32

Malgrat l’extensió de la seva obra, Derek Hartfield era un escriptor que rarament parlava de la vida, dels somnis o de l’amor. Només a Una volta i mitja a l’entorn de l’arc de Sant Martí (1937), una obra semiautobiogràfica i relativament seriosa (en el sentit que no hi apareixen extraterrestres ni fantasmes), Hartfield va revelar una mica el que pensava realment barrejant-ho amb ironia, insults, bromes i paradoxes.

Prometo sobre el llibre més sagrat que hi ha en aquesta habitació, que no és cap altre que la guia de telèfons, que diré la veritat i només la veritat. La vida és buida. Evidentment, però, hi ha una salvació. I és que al principi la vida no era buida del tot. A la pràctica hem anat acumulant esforços i patiments i l’hem erosionada fins a buidar-la del tot. No puc pas escriure aquí amb detall com hem patit ni com l’hem erosionada. Seria una feinada. Els que vulgueu saber-ho, podeu llegir Jean-Christophe, de Romain Rolland. Allà ho trobareu tot explicat.

L’admiració de Hartfield per Jean-Christophe es basava en dues coses: la primera és que descrivia acuradament i cronològica la vida del protagonista des del naixement fins a la mort, i la segona, que era una novel·la terriblement llarga. Hartfield tenia la teoria que una novel·la era informació que s’havia de poder expressar per mitjà de gràfiques i cronologies, i, per tant, la precisió era proporcional a la llargada.

Sempre era molt crític amb Guerra i pau, de Tolstoi. Evidentment, no tinc res a dir sobre la llargada, deia. Ara bé, en la concepció còsmica hi ha certes mancances, i per això l’obra produeix una sensació d’incoherència. Quan es referia a la concepció còsmica, normalment volia dir l’esterilitat.

La seva novel·la favorita era Un gos de Flandes. Escolta, deia. Et pots creure que un gos donés la vida per un quadre?

En una entrevista, un periodista li va fer aquesta pregunta:

—En Waldo, el protagonista de la seva novel·la, mor dos cops a Mart i un a Venus. No és una contradicció?

—Vostè sap com flueix el temps a l’espai còsmic? —va respondre Hartfield.

—No —va respondre el periodista—. Però això no ho sap ningú.

—I quin sentit tindria escriure en una novel·la sobre coses que tothom sap?

D’entre totes les obres de Hartfield, la novel·la curta Els pous de Mart és potser la més peculiar i sembla que sigui la precursora de les obres de Ray Bradbury. Fa molt temps que la vaig llegir i no en recordo bé els detalls, però intentaré explicar-ne l’argument principal.

Els pous de Mart explica la història d’un noi que explora un dels incomptables pous sense fons que hi ha a la superfície de Mart. Tot i que se sap que els pous van ser excavats pels marcians fa desenes de milers d’anys, curiosament tots estan excavats de manera que no connectin amb cap veta d’aigua. Per tant, ningú no sap per què els van excavar. En realitat, aquests pous són l’únic que van deixar els marcians. De la resta, no en queda ni rastre. No hi ha ni inscripcions, ni habitatges, ni estris per menjar, ni metall, ni tombes, ni coets, ni ciutats, ni màquines expenedores, ni tan sols petxines. Només els pous. Els científics terrícoles debaten si els marcians es poden qualificar de civilització o no, però el que és segur és que els pous estan tan ben fets que en desenes de milers d’anys no se n’ha mogut ni un sol maó.

Evidentment, hi ha hagut aventurers i exploradors que han intentat investigar els pous. Tots els que hi han baixat amb cordes s’han trobat en unes cavitats tan fondes i tan amples que n’han hagut de sortir com han pogut, mentre que tots els que hi han baixat sense cordes no n’han tornat.

Un dia, un noi que vaga per l’espai sideral decideix ficar-se en un d’aquells pous. Està tan aclaparat per la vastitud de l’espai que vol morir sol, lluny de tothom. A mesura que baixa, nota que el pou és un espai cada cop més agradable i que un poder estrany li envolta el cos. Quan és si fa no fa a un quilòmetre de la superfície, troba una galeria horitzontal i comença a avançar pel camí sinuós que se li obre al davant. Mentre camina perd la noció del temps. Se li ha aturat el rellotge. Tant pot haver caminat dues hores com dos dies. Ara bé, envoltat d’aquella força estranya, no nota la gana ni el cansament.

De sobte nota la llum del sol. La galeria connecta amb un altre pou. Tira amunt i torna a la superfície. S’asseu a la boca del pou i contempla el paisatge desolat que s’estén al seu davant, i després el sol. Alguna cosa ha canviat. L’olor del vent, el sol… El sol és al mig del cel, però s’ha convertit en una enorme massa de color taronja, com si s’estigués ponent.

—D’aquí a dos-cents cinquanta mil anys, el sol explotarà. Pam… OFF. Dos-cents cinquanta mil anys. No és pas tant temps —li xiuxiueja el vent—. No et preocupis per mi. Només sóc el vent. Si t’estimes més dir-me marcià, pots fer-ho. No em sona malament. Per a mi, les paraules no tenen cap sentit.

—Però bé que parles.

—Jo? No. Qui parla ets tu. Jo només dono pistes al teu cor.

—Què li passa, al sol?

—S’ha fet vell. S’està morint. Ni tu ni jo no hi podem fer res.

—Així? Tan de sobte?

—No ha estat de sobte. Mentre eres al pou, han passat mil cinc-cents milions d’anys. Com dieu els humans, el temps vola. Les galeries que has travessat segueixen una distorsió temporal. Ens permeten viatjar en el temps. Des del naixement de l’univers fins a la mort. Per això no naixem ni morim. Som el vent.

—Puc fer-te una pregunta?

—Endavant.

—Què has après?

L’atmosfera s’agita lleument mentre el vent fa una rialla. I llavors un silenci etern torna a emparar-se de la superfície de Mart. El jove es treu un revòlver de la butxaca, es posa el canó al pols i prem el gallet.