10

Els núvols negres feien que semblés el capvespre, però la neu —una neu fina, com sucre de pastisser escampat pel camp, tenia una peculiar lluïssor. Havíem passat de llarg el trencall que anava a casa de la Nanette i ens havíem endinsat en les muntanyes per un camí de terra força fons. Anava cap a l’esquerra i tirava muntanya avall. De sobte el pendent es féu més pronunciat.

—Aparca aquí —va dir la Justine.

Vaig aturar el cotxe.

Uns metres més endavant, el camí s’elevava una mica, i després s’enfonsava de nou. Més endavant tornava a aparèixer, sense pendent ara, entre dues fileres de cases de tova atrotinades, molt velles. D’algunes d’elles s’enlairava una fina columna de fum, per a dissoldre’s en el vent. Les gallines corrien en uns espais on havien posat valles sense to ni so. Hi havia un ase dret en el vent, immòbil com una estàtua. De sobte una manta multicolor va picar contra el costat d’una casa.

Darrere nostre, a banda i banda, i també darrere el poblet, hi havia uns boscos molt espessos; els arbres s’enlairaven vers els cims, i els cims eren perduts en la neu i els núvols, molt remots. Però al lloc on hi havia les casetes d’una i dues habitacions, només hi vaig veure un arbre, i era un esquelet torçat en una desesperació morta.

Hi havia gent vivint allí. No se’ls veia, però se sabia que hi eren. Ni la neu no s’agafava a aquella terra erma, polsosa, plena de rocs.

—Ningú no ens molestarà aquí —va dir la Justine—. Ningú no hi passa mai, per aquest camí. Només uns quants cotxes a l’estiu, però cap a l’hivern.

—Però hi ha gent allí a baix.

—Sí.

—I com hi van, al poble?

—No hi van.

La vaig mirar i a l’instant érem arrapats l’un amb l’altre. Era una espècie de baralla salvatge.

—El seient del darrere, Ken. El seient del darrere.

Vam pujar, ensopegant amb el repenjador del seient de davant, lluitant encara per apropar-nos, i vaig veure els seus ulls, la mirada equívoca, calenta, i la ferida vermella que era la seva boca, i em vaig adonar que el whisky havia caigut del seient de davant i es vessava lentament, però tant me feia. No m’importava res. Només la Justine.

Com animals. No vam parlar. Ella feia sons animals, i suposo que jo també. El cap se li tombà enrere amb una espècie d’agonia, els cabells ros platí tenien un desordre salvatge, la boca era obscena i es mostrava a punt amb feresa. Li vaig esquinçar les calces negres.

—Tant és. Només…

Em va clavar les ungles a l’esquena, i la música s’inflava i s’inflava com un globus i el whisky encara degotava. Ella féu en un espanyol xiuxiuejat:

—Deprisa! Deprisa! Cómo me gusta! Deprisa!

El globus va explotar.

Després d’uns instants tot era silenci, excepte un anunci de la ràdio, on un locutor dissertava seriosament sobre l’home primitiu i les glàndules que segreguen la suor, i el fabulós descobriment d’un fantàstic desodorant per les aixelles.

La Justine havia cridat una mica. Ho havia fet en espanyol, i havia dit una paraula que sonava com morir. Em semblava que era alguna cosa relacionada amb la mort. Em vaig preguntar què havia dit.

Ens vam quedar allí ajaguts. Era una criatura fantàstica, i em vaig adonar que era el que sempre havia desitjat.

I no volia perdre-la, mai. Aquest pensament era primordial. No l’havia de perdre mai. Li tenia agafats fortament els dos canells.

La seva expressió era estranya, com de tristesa. Es va separar, em fregà lleugerament els llavis amb els seus, es tombà per damunt del seient de davant i agafà l’ampolla. Encara en quedava una quarta part. En va beure, i es repenjà al seient tot mirant-me.

—M’estimes —digué.

—Sí.

—Jo també.

No sé com expressar-me, però la seva manera de dir-m’ho m’alegrava i alhora em feia mal. La seva veu era suau, agradable, i cada paraula se’m clavava dolçament, i jo sabia que no havia de perdre-la. Mai no m’havia sentit així. Era una necessitat incontrolable, salvatge. Abraçar tot el que es referia a ella, tenir-la sempre, saber-ho tot sobre ella. L’amor, per a mi, sempre havia estat només una paraula.

I ara sabia que era molt més. Vaig provar de dir-li-ho.

M’escoltà i no va dir res fins que vaig acabar. I llavors digué:

—Em passa el mateix.

—Què has dit, quan parlaves en espanyol?

—No era espanyol. Era mexicà.

—Mexicà?

—Sí.

—I què has dit?

Em va tocar la cara amb la punta dels dits. Els seus ulls eren amagats darrere unes llargues pestanyes. Ja tornava a tenir color a les galtes.

—Volia que t’afanyessis. La primera vegada era… no sé com dir-ho. Et deia que m’agradava molt.

—Has dit alguna cosa més.

Va obrir els ulls, i em mirava sòbriament.

—No. No m’ho preguntis.

—Era una cosa com morir. Una cosa així.

—No m’ho preguntis.

—Si et plau.

—Volia que tu… escolta, Ken, t’agraden els meus cabells?

—Sí.

Em besà la mà.

—Justine, què has dit, abans?

Va parlar amb els llavis fregant el revés de la meva mà.

—T’he demanat que em matessis.

Érem allí asseguts. I llavors ella digué:

—No en parlem més, d’això. Asseu-te, i mira allà dalt. De pressa, Ken.

Vaig mirar on ella assenyalava. Nevava una mica més fort, però encara podia veure les cases de tova. Una de les portes s’havia obert i una dona grassa, amb aspecte de nativa, n’havia sortit. Es quedà dreta davant la porta —era una dona immensa— i portava una manta vermella. Tenia els cabells d’allò més negre, lligats darrere el cap. Estava donant menjar a les seves gallines, donant-los el gra que portava en el davantal. Als canells hi portava joies de color platejat i turquesa.

—Veus aquella dona? —digué la Justine.

—Sí.

—Viu allí —continuà ella—. Dóna menjar a les gallines.

—Sí.

—Mira-te-la bé.

—No m’hi veig massa.

—És la meva mare.

Vaig clavar la mirada en la dona enorme que duia la manta vermella, i vaig observar com donava menjar a les gallines en la neu. Llançà el darrer grapat de blat de moro, mirà el cel, es fregà les mans en el davantal i caminà com un ànec cap a la casa de tova. La porta es va tancar.

La Justine digué:

—Sí, Ken. És la meva mare. I en Carl Shroeder era el meu pare. Ho entens?

—Para de fer brometes.

—Ho dic seriosament. Ella és la meva mare, de debò. T’ho havia de dir.

Vaig mirar fixament la casa de tova a través de la neu, que queia cada vegada amb més intensitat. Ara i adés el vent produïa ràfegues que m’amagaven la casa.

Vaig mirar la Justine.

—Mira, Ken. Mira aquí.

Se m’acostà, s’apartà els cabells amb una mà i els mantingué contra el cap.

—Mira-ho des de més a prop, Ken.

Vaig fer el que em deia. Es podia veure l’arrel dels cabells, i eren de color negre.

—No me’ls he tenyit darrerament, i no ho he fet perquè volia que ho sabessis. Els meus cabells són negres, Ken. Molt negres.

—O sigui que en Carl era… I aquella dona d’allí, ets la seva filla de debò?

—Sí. Encara m’estimes?

Esperava. Esperava com ho faria una nena petita. Potser es pensava que la tiraria a fora, a la neu.

No vaig dir res. El vent i la neu eren més forts ara, i la música sonava suaument, emergint de la ràdio. La vaig abraçar i li vaig dir que no importava, que res no importava, i s’agità mentre se m’acostava, despullada. Els seus ulls eren molt oberts i inexpressius. Però eren plens de llàgrimes.

Li vaig besar els pits, mentre li deia una volta i una altra que això no m’importaria mai.

Ella xiuxiuejà:

—Ken!

Estava espantada, i llavors vaig sentir un soroll i vaig notar l’ombra.

—Ken!

Em vaig girar del tot. L’Elmer Nash era a la finestra del cotxe, mirant-nos amb ulls brillants. Va renegar, i digué alguna cosa sobre la Nanette.

Un moment em vaig sentir ridícul. M’havia tret els pantalons, i era allí assegut en calçotets.

—Vaig a buscar la policia, McCall!

Vaig obrir la porta de bat a bat i vaig sortir a fora, enmig de la neu i el vent. En Nash es va girar i va començar a córrer, allunyant-se del cotxe. Vaig fer tres salts i el vaig atacar. Ell caigué de genolls i es girà cap a mi, i em picava el cap amb totes dues mans. Ens vam aixecar, trontollament, relliscant en la neu, i vam tornar a caure més a prop del meu cotxe.

Jo ja havia tastat l’enorme força d’aquest home, i vaig procurar anar amb compte aquesta vegada. Però amb tot semblava pitjor del que havia estat al matí al garatge. Encara renegava, però no se l’entenia de res. No portava guants, ara. Només una camisa grisa, gruixuda, pantalons de pana, i botes altes de pell.

Vaig sentir que la Justine cridava alguna cosa des del cotxe.

Em donà un senyor cop al costat del cap, i el seu rostre s’animà. Després em donà tot un seguit de cops de puny que em feren recular. Vaig relliscar fins a passar el cotxe, incapaç de mantenir l’equilibri. La neu cobria lleugerament el camí de terra, i relliscava molt. Anà per mi com un brau, corrent amb el cap baix. Vaig deixar que s’acostés, em vaig plantar, i li vaig pegar amb el puny dret. No s’ho esperava, i li vaig colpejar la gorja. Vaig creure que el tenia.

Va moure el cap mentre jo l’atacava de nou. N’hi vaig donar tres de bons al cor, però llavors es va retornar. Se’m va acostar de sobte, va saltar, i els seus peus eren al meu pit i a l’engonal.

El dolor era com una llum blanca. Em vaig doblegar i vaig caure, tot relliscant enrere a través del camí, en una cuneta. No em podia moure. Vaig restar allí estirat, gemegant. Sentia com si m’hagués destrossat el pit; tenia tot de nusos als intestins. Mai no havia sentit tant dolor.

Vaig provar de posar-me dret, enfonsant els dits a la neu i al fang, mentre la neu i el vent em fuetejaven.

En Nash es va girar i es va dirigir cap al centre del camí. Relliscava a cada pas, amb les botes de pell.

I llavors vaig veure la Justine al volant del descapotable. El motor donà senyals de vida i el cotxe va sortir disparat endavant. Ella tornava a cridar alguna cosa.

—Justine! Atura’t!

El vent em tornà les paraules, immerses en el so del motor del cotxe. Vaig provar d’anar cap en Nash, però no em podia moure.

Ell s’aturà, aixecà les mans, i cridà, just quan el descapotable el va embestir de ple. Els seus crits es van dissoldre en el vent i el vaig veure com queia, tirat enrere per l’impacte del cotxe. Però el cotxe va tornar, amb els pneumàtics mossegant el terra, i el tornà a embestir. Aquesta vegada va desaparèixer sota el para-xocs, com un ninot. Ella li va fer passar el cotxe pel damunt.

Vaig sentir com frenava, i vaig veure com el cotxe patinava lateralment i se n’anava a la cuneta, on s’aturà. Em vaig aixecar com vaig poder, vaig creuar el camí tot trontollejant, i vaig mirar l’Elmer Nash.

Tenia el cap aixafat. No es distingia cap tret del seu rostre. Només hi havia una massa blanca i vermella sobre la neu. El seu pit era obert de dalt a baix, les costelles esberlades en sortien com si fossin bigues trencades, i la sang fosca es barrejava amb la sang de color vermell viu que provenia dels pulmons rebentats.

Em vaig agenollar en el camí.

—Nash! Nash!

La vaig sentir córrer. S’aturà al meu costat. La vaig notar allí aturada, abans de veure els seus peus.

—En Nash —vaig dir.

Era mort. Jo sabia que era mort. I no m’ho podia creure. No m’ho volia creure. I vaig restar allí agenollat, contemplant la massa morta que era un cos destrossat sobre el camí fred, que s’anava tenyint de vermell.

—Ken —va dir ella baixet.

Jo continuava mirant.

—Ken.

La vaig mirar.

—No et preocupis, Ken. No passa res. T’ho explicaré. Jo ho volia així. És perfecte. Creu-me, tot va molt bé.

La mirava. Seguia allí agenollat, aguantant-me amb una mà al camí, al costat del cos. No podia apartar la seva mirada. I ella em contemplava, sòbriament. I jo em vaig adonar que les coses havien d’anar així, des del començament; sempre hi havien tendit.

Em mirava sòbriament, parpellejant quan el vent va bufar al camí arrossegant la neu. La meva mà dreta, sobre el camí, era calenta. Vaig mirar, i estava coberta de sang. Em vaig posar dret de cop, tot mirant-me fixament la mà.