VI. La vellesa d’una mare culpable

Durant un dels primers dies del mes de juny de 1844, una senyora d’uns cinquanta anys, però que aparentava més edat de la que realment tenia, es passejava al sol, a migdia, al llarg d’una avinguda, dins el jardí d’un hotel situat al carrer Plumet de París. Després de fer dues o tres vegades la volta pel camí lleugerament sinuós que seguia per no perdre de vista les finestres d’un pis que semblava atreure tota la seva atenció, va anar a seure en una d’aquelles butaques mig rústiques que es fabriquen amb branques joves que conserven l’escorça. Des d’on es trobava aquell seient elegant, la senyora, per una de les reixes de la tanca, podia contemplar els bulevards interiors enmig dels quals està situada la cúpula daurada dels Invàlids, que s’eleva entre les capçades d’un miler d’oms, paisatge admirable, i l’aspecte menys grandiós del jardí acabat amb la façana grisa d’una de les finques més boniques del barri de Saint-Germain. Tot hi era silenciós, els jardins veïns, els bulevards, els Invàlids; perquè, en aquest barri noble, el dia no comença ben bé fins a migdia. Fora d’algun caprici, fora que una senyora jove vulgui muntar a cavall, o que un vell diplomàtic tingui un document per fer, en aquella hora, criats i amos, tot dorm, o tot es desperta.

La senyora gran tan matinera era la marquesa d’Aiglemont, mare de la senyora de Saint-Héreen, a qui pertanyia la finca. La marquesa se n’havia privat per la seva filla, a qui havia donat tota la fortuna, reservant-se tan sols una pensió vitalícia. La comtessa Moïna de Saint-Héreen era l’última criatura de la senyora d’Aiglemont. Per fer-la casar amb l’hereu d’una de les cases més il·lustres de França, la marquesa ho havia sacrificat tot. Era la cosa més natural: havia perdut successivament dos fills; un, Gustave, marquès d’Aiglemont, havia mort del còlera; l’altre, Abel, havia caigut davant Constantina. Gustave va deixar fills i vídua. Però l’afecte ja força tebi que la senyora d’Aiglemont sentia pels dos fills, encara s’havia esmorteït en passar als néts. Es comportava educadament amb la senyora d’Aiglemont jove; però no passava del sentiment superficial que el bon gust i les conveniències prescriuen que hem de testimoniar als pròxims. La fortuna dels fills morts havia estat regulada perfectament, i ella havia reservat per a l’estimada Moïna els seus estalvis i béns propis. Moïna, bonica i encisadora des de petita, sempre havia estat per a la senyora d’Aiglemont l’objecte d’una d’aquelles predileccions innates o involuntàries en les mares; simpaties fatals que semblen inexplicables, o que els observadors saben explicar prou bé. La figura encantadora de Moïna, el so de la veu d’aquella noia estimada, les seves maneres, moviments, fesomia, gestos, tot en ella despertava en la marquesa les emocions més profundes que poden animar, torbar o encantar el cor d’una mare. El principi de la seva vida present, de la seva vida per a l’endemà, de la seva vida passada, era en el cor d’aquella dona jove, on ella havia posat tots els seus tresors. Moïna havia sobreviscut feliçment a quatre germans grans. La senyora d’Aiglemont, efectivament, havia perdut, de la manera més desgraciada, deia la gent, una filla encantadora de destí gairebé desconegut, i un nen petit que una catàstrofe horrible s’havia endut als cinc anys. Sens dubte, la marquesa va veure un presagi del cel en el respecte que la fortuna tenia per la filla del seu cor, i només atorgava records dèbils als fills ja finats segons els capricis de la mort, i que romanien al fons de la seva ànima com les tombes d’un camp de batalla, que les flors del camp quasi han fet desaparèixer. La societat hauria pogut demanar comptes severs a la marquesa per aquesta despreocupació i predilecció; però la societat de París és arrossegada per un torrent d’esdeveniments, de modes i d’idees noves tal, que tota la vida de la senyora d’Aiglemont en certa manera s’oblidava. Ningú no pensava a culpabilitzar-la per una fredor, per un oblit que no interessava ningú, mentre que la seva tendresa intensa per Moïna interessava molta gent, i tenia tota la santedat d’un prejudici. De totes maneres, la marquesa anava poc en societat; i a la majoria de famílies que la coneixien els semblava bona, dolça, pietosa, indulgent. Però ¿no és veritat que cal tenir molt d’interès per anar més enllà de les aparences amb què es conforma la societat? I a més, ¿als vells no se’ls perdona tot, quan s’esborren com ombres i només volen ser un record? En fi, la senyora d’Aiglemont era un model que els fills citaven a gust als seus pares, els gendres a les sogres. Abans d’hora, havia donat els seus béns a Moïna, contenta de la felicitat de la comtessa, i només vivia per a ella i per ella. Si algun vell prudent, un oncle trist, blasmava aquest comportament i deia: «Algun dia la senyora d’Aiglemont es penedirà d’haver-se desprès de la fortuna en favor de la seva filla; perquè, si bé coneix el cor de la senyora de Saint-Héreen, ¿pot estar igualment segura de la moralitat del seu gendre?», una xiulada general acollia aquests profetes, i de tot arreu plovien els elogis per a Moïna.

—Cal fer justícia a la senyora de Saint-Héreen —deia una dona jove—, la seva mare no ha trobat cap canvi al voltant seu. La senyora d’Aiglemont està instal·lada admirablement bé, té un cotxe a disposició, pot anar pertot arreu com abans…

—Menys als Italians —responia fluixet un vell paràsit, una d’aquelles persones que se senten amb dret d’aclaparar els amics amb epigrames, amb l’excusa de demostrar independència—. A la vídua no li agrada gairebé res més que la música, a part de la seva filla consentida. A la seva època, cantava molt bé! Però com que la llotja de la comtessa sempre està envaïda per papallones, i ella molestaria la noia, de qui ja es parla com d’una gran coqueta, la pobra mare no va mai als Italians…

—La senyora de Saint-Héreen —deia una noia casadora— organitza unes vetllades delicioses per a la seva mare, un saló on va tot París.

—Un saló on ningú no es fixa en la marquesa —responia el paràsit.

—El cas és que la senyora d’Aiglemont no està mai sola —deia un pretensiós defensant l’opinió de les dames joves.

—Al matí —responia l’observador vell en veu baixa—, al matí, l’estimada Moïna dorm. A les quatre, l’estimada Moïna va al bosc. Al vespre, l’estimada Moïna va al teatre… Però és veritat que la senyora d’Aiglemont té el recurs de veure la seva estimada filla mentre es vesteix, o durant el sopar, quan l’estimada Moïna per casualitat sopa amb la seva estimada mare. Encara no fa vuit dies, senyor —va dir el paràsit agafant de bracet un preceptor tímid, nouvingut a la casa on es trobaven—, que vaig veure aquesta pobra mare trista i sola a la vora del foc. «Què teniu?», li vaig preguntar. La marquesa em va mirar somrient, però de segur que havia plorat. «Pensava», em deia, «que és ben curiós d’estar sola, després d’haver tingut cinc fills; però aquest és el nostre destí! I a més, sóc feliç quan sé que Moïna es diverteix!». Podia confiar-se a mi, que vaig conèixer el seu marit. Era un pobre home, que va fer molta sort de tenir-la per muller; certament, li devia el títol de par i el càrrec a la cort de Carles X.

Però en les converses mundanes s’hi esmunyen tants errors, s’hi fan ferides tan profundes amb lleugeresa, que l’historiador de costums té l’obligació de pesar amb seny les afirmacions despreocupades que emeten els despreocupats. En fi, potser no s’ha de dictaminar mai qui té culpa i qui raó entre un fill i una mare. Entre aquests dos cors, només hi ha un sol jutge possible. Aquest jutge és Déu! Déu que, sovint, plaça la seva venjança al si de les famílies, i utilitza eternament les criatures contra les mares, els pares contra els fills, els pobles contra els reis, els prínceps contra les nacions, tot contra tot; substituint en el món moral els sentiments pels sentiments, com les fulles joves empenyen les velles a la primavera; actuant amb la vista posada en un ordre immutable, en una finalitat que només coneix ell. Sens dubte, cada cosa va cap al seu si, o, més ben dit, hi torna.

Aquells pensaments religiosos, tan naturals al cor dels vells, flotaven dispersos en l’ànima de la senyora d’Aiglemont; hi estaven mig il·luminats, ara pansits, ara completament oberts, com flors turmentades a la superfície de l’aigua durant una tempesta. S’havia assegut, cansada, afeblida per una meditació llarga, per un somieig on tota la vida es dreça, es desplega als ulls dels qui pressenten la mort.

Aquella dona, vella abans d’hora, hauria estat un poema curiós per a un poeta que passés pel bulevard. En veure-la asseguda a l’ombra fràgil d’una acàcia, l’ombra d’una acàcia a migdia, tothom hauria sabut llegir una de les mil coses que duia escrites a la cara pàl·lida i freda, fins i tot sota els raigs càlids del sol. El seu rostre expressiu representava alguna cosa encara més greu que no és l’ocàs d’una vida, o més profunda que una ànima aclaparada per l’experiència. Era un d’aquells tipus que, entre mil fesomies desdenyades per manca de caràcter, fan aturar, fan pensar; igual que, entre els mil quadres d’un museu, ens impressiona fortament, o bé el cap sublim on Murillo va pintar el dolor maternal, o bé la cara de Beatriu Cenci, on el Guide va saber pintar la innocència més commovedora al fons del crim més espantós, o bé el rostre fosc de Felip II, on Velàzquez va imprimir per sempre el terror majestuós que ha d’inspirar la reialesa. Algunes figures humanes són imatges despòtiques que ens parlen, ens interroguen, que responen als nostres pensaments secrets, i fins i tot fan poemes sencers. La cara glaçada de la senyora d’Aiglemont era una d’aquelles poesies terribles, un d’aquells rostres que es troben a milers a La Divina Comèdia de Dante Alighieri.

Durant l’estació curta en què la dona està en flor, els caràcters de la seva bellesa serveixen admirablement bé per a la dissimulació a què la condemnen la seva debilitat natural i les nostres lleis socials. Sota el colorit ric de la cara fresca, sota el foc dels ulls, sota la xarxa graciosa dels trets tan fins, de tantes línies multiplicades, corbes o rectes, però pures i perfectament delimitades, totes les emocions poden conservar-se secretes: l’enrojolament no revela res perquè acoloreix uns colors que ja eren intensos; tots els focs interiors es barregen tan bé a la llum d’uns ulls encesos de vida, que la flama passatgera d’un sofriment només s’hi mostra com un encant més. Per això res no és tan discret com una cara jove, perquè res no és tan immòbil. El rostre d’una dona jove té la calma, la llisor, la frescor de la superfície d’un llac. La fesomia de les dones no comença abans dels trenta anys. Fins en aquesta edat el pintor, en les seves cares, només hi troba rosa i blanc, somriures i expressions que repeteixen el mateix pensament, un pensament de joventut i d’amor, pensament uniforme i sense profunditat; però, a la vellesa, per a la dona tot ha parlat, les passions se li han incrustat a la cara; ha estat amant, esposa, mare; les expressions més violentes de l’alegria i del dolor li han acabat maquillant, torturant els trets, i s’hi han gravat en forma de mil arrugues, cada una amb un significat; i aleshores un cap de dona esdevé sublim d’horror, preciós de malenconia, o magnífic de calma. Si se’m permet de continuar aquesta metàfora singular, aleshores és quan el llac dessecat deixa veure el rastre de tots els torrents que l’han produït; un cap de dona vella ja no pertany a la societat, que, frívola, s’espanta en veure-hi la destrucció de totes les idees d’elegància a les quals està acostumada, ni als artistes vulgars que no hi descobreixen res; sinó que pertany als poetes veritables, aquells que tenen una idea de beutat independent de totes les convencions on reposen tants prejudicis sobre art i bellesa.

Tot i que la senyora d’Aiglemont portava un capell a la moda, es veia fàcilment que les emocions cruels li havien esblanqueït la cabellera, negra anteriorment; però la manera com la separava en dues meitats traïa el seu bon gust, revelava els costums encantadors de la dona elegant, i li dibuixava a la perfecció el front marcit, arrugat, en la forma del qual encara es trobaven rastres de l’esclat que havia tingut. L’estructura de la cara, la regularitat dels trets, donaven una idea, feble en realitat, de la bellesa que devia haver-la enorgullit; però aquells indicis encara acusaven més bé els dolors, que havien estat prou aguts per gravar-li el rostre, per dessecar-ne els polsos, xuclar-ne les galtes, masegar-ne les parpelles i desguarnir-les de pestanyes, encant de la mirada. En aquella dona tot era silenciós: el pas i els moviments tenien la lentitud greu i recollida que provoquen respecte. La modèstia, transformada en timidesa, semblava el resultat del costum que havia adquirit des de feia uns quants anys d’arraconar-se davant la filla; i el parlar li era rar, dolç, com en totes les persones que per força han de reflexionar, concentrar-se, viure interiorment. Aquella actitud i comportament inspiraven un sentiment indefinible, que no era temor ni compassió, sinó una fusió misteriosa de totes les idees que desperten afeccions tan diverses. En fi, la natura de les arrugues, la manera com estava plegada la cara, la pal·lidesa de la mirada adolorida, tot era testimoni eloqüent de les llàgrimes que, devorades pel cor, no cauen mai a terra. Els desventurats acostumats a contemplar el cel per sotmetre-li els mals de les seves vides haurien reconegut fàcilment, en els ulls d’aquella mare, l’hàbit cruel d’una pregària repetida a cada instant del dia, i els vestigis lleugers de les ferides secretes que acaben destruint les flors de l’ànima i fins i tot el sentiment de maternitat. Els pintors tenen colors per a aquests retrats, però les idees i les paraules són impotents per traduir-los amb fidelitat; en els tons de la pell, en l’aspecte general, s’hi troben fenòmens inexplicables que l’ànima capta amb la vista, però l’únic recurs que té el poeta per fer-los entendre és l’explicació dels fets que han estat causa d’aquests daltabaixos terribles a la fesomia. Aquella cara anunciava una tempesta calmada i freda, un combat secret entre l’heroisme del dolor maternal i la imperfecció dels sentiments, que són finits com nosaltres mateixos i no tenen res d’infinit. Aquells sofriments reprimits sense treva a la llarga havien produït un no sé què de mòrbid en aquella dona. Sens dubte, algunes emocions massa violentes havien alterat físicament aquell cor matern, i alguna malaltia, potser un aneurisma, l’amenaçava lentament sense que ho sabés. Les penes veritables jeuen aparentment ben tranquil·les al llit profund que s’han fet, on sembla que dormin, però on continuen corroint l’ànima com l’àcid espantós que forada el cristall! En aquell moment dues llàgrimes van solcar les galtes de la marquesa, i es va aixecar com si una reflexió més punyent que totes les altres l’hagués ferida intensament. Havia considerat el futur de Moïna, sens dubte. I, en preveure els dolors que esperaven la seva filla, totes les desgràcies de la seva vida li havien tornat a esclafar el cor.

Entendrem la situació d’aquella mare si expliquem la de la filla.

Feia uns sis mesos que el comte de Saint-Héreen era fora per acomplir una missió política. Durant aquesta absència, Moïna, que a totes la vanitats de la dona elegant i presumida hi afegia els desitjós capriciosos de la nena consentida, s’havia entretingut, per eixelebrament o per obeir les mil coqueteries de la dona, i potser per provar-ne el poder, jugant amb la passió d’un home hàbil però sense cor, que es deia embriac d’amor, d’un amor on es combinen totes les petites ambicions socials i vanitoses del pretensiós. La senyora d’Aiglemont, a qui una llarga experiència havia ensenyat a conèixer la vida, a jutjar els homes, a témer la gent, havia observat els progressos de la intriga i pressentia la pèrdua de la seva filla en veure-la caure en mans d’un home per al qual res no era sagrat. Per a ella, ¿no havia de ser espantós veure que l’home que Moïna escoltava amb plaer era un cràpula? La seva filla estimada, doncs, es trobava al caire de l’abisme. En tenia una certesa horrorosa, i no gosava aturar-la; perquè tremolava davant la comtessa. Sabia per endavant que Moïna no escoltaria cap dels seus advertiments assenyats; no tenia gens de poder sobre aquella ànima, de ferro per a ella i tota docilitat per als altres. La tendresa l’hauria dut a interessar-se per les desventures d’una passió justificada per les qualitats nobles del seductor, però la seva filla seguia un rampell de coqueteria; i la marquesa menyspreava el comte Alfred de Vandenesse, perquè sabia que era un home que considerava la lluita amb Moïna com una partida d’escacs. Tot i que Alfred de Vandenesse horroritzava aquella desventurada mare, no tenia altre remei que colgar les raons supremes de la seva aversió en el racó més amagat del cor. Tenia una relació íntima amb el marquès de Vandenesse, pare d’Alfred, i aquella amistat, respectable als ulls de tothom, autoritzava el jove per anar familiarment a casa la senyora de Saint-Héreen, per la qual simulava una passió concebuda des de la infantesa. De totes maneres, la senyora d’Aiglemont s’hauria decidit en va a llançar entre la seva filla i Alfred de Vandenesse una paraula terrible que els separaria; estava convençuda que no se’n sortiria, malgrat el poder d’aquella paraula que la deshonoraria als ulls de la filla. Alfred era massa corrupte, Moïna massa sensible per creure la revelació, i la jove vescomtessa l’hauria ignorat, considerant-la una astúcia maternal. La senyora d’Aiglemont s’havia edificat una presó amb les seves pròpies mans i s’hi havia emparedat ella mateixa per morir-hi veient com es perdia la vida preciosa de Moïna, aquella vida que s’havia convertit en la seva glòria, la seva felicitat i el seu consol, una existència que ella apreciava mil vegades més que la seva. Sofriments horribles, increïbles, sense paraules! Abismes sense fons!

Esperava amb impaciència que la filla es llevés, i tanmateix ho temia, de manera similar que el malaventurat condemnat a mort, que voldria que tot s’acabés d’una vegada i, això no obstant, sent fred pensant en el botxí. La marquesa havia decidit que intentaria un últim esforç; però potser li feia menys por el fracàs de la temptativa que rebre una altra ferida d’aquelles tan doloroses per al seu cor, que li havien esgotat tota la força. El seu amor de mare havia arribat a l’extrem que estimava la filla, i li tenia por; temia una punyalada i continuava endavant. El sentiment maternal és tan generós en els cors que estimen que abans d’arribar a la indiferència una mare ha de morir o trobar ajuda en un gran poder, la religió o l’amor. Des que s’havia llevat, la memòria fatal de la marquesa li havia reconstruït uns quants fets, aparentment petits, però que en la vida moral són grans esdeveniments. Efectivament, a vegades un gest explica tot un drama, l’accent d’una paraula esquinça una vida, la indiferència d’una mirada mata la passió més feliç. La marquesa d’Aiglemont, desgraciadament, havia vist massa gestos d’aquests, sentit massa d’aquestes paraules, rebut massa mirades que esfereïen l’ànima perquè els seus records poguessin donar-li esperances. Tot li demostrava que Alfred li havia fet perdre el cor de la filla, on continuava, la mare, menys com un plaer que com un deure. Mil coses, fins i tot insignificants, li confirmaven la conducta detestable de la comtessa envers ella, ingratitud que la marquesa considerava potser com un càstig. Buscava excuses per a la seva filla en els designis de la providència, per tal de poder continuar adorant la mà que la copejava. Durant aquell matí, ho va recordar tot, i tot la va colpir de nou al cor amb tanta intensitat que la copa, plena de tristeses, s’havia de desbordar si s’hi afegia la pena més petita. Una mirada freda podia matar la marquesa. És difícil de pintar aquests fets domèstics, però uns quants potser bastaran per indicar-los tots. Així, la marquesa, que s’havia tornat una mica sorda, no havia aconseguit mai que Moïna aixequés la veu per ella; i el dia en què, amb la ingenuïtat del que pateix, va pregar a la filla que repetís una frase que no havia captat, la comtessa va obeir, però de tan mala gana que la senyora d’Aiglemont no es va atrevir a repetir un prec tan modest. Des d’aquell dia, quan Moïna explicava un incident o parlava, la marquesa cuitava a acostar-s’hi; però sovint la comtessa semblava molesta de la infermetat que retreia irreflexivament a la mare. Aquest exemple, pres entre mil, només podia colpir el cor d’una mare. Totes aquestes coses potser podrien escapar-se a un observador, perquè eren subtilitats insensibles a ulls que no fossin de dona. Igualment, quan un dia la senyora d’Aiglemont va dir a la seva filla que la princesa de Cadignan havia vingut a veure-la, Moïna va exclamar, simplement: «Com! Ha vingut per vós!». L’aire amb el qual foren dites aquelles paraules, l’accent que hi va posar la comtessa pintaven amb tons lleugers una sorpresa, un menyspreu elegant que faria que els cors sempre joves i tendres trobessin filantropia en el costum en virtut del qual els salvatges maten els vells quan ja no poden aguantar-se a la branca d’un arbre ben sacsejat. La senyora d’Aiglemont es va aixecar, somrigué i va anar a plorar en secret. La gent ben educada, i sobretot les dones, només deixen endevinar els sentiments per detalls imperceptibles, però que, per als qui poden retrobar en la seva vida situacions anàlogues a la d’aquella mare abatuda, delaten igualment les vibracions del cor. Aclaparada pels records, la senyora d’Aiglemont va retrobar un d’aquells fets microscòpics tan picants, tan cruels, on no havia vist mai tan bé com aleshores el menyspreu atroç que s’amagava sota els somriures. Però les llàgrimes se li van assecar quan va sentir que s’obrien les persianes de l’habitació on reposava la filla. Va afanyar-se en direcció a les finestres pel camí que passava a la vora de la reixa on havia estat asseguda. Mentre caminava, va notar la cura particular que el jardiner havia posat a rasclar la sorra d’aquell passeig, força mal arreglat des de feia poc temps. Quan la senyora d’Aiglemont va arribar sota les finestres de la filla, les persianes es van tornar a tancar bruscament.

—Moïna —va dir.

Cap resposta.

—La senyora comtessa és a la saleta —va dir la cambrera de Moïna quan la marquesa, que havia entrat a la casa, va preguntar si la filla s’havia llevat.

La senyora d’Aiglemont tenia el cor massa ple i el cap massa preocupat per aturar-se a reflexionar en circumstàncies tan lleugeres; va passar ràpidament a la saleta, on va trobar la comtessa en bata, amb una gorra posada negligentment sobre la cabellera en desordre, els peus a les plantofes, la clau de l’habitació a la cintura, amb pensaments gairebé tempestuosos i colors animats gravats a la cara. Estava asseguda al divan, i semblava reflexionar.

—¿Per què ve ningú? —va dir amb veu dura—. Ah, sou vós, mare —va afegir distretament després d’interrompre’s ella mateixa.

—Sí, filla meva, és la teva mare…

L’accent amb què la senyora d’Aiglemont va pronunciar aquelles paraules va demostrar una efusió de cor i una emoció íntima difícils de descriure sense fer servir la paraula santedat. Efectivament, havia revestit tan bé el caràcter sagrat d’una mare, que va sorprendre la filla, i la va fer girar-se amb un moviment que expressava respecte i a la vegada inquietud i remordiments. La marquesa va tancar la porta d’aquella sala, on ningú no podia entrar sense fer soroll a les peces precedents. Aquest allunyament les protegia de tota indiscreció.

—Filla meva —va dir la marquesa—, tinc el deure d’ajudar-te en una de les crisis més importants de la nostra vida de dones, en què et trobes sense potser ni saber-ho, però jo vinc a parlar-te’n menys com a mare que com a amiga. En casar-te, vas esdevenir lliure de les teves accions, només n’has de retre comptes al teu marit; però jo et vaig fer sentir tan poc l’autoritat maternal (i potser em vaig equivocar), que em sento amb dret de fer-me escoltar, almenys una vegada, en la situació greu en què deus necessitar consells. Pensa, Moïna, que et vaig casar amb un home molt capacitat, de qui pots estar orgullosa, que…

—Mare —va exclamar Moïna amb aire rebec, interrompent-la—, ja sé què voleu dir-me… Em voleu fer un sermó sobre Alfred…

—No ho endevinaríeu tan bé, Moïna —va continuar la marquesa intentant retenir les llàgrimes—, si no sentíssiu…

—¿Què? —va dir gairebé altivament—. Però mare, de veritat…

—Moïna —va exclamar la senyora d’Aiglemont fent un esforç extraordinari—, cal que escolteu amb atenció el que he de dir…

—Escolto —va dir la comtessa encreuant els braços i simulant una submissió impertinent—. Permeteu-me, mare —va dir amb una sang freda increïble—, que avisi Pauline per enviar-la…

Va avisar.

—Estimada filla, Pauline no pot sentir…

—Mare —va afegir la comtessa amb una cara seriosa que hauria hagut de semblar extraordinària a la mare—, he de…

Va aturar-se, la cambrera arribava.

—Pauline, aneu vós mateixa a can Baudran a esbrinar per què encara no tinc el barret…

Va tornar a seure i va mirar la mare amb atenció. La marquesa, amb el cor ple a vessar, els ulls secs, i que aleshores sentia una d’aquelles emocions doloroses que només poden entendre les mares, va començar a parlar per instruir Moïna del perill que corria. Però fos que la comtessa estava ferida per les sospites que la mare concebia sobre el fill del marquès de Vandenesse, fos que era víctima d’una d’aquelles bogeries incomprensibles que tenen el secret en la inexperiència de totes les joventuts, el cas és que va aprofitar una pausa de la mare per dir rient amb un riure forçat:

—Mare, em pensava que només estaves gelosa del pare…

En sentir aquella paraula, la senyora d’Aiglemont va tancar els ulls, va abaixar el cap i deixà anar el sospir més lleuger. Va mirar amunt, com per obeir al sentiment invencible que ens fa invocar Déu en les grans crisis de la vida; després va mirar la filla amb els ulls plens d’una majestat terrible, i també impregnats d’un dolor profund.

—Filla meva —va dir amb la veu greument alterada—, heu estat més despietada amb la vostra mare que no va ser-ho l’home que ella va ofendre, més que no ho serà Déu, potser.

La senyora d’Aiglemont es va aixecar; però en arribar a la porta es va girar, només va veure sorpresa als ulls de la filla, va sortir i va poder anar fins al jardí, on la van abandonar les forces. Allà, sentint uns dolors forts al cor, va caure sobre un banc. Els ulls, que erraven per la sorra, van descobrir-hi les petjades recents d’un home, les botes del qual havien deixat marques de bon reconèixer. Sense cap dubte, la seva filla estava perduda, aleshores li va semblar entendre el motiu de l’encàrrec fet a Pauline. Aquella idea cruel va anar acompanyada d’una revelació encara més odiosa que tota la resta. Va suposar que el fill del marquès de Vandenesse havia destruït en el cor de Moïna el respecte que una filla deu a sa mare. El seu sofriment va augmentar, va esvanir-se insensiblement, i es va quedar com adormida. La comtessa jove va trobar que la mare s’havia permès de fer-li un rebuf una mica sec, i va pensar que al vespre una moixaina o algunes atencions bastarien per a la reconciliació. En sentir un crit de dona al jardí, va abocar-se amb negligència just quan Pauline, que encara no havia marxat, demanava ajuda i aguantava la marquesa en braços.

—No espanteu la meva filla —fou l’última paraula que va pronunciar aquella mare.

Moïna va veure com transportaven la seva mare, pàl·lida, inanimada, respirant amb dificultat, però agitant els braços com si volgués lluitar o parlar. Aterrida per l’espectacle, Moïna va seguir la mare, va ajudar en silenci a posar-la al llit i a despullar-la. La culpa la va aclaparar. En aquell moment suprem, va conèixer la seva mare, i ja no podia posar-hi remei. Va voler quedar-s’hi sola; i quan no hi va haver ningú més a l’habitació, quan va sentir el fred de la mà que sempre l’havia acariciat, va desfer-se en llàgrimes. Despertada pels plors, la marquesa encara va poder mirar l’estimada Moïna; i, amb el soroll dels sanglots, que semblava que volguessin trencar aquell pit delicat i en desordre, va contemplar somrient la filla. Aquell somriure provava a la jove parricida que el cor d’una mare és un abisme al fons del qual sempre s’hi troba un perdó. Així que es va conèixer l’estat de la marquesa, es va enviar gent a cavall per anar a buscar el metge, el cirurgià i els néts de la senyora d’Aiglemont. La marquesa jove i els seus fills van arribar amb els professionals i van formar una assemblea força imposant, silenciosa, inquieta, a la qual es van ajuntar els domèstics. La marquesa jove, que no sentia cap soroll, va anar a tustar suaument la porta de l’habitació. Amb aquell senyal, Moïna, sens dubte despertada en el dolor, va empènyer bruscament els dos batents, dirigí els ulls esverats a l’assemblea de família i va mostrar un desordre que parlava més fort que cap paraula. Veient aquell remordiment vivent, tothom va callar. Era fàcil d’adonar-se dels peus de la marquesa, rígids i estirats convulsivament sobre el llit de mort. Moïna va recalcar-se a la porta, va mirar els parents i amb una veu fonda va dir:

—He perdut la mare!

París, 1828-1844.