5

—Ken —digué la Nanette—. Vine aquí i asseu-te al meu costat. Fa tant de temps que no ens veiem!

Vaig anar al sofà i vaig seure al seu costat. Se sentia pudor de ginebra. Portava una bata molt cara, de color carmesí amb tires negres i daurades. Quasi era transparent. No hi duia res, a sota, i el seu aspecte no semblava importar-li gens ni mica. Era com si es pensés que no tenia cos. I no era pas veritat. El tenia fi i esvelt. I aquella estranyesa que jo havia notat només se li veia en la seva cara, els ulls desviats, el rictus amarg dels llavis, la pal·lidesa malsana.

Em vaig recordar de sobte de la meva missió.

El McCall de sempre, sense escrúpols, sense cor.

Però llavors no em sentia pas sense cor. Era una sensació de preocupació, de sorpresa.

—Com estàs, Ken?

Vaig sentir una remor de passes darrere meu, una espècie d’arrossegament, uns copets i, simultàniament, una rialla seca, forçada, com la remor de fulles seques en el vent.

Em vaig girar.

Hi havia un home molt vell, dret, que ens mirava amb ulls lleganyosos; el seu cos pansit i els seus trets arrugats eren inclinats damunt d’un bastó negre. Portava una roba neta i planxada però ridícula: un conjunt taronja-marronós de tela de gavardina, amb una camisa de seda blanca i una corbata també blanca. Semblava que havia sortit d’un llibre d’historietes, i que només li faltava una bomba, o una agulla hipodèrmica, per a completar l’efecte.

La rialla s’aturà.

—Què, noi, ja te l’has tirada? —digué el vell. Tenia una veu de pardal malalt. La vivacitat dels seus ulls desapareixia a estones, com la flama d’una espelma en el vent.

—Fot el camp d’aquí, Jack! —digué la Nanette. Va colpejar el sofà amb la mà—. Fora d’aquí!

El vell va picar el terra amb el bastó.

—M’has d’explicar com ha anat, noi —digué com si se li acabés l’aire—. Intercanviarem històries. Jo en tinc algunes de molt bones. M’has d’explicar com ha anat.

—Jack. Fora d’aquí.

El vell la mirà i féu una ganyota. Llavors es va girar i va sortir de l’habitació. Tenia les cames rígides, i necessitava el bastó per caminar. Va sortir per la mateixa porta que l’altre home.

La Nanette va posar breument la mà al damunt de la meva.

—Ho sento, Ken. És el pare d’en Carl. No el coneixies.

Em va sorprendre molt.

—Em pensava que era mort. En Carl va dir que ho era…

Encara estava mirant la porta per on havia desaparegut l’home.

—Tothom s’ho va pensar. Ara ja ho saps. —Sospirà—. En Carl… però ara no en vull parlar, Ken. No me’n parlis, ara.

No m’estava pas mirant.

—Estigues tranquil·la —vaig dir—. Ara ja sóc aquí, i vull que estiguis tranquil·la.

—Això és fàcil de dir.

—I qui era l’altre home?

—L’Elmer? Ja fa molt temps que treballa aquí. —Va fer una pausa i em vaig pensar que ja no continuaria. Semblava estar pensant en alguna cosa.

—El seu pare va treballar per a en Jack. L’Elmer Nash gairebé és de la família.

—Ja ho entenc.

—Es cuida de la casa. Si no ho fes, tot es podriria. No ha tingut mai a ningú. Només a nosaltres, suposo. I té una actitud… bé, una actitud protectora. Ja m’entens.

—No gaire.

Es va remoure en el sofà. Encara no em mirava. Jo vaig desviar la mirada. Ella digué:

—L’Elmer treballa moltíssim. No havia vist mai una cosa així. Té devoció pel treball. Li encanta caçar. Es coneix el país millor que ningú. T’estic explicant tot això perquè penso que ho has de saber. El veuràs voltar per la casa. Ja saps què vull dir. És un treballador incansable, i tan fort!

La vaig mirar ràpidament. I ella desvià la mirada. Tenia la impressió que m’havia estat observant. No sabia què fer ni què pensar. Estava molt confús. Vaig tornar a sentir la necessitat de fugir d’allí tan de pressa com pogués. Era una necessitat urgent, però vaig restar allí assegut.

La Nanette va girar la cara tot mirant fixament la paret que tenia al davant, i va començar a murmurar alguna cosa. Vaig copsar alguna paraula. Estava renegant.

Es va tombar cap a mi altra volta. Bé, almenys la seva cara. Els ulls continuaven fixos en un racó de l’habitació. Era enervant.

—Estic borratxa —digué—. Del tot fotuda. No puc pas parlar de res. Busca la Justine. Ella et dirà quina és la teva habitació. Reposa una mica.

—Molt bé.

Em va mirar per primera vegada. I la seva mirada em recordà un conill espantat. La va desviar.

—Ja sé per què has vingut —digué—. No servirà de res.

—Què vols dir?

No digué res. Vaig provar de fer-la parlar, però no me’n vaig sortir. La vaig observar. Les cames llargues. El triangle al pubis. El ventre. Els pits. La cara. Ara tenia els ulls tancats. Tenia un manyoc de cabells a la boca, i els estava rosegant.

Hi havia una vànova blanca i peluda als peus del sofà. La hi vaig estendre al damunt. Va semblar que retrocedia.

—Oblida-ho, Ken. Ho faràs?

Vaig sortir de l’habitació. Quan era sota l’arcada que comunicava amb l’altra cambra, em vaig girar i la vaig mirar. Plorava.

La noia era asseguda als graons que comunicaven la sala amb aquesta habitació.

—Has conegut el vell aligot —digué—. Ho hagués pogut evitar, però he pensat que seria millor que el coneguessis.

—Bé. La Nanette m’ha dit que m’ensenyaries on és la meva habitació. Estic mort.

Es va aixecar i em mirà fixament.

—I no tens curiositat per saber qui sóc, senyor McCall?

—Si et plau, digue’m Ken.

—No tens curiositat?

Se’m va acostar, em posà una mà al braç i me’l va prémer una mica. Va aixecar el cap per mirar-me, i es va passejar la llengua pel llavi inferior, lentament. Va parlar molt baixet.

—No tens gens de curiositat?

—Sí.

No va pas somriure.

—M’agrades, Ken —va dir—. No t’ho diré pas, encara. No et diré qui sóc.

No vaig dir res, ni ella tampoc. Ens vam quedar allí, drets. De sobte va doblegar el genoll i em tocà la cama. Em va deixar anar el braç, es va girar, i començà a caminar.

—Anem —va dir—. T’ensenyaré el pis de dalt.

La vaig seguir. Se sentia el vent a fora. Semblava que era molt lluny.

Ella taral·lejava baixet. Jo no podia apartar la mirada del seu cos.

Es va aturar en el primer replà i es va girar, amb una mà damunt del passamà de caoba, molt ben envernissat. Em va mirar sòbriament ben bé cinc segons. Llavors es va tornar a girar i va seguir escales amunt, sense parar de taral·lejar.

—Ja hi som —va dir—. L’habitació dels hostes.

Va aguantar la porta oberta, i jo vaig entrar ràpidament a l’habitació.

—L’he netejada —digué ella—. Hi havia molta pols, saps? no es fa servir gaire.

—Gràcies.

—No tens cap maleta?

—Una, però és al cotxe. L’aniré a buscar més tard.

—Una i prou? Però tu et quedes, oi?

Per primera vegada vaig notar un to d’urgència en la seva veu. O potser era por.

—Em penso que sí. M’he fet enviar més coses.

Va semblar que això la tranquil·litzava.

—Ja sabia que vindries —digué—. Tenia ganes de conèixer-te. Eres un bon amic d’en Carl.

—Sí.

—I per què no em dius Justine?

—Molt bé, Justine.

—Gràcies, Ken. M’agrada la manera com dius el meu nom.

—Millor.

Es va tirar el jersei avall, molt ajustat damunt dels pits. Els llavis vermells eren exuberants. Em mirava. I no es va moure. Es va quedar allí, mirant-me.

—Què passa, Ken?

—Res.

—Molt bé. Escolta, si em necessites, sóc per aquí. Sempre sóc per aquí. D’acord?

—Molt bé. Justine, com se la va agafar, la Nanette, la mort d’en Carl?

—Estàs pensant en ella?

—No. Bé, sí. M’agradaria de saber-ho.

—Bé. Ja t’ho explicaré més tard. Per què no et banyes? Necessites reposar, se’t veu.

Es va girar i va tancar la porta. La vaig sentir anar escales avall, taral·lejant.

Vaig mirar l’habitació.