DOLÇA LLAR

La pat i en Clyde van ser assassinats la nit que tocava estofat de carn. El timbre va sonar just quan la Pat posava a taula la mantega i la margarina (en Clyde vigilava amb el colesterol). Ella pensava en James Dean. Quan era una adolescent, la Pat l’havia estimat amb bogeria, havia vist les seves pel·lícules un munt de vegades, havia escrit el seu nom a les llibretes i havia enganxat fotos seves amb molta cura a l’armariet de l’institut per gaudir del plaer de veure-li la cara inflada amb què sortia a A l’est de l’Edèn mentre substituïa els llibres de francès i anglès pels de ciències i matemàtiques. Quan va acabar secundària, va agafar les fotos i les va enganxar a la contracoberta de l’anuari, que durant l’estiu va llegir diverses vegades amb desfici i que es va endur a la Universitat de Massachusetts, on va estar tancat a la vora de la versió reduïda del tesaurus mentre buscava marit i fins que va conèixer en Clyde i va embalar-ho tot per traslladar-se a la casa de dues habitacions de Bridge Street.

Abans de posar la carn al forn aquella tarda, la Pat s’havia fet una tassa de te i havia obert la tele. Al Channel 56 feien Rebel sense causa i, a mesura que la claror emergia lentament a través de la pantalla del vell Zenith, la Pat va veure la figura de James Dean a les escales del planetari, aferrant-se als mitjons desaparellats del difunt Sal Mineo i plorant. La Pat es va servir el te, va fer lliscar les puntes calentes dels dits per l’escot en punta i es va agafar el pit esquerre. Tot d’una el cor li bategava amb força i se sentia el mugró dur i erecte contra el palmell. Va ser com veure un antic amant, com recordar una part d’ella que ja no existia. Va veure passar els títols de crèdit i va donar un cop d’ull a fora, on el seu marit tallava la gespa. Tenia una expressió amoïnada i els mitjons estirats fins als genolls.

Aquell vespre, abans de sopar, mentre la Pat posava la mantega i la margarina a la taula una al costat de l’altra (una, d’un groc diàfan i lleuger; l’altra, dura i fosca com el rovell d’un ou), es va preguntar com podia haver oblidat l’arqueig de celles de James Dean. «Que n’és, d’estranya, la memòria, oi?», va pensar. «Podria oblidar tot això, les sensacions que em produeixen les coses, el sentit que tenen per a mi». De sobte, la va envair el desig d’agafar les barres de mantega i margarina amb les mans i d’estrenye-les ben fort fins que els dits les perforessin per, d’alguna manera, estampar-se’n la textura i els colors al cervell, com un segell, per transformar-les en alguna cosa que no perdria mai. I llavors va sentir el timbre.

Quan la Pat va obrir la porta, es va fixar que encara era de dia. Hi havia un cel blau, brillant i serè, i va pensar, fugaçment i sentint-se culpable, que no hauria d’haver passat tanta estona tancada a casa. Aleshores es va desplomar cap enrere, al rebedor, mentre la bala d’una Saturday Night Special del calibre 38 li perforava el pit, li sortia per sota l’omòplat i s’incrustava a la fusta de les escales, d’on més tard seria arrancada per la navalla del tinent Sales i abocada amb molta cautela en una bossa de plàstic transparent.

Al marit de la Pat, en Clyde, el van trobar a la cuina, a prop de la porta del darrere, amb un ganivet a la mà (primer es va considerar una arma de defensa contra l’atacant i posteriorment es va determinar que era per trinxar la carn). Li havien disparat dues vegades, a l’estómac i al cap, i l’havien cobert de cereals. Les capses estaven afilerades al taulell del seu costat i li havien buidat el contingut cruixent i daurat dels Cap’n Crunch, els Cornflakes i els Special K sobre el que li quedava de cara.

No havien robat res.

Era una primavera càlida plena de promeses estivals. Els cossos de la Pat i en Clyde jeien immòbils i silenciosos mentre el sol ponent de color taronja travessava el terra de casa i s’encenia l’enllumenat públic. Quan va arribar la foscor, quan les mofetes van començar a rondar el jardí del darrere i els óssos rentadors van baixar dels arbres, ells encara eren allà, mantenint la posició, suspesos en un moment de blavor silenciosa abans que el sol s’enlairés, comencés un altre dia i la vida prosseguís sense ells.

Va ser la mare d’en Clyde qui va trucar a la policia. Marcava el telèfon del seu fill cada diumenge al matí des de Rhode Island. Per alguna raó, aquestes trucades sempre coincidien amb l’esmorzar o amb el moment en què la Pat i en Clyde estaven a punt de fer l’amor.

«Ja truca», deia en Clyde, i s’enduia el cafè calent cap al telèfon, que penjava de la paret, o s’esmunyia del llit demanant perdó a la dona amb la mirada. Inevitablement, tant el cafè com la Pat s’acabaven refredant. Era la manera que tenia la mare d’en Clyde d’esguerrar-los els diumenges. Ara feia anys que no jugaven al matí, però una vegada, quan feia poc que s’havien casat i la Pat preparava l’esmorzar, va sentir que sonava el telèfon, es va acostar cap al seu marit, que llegia el diari, es va agenollar, li va obrir la bata i li va començar a fer una mamada. «Deixa’l que soni», va pensar la Pat, i en Clyde el va deixar sonar. Al cap d’un quart d’hora tenien la policia esbossant una rialla al pati de casa mentre en Clyde, amb la cara vermella i la bata protuberant, contestava les seves preguntes al pas de la porta.

En molts aspectes de la vida, la mare d’en Clyde era una persona molt agradable. Es comportava amb tanta afabilitat i correcció que la gent, quan la coneixia, sovint comentava: «Quina dona més encantadora». Però amb en Clyde perdia els estreps. Era recelosa, acusadora i tirànica, i després de la mort del seu marit, la cosa va empitjorar. Un cop superat el dol, el seu fill es va convertir en el seu home. Li va inculcar aquest sentit de responsabilitat com si ho fes amb hams, i estirava la canya i l’arrossegava tan bon punt notava que se li esmunyia dels dits, de manera que els punts se li van acabar incrustant a la pell, i eren tan profunds que treure’ls equivalia a morir.

Va trucar a la policia després d’haver provat de parlar amb el seu fill trenta-dues vegades, i com que al tinent que estava de servei feia poc que se li havia mort la mare, es va estovar i va enviar un cotxe patrulla a casa de la Pat i en Clyde a Bridge Street, i com que un dels agents volia comprar una casa al barri, quan no els va contestar ningú, van decidir donar una ullada a la part del darrere, i com que hi havia un escampall de cereals volant pel pati, els agents van sospitar alguna cosa, i com que era un dia de vent i feia poc que s’havien engreixat les frontisses i no havien tancat la porta i s’obria de bat a bat i un d’ells havia vist un cadàver abans, un cas de suïcidi a Hanover, i sabia distingir la sang, el cervell i els bocins de crani així que els veia, es va posar en contacte amb la comissaria, perquè el seu company vomitava en silenci sobre els rosers, i va dir: «Tenim problemes».

Aquell mateix matí, però una estona abans, la senyora Mitchell va deixar sortir el seu gos donant-li un copet trist i afectuós al darrere. «Adéu», li va dir. En Buster era un retriever del Labrador i tractava tots els patis de Bridge Street com si fossin el seu. Deambulava amb parsimònia pels parterres amb flors, s’aturava a beure als aspersors, esquinçava les bosses d’escombraries i feia les necessitats entre colinaps acabats de plantar. No va trigar gaire a fer un forat al pati del darrere de la Pat i en Clyde.

Hi havia tot de petits flocs daurats escampats per l’herba. En Buster en va arreplegar un amb la llengua i el va fer cruixir. Els flocs eren menjar, de manera que el gos va seguir la promesa d’un excedent tot creuant la gespa, entrant per la porta del darrere i acabant al damunt d’en Clyde, encarcarat i cobert de mosques. Els cereals que quedaven s’amuntegaven en una massa humida com de guix rosat que li tapava les espatlles. La catifa de sota la taula de la cuina estava amarada de sang. En Buster va deixar un rosari de petjades mentre es passejava al voltant del cos i ensumava les sabatilles del difunt. El gos va olorar l’últim moment d’en Clyde, arraulit al pont del seu peu.

El timbre havia sonat just en el moment en què en Clyde clavava la forquilla de trinxar a la carn estofada, d’on van brollar dos rajolins de suc, que van regalimar pels costats fins que els va capturar el caire elevat de la plata. En aixecar el ganivet, es va esperar un moment per sentir i identificar les veus de la seva dona i de qui els havia anat a veure. L’estómac se li va encongir enmig del silenci. Tenia gana. Quan va esclatar el tret, el va sentir tot de cop i a tot arreu: a les parets, als ulls, al pit, als braços, als estris que tenia agafats, al tros de carn que tallava, a les sabatilles que el van fixar a terra, a la cuina, davant del sopar.

En Buster, d’una revolada, li va prendre una sabatilla i hi va clavar les dents. Es va escarrassar per treure el farcit del folre interior sense deixar d’observar l’home mort que solia foragitar-lo de les bosses d’escombraries i que no li deixava mastegar els narcisos que resseguien el camí ni muntar gosses de carrer rere el garatge. Una vegada, després d’enxampar-lo defecant al mig del caminet de l’entrada, en Clyde l’havia arrossegat pel collar fins a la punta de Bridge Street. «Escolta’m bé, quisso», li havia dit el senyor Mitchell quan en Clyde va haver marxat, mentre amb una mà l’acariciava allà on el collar l’havia escanyat i amb l’altra li gratava el darrere amb força, «tu cagues on et vingui de gust cagar, entesos?».

Quan el gos va decidir sortir de la casa, se’n va endur la sabatilla. La va portar fins al clot que havia començat a fer i l’hi va llençar. Un cop el va haver emplenat, s’hi va passejar per sobre unes quantes vegades i va alçar la pota per marcar-lo. Els Mitchell s’havien endut el gos quan s’havien traslladat al barri. Al cap de tres anys, va arribar un fill, però no va ser un nadó guarnit amb un capçó, sinó un nen prim i moreno d’una edat indefinida. Es deia Miguel i la gent de Bridge Street no tenia clar si era adoptat o si era un fill d’un matrimoni anterior. S’adreçava als Mitchell com a pare i mare, es va matricular a l’escola pública del barri i, sense fer soroll, es va anar convertint en una part més de les seves vides quotidianes.

El fet és que en Miguel era el fill biològic del senyor Mitchell, que, malgrat no saber-ne res, l’havia concebut uns set anys enrere amb una prostituta veneçolana durant un viatge de negocis. La mare del nen havia mort en un accident d’autobús amb 53 persones més en una carretera dels afores de Caracas, i la policia veneçolana s’havia posat en contacte amb el senyor Mitchell a partir d’una targeta de visita descolorida que la dona tenia entre les pàgines de la seva Bíblia. Després de fer-li la prova de paternitat, el nen va arribar a l’aeroport Logan amb una manta tronada i un sarró ple de gallines (les seves mascotes), que de seguida van ser confiscades pels duaners. El senyor Mitchell va recórrer la carretera 128 al volant de la seva furgoneta, sorprès i aterrit per la seva paternitat inesperada, mentre mirava de consolar el nen, que somicava, i es preguntava com se les havia enginyat per fer callar les gallines durant el vol.

Quan van enfilar el camí d’entrada de la casa, la senyora Mitchell s’esperava amb un got de llet calenta amb sucre. Duia una granota texana. Va agafar el nen a coll i el va portar directament al quarto de bany, on el va asseure al costat de la pica i li va rentar la cara, les mans, els genolls i els peus. En Miguel es va beure la llet a glops mentre la senyora Mitchell li passava la tovalloleta amb suavitat per darrere les orelles. Quan va acabar, el va acotxar al llit dels convidats i li va llegir en espanyol unes quantes històries de Jorge el Curioso que havia encarregat a la llibreria. Li va ensenyar un dibuix d’aquell mico menut a l’hospital rebent una injecció d’una infermera, i el nen es va adormir amb un dit cargolat al voltant del passador dels texans. La senyora Mitchell se li va asseure al costat sense fer soroll fins que ell es va tombar i va deixar anar el passador.

El senyor Mitchell havia conegut la seva dona en una gasolinera al nord de Califòrnia. Es van aturar l’un al costat de l’altre en una gasolinera. Ell acabava de llicenciar-se en comerç i conduïa un cotxe llogat costa amunt per veure el bosc tropical del massís Olympic. Ella portava una camioneta amb matrícula d’Oregon. Tots dos van baixar del vehicle i van començar a fer benzina. El senyor Mitchell va acabar primer i, tornant al cotxe després d’haver pagat, es va fixar en com es flexionaven els músculs dels braços d’ella quan posava la mànega a lloc. La senyora Mitchell va alçar la vista, el va enxampar mirant i va fer un somriure. No era excessivament atractiva, però tenia una dent que li sobresortia cap a un costat i que la feia encantadora. També tenia un punt de confiança, un aire d’eficiència que el va convèncer que aquella era la mena de dona que resoldria qualsevol problema. El senyor Mitchell va engegar el cotxe, va sortir de la gasolinera i va donar un cop d’ull al retrovisor. Va veure que la camioneta enfilava l’altre sentit i, mentre s’allunyava, va sentir una estrebada tan forta que va fer mitja volta i la va seguir durant gairebé cent quilòmetres.

A l’àrea de servei, va fer com si se sorprengués de veure-la. Més tard va descobrir que n’hi havia molts que seguien la seva dona, i que ja hi estava acostumada, i que a ella no li va semblar gens estrany. Persones que no coneixia se li acostaven i es posaven a parlar amb ella als grans magatzems, als ascensors, a les sales d’espera dels hospitals, als semàfors, en concerts, en cafeteries i en bars i restaurants. Un home gran li va agafar el braç a l’entrada d’un parc d’atraccions i li va començar a parlar a cau d’orella del seu fill assassinat. A la platja, una dona que anava amb criatures va deixar la seva tovallola damunt de la d’ells dos, es va estirar al costat de la senyora Mitchell i es va posar a plorar. Fins i tot el gos, una bèstia abandonada que ella va alimentar mentre acampaven a Tennessee, va acabar rascant la porta de casa seva sis setmanes més tard. Aquests desconeguts engelosien i espantaven el senyor Mitchell, que sovint feia d’escut entre ells i la seva dona. «Què volen d’ella?», acabava pensant. Però també: «Què em prendran?».

La seva esposa era una dona callada, de la manera que ho són les grans roques del final de la platja; les onades les envesteixen, les algues s’hi arrapen i els ocells s’hi congreguen. El senyor Mitchell no se sabia avenir que s’hagués casat amb ell. Es va passar els primers anys fent tot el que va poder per complaure-la i estant pendent dels senyals que anava deixant.

A vegades la senyora Mitchell es deprimia i es tancava al quarto de bany. Allò enfurismava el senyor Mitchell. Quan sortia, suau i rosa per l’acció del bany, abraçava el seu marit i li deia que era un bon home. El senyor Mitchell no n’estava gaire segur, d’això, perquè a vegades es trobava que no la podia sofrir. Volia que ella experimentés les sensacions que generava la impotència. Per això el senyor Mitchell es va començar a arriscar.

Quan li van trucar de Veneçuela i li van explicar la història d’en Miguel, el senyor Mitchell va tenir molta por de perdre la seva dona, però en secret també estava content per haver-li fet mal. Però tot el domini que sentia mentre organitzaven l’arribada del seu fill es va fer fonedís quan va veure que la seva dona agafava aquella estranya criatura morena amb els braços i li rentava els peus amb tanta tendresa. En aquell moment el senyor Mitchell es va adonar que la seva dona era capaç de prendre-li tot.

Tots tres formaven una família complexa. La intenció del senyor Mitchell era portar el nen a un internat, però la seva dona s’hi va oposar. Ara feia dos anys que era un pare accidental. El portava a veure partits de beisbol, li comprava còmics i l’acompanyava a l’escola cada matí amb cotxe. A vegades el senyor Mitchell s’ho passava bé fent aquestes coses, però a vegades l’irritaven. Un dia va trobar en Miguel parlant espanyol amb la seva dona i el nen va callar de cop. Va veure que el seu fill li tenia por, i estava segur que allò també era cosa de la seva dona. El que d’entrada l’havia fet tan atractiva als ulls del senyor Mitchell ara l’ofenia, i per contrarestar aquests sentiments, va començar a tenir una aventura amb la veïna, la Pat.

No va començar d’una manera gens innocent. La Pat havia saludat el senyor Mitchell al supermercat i llavors havia girat cua i l’havia fregat aprofitant que algú passava pel passadís. El cul d’ella va romancejar als malucs d’ell i li va tocar el braç amb els pits. El senyor Mitchell no havia tingut mai cap conversa amb la Pat que no fos sobre les inclemències meteorològiques o els horaris de recollida d’escombraries, però pocs dies després, aquella mateixa setmana, se li va acostar mentre ella plantava bulbs al jardí i va fer lliscar la mà per darrere la cintura elàstica de les bermudes. La va alçar i la va fer repenjar contra la tanca, sota un bedoll, allà mateix, en ple dia serè i assolellat, a la vista de tothom. El senyor Mitchell no va dir res, però per la respiració d’ella i per la manera com se li gronxava sobre la mà, va deduir que no estava espantada.

El senyor Mitchell no hauria pensat que pogués arribar a fer una cosa com aquella. Anava cap a la biblioteca a tornar uns llibres. Mireu-los, els llibres eren allà, tombats a l’herba, apartats, envoltats per un plàstic tacat pel temps i els dits de lectors que ell desconeixia. I vet aquí una altra persona que ell desconeixia, que li panteixava a l’orella i li omplia els braços de caminets de terra. Una persona que havia vist ajupida sota la claror del sol, amb un lleuger espurneig de suor que se li reflectia al darrere dels genolls, i per qui tot d’una l’havia assaltat una intensa sensació de solitud i desig. Una nova escalfor es va estendre pel palmell del senyor Mitchell, que va mirar de no pensar en la seva dona.

Practicaven el sexe d’una manera primària i brutal en llocs públics, des dels cinemes fins als parcs, passant pels ascensors i els patis. Quan ja era fosc, sota les barres metàl·liques per on de dia s’enfilava la canalla, amb els genolls clavats a la sorra, el senyor Mitchell es va començar a preguntar com era que no els havien descobert. Una vegada, asseguts en un banc de prop de l’embassament, amb la Pat eixarrancada al seu damunt amb faldilla però sense roba interior, havien arribat a saludar una parella gran que passava. La parella va continuar caminant com si ni tan sols els haguessin vist. Aquella experiència li va deixar la impressió que les seves trobades amb la Pat tenien lloc en una mena de realitat alternativa, una bombolla en el temps que ell sabia que acabaria explotant.

La Pat li va explicar que en Clyde era impotent des de la mort del seu pare. El pare d’en Clyde havia estat mecànic. Un dia, estava treballant sota una excavadora i es va desprendre la pala. El va esclafar del pit en avall. En Clyde va tenir agafada la mà del seu pare moribund, i va semblar que la fredor que venia mentre la vida se n’anava s’estenia a través dels dits d’en Clyde i li arribava fins als braços, i ja no els va tornar a fer servir per tocar la seva dona. D’ençà del funeral, la Pat havia tingut dos amants. El senyor Mitchell era el tercer.

Més tard va circular el rumor que havien manipulat la pala i que el pare d’en Clyde devia diners a algú. La Pat ho va desmentir, però el senyor Mitchell recordava haver passat amb cotxe pel costat del taller i haver pensat que s’estimava més fer benzina en algun altre lloc. Tenia l’aparença d’un negoci tèrbol.

El senyor Mitchell va començar a planejar trobades amb la Pat més a prop de casa. El seu desig augmentava amb el risc de ser descoberts i va començar a tenir fantasies en què l’escenari era casa seva: la taula del menjador, l’assecadora de l’habitació de la bugada, l’espai del taulell de la cuina al costat de la batedora. Tocava aquests llocs amb la punta dels dits i s’estremia, pensant en el que sentiria més tard, quan veiés la seva dona xarrupant la sopa, plegant llençols i batent la pasta per fer galetes en els mateixos indrets.

El dia que van assassinar la Pat, abans que posés la carn al forn, rememorés la figura de James Dean o pensés en la diferència entre la mantega i la margarina, va practicar el sexe al rebedor. El DOLÇA LLAR de la recargolada inscripció li va esgarrapar el cul. El senyor Mitchell havia vist que en Clyde sortia de casa per anar a la seva classe de bitlles, i mentre esperava que la Pat obrís la porta del pati del davant, alguna cosa el va empènyer a agafar l’estora de l’entrada. La senyora Mitchell no tardaria gaire a arribar a casa amb en Miguel, i la idea de tenir-la tan a prop li va agusar l’oïda. Quan la Pat va obrir, el senyor Mitchell va llançar l’estora al terra del rebedor, després ella, després ell, i va tombar la tauleta amb les soles de les sabates. Es va posar els genolls de la Pat a les espatlles i va parar l’orella per sentir la remor del Reliant de la seva dona.

L’endemà, quan el tinent Sales va pujar els esglaons del porxo de la Pat i en Clyde, no es va adonar que no hi havia res amb què netejar-se les soles. Era un home d’aspecte corrent: 1,85 d’alçada, 85 quilos, cabells marrons, ulls marrons, pell marró. Temps enrere havia estat campió de submarinisme en aigües profundes, fins que l’atac d’un tauró (que li va deixar un esvoranc travessat per cicatrius rosàcies i arrugades de pell nova al costat del cos) el va arrossegar fora de les aigües amb una sensació d’autoritat i honradesa i el va induir a allistar-se. Vivia a trenta-cinc minuts de distància en un soterrani amb un gat siamès que es deia Frank.

Quan el tinent Sales era petit, havia tingut una mestra que feia olor de roses. Es deia senyora Bosco. La senyora Bosco li va ensenyar a xuclar ous. Obligar el rovell a sortir pel diminut orifici era una mica repugnant, com treure’s del nas una massa viscosa i densa de mocs, però quan alçava els ulls i veia que les galtes de la senyora Bosco es tornaven vermelles arran de l’esforç, en Sales sabia que valia la pena, i efectivament valia la pena, amb la closca buida a la mà com un alè retingut. Quan emprenia una investigació, la sensació que tenia era sempre la mateixa, i quan va travessar la porta de casa la Pat i en Clyde, va sentir que se li enfilava pel pit i s’hi quedava.

Va interrogar els policies que havien trobat els cossos. Al principi estaven avergonyits per les raons que els havien fet entrar al pati del darrere, però no van trigar gaire a començar a discutir en veu alta sobre parets de pedra sense morter i cartrons de guix marca Sheetrock, així com sobre els pros i els contres de les finestres amb arc ogival (tots els homes, incloent-hi el tinent Sales, treballaven en el ram de la construcció els caps de setmana o bé a temps parcial). L’agent que havia vomitat als arbustos se’n va anar a casa més d’hora. Després, quan el tinent Sales va parlar amb ell, va demanar perdó per haver contaminat l’escena del crim.

El tinent Sales va trobar l’estofat al taulell de la cuina. Va trobar les mongetes tendres encara als fogons. Va trobar un pastís de guindes al forn, pràcticament cremat. Va trobar la mantega i la margarina mig desfetes a la taula del menjador. Va descobrir que la Pat i en Clyde feien servir tovallons de roba i un plat petit cada un per posar-hi els panets. La coberteria brillava. El tall dels ganivets de la carn mirava cap endins.

Va trobar-los les factures pendents en un cistell al costat del telèfon. Va trobar roba neta a l’assecadora del soterrani (tovalloles, llençols, samarretes, mitjons, tres conjunts de Fruit of the Loom i un parell de calcetes de setí d’un rosa pàl·lid en què la goma començava a donar-se i la part del darrere estava gastada i tenia unes quantes filagarses). Va trobar una carta inacabada de la Pat a una amiga que s’acabava de traslladar a Arizona: «Com és tot això? Com pots suportar la calor?». Va trobar els àlbums de segells de quan en Clyde era petit: puntets de colors lluents, aiguaforts amb flors i retrats de reis, meticulosament enganxats sobre els noms d’uns països dels quals el tinent Sales no havia sentit a parlar mai. Incrustada a les escales, va trobar la bala que havia travessat el cos de la Pat. També li va trobar una carrera a la mitja: li començava al taló, li avançava pel panxell i continuava l’ascensió. El tinent Sales va pensar que el dia de la seva mort la Pat s’havia passejat amunt i avall sense saber que tenia un forat a les mitges. Va trobar una taca, fosca i intensa, sota les espatlles de la dona, que s’estenia fins a la catifa oriental del rebedor i penetrava el parquet de fusta massissa, que, tal com va notar el tinent Sales quan es va agenollar per mirar-la amb més atenció, encara conservava la fragància del sabó d’oli Murphy. Va trobar una agulla dels cabells atrapada al serrell de la catifa. Va trobar un grapat de llavors de dent de lleó i els seus filaments blancs i minúsculs se li van desfer als dits. Va trobar una mirada a la cara de la Pat que recordava la d’una nena que es feia la valenta, amb els llavis closos i prims, el front que tot just començava a arrugar-se, els ulls vidriosos, foscos, sense convèncer. Quan la van moure, tenia el cos rígid.

Al patí del darrere hi havia petjades de gos. Eren d’un animal de dimensions mitjanes, vermelles i clarament definides, ja que encerclaven el cos de la cuina, s’entrecreuaven i es dirigien cap a fora, i s’anaven descolorint a mesura que arribaven al caminet de l’entrada i desapareixien al jardí. El tinent Sales va enviar un agent a trucar a les portes del barri per esbrinar quin veí havia deixat anar el gos. Ell va interrogar la mare d’en Clyde. En acabat, va tornar a la comissaria i va donar un cop d’ull als antecedents de la Pat i en Clyde. Tots dos estaven nets. Quan aquella nit se’n va anar a dormir, amb l’escalforeta del gat acotxat a la seva espatlla, el tinent Sales va pensar en el tacte de les calcetes de setí, en sabatilles que faltaven, en estores robades, en llavors de dent de lleó d’un jardí que no tenia dents de lleó i en la mena d’assassins que apaguen el forn.

Un mes abans de l’assassinat de la Pat i en Clyde, la senyora Mitchell arreglava la tassa del vàter. El seu marit va passar pel costat de la porta anant cap a la cuina i es va aturar, va fer que no amb el cap i li va dir que era massa bona per a ell. La feixuga tapa de porcellana estava treta i la senyora Mitchell tenia els braços enfonsats a l’aigua rovellada fins a l’altura del colze. L’home amb qui s’havia casat estava dret a l’entrada del quarto de bany i enraonava, però ella estava concentrada en el to particular que emetien les canonades que provava de desembussar, de manera que no va contestar.

El senyor Mitchell va anar cap a la cuina i va començar a fer crispetes. Els grans espetegaven contra l’interior del recipient mentre les paraules acabades de pronunciar començaven a instal·lar-se, i quan, amb un gir del penjador que agafava sota l’aigua, va aturar el remoreig de les canonades, la senyora Mitchell va percebre, en la quietud posterior, que el seu marit havia fet alguna cosa mal feta. Era el mateix que havia sentit abans que li parlés d’en Miguel. Una brisa va entrar per la finestra i se li van eriçar els pèls dels braços molls. Va treure les mans de la tassa i va pensar: «Arreglat».

Quan en Miguel va arribar a casa seva, la senyora Mitchell va agafar l’angoixa que li provocava l’existència del nen i la va transformar en un fervent amor maternal. Es pensava que el seu marit l’hi agrairia, però semblava que l’hi retragués. Es va convertir en un home fals i rancorós. La culpava pel què ell havia fet i perquè era molt difícil posar-se a la seva altura. Va ser el moment en què va estar més a prop d’anar-se’n. Però la senyora Mitchell no s’esperava el nen.

En Miguel es va passar els primers tres mesos als Estats Units dient que volia tornar a casa. Al quart mes va començar a patir de somnambulisme. Deambulava fins al pis de baix, entrava a la cuina, buidava el cubell de les escombraries i s’hi arraulia a dins. L’endemà al matí, la senyora Mitchell el trobava adormit amb les espatlles dins el cubell i els peus al cafè i a les sobralles. En Miguel li va dir que buscava el cap de la seva mare. En l’accident d’autobús, la mare d’en Miguel havia estat decapitada, i ara apareixia als racons dels somnis del nen i li feia gestos amb els braços perquè se li acostés, i a les espatlles de la dona hi havia les gallines que havia perdut, picotejant-li el coll buit.

La senyora Mitchell va proposar que n’hi farien un de nou. Va comprar materials per treballar amb cartró pedra. Les tires retallades dels diaris li van fer de benes mentre ajudava en Miguel a omplir-les de pega i a allisar-les sobre la superfície del globus inflat. Van fabricar un nas i uns llavis de cartró. Un cop sec, en Miguel va descriure la cara de la seva mare i li van pintar la pell de color marró, van afegir-hi fils per fer-li els cabells i li van tallar unes pestanyes de cartolina. La senyora Mitchell va agafar un parell d’arracades d’or, les va col·locar on havien fet les orelles i, amb el cor encongit, va dir: «És preciosa». En Miguel va fer que sí i va somriure. Va posar el cap de la seva mare a dalt de tot de la llibreria de la seva habitació i no va tornar a dormir entre les escombraries.

A vegades, quan a la nit anava a donar un cop d’ull al nen, la senyora Mitchell sentia que el cap la mirava. Era atordidor. S’imaginava el seu marit fent l’amor a aquella cara de cartró pedra i va descobrir un odi tan intens i tan contundent que va arribar a tenir por de si mateixa. Va plantejar-se la destrucció del cap amb les seves pròpies mans, però va pensar en l’aspecte esquifit i llastimós de les cames del nen al terra de la cuina. Llavors en Miguel la va començar a estimar i, de sobte, ella es va sentir capaç de fer qualsevol cosa. No va tornar a fixar-se en la cara del racó. Va mantenir el cor obert.

La senyora Mitchell s’havia criat amb les seves ties en una casa a prop del riu on s’havia ofegat la seva mare. Les ties eren caçadores, sobretot d’ocells, que elles mateixes netejaven, cuinaven i es menjaven. Quan era petita, la senyora Mitchell arreplegava els ocells. Fins i tot si el dia era clar, els ocells sempre semblaven molls. A vegades, encara els trobava vius, batent les ales amb força i amb trossos de pit arrencats. Va aprendre a agafar-los pel coll i a desnucar-los a l’instant.

La senyora Mitchell tenia una foto de la seva mare al mirall de l’habitació, i sempre que es buscava el reflex, la inèrcia li feia desviar els ulls de la seva cara a la de la dona que l’havia infantat. La foto era en blanc i negre i tenia les puntes doblegades; tenia quinze anys, duia trenes i se n’havia posat una entre els llavis. Allò feia que la senyora Mitchell pensés en històries que havia sentit de dones que filaven tota la vida i que, després de tants anys de posar-se el lli a la boca per poder enfilar, quedaven desfigurades, els baixava el llavi inferior i tenien permanentment l’aspecte d’haver rebut una pallissa.

Les ties van construir un camp de tir en una zona de la seva propietat darrere de la casa. La feina de la senyora Mitchell era preparar les dianes i dur-los te gelat i munició. Ella guardava un pot de vidre ple de projectils al fons del seu armari, casquets lluents i daurats de la col·lecció dels calibres 22 i 45 de les seves ties. Van convertir un vell cobert en una cabana dedicada al tir, amb dues taules preparades amb sacs de sorra on guardaven les armes i protegien les seves formes pesants i metàl·liques.

Quan tenia dotze anys, les seves ties li van regalar un fusell. Ella ja sabia totes les postures de tir i les practicava amb l’arma nova cada dia tornant de l’escola. Podia encertar un objectiu agenollada, ajupida, estirada i dreta, amb els malucs paral·lels al canó i la cintura girada, la mateixa postura en què les seves ties li havien ensenyat a posar quan li feien una foto. Tocava llaunes i antics senyals metàl·lics i puntejava els contorns d’homes de paper.

La senyora Mitchell va recordar això quan va enfilar el caminet de l’entrada de casa seva, va donar un cop d’ull per sobre la tanca i va veure el seu marit tenint relacions sexuals a l’entrada de la casa dels veïns. Es va girar cap a en Miguel, que era al seient de l’acompanyant, i li va dir que tanqués els ulls. El nen es va tapar la cara amb les mans i es va quedar assegut en silenci mentre ella sortia del cotxe. La senyora Mitchell va mirar el seu marit, que es movia endavant i endarrere, i va sentir que els peus li feien figa. Va tenir la impressió de trobar-se enmig d’un riu on el corrent li estirava el cos cap enfora, tibant-la pels turmells, i es va demanar per què no l’arrossegava, fins que es va adonar que estava agafada a la tanca. La fusta tenia el tacte d’una cosa suau però gastada, com l’empunyadura de la primera arma que va tenir, i la va fer servir per baixar.

Més tard va pensar en la mirada de la Pat. A la senyora Mitchell li va recordar l’home de llauna de la pel·lícula El mag d’Oz, absolutament encantador i greixosament esperançat. En la versió del llibre que havia comprat a en Miguel, havia llegit que l’home de llauna havia estat un llenyataire de debò, però com que sempre li relliscava la destral, s’havia anat desmembrant i, de mica en mica, s’havia canviat els trossos de pell per fragments de metall buit. La senyora Mitchell va pensar que el cos de la Pat repicaria amb una buidor semblant, però es va equivocar: va caure amb el to feixuc de la carn. Mentre esperava que ressonés, la senyora Mitchell va sentir un petit estossec procedent de la cuina, la mena d’estossec que fan les persones en les societats educades per recordar a algú altre que hi són. La senyora Mitchell el va seguir i va trobar en Clyde en sabatilles i amb el ganivet a l’estofat.

«Hola. Acabo de matar la teva dona». I quan ho va haver dit, va saber que també hauria de disparar a en Clyde. Les mongetes bullien i l’aigua escumejava per la vora de l’ansat i espetarregava quan tocava el foc lent de sota. La senyora Mitchell va apagar el forn i va posar tots els botons a zero.

Les ties no es van casar mai. Encara vivien a la casa on havien criat la seva neboda. De tant en tant li enviaven fotografies, receptes, informació sobre l’Associació Nacional del Rifle o esqueles de persones que havia conegut retallades del diari local. Quan un periodista va trucar a la senyora Mitchell per fer-li preguntes sobre la Pat i en Clyde, va pensar en els retalls que les ties li havien enviat al llarg dels anys i va contestar: «Eren uns bons veïns i unes bellíssimes persones. No entenc qui hauria pogut fer una cosa així. Se’ls trobarà molt a faltar». La veritat és que la Pat no li feia gens de llàstima. Com que era complicat perdonar-se per una cosa com aquesta, ni tan sols ho va intentar. El que sí que es va esforçar a oblidar va ser la imatge d’en Clyde, la cara de sorpresa que va fer, com si li estigués a punt d’oferir alguna cosa per beure abans de desplomar-se a terra.

La senyora Mitchell es va passar tot l’endemà esperant pacientment que l’anessin a buscar. Va veure els cotxes patrulla i les furgonetes de les notícies que anaven i venien. El dilluns al matí, es va despertar i va deixar sortir el gos. Va fer un entrepà a en Miguel i el va encabir a la carmanyola al costat d’un termos de llet. Va posar suc en un got i cereals en un bol. Tot seguit, es va tancar al quarto de bany i es va mirar les mans tremoloses. Va recordar que havia volgut tapar en Clyde amb alguna cosa. En caure de la capsa, els cereals havien sonat cruixents i frescos com l’aigua que cau a les roques, però de seguida es van transformar en una substància pastosa que no va canviar mentre ella deixava en Clyde, saltava per damunt de la Pat i agafava l’estora de l’entrada amb els guants. Encara veia el seu marit bellugant-se endavant i endarrere sobre aquella catifa. La senyora Mitchell volia fer desaparèixer la DOLÇA LLAR, però la distància màxima que va poder recórrer amb l’estora als dits es va acabar al final del caminet de l’entrada, i la va llençar en un cubell d’escombraries del carrer.

Es va trobar que no podia dir adéu. No quan el seu marit picava a la porta per dutxar-se i no quan en Miguel li demanava si es podia raspallar les dents. Es va asseure a la tassa i els va escoltar mentre es movien amunt i avall de la casa i se n’anaven. Més tard, va mirar per la finestra i es va fixar en un home que acordonava la casa dels veïns amb cinta de la policia. Per fer-la passar dos cops al voltant d’un arbre del jardí, va rodejar el tronc amb els braços. Va ser una abraçada efímera. «L’arbre no ha sentit res», va pensar la senyora Mitchell.

A la tarda, quan el sol es va començar a esbiaixar, el tinent Sales va creuar el jardí dels Mitchell. Duia una sabatilla mastegada en una bossa, s’obria pas entre les dents de lleó i feia anar a la deriva múltiples llavors de borrissol blanc. La senyora Mitchell el va veure arribar. Va fer girar la clau del pany i, un cop fora del quarto de bany, es va pentinar els cabells amb els dits i es va aplanar les zones més rebels. Va sonar el timbre. El gos va bordar. La senyora Mitchell va obrir la porta i el va convidar a cafè.

En Miguel va fer nou anys aquell estiu. En els dos anys que havia passat amb els Mitchell, el nen no havia crescut més d’un dit, però amb el clima càlid d’aquell juny, havia crescut de cop. Les cames se li estiraven com caramel de sucre moreno, tens sobre els ossos nous i protuberants, com si els gens del seu pare nord-americà haguessin restat latents, esperant el moment en què la combinació correcta de brises primaverals i menjar processat els despertés amb un petó. Va començar a entrebancar-se sol. Aquell mateix dilluns, tornant cap a casa després de l’entrenament de beisbol, un dels seus flamants peus dilatats va ensopegar amb un cubell d’escombraries, a tocar de la cinta de la policia que acordonava el jardí de la Pat i en Clyde. En Miguel va caure a la vorera i va picar amb les mans contra el formigó. El cubell es va tombar al seu costat i en va sortir la DOLÇA LLAR.

En Miguel no era el millor estudiant, però havia fet amics fàcilment gràcies a uns quants home runs a la classe d’educació física. En Norman i en Greg Kessler, bessons i els nens més populars de l’escola, el van triar perquè jugués al seu equip i perquè fos el seu amic. En Norman i en Greg el van ajudar amb l’anglès, el van defensar davant de possibles atacants i, quan van veure el seu pare despullat, l’hi van dir.

El senyor Mitchell els havia avançat a l’autopista nu de cintura en avall. Des de la finestra de la furgoneta de la seva mare, en Norman i en Greg van veure una dona inclinada sobre el canvi de marxes. «És veritat», li van assegurar els bessons. En Miguel els ho va fer jurar sobre la Bíblia, sobre un feix de cromos dels Red Sox i, finalment, sobre la tomba del seu avi, i ho van fer amb les bicicletes tombades sobre l’herba i les mans suades damunt el marbre polit dels anys que havia viscut. Durant el sopar d’aquella nit, el nen va observar el seu pare mentre menjava. L’angle de la seva mandíbula premsava i voltava.

A en Miguel li va venir al cap un record que deixava enrere els frankfurts, l’anglès, els pastissets Hostess i la seva col·lecció de còmics de l’Spiderman. Tenia cinc anys i va preguntar a la seva mare on era el seu pare. La seva mare feia cafè garbellant la mòlta amb un sedàs de drap i filferro. En Miguel havia recollit uns quants ous de les seves gallines per esmorzar. Els tenia a les mans i encara estaven calents. La mare n’hi va agafar un. «Això és el món i nosaltres som aquí», li va dir, i va assenyalar la meitat inferior de l’ou. «El teu pare és aquí». Va resseguir la closca amb el dit i va donar un copet al punt en qüestió amb una ungla de color vermell fosc. Aleshores va abocar el rovell en una paella i va llençar a les escombraries el que quedava de l’ou. Al cap d’una estona, en Miguel el va recuperar i va passar una vegada i una altra la punta dels dits per la lliscosa membrana interna fins que la closca va quedar feta miques.

En Miguel va agafar l’estora de l’entrada i la va espolsar. Li va semblar que a la senyora Mitchell li podria agradar una cosa com aquella. Aquell matí en Miguel havia fet guàrdia mirant pel forat del pany. No l’havia vista, però en percebia el neguit.

A Caracas regirava sovint les deixalles amb l’esperança de trobar-hi alguna cosa per jugar i, a vegades, per menjar. Des que havia sentit la història del seu pare despullat a l’autopista, cada cop recordava amb més freqüència trets de la seva vida allà, i fins i tot havia reprès alguns antics costums, com si la incongruència de la nuesa del seu pare l’hagués despertat sacsejant-lo tendrament. A la nit es va estirar i, del llit estant, va escrutar els ulls del cap de cartró pedra perquè l’aconsellés. Ara tenia dues vides, dos països i dues mares. Ben aviat trobaria una altra vida sense el seu pare, i una altra a la universitat, i una altra vida, i una altra, i una altra, i una altra, i cada vida seria un embolcall fràgil i prim on ressonaria el murmuri del que havia succeït abans.

El nen va entrar a la cuina i va trobar la seva mare nord-americana asseguda amb un home desconegut. Tots dos tenien una tassa de cafè bullent a la mà. En Buster era sota la taula, despertant-se de la migdiada. Va veure en Miguel i va remenar la cua mig d’esma, fent-la picar contra el terra. Els adults es van girar. «Ei, què portes?».

El tinent Sales li va agafar la DOLÇA LLAR. Hi havia alguna cosa en la mirada del nen i en el tacte dels fils que obria el ventall de les possibilitats, i la pell rosa i recargolada d’allà on el tauró l’havia mossegat li va començar a coure. El pessigolleig havia estat constant tota la tarda. Després, al laboratori, l’estora va revelar diverses gotes de sang de la Pat, saliva de gos, pólvora, formigues mortes, fang, fertilitzant i petjades, però cap senyal dels genolls del senyor Mitchell, ni del titubeig de la seva dona gelosa al llindar de la porta, ni de la gana del seu fill a les escombraries. Tot això s’havia espolsat.

Aquella tarda, el tinent Sales va deixar la casa dels Mitchell amb la mateixa sensació que havia tingut quan va passar el tauró i es va adonar que la cama encara hi era. Primer es va sentir exultant i després exhaust, com si la vida se li hagués esgotat, i aleshores va saber que no podia anar més lluny. No hi hauria cap cicatriu ni cap solució de l’assassinat, només la sensació que havia passat algun fet per alt i el gust familiar de les coses per fer. De moment, va allargar la mà amb un punt d’esperança i va acceptar l’estora com a regal.

La senyora Mitchell va envoltar les espatlles d’en Miguel amb el braç i va esperar que el tinent Sales la detingués. En el transcurs de les setmanes següents, va continuar esperant mentre sorgien sospitosos que després deixaven anar, canviaven els titulars i s’organitzaven els funerals. Les possibilitats que generaven aquells moments van planar damunt d’ella com si fossin ombres. Quan se’n van anar, la van deixar estremida.

La mare d’en Clyde va escollir taüts tancats. Al banc, la senyora Mitchell seia en silenci. Al seu marit se’l veia nerviós i feia petar els dits. Després de la cerimònia, se’n van tornar a casa i el senyor Mitchell va començar a fer les maletes. La seva dona va escoltar com les arrossegava des de les golfes, i també el vaivé dels penjadors, les dents de les cremalleres, les corretges de sivelles de pell. El senyor Mitchell va dir que marxava i la seva dona va sentir un nus a la gola. Li volia preguntar on aniria; li volia preguntar de què li servia haver-ho fet; li volia preguntar per què ja no l’estimava; però va preguntar pel seu fill.

Havia presenciat el moment en què en Miguel donava l’estora esfilagarsada al detectiu, i quan li va passar pel costat, la senyora Mitchell va sentir una fiblada al fons de la boca, com si fes dies que no mengés. El tinent Sales va tombar la DOLÇA LLAR. La va deixar amb molt de compte sobre la taula de la cuina i la senyora Mitchell va veure la paraula dolça. Va recordar la llet que havia preparat a en Miguel el dia que havia arribat i va intuir que allò no era la seva fi. Va sentir la respiració compassada del gos que dormia. Va olorar l’aroma del cafè. Va notar la petita figura del nen, ferma sota la seva mà. «Aquests ossos», va pensar, «ho eren tot». «Ei, company, que és per mi, això?», va demanar la senyora Mitchell. El nen va fer que sí i ella el va abraçar amb força.