Sempre es lluità perquè el somni fos futur. Sempre, en totes les èpoques, el futur fou un somni.

Un somni de tal dimensió que mai cap home no ha aconseguit d’abraçar-lo. Un somni que en comptes de tenir el rostre del que és desconegut és el desconegut sense rostre. Un somni per al qual les frases no tenen sentit, una mena de pel·lícula muda sense argument i sense durada, sense pantalla ni projector, sense públic ni local. Un somni que té el mateix sentit vist de cara cap enrere o des de darrere cap endavant.

Un somni que és la vida (que són les vides) d’un simi fet home, que és el futur d’un home fet déu i d’un déu esdevingut larva insignificant de l’Univers.

En el passat més remot de l’espècie, com en el futur més obscur, aquest somni sempre perdurà… Malgrat les ombres excessives, els tabús excessius, els malsons sota la forma de fogueres inquisitives o de bolets radioactius.

Però si el somni perdurà és perquè sempre ha existit la ferma voluntat de defensar el dret al futur, el dret de les generacions del demà a poder continuar la prolongada aventura de refer cada dia la història de la humanitat… el dret de decidir quins camins recórrer, en quines esperances invertir.

Bo i sabent que sempre és molt de temps (massa temps), el dret a poder somniar per sempre amb el futur és inalienable.

I si la sembra de malsons no va acabar a Hiroshima i l’amenaça dels bolets a costa de les despulles de la humanitat no para de créixer, està en la voluntat de l’home, de tots els homes, no deixar de lluitar per un futur millor.

En el passat o en el futur cal que l’home venci… fins i tot quan ja sembla que tot s’ha perdut, fins i tot quan l’amargor de la derrota s’insinua amb l’alè pudent de la desesperació.

Aquesta és una història més d’uns homes que mai no van voler ser herois, d’uns homes que un dia van partir i que per poder tornar…