20

Estava asseguda a la barra del Jay’s Bar, amb aire incòmode i remenant amb la canya el poc gel que quedava al fons del got de gínger.

—Em pensava que no vindries —va dir una mica alleujada quan vaig seure al seu costat.

—No deixo mai a ningú plantat. Havia de fer una cosa i se m’ha fet tard.

—I què havies de fer?

—Raspallar sabates.

—Aquestes vambes que portes? —va fer, amb un to sospitós i assenyalant les meves vambes.

—No, dona. Les sabates del meu pare. És una norma que tenim. Els fills hem de raspallar les sabates del pare.

—Per què?

—No ho sé. Suposo que les sabates simbolitzen alguna cosa. Sigui com sigui, el meu pare torna cada dia a casa a les vuit, com un clau. Jo li raspallo les sabates i llavors surto disparat a beure cervesa.

—És un bon costum.

—Trobes?

—Sí. Hem d’estar agraïts als pares.

—Jo li agraeixo que només tingui dos peus.

Va fer una rialla.

—Segur que és una família com cal.

—Sí, com cal i sense diners. N’hi ha per plorar d’alegria.

Ella va continuar remenant el gínger amb la canya.

—Segur que casa meva érem molt més pobres.

—Com ho saps?

—Per l’olor. Els rics oloren els rics, i els pobres oloren els pobres.

Vaig omplir el got amb la cervesa que m’havia dut en Jay.

—On són els teus pares?

—No vull parlar-ne.

—Per què?

—La gent com cal no es passa el dia parlant de la seva família. No?

—Tu ets una persona com cal?

Va pensar durant quinze segons.

—Ho intento. Tant com puc. Tothom ho intenta, no?

No vaig contestar.

—Doncs crec que hauries de parlar-ne —vaig dir.

—Per què?

—Primer, perquè un dia o altre hauràs de parlar-ne amb algú; i, segon, perquè si en parles amb mi, jo no ho xerraré a ningú.

Va riure, va encendre una cigarreta i hi va fer tres pipades en silenci, observant les aigües que feia la fullola de la barra.

—El meu pare va morir fa cinc anys d’un tumor cerebral. Va ser terrible. Es va passar dos anys patint. Ens hi vam deixar tots els estalvis. No ens va quedar res. I, per acabar-ho d’adobar, tots vam acabar tan cansats que ens vam desintegrar com un avió en ple vol. Sol passar, no?

Vaig fer que sí amb el cap.

—I la teva mare?

—Viu en algun lloc. Per Cap d’Any envia una postal.

—No sembla que et caigui gaire bé.

—No.

—Tens germans?

—Una germana bessona. I prou.

—I on és?

—A trenta mil anys llum —va respondre, fent una rialla nerviosa i apartant el got de gínger—. No està bé parlar malament de la família. Em deprimeix.

—No pateixis. Tothom ha de carregar alguna cosa.

—Tu també?

—Sí. Cada matí ploro aferrat al pot d’escuma d’afaitar.

Va riure divertida, com si fes uns quants anys que no reia.

—Escolta, com és que beus gínger? —li vaig preguntar—. No em diguis que fas abstinència.

—Mmm… Volia fer-ne, però és igual.

—Què vols prendre?

—Un vi blanc ben fred.

Vaig cridar en Jay per demanar-li una altra cervesa i una copa de vi blanc.

—Com és tenir una germana bessona?

—Doncs és estrany. Tenir la mateixa cara, el mateix coeficient intel·lectual, portar la mateixa talla de sostenidors… n’estava farta.

—Us confonien sovint?

—Només fins als vuit anys —va dir—. Llavors vaig perdre un dit i ja va estar.

Va posar les mans ben juntes damunt de la barra, com un pianista que es concentra. Li vaig agafar la mà esquerra i la vaig observar sota el focus de la barra. Era una mà petita i fresca com una copa de còctel, amb els quatre dits posats amb tota naturalitat, com si fossin de naixement. Era una naturalitat quasi miraculosa; si més no, molt més convincent que si hagués tingut sis dits.

—Als vuit anys, se’m va enganxar el dit petit al motor d’una aspiradora. I me’l va arrencar.

—I on és ara?

—El què?

—El dit petit.

—No ho sé —va dir amb una rialla—. Ets el primer que m’ho pregunta.

—Et fa cosa no tenir-lo?

—Quan em poso guants, sí.

—I a part d’això?

Va fer que no amb el cap.

—Si et digués que m’és igual, mentiria. Però em preocupa com a les altres noies els pot preocupar tenir el coll ample o pèls a les cames.

Vaig assentir.

—Què fas tu?

—Vaig a la universitat. A Tòquio.

—O sigui que has tornat per veure la família.

—Sí.

—Què estudies?

—Biologia. M’agraden els animals.

—A mi també.

Em vaig acabar la cervesa que em quedava i vaig agafar unes quantes patates.

—Saps què…? A Bhagalpur, a l’Índia, hi havia un lleopard molt famós que en tres anys va matar i menjar-se tres-centes cinquanta persones.

—Ah, sí?

—Llavors van cridar un caçador de lleopards anglès, el coronel Jim Corbett, que en vuit anys va matar cent vint-i-cinc lleopards i panteres, inclòs aquell lleopard tan ferotge. Tot i així, encara t’agraden els animals?

Va apagar la cigarreta, va fer un glop de vi i se’m va quedar mirant a la cara, com si estigués admirada.

—Sí que ets una mica estrany.