1

Potser el procés va començar quan un home es va posar dret i va aprendre (va necessitar) manipular un instrument.

En aquells temps llunyans, quan allò que era desconegut es confonia amb les pors i els tabús, l’Home va aprendre el valor de la vida. I amb això va aprendre el valor de la lluita.

Sense fatalismes ni destins marcats prèviament per algun Déu-ex-Màquina, l’Home es va llançar a la gran aventura de la seva història. Traçà nous camins, conquistà nous horitzons i noves idees… i també anà reconstruint la imatge que tenia de si mateix, modelant-la, fent-la més suportable, allunyant-se cada vegada més del cinisme de Diògenes i de la gravetat quasi religiosa del platonisme. L’Home va evolucionar.

Tot i així, la vida, la lluita i la història de l’Home mai no van deixar de ser un repte constant. Un repte sord, mut i cec que la humanitat va haver d’afrontar (es va limitar a afrontar).

I en tot moment, sempre, va trobar davant d’ell allò que era desconegut com un pas més que calia fer, com un obstacle que calia superar, com una etapa que calia vèncer.

Allò que era desconegut, sense rostre, tossut, deforme, embolcallava la humanitat i les seves conquestes com el mar envolta una illa.

Era, sempre ho havia estat, l’inconegut sense nom. I l’Home va aprendre a conviure-hi, a acceptar-lo com un veí inevitable, com un company d’aventura. Tot just un adversari que es desafiava esportivament, els secrets del qual s’anaven descobrint però que continuava tan impenetrable com sempre.

Vençudes les pors, els tabús, les explicacions sense crítica, l’Home va modificar la seva manera d’encarar-se amb l’inconegut. Potser encara conservava un cert respecte per la seva grandiositat, un cert complex per la seva aparent impenetrabilitat.

L’Home, però, ja s’havia avesat a encarar-s’hi quan, a on i com li venia de gust. Era una mena de joc, jugava quan volia i guanyava sempre. És clar que era impossible fer trampa i potser aquesta era l’única limitació. I, en qualsevol cas, per què fer trampa si les normes sempre eren les establertes per l’Home i si el vencedor era sempre el mateix?

En definitiva, la victòria només era una qüestió de temps.

Fins que un dia l’inconegut va trobar l’Home.

I el va desafiar. En un desafiament que ja no era ni sord, ni mut, ni cec. Un desafiament que l’Home no podia ignorar, en un joc les regles del qual desconeixia i el resultat era incert. Una impertinència!

I quina resposta podia donar la humanitat si només se n’hi permetia una?

2

L’home seriós va estirar les cames i s’arrepapà a la cadira. Acabava de fer el seu informe i esperava que els altres el digerissin.

—Només això? —va afirmar, més que preguntar, la dona arrogant.

L’home va respondre afirmativament, tot aclucant els ulls.

L’home de la pipa tornà a omplir-la de tabac. Si no fos per aquella claustrofòbia que no el deixava viatjar, certament no hauria delegat a ningú la missió de visitar l’intrús. I ara havia de limitar-se a escoltar el que li contaven, i a veure amb els ulls d’altri. No era que dubtés de les facultats de discerniment i d’observació del seu col·lega. Però era diferent; ben segur hauria estat diferent.

—Molt estrany —va acabar per comentar mentre encenia la pipa—. Realment molt estrany. Mai no hauria esperat un desenllaç tan singular.

—Perquè tot el raonament es va fonamentar en una falsa premissa —va observar la dona.

—No hi ha res a corregir —opinà l’home atractiu per acabar—. Només hem estat conscientment enganyats per l’intrús. Ell ens va obligar a seguir una idea, a deduir lògicament tot un escenari i després d’ensorrar-nos en l’engany fins al coll, ens va demostrar que ens havia enganyat. Tot perfecte.

—Com, tot perfecte? —La dona es va aixecar—. Tot perfecte, segons ells. Tot perfecte perquè ens han enganyat. I nosaltres? Enganyats, tractats com uns crèduls. Si ells saben riure, a hores d’ara deuen estar fent unes riallades que es deuen sentir des de les galàxies més pròximes. Jo…

—Tampoc no és tan dramàtic —va interrompre-la l’home de la pipa—. Ens han enganyat, és veritat. Però tampoc és un engany tan important.

—És un punt de vista del problema —va comentar l’home seriós—. Ens han obligat a equivocar-nos, però més que això han procurat ensenyar-nos l’error. Convindria saber fins a quin punt ells no ens han enganyat en allò que no han volgut o necessitat.

L’altre va deixar la pipa. Aquella discussió anava per viaranys poc productius.

—Cal comprendre per quin motiu han pretès fer-nos entendre que la nau no era tripulada quan de fet ho era —va dir mentre espolsava la pipa—. Per què, després de poder constatar que allí hi havia algú, vam continuar comi si la nau no estigués tripulada. I, finalment, per què, si ells hi eren presents, no ens van dir tot el que pretenien i en comptes d’això ens van convidar a fer un misteriós passeig cap a una estrella llunyana?

—A veure. —La dona va aixecar l’índex de la mà dreta i assenyalà el sostre—. En primer lloc, al contrari del que nosaltres havíem previst, no hi havia aire a la sala on van ser rebuts. I ells ens coneixen prou bé per saber que necessitem aire per sobreviure i comunicar-nos verbalment. Podrien haver recorregut a aquest estratagema per assegurar-se que la nostra estada dins la nau intrusa no aniria més enllà del temps que ells volguessin, o sigui, per tenir la seguretat que ens podrien fer fora en el moment que volguessin. Potser perquè recelaven que nosaltres, si disposàvem de temps, podríem explorar l’OVNI i arreplegar dades que ells ens volien amagar. Només que, curiosament, la més important d’aquestes dades era el fet que la nau fos tripulada… i sabem que no va ser per amagar-se això de rebre’ns en el buit.

—No, no va ser per això —va estar d’acord l’home de la pipa—. A més a més, ens podrien haver comunicat el mateix missatge, és a dir, aquest famós convit, sense utilitzar cap llenguatge parlat. Pel que podem deduir, es van comunicar amb nosaltres amb dues finalitats: perquè sabéssim que ells eren dins la nau i perquè sabéssim que són una espècie que fa ús de la telepatia.

—I prou —va confirmar l’altre home—. Aquesta és la conclusió que jo també vaig fer-ne. Però queda per entendre per quina raó era tan important continuar negant que la nau duia tripulants.

—Potser no era tan important —va avançar l’home de la pipa—. Tenint en compte que la interpretació d’uns mateixos fets feta per diferents persones porta moltes vegades a conclusions diferents. Per exemple, quin va ser el detall que més va interessar el comandant Suki?

—Va ser voler conèixer de quina estrella venia la nau —va respondre sobtadament l’home seriós, arrufant el front.

—I quin va ser el detall que més va interessar el comandant Igor Chaimovitz?

—Cap ni un. Potser arribar a l’Estació Orbital com més aviat millor.

—És clar, era previsible. I el tècnic de motors?

—Bé, aquest no només estava intrigat per l’estrella sinó també pel procés de transport que l’intrús va fer servir perquè entréssim i sortíssim.

—Una vegada més, era previsible. Només es van interessar per epifenòmens que el temps desvetllaria tard o d’hora. Només es van interessar per allò que era menys important i menys significatiu. Però no es podrà dir el mateix de l’astronavegador, oi?

—Aquest és un home… diguem-ne, molt especial. De fet, ell es va referir, gairebé immediatament, a la qüestió de la comunicació amb nosaltres, que va declarar impossible.

—I després? —va preguntar la dona.

—Semblava que s’havia oblidat de l’assumpte, però jo vaig quedar convençut que ell va comprendre no solament que la nau era tripulada sinó que ells també són telepaties.

—Aquí és on jo volia arribar —va concloure l’home de la pipa—. Diguem que allò era un estratagema xifrat, preparat prèviament per a nosaltres. I em sembla que aquest és el factor més inquietant.

La dona va assentir amb el cap i l’altre home va somriure.

—Saben que nosaltres, els psicomètres, existim, i han volgut enviar-nos un missatge directament —va confirmar la dona—. Per això han utilitzat un llenguatge comprensible per a tothom però amb un significat real disfressat que podria passar desapercebut a la majoria de la gent.

—Ells no podien endevinar si un psicòmetre visitaria l’intrús, però tot i així, ja es van encarregar de trametre un missatge adreçat especialment a l’IIE. —L’home de la pipa l’havia tornat a encendre i aspirà una mica d’aquell fum cendrós—. L’autèntica invitació era: que ens vinguin a visitar els homes però no s’oblidin de portar els psicòmetres.

—Una conclusió lògica —va estar d’acord l’home seriós—. El que em va espantar quan vaig analitzar tota la situació va ser aquesta mena de diferència que ells fan entre els homes i els psicòmetres. I per molt que hi pensi no puc descobrir-ne la raó.

—Tampoc jo —va dir el psicòmetre—. Potser després de visitar-los ho comprendrem. Mentrestant no disposem de dades.

—Només que abans de conèixer els detalls del que passaria dins la nau intrusa ja havíem decidit enviar-hi un psicòmetre a l’expedició. —L’home de la pipa va somriure—. I si ells volen que nosaltres anem a aquest planeta és per ensenyar-nos alguna cosa. En cas contrari s’haurien limitat a dir-nos tot allò que volien sense necessitar amabilitats, cortesies o invitacions.

—Un repte molt fort. Hi ha massa coses en joc, no creieu? —va preguntar la dona.

Els dos homes van fer que sí amb el cap.

—I encara hi ha una altra cosa curiosa —va comentar l’home seriós—. La manera en què ens ha estat presentada la localització del planeta, la manera en què se’ns ha descrit… no sé si algun dels altres se n’adonà, i en tot cas, ningú no n’ha fet cap comentari i jo no vaig dir-ne res al comandant Cai Suki.

—Vols dir que en parlar del planeta sempre va ser mencionat com l’indret on es va construir la nau? —va preguntar la dona.

—Exactament.

—En canvi no ens diu pas d’anar a visitar el planeta on va néixer l’espècie que va construir la nau. Molt interessant. —L’home de la pipa sospirà. No es perdria el seu lloc en l’expedició si no fos que viatjar l’horroritzava.

3

Serguei Danovitch es regirava al llit, ben desvetllat.

Encara era d’hora per llevar-se. D’ençà que havia vingut a la City es despertava d’hora sistemàticament i no se li acudia que el motiu real estava en aquells matalassos massa tous.

Havien estat uns dies atriboladors.

Primerament aquella reunió amb els psicòmetres i els altres tres elements de la futura expedició a… qui sap on.

Era interessant la manera en què s’havia presentat la qüestió. Qui sabia on anirien era l’astronavegador, un tal Jean-Pierre Dennis, que no hi era present. Hi faltaven ell i el tècnic de motors, que havien anat a observar l’OVNI in loco. Naturalment no eren absents per casualitat, ja que era més que evident que es trobaven a la City, a les instal·lacions de l’IIE. L’excusa oficial per la seva absència havia estat poc convincent. Els psicòmetres havien afirmat que l’astronavegador i el tècnic estaven treballant en la reconstitució dels mapes astrals que havien observat en aquella mena de caixeta de sorpreses que havia resultat ser l’OVNI. El comandant de la futura expedició, un alemany de complexió gegantina que es deia Hans-Deiter Weiss, no va estar d’acord amb les explicacions i quasi va promoure un guirigall… cosa que s’adeia perfectament amb la fama que tenien els astronautes que anaven més enllà dels asteroides… Només va callar quan un dels psicòmetres va fer una referència vaga a un incident determinat, i segons semblava ofegat, on s’hi barrejava la ginebra. Serguei va tenir la impressió que al comandant li agradava massa la ginebra i que aquella afecció l’havia dut a caure en alguna falta. Després que el psicòmetre hagués fet aquella al·lusió, el comandant no va badar boca, però no per haver-se assossegat… els seus ulls i la boca semblaven a punt de rebentar i a Serguei no l’hauria sorprès que l’alemany hagués començat a treure fum per les orelles. Qui va pagar per la jugada que els psicòmetres havien fet al comandant, van ser els altres presents a la reunió, i Serguei Danovitch especialment. Havia estat injust, molt més per a ell a qui ni tan sols agradava la ginebra. Però allò ja era una altra història.

La reunió no havia servit positivament per a res. Almenys aquesta era la seva pròpia opinió. Només els havien dit que se’ls havia escollit per participar en una expedició envers un planeta habitat pels constructors de l’OVNI, i volien saber si acceptaven aquella missió. Serguei Danovitch, que sempre havia apreciat moltíssim les reunions de treball —si no, no hauria estat antropòleg—, va pensar que aquelles hores passades assegut en unes cadires molt poc confortables tot escoltant banalitats s’haurien pogut ben estalviar. A més a més, la seva participació en aquella reunió va quedar reduïda a un «sí» que va dir quan li preguntaren si acceptava la missió.

No era pas que no tingués desitjos de fer preguntes abans de donar el seu consentiment. Però els altres ja havien fet algunes preguntes i no havien tingut èxit. Els psicòmetres, uns individus irascibles i impertinents, una vegada més havien donat una lliçó d’insolència. La biòloga, una nòrdica escultural, es va endur la palma encaixant al·lusions a unes vacances massa repartides, a relacions poc ortodoxes, a una vida massa agitada i qui sap quines coses més, i va acabar acceptant un compromís per tres o quatre mesos. A ella no se li va fer la pregunta sacramental de si acceptava o no la missió. L’altra dona, una química anomenada Ornella P’rocci, tampoc no es va escapar d’una bugada minuciosa de roba bruta quan va preguntar, innocentment, quina seria la seva missió en l’expedició. Una pregunta molt pertinent en la seva modesta opinió. Per tot això, quan va arribar el seu torn abans que no l’acorralessin amb els seus vicis en un carreró sense sortida, va limitar-se a dir un «sí» eixut. Com ja esperava, no li va servir de gaire, ja que ells tot seguit van manifestar una lloança irònica sobre les seves ràpides i concises decisions i van continuar per aquest camí sense oblidar-se de mencionar que en una expedició l’aïllament i l’egoisme tenien un preu molt alt, que els antropòlegs eren els animals més esquizoides existents a la Terra, i altres compliments i lloances diversos, alguns dels quals tenien un obscur significat.

En fi, almenys la reunió havia demostrat que els psicòmetres estaven molt ben informats i que els coneixien molt bé. Però, això era el més important, aquella reunió havia creat un bon ambient de solidaritat entre tots ells i Serguei no dubtava que això precisament era el que els psicòmetres havien volgut… o potser que els designis dels psicòmetres no eren tan insondables com deia molta gent!

Serguei Danovitch finalment es va llevar. L’esperava un altre dia difícil.

Va somriure en pensar en la solidaritat que hi havia en el grup. De fet era una solidaritat on els uns eren més solidaris que els altres. Per exemple, així que va tenir l’oportunitat, el comandant Hans-Deiter Weiss va descarregar la seva ira sobre les dues dones i, principalment, sobre el propi Serguei.

Després de la reunió havia començat l’entrenament bàsic per a l’espai, dirigit pel comandant i dedicat als tres cucs de terra. Els cucs de terra eren Ingrid, Ornella, i, és clar, ell mateix. Va ser extraordinàriament divertit aquell primer dia quan, els tres iniciats en les trifulgues dels imponderables, havien comès tota mena de bestieses possibles i imaginables… fins i tot algunes que mai no s’havien previst.

I el comandant Weiss reia, cridava, gesticulava, gaudia com un foll.

Serguei Danovitch, a qui repugnaven aquell tipus de situacions, va arribar a oferir-li una ginebra per tranquil·litzar-lo. I tot al contrari del que havia ocorregut en la reunió, l’efecte va ser dramàtic. El comandant que fins aquell moment estava enrogit, havia empal·lidit tot d’un plegat. En comptes de callar, començà a vociferar injúries, exaltadament. I Serguei es va prometre que mai més no parlaria de la ginebra davant de Hans-Deiter, ja que creia que seria poc saludable haver d’experimentar damunt el seu cos el pes d’una d’aquelles manasses.

A partir d’aquell moment, els dies havien transcorregut amb una monotonia desesperant. Exercicis i més exercicis. Semblava com si el propòsit fos fer-los fondre en suor.

Els resultats eren visibles. Serguei Danovitch havia perdut tres quilos i ja aconseguia fer raonablement bé totes les tasques que hom creia que havia de conèixer un aprenent de l’espai.

4

Quan Ornella Procci va entrar a la sala d’estar ja hi havia la biòloga.

Només trencava el silenci el bombolleig característic de l’aquàrium i la lleu esllavissada d’un carbonet per dibuixar sobre el paper, on l’altra dona esbossava un dibuix.

Ornella va seure en el confortable sofà i sospirà.

—Quin goig poder fruir d’una tarda de repòs, no et sembla? —va preguntar Ingrid mentre aixecava la mirada i observava la química.

—Sí. Ja semblava que el comandant no ens volia deixar tranquils fins a deixar-nos ben esgotats. Han estat uns dies terribles. Mai no hauria cregut que caiguessin tantes coses perquè se’ns considerés aptes per fer un viatge a l’espai.

Ingrid sacsejà el cap.

—Ningú no ens ha dit encara que ja som aptes!

—Creus que encara ens faran patir més?

—Qui sap! Tot el que m’ha passat era tan imprevisible que ja no goso a fer pronòstics.

—Jo espero que ja haurem passat el pitjor, almenys. —Ornella va alçar-se i es va acostar a l’altra dona—. Dibuixes sovint?

Ingrid va arronsar les espatlles.

—De vegades, quan no tinc res més a fer. És una manera de passar el temps tan bona com qualsevol altra.

Ornella va observar l’esbós alguns segons.

—No veig pas què pot ser. Disculpa’m, no vull dir que no val res, no, no, res d’això, només que…

La biòloga va esclafir en una riallada.

—No cal que et justifiquis, Ornella. Jo no dibuixo perquè agradi als altres. Només ho faig perquè m’agrada. I quant a la qualitat dels meus dibuixos em sembla que no són pas gran cosa. Fins i tot estic convençuda que si m’hagués dedicat a la pintura mai no hauria anat més enllà de les beceroles.

—I què és això?

—Què creus que pot ser?

—No ho sé. No s’assembla a res que jo conegui. Si vols que t’ho digui sincerament em sembla una confusió de traços.

La biòloga va tornar a riure.

—Ho has encertat! Ja ho veus, malgrat tot, encara has descobert el que he dibuixat.

—Ho he encertat? No ho entenc.

—Ho has encertat perquè és això tot el que vol representar, allò que mai no has observat, i jo mai no he observat tampoc, allò que la humanitat mai no ha conegut.

Ornella va tornar a esguardar l’esbós, ara amb més atenció.

—El futur? —va acabar preguntant la química.

—Qui sap! El futur o el passat remot o el present llunyà. Em sembla que ningú no ho sap.

—Continuo sense entendre-ho. Fet i fet, què és el que has volgut representar aquí?

Ingrid va aixecar els seus ulls blaus i resplendents i va mirar de fit a fit l’altra dona.

—Només allò que desconeixem. I com serà allò que desconeixem, Ornella? Serà el passat més obscur de la nostra espècie? ¿Serà un present llunyà viscut en algun indret per éssers fantasmagories més racionals o serà, senzillament, el futur d’una humanitat que els va desvetllant sense treva i d’aquesta manera els amputa dels seus secrets més íntims? L’inconegut ho és tot. És la ignorància, i, moltes vegades, el propi saber fet ciència. Avui és el destí de l’expedició que molt aviat emprendrem, demà serà allò que trobarem en aquella estrella sense nom, i demà passat seran les conseqüències de les nostres descobertes. Però no és només el present i el futur. També és el passat i els fantasmes domèstics i ben previnguts que haurem de portar amb nosaltres fins al dia que, en alliberar-se, deixaran de ser domèstics i previnguts.

Ornella havia quedat callada i sorpresa mentre observava la biòloga. Aquella dona semblava un pou de sorpreses i alhora transmetia una mena de recel en la seva manera de sentir i en els dubtes que semblava haver-hi darrere d’aquell capteniment. Era com si hagués arribat a (o l’hagués xuclada?) ran de l’abisme d’alguna mena de desesperació.

—Tot i així —va acabar dient la química—, no creus que aquesta visió del que és desconegut és massa especulativa? Per a mi allò desconegut és, per definició, impossible de representar ja que és alguna cosa el concepte de la qual sempre fuig de qualsevol comprensió, coneixement o representació. I quan aconseguim descobrir-lo, el desconegut, immediatament, deixa de ser-ho.

—Potser vas errada, Ornella. Oblides que la raó i la vida també tenen somni i misteri. I que nosaltres som els déus creadors dels nostres somnis. Aquest esbós és la meva creació, i certament allò que ens és desconegut sempre ha de tenir alguna cosa a veure amb aquest dibuix.

—Aquest és l’avantatge de l’abstraccionisme, oi? —Ornella va somriure—. A posteriori sempre es pot encaixar en alguna cosa, en qualsevol lloc.

—Això es una opinió teva. —Ingrid va tancar el bloc amb un gest brusc—. Per a mi és una manera de poder fugir del racó on sóc, de sentir-me lliure de tots els destorbs. Per a tu només serà una qüestió de bellesa… i en aquest aspecte la teva opinió no m’interessa gens ni mica.

—I jo? Que puc donar la meva opinió?

Les dues dones es van girar i van veure el rostre somrient de l’antropòleg que s’havia acostat silenciosament, sense que cap de les dues l’hagués sentit.

5

Jean-Pierre Dennis va accionar les tecles de la computadora i va esperar uns moments fins que, de la ranura central, va començar a sortir un paper blanc esquitxat de petits punts negres.

Quan la màquina va parar, l’astronavegador va tallar el paper i va tornar a la taula de treball.

Yasser Akmal guaità el paper i va sospirar.

—I doncs? —va preguntar el tècnic de motors.

—Què et sembla a tu —va replicar l’altre home.

—No em sembla res. Ja ho saps bé que per a mi un mapa estel·lar és igual a un altre mapa estel·lar. No en sé res d’això. Per a mi els estels serveixen perquè les nits no siguin tan tristament fosques i aleshores són ben agradables. També em serveixen per recordar que vaig fer-me un nyanyo contra algun lloc dur, cosa que passa massa sovint quan tinc el cap ficat dins els motors. Ben cert que en aquestes ocasiones els meus sentiments cap a les estrelles són molt menys falaguers. Quant a aquest dibuix, crec que són estrelles només perquè tu ho dius.

Jean-Pierre va somriure.

—Mira-t’ho bé —va insistir—. No et sembla familiar?

El tècnic de motors observà el dibuix amb una mica més d’atenció. Després va arronsar les espatlles.

—Continuo en la mateixa. Passo!

—És un esquema molt semblant, i jo diria que gairebé és exactament igual al que vam veure en la pantalla de l’OVNI.

—I per què tanta feina per fer l’esquema estel·lar de l’hemisferi sud?

—No, no és aquest. Això és el que la nau ens va ensenyar després en el principi del film. Vaig programar la computadora per fer el cel tal com es veu en aquella estrella en aquest moment. I aquí esta, exactament igual a com ens el va ensenyar l’intrús.

—Continuo sense saber perquè has tingut tanta feina.

—Primerament per confirmar que la nau havia partit d’aquella estrella. I, després, per procurar saber de quina manera ens veuen ells.

—I estàs segur que això és el que vas observar dins la nau?

—N’estic segur.

—Només per la memòria visual d’un quadre que vas observar durant uns minuts?

—Exactament.

Yasser va tornar a arronsar les espatlles.

—I com ens veuen?

Jean-Pierre va assenyalar un petit punt, l’únic marcat en color vermell de tot el mapa.

—Això és el Sol amb la grandària relativa que sembla tenir quan és contemplat des del seu planeta.

—Perdut en un raconet!

—Exactament. Solitari en la immensitat vasta del nord estel·lar.

—Ha de semblar molt insignificant el nostre Sol vist des d’allà. Em sembla que mai cap home no imaginaria visitar una estrella com el Sol si visqués en el planeta de l’intrús.

—Estàs equivocat. Seria una estrella molt temptadora. M’atreviria a dir que és l’estrella més semblant al seu Sol que tenim per aquí a la vora… en fi, a la vora és un dir… és a més de dinou anys llum. Observa que l’estrella d’ells és una G com el Sol i té una massa quasi igual a la massa solar.

—Una germana bessona!

—Exactament!

—Aleshores, per què encara no hi hem anat?

—Perquè a la Terra hi ha una mania molt antiga, resultat també de la tradició històrica. Tenim la mania de mirar només cap al nord i cap a les estrelles que són en aquest hemisferi.

—Serà per això que nosaltres som els descoberts i no els descobridors del planeta de l’intrús?

L’astronavegador expressà el dubte en el seu rostre. Hi havia massa factors en aquell procés que ell encara no havia descobert, tot i haver procurat comprendre’ls. Li semblava que en aquells dies els misteris de l’Univers s’havien endinsat i el fil del raonament havia fet un nus cec.

—Ja saps que no tot és tan recte com l’avinguda central de la City. Dir que ha estat per això que nosaltres no els hem descobert és una suposició que, si més no, és perillosa. I és perillosa perquè neix del principi que només nosaltres, la nostra raça, està predestinada a ser la gran conqueridora de l’Univers.

—Jo no pretenia pas arribar tan lluny…

—D’acord, no tenies intenció de dir això, però, inconscientment, tots nosaltres ho creiem. És el fruit del nostre aïllament quant a espècie, del nostre desenvolupament autònom durant milers d’anys en què hem vençut tot i tothom. Tot així, has de reconèixer que és un camí perillós.

—Vols dir que probablement sempre serien ells els descobridors?

—De cap manera. Només vull dir que aquesta manera d’encarar el problema és totalment inútil, ja que no pot dur a cap resultat satisfactori. A més a més, és ben evident que ells ja ens coneixien, i ens coneixien molt bé. Jo fins i tot diria que ens tenien una mena de por.

Yasser Akmal esbatanà els ulls, esverat.

—Por?

—Si t’agrada més, recel.

—I per quina raó?

—No ho sé. Quan els trobem tindrem oportunitat de descobrir-ho i descobrir moltes altres coses.

—Creus, per tant, que el fet d’haver-nos enviat una nau no tripulada és un símptoma de por?

—No és per això. T’haig de dir que malgrat tot el que hem sentit, continuo creient que l’intrús era tripulat. La por que jo vull dir queda demostrada pel fet que no ens van oferir condicions perquè ens trobéssim a gust a la nau. Per què no ens han donat l’aire que ells sabien que era vital per a nosaltres? Perquè així no tindríem temps de pensar alguna manera d’inspeccionar l’OVNI? O només perquè no poguéssim restar dins la nau i obligar-nos a transportar-nos al seu planeta?

—Però ningú no hi va pensar, en això!

—No, aparentment. Però ells no ho preveien i nosaltres hauríem forçat la nostra estada dins la nau mentre haguéssim tingut aire.

Yasser va estar-hi d’acord confirmant amb el cap.

—És per això que creus que la nau era tripulada? —va tornar a preguntar el tècnic de motors.

—Bé, això ja són figues d’un altre paner… i no en puc estar segur. Crec que hi ha un fet que només es pot explicar si l’intrús era tripulat. I amb els embolics que ja tenim, no vull ni tan sols pensar-hi, en aquesta hipòtesi.

—De quin fet parles? Em sembla que no cal que hi hagi secrets entre nosaltres.

—Per ara prefereixo no parlar-ne. Si vols, ho pots preguntar a la reunió amb els psicòmetres. Ells també van adonar-se del problema… i si no en diuen res et prometo que t’ho explicaré després.

Jean-Pierre Dennis va alçar-se i s’adreçà cap a la porta de la sala. Yaser Akmal va continuar assegut tot observant el petit punt vermell, com una impuresa insignificant en l’esbós fet per la computadora. I si l’espècie humana no fos sinó una simple impuresa de l’Univers? Quan l’astronavegador va sortir de la sala i va tancar la porta, va deixar el tècnic de motors endinsat en un glaçat mar de dubtes.

6

—La qüestió fonamental —va opinar el comandant Hans-Deiter Weiss— és saber què pretenen. O millor encara, conèixer els motius del seu interès a dur-nos a visitar el planeta.

Era la primera reunió en què tota la tripulació era present. Els tres psicòmetres encarregats de la programació de l’expedició estaven asseguts a la taula de despatx. Els rostres encuriosits dels tripulants s’arrengleraven, silenciosament, a les cadires de la sala. Però no solament hi havia curiositat. També s’hi veia cansament, principalment en els tres elements que havien estat subjectes a un entrenament intensiu de l’espai.

—Sí —va dir l’home de la pipa—, no m’estranyaria que tinguessin raó, comandant. Potser aquesta sigui la raó fonamental.

—I per què volen que els anem a visitar? —va insistir Hans-Deiter.

Durant un moment no hi hagué resposta. La dona orgullosa va interrompre finalment el silenci de la sala.

—No ho sabem, comandant.

Els ulls de Hans-Deiter es van obrir molt, estupefactes. Esperava qualsevol resposta menys aquella. Els psicòmetres reconeixien en públic la seva ignorància. Mai no hauria cregut que allò fos possible.

—No ho saben! —murmurà Yasser Akmal com un brogit suau.

—No —va confirmar l’home de la pipa—. Ho ignorem ja que no és possible percebre els motius i els desitjos d’una espècie amb qui mai no hem tingut contacte. Tota la història, com ja haureu imaginat, s’ha escapat des del principi del nostre control. Tot just hem fet les passes necessàries i previsibles pels… pels estranys. És important que vosaltres us n’adoneu, d’això. Fins ara no hem pogut influir en cap mesura en els esdeveniments, i potser mai no podrem fer-ho tampoc en el futur. Com a molt, vosaltres sereu qui ho aconseguireu. Sereu vosaltres qui haureu de fer-ho!

En el rostre de l’astronavegador s’hi veia la conformitat. Per a Jean-Pierre tot això era com una pel·lícula que ja havia vist. El pressentiment dels darrers dies, la sensació del déjà vu. Semblava com si ara ja res no el pogués sorprendre. Potser encara tenia una lleugera esperança i per això el desengany era encara més dolorós d’assumir. Esperances, per què? Les coses eren com eren. I no hi havia cap home que pogués utilitzar el seu raonament en zones que un altre no arribés. Els psicòmetres eren brillants, però no eren innovadors. Com a màxim eren més ràpids en les seves anàlisis, més eficaços en les seves accions… eren homes, senzillament. Quant als altres… com serien els altres? Com veurien la humanitat? Com un perill? I si fos com un perill?

El silenci que havia omplert la sala semblava un bloc de gel irrompible. Aquells mots, per boca del psicòmetre, havien colpit tota la tripulació. Potser encara hi havia qui dubtava. Potser algú encara creia en els designis dels psicòmetres en comptes de pensar en els designis dels altres. Fos com fos, si algú tenia aquest dubte, el va mantenir ben guardat.

—Si és així, no entenc perquè no ens acompanya un psicòmetre. —Tot just havia dit la frase, l’astronavegador se’n va penedir. La resposta dels psicòmetres era força evident.

—No, astronavegador, Jean-Pierre Dennis. —La dona orgullosa corrugà el front—. Els desavantatges d’enviar un psicòmetre són molt superiors en nombre als avantatges. Necessitem un equip unit i això seria molt difícil si un de nosaltres hi fos.

L’astronavegador va somriure i va observar els altres elements de la tripulació. Ell sabia, n’estava segur, que els psicòmetres intentarien, descaradament, embolicar-hi cinc dels tripulants de l’expedició. És que ningú més no se n’havia adonat?

—Per tant —va dir el comandant— partirem cap a Delta Pavonnis sense saber exactament que hi hem de fer, ni què hi trobarem. Excel·lent. És allò que es podria anomenar una situació original.

—Hi ha moltes situacions originals —va interrompre el noi seriós—. Fins i tot diria que darrerament no et pots pas queixar de la manca de situacions originals en la teva vida. Una més no farà gaire diferència, no creus?

La cara de Hans-Deiter Weiss es va enrojolar. Eren uns bandarres. No perdien cap oportunitat.

—Concretament, quina serà la nostra missió? —va voler saber Ornella.

—La missió de cadascú està especificada en un informe que rebran d’aquí a poc. —L’home de la pipa va arronsar les espatlles—. La missió global serà visitar Delta Pavonnis, entrar en contacte amb l’espècie que ens ha convidat, captenir-se com a bons hostes, i tornar amb tota la informació possible. La resta haureu de decidir-la vosaltres quan us trobeu amb la situació real.

Per a tots ells, era pitjor la incapacitat que sentien de fer les preguntes que eventualment podrien aclarir tot aquell embull, que l’absència de respostes dels psicòmetres.

Per a Hans-Deiter era també la seguretat que tan aviat com partissin només dependrien d’ells mateixos.

—Disposeu de demà per descansar —va concloure la dona orgullosa—. Demà passat partireu cap a l’Estació Orbital Permanent i des d’allà cap a Delta Pavonnis.

—On anirem a veure els pavons —va comentar, en veu baixa, Yasser Akmal mentre s’aixecava.

Serguei Danovitch va creure que aquell havia estat el comentari més apropiat de tota la sessió. Ornella Procci va intercanviar un somriure amb la biòloga. Només l’astronavegador va enfonsar, una mica més, el cap entre les mans.

7

Hans-Deiter Weiss va esguardar des de la porta de la sala d’estar i en veure que a dins només hi havia el tècnic de motors, va entrar.

—Visca. Com prova aquest dia de vacances?

Yasser Akmal alçà les espatlles.

—N’hauria pogut prescindir. Com més de pressa marxem i tornem molt millor. Aquests endarreriments només serveixen per posar-nos nerviosos.

—També estàs nerviós, Yasser?

—No parlo pas per mi. Ja saps perfectament que per nosaltres això és part de la rutina. Quant als altres ja no n’estic tan segur.

—Els altres també et preocupen, oi?

Yasser va somriure. La vida seria molt més senzilla si tot depengués només d’ell.

—Estic convençut —va acabar dient el tècnic de motors— que ells es pensen que els espera una passejada turística per la Galàxia i que a l’arribada a la terra dels pavons els rebran a so de bombo i platerets, amb una banda o fanfàrria que tocarà els himnes dels planetes, i que trobaran milers de criatures que els saludaran amb mocadors mentre recorren els carrers de la ciutat en un vehicle descapotable fins a l’edifici del govern. Són persones capaces de creure en aquesta mena de coses…

—No ho sé. Tot això és molt estrany i jo per primera vegada no em sentiré a gust dins d’una nau.

—Per què?

—Perquè estan passant coses molt singulars.

—Res, el propòsit dels Pavons sempre ha estat obrir els ventalls! —Yasser va somriure.

—No són només els propòsits dels Pavons, com tu els anomenes, allò que m’inquieta. A més a més, això és el que menys he estat pensant.

—Llavors?

—Qui és el psicòmetre que ens acompanyarà dins la nau?

Yasser va mostrar una expressió de dubte.

—No sé si tens raó d’inquietar-te. A fi de comptes ells mateixos han dit que no enviarien un psicòmetre perquè…

—Enganys, Yasser. Enganys! Mentides mal dites. Fins i tot sembla que tota aquesta història ha estat feta expressament per divertir-se a costa nostra.

—No entenc on vols arribar.

—És evident que els psicòmetres estaven obligats a enviar-hi algú. A partir del moment que es van fer càrrec de la investigació de l’OVNI la cosa era evident. No cal ser brillant ni tenir la perspicàcia del nostre genial i poc enraonador astronavegador per adonar-se’n. Un dels membres de l’expedició és psicòmetre. Jean-Pierre Dennis ho va fer entendre, i és clar que els psicòmetres ho van negar, perquè no podien fer res més. L’han disfressat amb la capa d’especialista en un tema qualsevol i l’han endossat enmig de la tripulació.

—Potser sí que tens raó. —Yasser va arronsar les espatlles—. La teva deducció té sentit. Només ens faltava això, un psicòmetre!

El comandant guaità uns moments el moviment dels peixos dins l’aquàrium. El rosegava la incertesa.

—Només tinc la certesa que no és cap de nosaltres. Ja fa molts anys que ens coneixem perquè sigui possible que cap dels dos s’hagi preparat per a psicòmetre sense que l’altre ho sàpiga. Ets l’única persona en qui puc confiar, Yasser, i això és molt dolent.

—Sí, només podríem ser psicòmetres si haguéssim fet el curs per correspondència i la correspondència és un luxe rar en els anells de Saturn. Bé, i doncs, qui pot ser el psicòmetre? Em sembla que podem excloure Jean-Pierre, ja que és qui ha aixecat la llebre.

—Jo no n’estaria tan segur, Yasser. Quina millor manera podria trobar de dissimular la seva situació que utilitzar aquest subterfugi? Ja t’has adonat que ha estat totalment innecessari? T’has adonat que només ha servit perquè els psicòmetres poguessin negar que cap d’ells anirà amb l’expedició? De fet, l’astronavegador, amb aquella pregunta innocent, ens ha portat a creure que no hi ha psicòmetres en l’expedició, o, en cas que n’hi hagi un, no és ell. I, si observes bé l’astronavegador, la seva manera de fer, les seves capacitats estranyes, no et sembla que seria el candidat ideal?

—Estic d’acord que Jean-Pierre és un home estrany. Durant el temps que vaig estar amb ell a l’Estació Orbital mai no vaig imaginar que pogués ser un psicòmetre, però ara, si ho presentes d’aquesta manera, ja no sabria què dir. Creus que és ell, precisament?

—No ho sé. —El comandant continuava observant la dansa d’una parella d’escalaris dins l’aquàrium—. Pot ser que sigui o no sigui ell. Per exemple, una altra candidata pot ser la química. Per què dimoni hi ha d’haver una química en aquesta expedició? Almenys és estrany, oi? Quan la vaig veure per primera vegada vaig pensar que era una psicòmetra. Era quan estava empresonat, com ja t’he explicat. Em vaig convèncer del meu engany només quan em va dir el seu nom. Però ara estem segurs que el psicòmetre que ve amb nosaltres utilitza un nom, i per això ella podria ser-ho tant com podria ser-ho Jean-Pierre.

—Ornella? I per què no? Ja tenim dos candidats. Comença a ser una petita multitud —comentà el tècnic de motors.

—Només dos? —va preguntar el comandant tot alçant la mirada envers l’altre home—. I Ingrid? És cosa segura que el psicòmetre que ens acompanyarà en l’expedició té una altra especialitat. Ha de ser algú que en algun moment de la seva vida s’avorria amb el que feia. I qui seria millor que la biòloga i la seva personalitat indecisa per satisfer aquesta condició?

—I ja en tenim tres!

—No. En tenim quatre, Yasser. El nostre amic Serguei, l’antropòleg, no és menys estrany ni menys sospitós.

Entra mut i surt callat. Quan em recordo dels comentaris que m’ha deixat anar sobre la ginebra… Quan no calla diu inconveniències. Per una altra banda, qui podria ser millor que un antropòleg per disfressar-se de psicòleg social? En Serguei Danovitch també podria ser el psicòmetre i si fos per triar l’edat precisa, ell tindria més probabilitats que cap altre.

—Una gran multitud, Hans-Deiter. No tardaràs gaire a deixar-me convençut que només nosaltres dos no som psicòmetres. Em sento satisfet de no ser un dels altres. Ja hi has pensat? Suposa, per un moment, que Jean-Pierre no és el psicòmetre. T’has adonat que en aquest cas és ell qui ens mira a tots nosaltres com a sospitosos en potència?

—Sí, ja hi he pensat. I pots creure que no arribo a cap altra conclusió que no sigui que aquest viatge no serà ni tranquil ni agradable? Continuo pensant que tota aquesta història està molt mal explicada.

El comandant Hans-Deiter sortí de la sala d’estar i va deixar l’altre home assegut, pensarós. I si a l’expedició hi hagués més d’un psicòmetre?

Yasser Akmal va esclafir en una gran riallada.

Havia descobert dues bones raons que assenyalaven el comandant com al psicòmetre potencial. Però, encara molt millor, n’havia descobertes tres que demostraven, sense cap dubte, que el psicòmetre era ell mateix.

8

La dona alta i rossa observà amb més atenció aquell full del dossier. Hi havia una sèrie de números i de lletres que s’arrengleraven en columnes i línies, en aparença indesxifrables. És clar que, amb una mica de feina, seria possible descodificar el llenguatge i desxifrar les informacions que hi havia impreses.

No obstant, aquella feina no li corresponia i la dona alta i rossa sabia perfectament que seria incorrecte desxifrar aquell missatge, i molt més encara, sabia les conseqüències funestes que podrien resultar d’una acció semblant.

Tot i així, allà hi havia el repte. Aquell full feia referència a un amic estimat, a un home que sempre havia respectat i a qui li agradaria d’explicar què esperava d’aquella expedició.

Per aquest motiu no es va limitar a carregar les tecles de la programació i no va complir rigorosament allò que se li exigia.

Va desxifrar el missatge, arronsà les espatlles i continuà introduint les dades dels perfils psicològics dels tripulants.

Fins que, finalment, la computadora Moon va quedar programada i tot a punt perquè la nau estel·lar Marco Polo partís. Només faltava que arribés l’equip. Si ella pogués tenir una conversa amb l’astronavegador… i dir-li que…

9

Les càmeres de la televisió enfocaven les portes amples de vidre de l’estació aèria de l’astroport de la City.

L’assumpte s’havia comentat a tot el món i havia apassionat l’opinió pública. Els diaris s’havien omplert d’articles especulatius. Alguns se n’ocuparen seriosament i d’altres només van pensar a augmentar els tiratges tot amagant la realitat freda de la situació. No hi havia cap originalitat en aquestes maneres de fer: sempre havia estat igual en la història de la Terra.

Malgrat això, tots havien tingut la sensació de trobar-se en els límits d’una nova etapa de la història de la humanitat. Mai els assumptes referents a l’exploració espacial no s’havien comentat tant, i com a conseqüència, actualment era el tema escollit per discutir a la taula del cafè.

És clar que ningú no tenia respostes certes. I potser per aquest motiu l’afer era més engrescador. Cadascú tenia possibilitat de defensar la teoria que li semblés sense haver-se d’enfrontar amb la realitat d’uns fets. Només calia una mica d’imaginació amanida amb un esquitx insòlit i qualsevol podia pretendre posseir la clau del problema.

Per altra banda no hi havia comentaris oficials, o, si s’havien fet, havien quedat reclosos dins els secrets dels gabinets. L’IIE es va limitar a divulgar les notícies de la manera més breu i positiva que els seus tècnics havien aconseguit crear.

Es podria dir que tothom ho sabia tot o que ningú no sabia absolutament res… cosa que, un cop més, no era gens original en la història de la Terra.

L’interès de la població era tan gran que la televisió no va poder evitar de transmetre en directe la partida dels astronautes en direcció a l’Estació Orbital Permanent.

Un cop enlairats passarien molts mesos sense notícies fins que la nau tornés, i només aleshores es podria descobrir tota la veritat. No obstant això, es podia preveure que en arribar aquell moment l’impacte de les notícies seria molt més reduït ja que s’hauria perdut un dels vectors fonamentals de tota la història. La imaginació especulativa no hi cabria i els fets ocuparien el lloc que els corresponia realment. Seria, potser, un altre capítol important en la història de la humanitat, qui sap si revolucionari i tot, però definitiu.

Era per tot això que les càmeres enfocaven tímidament aquells vidres lleugerament fumats i les caixes metal·litzades de les portes.

Feia calor, la temperatura era massa elevada fins i tot per a aquella època de l’any.

L’IIE, tip de tanta publicitat, havia prohibit formalment les excursions que es volien organitzar per acomiadar la tripulació de la nau estel·lar Marco Polo i, fins i tot, va cancel·lar l’acostumada conferència de premsa que se solia fer abans de la partida de les expedicions.

L’astroport de la City, per tant, estava més desert que mai; a la pista hi reposava la nau d’enllaç. En el paviment calent de la pista hi havia dues càmeres de televisió i, assegut sota un para-sol, hi havia el locutor, extenuat no solament per la calor sinó també per la llarga espera, incapaç de trobar nous temes d’interès per incloure en la xerrada. Aquell reportatge seria un fracàs i el locutor creia que la responsabilitat d’aquell fet corresponia enterament als psicòmetres i al seu maleït Institut.

Finalment, quan es van obrir les portes, els astronautes van començar a sortir de l’estació per anar cap a la nau d’enllaç.

El primer de la fila era un home corpulent, ros i amb barba. El locutor s’hi va acostar amb el micròfon a punt.

—Comandant Hans-Deiter Weiss, una paraula per a la televisió.

L’home ros va somriure àmpliament i fent un gest amistós cap a la càmera digué amb la seva veu forta:

—Adéu!

—Però comandant… —va insistir el locutor.

—M’ha demanat una paraula, oi?

I s’allunyà a gambades mentre la càmera passava a enfocar les dues dones, les dues amb la cara bronzejada pel sol.

El locutor engrapà amb una mà el braç de la dona més baixa i també la va envestir amb el micròfon.

—Ens podria dir la química Ornella Procci alguna cosa sobre l’objectiu de la missió?

La dona s’aturà un moment, i, tota somrient, acotà el cap.

—No recordo que m’ho hagin comunicat. —I s’allunyà apressada.

El locutor no va desistir del seu propòsit.

Va córrer cap a l’home del bigoti prim que intentava de passar desapercebut i el va abordar:

—Astronavegador Jean-Pierre Dennis. Serà Delta Pavonnis un indret tranquil?

L’astronavegador es va arronsar d’espatlles.

—No ho sé. Mai no hi he estat. —I ell també s’allunyà.

—Els tripulants d’aquesta expedició no són gaire comunicatius —va comentar el locutor mentre s’acostava a un home bru, lleugerament calb entre els cabells grisencs.

—Quina impressió té en partir cap aquest viatge, antropòleg Serguei Danovitch?

L’antropòleg va somriure.

—Seria molt més agradable si no fes tanta calor, no li sembla? —I també cuità a dirigir-se cap a la nau d’enllaç.

Finalment s’acostava el darrer dels tripulants, un home de cara morena, color d’oliva, i barba espessa i negra. Al contrari dels altres s’adreçà directament cap al locutor. Aquest va esperar que el tècnic de motors s’acostés i abans de poder-li fer cap pregunta Yasser Akmal li va parlar:

—És ben ingrat l’ofici de periodista, oi? —Sense esperar cap reacció, el tècnic de motors es va allunyar deixant que les càmeres filmessin el sol i la calor d’aquell dia d’estiu.

De fet, el reportatge en directe havia estat un fracàs.

10

Els motors de la nau van començar a treballar i el vehicle d’anada i tornada va enlairar-se.

A través de les finestres emmirallades l’antropòleg Serguei Danovitch veia com la Terra s’allunyava ràpidament en un paisatge grisós, torrat i verd, de corbes cada vegada més suaus.

I a mesura que la nau anava pujant, l’horitzó s’allargava, primer només la terra i després el blau verdós de l’oceà Atlàntic que es retallava en una costa realment plena d’estiuejants.

Ara només restava el grisós castany uniforme de la terra i el blau del mar, no quedava res més d’aquella immensa bola de fang que s’havia convingut anomenar Terra.

L’antropòleg va somriure per darrera vegada cap aquella llar immensa on els homes havien après a viure, a estimar i a somiar, d’on havien extret els metalls que els havien permès de construir ales per anar més enllà encara que els somnis.

En la realitat aquella era l’única illa veritablement humana. Allí hi havia les arrels i, allí també, germinaven les llavors de l’enorme arbre que era la humanitat.

Sempre havia estat així i Serguei estava convençut que sempre hauria de ser així. Per tot i per sempre mentre l’Univers i l’espècie Homo Sapiens poguessin coexistir.

I en aquell precís moment va sentir, no la nostàlgia del comiat, ni el vertigen d’un enyorament precoç. Només el dubte.

Valdria la pena sortir de la Terra, anar a un lloc indeterminat i tornar? No seria inútil tot allò?

I encara si almenys hi hagués una explicació lògica per tota aquella xarada!

El pitjor és que hi era. Hi havia de ser.

En algun lloc indeterminat, soterrada en les profunditats del buit interestel·lar, en el lloc on l’atzar havia fet sorgir una estrella i la vida, hi havia certament una explicació, i potser fins i tot hi havia una resposta.

I ell que tota la vida s’havia limitat a trobar respostes en l’estudi de l’home i les seves societats, en els seus ritus i costums, els seus anhels i frustracions, ara viatjava cap a un lloc enterrat enmig dels estels, per descobrir uns altres éssers, una altra societat, per descobrir unes altres respostes.

—Observa l’inconegut i comprèn-lo! —aquesta era l’ordre—. Estableix les normes i les excepcions, posa nom a les normes i a les estructures, i torna amb la resposta, o, almenys, amb una part de les respostes.

A mesura que la Terra s’allunyava, Serguei Danovitch anava pensant més i més que aquesta missió era impossible de portar a terme.

Tot i així, es va acomiadar de la seva única llar amb un somriure.

—Estàs segura que no prefereixes el costat de la finestra? —va preguntar Yasser Akmal a la seva col·lega.

Ingrid va somriure.

—Creus que si hagués volgut seure a la finestra m’hauria quedat aquí? Pots comprovar que hi ha alguns seients buits al costat de la finestra.

—Un a zero! —va respondre el tècnic de motors—. Et dono les gràcies, no obstant, per haver-me preferit com a acompanyant. Serà pel meu encant personal?

Ingrid va fer una petita rialla.

—No perds mai ocasió per demostrar la teva condició de mascle, oi que no?

—Ostres! Si no em faig propaganda jo mateix, qui me la farà?

—OK! Un a un —va admetre la biòloga—. I si parléssim de coses serioses? Què en penses tu de tot això?

—De tot, què?

—De l’expedició, de l’equip, de la missió, en fi, de tota aquesta aventura?

—Què en penso? Quasi res. —Yasser féu un gran gest amb els braços—. Sortirem, hem d’arribar i un cop allà, ja ho veurem.

—Sense preocupacions?

—Què en trec de preocupar-me? Les coses no seran més fàcils si jo em preocupo, tot al contrari. Tot és com és i la resta són històries.

—A mi també m’agradaria sentir-me així —va confessar Ingrid—. Però no puc lliurar-me d’una sensació d’incomoditat, de recel potser.

—Au, Ingrid, deixa’t de romanços i viu. La feina és la feina i el descans és el descans. I ara se suposa que hem de descansar. De manera que… visca l’ociositat!

I el tècnic de motors col·locà el seu braç afectuosament damunt les espatlles de la biòloga.

—Aquesta confiança teva em sedueix —va dir ella.

—A mi també —va respondre Yasser amb un gran somriure que feia lluir unes dents blanques i resplendents.

Jean-Pierre Dennis va ser el primer a sortir de la nau d’enllaç després d’haver aterrat a l’Estació Orbital Permanent.

El pols se li va accelerar en travessar les portes de l’espai d’aterratge. Allà hi havia el comitè de recepció, i ella davant de tots.

Potser s’havia engreixat una mica. Continuava, tot i així, tan bonica com abans.

La dona alta i rossa va somriure des de l’altre costat i es va apropar.

Allà venia ella, pits turgents, cabell arreglat, un somriure en els llavis fins, i amb un balanceig inconfusible d’anques.

L’astronavegador es va parar quan tenia ganes de córrer, llançar-se als braços d’ella, besar-la, aspirar la seva olor perfumada i viure en un instant tot el temps perdut.

Però va continuar palplantat. No hi havia res a fer.

Era només una batalla del passat en què els dos havien vençut o havien estat derrotats, tant era.

Ella continuava avançant, insinuant, amb un somriure radiant, i fins i tot semblava… fins i tot semblava que era possible.

Jean-Pierre va tancar els ulls.

Tot seria tan fàcil finalment. Només calia estirar un braç, envoltar-la per la cintura, embolcallar-la en una abraçada, embriagar-se amb el seu perfum, i després…

Després calia renegar de tot allò en què sempre havia cregut, negar-se a si mateix. Canviar tots els seus valors per la bellesa, com si la bellesa fos prou per escalfar totes les nits d’hivern.

Què eren, ben mirat, els seus valors? Serien millors que els d’ella, o amb prou feines diferents?

L’astronavegador tornà a obrir els ulls.

Ara ja podia flairar el seu perfum. Ni allò no havia canviat!

—I doncs, astronavegador Jean-Pierre Dennis, ja no saludes els vells amics? —va preguntar la dona alta i rossa, tot oferint-li la mà.

—Deus estar equivocada. Que jo sàpiga he deixat tots els meus vells amics a la Terra —va respondre sobtadament Jean-Pierre tot esforçant-se a fer un lleu somriure, i passant de llarg pel costat de la dona a qui va deixar amb la mà estesa. Un dubte li restà, no obstant. Aquella dona li volia dir alguna cosa. Era segur que no havia vingut només per provocar-lo.

El comandant Hans-Deiter i la biòloga, que l’havien seguit de prop, esbatanaren els ulls, esverats.

11

—Finalment a soles! —va sospirar el tècnic de motors quan tots es van trobar reunits dins la sala de comandament de la nau estel·lar Marco Polo—. D’ara endavant només serem nosaltres i aquesta llauna vella impregnada de circuits elèctrics i dirigida per una mena de cervell il·luminat que es diu Moon.

—Aleshores, Moon, ets a la lluna, o què? —va preguntar Yasser.

—Només falten tres minuts per la sortida —va respondre una veu aflautada—. Facin el favor d’ocupar els seus seients corresponents i cordar-se els cinturons de seguretat.

—Ha, ha, ha! —va exclamar el comandant—. Quin pet de veu han posat en aquest ordinador! Sembla que l’hagin comprada de saldo.

—No, no és pas això, Hans-Deiter —va opinar l’antropòleg—. És que està ronc.

—Au, vinga! —va intervenir Yasser Akmal—. El que passa és que és cosó.

—És què?

—Un cosó, un bardaix, un invertit, un marieta, un homosexual —va explicar el tècnic de motors.

—Per què ho dius? Tens alguna cosa contra els homosexuals? —va preguntar molt seriosament Ornella Procci.

—Jo? Personalment, no —va respondre Yasser, evidentment divertit—. Mai no m’han fet la competència!

—Dos minuts i mig per la sortida —va tornar a informar la veu aflautada.

—Moon! —va cridar Yasser—. Passa’m la torre de control.

—Connexió feta.

—Compte enrere d’aquí a dos minuts —va informar-los una veu femenina—. Tot va bé?

—Tot bé —va respondre el comandant.

—La torre de control us desitja un viatge excel·lent, una bona estada i un retorn ràpid. —La veu femenina tornà a parlar.

—I nosaltres esperem que ningú d’aquí ens enyori massa, principalment tu, Sílvia —va dir Yasser—. Ets tu, oi?

—I és clar que sóc jo. Com em podia perdre una oportunitat semblant per veure’t d’esquena… T’envio petonets per al personal.

—Només si tenen boca. —Yasser va fer una ganyota.

—Compte enrere, seixanta —va informar novament Moon.

L’astronavegador va prémer els botons del tauler de comandament que tenia al davant. El silenci omplí la sala. Alguns comptaven els segons i d’altres quasi ni miraven els rellotges.

—Trenta.

—Bon viatge —es va sentir novament des de la torre de control.

—Deu.

Semblava que la nau tremolava alhora que en el visor de la sala de comandament s’hi veia una fumarada blanca.

—Tres, dos, un, zero.

Durant un moment hi va haver sensació de moviment. Després es va esvair. La nau estel·lar Marco Polo sortí per la comporta de l’estació espacial i es dirigí lentament envers l’òrbita lunar.

—Corregeix la trajectòria —va ordenar l’astronavegador.

—Trajectòria corregida —va informar Moon.

—Calcula l’angle d’entrada a l’hiperespai —va ordenar novament Jean-Pierre Dennis.

—Angle calculat.

—Quant de temps falta, Moon? —va preguntar el comandant.

—Trenta segons per connectar els retrocoets.

—Esplèndid. Teniu exactament trenta segons per contemplar els estels, i després vindrà un viatge llarg per l’hiperespai sense poder veure res que no sigui la negror del buit —va informar Hans-Deiter.

Com si fos un reflex condicionat tots es van tombar per mirar la pantalla i els estels que esquitxaven de llum la negror de l’espai.

Després, per uns moments, aquells punts brillants es van transformar en traços lluminosos, vacil·lants, i van desaparèixer.

—Hem entrat a l’hiperespai —va informar-los Moon.

S’havia iniciat el primer viatge que els homes feien cap a Delta Pavonnis, on els esperava una altra espècie. A la Terra, mentrestant, era el mes d’agost.