V. Les dues trobades

Un antic oficial d’ordenança de Napoleó, que anomenarem simplement el marquès o el general, i que va fer una gran fortuna sota la Restauració, havia vingut a passar una temporada a Versalles, on vivia en una casa de camp situada entre l’església i la porta de Montreuil, al costat del camí que va a l’avinguda de Saint-Cloud. El seu servei a la cort no li permetia d’allunyar-se de París.

Construït feia temps per servir de refugi als amors passatgers d’algun gran senyor, l’edifici tenia unes dependències molt grans. Els jardins enmig dels quals se situava l’allunyaven igualment, a dreta i a esquerra, de les primers cases de Montreuil i de les cabanes bastides al voltant de la porta; així, sense estar realment massa aïllats, els amos d’aquella propietat fruïen de tots els plaers de la solitud a dues passes d’una ciutat. Per una contradicció estranya, la façana i la porta d’entrada de la casa donaven directament al camí, que potser abans era poc concorregut. La hipòtesi sembla versemblant si es pensa que el camí desemboca al pavelló deliciós que Lluís XV va fer aixecar per a la senyoreta de Romans, i que, abans d’arribar-hi, els curiosos reconeixen, aquí i allà, més d’un casino amb un interior i una decoració que traeixen la disbauxa brillant dels nostres avantpassats, que, en el comportament llicenciós del qual se’ls acusa, buscaven tanmateix l’ombra i el misteri.

Un vespre d’hivern, el marquès, la seva dona i els fills estaven sols en aquella casa deserta. El servei havia obtingut permís per anar a Versalles a celebrar el casament d’un d’ells, i presumint que la festa de Nadal, unida a aquella circumstància, els oferia una excusa vàlida davant dels amos, no es feien mala sang de dedicar a la festa una mica més de temps que no pas els havia concedit l’ordenança domèstic. Això no obstant, com que el general era un home conegut per no haver deixat mai de complir la seva paraula amb una probitat inflexible, els retardataris, un cop passada l’hora de tornar, no ballaven sense tenir algun remordiment. Acabaven de tocar les onze, i no havia arribat ni un sol criat. El silenci profund que regnava al camp deixava sentir, a intervals, el vent que bufava a través de les branques negres dels arbres, bramant al voltant de la casa, o entaforant-se pels passadissos llargs. La glaçada havia purificat tant l’aire, endurit la terra i envaït les lloses, que tot tenia la sonoritat seca amb què aquests fenòmens ens sorprenen sempre. El pas pesant d’un bevedor ressagat, o el soroll d’un fiacre que tornava de París, retrunyien més intensament i es feien sentir més lluny que de costum. Les fulles mortes, que algun remolí sobtat feia ballar, fremien sobre les llambordes del pati i donaven veu a la nit quan aquesta volia fer-se muda. En resum, era una d’aquelles nits aspres que arrenquen al nostre egoisme una queixa estèril a favor del pobre o del viatger, i ens fan tan voluptuosa la vora del foc. En aquell moment, la família reunida a la sala no es preocupava ni de l’absència dels criats, ni de la gent sense casa, ni de la poesia que fa espurnejar una vetllada d’hivern. Sense filosofar inoportunament, i confiant en la protecció d’un vell soldat, dones i nens es lliuraven a les delícies que engendra la vida casolana quan els sentiments no estan cohibits, quan l’afecció i la franquesa animen les paraules, les mirades i els jocs.

El general estava assegut, o més ben dit enterrat, en una poltrona alta i espaiosa a la vora de la llar, on brillava un foc abundant, que difonia l’escalfor picant que és símptoma d’un fred excessiu a fora. El cap d’aquest pare, recalcat al respatller del seient i lleugerament inclinat, estava en una posició indolent que retratava una calma perfecta, una plenitud suau de joia. Els braços, mig adormits, deixats blanament fora de la poltrona, acabaven d’expressar una idea de felicitat. Contemplava el més petit dels seus fills, un nen que tenia amb prou feines cinc anys, i que, mig nu, no es deixava acabar de despullar per la seva mare. El nano fugia de la camisa o de la gorra de nit amb què la marquesa l’amenaçava a vegades; conservava la gorgera brodada, reia a la mare quan ella el cridava, perquè s’adonava que ella també reia d’aquella rebel·lió infantil; aleshores es posava a jugar un altre cop amb la germana, igual d’ingènua però més entremaliada, i que ja parlava més clarament que no pas ell, les paraules vagues i les idees confuses del qual no eren gaire intel·ligibles per als seus pares. La petita Moïna, dos anys més gran, amb xamosies plenes de feminitat provocava riures interminables que esclataven com coets i no semblava que tinguessin cap causa; però veient-los tots dos rodolant davant del foc, ensenyant sense vergonya els cossets rodanxons, les formes blanques i delicades, confonent els tirabuixons de les cabelleres bruna i rossa, envestint les cares roses on l’alegria dibuixava clotets ingenus, certament un pare, i sobretot una mare, entenien aquelles petites ànimes, per a ells tan definides, per a ells apassionades. Aquells dos àngels amb els colors vius dels ulls humits, de les galtes lluents, de la pell blanca, feien empal·lidir les flors de la catifa flonja, teatre de les seves diversions, on queien, es llançaven, combatien, rodolaven sense perill. Asseguda en un confident a l’altra banda de la llar, davant del seu marit, la mare estava voltada de roba escampada i romania, amb una sabata vermella a la mà, en una actitud plena d’abandó. La seva severitat indecisa moria en un somriure dolç gravat als llavis. Tenia aproximadament trenta-sis anys i encara conservava una bellesa deguda a la perfecció rara de les línies de la cara, a la qual l’escalfor, la llum i la felicitat comunicaven, en aquell moment, un esclat sobrenatural. Sovint deixava de mirar les criatures per portar els ulls acariciadors fins al rostre greu del marit; i a vegades, en trobar-se, els ulls dels dos esposos intercanviaven plaers silenciosos i reflexions profundes. El general tenia la cara molt colrada. Uns quants flocs de cabells grisencs li ratllaven el front ample i pur. Les lluors masculines dels seus ulls blaus, el coratge inscrit en les arrugues de les seves galtes marcides, anunciaven que havia adquirit la cinta vermella que li adornava el trau del vestit amb accions ben dures. En aquell moment les alegries innocents expressades pels dos nens es reflectien en la seva fesomia vigorosa i ferma, on traspuaven una bondat, un candor indicibles. Aquell capità havia tornat a ser petit sense gaire esforços. ¿No hi ha sempre una mica d’amor per a la infància en els soldats que han sofert prou amb les desgràcies de la vida per saber reconèixer les misèries de la força i els privilegis de la debilitat? Més enllà, davant d’una taula rodona il·luminada per llànties astrals, la llum intensa de les quals lluitava amb la lluor pàl·lida de les espelmes col·locades sobre la llar, hi havia un noiet de tretze anys que girava ràpidament les pàgines d’un llibre gruixut. Els crits del germà o de la germana no el distreien gota i la seva cara denotava la curiositat de la joventut. Aquella preocupació profunda es justificava amb les meravelles atractives de Les mil i una nits i amb un uniforme d’estudiant. Estava immòbil, en una actitud meditativa, un colze sobre la taula i el cap recalcat en una mà, el dits blancs de la qual contrastaven enmig de la cabellera bruna. La claror que li queia verticalment a la cara, i la resta del cos en l’obscuritat, feien pensar en un d’aquells retrats negres on Rafael es va representar ell mateix atent, inclinat, pensant en el futur. Entre aquesta taula i la marquesa, una noia alta i formosa treballava, asseguda davant d’un teler sobre el qual inclinava o del qual allunyava alternativament el cap, cobert de cabells de banús artísticament allisats que reflectien la llum. Hélène sola ja era un espectacle. La seva bellesa es distingia per un caràcter rar de força i d’elegància. Encara que aixecada de manera que dibuixés línies vives al voltant del cap, la cabellera era tan abundant que, rebel a les pues de la pinta, es rinxolava enèrgicament al naixement del coll. Les celles, espesses i col·locades amb regularitat, contrastaven amb la blancor del seu front pur. Sobre el llavi superior fins i tot hi tenia alguns senyals de valor que dibuixaven un lleuger matís de bistre sota un nas grec amb un contorn de perfecció exquisida. Però la rodonesa captivadora de les formes, l’expressió càndida dels altres trets, la transparència d’una carnació delicada, la morbidesa voluptuosa dels llavis, l’acabat de l’oval descrit per la cara i sobretot la santedat de la seva mirada verge, imprimien a aquella bellesa vigorosa la suavitat femenina, la modèstia encantadora que demanem a aquests àngels de pau i d’amor. Però en aquella noia jove no hi havia res de fràgil, i el seu cor devia ser tan dolç, la seva ànima tan forta com magnífiques eren les seves proporcions i atractiva la cara. Imitava el silenci del seu germà estudiant, i semblava abocada a una d’aquelles meditacions fatals de noia, sovint impenetrables per a l’observació d’un pare o fins i tot per a la sagacitat de les mares: de manera que era impossible de saber si calia atribuir al joc de la llum o a alguna pena secreta les ombres capricioses que li passaven per la cara com núvols dèbils sobre un cel pur.

El marit i la dona, en aquell moment, havien oblidat completament els dos grans. Amb tot, una ullada interrogadora del general havia abraçat unes quantes vegades l’escena muda que, en segon terme, oferia una realització graciosa de les esperances escrites en l’agitació infantil situada davant d’aquell quadre domèstic. En explicar la vida humana per gradacions insensibles, aquells personatges componien una mena de poema vivent. El luxe dels accessoris que decoraven la sala, la diversitat d’actituds, les oposicions causades per la roba de colors ben diversos, els contrastos d’aquelles cares tan caracteritzades per les edats diferents i pels contorns que els llums feien ressaltar, escampaven sobre aquelles pàgines humanes tota la riquesa que es demana a l’escultura, als pintors, als escriptors. En fi, el silenci i l’hivern, la solitud i la nit compartien la seva majestat amb aquella composició ingènua i sublim, efecte deliciós de la natura. La vida conjugal és plena d’aquestes hores sagrades que potser deuen l’encant indefinible a algun record d’un món millor. Sens dubte, aquesta mena d’escenes desprenen raigs celestes destinats a compensar l’home d’una part de les seves penes, a fer-li acceptar l’existència. Sembla que l’Univers sigui allí, davant nostre, en una forma encantadora, que desenvolupi les seves grans idees d’ordre, que la vida social argumenti en favor de les seves lleis parlant del futur.

Tanmateix, malgrat la mirada d’entendriment que Hélène dirigia a Moïna i Abel quan tenien algun esclat de joia; malgrat la felicitat que se li pintava a la cara lúcida quan contemplava furtivament el pare, un sentiment de malenconia profunda impregnava cadascun dels seus gestos, la seva actitud, i sobretot els ulls coberts per les parpelles llargues. Les mans blanques i poderoses, a través de les quals passava la llum comunicant-los una vermellor diàfana i quasi fluïda, doncs bé, les mans li tremolaven. Un sol cop, sense desafiar-se mútuament, els seus ulls van trobar els de la marquesa. Aleshores, les dues dones es van entendre amb una mirada, apagada, freda, respectuosa la d’Hélène, fosca i amenaçadora la de la mare. Hélène va abaixar ràpidament la vista cap a la labor, va afanyar-se a estirar l’agulla i durant força estona no va tornar a aixecar el cap, que feia l’efecte d’haver-se-li tornat massa pesant. ¿La mare era massa severa amb la filla, i trobava aquesta severitat necessària? ¿Estava gelosa de la bellesa d’Hélène, amb la qual encara podia rivalitzar, però desplegant tots els artificis del maquillatge? ¿O la filla, com tantes noies quan esdevenen clarividents, havia sorprès els secrets que aquella dona, en aparença tan religiosament fidel als seus deures, es pensava que havia enterrat dins del cor tan profundament com si fossin en una tomba?

Hélène havia arribat a una edat on la puresa de l’ànima porta a una rigidesa que ultrapassa la mesura justa en què han de quedar els sentiments. En algunes ments, les faltes prenen les proporcions del crim; aleshores la imaginació reacciona sobre la consciència; aleshores sovint les noies exageren el càstig, proporcionalment a l’abast que donen als delictes. Hélène no es trobava digna de ningú. Semblava que un secret de la seva vida anterior, potser un accident, incomprès en un principi, però que les susceptibilitats de la seva intel·ligència, influïda per les idees religioses, havien desenvolupat, l’havia degradat novel·lescament als seus propis ulls. Aquell canvi de comportament havia començat el dia que va llegir, en la traducció recent d’obres de teatre estrangeres, la tragèdia de Guillem Tell de Schiller. Després d’haver renyat la filla perquè havia deixat caure el llibre, la mare havia notat que el dany que aquella lectura havia provocat a l’ànima d’Hélène venia de l’escena on el poeta estableix una mena de fraternitat entre Guillem Teli, que vessa la sang d’un home per salvar tot un poble, i Joan el Parricida. Hélène s’havia tornat humil, pietosa i recollida, i ja no tenia ganes d’anar al ball. No havia estat mai tan carinyosa amb el seu pare, sobretot quan la marquesa no era testimoni de les seves moixaines de noieta. Amb tot, si hi havia un refredament en l’afecte d’Hélène per la seva mare, s’expressava tan subtilment que el general no se n’adonava, per gelós que se sentís de la unió que regnava a la família. Cap home no tindria l’ull prou perspicaç per sondar la profunditat d’aquells dos cors femenins: un jove i generós, l’altre sensible i orgullós; el primer, un tresor d’indulgència; el segon, ple de subtilitat i d’amor. Si la mare afligia la filla amb un despotisme destre de dona, només podien notar-lo els ulls de la víctima. A part d’això, l’incident tan sols va fer néixer conjectures insolubles. Fins a aquella nit, cap llum acusadora no s’havia escapat de les dues ànimes; però, certament, entre elles i Déu s’aixecava un misteri sinistre.

—Vinga, Abel —exclamà la marquesa aprofitant un moment en què, silenciosos i cansats, Moïna i el seu germà estaven immòbils—; vinga, fill meu, heu d’anar a dormir…

I llançant-li una mirada imperiosa, el va agafar ràpidament a la falda.

—¿Com —va dir el general—, són dos quarts d’onze i encara no ha tornat cap criat? Ah, quins uns! Gustave —va afegir girant-se cap al seu fill—, t’he donat aquest llibre amb la condició que a les deu el deixaries; hauries hagut de tancar-lo tot sol a l’hora acordada i anar-te’n a dormir tal com havies promès. Si vols ser un home remarcable, has de fer-te una segona religió amb la teva paraula, i mantenir-la com l’honor. Fox, un dels oradors més grans d’Anglaterra, es destacava sobretot per la bellesa del seu caràcter. La fidelitat als compromisos és la seva qualitat principal. Quan era infant, el seu pare, un anglès de soca-rel, li va donar una lliçó prou forta per fer una impressió eterna en la ment d’un nen. A la teva edat, Fox venia, durant les vacances, a casa del seu pare, que com tots els anglesos rics tenia un parc considerable al voltant del castell. En aquell parc hi havia un quiosc vell que calia enderrocar i reconstruir en un indret on la vista era magnífica. Als nens els agrada molt veure els enderrocs. El petit Fox volia tenir uns quants dies més de vacances per assistir a la caiguda del pavelló; però el seu pare va exigir que tornés a l’escola el dia assenyalat per a la represa de les classes; hi va haver una discussió entre pare i fill. La mare, com totes les mares, va defensar el petit Fox. Aleshores el pare va prometre solemnement al fill que esperaria les vacances següents per enderrocar el quiosc. Fox va tornar a l’escola. El pare va pensar-se que un nen distret amb els estudis s’oblidaria d’aquella qüestió, va fer abatre el quiosc i el reconstruí a l’altre emplaçament. El nen tossut només pensava en el quiosc. Quan va anar a casa del pare, primer de tot va anar a veure la vella construcció, però va tornar ben trist a l’hora de dinar, i digué al seu pare: «M’heu enganyat». El vell gentilhome anglès va dir, amb una confusió plena de dignitat: «És veritat, fill meu, però corregiré la meva falta. Cal respectar la paraula més que la fortuna; perquè respectar la paraula porta la fortuna, i totes les fortunes no esborren la taca feta a la consciència per un mancament a la paraula». El pare féu reconstruir el pavelló vell tal com havia estat; després d’haver-lo reconstruït, va ordenar que l’abatessin davant del seu fill. Això, Gustave, t’ha de servir de lliçó.

Gustave, que havia escoltat atentament el seu pare, va tancar el llibre a l’instant. Va fer-se un moment de silenci durant el qual el general va atrapar Moïna que lluitava contra la son, i se la va posar suaument a sobre. La petita va deixar lliscar el cap oscil·lant fins al pit del pare i aleshores s’hi va adormir completament, coberta pels tirabuixons daurats de la formosa cabellera. Al mateix instant, uns passos ràpids van ressonar al carrer, sobre el camí; i de sobte tres cops, picats a la porta, van despertar els ecos de la casa. Aquells cops prolongats van tenir un accent tan fàcil d’entendre com el crit d’un home en perill de mort. El gos guardià va bordar enfurit. Hélène, Gustave, el general i la muller van estremir-se fortament; però Abel, que la mare acabava de cobrir, i Moïna no es van despertar.

—Duu pressa, aquest —va exclamar el militar deixant la nena a la poltrona.

Va sortir bruscament de la sala sense haver sentit el prec de la seva dona.

—No hi vagis, amic meu…

El marquès va passar pel dormitori, va agafar-hi un parell de pistoles, encengué la llanterna sorda, es llançà cap a l’escala i de seguida va ser a la porta de la casa, on el seu fill el va seguir intrèpidament.

—¿Qui hi ha? —va preguntar.

—Obriu —va respondre una veu gairebé sufocada per la respiració panteixant.

—¿Sou amic?

—Sí, amic.

—¿Esteu sol?

—Sí, però obriu, perquè ja vénen!

Un home va esmunyir-se sota el porxo amb la velocitat fantàstica d’una ombra així que el general va entreobrir la porta; i sense que hagués pogut oposar-s’hi, el desconegut el va obligar a deixar-la empenyent-la fortament amb un cop de peu, i s’hi va recalcar amb resolució, com si volgués impedir-li de tornar-la a obrir. El general, que sobtadament va aixecar la pistola i la llanterna fins al pit del foraster per mantenir-lo a distància, va veure un home de talla mitjana cobert per una pellissa folrada, peça de vell, ampla i llarga que no semblava pas feta per a ell. Per prudència o per casualitat, el fugitiu tenia el front completament cobert per un barret que li queia sobre els ulls.

—Senyor —va dir al general—, baixeu el canó de la pistola. No pretenc quedar-me a casa vostra sense consentiment; però si surto, la mort m’espera a la porta. I quina mort! En respondríeu davant Déu. Us demano hospitalitat durant dues hores. Penseu-hi bé, senyor, per molt que supliqui, he de manar amb el despotisme de la necessitat. Vull l’hospitalitat d’Aràbia. Ser-vos sagrat; sinó, obriu, aniré a morir. Em cal el secret, un asil i aigua. Oh! Aigua! —va repetir amb veu rasposa.

—¿Qui sou? —va preguntar el general, sorprès de la volubilitat febrosa amb què parlava el desconegut.

—Ah! ¿Qui sóc? Bé! Obriu, me’n vaig —va respondre l’home amb l’accent d’una ironia infernal.

Malgrat la destresa amb la qual el marquès passejava els raigs de la llanterna, només podia veure la part de baix d’aquella cara, i res no parlava a favor d’una hospitalitat reclamada tan singularment: les galtes tremolaven, lívides, i els trets tenien una contracció horrible. En l’ombra projectada per l’ala del barret, els ulls es dibuixaven com dues lluors que gairebé feien empal·lidir la llum dèbil de l’espelma. Tanmateix, calia una resposta.

—Senyor —digué el general—, les vostres paraules són tan extraordinàries, que en el meu lloc, vós…

—Disposeu de la meva vida —va exclamar l’estranger, interrompent l’amfitrió amb un so de veu terrible.

—Dues hores —va dir el marquès irresolut.

—Dues hores —va repetir l’home.

Però tot d’una va apartar-se el barret amb un gest de desesper, va descobrir-se el front i, com si volgués fer un últim intent, va clavar al general una mirada d’una claror viva que va penetrar-li l’ànima. Aquell raig d’intel·ligència i de voluntat va semblar un llampec, i va produir l’efecte d’un llamp; perquè hi ha moments en què els homes estan investits d’un poder inexplicable.

—Vinga, sigueu qui sigueu, sota aquest sostre estareu segur —va continuar amb gravetat l’amo de la casa, a qui li semblava que obeïa un moviment instintiu que l’home no sempre sap explicar.

—Que Déu us ho pagui —va afegir el desconegut deixant escapar un sospir profund.

—¿Aneu armat? —va preguntar el general.

Per tota resposta, el foraster va obrir i replegar prestament la pellissa, donant-li amb prou feines temps per donar-hi una ullada. En aparença anava sense armes i vestit com un jove que surt del ball. Per ràpid que fos l’examen del militar desconfiat, va veure prou per exclamar:

—¿On dimoni us heu pogut esquitxar així, amb el temps tan sec que fa?

—Més preguntes! —va respondre altiu.

En aquell moment, el marquès va adonar-se del seu fill i va recordar la lliçó que acabava de donar-li sobre l’execució estricta de la paraula compromesa; va sentir-se tan contrariat per aquella circumstància, que va dir-li, no pas sense còlera:

—¿Què fas aquí, trapella, en comptes de ser al llit?

—M’havia semblat que us podia ser útil en el perill —va respondre Gustave.

—Vinga, puja a l’habitació —va dir el pare, calmat per la resposta del fill—. I vós, seguiu-me —digué adreçant-se al desconegut.

Van callar, com dos jugadors que desconfien l’un de l’altre. El general fins i tot va començar a engendrar pressentiments sinistres. El desconegut ja li pesava com un malson; però, dominat per la fe de la promesa, el va conduir a través dels corredors i les escales de la casa, i el va fer entrar en una habitació gran del segon pis, justament a sobre de la sala. Aquella peça deshabitada servia d’estenedor durant l’hivern, no comunicava amb cap dormitori, i no tenia altra decoració, sobre les quatre parets esgrogueïdes, que un mirall lleig deixat pel propietari precedent sobre la llar, i una gran lluna col·locada provisionalment davant de la llar perquè no se li havia trobat emplaçament quan el marquès s’havia traslladat. El paviment d’aquella mansarda no havia estat escombrat mai, l’aire hi era glaçat, i dues cadires velles amb la balca trencada en componien tot el mobiliari. Després de deixar la llanterna al relleix de la llar, el general va dir al desconegut:

—La vostra seguretat exigeix que aquesta mansarda miserable us serveixi d’asil. I com que teniu la meva paraula del secret, em permetreu que us hi tanqui.

L’home abaixà el cap en senyal d’adhesió.

—Només he demanat asil, secret i aigua —va afegir.

—Ara us en duré —va respondre el marquès, que va tancar la porta amb compte i va baixar a les palpentes fins a la sala per agafar-hi un canelobre i anar a buscar ell mateix un gerro a la cuina.

—I doncs, senyor, ¿què hi ha? —va preguntar vivament la marquesa al seu marit.

—Res, estimada —va respondre fredament.

—Però tanmateix hem escoltat, acabeu d’acompanyar algú a dalt…

—Hélène —va continuar el general mirant la seva filla, que va aixecar el cap—, penseu que l’honor del vostre pare reposa sobre la vostra discreció. No heu d’haver sentit res.

La noia va respondre amb un moviment de cap significatiu. La marquesa es va quedar bocabadada i picada interiorment per la manera com el seu marit havia actuat per imposar-li silenci. El general va agafar el gerro, un got i va tornar a pujar a la cambra on hi havia el presoner: el va trobar dret, recalcat a la paret, prop de la llar, amb el cap descobert; havia llançat el barret sobre una de les dues cadires. Sens dubte, el foraster no s’esperava que l’il·luminessin tan vivament. El front se li arrugà i la cara se li va tornar de preocupació quan els seus ulls van trobar els ulls penetrants del general; però es va suavitzar i va adquirir una fesomia amable per donar les gràcies al seu protector. Quan aquest va posar el got i el gerro sobre el relleix de la llar, el desconegut, després de dirigir-li una altra mirada flamejant, va trencar el silenci:

—Senyor —va dir amb veu suau que ja no tenia les convulsions guturals d’abans, però que tanmateix encara acusava un tremolor interior—, us semblaré estrany. Excuseu-me uns capricis necessaris. Si us quedeu, us prego que no em mireu quan begui.

Contrariat d’obeir sempre un home que li desagradava, el general es va girar bruscament. El foraster va treure’s un mocador blanc de la butxaca i es va embolicar la mà dreta; després va agafar el gerro i es va beure d’un glop tota l’aigua que contenia. Sense voler infringir el jurament tàcit, el marquès va mirar maquinalment la lluna; però aleshores la correspondència dels dos miralls va permetre-li de captar perfectament el desconegut, i veié el mocador envermellir sobtadament amb el contacte d’unes mans plenes de sang.

—Ah! M’heu mirat —va exclamar l’home quan, després d’haver begut i d’haver-se embolicat amb l’abric, va observar el general amb desconfiança—. Estic perdut. Ja vénen, són aquí!

—No sento res —va dir el marquès.

—No us convé tant com a mi escoltar en l’espai.

—¿Us heu batut en duel, per estar tan cobert de sang? —va preguntar el general força commogut en distingir el color de les grans taques que impregnaven la roba del seu hoste.

—Sí, un duel, vós ho heu dit —va repetir el foraster deixant errar un somriure amarg sobre els llavis.

En aquell moment el so dels cascs d’uns quants cavalls al galop va ressonar en la llunyania; però el soroll era feble com les primeres clarors del matí. L’orella entrenada del general va reconèixer el pas dels cavalls disciplinats pel règim de l’esquadró.

—És la gendarmeria —va dir.

Va dirigir al presoner una mirada destinada a dissipar els dubtes que havia pogut suggerir-li amb la seva indiscreció involuntària, va endur-se el llum i va tornar a la sala. Així que va deixar la clau de la cambra de dalt sobre la llar, el soroll produït per la cavalleria va augmentar i es va acostar al pavelló amb una rapidesa que el féu estremir. Efectivament, els cavalls es van aturar a la porta de la casa. Després d’intercanviar algunes paraules amb els seus camarades, un cavaller va baixar, va trucar rudement i obligà el general a anar a obrir. Aquest no va poder dominar una emoció secreta en veure els sis gendarmes amb els barrets rivetejats de plata que brillaven a la claror de la lluna.

—Senyor —va dir-li un brigada—, ¿no heu sentit fa una estona un home que corria cap a la porta de la ciutat?

—¿Cap a la porta? No.

—¿No heu obert a ningú?

—¿Tinc costum d’obrir jo mateix la porta?

—Perdoneu, general, però en aquest moment, em sembla que…

—Ah! —va exclamar el marquès amb to de còlera—. ¿Us rieu de mi? ¿Teniu dret a…?

—Res, res, senyor —va continuar suaument el brigada—. Excuseu el nostre zel. Bé prou sabem que un par de França no s’exposa a rebre un assassí en aquesta hora de la nit; però les ganes d’obtenir alguna informació…

—Un assassí —va exclamà el general—. ¿Qui ha estat…?

—Acaben de matar el senyor baró de Mauny d’un cop de destral —va continuar el gendarme—. Però perseguim intensament l’assassí. Estem segurs que volta per la rodalia, i l’acorralarem. Perdoneu, general.

El gendarme parlava mentre tornava a pujar al cavall, de manera que, afortunadament, no li va ser possible de veure la cara del general. Acostumat a suposar-ho tot, el brigada potser hauria sospitat de l’aspecte d’aquella fesomia oberta on es pintaven tan fidelment els moviments de l’ànima.

—¿Se sap el nom de l’assassí? —va preguntar el general.

—No —va contestar el cavaller—. Ha deixat el secreter ple d’or i de bitllets de banc, sense tocar-ho.

—És una venjança —va dir el marquès.

—Au, va! ¿Amb un vell…? No, no, aquest individu no deu haver tingut temps de fer el que volia.

I el gendarme va atrapar els seus companys, que ja galopaven en la llunyania. El general es va quedar un moment presa de perplexitats fàcils d’entendre. De seguida va sentir els criats que tornaven discutint acaloradament, i les seves veus retrunyien a la cruïlla de Montreuil. Quan van arribar, la seva còlera, que necessitava un pretext per esbravar-se, va caure’ls a sobre amb l’espetec del tro. La seva veu va fer tremolar els ecos de la casa. Després es va calmar de cop, quan el més atrevit i més traçut de tots, el cambrer, va excusar el retard dient que uns gendarmes i agents de la policia els havien aturat a l’entrada de Montreuil perquè buscaven un assassí. El general va callar sobtadament. Aleshores, cridat per aquestes paraules a les obligacions de la seva posició singular, va ordenar amb sequedat a tot el servei que anessin a dormir immediatament i els va deixar parats de la facilitat amb què admetia la mentida del cambrer.

Però mentre aquests esdeveniments passaven al pati, un incident aparentment força lleu havia canviat la situació dels altres personatges que figuren a la història.

Així que el marquès havia sortit, la seva dona, mirant alternativament la clau de la mansarda i Hélène, va acabar dient en veu baixa inclinant-se cap a la filla:

—Hélène, el vostre pare ha deixat la clau sobre la llar.

La noia, sorpresa, va aixecar el cap, i mirà tímidament la mare, que tenia els ulls lluents de curiositat.

—¿I bé, mare? —va respondre ella amb la veu torbada.

—Voldria saber què passa a dalt. Si hi ha algú, encara no s’ha bellugat. Vés-hi, doncs…

—¿Jo? —digué la noia amb una mena d’espant.

—¿Tens por?

—No, senyora, però m’ha semblat distingir el pas d’un home.

—Si pogués anar-hi jo mateixa, no us demanaria de pujar, Hélène —va continuar la mare amb un to de dignitat freda—. Si el vostre pare torna i no em troba, potser em buscarà, mentre que no notarà la vostra absència.

—Senyora —va respondre Hélène—, si m’ho maneu, hi aniré; però perdré l’estima del pare…

—Com! —digué la marquesa amb to d’ironia—. Però ja que preneu seriosament el que només era una broma, ara us ordeno que aneu a veure qui hi ha a dalt. Vet aquí la clau, filla meva! El vostre pare, recomanant-vos silenci sobre el que ara passa a casa, no us ha prohibit de pujar en aquella cambra. Aneu, i sapigueu que una filla no ha de jutjar mai la seva mare…

Després de pronunciar les últimes paraules amb tota la severitat d’una mare ofesa, la marquesa va agafar la clau i la va donar a Hélène, que s’aixecà sense dir res i va sortir de la sala.

«La mare sempre sabrà fer-se perdonar; però jo estaré perduda en l’esperit del pare. ¿Vol privar-me de la tendresa que el pare té per mi, fer-me fora de casa?».

Aquestes idees van fermentar-li de sobte a la imaginació mentre caminava sense llum pel corredor, al fons del qual hi havia la porta de la cambra misteriosa. Quan hi va arribar, el desordre dels pensaments va tenir alguna cosa de fatal. Aquella mena de meditació confusa va servir per fer desbordar mil sentiments continguts fins llavors en el seu cor. Com que potser ja no creia en un futur feliç, en aquell moment espantós va acabar de desesperar de la vida. Va tremolar convulsivament en acostar la clau al pany, i la seva emoció fins i tot es va tornar tan forta que es va aturar un instant per posar-se la mà al cor com si pogués calmar-ne els batecs profunds i sonors. Finalment va obrir la porta. Sens dubte, el xerric dels golfos va ferir en va les orelles de l’assassí. Encara que tenia l’oïda molt fina, va quedar-se gairebé enganxat a la paret, immòbil i com perdut en els seus pensaments. El cercle de llum projectat per la llanterna l’il·luminava feblement i semblava, en aquella zona de clarobscur, una d’aquelles estàtues fosques de cavallers, sempre drets a l’angle d’una tomba negra a les capelles gòtiques. Gotes de suor freda li solcaven el front groc i ample. Una audàcia increïble brillava sobre la cara contreta fortament. Els ulls de foc, fixos i secs, semblava que contemplessin un combat en la foscor que tenia davant. Pensaments tumultuosos passaven ràpidament sobre el rostre, d’una expressió ferma i precisa que indicava una ànima superior. El cos, l’actitud, les proporcions, s’adeien amb el seu geni salvatge. Aquell home era tot força i tot potència, i considerava les tenebres com una imatge visible del seu futur. Acostumat a veure les figures enèrgiques dels gegants que s’empenyien al voltant de Napoleó, i preocupat per una curiositat moral, el general no s’havia fixat en les singularitats físiques d’aquell home extraordinari; però subjecta a les impressions exteriors, com totes les dones, Hélène es va deixar captivar per la barreja de llum i d’ombra, de grandesa i de passió, pel caos poètic que donava al desconegut l’aparença de Lucífer aixecant-se després de caure. Tot d’una, la tempesta que duia pintada a la cara es va calmar com per art de màgia, i el domini indefinible del qual el foraster era el principi i l’efecte, potser sense saber-ho, es va escampar al voltant seu amb la rapidesa progressiva d’una inundació. Un torrent de pensaments va rajar-li del front quan els seus trets van recuperar les formes naturals. Encisada, fos per la raresa de l’entrevista, fos pel misteri on penetrava, la noia va poder admirar una fesomia suau i plena d’interès. Es va quedar una estona en un silenci magnífic i presa de torbaments que fins aleshores la seva ànima jove desconeixia. Però a continuació, fos que Hélène hagués deixat escapar una exclamació, o hagués fet un moviment; fos que l’assassí, tornant del món ideal al món real, sentís una respiració diferent de la seva, va girar-se cap a la filla de l’amfitrió, i va veure indistintament a l’ombra la figura sublim i les formes majestuoses d’una criatura que devia confondre amb un àngel, en veure-la immòbil i vaga com una aparició.

—Senyor! —digué ella amb una veu palpitant.

L’assassí va tremolar.

—Una dona! —va exclamar suaument—. ¿És possible? Allunyeu-vos —va reprendre—. No reconec a ningú el dret de plànyer-me, d’absoldre’m o de condemnar-me. He de viure sol. Aneu, criatura —va afegir amb un gest de sobirà—, agrairia ben malament el servei que em fa l’amo d’aquesta casa si deixés que una sola de les persones que hi viuen respirés el mateix aire que jo. M’he de sotmetre a les lleis del món.

L’última frase fou pronunciada en veu baixa. En acabar de captar, amb intuïció profunda, les misèries que despertava aquella idea malenconiosa, va dirigir a Hélène una mirada de serp, i va remoure, en el cor d’aquella noia singular, un món de pensaments que encara hi dormien. Va ser com una llum que li hagués il·luminat països desconeguts. La seva ànima fou vençuda, subjugada sense que ella trobés la força per defensar-se contra el poder magnètic d’aquella mirada, per involuntària que hagués estat. Avergonyida i tremolosa, va sortir i va tornar a la sala tan sols un instant abans que arribés el seu pare, de manera que no pogué dir res a la mare.

El general, molt preocupat, es passejava silenciosament, amb els braços plegats, anant de les finestres que donaven al carrer fins a les del jardí amb pas uniforme. La seva dona aguantava Abel adormit. Moïna, deixada sobre la poltrona com un ocell adormit al niu, dormia despreocupada. La germana gran tenia un cabdell de seda en una mà, a l’altra una agulla, i contemplava el foc. El silenci profund que regnava a la sala, a fora i a la casa tan sols era interromput pels passos lents dels criats, que van anar a dormir un per un; per alguns riures somorts, últim eco de l’alegria i de la festa de noces; i també per les portes de les habitacions respectives, quan les obrien parlant-se els uns als altres, i quan les van tancar. Alguns sorolls sords encara van ressonar prop dels llits. Va caure una cadira. La tos d’un cotxer vell va retrunyir feblement i va callar. Però de seguida la majestat fosca que esclata a la natura adormida a mitjanit va dominar-ho tot. Només les estrelles brillaven. El fred havia impregnat la terra. Ningú no va parlar, no es va moure. Tan sols el foc crepitava, com per fer entendre la profunditat del silenci. El rellotge de Montreuil va tocar la una. En aquell moment es van sentir passos extremament lleugers al pis de dalt. El marquès i la noia, segurs d’haver tancat l’assassí del senyor de Mauny, van atribuir aquell moviment a una de les dones, i no es van sorprendre en sentir que s’obrien les portes de la peça de davant de la sala. De cop l’assassí va aparèixer entre ells. L’estupor en què estava immers el marquès, la curiositat viva de la mare i la sorpresa de la filla li havien permès d’avançar pràcticament fins al mig de la sala; amb una veu singularment calmada i melodiosa, va dir al general:

—Senyor, les dues hores estan a punt d’acabar-se.

—Vós aquí! —va exclamar el general—. ¿Com pot ser?

I amb una mirada terrible, va interrogar la dona i els fills. Hélène es va posar vermella com el foc.

—Vós —va continuar el militar amb un to profund—, vós entre nosaltres! Un assassí cobert de sang aquí! Solleu aquest quadre! Sortiu, sortiu —va afegir amb fúria.

En sentir la paraula assassí, la marquesa va cridar. Quant a Hélène, aquella paraula va semblar decidir-li la vida, la seva cara no va traspuar cap sorpresa. Semblava que hagués esperat aquell home. Els seus pensaments tan vasts van adquirir un sentit. El càstig que el cel reservava per a les seves faltes esclatava. Com que es trobava tan criminal com aquell home, la noia el va mirar serenament: era la seva companya, la seva germana. Per a ella, en aquella circumstància es manifestava un manament de Déu. Uns quants anys més tard, la raó hauria refutat els seus remordiments; però en aquell moment la feien forassenyada. El desconegut romania immòbil i fred. Un somriure de menyspreu se li va pintar al rostre i als grans llavis vermells.

—Reconeixeu ben malament la noblesa de la meva conducta envers vós —va dir lentament—. No he volgut tocar amb les mans el got on m’heu donat aigua per calmar-me la set. Ni tan sols he pensat a rentar-me les mans ensangonades sota aquest sostre, i me’n vaig sense deixar altra cosa del meu crim —en dir aquestes paraules, els llavis se li van comprimir— que la idea, intentant passar per aquí sense deixar rastre. En fi, ni tan sols no he permès que la vostra filla…

—La meva filla! —va exclamar el general mirant Hélène amb horror—. Ah! Desgraciat, vés-te’n o et mato.

—Encara no s’han acabat les dues hores. No podeu matar-me ni lliurar-me sense perdre la vostra pròpia estima i… la meva.

En sentir l’última paraula, el militar estupefacte va intentar contemplar el criminal; però va haver d’abaixar els ulls, se sentia incapaç d’aguantar l’esclat insuportable d’una mirada que li desorganitzava l’ànima per segona vegada. Va tenir por d’estovar-se encara més en reconèixer que la seva voluntat ja es debilitava.

—Assassinar un vell! ¿No heu vist mai una família? —va dir aleshores, assenyalant amb un gest paternal la dona i els fills.

—Sí, un vell —va repetir el desconegut, que va contreure el front lleugerament.

—Fugiu! —va exclamar el general sense atrevir-se a mirar l’hoste—. El pacte s’ha trencat. No us mataré. No, no em convertiré en provisor del cadafal. Però marxeu, ens horroritzeu.

—Ja ho sé —va respondre el criminal amb resignació—. No hi ha cap terra a França on pugui posar els peus amb seguretat; però si la justícia sabés, com Déu, jutjar cada cas; si es dignés investigar qui és el monstre, si l’assassí o la víctima, em quedaria amb orgull entre els homes. ¿No endevineu crims anteriors en un home que acaba de morir a cops de destral? M’he fet jutge i botxí, he substituït la justícia humana impotent. Aquest és el meu crim. Adéu, senyor. Malgrat l’amargor que heu posat en la vostra hospitalitat, la recordaré. Encara tindré a l’ànima un sentiment d’agraïment per a un home al món, aquest home sou vós… Però m’hauria agradat que fóssiu més generós.

Va anar cap a la porta. En aquell moment la noia es va inclinar cap a la mare i li va parlar a l’orella.

—Ah…!

El crit que va escapar-se-li a la dona va esgarrifar el general, com si hagués vist Moïna morta. Hélène estava dreta, i l’assassí s’havia girat instintivament, mostrant a la cara una mena d’inquietud per aquella família.

—¿Què teniu, estimada? —va preguntar el marquès.

—Hélène vol seguir-lo —va dir ella.

L’assassí va enrogir.

—Ja que la mare tradueix tan malament una exclamació gairebé involuntària —digué Hélène en veu baixa—, realitzaré el seu desig.

Després de mirar amb un orgull gairebé salvatge al voltant seu, la noia va abaixar els ulls i es va quedar en una actitud admirable de modèstia.

—Hélène —va dir el general—, ¿heu anat a dalt, a la cambra on havia ficat…?

—Sí, pare.

—Hélène —va preguntar amb la veu alterada per un tremolor convulsiu—, ¿és la primera vegada que veieu aquest home?

—Sí, pare.

—Aleshores no és natural que desitgeu…

—Si no és natural, pare, en tot cas és veritat.

—Ah! ¿Filla…? —digué la marquesa en veu baixa però de manera que la sentís el seu marit—. Hélène, traïu tots els principis d’honor, de modèstia, de virtut, que he intentat desenvolupar en el vostre cor. Si sempre heu estat falsa, fins en aquesta hora fatal, aleshores no se us trobarà a faltar. ¿És la perfecció moral d’aquest desconegut que us tempta? ¿És el poder que necessita la gent que comet un crim…? Us aprecio massa per suposar…

—Oh! Suposeu-ho tot, senyora —va respondre Hélène amb un to fred.

Però, tot i la força de caràcter que demostrava en aquell moment, el foc dels seus ulls va absorbir amb dificultat les llàgrimes que van venir-li als ulls. El foraster va endevinar el llenguatge de la mare pels plors de la filla i dirigí la seva mirada d’àguila a la marquesa, que es va trobar forçada, per un poder irresistible, de mirar aquell seductor terrible. I quan els ulls d’aquella dona van trobar els ulls clars i lluents de l’home, va sentir a l’ànima una esgarrifança semblant a la commoció que ens captiva a la vista d’un rèptil o quan toquem una ampolla de Leiden.

—Amic meu —va cridar al seu marit—, és el dimoni. Tot ho endevina…

El general es va aixecar per estirar el cordó de la campana.

—Us vol perdre —va dir Hélène a l’assassí.

El desconegut va somriure, féu un pas, va aturar el braç del marquès, el va obligar a suportar una mirada que vessava estupor i el va deixar sense energia.

—Us pagaré l’hospitalitat —digué—, i estarem en paus. Us evitaré un deshonor lliurant-me jo mateix. Comptat i debatut, ¿què faré ara de la vida?

—Podeu penedir-vos —va respondre Hélène adreçant-li una esperança de les que només brillen als ulls d’una noia.

—No me’n penediré mai —digué l’assassí amb veu forta i aixecant el cap amb orgull.

—Té les mans brutes de sang —va dir el pare a la filla.

—Jo les netejaré —va respondre ella.

—Però —va continuar el general, sense arriscar-se a indicar-li el desconegut—, ¿sabeu almenys si us accepta?

L’assassí va avançar cap a Hélène, la bellesa de la qual, per casta i discreta que fos, estava com il·luminada per una llum interior que n’acoloria i en posava en relleu, per dir-ho així, els trets més ínfims i les línies més delicades; a continuació, després de clavar en aquella criatura encisadora una mirada dolça, d’una flama terrible encara, va dir, traint una emoció intensa:

—¿No és estimar-vos per vós mateixa i saldar les dues hores d’existència que m’ha venut el vostre pare, si rebutjo la vostra entrega?

—Vós també m’aparteu! —va exclamar Hélène amb un accent que esquinçà els cors—. Doncs adéu a tots, aniré a la mort!

—¿Què vol dir això? —van dir a la vegada el pare i la mare.

Ella va callar i abaixà els ulls després d’haver interrogat la marquesa amb una ullada eloqüent. Des del moment que el general i la seva dona havien intentat combatre amb paraules o accions el privilegi estrany que el desconegut s’atorgava en quedar-se entre ells, i que aquest últim els havia llançat la llum atordidora que li brollava dels ulls, estaven sotmesos a una torpor inexplicable; i la seva raó embalbida poc els ajudava a apartar el poder sobrenatural que els feia sucumbir. L’aire se’ls havia tornat feixuc i respiraven amb dificultat, sense poder acusar al que els oprimia d’aquella manera, encara que una veu interior no els deixava ignorar que aquell home màgic era l’origen de la seva impotència. Durant aquella agonia moral, el general va endevinar que havia de dirigir els esforços a influir en la raó vacil·lant de la seva filla: la va agafar per la cintura i la va dur davant d’una finestra, lluny de l’homicida.

—Estimada filla —va dir-li en veu baixa—, si algun amor estrany hagués nascut de sobte en el teu cor, la teva vida plena d’innocència i la teva ànima pura i pietosa m’han donat proves suficients de caràcter per saber-te l’energia necessària per dominar un rampell de follia. El teu comportament amaga un misteri. Doncs bé, el meu cor és un cor ple d’indulgència, pots confiar-l’hi tot; encara que l’esquincessis, sabria, filla meva, fer callar el meu sofriment i guardar en un silenci fidel la teva confessió. A veure, ¿estàs gelosa de l’afecte que tenim pels teus germans o la teva germana petita? ¿Ets desgraciada, aquí? Parla, explica’m les raons que t’empenyen a deixar la família, a abandonar-la, a privar-la de l’encant més gran, a renunciar a la teva mare, germans, germaneta.

—Pare —va respondre ella—, no estic ni gelosa ni enamorada de ningú, ni tan sols del vostre amic el diplomàtic, el senyor de Vandenesse.

La marquesa va empal·lidir, i la filla, que l’observava, es va aturar.

—¿Tard o d’hora, no he d’anar a viure sota la protecció d’un home?

—Això és veritat.

—¿Sabem mai —va continuar— a quin ésser lliguem el nostre destí? Jo crec en aquest home.

—Criatura —digué el general aixecant la veu—, no penses en tots els sofriments que t’assaltaran.

—Penso en els seus…

—Quina vida! —digué el pare.

—Una vida de dona —va respondre la filla en un murmuri.

—Sou prou sàvia —va exclamar la marquesa, que havia recuperat la paraula.

—Senyora, les preguntes em dicten les respostes; però, si ho desitgeu, puc parlar més clarament.

—Digueu-ho tot, filla meva, sóc mare.

Aquí la filla va mirar la mare, i aquella mirada va fer aturar un moment la marquesa.

—Hélène, prefereixo aguantar els vostres retrets, si me n’heu de fer, que no pas veure-us seguir un home de qui tothom s’aparta amb horror.

—Ja veieu, senyora, que sense mi estaria sol.

—Prou, senyora —va exclamar el general—, tan sols ens queda una filla. —I va mirar Moïna, que continuava dormint—. Us tancaré en un convent —va afegir adreçant-se a Hélène.

—D’acord, pare! —va respondre ella amb una calma desesperant—, m’hi moriré. Només heu de retre comptes de la meva vida i de la seva ànima a Déu.

Un silenci profund va succeir sobtadament aquelles paraules. Els espectadors de l’escena, on tot feria els sentiments vulgars de la vida social, no gosaven mirar-se. De cop el marquès va veure les seves pistoles, en va agafar una, la va armar prestament i l’encarà al foraster. Amb el soroll de l’arma, l’home es va girar, dirigí la mirada tranquil·la al general, i el braç d’aquest, afluixat per una debilitat invencible, va caure amb pesantor; la pistola va rodolar sobre la catifa.

—Filla meva —digué aleshores el pare abatut per la lluita espantosa—, sou lliure. Abraceu la mare, si ho accepta. Quant a mi, no vull veure-us ni sentir-vos més…

—Hélène —va dir la mare a la noia—, penseu que estareu a la misèria.

Una mena de ronc sorgit del pit ample de l’homicida va atreure les mirades. La seva cara mostrava una expressió de menyspreu.

—L’hospitalitat que us he donat em costa cara —va exclamar el general aixecant-se—. Abans, només heu matat un vell; aquí, assassineu tota una família. Passi el que passi, hi haurà desgràcia en aquesta casa.

—¿I si la vostra filla fos feliç? —va preguntar l’homicida mirant fixament el militar.

—Si és feliç amb vós —va respondre el pare fent un esforç increïble—, no em sabrà greu.

Hélène es va agenollar tímidament davant del pare i, amb veu acariciadora, li digué:

—Oh, pare, us estimo i us venero, tant si em prodigueu els tresors de la vostra bondat, com els rigors del desfavor… Però us suplico que les vostres últimes paraules no siguin paraules de còlera.

El general no va gosar contemplar la seva filla. En aquell moment el foraster va avançar, i dirigí a Hélène un somriure on hi havia alguna cosa d’infernal i de celeste a la vegada.

—Vós que no us espanteu d’un assassí, àngel de misericòrdia, veniu, ja que persistiu a confiar-me el vostre destí.

—Inconcebible! —va exclamar el pare.

La marquesa va llançar una mirada extraordinària a la seva filla i li va obrir els braços. Hélène s’hi va precipitar plorant.

—Adéu —va dir—, adéu, mare!

Hélène, coratjosament, féu un signe al foraster, que es va estremir. Després de besar la mà del seu pare i d’abraçar amb precipitació, però sense plaer, Moïna i el petit Abel, va desaparèixer amb l’assassí.

—¿Per on se’n van? —va exclamar el general escoltant els passos dels dos fugitius—. Senyora —va afegir adreçant-se a la dona—, em sembla que somio: aquesta aventura m’amaga un misteri. Vós deveu saber-lo.

La marquesa va tremolar.

—Des de fa temps —va respondre—, la vostra filla s’havia tornat extremament novel·lesca i singularment exaltada. Tot i la meva atenció per combatre aquesta tendència del seu caràcter…

—Això no és clar…

Però, imaginant-se que sentia els passos de la noia i del desconegut al jardí, el general es va interrompre per obrir la finestra amb precipitació.

—Hélène —va cridar.

La veu es perdé en la nit com una profecia vana. En pronunciar aquell nom, que ja no corresponia a res del món, el general va rompre, com per encanteri, el sortilegi al qual el sotmetia un poder diabòlic. Una mena d’esperit li va passar per la cara. Va veure clarament l’escena que acabava de passar, i maleí la seva debilitat, que no entenia. Una esgarrifança calenta va anar-li del cor al cap, als peus, i va tornar a ser ell mateix, terrible, assedegat de venjança, i va fer un crit espantós.

—Socors! Socors…!

Va córrer als cordons de les campanetes, els va estirar com si els volgués trencar, i va fer ressonar un dring estrany. Tot el servei es va despertar bruscament. Quant a ell, que continuava cridant, va obrir les finestres del carrer, cridà els gendarmes, trobà les pistoles, va disparar per accelerar la marxa dels cavallers, que els criats es llevessin i que els veïns vinguessin. Aleshores els gossos van reconèixer la veu de l’amo i van bordar, els cavalls van renillar i piafar. Fou un aldarull esfereïdor en la nit tranquil·la. En baixar l’escala per córrer darrere de la seva filla, el general va veure els criats espantats que arribaven de tot arreu.

—¿La meva filla? Han raptat Hélène. Aneu al jardí! Vigileu el carrer! Obriu als gendarmes! A l’assassí!

A continuació, amb un esforç rabiós, va trencar la cadena que estacava el gos.

—Hélène! Hélène! —li va dir.

El gos va saltar com un lleó, bordà amb fúria i es va llançar cap al jardí tan ràpidament que el general no el va poder seguir. En aquell moment el galop dels cavalls va ressonar al carrer, i el general es va afanyar a obrir.

—Brigada —va cridar—, aneu a tallar la retirada de l’assassí del senyor de Mauny. Se’n van pels meus jardins. Ràpid, rodegeu els camins del turó de Picardia, jo faré una batuda per totes les terres, parcs i cases. Vosaltres —digué als criats—, vigileu el carrer i la línia des de la porta fins a Versalles. Endavant, tothom!

Va empunyar un fusell que li portava el cambrer, i va llançar-se cap als jardins cridant al gos:

—Busca!

Lladrucs esfereïdors van respondre des de lluny, i ell va anar en la direcció d’on semblava que venien els laments del gos.

A les set del matí, les recerques de la gendarmeria, del general, dels criats i dels veïns havien estat inútils. El gos no havia tornat. Rebentat de cansament, i ja envellit per la pena, el marquès va entrar a la sala, per a ell deserta encara que hi havia els altres tres nens.

—Vau ser molt freda amb la vostra filla —digué mirant-se la dona—. Mireu què ens en queda! —va afegir assenyalant el teler on es veia una flor començada—. Era aquí, fa poc, i ara, perduda, perduda!

Va plorar, s’amagà el cap entre les mans i es va quedar en silenci una estona, sense atrevir-se a contemplar més aquella sala que abans li oferia el quadre més dolç de la felicitat domèstica. Les lluors de l’aurora lluitaven amb els llums que expiraven; les espelmes cremaven els fistons de paper, tot s’adeia amb el desesper d’aquell pare.

—Haurem de destruir això —va dir després d’una estona de silenci assenyalant el teler—. No podré veure res més que ens la recordi…

La nit terrible de Nadal, durant la qual el marquès i la seva dona van tenir la desgràcia de perdre la filla gran sense haver-se pogut oposar a la dominació estranya exercida pel raptor involuntari, fou com un avís fet per la fortuna. La bancarrota d’un agent de canvi va arruïnar el marquès. Va hipotecar els béns de la dona per intentar una especulació que, amb els beneficis, restituís a la família tota la fortuna inicial; però aquest negoci va acabar d’arruïnar-lo. Empès per la desesperació a intentar-ho tot, el general es va exiliar. Havien transcorregut sis anys des que havia marxat. Tot i que la família havia rebut rarament notícies seves, pocs dies abans del reconeixement per Espanya de la independència de les repúbliques americanes, va avisar que tornava.

Així, un bon matí, uns quants negociants francesos, impacients d’arribar a la pàtria amb les riqueses obtingudes al preu de molta feina i de viatges perillosos empresos a Mèxic o a Colòmbia, eren a poques llegües de Bordeus, en un bergantí espanyol. Un home, envellit per les dificultats o per la pena més que no ho demanaven els anys, estava recalcat a la borda i semblava insensible a l’espectacle que s’oferia a les mirades dels passatgers agrupats al pont superior. Salvats dels perills de la navegació i convidats per la bellesa del dia, tots havien pujat al pont per saludar la terra natal. La majoria volien veure a qualsevol preu, de lluny, els fars, els edificis gascons, la torre de Cordouan, barrejats amb les creacions fantàstiques d’alguns núvols blancs que s’aixecaven a l’horitzó. Sense la franja platejada que jugava davant del bergantí, sense el solc llarg que dibuixava darrere seu, els viatgers s’haurien pogut pensar que estaven immòbils enmig de l’oceà, de tan calmat que estava el mar. El cel tenia una puresa captivadora. El to fosc de la volta celeste arribava, per un degradat insensible, a confondre’s amb el color de l’aigua blavosa, marcant el punt de reunió amb una línia d’una claror que espurnejava tan intensament com les estrelles. El sol feia guspirejar milions de facetes en l’estesa immensa del mar, de manera que les planes vastes de l’aigua potser eren més lluminoses que els camps del firmament. El bergantí tenia totes les veles inflades per un vent meravellosament suau, i les lones blanques com la neu, els pavellons grocs flotant, el dèdal de cordes es dibuixaven amb precisió rigorosa sobre el fons brillant de l’aire, del cel i de l’oceà, sense rebre cap més tint que el de les ombres projectades per les teles vaporoses. Un dia preciós, un vent fresc, la vista de la pàtria, una mar tranquil·la, una remor malenconiosa, un bergantí solitari lliscant sobre l’oceà com una dona que vola a una cita, era un quadre ple d’harmonies, una escena on l’ànima humana podia abraçar espais immutables partint d’un punt on tot era moviment. Hi havia una oposició sorprenent de solitud i de vida, de silenci i de soroll, sense que es pogués saber on eren el soroll i la vida, el no-res i el silenci; perquè cap veu humana no trencava aquell encant celeste. El capità espanyol, els mariners, els francesos estaven drets o asseguts, tots immersos en un èxtasi religiós ple de records. Hi havia mandra a l’ambient. Les cares relaxades mostraven un oblit total dels mals passats, i els homes es gronxaven sobre el vaixell com en un somni d’or. Tanmateix, de tant en tant, el vell passatger recalcat a la borda mirava l’horitzó amb una certa inquietud. En tots els seus trets hi havia escrita la desconfiança en el destí, i semblava que temia no tocar mai prou de pressa la terra de França. Aquell home era el marquès. La fortuna no havia estat sorda als crits i als esforços del seu desesper. Després de cinc anys de temptatives i treballs penosos, era posseïdor d’una fortuna considerable. En la impaciència de reveure el seu país i de portar la felicitat a la família, havia seguit l’exemple d’uns quants negociants francesos de l’Havana, i s’havia embarcat amb ells en un vaixell espanyol que anava cap a Bordeus. Amb tot, la seva imaginació, cansada de preveure el mal, li traçava les imatges més delicioses de la felicitat passada. En veure de lluny la línia bruna que descrivia la terra, li semblava que contemplava la dona i els fills. Era al seu lloc, a casa, i s’hi sentia acompanyat, acariciat. Es representava Moïna, bonica, gran, imponent com una noia jove. Quan aquest quadre fantàstic va adquirir una mena de realitat, les llàgrimes li van pujar als ulls; aleshores, com per amagar el torbament, va mirar l’horitzó humit, oposat a la línia boirosa que anunciava la terra.

—És ell —digué—, ens segueix.

—¿Qui? —va exclamar el capità espanyol.

—Un vaixell —va afegir el general en veu baixa.

—Ja el vaig veure ahir —va respondre el capità Gómez. Va contemplar el francès com si el volgués interrogar—. Ens ha perseguit sempre —digué aleshores a l’orella del general.

—I no sé per què no ens ha aconseguit mai —va continuar el vell militar—, és més bon veler que aquest condemnat Saint-Ferdinand.

—Deu tenir avaria, una via d’aigua.

—Ens atrapa —va exclamar el francès.

—És un pirata colombià —va dir-li a l’orella el capità—. Encara som a sis llegües de terra, i el vent amaina.

—No camina, vola, com si sabés que d’aquí a dues hores la presa se li haurà escapat. Quina ardidesa!

—¿Aquest? —va exclamar el capità—. Ah! No té per nom Othello sense raó. Darrerament ha enfonsat una fragata espanyola, i això que no té més de trenta canons! Només em feia por ell, perquè no ignorava que navegava per les Antilles… Ah!, ah! —va continuar després d’una pausa durant la qual va mirar les veles dels seu vaixell—, el vent s’aixeca, hi arribarem. És necessari, el parisenc seria despietat.

—Ell també arriba —va respondre el marquès.

L’Othello ja era només a tres llegües. Tot i que l’equipatge no havia sentit la conversa del marquès i el capità Gómez, l’aparició d’aquella vela havia dut la majoria de mariners i de passatgers cap a l’indret on eren els dos interlocutors; però quasi tots prenien el bergantí per un vaixell de comerç i el veien venir amb interès, quan de cop un mariner va exclamar amb paraules enèrgiques:

—Per sant Jaume, estem perduts, és el capità parisenc.

Amb aquell nom terrible, el pànic es va escampar pel bergantí, i fou una confusió que res no pot expressar. El capità espanyol, amb les seves paraules, va imprimir una energia momentània als mariners; i, en el perill, volent guanyar terra a qualsevol preu, va intentar fer hissar promptament totes les ales altes i baixes, a estribord i a babord, per presentar al vent la superfície sencera de la tela que guarnia les vergues. Però les maniobres es van dur a terme amb grans dificultats; naturalment, els faltava l’acord admirable que sedueix tant en un vaixell de guerra. Tot i que l’Othello volava com una oreneta, gràcies a l’orientació de les seves veles, en aparença hi guanyava ben poc, de manera que els desventurats francesos es van fer il·lusions. De cop, quan després d’esforços inaudits el Saint-Ferdinand prenia una nova embranzida a conseqüència de les maniobres hàbils en què Gómez havia col·laborat personalment amb el gest i la veu, el timoner, amb un mal cop de barra, sens dubte volgut, va posar el bergantí de través. Les veles van rebre el vent de costat i aleshores flamejaren tan bruscament, que van inflar-se en sentit contrari: els botalons es van trencar, i la nau va quedar completament sense govern. Una ràbia indicible va tornar el capità més blanc que les veles. D’un sol bot, va saltar sobre el timoner, i el va colpir tan furiosament amb el punyal que no el va encertar; però el va llançar a mar; després va empunyar la barra, i va intentar posar remei al desordre espantós que revolucionava el seu vaixell valent i coratjós. Llàgrimes de desesperació li rajaven dels ulls; perquè ens disgusta més una traïció que frustra un resultat aconseguit pel nostre talent, que la mort imminent. Però més renegava el capità, menys es feia la feina. Ell mateix va disparar el canó d’alarma, esperant que des de la costa el sentissin. En aquell moment, el pirata, que arribava amb una velocitat desesperant, va respondre amb un cop de canó i la bala va anar a parar a deu canes del Saint-Ferdinand.

—Mal llamp! —va exclamar el general—. Quin abast! Tenen carronades fetes exprés.

—Oh, aquest! Quan ell parla, els altres han de callar —va respondre un mariner—. El parisenc no tindria por d’un vaixell anglès…

—Ja està tot dit —va exclamar desesperat el capità, que havia apuntat cap a terra la seva ullera de llarga vista i no havia distingit res—. Encara som més lluny de França que no em pensava.

—¿Per què desesperar-vos? —va continuar el general—. Tots els passatgers són francesos, us han noliejat el vaixell. El pirata és parisenc, dieu; doncs bé, hisseu bandera blanca i…

—I ens enfonsarà —va respondre el capità—. ¿No és tot el que cal ser, segons les circumstàncies, quan vol capturar una presa rica?

—Ah! Si és un pirata!

—Pirata! —digué el mariner amb cara ferotge—. Ah! Sempre està en regla, o sap posar-s’hi.

—Doncs, bé —va exclamar el general aixecant els ulls al cel—, resignem-nos.

I encara va tenir prou força per retenir les llàgrimes.

Mentre acabava de dir això, una segona canonada, més ben dirigida, va enviar la bala al buc del Saint-Ferdinand i el va travessar.

—Poseu en fatxa —digué el capità tristament.

I el mariner que havia defensat l’honradesa del parisenc va ajudar amb destresa per a la maniobra desesperada. L’equipatge, presa de la consternació més profunda, va esperar durant mitja hora mortal. El Saint-Ferdinand duia quatre milions en piastres, que componien la fortuna de cinc passatgers, i la del general era d’un milió cent mil francs. Finalment l’Othello, que aleshores es trobava a deu tirs de fusell, va ensenyar clarament les boques amenaçadores de dotze canons a punt de disparar. Semblava empès per un vent que el diable bufava expressament per a ell; però l’ull d’un mariner hàbil endevinava fàcilment el secret d’aquella velocitat. Bastava contemplar una estona l’empenta del bergantí, la forma allargada, l’estretor, l’altura de l’arborada, el tall del velam, la lleugeresa admirable de l’eixàrcia, i la desimboltura amb què tots els mariners, units com un sol home, feien anar l’orientació perfecta de la superfície blanca que presentaven les veles. Tot anunciava una seguretat increïble en la potència d’aquella criatura esvelta de fusta, tan ràpida, tan intel·ligent com un destrer o algun ocell rapinyaire. L’equipatge del pirata, en silenci, estava a punt per devorar el pobre vaixell mercant en cas de resistència, però aquest, per sort, s’estava quiet, com un| nen a escola que el mestre ha enganxat fent mal fet.

—Tenim canons! —va exclamar el general prement la mà del capità espanyol.

Aquest va dirigir al vell militar una mirada plena de coratge i de desesperació i li va dir:

—¿I homes?

El marquès va mirar l’equipatge del Saint-Ferdinand i va sentir una esgarrifança. Els quatre negociants estaven pàl·lids, tremolosos; i els mariners, agrupats al voltant d’un dels seus, semblava que es concertessin per prendre partit en favor de l’Othello i es miraven el pirata amb una curiositat cobejosa. El contramestre, el capità i el marquès eren els únics que, examinant-se amb la mirada, intercanviaven pensaments generosos.

—Ah! Capità Gómez, un dia vaig dir adéu al meu país i a la família, amb el cor mort d’amargor; ¿hauré de tornar a deixar-los ara que porto la joia i la felicitat als meus fills?

El general es va girar per llançar al mar una llàgrima de ràbia, i va veure-hi el timoner nedant cap al pirata.

—Aquesta vegada —va respondre el capità—, sens dubte els direu adéu per sempre.

El francès va fer por a l’espanyol per l’estupor amb què se’l va mirar. En aquell moment els dos vaixells estaven quasi de costat; i, per la pinta de l’equipatge enemic, el general va creure’s la profecia fatal de Gómez. Tres homes voltaven cada peça. Veient les postures atlètiques, els trets angulosos, els braços nus i nerviosos, es podien confondre amb estàtues de bronze. La mort els hauria colpit sense fer-los caure. Els mariners, ben armats, actius, ràpids i vigorosos, romanien immòbils. Tots aquells rostres enèrgics estaven molt colrats pel sol, endurits per la feina. Els ulls els brillaven com puntes de foc, i anunciaven ments enèrgiques, joies infernals. El silenci profund que regnava al pont superior, negre d’homes i de barrets, acusava la disciplina implacable amb la qual una voluntat poderosa plegava aquells dimonis humans. El capitost era al peu del pal major, dret, plegat de braços, sense armes; només tenia una destral als peus. Al cap, per protegir-se del sol, hi duia un barret de feltre amb ales amples, i l’ombra que feien li amagava la cara. Igual que gossos ajaguts davant de l’amo, artillers, soldats i mariners giraven els ulls alternativament cap al capità i cap al vaixell mercant. Quan els dos bergantins es van tocar, la sotragada va treure el pirata del seu somieig, i digué dues paraules a l’orella d’un oficial jove que s’estava a dos passos d’ell.

—Els garfis d’abordatge! —cridà el lloctinent.

I el Saint-Ferdinand fou enganxat a l’Othello amb una promptitud miraculosa. Seguint les ordres que el pirata dictava en veu baixa, i que el lloctinent repetia, els homes designats per a cada servei van anar, com seminaristes a missa, al pont superior de la presa per lligar les mans dels mariners, dels passatgers i emparar-se dels tresors. En un moment les bótes plenes de piastres, els queviures i l’equipatge del Saint-Ferdinand foren transportats al pont de l’Othello. El general tenia la impressió d’estar sota l’imperi d’un somni, quan es va trobar amb les mans lligades i llançat sobre un fardell som si ell també fos una mercaderia. Hi havia hagut un conciliàbul entre el pirata, el lloctinent i un dels mariners, que aparentment feia de contramestre. Quan la discussió, que va durar molt poc, es va acabar, el mariner va xiular als homes; els va donar una ordre i tots van saltar al Saint-Ferdinand, es van enfilar pel cordam, i es van posar a despullar-lo de les vergues, les veles i els ormeigs, amb tanta celeritat com un soldat que al camp de batalla desvesteix un company mort, les botes i el capot del qual cobeja.

—Estem perduts —va dir fredament al marquès el capità espanyol, que havia vigilat de cua d’ull els gestos dels tres caps durant la deliberació i els moviments dels mariners que procedien al pillatge metòdic del bergantí.

—¿Per què? —va preguntar fredament el general.

—¿Què voleu que facin amb nosaltres? —va respondre l’espanyol—. Sens dubte acaben de reconèixer que malament podrien vendre el Saint-Ferdinand a cap port de França o d’Espanya, i l’enfonsaran per desempallegar-se’n. Quant a nosaltres, ¿us penseu que poden fer-se responsables d’alimentar-nos si no saben ni a quin port fer escala?

A penes el capità havia acabat de dir això, el general va sentir un clamor horrible seguit del soroll sord d’uns quants cossos en caure al mar. Es va girar i ja no va veure els quatre negociants. Vuit artillers amb cares ferotges encara tenien els braços aixecats quan el militar els mirava amb terror.

—Ja us ho deia —va dir fredament el capità espanyol.

El marquès es va aixecar bruscament, el mar tornava a estar tranquil, no va ni poder veure el lloc que havia englotit els seus desventurats companys, que en aquell moment giravoltaven sota les ones, lligats de peus i mans, llevat que els peixos no els haguessin devorat. A uns quants passos, el timoner pèrfid i el mariner del Saint-Ferdinand que havia alabat la puixança del capità parisenc fraternitzaven amb els pirates i els indicaven amb el dit els mariners del bergantí que reconeixien dignes d’incorporar-se a l’equipatge de l’Othello, quant als altres, dos grumets els lligaven els peus, malgrat els juraments esfereïdors. Acabada la tria, els vuit artillers van emparar-se dels condemnats i els van llançar al mar sense cerimònies. Els pirates miraven amb una curiositat maliciosa les maneres diferents de caure al mar d’aquells homes, les ganyotes, l’última tortura; però les seves cares no traspuaven burla, ni sorpresa, ni pietat. Per a ells era un incident ben simple, al qual semblaven acostumats. Els de més edat preferien contemplar, amb un somriure obscur i encarcarat, les bótes plenes de piastres dipositades al peu del pal major. El general i el capità Gómez, asseguts sobre un fardell, es consultaven en silenci amb una mirada quasi apagada. Aviat van ser els únics supervivents de l’equipatge del Saint-Ferdinand. Els set mariners triats entre els espanyols pels dos espies ja s’havien metamorfosat alegrement en peruans.

—Quins brivalls abominables! —va exclamar de cop el general, en qui una indignació lleial i generosa feia callar el dolor i la prudència.

—Obeeixen a la necessitat —va respondre fredament Gómez—. Si vós tornéssiu a trobar un d’aquests homes, ¿no li clavaríeu l’espasa de banda a banda?

—Capità —digué el lloctinent girant-se cap a l’espanyol—, el parisenc ha sentit parlar de vós. Diu que sou l’únic home que coneix bé les embocadures de les Antilles i les costes del Brasil. ¿Voleu…?

El capità va interrompre el jove lloctinent amb una exclamació de menyspreu i va respondre:

—Moriré com un marí, un espanyol fidel, un cristià. ¿Em sents?

—Al mar! —va cridar el jove.

En sentir l’ordre, dos artillers van agafar en Gómez.

—Sou uns covards! —va exclamar el general aturant els dos pirates.

—Bon home —li va dir el lloctinent—, no us animeu massa. Si la cinta vermella que dueu fa alguna impressió al nostre capità, a mi se me’n fum… D’aquí a una estona també enraonarem una miqueta.

Llavors un soroll sord, que no es va barrejar amb cap queixa, va fer entendre al general que el brau Gómez havia mort com un marí.

—La fortuna o la mort! —va exclamar en un rampell esgarrifós de ràbia.

—Ah! Sou raonable —va respondre-li el pirata amb una rialleta—. Així és segur que obtindreu alguna cosa de nosaltres…

I a continuació, a un senyal del lloctinent, dos mariners es van afanyar a lligar de peus el francès; però aquest, colpint-los amb una audàcia imprevista, va estirar, amb un gest que ningú no s’esperava, el sabre que el lloctinent duia al costat, i es va posar en guàrdia hàbilment, com a vell general de la cavalleria que coneixia l’ofici.

—Ah! Bandits, no llançareu a l’aigua com un enze un antic soldat de Napoleó.

Uns trets, disparats quasi a boca de canó contra el francès recalcitrant, van cridar l’atenció del parisenc, que estava enfeinat vigilant el transport dels ormeigs que havia ordenat d’agafar del Saint-Ferdinand. Sense alterar-se, va anar a aferrar el general coratjós per darrere, el va aixecar ràpidament, el va arrossegar cap a la borda i es disposava a llançar-lo a l’aigua com un pal de rebuig. En aquell moment el general va topar amb la mirada salvatge del raptor de la seva filla. El pare i el gendre es van reconèixer de cop. El capità, imprimint a l’embranzida un moviment contrari al que li havia donat, com si el marquès no pesés gens, en comptes de precipitar-lo al mar, el va col·locar a prop del pal major. Al pont superior es va sentir un murmuri; però aleshores el pirata va clavar un sol cop d’ull sobre els seus, i sobtadament va regnar el silenci més profund.

—És el pare d’Hélène —va dir el capità amb veu clara i ferma—. Maleït sigui qui no el respecti!

Un hurra d’aclamacions alegres va ressonar al pont i va pujar cap al cel com una pregària religiosa, com el primer crit del Te Deum. Els grumets van gronxar-se al cordam, els mariners van llançar les gorres enlaire, els artillers van picar de peus, tots van agitar-se, cridar, xiular, jurar. L’expressió fanàtica d’aquella alegria va inquietar i entristir el general. Va atribuir aquell sentiment a algun misteri horrible i el seu primer crit, en recuperar la parla, fou:

—La meva filla! ¿On és?

El pirata va mirar el general amb aquella profunditat que, sense que se’n pogués endevinar la causa, trastornava sempre les ànimes més intrèpides; el va fer tornar mut, amb gran satisfacció dels mariners, feliços de veure com el poder del seu cap s’exercia sobre tots els éssers, el va acompanyar cap a una escala, l’hi va fer baixar i el va portar davant la porta d’una cabina, que va empènyer enèrgicament mentre deia:

—És aquí.

Després va desaparèixer, deixant el vell militar immers en l’estupor a la vista del quadre que s’oferia als seus ulls. En sentir que s’obria bruscament la porta de l’habitació, Hélène s’havia aixecat del divan on reposava; però va veure el marquès i llançà un crit de sorpresa. Havia canviat tant que calien els ulls d’un pare per poder-la reconèixer. El sol del tròpic havia embellit el rostre blanc amb un to bru, d’una carnació tan meravellosa que li donava una expressió de poesia; i respirava un aire de grandesa, una fermesa majestuosa, un sentiment profund amb el qual l’ànima més grollera devia impressionar-se. La cabellera llarga i abundant, que queia en tirabuixons amples sobre el coll ple de noblesa, encara afegia una imatge de puixança a l’orgull d’aquella cara. En el posat, en el gest, Hélène deixava esclatar la consciència que tenia del seu poder. Una satisfacció triomfal li inflava lleugerament els narius roses, i una felicitat tranquil·la es feia palesa en el desenvolupament de la seva bellesa. En ella hi havia a la vegada no sé quina suavitat de verge i una mena d’orgull particular a les benvolgudes. Esclava i sobirana, volia obeir perquè podia regnar. Anava vestida amb una magnificència plena d’encant i d’elegància. Tota la seva roba era feta amb mussolina de l’índia; però el divan i els coixins eren de caixmir, i una catifa persa guarnia el terra de la gran cabina, i els quatre nens jugaven als seus peus i construïen castells curiosos amb collarets de perles, joies precioses i objectes cars. Uns quants vasos de porcellana de Sèvres, pintats per la senyora Jaquotot, contenien flors rares que feien molta olor: eren englantines de Mèxic i camèlies entre les quals voletejaven ocellets d’Amèrica domesticats; semblaven robins, safirs, or animat. En aquell saló hi havia un piano, i a les parets de fusta, entapissades de seda groga, s’hi veien quadres de petites dimensions, però fets pels millors pintors; una posta de sol de Gudin es trobava prop d’un Terburg; una verge de Rafael lluitava en poesia amb un esbós de Girodet; un Gérard Dow eclipsava un Drolling. En una taula de laca de la Xina hi havia un plat d’or ple de fruita deliciosa. En fi, Hélène semblava la reina d’un gran imperi al centre d’una sala on el seu amant coronat hagués aplegat les coses més elegants de la Terra. Els nens fixaven sobre l’avi uns ulls d’una vivacitat penetrant; i acostumats com estaven a viure enmig dels combats, de les tempestes i del tumult, feien pensar en els petits romans àvids de guerra i de sang que David va pintar en el seu quadre de Brutus.

—¿Com és possible? —va exclamar Hélène posant la mà sobre el seu pare com per assegurar-se de la realitat de la visió.

—Hélène!

—Pare meu!

Van caure l’un en braços de l’altre, i l’abraçada del vell no fou ni la més forta ni la més afectuosa.

—¿Anàveu en el vaixell?

—Sí —va respondre tristament, mentre s’asseia sobre el divan i mirava els nens, que, agrupats al voltant seu, el consideraven amb una atenció ingènua—. M’hauria mort si no…

—Si no hagués estat pel meu marit —digué ella interrompent-lo—, ja m’ho imagino.

—Ah! —va exclamar el general—. Per què t’he de trobar així, Hélène, tant que t’he enyorat! I encara hauré de lamentar-me del teu destí.

—¿Per què? —va preguntar amb un somriure—. ¿Que no estareu content de saber que sóc la dona més feliç de totes?

—¿Feliç? —va exclamar ell fent un bot de sorpresa.

—Sí, pare estimat —va reprendre agafant-li les mans, besant-les i prement-les contra el seu pit palpitant, i afegint a aquesta festa una carona que els ulls guspirejants de plaer encara feien més significativa.

—¿I com és això? —va preguntar el pare, curiós de conèixer la vida de la seva filla i oblidant-ho tot davant aquella fesomia resplendent.

—Escolteu, pare —va respondre ella—, tinc per amant, per espòs, per servidor, per amo, un home que té una ànima vasta com aquest mar sense límits, tan fèrtil en dolçor com el cel, un déu, vaja! Des de fa set anys, no se li ha escapat mai cap mot, cap sentiment, cap gest, que poguessin produir una dissonància amb l’harmonia divina de les seves paraules, de les seves carícies i del seu amor. Sempre m’ha mirat amb un somriure amic als llavis i un raig de joia als ulls. A dalt, la seva veu de tro sovint domina els udols de la tempesta o el tumult dels combats; però aquí és dolça i melodiosa com la música de Rossini, del qual m’arriben les obres. Obtinc tot allò que el caprici d’una dona pot inventar. Fins i tot a vegades va més lluny que els meus desitjós. En fi, regno sobre el mar, i sóc obeïda com pot ser-ho una sobirana. Oh! Feliç! —va afegir després d’haver-se interromput ella mateixa—. Feliç no és una paraula que pugui expressar la meva benaventurança. En tinc la part de totes les dones! Sentir un amor, una devoció extrema per l’estimat, i trobar en el seu cor, el d’ell, un sentiment infinit on es perd l’ànima d’una dona, i sempre! Digueu, ¿és benaventurança? Ja he consumit mil existències. Aquí estic sola, aquí dirigeixo. Cap criatura del meu sexe no ha posat mai els peus en aquest noble vaixell on Victor sempre és a pocs passos de mi. No pot anar més lluny que de la popa a la proa —va continuar amb una expressió aguda de malícia—. Set anys! Un amor que resisteix durant set anys aquesta joia perpètua, aquesta prova de cada instant, ¿és això l’amor? No! Oh, no! És millor que tot el que conec de la vida… El llenguatge humà no arriba a expressar una felicitat celeste.

Un torrent de llàgrimes va escapar-se-li dels ulls flamejants. Aleshores els quatre nens van llançar un crit de queixa, van córrer cap a la mare com pollets a la lloca i el més gran va picar el general mirant-se’l amb cara amenaçadora.

—Abel —va dir—, angelet, ploro de contenta.

Se’l va posar a la falda, el nen va acariciar-la familiarment passant-li els braços al voltant del coll majestuós, com un lleonet que vol jugar amb la mare.

—¿No t’avorreixes? —va exclamar el general, atordit per la resposta exaltada de la filla.

—Sí —respongué ella—, a terra quan hi anem; i això que no he deixat mai el meu marit.

—Però t’agradaven les festes, els balls, la música!

—La música, és la seva veu; les festes, els ornaments que em poso per a ell. Quan un vestit li agrada, és com si tota la terra m’admirés! Només per això no llenço al mar tots aquests diamants, collarets, diademes de pedreria, riqueses, flors, obres mestres de l’art que em prodiga dient: «Hélène, com que no vas en societat, vull que la societat vingui on ets tu».

—Però a bord hi ha homes, homes audaços, terribles, amb unes passions…

—Ja us entenc, pare —digué somrient—. Tranquil·litzeu-vos. Cap emperadora no ha estat mai voltada de tants miraments com em prodiguen. Aquesta gent és supersticiosa, creuen que sóc el geni tutelar del vaixell, de les seves aventures, dels èxits. Però ell és el seu déu! Un dia, una sola vegada, un mariner em va faltar al respecte… de paraula —va afegir rient—. Abans que Victor ho sabés, els homes de l’equipatge el van llançar al mar tot i el perdó que jo li concedia. M’estimen com l’àngel bo, els cuido quan estan malalts, i he tingut la satisfacció de salvar-ne uns quants de la mort vetllant-los amb una perseverança de dona. Aquesta pobra gent són gegants i nens a la vegada.

—¿I quan hi ha combats?

—Ja m’hi he acostumat —va respondre—. Només vaig tremolar durant el primer… Ara la meva ànima s’ha fet al perill, i fins i tot… Sóc la vostra filla, m’agrada…

—¿I si es morís?

—Jo moriria.

—¿I els nens?

—Són fills de l’oceà i del perill, comparteixen la vida dels seus pares… La nostra existència n’és una de sola, no s’escindeix. Tots vivim la mateixa vida, tots inscrits a la mateixa plana, portats pel mateix esquif, ja ho sabem.

—Així, ¿l’estimes fins al punt de preferir-lo a tot?

—A tot —va repetir ella—. Però no sondem aquest misteri. Mireu! Aquest nen estimat, doncs bé, també és ell!

I, prement Abel amb un vigor extraordinari, li va estampar uns quants petons devoradors a les galtes, als cabells…

—Però —va exclamar el general— no puc oblidar que acaba de fer llançar al mar nou persones.

—Sens dubte era necessari —va respondre ella—, perquè és humà i generós. Vessa el mínim possible de sang per a la conservació i els interessos de la petita societat que protegeix i de la causa sagrada que defensa. Parleu-li del que us sembla malament, i veureu que sabrà com fer-vos canviar d’opinió.

—¿I el seu crim? —digué el general com si parlés tot sol.

—Però ¿si fos una virtut? —va replicar ella amb una dignitat freda—. ¿Si la justícia dels homes no hagués pogut venjar-lo?

—Venjar-se un mateix! —va exclamar el general.

—¿I què és l’infern —va preguntar ella—, sinó una venjança eterna per les faltes d’un dia?

—Ah! Estàs perduda. T’ha embruixat, pervertit. Desvarieges.

—Quedeu-vos un dia, pare, i si voleu escoltar-lo, mirar-lo, l’estimareu.

—Hélène —va dir greument el general—, som a poques llegües de França…

La noia va tremolar, mirà per la finestra de la cabina, assenyalà el mar que estenia les seves sabanes immenses d’aigua verda.

—Aquest és el meu país —va respondre copejant la catifa amb la punta del peu.

—Però ¿no vindràs a veure la teva mare, germana i germans?

—Oh, sí! —va dir amb llàgrimes a la veu—. Si ell vol i pot acompanyar-me.

—¿Ja no tens res, doncs, Hélène —va continuar el militar severament—, ni país, ni família?

—Sóc la seva dona —va replicar ella orgullosa, amb un accent noble—. En set anys, aquesta és la primera alegria que no em ve d’ell —va afegir agafant la mà del seu pare i besant-la—, i aquest és el primer retret que he sentit.

—¿I la teva consciència?

—La meva consciència! És ell.

En aquell moment va estremir-se amb violència.

—Ara ve —va dir—. Fins i tot en combat, entre tots els passos, reconec el seu pas sobre el pont.

I tot d’una la vermellor va emporprar-li les galtes, li va fer resplendir la cara, brillar els ulls, i la pell se li va tornar d’un blanc mat… Als seus músculs, a les venes blaves, a l’esgarrifança involuntària de tota la seva persona hi havia felicitat i amor. Aquella reacció de sensitiva va commoure el general. Efectivament, un instant després va entrar el pirata, va asseure’s en una butaca, va agafar el fill gran i s’hi va posar a jugar. Durant una estona va regnar el silenci; perquè durant una estona el general, immers en un somieig comparable al sentiment vaporós d’un somni, va contemplar la cabina elegant, similar a un niu d’alcions, on aquella família vogava per l’oceà des de feia set anys, entre el cel i l’aigua, per la fe d’un home, conduïda a través dels perills de la guerra i de les tempestes, igual com una parella és guiada per un cap a través de la vida enmig dels mals socials… Mirava la seva filla amb admiració, imatge fantàstica d’una deessa marina, suau de bellesa, rica de felicitat, i fent empal·lidir tots els tresors que la rodejaven davant els tresors de la seva ànima, l’esclat dels seus ulls i la poesia indescriptible que expressava la seva persona i el seu entorn. La situació oferia una raresa que el sorprenia, una sublimitat de passió i de raonament que confonia les idees vulgars. Les combinacions estretes i fredes de la societat morien davant aquell quadre. El vell militar va sentir tot això, i també va entendre que la seva filla no abandonaria mai una vida tan oberta, tan fecunda en contrastos, plena d’un amor tan vertader; a més, si havia tastat el perill una vegada sense tenir-ne por, no podia tornar a les escenes petites d’una societat mesquina i limitada.

—¿Us molesto? —va preguntar el pirata trencant el silenci, i mirant-se la dona.

—No —va respondre-li el general—. Hélène m’ho ha explicat tot. Veig que l’hem perduda…

—No —va replicar el pirata vivament—, d’aquí a uns quants anys, la prescripció em permetrà de tornar a França. Quan la consciència és pura i en ofendre les lleis socials un home ha obeït…

Va callar, menyspreant justificar-se.

—¿I com podeu no tenir remordiments pels nous assassinats que s’han comès davant dels meus ulls? —va dir el general interrompent-lo.

—No tenim queviures —va replicar el pirata tranquil·lament.

—Però si desembarquessin aquests homes a la costa…

—Ens farien tallar la retirada per algun vaixell, i no arribaríem a Xile.

—Abans que, des de França —digué el general interrompent-lo—, haguessin avisat l’almirallat d’Espanya…

—Però França pot trobar malament que un home, encara pendent de passar pel tribunal, s’apoderi d’un bergantí noliejat per bordelesos. A més, ¿vós no heu disparat mai, al camp de batalla, algunes canonades de massa?

El general, intimidat per la mirada del pirata, va callar; i la filla se’l va mirar amb un aire que expressava tant triomf com malenconia.

—General —va dir el pirata amb veu profunda—, tinc per norma no distreure mai res del botí. Però no hi ha cap dubte que la meva part serà més considerable que no era la vostra fortuna. Permeteu-me que us la torni en una altra moneda…

D’un calaix del piano va agafar un feix de bitllets de banc, no va comptar els paquets, i va presentar un milió al marquès.

—Heu d’entendre —va afegir—, que no puc passar l’estona mirant la gent que passa pel camí de Bordeus… Així que, llevat que us sedueixin els perills de la nostra vida bohèmia, les escenes de l’Amèrica meridional, les nits als tròpics, les batalles, i el plaer de fer triomfar la bandera d’una nació jove, o el nom de Simón Bolívar, hem de deixar-nos… Una xalupa i uns quants homes de confiança us esperen. Confiem en una tercera trobada més completament feliç…

—Victor, m’agradaria veure el pare una mica més —va dir Hélène fent morros.

—Deu minuts més o menys poden encarar-nos amb una fragata. D’acord! Ens distraurem una mica. La tripulació s’avorreix.

—Oh! Marxeu, pare —va exclamar la dona del mariner—. I porteu aquestes penyores de record a la meva germana, germans, i… a la mare.

Va agafar un grapat de pedres precioses, de collarets, de joies, les embolicà amb un xal de caixmir, i les presentà tímidament al pare.

—¿I què els diré de part teva? —va preguntar el pare, que semblava colpit per la vacil·lació que la filla havia marcat abans de pronunciar la paraula mare.

—Oh! Com podeu dubtar del meu cor! Cada dia faig vots per la seva felicitat.

—Hélène —va continuar el vell mirant-la atentament—, ¿no et veuré mai més? ¿No sabré mai, doncs, per què vas fugir?

—Aquest secret no em pertany —va dir ella greument—. I si tingués dret a fer-vos-el saber, potser tampoc no us el diria. Durant deu anys vaig aguantar sofriments inaudits…

No va continuar i va allargar al pare els regals que destinava a la família. El general, acostumat pels fets de guerra a unes idees no gaire estrictes sobre botins, va acceptar els presents que li oferia la filla, i li va plaure de pensar que, sota la inspiració d’una ànima tan pura, tan elevada com la d’Hélène, el capità parisenc es mantenia honrat guerrejant contra els espanyols. La seva passió pels valents va guanyar. Pensant que faria el ridícul si es comportava com un purità, va estrènyer amb vigor la mà del pirata, va abraçar Hélène, l’única filla que tenia, amb l’efusió particular dels soldats, i va deixar caure una llàgrima sobre aquella cara, l’orgull i l’expressió masculina de la qual li havien somrigut més d’una vegada. El mariner, molt emocionat, li va presentar els nens perquè els beneís. Finalment, tots es van dir adéu per última vegada amb una mirada llarga carregada de tendresa.

—Sigueu feliços per sempre! —va exclamar l’avi encaminant-se cap al pont.

En mar l’esperava un espectacle singular. El Saint-Ferdinand, lliurat a les flames, cremava amb immenses flamarades. Els mariners, enfeinats a enfonsar el bergantí espanyol, van adonar-se que a bord hi havia un carregament de rom, licor que abundava a l’Othello, i van trobar divertit d’encendre un gran bol de ponx en alta mar. Era un entreteniment prou excusable en una gent a qui la monotonia aparent del mar feia aprofitar totes les ocasions per animar-se la vida. En baixar del bergantí fins a la xalupa del Saint-Ferdinand, equipada amb sis mariners vigorosos, el general, involuntàriament, dividia la seva atenció entre l’incendi del Saint-Ferdinand i la seva filla recolzada en el pirata, tots dos drets a la popa del vaixell. Davant de tants records, en veure onejar el vestit blanc d’Hélène, lleuger com una vela més; en distingir sobre l’oceà aquella figura alta i bonica, prou imposant per dominar-ho tot, incloent-hi el mar, oblidava, amb la despreocupació d’un militar, que navegava sobre la tomba del brau Gómez. Damunt d’ell, una columna immensa de fum planava com un núvol marró, i els raigs del sol que el travessaven per alguns indrets hi llançaven reflexos poètics. Era un segon cel, un pal·li fosc sota el qual brillaven una mena de llànties, i sobre el qual planava l’atzur inalterable del firmament, que semblava mil vegades més bonic gràcies al contrast efímer. Els tons estranys del fum, tan aviat groc com daurat, vermell o negre, fosos vaporosament, cobrien el vaixell, que espetarregava, cruixia i cridava. La flama xiulava en mossegar el cordam, i corria pel vaixell com una sedició popular corre pels carrers de la ciutat. El rom produïa flames blaves que ballaven, com si el geni dels mars agités aquell licor furibund, igual que una mà d’estudiant remenaria el cremat alegre de ponx en una orgia. Però el sol, de llum més potent, gelós d’aquella resplendor insolent, amb els seus raigs a penes deixava veure els colors de l’incendi. Era com un fulard, com un xal que voleiava enmig del torrent de la seva llum. L’Othello recollia, per fugir, la mica de vent que podia pescar en aquella nova direcció, i ara s’inclinava d’un costat, ara de l’altre, com un estel que es gronxa a l’aire. Aquell formós bergantí donava bordades cap al sud; i tan aviat desapareixia de la vista del general, amagat darrere la columna vertical, l’ombra de la qual es projectava fantàsticament sobre l’aigua, com es deixava veure, mostrant-se amb gràcia, fugitiu. Cada cop que Hélène podia veure el seu pare, agitava el mocador per tornar-lo a saludar. Aviat el Saint-Ferdinand es va enfonsar, produint un borbolleig que l’oceà va esborrar immediatament. Aleshores, d’aquella escena només en va quedar un núvol gronxat per la brisa. L’Othello era lluny; la xalupa s’acostava a terra; el núvol es va interposar entre la petita embarcació i el bergantí. L’última vegada que el general va entreveure la seva filla fou a través d’una escletxa del fum onejant. Visió profètica! Tan sols el mocador blanc i el vestit destacaven sobre el fons de bistre. Entre l’aigua verda i el cel blau, el bergantí ni es veia. Hélène només era un punt imperceptible, una línia esvelta, graciosa, un àngel al cel, una idea, un record.

Després de reconstruir la seva fortuna, el marquès va morir, esgotat. Uns quants mesos després d’aquesta mort, el 1833, la marquesa va haver de portar Moïna a prendre les aigües dels Pirineus. La noia capriciosa va voler veure la bellesa de les muntanyes. I a la tornada a les aigües va succeir aquesta escena horrible.

—Déu meu —va dir Moïna—, hem fet ben malament, mare, de no quedar-nos uns quants dies més a la muntanya! S’hi estava molt millor que aquí. ¿Heu sentit els gemecs continuats d’aquest nen maleït i la xerrameca d’aquesta desgraciada que segurament parla en patuès? No he entès ni una paraula del que deia. Quina mena de gent ens han posat de veïns! Ha estat una de les pitjors nits de la meva vida.

—No he sentit res —va respondre la marquesa—; però, estimada criatura, aniré a veure la mestressa i li demanaré l’habitació del costat, així serem soles al pis i no sentirem més soroll. ¿Com et trobes aquest matí? ¿Estàs cansada?

En dir les últimes frases, la marquesa s’havia aixecat per acostar-se al llit de Moïna.

—A veure —va dir buscant la mà de la filla.

—Oh!, deixa’m, mare —va respondre Moïna—, estàs freda.

Amb aquestes paraules, la noia es va regirar sobre el coixí amb un moviment emmurriat, però tan graciós, que una mare difícilment se’n podia ofendre. Llavors, a l’habitació del costat, va ressonar una queixa dolça i prolongada que havia d’esquinçar el cor d’una dona.

—Però si has sentit això durant tota la nit, ¿per què no m’has despertat?, hauríem…

Un gemec més profund que tots els altres va interrompre la marquesa, que va exclamar:

—Hi ha algú que es mor!

I va sortir ràpidament.

—Envia’m la Pauline! —va cridar Moïna—. Em vull vestir.

La marquesa va baixar promptament i va trobar la mestressa al pati, entre unes quantes persones que semblaven escoltar-la amb atenció.

—Senyora, ens heu posat al costat una persona que deu patir molt…

—Ai! No me’n parleu! —va exclamar la mestressa de la fonda—. Ara mateix he fet anar a buscar l’alcalde. Penseu que és una dona, una pobra desventurada que va arribar ahir al vespre, a peu; venia d’Espanya, sense passaport i sense diners. Portava a coll un nen petit que es mor. No he pogut evitar d’admetre-la. Aquest matí he anat personalment a veure-la; perquè ahir, quan va aterrar aquí, em va fer una pena horrorosa. Pobra doneta! Estava allitada amb el nen, i tots dos lluitaven contra la mort. «Senyora», m’ha dit traient-se un anell d’or del dit, «ja només tinc això, preneu-lo per pagar-vos; n’hi haurà prou, no em quedaré gaire més. Pobre petit! Ens morirem junts», ha dit mirant el nen. Li he agafat l’anell, li he preguntat qui era; però de cap manera no m’ha volgut dir el seu nom… Ara he fet anar a buscar el metge i el senyor alcalde.

—Però —va exclamar la marquesa— doneu-li tota l’ajuda que necessiti. Déu meu! Potser tenim temps de salvar-la, encara! Jo pagaré tot el que gasti…

—Ah!, senyora, fa cara de ser molt orgullosa, no sé si ho voldrà.

—Vaig a veure-la…

I la marquesa va pujar immediatament a la cambra de la desconeguda, sense pensar en el mal que la seva visió podia causar-li en un moment en què deien que s’estava morint, ja que encara portava dol. La marquesa va empal·lidir en veure la moribunda. Tot i els sofriments horribles que havien alterat la bella fesomia d’Hélène, va reconèixer la seva filla gran. Veient una dona vestida de negre, Hélène es va incorporar, llançà un crit de terror, i es va deixar caure lentament sobre el llit quan, en aquella dona, va retrobar la mare.

—Filla meva! —va dir la senyora d’Aiglemont—. ¿Què us cal? Pauline…! Moïna…!

—Ja no em cal res —va respondre Hélène amb veu feble—. Esperava tornar a veure el pare; però el vostre dol m’anuncia…

No va acabar; va estrènyer el nen contra el cor com per fer-li escalfor, li va fer un petó al front i va dirigir a la mare una mirada on encara es llegia el retret, tot i que temperat pel perdó. La marquesa no va voler veure el retret; va oblidar que Hélène era una criatura concebuda un dia entre llàgrimes i desesperació, la filla del deure, una nena que havia estat causa de la infelicitat més gran; va avançar amb dolçor cap a la seva filla gran, recordant només que Hélène havia estat la primera a fer-li conèixer els plaers de la maternitat. Els ulls de la mare eren plens de llàgrimes; i, en abraçar la filla, va exclamar:

—Hélène, filla meva…

Hélène callava. Acabava d’aspirar l’últim sospir del seu últim fill.

En aquell moment van entrar Moïna, Pauline, la criada, la mestressa i un metge. La marquesa tenia la mà glaçada de la noia entre les seves, i la contemplava amb una desesperació sincera. Exasperada per la desgràcia, la vídua del marí, que acabava d’escapar-se d’un naufragi salvant tan sols un nen de tota la seva preciosa família, va dir amb una veu horrible a la mare:

—Tot això és obra vostra! Si haguéssiu estat per a mi el que…

—Moïna, sortiu, sortiu tots! —va cridar la senyora d’Aiglemont ofegant la veu d’Hélène amb l’esclat de la seva.

—Per pietat, filla meva —va continuar—, en aquest moment no tornem als combats tristos…

—Ja callo —va respondre Hélène fent un esforç sobrenatural—. Sóc mare, sé que Moïna no ha de… ¿On és la criatura?

Moïna va entrar, empesa per la curiositat.

—Germana meva —va dir aquella nena consentida—, el metge…

—Tot és inútil —va continuar Hélène—. Ah! Per què no em vaig morir als setze anys, quan volia matar-me! La felicitat no es troba mai fora de les lleis… Moïna… tu…

Va morir inclinant el cap sobre el del seu fill, que havia abraçat convulsivament.

—Sens dubte, la teva germana volia dir-te, Moïna —va continuar la senyora d’Aiglemont, quan va tornar a la seva habitació, on va rompre a plorar—, que la felicitat d’una noia no es troba mai en una vida novel·lesca, fora de les idees establertes, i, sobretot, lluny de la mare.