IV
És com si encara veiés la seva cara pàl·lida, i la tètrica i estranya resplendor que li encenia els ulls. Aquesta nit el veig molt vívidament. Estic aquí assegut recordant les seves paraules, el seu to de veu, i damunt del sofà encara hi tinc la Westminster Gazette d’ahir al vespre, amb la notícia de la seva mort. Avui, al club, a l’hora de dinar, no es parlava d’altra cosa.
Van trobar el cadàver ahir al matí a primera hora, en una profunda excavació que hi ha prop de l’estació d’East Kensington. És un dels pous que han fet per les obres d’ampliació dels ferrocarrils del sud. Està protegit dels intrusos per una tanca de fusta a la part alta del carrer, on han obert una petita porta perquè hi puguin accedir els obrers que viuen en aquell sector. La porta havia quedat oberta a causa d’un malentès entre dos membres de la brigada, i és per allà que devia entrar ell.
Tinc el pensament enterbolit amb enigmes i preguntes.
Aquella nit, Wallace devia fer tot el trajecte a peu des del Parlament. Durant aquesta última legislatura solia tornar a casa caminant, i així és com m’imagino la seva fosca silueta, recorrent a altes hores els carrers deserts, tapat fins al coll i amb un posat abstret. Qui sap si els pàl·lids llums elèctrics dels voltants de l’estació no van tenyir aquells toscos taulons d’una blancor enganyosa… Qui sap si aquella porta fatal sense tancar no li va despertar algun record…
Va existir mai, de fet, aquella porta verda del mur?
No ho sé. He explicat aquesta història tal com ell me la va explicar a mi. A estones penso que el meu amic no va ser més que la víctima d’una coincidència entre un tipus d’al·lucinació poc freqüent —però no sense precedents— i una trampa producte d’un descuit, si bé he de dir que el meu convenciment sobre aquesta possibilitat és molt poc sòlid. Podeu pensar, si voleu, que sóc supersticiós, o insensat; però del que estic convençut és que Wallace posseïa un do inusual, i un sentit, alguna cosa —no sé què— que, sota l’aparença d’un mur i d’una porta, li oferia una sortida, un passatge secret i peculiar per fugir cap a un altre món, un món diferent i més bell. Sigui com sigui, direu, al final el va trair. Però, el va trair realment? Aquí topem amb el misteri més profund d’aquests somiadors, d’aquests homes visionaris i imaginatius. Nosaltres veiem el nostre món sota les formes més vulgars: una tanca, una fossa… A la llum de les nostres convencions, Wallace va passar de la seguretat a la foscor, al perill i a la mort.
Ell, però, va veure-ho realment així?