seguretat de la nau, Jean-Pierre. Me’n torno al planeta. Espero que després continuï existint la nau Marco Polo. Pensa-ho bé!

—Però…

—Fins ara has demostrat que ets el millor de tots nosaltres. No obstant, avui t’has equivocat, però no deixaré de confiar en tu. Si has estat capaç de reconèixer la veritat, de descobrir-la, també seràs capaç de servir-te’n com un home, i com un home, caldrà que t’hi enfrontis. No te n’oblidis, Jean-Pierre, «sempre» és molt de temps, massa.

Serguei va sortir de la sala de comandament, va entrar a la nau d’exploració i va tornar al tercer planeta de Delta Pavonnis.

19

Dos mesos després d’haver arribat al sistema solar dels rhills, la nau Marco Polo va iniciar el viatge de retorn al seu planeta natal, a la Terra.