CONSERVACIÓ

Hi ha una família a l’altra banda del vidre. La Mary alça el pinzell i comença a saludar amb la mà, però, evidentment, ells miren el lleó, no a ella. L’animal dissecat ensenya les dents, enfonsa les urpes a la cama de plàstic d’una zebra i treu escuma de silicona per la comissura dels llavis. La filla de la família, una nena menuda i pèl-roja, estampa el nas al costat del senyal del museu que diu PERDONEU EL NOSTRE ASPECTE.

El pare aixeca la filla i fa com si la llancés al cau del lleó, fet que origina crits que la Mary no pot sentir, seguits d’una expressiva reprimenda de la mare, que empeny un cotxet amb una altra criatura (un nen, dedueix la Mary pels camions de la màniga). Escarmentat, el pare deixa la nena a terra i li posa bé la camisa, que se li ha arromangat per damunt de la panxa. En el moment en què la família es dirigeix a la següent escena exposada, l’home veu la Mary plantada a prop dels arbres i arrufa les celles.

Fa una setmana que treballa als diorames dels mamífers un cop deixats enrere els amfibis i els rèptils. La Mary no va anar a cap escola d’art per treballar en un museu d’història natural, però aquí és on ha acabat. Tot va començar amb uns quants murals que va fer en alguns restaurants de la contrada. La majoria eren escenes pròpies de la natura: muntanyes, rius i retrats submarins protagonitzats pels animals que els clients es cruspirien per sopar. Un home que es deia Harry Turner va menjar en un d’aquests restaurants, li va agradar el mural i la va contractar perquè li pintés tres sirenes de pitrera generosa al sostre del quarto de bany, ben bé sobre la banyera.

—Vull els mugrons rosats —li va dir.

La banyera tenia les dimensions d’una piscina petita. La Mary es va plantar a l’escala, va tancar els ulls i va trobar el color tal com el seu pare l’hi havia ensenyat. Es va imaginar el suau revers dels pètals i el tacte sedós entre les capes. Els pits van satisfer tant en Harry Turner que va fer unes quantes trucades i la va recomanar als amics, als companys de feina i als membres de la junta.

La feina al Museu d’Història Natural es fa sobretot a les acaballes de la tarda i al vespre, quan els grups d’escolars i els turistes desocupen els passadissos de marbre i comencen a pensar en el sopar. La Mary arriba a les cinc (quan la infermera comença a tenir cura del seu pare) i va a veure el senyor Fisher, que supervisa la remodelació.

Caminen plegats a través de l’exposició. Se suposa que haurien de repassar com va la feina, però el senyor Fisher s’estima més parlar del pare de la Mary.

—Vaig fer un treball sobre ell a la universitat —diu—. És veritat que feia servir pinzells que estaven fets amb els seus propis cabells?

La Mary somriu però no contesta. Aquesta és la seva resposta habitual als comentaris referents al seu pare. Tard o d’hora, l’interlocutor copsa la insinuació i calla. Però el senyor Fisher no. És baixet i, com per compensació, força musculós. Les mànigues de la jaqueta se li cenyeixen als bíceps. La Mary és molt més alta, com un sant Pau.

El senyor Fisher li recorda un professor de química que va tenir a l’institut i de qui, cap a finals de curs, es va descobrir que duia una doble vida com a culturista professional. Havia estat sempre un home tan discret i amb un aspecte tan corrent que quan una companya de classe li va passar una foto seva en una exhibició, oliós i estirant una goma, la Mary va tancar els ulls i va sentir una vergonya tremenda per ell.

Al mig del passadís, a fora dels diorames, hi ha un ós gros i negre posat en un pedestal. La bèstia està de quatre grapes, té el cap aixecat com si alguna cosa li hagués cridat l’atenció i el darrere prou rodó i voluminós per encabir-hi una persona. El senyor Fisher li toca el coll amb la mà.

—No em puc imaginar com deu ser estar emparentat amb ell —diu—. Deu ser tan avorrit, això, en comparació… Repintar els paisatges d’algú altre…

—No ha contractat el meu pare —diu la Mary.

La veritat és que treballar als diorames ha estat emocionant. Quan es va posar a treure amb l’esponja els anys de pols i greixum del paisatge que Michael Everett havia pintat setanta-cinc anys enrere, la Mary va començar a suar. I no pas per la il·luminació ni per la falta d’aire a l’interior de la cabina de vidre. Ni tan sols per la proximitat amb les bèsties dissecades, que s’havien arrambat perquè pogués accedir al mural. Semblava que la calor provingués del dibuix, de la terra i els arbres del Serengeti. La Mary va acabar de netejar un camp ple d’herbes i va tocar al dibuix amb la galta. Estava calent.

En la documentació que li va donar el senyor Fisher hi ha poca informació sobre Michael Everett. Les fotos són borroses i el text és obscur, però se’n pot inferir que Everett va estar malalt durant bona part de la seva vida. El seu cos és prim i escanyolit. Té ombres sota els ulls i en una de les fotografies fa una ganyota prou visible, com si el flaix de la càmera li hagués fet mal.

Aquella nit la Mary llegeix una història del museu que ha agafat de la biblioteca. Everett va ser amic de la família Roach, que va sufragar el finançament inicial del museu i va cedir els terrenys perquè es construís, així com la seva col·lecció privada de trofeus de caça. Hi ha una instantània en què surt en un safari amb tot el clan. Es recolza a l’espatlla del fill petit de la família. La Mary sosté les fotos davant del seu pare.

—El coneixes, pare? —li pregunta.

El seu pare fa que no amb el cap i emet l’espetec de llavis que vol dir que té problemes.

—Et fa mal?

Mou el cap afirmativament. La Mary treu una de les xeringues que la Mercedes, la infermera de l’hospici, ha deixat a punt i li aixeca la bata. El seu pare es gira remugant i la Mary li clava la xeringa a la natja, petita, blanca, plana. Els quadres del seu pare estan exposats a la Whitney i al Museu d’Art Modern. Grans teles de blaus i verds abstractes que emocionen el visitant. S’han escrit dos llibres sobre la seva vida. Ell li va ensenyar a barrejar colors, a crear la perspectiva, a viure sense una mare. Ara porta una bata i viu de punxada en punxada.

Al cap d’uns minuts el seu pare està a punt per parlar. Dorm gairebé tot el dia, però als vespres necessita distreure’s.

—Quina mena d’artista era? —li pregunta el seu pare.

—Paisatgista —diu la Mary.

—Deixa’m tornar a veure el quadre —diu ell—. Ah, sí. N’he sentit a parlar. —El pare de la Mary assenyala el fill petit dels Roach—. Eren amants.

—Com ho saps?

—En Roach em va comprar uns quants quadres. Una vegada se’m va intentar lligar. Després va dir que l’Everett era l’amor de la seva vida.

La Mary torna a mirar la foto. S’imagina en Roach a l’estudi del seu pare, a dalt de la fàbrica de tallarines xineses. Al pis de sota, el brogit de les màquines ressonava dia i nit. La farina s’enlairava com si fos vapor a través del conducte de l’aire. El pare de la Mary va crear les seves millors obres en aquell espai. Ella només hi podia entrar si ell l’hi convidava.

Una vegada, la Mary va anar a l’estudi perquè s’havia quedat tancada fora de casa i el va trobar adormit al llit plegable amb els braços al voltant d’un altre home. L’home era jove, no arribava a la trentena, i tenia el pit llis i sense pèls, com un nen de deu anys. Ajaguts i immòbils com estaven, semblava que haguessin col·locat els cossos per a una composició, de la mateixa manera que un artista disposaria un bol de fruita. La Mary va recular a poc a poc mentre li glatia el cor, i l’home va obrir els ulls. Ella no havia de ser allà i l’home del llit semblava que ho sabés mentre l’observava amb indolència. El seu pare va canviar de postura. L’home no es va bellugar. La Mary el va mirar una mica més i va tancar la porta.

El seu pare no portava mai els amants a casa. No n’hi va presentar cap. Des que s’havia posat malalt, semblava que hagués oblidat que no n’havien parlat mai.

—Mira. —El pare de la Mary s’assenyala la cama. La pell és prima com el paper d’arròs. Els vasos capil·lars s’estenen en tot de línies fosques i estretes que s’entrellacen. Les venes són gruixudes i blaves—. He pensat que donaré el cos a la ciència.

—Sisplau, no parlis així, pare.

—Per què no?

—Perquè no et vull imaginar en una taula de dissecció.

—Vull ser útil —diu—. N’estic tip, de no fer res.

La Mary no el replica. Fa un any que en té cura d’aquesta manera, vivint a l’habitació que va deixar quan en tenia divuit. Les visites arriben quan la Mary treballa. Tractants i amics del seu pare que, quan ella es va llicenciar a l’escola d’art, van declinar educadament l’oferta de representar-li les obres. En aquell moment el seu pare s’havia indignat. Volia que la Mary anés a estudiar un any a Itàlia, però ella sabia, fins i tot llavors, que no seria mai una artista, si més no una artista com ell.

—Com està la Mercedes? —La infermera és la conversa recurrent.

—Parla amb les seves amigues per telèfon en espanyol. Com si jo no l’entengués.

La Mercedes és l’única infermera de la zona que pot mantenir aquest horari. És competent, té recursos i sempre arriba puntual, però no els agrada a cap dels dos. El pare de la Mary la troba ingènua i a la Mary la molesta la manera que té de tocar-lo, com si fos una cadira o un llum.

—Tu no parles espanyol.

—Potser sí. —La mira amb tanta intenció que la Mary pensa que potser sí que el parla. Que potser aquesta no és sinó una altra de les coses que li ha ocultat.

Entre una bandada de nyus del diorama de la migració, la Mary veu els punts on s’estan a punt de desenganxar les articulacions dels animals. També es noten les costures. Hi ha nassos esquerdats i banyes que s’inclinen d’una manera precària. Hi ha nou nyus tancats amb ella a la vitrina. Pintats al mural, de dimensions diverses i amb diferents graus de perspectiva, potser n’hi ha cinc-cents més.

Una colla de nois adolescents s’aturen i espien l’interior de la vitrina. Deuen tenir tretze anys a tot estirar, i uns braços i unes cames secs que creixen massa de pressa per ser forts. Un dels nois l’assenyala i tots es giren. La Mary somriu dèbilment. Els ulls dels nois li recorren el cos. Un noi tirant a pèl-roig es comença a descordar el cinturó. Els altres miren a dreta i esquerra i llavors en pèl-roig s’abaixa els pantalons i li ensenya el cul.

És una imatge fugaç, però en el moment en què estampa les natges al vidre, la Mary li veu la pell poc sana i tot de vermells escampats per on se li acaba l’esquena. Tot seguit el grup es dispersa ràpidament. La Mary sent l’eco dels crits esvalotats que s’allunyen pel passadís.

Comunica l’incident al senyor Fisher. Quan la Mary entra al seu despatx, se’l troba damunt d’un tamboret, mirant d’agafar un llibre del prestatge de dalt de tot. El senyor Fisher baixa d’un salt i la Mary s’adona que li sap greu renunciar a l’alçada suplementària.

—Com es poden haver exhibit sense que ho hagi vist cap mestre?

—Jo no n’he vist cap, de mestre.

—Potser t’ho has imaginat.

La Mary s’imagina les seves mans al voltant del coll del senyor Fisher, però llavors el deixa anar. Necessita una feina. Les despeses mèdiques del seu pare li han exhaurit els estalvis. Travessa el passadís i venta una bufa al cul de l’ós negre. Entra arrossegant-se al diorama de la migració, agafa un pinzell i pinta en un racó una caricatura minúscula del senyor Fisher rebent la coça d’un nyu.

Quan ha acabat, es dedica a les taquetes que s’insinuen a la part superior del dibuix: els animals més allunyats. Everett va conferir fins i tot a aquests punts una dosi de personalitat. Una marca es decantava cap a l’esquerra, com si bellugués el cap; una altra alçava la pota en un gest decidit de reticència. Feia servir, sobretot, una infinitat de grisos, tocats aquí i allà per l’ombra del negre. La Mary xucla la punta del pinzell abans de mullar-lo en la pintura. En ressegueix el contorn amb exactitud. A mesura que avança, sent una acumulació de pols a la gola.

Està tan absorta que no s’adona que s’apaguen els llums. De sobte, sent que truquen al vidre, fa un salt i de poc que no tomba l’escala. Quan es gira, veu el senyor Fisher netejant amb la part de dins de la màniga les dues taques ovalades que ha deixat el noi.

Li demana perdó amb un somriure. Potser és uns deu anys més gran que ella. No es vell ni de bon tros. S’assenyala el rellotge i ella fa que sí amb el cap. La Mary li comunica amb gestos que trigarà uns quants minuts a recollir les coses i ell li indica que l’esperarà a la porta principal. Fa unes quantes setmanes que segueixen la mateixa rutina. Una xarada nocturna.

La Mary esbandeix els pinzells amb trementina, recull les pintures, passa de quatre grapes per darrere un aflorament rocós i travessa la porta minúscula que dóna a la cambra del darrere. Quan arriba al passadís, s’atura un instant per examinar la feina feta. Ha acabat mig mural. Els nyus es descoloreixen a mesura que es fan grans i s’apropen als caps de la bandada. El dibuix n’hi recorda un del seu pare, un projecte que va començar quan li van diagnosticar la malaltia. La Mary havia tornat de l’escola d’art i va ser tot un cop arribar a casa i trobar-se el seu pare al llit i la tela a la sala d’estar, una imatge que feia l’efecte d’un túnel i que no s’assemblava a res del que havia fet abans, descolorint-se a mesura que s’engrandia, una explosió inversa.

La bossa de les pintures pesa. Se li clava a l’espatlla mentre camina i arrenca xerrics del marbre. L’única llum que es veu prové de l’interior dels diorames, però en té prou per trobar la sortida. Quan tomba en una cantonada, dóna un cop d’ull al petit passadís dels mamífers i, al final de tot, veu una cosa grossa i ajupida enmig de la foscor. Quan la Mary s’atura, la cosa dubta un moment i tot seguit s’endinsa en les ombres de la sala dels rèptils.

La Mary sent una por sobtada que se li estén pel darrere de les cames i li arriba a la punta dels dits. Agafa la bossa amb força, accelera el pas i s’aguanta la respiració fins que travessa la porta. A l’altra banda l’espera el senyor Fisher, amb el maletí a la mà i la jaqueta a l’espatlla petita i musculosa.

—Allà dins hi ha alguna cosa —diu la Mary—. Un gos, potser, però més gros que un gos.

Deixa caure la bossa a terra i fa una cosa que no hauria pensat mai que podia fer. Agafa el braç del senyor Fisher amb les dues mans i s’hi aferra.

—N’estàs segura?

—Sí.

El senyor Fisher s’acosta a la porta i la Mary arrossega els peus al seu costat. Encara té la por a les cames. Sua. El senyor Fisher obre una mica la porta i fa passar el cap per l’escletxa.

—Hola?

—No li contestarà pas —fa ella en veu baixa.

—Encén els llums. —L’hi està manant. La Mary li deixa anar el braç, allarga la mà per la paret que tenen al darrere i prem els interruptors. Un. Dos. Tres. S’encenen els llums de dalt—. On era?

—Allà.

Assenyala el final del passadís i el senyor Fisher s’hi encamina protegint-se amb el maletí, com un escut. La Mary el veu entrar cautelosament a la sala dels rèptils mentre engrapa el mànec de la porta i la deixa només una mica oberta, prou oberta, pensa mentre la mira i calcula, perquè el senyor Fisher s’hi pugui esquitllar si ha de sortir corrents. La Mary sent uns passos i alça la vista. El senyor Fisher porta el maletí al costat del cos.

—No hi ha res.

—Però n’estic segura… —diu ella.

Tot i que encara està espantada, s’aventura passadís avall fins a la sala dels rèptils. En una taula, sota una placa gruixuda de vidre, hi ha quatre piles diferents d’ous. Al costat hi ha un senyal que s’ha afegit fa poc perquè el museu sigui més interactiu. «Endevina qui sortirà d’aquests ous». Si pitges un botó, l’altra banda de la vitrina s’il·lumina i apareix un petit grup de cries dissecades de caimans, serps, tortugues i llangardaixos, envoltades per bocins de closca. La Mary es posa de quatre grapes i mira sota la taula. S’aixeca i examina els racons, la cobra reial, el muntatge d’un cocodril empassant-se una cabra. Quan surt, el senyor Fisher tanca les portes i li agafa el canell. Per un moment, la Mary està aterrida perquè es pensa que li farà un petó, però llavors s’adona que li pren el pols. El senyor Fisher es mira fixament el rellotge i belluga una mica els llavis mentre compta. La Mary té l’estómac regirat i se sent estranyament decebuda.

Quan arriba a casa, el seu pare l’espera amb les ulleres posades. Hi ha llibres i revistes damunt del llit. A part del cos demacrat, li sembla la mena de pare que volia quan era una adolescent, el que surt a la televisió, dóna consells, passa les nits a casa i pateix per la virginitat de la seva filla.

Quan la Mary anava a l’institut, el seu pare solia desaparèixer. Es recloïa diversos dies, i a vegades fins i tot setmanes, a la fàbrica de tallarines xineses i li deixava el talonari i un petit sobre amb diners en metàl·lic per pagar les factures. La Mary demanava pizza cada nit i mirava la televisió, i odiava el seu pare, i llavors s’adormia amb un ganivet sota el coixí perquè li feia por estar sola. El seu pare acabava apareixent i la portava a la fàbrica per ensenyar-li el que havia fet. Sempre li feia la mateixa pregunta: «En què et fa pensar?». I la Mary deia el primer que li venia al cap: una taronja, un siàlid de l’est, una pilota de beisbol. A vegades encara estava empipada i les imatges eren diferents: una corda, una pistola, un assassí dret a la porta. El seu pare no li qüestionava mai la resposta. Escrivia una nota amb el llapis i en acabat anaven a menjar ous amb cansalada i gofres amb nata, el que a ella li vingués de gust.

La Mary desperta la Mercedes i quan són a la porta li dóna un xec dissimuladament.

—Com està? —No li agrada gens haver-ho de preguntar.

—Bé, bé —fa la Mercedes, però no la mira a la cara. Està atrafegada doblegant el xec i ficant-lo en una butxaca amb cremallera de la bossa—. Tres injeccions. Dos moviments. L’he rentat. Està net.

La Mercedes s’abaixa les mànigues de la dessuadora. Ho fa cada dia quan se’n va. La Mary l’observa mentre s’allunya pel caminet de l’entrada. Abans d’entrar al cotxe, se senya.

—He trobat la resposta —diu el pare de la Mary.

—A què? —pregunta la Mary.

—Al meu cos.

—Va, pare. Aquesta nit, no.

—Ho he sentit a la ràdio —diu ell—. Hi ha un home que substitueix els fluids corporals per plàstic. Amb silicona i resina. Dures per sempre.

Dóna un catàleg a la Mary. A dins hi ha fotos de cadàvers, parcialment disseccionats, exposats com si fossin grans obres d’art. Hi ha una Mona Lisa amb una perruca i uns quants abrigalls, sense parpelles i amb els músculs dels llavis a la vista. I hi ha un David de Miquel Àngel partit per la meitat: en una banda, lligaments i tendons; a l’altra, només os.

—Com ho has aconseguit, això?

—He trucat a l’artista. M’ho ha enviat ell.

La Mary el fulleja. Han desmuntat els cossos totalment. Mira les mans del seu pare, que reposen sobre la manta, i evoca quan li feien trenes als cabells abans d’anar a l’escola, li emplenaven la carmanyola, li tocaven el front per si tenia febre, saltaven a corda amb ella i llançaven les pedres de la xarranca.

—No et penso veure en cap galeria de monstres!

—Massa tard —diu el seu pare—. Ja he signat els papers.

Amb els mamífers nord-americans, Everett va fer servir unes pinzellades diferents. La Mary se n’adona per primer cop amb els mustangs. El pèl d’aquests cavalls salvatges té una aspresa particular. També els toca les taques del front, esquitxos del mateix blanc del riu on beuen.

Aquest cop, en comptes de calor, la Mary sent frescor. Com si hagués enfonsat la mà al riu del dibuix. Comença a treure la brutícia i sent una olor. És dolça, com el fenc moll sota el sol. Al voltant dels marges del riu, les línies s’han descolorit. Hi ha llocs on l’aigua s’ha anat filtrant. Els traços són febles, com si a Everett li hagués costat aguantar el pinzell.

La Mary s’esmuny cap al passadís i passa de puntetes pel costat del despatx del senyor Fisher. Cada cop que hi ha un color massa apagat o una figura massa petita que no identifica, té permís per consultar les notes i els esbossos originals d’Everett, que són a la biblioteca del museu. És una sala que només visiten els directors i els benefactors. Als prestatges hi ha els diaris dels viatges de la família Roach, i també un catàleg descomunal de tots els objectes exposats i de tots els espècimens.

Els cavalls són de Dakota del Nord. Els van matar fa més d’un segle. La família Roach en tenia un al saló. Everett en té un petit esbós enganxat al catàleg. S’hi veu el cavall col·locat entre un sofà de vellut i un piano. La Mary en comprova la data i comprèn per què les pinzellades són diferents. Michael Everett s’estava morint quan els va fer.

En un dels diaris de viatges, la Mary hi troba la seva esquela, retallada de la premsa local. Hi ha caràcters tacats i el paper s’ha esgrogueït. Va morir arran d’una tuberculosi pulmonar poc després d’haver acabat els diorames. Els Roach eren a Venècia. La lletra del diari descriu la Piazza San Marco com un lloc massa calorós. No es menciona el nom d’Everett. La Mary s’imagina el fill petit dels Roach rebent la notícia, doblegada en una carta. Plorant quan ja havien enterrat el seu amant.

El pare de la Mary s’ha passat la setmana embrancat en discussions amb l’artista que s’ocuparà del seu cos quan es mori. Hi ha una plaça lliure a Els burgesos de Calais. Rodin és un dels escultors predilectes del pare de la Mary.

—Vull ser l’home que té la clau de la ciutat —diu—. M’agrada la cara que fa. —L’estrafà, alçant la barbeta, corrugant el front, una arruga entre cella i cella, resignat però orgullós.

La Mary l’observa mentre practica davant del mirall, i ha una foto del seu pare des d’un angle semblant en una de les seves biografies. Quan es va publicar, la Mary la va fr servir com a referència per omplir els secrets del seu pare. Llegint, es va assabentar dels seus primers passos en el món e la pintura, i dels primers fracassos. Va llegir coses sobre els homes de l’estudi. I sobre la seva mare, una alcohòlica que havia conegut en una festa i amb qui s’havia casat contra el que li dictava la raó. També es va assabentar del que havia sentit el seu pare quan l’havia agafada a coll tot just acabada de néixer. Del nas gros que li havia semblat que tenia. De l’extrema suavitat de la pell de la planta dels peus.

Quan l’artista truca, la Mary passa el telèfon al seu pare sense dir res. Ells riuen. Parlen de Goya i de William Blake.

—No permetis que em compri cap col·leccionista —li sent dir la Mary—. Vull ser en un museu.

Quan el seu pare l’hi demana, la Mary baixa els llibres d’art de l’estudi i els deixa caure estrepitosament a la pila que hi ha vora el llit.

—Sé que això no t’agrada —diu el seu pare—. Però és el meu cos, no el teu.

Sona el timbre i la Mary se’n va a obrir. És la Mercedes, que s’arromanga a l’estora de l’entrada.

Al museu la Mary mira enrere. Camina més de pressa. Fins i tot quan és dins de les vitrines no se sent segura. Enfilada a l’escala, mentre perfila el color del contorn d’un núvol, està convençuda que l’observen. Es gira de cop i veu una parella gran darrere el vidre.

La bossa de mà de la dona fa joc amb la camisa de l’home. És un estampat hawaià, amb flors liles i blaves. L’home porta sandàlies. Saluda la Mary amb la mà. Mentrestant, la seva dona furga dins la bossa i treu unes ulleres per llegir la informació. A terra, al seu darrere, hi ha l’ós.

La bèstia ha deixat el pedestal. Té la cara arrodonida e morro encetat fins a la pell, els ulls de vidre marró. L’ós del passadís estant, s’alça sobre les potes del darrere s’acosta als dos metres d’altura i es balanceja una mica darrere la parella abans de doblegar-se cap endavant i ensumar els cabells de la dona.

—Alerta! —crida la Mary, que baixa de l’escala i pica amb les mans contra el vidre.

A la dona li cau la bossa. El seu marit es queda glaçat i, tot seguit, agafa la dona pel colze i la comença a estirar. Tots dos es miren la Mary com si s’hagués begut l’enteniment. Mentrestant, l’atenció de l’ós s’ha desviat. La parella gran es dirigeix a la sortida i l’ós comença a colpejar el vidre amb les potes del davant.

La Mary recula i tomba un antílop. Cada batzac fa trontollar la vitrina i la Mary té por que es trenqui. L’ós no ha canviat l’expressió, però cada cop envesteix el vidre carregant-hi més pes, fins que a la fi li cau un braç. L’animal es posa sobre tres potes i sacseja la quarta, del forat de la qual sobreïx el farciment de crin i cotó. La Mary troba el pestell de la porteta i s’esquitlla cap a la cambra del darrere.

És l’animal que va veure al passadís la setmana passada. N’està convençuda. La Mary planeja la fugida. Obre una mica la porta que dóna a la sala. L’ós ja no hi és, però hi ha el senyor Fisher, amb la bossa de la senyora a la mà.

—Què coi està passant? —exclama.

L’ós ha retornat a la seva posició original. Fa cara de desconcertat, com si l’haguessin sorprès al bosc. La Mary espera veure’l respirar, però el cos no es mou ni es mena. L’únic indici de desgavell és la pota que li falta.

El senyor Fisher es posa la corretja de la bossa a l’espatlla i recull la pota amb les dues mans. Passa els dits per les urpes i observa la Mary amb atenció. Els ulls del senyor Fisher són del mateix marró que els de l’ós.

—Ho has fet tu, això?

—No —respon la Mary—. Ha caigut.

—Això no pot ser —diu el senyor Fisher arrufant les celles. Es treu la jaqueta, la doblega i la deixa a un costat amb la bossa de mà. Aleshores es treu un petit estoig per cosir de la butxaca del darrere. Tria una agulla i un tros de fil i pensa en la manera de reenganxar la pota—. Necessito que l’agafis pel davant i que l’aixequis una mica.

La Mary s’atura. Té por d’acostar-s’hi. El senyor Fisher s’ajup i espera. La Mary s’enfila al pedestal. Les vambes li vacil·len a prop de la vora. Quan la Mary abraça el cos, es produeix una lleugera sensació de resistència. El pes és semblant al del seu pare després de la primera operació, quan l’havia de carregar fins al lavabo. A penes es mantenia dret i la Mary suava per acompanyar-l’hi. Quan acabava, la Mary li donava uns quants copets al braç, com per dir-li: «Per tu faria el que convingués», i això és precisament el que pensa la Mary quan toca el pelatge de l’ós. L’animal continua glaçat, impassible, com una taula. Desprèn una olor per la boca.

—La mare em va ensenyar a cosir just abans de morir —diu el senyor Fisher—. Tenia por que no em casés mai. —Trenca un tros de fil amb les dents.

La Mary espera que l’ós es bellugui entre els seus braços. Observa el senyor Fisher mentre cus. Una línia clara i recta marca la frontera de la rasura del clatell.

—El meu pare no creu en el matrimoni.

—No estava casat amb la teva mare?

—Sí —diu la Mary—. Va ser un error.

—Així, tu ho descartes?

—No del tot —diu ella—. Però no em puc imaginar tan a prop d’algú. —El senyor Fisher alça els ulls, li estudia la cara i la Mary es posa vermella. La cama penja de l’espatlla de l’ós.

—Ja el pots deixar.

La Mary s’ajup i, a poc a poc, diposita la càrrega a terra. Quan n’aparta les mans, estan plenes de pols.

El pare de la Mary insisteix que vol anar a veure les pintures acabades.

—És la teva primera inauguració —diu—. No me la penso perdre.

Cal molta preparació. Gràcies a la Mercedes, l’hospici ha deixat una cadira de rodes a la Mary. Un dels vigilants del museu li ha deixat una furgoneta amb una rampa incorporada. El pare de la Mary vol posar-se un trajo. Ella l’ajuda a vestir-se. Se li ha encongit el cos. Els pantalons i la jaqueta semblen fets per a un altre home. La Mary li posa una corbata ampla i folgada al voltant del coll i li pentina els cabells que li queden.

—Vull la finestra oberta —diu un cop ha entrat a la furgoneta.

La Mary abaixa les finestres fins a baix de tot. Ella ja està baldada. El seu pare, en canvi, sembla envigorit. Mentre condueix, l’observa pel retrovisor i veu que posa la cara per rebre els embats de la brisa, com ho podria fer un gos.

El senyor Fisher els espera a l’entrada dels discapacitats. S’entesta a fer una visita guiada. La Mary se sent incòmoda presentant els dos homes, però el seu pare està simpàtic. Fa preguntes sobre la col·lecció i sobre la seva història. Quan el senyor Fisher dedica vint minuts a descriure el cicle vital d’una tortuga, el pare de la Mary parpelleja amb força abans d’escopir una bola de flegma al mocador.

Finalment entren a la sala. El senyor Fisher ha perdut part de l’energia i la Mary agraeix el silenci. Fa avançar la cadira de rodes fins que arriben davant d’una colla de camells, dromedaris i bactrians.

—Oh, reina —exclama el seu pare—. Mira quina sorra.

De sobte la Mary sent un nus a la gola. No està preparada per rebre lloances, tot i que s’enorgulleix de la textura i la claror que ha retornat a les dunes. Mira de desviar l’atenció, insisteix que les piràmides del fons són tosques, però el seu pare assenyala que va ser Everett, i no ella, qui va decidir incloure-les.

—Fa que els animals semblin una mica deixats —diu e seu pare, que intenta fer l’ullet i els tanca tots dos.

La Mary no sap del cert si és la seva feina de restauració el que ha despertat l’interès del seu pare o els dibuixos que Everett va fer a sota. Ella ha copiat pinzellades, ha ajustat colors, ha seguit línies i ha donat cos i ombra als arbres i als animals, però no hi ha res que sigui veritablement seu.

Passen pel costat de la migració dels nyus.

—M’agradaria provar-ho, això —diu el seu pare, i dóna copets al vidre—. És com una càpsula del temps.

La Mary se l’hi imagina prou bé. L’últim quadre que va pintar va ser un autoretrat, una interpretació fantasmagòrica de blaus i negres. El va penjar a la paret de la sala d’estar i després va dir que se n’anava al llit. Quan la Mary va obrir la porta de l’habitació, el seu pare s’havia acotxat fins a la barbeta i feia cara d’estar absolutament aterrit. La Mary va suggerir que anessin a l’hospital i ell no s’hi va oposar, i va ser llavors que la va sentir per primer cop: la buidor en què es transformaria la seva vida quan ell no hi fos.

Abans de posar-se malalt, sempre havia tingut les mans plenes de pintura. Els nusos i les ungles sempre estaven tacats de color lila i vermell. Quan la Mary era petita, el seu pare li va ensenyar a combinar colors barrejant-los damunt mateix de la pell. Al revers de les mans i a l’espai de sobre els canells. Feia servir una paleta sencera per crear un sol to. També li va dir que el blanc de veritat no existia.

S’aturen davant de l’ós, que encara té el cap alçat i la pota inestable i desviada. El pare de la Mary s’interessa per les dents. La Mary empeny la cadira cap a la boca de la bèstia i identifica la ferum que desprèn. La mateixa combinació de florit i putrefacció que fa setmanes exhala el cos del seu pare. Quan li renta els braços, les cames, el coll, fins i tot l’esponja fa aquesta pudor, fins i tot l’aigua. La Mary agafa les espatlles del seu pare com si el poguessin arrencar de la cadira i se l’endú passadís avall.

—No havia acabat —diu.

Mentre avancen es reflecteixen en totes les vitrines. La Mary veu que el seu pare fa gestos amb les mans perquè s’aturi. Si ella pogués, el conservaria en una vitrina exclusiva per a ell. Pintaria les lletres xineses de la fàbrica de tallarines a la paret. Disposaria els tubs dels olis, escamparia els pinzells, penjaria les obres en estat de creació, col·locaria el llit al racó. Vol conservar totes les parts del seu pare només per a ella. Vol cridar.

El senyor Fisher accelera el pas per seguir-los. L’ós, segons ell, no té depredadors naturals. Pot arribar als cinquanta quilòmetres per hora. El senyor Fisher fa cara de trasbalsat i busca els ulls de la Mary. Vol saber si s’ha equivocat en alguna cosa.

La Mary es gira de cop i mira cap enrere. Els diorames estan il·luminats com els llums d’un espectacle i, al pedestal, on hi hauria d’haver l’ós, no hi ha res. Sent l’impuls de córrer. D’empènyer el seu pare a través de la sortida d’emergència. Però en comptes d’això, es concentra en la veu del senyor Fisher. Diu que els óssos hibernen durant sis mesos seguits. Se’ls alenteix el ritme cardíac. Amb prou feines respiren, però encara són vius. La Mary s’imagina despertant-se d’un son com aquest. Segur que apareix la gana. Sent la presència de l’animal, ensopegant al seu darrere, amb les seves tristes costures.