13

La fi. Es reconeix fàcilment. És una sensació i un gust, és negra i molt pesant. Baixa des del cap i escampa els tentacles pel teu cos i clava unes ungles llargues i brutes al teu cor. Put com les escombraries quan cremen. La fi.

Vaig passar tota la nit assegut, amb els llums encesos, esperant.

A dos quarts de vuit del mati, tornava a ésser a Tampa, fent tractes per aconseguir un altre cotxe. Vaig haver d’escriure un taló i utilitzar el meu nom, però això els alentiria una mica, si es movien avui. Aquesta fracció era la que jo necessitava. Era un cotxe Ford gris i rovellat, com els que hi ha a centenars a les carreteres.

Ja era molt lluny quan vaig recordar la pistola que havia deixat al meu cotxe. L’havia de tenir, era una obsessió. Vaig tornar enrera, li vaig dir a l’home que tenia algunes coses al cotxe.

—Molt bé —digué.

La guantera era buida. Vaig anar a trobar-lo. Era un tipus d’ulls cervesosos i aspecte tronat, que duia un conjunt que havia estat planxat amb la brutícia inclosa.

—Em sembla que ja sé què busca —va dir.

—Doncs, m’ho dóna.

—Mm, mm.

—Per què?

—He comprat el cotxe. Era un tracte, recorda?

—Però per l’amor de Déu! He deixat objectes personals al cotxe. Això no entra al tracte.

—Expliqui’m això.

—Llàstima que hi hagi tanta gent en aquest carrer.

—Oi que sí?

—Quant?

—Vint dòlars.

—Ets un fill de puta.

—Depèn de com es miri. Vint dòlars són vint dòlars.

Tot el que podia fer era pagar i endur-me’n la pistola.

No hauria d’haver tornat, no hauria d’haver-lo anat a trobar en veure que no hi havia la pistola, ho hauria d’haver deixat córrer. D’altra banda, si ho deixava córrer ara, se sentiria massa satisfet. Vaig pagar, vaig prendre la pistola i vaig marxar d’aquell lloc. Vaig posar la pistola i la caixa de municions a la guantera del Ford.

Vaig tornar a casa, intentant no pensar. Tenia tanta por que quasi no podia conduir.

Quan vaig tombar pel carrer de darrera el meu edifici, eren dos quarts de deu. Quasi massa just, però havia d’agafar algunes coses, roba que ja havia ficat en una bossa, i havia de telefonar a la senyoreta Noxton a la botiga. Això seria difícil i desitjava no haver-ho deixat per tant tard.

No parava de mirar el rellotge mentre pensava: «Què deu fer? Ha anat al centre, sola, sense que ningú la veiés? Hi ha algú amb ella? Podrà marxar? Conservarà la calma?».

I seguia intentant no pensar en una cosa que se m’havia acudit a la nit. Ho anava recordant, cada vegada em colpia més. Quin era l’interès real de Miraglia? No podia creure que fes tot això només per amor a Víctor. Hi havia d’haver alguna altra cosa. Potser també volia els diners? Aleshores una cosa em colpí.

Imagina que Shirley i Miraglia estiguin d’acord i em vulguin cargolar. Que es pensin que sóc beneit. Era una idea folla, però ho penses perquè realment no ho saps. Mai no ho saps fins que tens els diners a les mans.

Vaig aparcar el cotxe al costat del garatge i vaig entrar pel darrera. A dintre, un corredor portava a l’entrada principal, i Miraglia era allà, obrint la porta a un policia.

—El seu cotxe no és al garatge; per tant, ell no és aquí —deia Miraglia. Les seves ulleres lluïen i brillaven quan parlava. El policia uniformat no deia res—. Pugem, d’acord?

De darrera el policia sorgiren dos homes vestits de carrer. Jo quedava amagat sota l’escala. Miraglia va dir una cosa que no vaig entendre.

Un dels homes vestits de carrer digué:

—Tenim una ordre, de totes maneres.

L’altre home féu una rialla.

No vaig esperar res més.

En sortir de l’altra punta del carreró, vaig travessar el carrer transversal al meu i vaig mirar la casa. Dos cotxes de policia estaven parats al davant. Havia anat d’un pèl. Quasi no podia respirar. Vaig continuar.

D’alguna manera, vaig arribar al centre sense atropellar ningú, i vaig parar el cotxe a l’altre cantó del banc. Em semblava que havia vist el cotxe de Grace, i vaig recordar que Shirley, anit, veia un cotxe passejant amunt i avall pel seu carrer.

Era així, ja érem al mig i corríem contra el temps.

Potser ja tenien Shirley.

Eren les deu menys deu. No l’havia vista entrar al banc, si hi havia entrat.

Em trobava tot atabalat. Ara eren al meu apartament. Aleshores vaig recordar una cosa, i em semblà que el món es desequilibrava i em llançava a l’espai negre. Recordava que havia apuntat coses en papers, per repassar-ho tot i veure els errors.

Ho havia fet dues vegades.

Vaig recordar que una vegada havia llençat els papers al vàter.

Què havia fet amb els altres papers?

Em vaig obligar a calmar-me. Vaig encendre una cigarreta i frisava. Homes i dones entraven i sortien per les portes de vidre lluent del banc. Un guarda d’uniforme s’estava fora, mirant al cel, es gratava la barbeta, després entrà. El trànsit embussà el carrer. Jo estava tan nerviós que parlava sol. Si era allà dintre, no havia de tardar tant.

Se’m van acudir tota mena de coses estranyes, entre les quals hi havia la imatge mental d’un home sense rostre anomenat Henry Lamphier, preocupat per la pèrdua de la seva esposa.

Hauria d’estar content.

Si passaven cinc minuts més, entraria al banc a mirar si hi era. Aleshores la vaig veure.

Sortí del banc. Portava un vestit de color blau i estava preciosa. Realment feia goig mirar-la, sobretot després de tants dies sense veure-la. Omplia el vestit. El seu cabell rogenc resplendia amb la llum del sol. La pal·lidesa de la seva cara era una mica estranya en aquest país bronzejat. Ella pertanyia a una habitació, despullada sobre el llit.

Havia de moure’m. Volia fer-li senyals, però, de sobte, només veia la maleta que portava. Sabia el que hi havia allà dintre. Era de pell blanca lluent. Una maleta petita, rectangular, amb tanques de llautó. Tot el que havia sentit en veure-la a ella, canvià de sobte i es dirigí a aquella maleta.

Ella no em va veure.

Vaig obrir la porta i vaig moure la mà, la vaig cridar, però no massa fort. No podia cridar-la, sols aconseguiria que tothom mirés. Vaig entrar al cotxe.

Ella tombà i caminà carrer avall. Quan arribà al carreró, tornà a dubtar. Canvià la maleta de mà i mirà amunt i avall del carrer. De sobte, tombà pel carreró, i fins i tot des de l’altre cantó del carrer, i malgrat el trànsit, sentia el soroll dels seus talons, tac-tac-tac-tac.

Vaig anar fins al carrer Setè, vaig tombar vers el Primer i vaig aparcar al revolt, al davant del drugstore. En mirar la vorera, la vaig veure que sortia del carreró i venia cap a mi. Jo estava xop de suor. Tenia ganes de sortir del cotxe i anar corrents a trobar-la.

No teníem temps per a res. L’única possibilitat era que la llei no sabia quin cotxe portàvem, però això no importava massa si no marxàvem volant.

Mirava com les seves cametes es movien cap a mi.

—Jack?

Vaig saltar al seient. Era Grace. Duia un jersei prim, blanc, sense res a sota, i uns pantalons curts negres. Tenia un cos gran i les cuixes li sortien per sota l’estret acabament dels pantalons.

—Jack, què fas?

Era a la vorera, a l’altre cantó del cotxe. Obrí la porta, s’assegué i tancà amb un bon cop. S’acostà molt a mi, amb les cames arrambades a les meves i mirant-me.

—Grace, surt.

—No.

—Et faré fora.

—Què et passa?

Vaig mirar el carrer. Shirley m’havia vist. Havia vist Grace que pujava al cotxe. Havia alentit el pas i vaig veure l’expressió de la seva cara.

—Jack, fas coses molt divertides.

—Surt.

No sabia què fer.

—No penso sortir. T’he seguit. T’esperava a casa i t’he vist que arribaves pel darrera amb aquest cotxe. Què estàs fent?

—Vols que et trenqui el coll?

Es posà una mà a la boca.

—Jack —digué—. Et buscaven aquells policies? Sí? He vist que entraven.

Feia olor de ginebra. Aquella hora del matí i plena de ginebra.

Vaig tornar a mirar el carrer. Shirley travessava i s’acostava. A mig camí dubtà, mirant-me, amb la cara contreta.

—Qui és? —preguntà Grace.

Shirley féu una carota i tirà carrer amunt. Realment s’ho agafava de valent. Clac-clac-clac-clac.

—Shirley —vaig cridar.

S’aturà.

—Shirley… vine.

Es girà i començà a venir cap al cotxe. Jo no treia els ulls d’aquella maleta que portava. Tenia l’estómac encongit i em feia mal de la tensió. Em vaig girar de sobte i vaig agafar Grace amb les dues mans, vaig enfonsar les ungles i vaig acostar la meva cara a la seva.

—Et mataré, Grace, t’ho juro… Si no surts ara mateix, et mataré.

Ella notà alguna cosa en la meva expressió.

Començà de plorar. Amagà la cara plena de llàgrimes, tenia la boca ben oberta. Era així. Sortí del cotxe com un llampec i tancà la porta.

—Jack —digué Shirley des de la meva finestra. Tenia la veu glaçada. La seva cara tenia aquella expressió que tenen les dones. Com si fes temps que fossis mort i fessis mala olor i elles no et volguessin trepitjar.

—Puja —vaig dir.

Voltà per davant del cotxe.

—Qui dimonis ets, estimada? —li digué Grace.

S’havia plantat al mig del pas, amb les cames obertes i el pit enfora.

Shirley intentà passar pel costat. Jo li vaig obrir la porta. Ella s’acostà a la porta.

—No, de cap manera —digué Grace mentre intentava atrapar Shirley.

La gent es parava a la vorera.

Shirley es girà i mirà Grace. Grace digué alguna cosa que no vaig entendre, però per l’expressió d’una senyora que hi havia allà, puc dir que era una cosa realment lletja.

Shirley li pegà a la cara amb la maleta.

Era tot el que necessitava: dues dones barallant-se en aquell moment. Vaig cridar:

—Puja, Shirley.

Grace se li acostà amb les ungles fora. Shirley es girà i pujà al cotxe. Vaig engegar i vaig marxar. Grace s’havia quedat al mig del carrer, cridant i maleint-me. Començà a córrer darrera el cotxe, després s’aturà al bell mig del carrer. Les botzines sonaren. Jo seguia mirant pel retrovisor. Grace es girà i anà cap a la vorera, en direcció oposada.

Nosaltres vam seguir.

—Qui era?

—Ningú, oblida-ho. Una noia boja que vaig conèixer una vegada.

La vaig mirar, seia molt recta i seriosa. Duia la faldilla tibada fins sota els genolls, els genolls junts i mirava per la finestra. La maleta de pell blanca era entre tots dos. La vaig tocar i vaig tenir un calfred.

—Ha anat tot bé? —vaig dir.

No la volia espantar encara. Ella no digué res.

Em vaig girar i vaig dir:

—És una dona que no em vol deixar en pau. —Vaig alçar la veu—. Ha aparegut al mig del carrer, no me la podia treure del damunt.

Vaig començar a cridar:

—Per Déu, Shirley! La vaig conèixer fa molt temps, molt abans de conèixer-te, però no em deixa estar.

Tenia les orelles eixordades. Ella no digué res.

—Shirley —vaig dir més calmat—. Sento molt que fos allà, però no ho he pogut evitar. He fet tot el possible per desfer-me’n.

—Jo no volia dir això —digué Shirley.

Vaig seguir conduint. Ella no parlà.

—Shirley, per Déu, Shirley!

No digué res.

Volia aturar el cotxe i obrir la maleta de pell blanca i lluent per mirar el que hi havia a dins.

—Shirley?

Res.

—Ha anat tot bé?

Seia.

Vaig alentir la marxa i vaig provar de conduir amb més cura.

—Shirley? —vaig dir—. És així. —Li vaig explicar tot el que feia referència a Grace. Era una cosa que hauria d’haver fet al principi, però havia estat una lliçó. Li ho vaig dir tot—. És boja. No hi podia fer res, què volies que fes?

No tenia res a dir. Vaig aturar el cotxe i em vaig girar per mirar-la.

—Shirley —tenia la veu tensa—. Has agafat els diners o no?

—I si no ho he fet, què?

—Els has agafats?

No em va mirar. Vaig engrapar la maleta i la vaig començar a obrir. Les tanques estaven encallades, les vaig tibar.

—Hi ha una clau —digué ella.

—Bé, doncs dóna-me-la.

—Té. —Buscà la clau al portamonedes blau i me’n donà una de metall plana. Jo tenia les mans xopes i tremoloses. No podia ficar la clau al pany, després ho vaig aconseguir, i la maleta s’obrí i els diners van caure entremig nostre. Estaven ben apilats i en paquets enfaixats.

—Verge santa!

Ella no digué res.

—Ho has fet —vaig dit tot contemplant els diners.

—Sí, és clar, oi?

—Quant?

—Tots. Tres-cents…

—Et vaig dir que no els agafessis tots.

—Els volia tots.

La vaig mirar. Què importava, ara?

Em mirà d’aquella manera i va dir:

—T’agradava ella al llit?

—Qui?

—Aquella noia. Era ardent? Ho feia bé? Li agradava?

—Calla.

—Només pregunto. Ho dic de veritat. Semblava que podia ensorrar un llit.

—Shirley, calla!

—No cridis, estimat. La gent et sentirà. Em fa vergonya; potser a tu no, però a mi me’n fa.

Es tombà i mirà a través del parabrisa.

Vaig tornar a ficar els diners amb amor a la maleta de pell blanca i lluent i la vaig tancar.

Tots els dòlars. Els tres-cents mil dòlars.

Tenia la clau a la mà. Tingues un detall, vaig pensar. Vinga. Vaig mirar la clau. Era difícil.

—Té —vaig dir—, guarda això.

Ella la prengué amb delicadesa, sense dir res i la posà al seu portamonedes. Tornà a mirar endavant.

M’hi vaig acostar i vaig tocar el seu braç. Era com tocar el tub d’una estufa.

—Shirley —vaig dir—, reina, si et plau, no…

Ella mirava el parabrisa. Vaig engegar el cotxe i vaig tirar endavant, després vaig recordar una cosa.

—On tens les maletes?

—A l’estació d’autobusos Greyhound, a la consigna. No podia portar-ho tot.

—Les anirem a buscar.

Hi vam anar. Ella em donà el resguard. Tenia por de deixar-la sola al cotxe amb els diners. Què més podia fer? Portar-los a sobre? Vaig entrar i vaig agafar les altres maletes, quatre, i les vaig posar al seient del darrera del Ford. Ella no havia mogut ni un múscul. Vam marxar.

—No pensava que t’agradessin les rosses —digué—. Em semblava que preferies les morenes.

—Para, Shirley.

—Li agradava fer-ho vestida o despullada?

—Prou.

La seva veu era monòtona.

—L’has tractada amb crueltat, Jack, de debò. Plorava, es devia sentir molt malament. És així com es tracten les noies?

Vaig prémer els llavis.

—Jack.

Em vaig aferrar al volant, pensant en els policies que hi havia a casa.

—Era tan bona com jo? —En veure que no responia, digué—: Ho vull saber, Jack. Sincerament. Digue-m’ho entre nosaltres: era millor que jo?

Em vaig mossegar la galta per dintre.

—Imagino que tots tenim la nostra peculiaritat —digué ella—. L’has anomenat Grace, Grace és un nom molt bonic. Estimula, no t’ho sembla? Vull dir que és… descarat, diríem, però no pas massa. Fa una sensació de misteri…

—Shirley, si et plau, ja m’has fet prou broma.

—És que m’interessa. Em sorprèn que mai no en parlessis. Té un cos bonic, i no porta res postís. Naturalment, jo tampoc, però els seus eren una mica més grans, em sembla. Però és que…

Vaig esperar. No digué res més durant una estona. Vaig dirigir-me als afores de la ciutat. Jo volia que tot, entre nosaltres, rutllés tranquil·lament, i no era així. No sabia com dir-li que ara en estàvem escapant, perquè realment ho fèiem.

Però tenia els diners.

Havia pensat «jo»… i no nosaltres.

Balbucejà alguna cosa. Després digué:

—Estimat, si et plau… —Li sortí com un plor. Es mogué pel seient i jo vaig afluixar la marxa pensant: «I ara què?».

Posà la maleta blanca al terra i m’abraçà.

—Et crec —digué—. Et crec.

Em besà a la galta, abraçada a mi, roncant de satisfacció d’aquella manera seva; estava mig agenollada.

—No veus què tenia? —va dir—. No ho aguantava. T’estimo tant… tant!

Vaig mirar els seus ulls i per un moment semblaven folls. Folls, no pas furiosos. Després aquesta mirada desaparegué.

—T’he cregut des del començament —digué—, però el sol pensament de compartir-te amb una cosa així… amb qualsevol… Seria massa dolent.

—No m’has compartit mai.

—Ja ho sé, Jack, no ho veus? Ho sento.

—Ho imagino.

—No intentis fer-me sentir pitjor, ara.

—No ho intento.

—Et volia ferir… fer-te sentir tan malament com m’havia sentit jo. —S’acostà molt, em besava i roncava de satisfacció. Una mica més i el cotxe surt de la carretera—. Estàs bé, ara? —digué. Tenia la veu una mica ronca.

—Sí. No podia fer res amb ella, Shirley.

—Ja ho entenc.

—Podem parlar seriosament, ara?

—Sí. —S’agenollà al seient tot abraçant-me, els ulls li lluïen. El cabell li queia per un costat de la cara—. Ets el meu home —digué— i t’estimo.

Vaig acariciar-li la cuixa.

—M’han donat els diners sense cap problema —digué—. No et sembla que és millor tenir-los tots en lloc de deixar-ne uns quants? Mai més no tornarem a buscar-los.

—Era el risc —vaig dir—; no estava segur que els poguessis treure tots. Ara és igual.

Es tirà sobre el seient tot mirant-me amb una mena de reserva. Valia un milió de dòlars, deu milions. Ara em sentia molt millor.

—Shirley?

—Sí.

Li vaig explicar que Miraglia i la policia eren al meu pis i que ara estàvem fugint. Que no hi havia cap altra sortida.