7

Qui fos va trucar a la porta fluixet.

Em vaig sentir culpable i atrapat. Vaig córrer cap al llit, tot pensant un lloc on amagar la fotografia; la vaig col·locar dins el llibre del Zen.

—Qui hi ha?

La porta s’obrí de bat a bat.

—Sóc jo, rei. Ara que me’n recordo, ni tan sols ens hem fet un petó en saludar-nos.

La Nanette entrà a l’habitació. Encara estava més borratxa que abans. I jo només podia pensar en la Justine. La fotografia havia remogut alguna cosa que jo havia experimentat des que l’havia coneguda, feia només una estona.

La Nanette encara portava la bata carmesí.

—A més —digué amb veu pastosa—. Hauries de menjar alguna cosa, Ken. Jo no baixaré a sopar aquest vespre. Estic massa emplastrada per parlar. Sí, sí que ho estic. Però tu baixa i agafa alguna cosa. Sóc una bona amfitriona, sí senyor.

Va començar a trontollar i la vaig agafar. Va caure damunt meu, tot mirant-me. Aixecà una mà i em passà un dit pels llavis.

—Has estat molt amable en venir, Ken. He estat molt sola. Gairebé vam tenir un afer, oi? Hi tornem?

I jo estava pensant en la Justine quan la que tenia els diners era la Nanette. I jo havia vingut per això. I, per a acabar-ho d’adobar, la Nanette era embafadora, i no aguanto les femelles embafadores.

McCall, vaig pensar, estàs perdent punts. Au vinga, McCall. Queda bé!

—En què penses, Ken?

—En tu.

—Això és molt agradable.

El seu alè em va asfixiar. Feia molta pudor de ginebra.

—Ken, ja sé què estàs pensant. Que no hauria de fer això, al cap de set dies de la mort d’en Carl.

Vaig arronsar les espatlles. Es va quedar abraçada a mi, els seus malucs en contacte amb el meu cos. Tenia els ulls negats de llàgrimes, potser estava somiant. Semblava que tan aviat entenia què estava passant com no. Realment la podia veure recordar i oblidar-se’n, adonar-se del que passava i allunyar-se altra volta cap el lloc on ella passava moltes estones ara.

—Sóc lliure —digué—. A la fi sóc lliure, saps?

—No. No ho crec.

Es tombà de sobte i esternudà. La va fer trontollar de mala manera, i es tornà a agafar a mi. Em tornà a mirar.

—En Carl em va deixar força diners, saps? No tants com hauria d’haver-me’n deixat, perquè va fer el que va poder per gastar-los. Però Déu n’hi do. Sí, n’hi ha molts. O sigui que en aquest aspecte també sóc lliure. Ho veus?

—Me n’alegro per tu, Nanette.

Ella parpellejà i em va mirar.

—Ho dius de debò?

—Ja saps que sí, Nanette.

Li vaig acariciar l’esquena, als braços. I pensava en la Justine.

Ella va dir:

—I sobre el pare d’en Carl, en Jack. Va estar molt temps entrant i sortint dels sanatoris. En Carl va fer que li deixés tot, ja fa força temps. Però n’ha tingut bona cura.

—En Carl em va dir que era mort.

—Sí. Ell ho volia així. Jo mai no feia massa preguntes a en Carl. No era prudent. Ell volia que el seu pare fos mort, o sigui que va dir a tothom que ho era. I la veritat és que en Jack és mort, almenys en alguns aspectes.

Per un instant vaig pensar que es posaria a plorar, però no ho va fer. I la seva mirada tenia de sobte alguna cosa de salvatge.

—Ja no ho aguanto! —digué. Es llançà contra mi i m’agafà—. Aquest vell tocat del bolet! No puc més!

Li vaig acariciar l’esquena.

—Ets més maca que abans.

—Mentider!

Va prémer el seu cos contra el meu, i aixecà la mirada, somrient.

—Besa’m, Ken.

La vaig besar. Em respongué una mica salvatgement uns moments, i després es va retirar i em tornà a mirar.

—Espera que estigui serena, Ken.

La vaig fer acostar. Ella negà amb el cap.

—Ken —digué—, tingues cura amb la Justine. No t’hi acostis, ho sents? Va de veres.

—I qui és, la Justine?

—Bé prou que ho saps, qui és! No t’hi acostis.

—Volia dir que quina relació té amb tu.

Va fer una pausa i mogué les espatlles per allunyar-se de mi.

—La Justine és un parent llunyà. Serà millor que em vagi a estirar una mica. Ja ens veurem.

Féu cap a la porta. La vaig seguir. Això no havia pas acabat bé. De sobte es va tombar.

—Gràcies per venir —digué—. Quan vaig rebre el telegrama, vaig saber que ho havia encertat.

—Què vols dir?

—Ja sé per què has vingut. Sé que en Carl t’ho va demanar, oi? I quant et va pagar perquè t’ocupessis de mi? No necessito que s’ocupin de mi.

—No és pas això. Però potser sí que necessites que algú estigui per tu. T’has equivocat. Jo només volia…

—Prou, Ken. Et pots quedar tant temps com vulguis, però atura això.

—Nanette, nena. T’equivoques com mai.

—Molt bé. M’equivoco, doncs.

Em vaig esforçar i la vaig tornar a besar. Se’m va acostar i va passejar els dits pel darrere del meu coll.

—Molt bé, noi —digué, i se’n va anar.

Vaig tancar la porta i em vaig quedar dret allí, rosegant-me l’interior de la galta. Llavors vaig encendre una cigarreta i em vaig posar a renegar sense aixecar la veu, però molt durament.

Havia deixat escapar una bona oportunitat. Sí senyor, ho havia fet jo tot sol. No em podia dominar. Volia els diners com mai no havia volgut res. I l’única manera d’obtenir-los era d’aconseguir primer la Nanette. Això era obvi.

Sigues pràctic, vaig pensar. Casa-t’hi. És l’única manera. Treu-la d’aquest merder i tornarà a ser bonica. De fet ja ho és ara, de bonica.

Però ho sap. Sap que en Carl em va enviar aquí.

I què, que ho sàpiga? Potser encara ho podria aprofitar. Podria dir-li que em va enviar a buscar, que jo ja sabia que era mort, i que sempre l’havia desitjada.

Vaig apagar la cigarreta en el cendrer del costat del llit, al damunt de la tauleta de nit. No; era massa directe. No ho estava enfocant bé. Aquell lloc em tenia tot trasbalsat. Maleïda Justine.

Em vaig servir un altre vas i me’l vaig beure.

Era dret allí, i no sé com m’aguantava encara, amb la foto de la Justine a les mans, contemplant-la. Vaig tornar-la a desar dins del llibre i me’n vaig anar a baix. Quan era a mig camí, vaig sentir sonar el telèfon. Algú s’hi va posar. La Justine.

Jo era al primer replà quan ella s’apropà a les escales. Em va veure i es va aturar.

—Ken? Et demanen al telèfon.

—Qui em demana?

Va negar amb el cap.

Vaig anar corrents escales avall. Ella era repenjada a la paret al capdavall de les escales i em mirava.

—Que t’ha agradat la foto, Ken?

—Sí.

—Ja m’ho pensava.

Es va girar i va començar a pujar les escales.

Vaig anar cap a la llar de foc encesa. En agafar el telèfon de damunt de la lleixa, la meva mà tremolava una mica.

—Hola?

Era l’advocat, Devlin P. Montgomery. Trucava des de Truth of Consequences, des d’una cabina. Va començar a parlar de pressa i força alt. Tenia una veu suau i fonda, i era parlador.

—És vostè en McCall?

—Això mateix.

—Kenneth McCall?

—Sí.

—Aquí Montgomery. La meva secretària m’ha telefonat. M’ha dit que ha passat per l’oficina. Li vaig dir que m’avisés. Agafo el cotxe per tornar a Albuquerque.

—Deu ser difícil, per l’estat de les carreteres.

—Fastigós. Vull parlar amb vostè demà a primera hora del matí, senyor McCall.

—Molt bé. El vindré a veure.

—Tindrà els seus dos mil.

—Oh?

—És el que vol, no?

—No l’entenc.

—No cal que s’hi amoïni, senyor McCall. Sé el que cal saber de vostè.

—Molt bé.

Tenia una mena de sensació a l’estómac. Una sensació desagradable.

—On s’està, senyor McCàll?

—Aquí mateix, Montgomery.

—Em referia a quin hotel.

—Res d’hotel. M’estic aquí mateix.

—No crec que sigui prudent.

—Ho sento.

—Escolti, McCall. Agafi una habitació en un hotel. Li’n puc suggerir un de molt bo. És…

—Ja li he dit que m’estic aquí. Amb la Nanette.

Va restar pensatiu un moment. El sentia respirar.

—I ara escolti’m, McCall. Ella està molt confusa. Pot ser difícil.

—Molt bé. No pateixi.

Pausa.

—Com vulgui —digué—. Vingui’m a veure demà al matí, primera cosa. Diguem per allà a les nou.

Vaig començar una frase d’aquelles que queden bé. Ell ja havia penjat. Vaig posar l’auricular al seu lloc i vaig tornar al vestíbul.

—Ken?

Era la Justine. Estava inclinada damunt de la barana, i em mirava somrient. Els seus pits, sota el jersei prim i ajustat, sobresortien damunt de la barana. El somriure desaparegué.

—T’he preparat una mica de menjar. És en una safata, a l’habitació gran que hi ha allí.

—Gràcies.

Va començar a rossolar barana avall, tot mirant-me, amb la cabellera ros pàl·lid damunt les espatlles.

Llavors s’aturà altra volta.

—La Nanette t’ha vingut a veure a la teva habitació —digué.

—Sí.

Em vaig acostar a les escales. Ara érem cara a cara. Ella estava xiuxiuejant.

—I què t’ha dit?

—Que m’allunyés de tu.

—I ho faràs?

—Faré què?

—Allunyar-te de mi.

Va allargar la mà i me la va posar a la galta. Una mà molt freda.

Vaig sentir un tac-tac suau. El vell va aparèixer al peu de les escales. Ara portava una túnica blanca de pana. S’aturà i ens mirà a la llum tènue del petit canelobre del corredor. El seu rostre no tenia cap expressió. Estava mastegant alguna cosa, potser xiclet. Va mirar a una altra banda i el tac-tac s’allunyà, ell sempre inclinat damunt del bastó. Va tombar a l’esquerra, va sortir de la sala i va desaparèixer en una habitació fosca.

—Pobre Jack! —digué la Justine.

Encara em tenia la mà a la galta.

Vaig aixecar la meva i la hi vaig tocar, i després la vaig agafar pel canell.

—Ken —digué ella—. Vés a menjar alguna cosa.

Va retirar la mà.

Era com un somni, un somni esbojarrat. Jo la tenia molt present en la fotografia, despullada i mirant-me.

Em vaig girar.

—Ens veurem d’aquí a una estona —digué ella.

Se’n va tornar escales amunt.

A l’altra habitació només hi havia un llum encès. Il·luminava amb una claror groguenca una cadira de pell, molt ampla. Al davant de la cadira hi havia una tauleta de cafè, amb una safata tapada amb un tovalló.

Després d’acostar-m’hi i seure vaig encendre una cigarreta.

Per què en Montgomery s’havia pres la molèstia de telefonar-me? La seva secretària devia haver-li dit que jo havia telefonat al matí. I per què el preocupava que jo m’estigués aquí?

Es tornà a sentir música, que venia de qui sap on, impregnant l’atmosfera d’una estranya emoció.

Era molt suau, molt distant.

Vaig mirar la safata i la vaig destapar. Hi havia cafè en una tassa de plata, un bistec petit que feia cara de ser molt tendre, patates al forn, pèsols, blat de moro i un pastís de poma.

Vaig mirar l’habitació.

Només la música com a fons. El silenci, trencat només pels espetecs ocasionals que provenien de la gran llar de foc. Un tronc molt gros cremava lentament. Els llums d’oli, que eren de vidre, parpellejaven en les tovalles, i llançaven llampecs de llum a través de les bigues grosses i pesades del sostre. Se sentia el so del vent a fora, i la remor de la neu contra la casa.

Havia de menjar. Vaig agafar el tovalló i em vaig aturar.

Hi havia una altra fotografia Polaroid a sota. Era un primer pla. Només la cara, amb la boca exuberant i els ulls fixats en mi. La boca estava una mica entreoberta, i les parpelles una mica tancades. Semblava estar suplicant que li fes un petó, o alguna cosa més, i era un dels retrats més sexy que jo havia vist mai.

Em vaig quedar mirant fixament el bistec, però va passar molta estona abans que tingués esma de menjar res. I llavors el menjar ja era fred.

Aquella nit em van enxampar.

N’hi havia a tot arreu, i tots em volien enxampar. Jo sabia que em volien matar. Vaig córrer i córrer tota la nit, mirant d’esquivar-los. Sentia el seu alè calent damunt meu. A vegades les seves mans em fregaven l’esquena, amb els dits engrapant. No parlaven. Jo no sabia pas qui eren, només sabia que els n’havia fet alguna. Sabia que mereixia que m’atrapessin. Tenia pànic. A vegades m’envoltaven, i se m’acostaven des de tots els cantons, amb la mirada encesa. Només podia evadir-los si saltava per damunt seu. I els meus salts eren cada vegada més baixos. No ho tenia gens clar.

Em vaig despertar amarat de suor.

A la fi em vaig adormir, però no va ser un son profund.