28

Ara parlaré de la meva ciutat. És el lloc on vaig néixer, on em vaig fer gran i on vaig dormir amb una noia per primer cop.

Al davant hi ha el mar, al darrere les muntanyes i al costat un port enorme. És una ciutat molt petita. Quan torno del port amb cotxe no fumo mai. Amb el temps que estic a encendre un misto, ja he passat de llarg la sortida de la ciutat.

Té una mica més de setanta mil habitants. Aquesta xifra no deu haver canviat gaire en cinc anys. La majoria de les famílies viuen en cases de dues plantes amb jardí i tenen un cotxe de propietat, si bé n’hi ha força que en tenen dos.

Aquestes xifres no me les he inventat, sinó que són estadístiques oficials que publica cada any l’ajuntament. Això de les cases de dues plantes sempre m’ha fet gràcia.

En Rata vivia en una casa de tres plantes coronada amb un hivernacle a la teulada. El Mercedes Benz del pare i el Triumph TR3 d’en Rata estaven aparcats, molt ben avinguts, al garatge subterrani excavat al pendent de la muntanya. Curiosament, aquell garatge era el lloc de la casa que tenia un aire més familiar. Era prou gran perquè hi cabés una avioneta i era ple de coses mig amuntegades, com ara una tele, una nevera, un sofà, una taula amb cadires, un equip de música o un bufet, que havien passat de moda o que els pares d’en Rata ja tenien massa vistes. En Rata i jo vam passar molt bones estones bevent cervesa en aquell garatge.

No sé pràcticament res del pare d’en Rata. No el vaig veure mai. Si mai li preguntava com era, ell em responia que era un home més gran que ell.

Segons deien, el pare d’en Rata havia estat molt pobre abans de la guerra. Just abans que esclatés el conflicte, però, havia aconseguit comprar una petita planta química on havia començat a fabricar un ungüent per repel·lir insectes. Hi havia força dubtes sobre l’eficàcia de l’ungüent, però es va escaure que el front va anar avançant cap al sud i l’ungüent va començar a vendre’s sol.

Quan va acabar la guerra, el pare d’en Rata va entaforar tot l’ungüent en un magatzem i va començar a produir complexos vitamínics d’una eficàcia igual de dubtosa, i llavors, cap al final de la Guerra de Corea, va canviar els complexos vitamínics per productes de neteja domèstics. Hi ha rumors que diuen que tots els productes tenien els mateixos ingredients. Podria molt ben ser.

En altres paraules, l’ungüent contra els insectes que cobria la pell dels cadàvers dels soldats japonesos apilats a les selves de Nova Guinea fa vint-i-cinc anys, avui dia es pot trobar amb el mateix logotip com a desembussador de canonades en qualsevol casa japonesa.

Així és com el pare d’en Rata es va fer ric.

Evidentment, també tenia algun amic pobre. El pare d’un d’aquests amics conduïa un autobús municipal. Pot ser que hi hagi conductors d’autobús rics, però el pare del meu amic era dels pobres. Com que els seus pares no hi eren quasi mai, jo anava sovint a casa seva. El seu pare conduïa l’autobús o era a l’hipòdrom, mentre que la seva mare era tot el dia fora fent diverses feines.

Aquell noi i jo érem companys de classe de l’institut, però ens vam fer amics arran d’un incident concret.

Un dia, mentre feia un riu durant la pausa del migdia, ell es va posar a l’urinari del costat i es va abaixar la bragueta. No ens vam dir res, però vam acabar gairebé alhora i ens vam rentar les mans junts.

—Ei, tinc una cosa molt guai —em va dir, eixugant-se les mans al cul dels pantalons.

—Ah, sí?

—Vols que te l’ensenyi?

Es va treure una foto de la cartera i me la va allargar. Era la foto d’una dona despullada, amb les cames ben obertes i una ampolla de cervesa ficada a l’entrecuix.

—Mola, eh?

—I tant.

—Si véns a casa, en tinc de més fortes i tot —va dir.

I així és com ens vam fer amics.

A la ciutat hi viu gent de tota mena. En divuit anys, hi vaig aprendre moltes coses. Tinc la ciutat arrelada al cor i tots els meus records hi estan lligats d’alguna manera. Tot i així, la primavera que en vaig marxar per començar la universitat vaig quedar ben alleujat.

Encara hi torno per les vacances de primavera i d’estiu, però bàsicament em passo els dies bevent cervesa.