DIÀLEGS DINDIS
La mare d’en Joey Rudolph era l’única cambrera de l’únic bar del poble. El moment exacte en què va començar a esperar un fill va ser una qüestió molt debatuda entre els veïns. Segons alguns rumors, el pare era un recluta que havia mort a la guerra. N’hi havia que deien que era venedor ambulant. D’altres sospitaven que era algú del poble, un home que ja tenia una família.
Malgrat tot, la mare d’en Joey no va anar a cap institució de noies solteres i turmentades, i tampoc no va agafar un autobús cap a la ciutat amb una adreça esborrallada al puny clos. Es va quedar a casa amb la seva mare vídua i va continuar servint taules fins que li va començar a créixer la panxa. No va anar a l’hospital. Va tenir la criatura al llit on havia deixat la infància, i quan va sentir el plor d’en Joey, va demanar a la seva mare que se l’endugués. No el van batejar mai, però la mare assistia a tots els actes de l’església i el posava entre els altres nens com una amenaça.
—Com és que has acabat amb ell de company? —va preguntar la mare d’en Danny Minton.
—Jo no l’he triat pas —va contestar en Danny—. Ens va posar junts la mestra.
—I en Ralph Kurtz?
—Tots som del mateix grup. Només és a història. —En Danny es va tornar a tapar el cap amb la tovallola i es va ajupir sobre l’ansat d’aigua bullent dels fogons. El vapor li recorria la cara i s’enlairava des de les vores de la tovallola. Darrere, a la taula de la cuina, el seu pare, que fullejava el diari, va passar plana bruscament.
—Segurament hauràs de fer tota la feina tu —va dir la senyora Minton, que va fregar l’espatlla d’en Danny i li va enfonsar els polzes al clatell—. Com va?
—Estic bé.
—No ho estàs pas.
El senyor Minton va tornar a passar plana.
—Ja sé que en Ralph és amic teu, però pensa en el que li va passar a la seva mare —va dir la senyora Minton—. Aquestes bogeries vénen de família.
—Treu les millors notes de tots.
—Això passa perquè el seu pare arregla el cotxe del director gratis.
En Danny va inhalar el vapor de l’aigua. Ell sí que sabia per què en Ralph anava bé a l’escola. Perquè, si no, el seu pare l’estovava.
El senyor Minton va tornar a passar plana.
La seva dona es va acostar a la taula de la cuina i li va prendre el diari.
—No t’importa el futur del nostre fill?
—Ja sé quin serà, el seu futur —va dir el senyor Minton—. Treballarà aquí, amb mi.
Quan el senyor Minton va tornar de la guerra, li rondava pel cap la idea de ser poeta. Però la seva dona estava embarassada i el seu pare era gran, i algú havia de portar la granja de galls dindis. S’havia passat tretze anys posant tanques, construint refugis a cops de martell, preparant pinso i solcant els camps, assegut darrere el tractor amb una ganyota a la cara mentre les fulles d’acer tallaven l’herba com si fos carn. Quan era l’hora de la collita, embalava els galls i llogava un camió per dur-los a l’escorxador. Al cap d’uns dies, els desplomaven, els polien i els posaven al congelador del mercat que hi havia carretera avall.
El seu fill, en Danny, era al·lèrgic als galls dindis. Ho veia tothom tret del senyor Minton, que estava convençut que la causa de la constant afecció del nano era la ganduleria i la falta d’empenta. El senyor Minton culpava la seva dona de consentir-lo massa, d’afeblir-lo i de gastar-se massa diners en aspiradores de màxima potència. La senyora Minton va canviar les plomes dels coixins per escuma i va posar cotó als edredons. Va comprar Vicks i va insistir a demanar consell als metges. Cada vegada que posava la mà al front d’en Danny, creixia la decepció del pare respecte al fill, oculta dins seu com un quist.
Quan en Danny va arribar a la biblioteca, en Ralph ja hi era, en una taula guardada i plena de llibres del mig de la sala de consultes. En Ralph Kurtz era un noi reservat amb les ungles brutes. També era el millor amic d’en Danny Minton. Sabia quan li havia de fer costat (dos nois amb un garrot) i quan se n’havia d’apartar (una noia amb una manta). La seva mare era en un psiquiàtric de North Hampton. Després d’infantar en Ralph, va deixar de vestir-se i va començar a sentir veus. El senyor Kurtz la va cedir a l’Estat i va criar en Ralph tot sol a la gasolinera de la família.
—On és en Joey? —va preguntar en Danny.
En Ralph va obrir una pàgina de La història de la producció càrnia.
—Publicacions periòdiques.
En Danny va mirar cap als prestatges dels diaris embarrats i les revistes amb la portada plastificada. En Joey llegia l’últim National Geographic. Li agradava col·leccionar-ne els mapes i els arrencava dels exemplars quan la bibliotecària no mirava. Quan la seva mare feia l’últim torn, en Joey els estenia per la taula plegable de la cuina i s’imaginava que anava aquí i allà.
—Mira —va fer en Ralph, i va empènyer el llibre que llegia cap a en Danny. A la pàgina oberta hi havia un seguit de fotografies d’aus que mataven en una fàbrica, penjades de cap per avall d’una cadena mòbil, remullant-les en una tina d’aigua bullent—. Per què ho fan, això?
—Les plomes surten més fàcilment.
—Però encara estan vives.
—Tenen un cervell molt petit —va dir en Danny—. El meu pare diu que a penes se’n senten.
—Quin fàstic —va dir en Joey, acostant-se-li per darrere—. Són així, els escorxadors?
—No hi he estat mai —va dir en Danny. La seva mare no l’hi deixava anar.
En Ralph els va donar un paper a cada un.
—He preparat una llista de temes.
—Jo em quedo els ocells morts —va dir en Joey.
Un cop enllestit el treball, els nois van anar a dinar a la granja dels Minton. La senyora Minton els va fer entrepans d’embotit. També va preguntar pel pare d’en Ralph, però no va dir res a en Joey. En Danny sabia que quan se n’anessin li tocaria aguantar-la.
Havent dinat, els nois van sortir a fora i es van posar a escarnir l’aviram, corrent pel costat de la tanca com si tinguessin menjar, mentre els galls dindis els seguien amunt i avall com un banc de peixos, com si els haguessin hipnotitzat.
—Fan molta pudor —va dir en Joey.
En Danny va fer que sí, tot i que tenia el nas embussat i no els podia olorar.
—Són les caques.
—Tenen noms?
—No —va dir en Danny—. Només els tenim unes dotze setmanes.
En Joey va agafar un garrot i va començar a donar cops a la tanca. Els galls el van mirar, remenant el cap amunt i avall al mateix temps, com si tots convergissin en el mateix pensament.
—Espera —va fer en Ralph—. Ho heu sentit?
En Danny va esternudar.
—Jo no he sentit res.
En Ralph es va posar els dits a les temples i va tancar els ulls.
—Estic rebent un missatge dels galls.
En Danny va somriure.
—I què diuen?
—No ens bulliu, sisplau.
—Sí, home!
—Diuen que hauríem d’anar a Hollywood.
—A què? —En Joey va punxar amb el garrot un mascle gros i blanc que passava per l’altra banda de la tanca. L’ocell va tombar el cap i el va mirar primer amb un ull i després amb l’altre.
—El senyal se’n va —va dir en Ralph, arrugant el front i empetitint els ulls—. Espera, espera, ja ho tinc. Diuen que el teu pare és allà.
En Joey li va clavar una empenta descomunal. En Ralph va topar contra un pal de la tanca i va caure a terra. Al cap d’un moment en Ralph es va agenollar. Li havia partit el llavi. Els galls dindis s’apilotaven al seu voltant. Tenien gana.
—Tens sort que no hostiï gent sonada.
En Ralph es va posar dret i es va espolsar.
—Perdona.
En Joey va arronsar les espatlles i va llançar el garrot ben lluny, enmig del camp. Un grup reduït de galls dindis es va desfer de la multitud i el va empaitar.
—Diuen que és una estrella de cine —va dir en Ralph en veu baixa.
—Quina?
—Robert Mitchum.
—Calla.
—Hi tens una retirada —va dir en Danny.
En Joey es va tocar el clot de la barbeta amb un dit.
—I una merda —va dir.
Però una part d’ell s’ho volia creure. En Danny i en Ralph li van detectar el punt feble fins i tot quan en Joey es va posar a riure per dissimular-lo.
El treball va ser un desastre. En Danny només havia passat a màquina la meitat dels apunts que havien pres. En Joey va fer una descripció oral fastigosa del terra de l’escorxador i en Ralph va intentar sortir d’aquell embolic cantant una cançó del moviment obrer. La senyora Johnson els va posar un cinc pelat.
—Per què estàs tan preocupat? —va preguntar en Joey—. Hem aprovat.
En Ralph es rosegava els dits.
—És culpa meva —va dir en Danny—. Vols que vingui a casa teva i parli amb el teu pare?
En Ralph va fer que no amb el cap. Ho havia fet expressament. Hi havia una part dins seu que sempre volia fer les coses com més malament millor, i quan les acabava, retrocedia i les contemplava, orgullós i espantat, conscient del que l’esperava.
Quan va posar el butlletí d’avaluació a la taula, el seu pare es va reclinar a la cadira i va encreuar els braços amb força davant del pit. El senyor Kurtz havia crescut en el si d’una família adoptiva i el pegaven cada dia. Li havien trencat el nas per tres llocs diferents. Amb prou feines parlava, i quan obria la boca, sovint era per insultar algú. Si hi hagués hagut un altre lloc al poble per fer benzina, la gent hi hauria anat.
Quan el van obligar a portar la dona a un sanatori públic, el senyor Kurtz es va prometre que el seu fill se’n sortiria. No volia que en Ralph fos un mico ple de greix, que aprengués a desmuntar coses i a tornar-les a muntar. Volia que el seu fill anés a la universitat i que fes molts diners perquè la seva dona pogués anar a un sanatori privat, on no encadenaven els pacients a les parets. No volia que en Ralph acabés a prop seu o al taller. Ara el noi era al seu davant i el senyor Kurtz va veure les parts d’ell mateix —indefenses, insegures— que volia oblidar. Es va començar a gratar el nas. En Ralph es va enrigidir. Sabia que s’acostava el moment.
Més tard, en Ralph va sortir sigil·losament de la seva habitació i va anar amb bicicleta fins a la granja dels Minton. Al corral hi havia tènues guspirejos d’activitat. En Ralph va ensumar el fenc i va sentir la flaire humida d’ales perdudes. Es va ajupir al costat de la tanca.
Un grup de poques aus es movia pel corral i les carúncules voleiaven com pèndols en la brisa. La claror de la lluna els il·luminava la blancor de les ales. En Ralph es va aguantar la respiració mentre se li apropaven. Els veia el borbolleig carnós al cap. La superfície semblava imprimible, com cera vermella vessada. Observaven en Ralph com si ja li coneguessin els pensaments.
—Estic sonat? —va preguntar.
Sentia que els galls se li acostaven.
La senyora Minton estava dreta a l’entrada, forçant un somriure. En Joey Rudolph era al porxo i buscava el seu fill. Ella ja havia deduït la raó per la qual els havien fet fer el treball junts: un nano guillat, un bastard, el fill malalt d’un granger que es dedicava als galls dindis. Tots al límit. Independentment del que li passés a en Danny, ella es pensava que era culpa seva.
—Està netejant els refugis.
El senyor Minton havia enxampat el seu fill a la cuina quan se suposava que era al camp. Ara en Danny, amb un mocador que li tapava el nas i la boca, treia excrements i plomes de les cabanes de fusta i els apilava a fora. Els galls dindis s’allunyaven d’en Danny, apinyats i cridant amb impaciència.
—He estat pensant! —va cridar en Joey quan el va tenir prou a prop—. Podríem fer un viatge o alguna cosa per l’estil.
—A on?
—No ho sé —va fer en Joey des de la tanca—. Simplement per sortir d’aquí.
En Danny va pensar en el semblant del seu pare quan havia entrat a la cuina. «No vals per a res», havia bramat el senyor Minton. «No hi ha res que t’importi!». Però a en Danny li importaven moltes coses. Tenia catorze anys. Li importava el que pensava el seu pare, li importava complaure la seva mare, li importava perdre la virginitat i li importaven els amics.
Es va sentir un soroll estripat en un dels refugis. En Danny va fer un bot. Va alçar el rasclet per damunt de l’espatlla, com un bat. En Ralph va sortir arrossegant-se a quatre grapes pel caminet de l’entrada i, en topar amb la claror, va parpellejar. Duia els pantalons empastifats de guano i tenia plomes als cabells.
—Què ha passat? —va preguntar en Danny.
En Ralph va arronsar les espatlles. Una línia fosca li serpejava per la galta i tenia la parpella inflada i una mica blava. Es va tocar l’ull amb el tou dels dits, amb molta cura, com si se’l mesurés.
En Danny li va oferir el mocador, llavors va esternudar i el va tornar a agafar. Els nois es van quedar un moment en silenci, contemplant com els galls dindis gaudien del clima primaveral. Feien glu-glu, fatxendejaven i estiraven el que aviat serien cuixes rosegades.
—Quan te’n vols anar? —va preguntar en Ralph.
Els nois van marxar abans de trenc d’alba. Les carreteres estaven buides i l’asfalt, humit de rosada. En Danny sentia a la butxaca els diners que havia agafat de la bossa de la seva mare. Quan es va acostar a la gasolinera, va veure en Ralph dret a fora amb una lot, un impermeable groc amb la caputxa posada i unes ulleres adherides al front.
Van treure junts el vell Chevy del senyor Kurtz fins al carrer. En Ralph agafava el volant a través de la finestra del conductor, mentre en Danny empenyia des del darrere. Van continuar avançant fins que van arribar a la cruïlla i, un cop allà, van deixar el cotxe a l’herba i van esperar. Van clavar els ulls al camp i, al cap de poc, van veure en Joey que el travessava. Duia una manta i una carmanyola.
Van viure uns quants dies a base d’entrepans de mantega de cacauet. S’aturaven a les àrees dels camioners a pixar i a beure cafè. Durant el trajecte, en Joey va ensenyar en Danny i en Ralph a conduir, a girar bruscament per carreteres secundàries, a reduir a les interseccions i a fer anar el canvi de marxes. Van trobar una casa de l’Exèrcit de Salvació i es van dutxar. Es van menjar una bossa rere l’altra de núvols de caramel. Es van explicar acudits, històries i trucs que havien après quan eren més petits, i fets sobre la seva vida que mai van saber o van pensar que revelarien a algú, i tot simplement a causa de l’avorriment de les hores.
El pneumàtic va cedir a prop d’Amarillo. Va ser una explosió preciosa. El Chevy va començar a trontollar per la carretera com si tot d’una se n’hagués apoderat un fantasma. En Joey va trepitjar els frens i el cotxe es va encabritar, i tot seguit, mentre la goma que quedava fuetejava l’asfalt, va xerricar fins a aturar-se. A fora, la terra era d’un vermell intens, esquitxada de matolls deixats que s’escampaven per aquella extensió infinita com un estol d’ocells abandonats. Les finestres estaven plenes de pols i la carretera avançava directament a l’horitzó.
Els nois es van asseure al capó del cotxe i van escoltar el tic-tac del motor. Era gairebé l’hora de sopar. Es van partir un entrepà de mantega de cacauet i un cigarret, i van esperar pacientment que algú els ajudés, com nens. No dubtaven que l’ajuda arribaria. Al cap d’una hora, quan van veure l’esclat del sol que es ponia reflectit al parabrisa d’un camió llunyà, en Joey es va treure la samarreta, la va brandar per sobre el cap i va tocar el clàxon.
Canviaven de conductor quan arribaven a llocs nous. A en Joey li va tocar Elk City, Santa Rosa i Kingman. A en Ralph, Shamrock, Alburquerque i Needles. A en Danny, Tulsa, Gallup i Barstow, fins al motel Lay-Z (complet), passat San Bernardino.
Es van estavellar contra el senyal del motel a dos quarts de quatre de la matinada. En Ralph estava estirat al seient del darrere i es va despertar quan va picar a terra, el vent es va esvair i el vidre li va fer pessigolles a la pell. Va veure els peus d’en Danny. En algun lloc se sentia el soroll característic d’algú que s’ennuega. Més tard va saber que en Joey dormia al costat de l’acompanyant amb el cap a fora de la finestra. L’impacte el va impulsar cap endavant i se li va encastar el coll al marc.
Durant els dies següents, una taca grossa i negra es va estendre pel coll d’en Joey Rudolph com si l’haguessin estrangulat i alliberat a contracor. No podia engolir res. La veu li va sortir com un xiuxiueig entretallat quan va lletrejar el seu nom a la policia. L’home que el va escriure es va haver d’ajupir i agusar l’oïda per sentir-lo bé.
Cap dels nois no tenia carnet. Els van retenir temporalment a comissaria. Allà en Ralph es rosegava els dits, en Danny donava puntades a la paret i en Joey jeia al llit i mirava al sostre. Estava ple de taques i es preguntava si eren d’oli o d’aigua. Aleshores va desviar la cara perquè els altres no el veiessin plorar.
—Suposo que em vaig adormir —va dir en Danny.
—Suposes? —En Ralph es va arrencar un tros de pell—. Què passarà, ara? —Volia dir quan arribessin els pares.
En Danny es va acostar a la porta i la va estirar. Estava tancada amb clau.
—Ens mataran. El senyor Kurtz va rebre una trucada de la policia estatal. Havien destrossat el senyal del motel Lay-Z i el propietari havia presentat una demanda. Els nois eren menors d’edat i els havia d’anar a recollir un tutor. El processament era al cap de dos dies. Algú havia d’agafar un avió, sobrevolar el país i anar-los a buscar.
La senyora Minton va proposar que s’hi desplacés només un dels pares, però els homes s’hi van oposar. No volien que algú altre hagués de netejar el seu propi merder. Van anar junts al bar a dir a la mare d’en Joey on era el seu fill. Havien viscut la Depressió. Havien viscut la guerra. Quan hi ha dificultats vetlles per tu mateix.
A l’avió que els duia a Califòrnia, el senyor Kurtz va seure molt rígid i va pensar en diferents mètodes per trencar el braç del seu fill. Era la primera vegada que havia pujat en un avió i no s’ho va passar gens bé. Va comptar els quilòmetres mentre avançaven i va provar de calcular quant li costava cada quilòmetre. S’estava gastant tots els diners que havia estalviat perquè en Ralph anés a la universitat en els bitllets d’avió, un d’anada i dos de tornada. Ara, l’única manera que tenia el seu fill d’entrar a la universitat era que li concedissin una beca. Hauria de poder escriure. D’aquí que el senyor Kurtz decidís que només li trencaria el braç esquerre.
El senyor Minton es va asseure al seu costat i va apuntar coses al darrere d’una de les bosses que es podien fer servir en cas de mareig. No escrivia precisament poesia, sinó una llista de tot el que faria fer a en Danny quan arribessin a casa, començant pel vell cobert i continuant per la resta de la propietat; les feines més àrdues i complicades que es guardava per a ell. El senyor Minton va espiar a través de la finestreta de l’avió. Els núvols s’arremolinaven en totes direccions. Li van venir al cap Robert Frost i «El camí no escollit», i va pensar: «A vegades no tens alternativa».
Sense mirar els seus fills, els pares van emplenar la paperassa dels tres nois a la comissaria, van conèixer els advocats designats, van negociar una quantitat amb el propietari del motel Lay-Z i se la van dividir. Llavors van anar a un bar d’allà mateix i van comprar una mica de menjar per a tothom. Els nois tenien gana. Van demanar entrepans i Coca-Cola. Els pares van demanar xili i van fer servir la cullera per escurar els bols amb ràbia. Tot el que no els anava bé a la vida era culpa d’aquells plats.
En acabat, el senyor Minton va donar un sobre a en Joey:
—És de la teva mare —li va dir.
El noi el va obrir. A dins hi havia una carta i quaranta dòlars. En Joey va llegir la carta. Tot seguit, la va deixar a la taula i va mirar els pares. El senyor Minton es va escurar la gola. El senyor Kurtz va fer un gest a la cambrera perquè els portés el compte. Van pagar el menjar. Aleshores, els dos homes van donar vint dòlars més cadascun a en Joey. Llavors, li van estrènyer la mà i li van desitjar bona sort.
En Ralph i en Danny no van saber mai què deia la carta. Van pensar que potser contenia instruccions perquè anés a viure amb un parent pròxim, o que tal vegada hi havia escrita l’adreça del pare d’en Joey, o que potser senzillament li deia adéu. El que va passar a continuació va passar de pressa: en Ralph i en Danny se n’anaven; en Joey, no. No van saber si es tractava d’una broma o d’una prova. Els seus pares els van agafar per l’espatlla mentre sortien per les portes de vidre del bar. Quan van mirar enrere, van veure en Joey amb el seu coll morat, envoltat de plats buits, adherit al seient com si ja fos un record.
A l’avió, mentre els quilòmetres començaven a allargar la distància, en Ralph i en Danny seien incòmodes amb el cinturó posat. Aquella era una emoció diferent. Se’ls tapaven les orelles, se’ls regirava l’estómac i engrapaven els braços dels seients quan les ales descendien una mica. Quan s’armaven de prou coratge, miraven per la finestra. Quan no, es mossegaven els llavis i pensaven en casa seva.
Van tornar a l’escola tres setmanes després d’haver marxat. En Ralph estava més seriós i duia el braç en cabestrell. En Danny tenia uns quants punts petits a la cara, on havia anat a parar el vidre del parabrisa. Van saludar junts els companys amb un alleujament incòmode.
A mitja setmana el bidell va buidar el pupitre d’en Joey. L’home va obrir la tapa i va anar pescant el que hi havia: una llibreta d’un vermell fosc, llibres d’anglès i d’història, un paquet de cigarrets buit, un plec de papers quadriculats, una pinta petita de color negre, uns quants llapis trencats i el que temps enrere havia estat un entrepà embolicat amb paper de cera: un monstre lila, blau i verd d’espores i putrefacció que havia estat florint-se, transformant-se i desenvolupant-se al seu costat, a les fosques.
Quan li van treure el guix, el braç d’en Ralph es veia pàl·lid i esquifit. No va tornar a igualar-se amb el dret. L’endemà, en Ralph va arribar a classe amb una postal de Flagstaff, Arizona, que deia: «Tornant sembla més llarg!».
—Però si fa mesos —va dir en Danny—. Ve a peu?
Van estirar el mapa dels Estats Units davant de la pissarra. En Danny va marcar Flagstaff amb un tros de cinta adhesiva. La postal va circular per la classe, va originar converses i va fer aixecar els altres alumnes de la cadira. Van conjecturar sobre els llocs on en Joey havia estat i el que hi havia estat fent, però per damunt de tot van pensar: «És viu», i es van demanar quant trigaria a arribar a casa.
En Danny opinava que l’havien de dur al bar i ensenyar-la a la mare d’en Joey. Mirava de ser responsable. El senyor Minton havia enganxat a la nevera la bossa per als vòmits de l’avió i en Danny anava avançant per la llista, desballestant el vell cobert i empalant un segle de residus. Amb l’ajut de la seva mare, es va comprar una màscara per catàleg i la portava tot el dia a la granja. Serrava les dents quan esternudava, pensava en en Joey i deambulava tot absent. Es tocava el coll. No es podia treure del cap la imatge del seu amic quan l’havien deixat.
En Ralph no volia que li donessin la postal. No hi volia anar. Deia que a la mare d’en Joey tant li feia.
—És ella la que el va deixar.
En Danny va anar al bar tot sol, a la tarda, quan sabia que estaria poc concorregut. Es va asseure a la barra i va demanar un batut. La mare d’en Joey estava dreta a l’entrada de la cuina i fumava un cigarret. Semblava un pastís darrere un vidre, bonic però insípid.
—Perdoni —va dir en Danny, tot i que ja ho sabia—. Vostè és la mare d’en Joey Rudolph?
Va abaixar el cigarret i es va quedar quieta un moment abans de treure el fum. Duia maquillatge. En Danny va veure que s’havia descuidat de maquillar-se una part del costat de la cara, una clapa més clara, com de pell després de cremar-se.
—Sí, sóc jo —va dir ella.
En Danny li va donar la postal. El sol de la tarda es tornava encegador quan es reflectia a la vora metàl·lica de la màquina de discos i en el crom dels porta-tovallons. De sobte, en Danny va sentir que no hi hauria d’haver anat. La mare d’en Joey va mirar el que li havia donat i va fer un somriure forçat.
—No és la seva lletra —va dir—. Ni tan sols porta el mata-segells. Que et vols fer el graciós?
En Danny no va saber què dir. Es va aferrar al got del batut. Tenia els dits freds i molls, i es va sentir com un carallot, perquè llavors va saber que havia estat cosa d’en Ralph. La mare d’en Joey va estampar la postal al davant d’en Danny i se’n va anar a recollir les propines de les taules.
Quan va arribar a casa, en Ralph l’esperava. En Danny li va donar la postal i es va asseure a la tanca. Encara eren amics, i ho van continuar sent quan en Ralph va marxar a la universitat i quan en Danny va deixar prenyada la Samantha Rimes. Es van veure quan els seus pares van tenir l’embòlia i quan la senyora Minton es va tenyir els cabells i es va tornar a casar. Es van vendre la granja i el taller, i se’n van anar d’allà, i es van preguntar com devia estar l’altre i amb el temps van deixar de preguntar-s’ho.
Els galls dindis corrien esperitats pel camp i quan s’acostaven massa es clavaven becarrades els uns als altres. En Ralph va estripar la postal de Flagstaff i els en va llançar els bocins perquè mengessin.
—No és menjar de veritat —va dir.
Però tant els feia. Només volien endur-se alguna cosa a dins mentre poguessin. Havia començat l’octubre, havien arribat les nits fredes i ja no trigarien gaire a ser a la taula.