8

Quan la tarda següent s’arrossegava per la cara del rellotge, jo estava força malament. Necessitava beure. Em feia por començar de tocar l’ampolla, seria massa fàcil perdre el compte i acabar-la. Fumava en cadena. Voltava per la botiga en una mena de boira, intentant restar lluny de les coses perquè sabia que m’entrebancaria. Per sort, el lloc estava disposat de tal manera que podia anar i venir lliurement, fent d’observador general. Pete Stallsworth i Louis Sneed eren bons tècnics, del contrari hauria tingut problemes. Al despatx del davant hi tenia una rossa de mitja edat que contestava al telèfon i s’encarregava dels arxius i de coses semblants. Tot el que volia era acabar de treballar per anar corrents a la seva cocteleria preferida i absorbir Martinis. Era llesta, però no es ficava on no la demanaven, i això era el que comptava.

Per això feia tant de temps que era aquí. Se m’acudien coses de tot tipus. Vaig començar a veure que hauríem d’haver establert un lloc, una hora o una forma de posar-nos en contacte. Per a ella no hi havia problema, ella era allà, sobre el terreny. Sabia què passava. Jo no tenia ni idea de com anaven les coses. Era com estar penjat per les puntes dels dits d’un trampolí sobre una piscina sense aigua.

Com més tard es feia, pitjor.

Pel que sabia, Miraglia era allà, tancant els ulls de Víctor i movent el cap amb tristesa. Shirley representaria el paper llagrimós. Em preguntava si podria plorar. Em preguntava si ploraria.

Potser només s’esfondraria i cridaria tot rient. Sabia que no podia seguir pensant. No podia. Acabaria pensant en Víctor buscant aire. Jo respirava profundament. Era com si no tingués prou aire.

Vaig provar de concentrar-me en els diners, en el que podria fer, el que podria comprar, però no em vaig distreure gens. Eren tants diners, que mai no podria adonar-me de la realitat fins que els tingués a les meves mans.

Per acabar-ho de rematar, aquell dia hi va haver molta feina a la botiga. La gent entrava i sortia, mirava aparells de televisió, inspeccionava un parell de receptors vells d’ona curta que jo anunciava com a ideals per a seguir la trajectòria de satèl·lits, escoltaven equips d’alta fidelitat o cassettes estèreo, etc.

Jo parlava amb ells. La meva ment divagava. No podia fer res bé.

Al capdavall em vaig esmunyir en un racó, darrera una pantalla que feia de fons a una exposició de fonògrafs i vaig seure en una cadira, a fumar. Seguia pensant en Shirley. Seguia intentant no imaginar com acabaria. Un pensament impossible, com quan Tolstoi deia d’anar en un racó i provar de no pensar en un ós blanc. Déu, com apartar-lo de cop?

Al cap d’una estona ja tornava a ésser hora de menjar; per tant, vaig anar al drugstore i em vaig passejar amb un entrepà de pernil dolç i un vas de llet. Fora era fosc. Els llums de neó brillaven als carrers, els cotxes xiulaven en passar amunt i avall en direcció a festes, potser, o només a casa, a veure el monstre d’un sol ull i a llegir el diari de la tarda.

Vaig pujar pel carrer, cap a la botiga, pensant encara en Shirley. Em colpí. Potser era allà des de sempre i jo ho havia estat ignorant. Tenia el cap ben espès. Havia patit per si Shirley es desinflava. Era de mi de qui m’havia de preocupar, perquè el que hi havia al fons del meu cap era la sensació d’haver-nos precipitat. Per què forçar-ho? Sabíem el que sentíem l’un per l’altre. El que teníem. Sabíem que duraria. Els diners farien que durés.

Per què, doncs, no deixàvem que anés fent? Deixar que Víctor morís naturalment, amb el temps. Ho podíem suportar, oi?

Havia de veure Shirley.

Si parlava amb ella, pensaria el mateix. Podia anar a l’hospital i Shirley i jo ens podríem veure tant com volguéssim. Tot aniria de primera. Ell moriria de mort natural i tot seria perfecte. L’únic problema seria que hauríem d’esperar.

Potser ella també ho pensava i tenia por de dir res perquè ja havíem anat massa lluny. Almenys en podíem parlar. La podia sondejar i veure què passava.

Era una mena d’alleujament. Potser seria més llarg, o potser no. Però, i què? No tindríem preocupacions.

Em vaig trobar corrent camí amunt. Vaig afluixar el pas, vaig agafar una de les camionetes i vaig travessar la ciutat. No tenia cap excusa per a veure-la, però de sobte em vaig adonar que no en necessitava cap. Tot estava en regla, era una sensació estranya.

En acostar-me a casa seva, em vaig sentir millor. Vaig començar a xiular i cantar mentre conduïa pels carrers foscos sota els fanals. La tensió desaparegué.

Cantava qualsevol cosa. Deixava que la meva veu travessés la nit. Em feia sentir millor que mai.

Ja era davant de casa seva… Vaig aparcar al revolt. No hi veia cap llum. Vaig anar vers l’entrada principal, però després vaig pensar que potser ella seria a la seva habitació. Vaig decidir passar pel camí del darrera i sorprendre-la.

Vaig caminar per les lloses del costat de la casa. Al pati hi havia una taca de llum blanca que venia de l’habitació de Víctor.

Vaig mirar. Era una mirada ràpida, de passada. Tenia pressa per arribar al darrera. Em vaig aturar al costat de la finestra oberta. Per l’aspecte que tenia, alguna cosa no rutllava.

Víctor estava estirat al llit, arrepenjat sobre un braç, inclinat vers la porta de l’habitació amb el cap tombat per escoltar. Semblava malalt i molt dèbil. La seva pell tenia un color gris molt lleig. Vaig sentir com respirava. Era horrible.

Em vaig quedar un moment allà. El meu cor sotraguejava. Es tirà al llit d’esquena, amb la boca oberta, fent sorolls horripilants i contemplà l’aparell de televisió. Estava engegat sense veu. A la pantalla hi havia una producció musical, unes noies que ballaven i uns nois que feien cabrioles. Canelobres de cristall immensos volaven per l’aire sobre un escenari immens.

Víctor Spondell s’acostà a la tauleta de nit i premé l’intercomunicador. Escoltà. De l’altaveu sorgien veus que m’arribaren per la finestra oberta.

Eren Shirley i Mayda Lamphier.

—Per l’amor de Déu, Mayda —digué Shirley—, deus estar boja si penses això.

La veu de Mayda Lamphier sonava tensa. Al seu to hi havia una mica de por dubtosa i respectuosa.

—Pensava que estava boja —digué—, Shirley —la seva veu era plena de súplica—, ho sé, creu-me, se tot el que heu estat fent. Qualsevol es cansaria si hagués d’ocupar-se d’aquest vell, però això no, Shirley.

Deixà de parlar. Cap d’elles no parlà. Jo no em podia moure del lloc on era. Em volia moure, però alguna cosa em mantenia clavat. Jo Sabia què era. Era la perdició.

Shirley parlà. Ara la seva veu era uniforme i mortal.

—Com has pogut arribar a aquesta conclusió?

—Oh, Shirl!

—Mayda, com?

—El telèfon —digué Mayda Lamphier—. Tenim la mateixa línia, recordes? —Féu una pausa i després continuà—. No ho havia de fer. Estic sola, imagino… això s’ha de tenir en compte. Ahir al vespre, cap a les dotze, volia trucar. Vaig alçar l’auricular i tu estaves parlant amb aquell tipus, Ruxton. Vaig sentir tot el que dèieu, Shirl, tot. Era prou clar, però jo no ho podia creure. Et mirava per la finestra… mirava com parlaves amb aquell home.

Ara Shirley parlava en un to fred.

—Què penses fer?

—Vaig pensar que volies aconseguir aquest Ruxton, però… això no…, matar… —La veu s’alçà—. Matar aquest vell! Shirl, et vull ajudar. Aquest Ruxton sols és un dropo, no ho veus? —S’aturà—. No hauria d’haver esperat…

Hi hagué una pausa. Ningú no parlava. El meu cor sonava com un bombo, picant al meu pit. Víctor Spondell estava mig assegut al llit, fent esforços. Els seus ulls tenien una expressió frenètica. Què passaria si Mayda deia a Shirley el que havíem fet?

No van dir res. Ningú no parlà. L’intercomunicador s’havia espatllat tal com jo ho havia planejat. Víctor el cercà. La seva mà el copejà, els ulls lluents girats vers la porta, la boca molt oberta.

Em vaig girar, vaig córrer vers la part davantera.

Vaig topar amb Grace.

M’hi vaig entrebancar abans de poder parar. No ho sé. En aquell moment em trobava molt a prop de la follia. Potser era com si et disparessin al cor. No podia ni parlar. Ella portava un vestit blanc i feia olor de ginebra. La vaig apartar i una mena de crit esclatà dintre meu.

—T’he seguit, Jack.

—Què hi fas aquí?

—T’he seguit. Penses que marxo realment de la ciutat, després d’haver-me tractat així? Sabia que tenies una altra dona, Jack, que us vèieu. Ja sabia que era així. Jo no era prou bona, oi? T’he seguit. Ella viu aquí, oi? És casada? S’escapa per veure’t? No intentis enganyar-me, Jack, ja ho sé.

No sabia què fer-ne. Me n’havia de desfer. Tot era estrany i fora d’hora. El temps comptava. Ella havia begut prou per a estar bel·licosa. Grace podia estar bel·licosa. La vaig fer girar.

—Vés a buscar el teu cotxe —li vaig dir— i marxa d’aquí. De pressa. No m’atabalis.

—Atabalar-te? —digué amb agror—. Aquí tens una dona, et penses que no ho sé?

Vaig abaixar la veu.

—No tens raó, Grace. M’han trucat a la botiga, fa deu minuts que n’he marxat. El televisor se’ls ha espatllat.

—I què hi feies, mirant per la finestra?

—No mirava per cap finestra, Grace. Has begut i no m’atabalaràs. Mou-te —vaig dir.

Ella s’aturà en sec i m’empenyé. Em vaig imaginar que volaria, tal com em sentia. Es tombà, apartà la cara i m’insultà amb veu massa alta.

—Esperes que cregui això? —digué—. Maleït Jack, mentider fastigós.

Li vaig pegar. Li vaig pegar tan fort que va caure de costat sobre l’herba. M’hi vaig acostar i la vaig posar dreta. Li vaig tornar a pegar. Volia que rebés de veritat. Mentre plorava i gemegava, li vaig tòrcer el braç per darrera l’esquena i la vaig arrossegar. El seu cotxe era aparcat darrera la camioneta. Era un Buick groc no convertible. El sol de fet d’imaginar el que estava passant en aquella casa em tornava boig.

—Ara —vaig dir— et fiques al cotxe i marxes. Si et torno a trobar, et partiré la cara… Marxa.

Restà dreta amb l’expressió plena d’odi. Vaig obrir la porta pel cantó del conductor, la vaig empènyer sota el volant i vaig tancar la porta amb un bon cop.

—Marxa —vaig dir— i de pressa.

La seva cara semblava treta d’una història de còmic. Semblava boja.

—Ho juro, Grace, si et torno a trobar, et trenco la cara, t’ho prometo. Allunya’t de mi.

Plorava i parlava sola, s’escanyava i intentava empassar. Volia dir alguna cosa, però estava tan enfollida que no podia. Engegà el motor, posà la marxa enrera, s’allunyà de la camioneta, posà la primera marxa i sortí disparada.

Baixà el carrer amb el pedal del gas petjat fins al fons.

Vaig tornar a la casa pel camí fet de lloses. Víctor Spondell no era al seu llit. El vaig veure arrepenjat al marc de la porta. Era allà, com una mena de fantasma amb pijama blanc, les mans aferrades al marc de fusta.

Vaig anar al darrera. A l’habitació de Shirley hi havia llum. La cuina era il·luminada. Vaig entrar pel darrera sense fer soroll.

La porta de la cuina era oberta. El que vaig veure allà semblava una escena salvatge d’una pel·lícula. El llum de neó de la cuina il·luminava Shirley i Mayda. La cara de Shirley estava encesa d’ira, tenyida de vermell sobre aquella pal·lidesa blanca, en un esforç d’autocontrolar-se. No li sortia pas massa bé. No hi podia fer quasi res. El gat era fora de la cistella i corria. Als seus ulls hi havia una ombra d’astúcia. La desesperació es llegia a la forma dura de la seva boca. Duia la bata groga que jo ja coneixia.

—Així, doncs, què penses fer exactament? —deia Shirley. El to de la seva veu era monòton—. Tindries molta feina a demostrar una cosa així, Mayda.

Jo m’emparava a les ombres de l’entrada. Mayda Lamphier estava d’esquena. Shirley no m’havia vist. Les espatlles de Mayda estaven tenses sota un jersei blanc i les seves mans s’aferraven a la roba fosca de la seva faldilla, a l’alçada dels malucs.

—No em vols escoltar? —digué.

Shirley no deia res. Estava dreta al costat de l’aigüera. Entre totes dues hi havia la taula de la cuina.

El que aleshores va ocórrer no ho oblidaré mai. Hi havia quelcom d’horripilant en allò.

—Molt bé —digué Mayda—. Ja ho he intentat. —Es mig girà vers la porta de l’entrada.

La veu de Shirley s’alçà:

—On vas?

Mayda la tornà a mirar. No va respondre. Devia tenir alguna expressió molt evident a la cara, perquè Shirley reaccionà acerbament.

—No ho diràs a ningú —digué Shirley—. No ho faràs.

—No ho faré…?

Mayda es girà i anà ràpidament vers la porta. Jo no la podia deixar passar. Vaig actuar per instint i vaig posar-me al seu davant.

—Tu? —la vaig espantar. S’aturà tot mirant-me amb uns ulls molt oberts i rodons—. Tu? —tornà a dir.

Shirley furgava en un calaix del costat de l’aigüera. Es girà tot corrent amb la bata groga que onejava. Em va veure.

—Jack!

Mayda intentà passar pel meu costat. Vaig agafar-la per les espatlles. Lluità tot fent sorolls de dolor amb la gola. La vaig tornar a empènyer vers la cuina. Al meu interior hi havia una mena de desesperació salvatge.

—Parlem-ne —vaig dir.

Shirley travessava la cuina a tota velocitat. Jo no vaig veure el ganivet fins que va descriure un arc amb el braç per clavar una punyalada a l’esquena de Mayda Lamphier. Vaig intentar apartar Mayda. Vaig sentir com grunyia de dolor.

—No la deixis marxar —digué Shirley.

Mayda va caure lliurement contra la paret de la cuina.

—Estúpida —vaig dir a Shirley.

Ella contemplà Mayda amb una mà a la boca. Els seus ulls semblaven de vidre. La vaig treure del mig i vaig anar on era Mayda. Ara tenia moltíssima por. No sabia si Mayda havia dit res del que havíem fet al seu cotxe vora el golf.

Mayda Lamphier es movia i ens mirava. Intentava parlar. Les seves dues mans es dirigien a l’esquena. La seva cara reflectia més sorpresa que dolor. Anava vers la porta que duia al menjador. Vaig veure-li el ganivet clavat a l’esquena. Era una ganivet de trinxar la carn i la fulla estava clavada fins al mànec. Seguia lluitant per arribar-hi amb les mans. L’esquena del seu jersei blanc era una taca de sang fosca.

S’aturà, trontollà i caigué a terra.

Digué:

—No.

Vaig córrer al seu costat. Jo era conscient que Víctor Spondell era a la porta.

—Jack —digué Shirley—. És morta?

D’alguna manera, pel to de Shirley, vaig saber que Mayda no li havia dit res. Mayda Lamphier s’estava morint. Els seus ulls em miraven amb temor i confusió des de la posició violenta del cap i del coll. Després morí. Mai no sabré per què no li ho va dir.

Això, ara, no tenia importància. El que ara importava era que ella havia mort i la pilota seguia rodant.

—Només la volia aturar —digué Shirley—. No podia deixar-la marxar.

—És cert —vaig dir—, no podies.

Vaig mirar Víctor Spondell. Em vaig assecar per dintre com una mala herba. Spondell es girà confós i anà, tot entrebancant-se, vers la sala. El seu pijama blanc balderejava.

—Atura’l —digué Shirley.

Em vaig alçar i la vaig mirar. Em vaig sentir dient:

—D’acord, està bé. No podies fer res més. No s’hi podia fer cap altra cosa.

Assentí. Vaig sentir el telèfon… marcaven un número.

—Víctor —vaig dir.

Ràpidament hi vaig anar. Ell era a la sala amb el telèfon a la mà. En veure’m, s’esfondrà. Li vaig arrencar el telèfon i el vaig penjar. Ell s’arrepenjà a la paret. Intentava de respirar.

Em sembla que fou en aquest moment que tot plegat es convertí en un malson. Jo restava dret, contemplant Víctor Spondell. Havia de morir. Es tractava d’ell o de Shirley i jo.

Entres en un estat de confusió, fas coses que saps que has de fer. És de bogeria. Saps que fas coses completament errònies. Saps que no pots deixar de fer-les perquè en el moment que no ho facis, el corrent se t’endurà de la sorra.

Estàs nedant en una marea boja i vas vers una costa que retrocedeix.

Els detalls eren així, bullien en la meva ment. Víctor Spondell havia de morir, s’havia de fer alguna cosa amb el cos de Mayda Lamphier. S’havia d’inspeccionar l’intercomunicador. Jo havia d’ensenyar a Shirley el que havia de dir. Havia de pensar què faríem amb el cos de Mayda. S’havia de treure els diners… Jo hauria d’explicar una història coherent, per a Miraglia i potser, fins i tot, per a la llei. Grace era pels voltants, sols Déu sabia on, potser mirava per una finestra. M’havia de desfer del camió abans que algú no el veiés al davant de la casa. M’obsedien un centenar de coses.

M’arribà el seu murmuri.

—Què farem, Jack?

Víctor Spondell relliscava paret avall. Em mirava, volia parlar i no podia. Relliscà fins a escarxofar-se à terra, amb les celles eriçades.

—Us ha sentit —vaig dir— per l’intercomunicador. Per quin sant no vam pensar en el telèfon? Una línia comuna. Una cosa tan senzilla i evident com aquesta!

La vaig mirar. Alçà la mà i la posà sobre la seva galta.

Després la veié i reaccionà violentament. Fou una visió que mai no oblidaré.

—Renta’t la mà, corre!

—Què farem, Jack?

—Renta’t la mà.

Em vaig girar per mirar Víctor Spondell. Ella féu un crit i anà cap a la cuina. Després es repensà i anà a la seva habitació. Vaig sentir l’aigua al seu bany.

Víctor es cargolava a la catifa, s’arrossegava, volia arribar a la porta. Deia coses. Jo no comprenia les paraules. Em vaig plantar al seu davant. Les seves mans s’aferraren a les meves sabates. S’aturà panteixant. Em mirà tot cargolant el coll de mala manera. La seva boca era un forat negre que panteixava. Els ulls estaven fora d’òrbita a causa de la por. S’esfondrà. Jo veia el darrera del seu pijama, entre les espatlles que es movien amunt i avall, com una manxa, mentre intentava de respirar.

—Màscara —cridà—, aire, màscara d’oxigen.

No em vaig moure. El mirava, el sentia, però no em podia moure.

Shirley tornà. S’aturà a l’altra banda de l’habitació contemplant Víctor amb una expressió curiosa. Era com si no pogués suportar el que veia… però ho suportaria, fos com fos.

—L’hem de dur a l’habitació —vaig dir.

Ella no parlà. La vaig tornar a mirar. Tenia les mans enllaçades, s’aguantava els dits grossos com una nena petita. Dreta, allà, semblava una nena ansiosa i confusa.

Em vaig ajupir, vaig prendre Víctor per sota les espatlles i el vaig arrossegar cap a la seva habitació.

—Shirley —vaig dir—. Busca alguna cosa que no es trobi a faltar, una manta m’anirà bé. Vés a la cuina i neteja totes les restes de sang i embolica Mayda amb la manta.

Vaig seguir arrossegant Víctor. Shirley no es movia.

—Fes-ho —vaig dir.

—No hi puc entrar.

—Ho has de fer. Ens hem d’afanyar.

Es tapà la cara amb les mans.

—No puc!

—D’acord. Ajuda’m a mi, si més no.

Em seguí mentre jo entrava Víctor a l’habitació. Ell es queixava i cridava. El vaig agafar pels braços i el vaig mig pujar al llit. Després vaig pujar-hi les seves cames. Es quedà allà, tot cargolant-se i retorcent-se, les seves mans semblaven urpes, els tendons li sortien. Els seus ulls miraven el lloc on hi havia les bombones d’oxigen.

Em vaig acostar a Shirley.

—Queda’t amb ell. No el deixis ni un moment.

—Què faràs, tu?

—Em desfaré d’ella.

—Com?

—Encara no ho sé.

Saltà al meu damunt i m’abraçà. Jo notava la seva tensió.

—Digue’m que m’estimes.

La vaig besar.

—Digues que m’estimes, Jack!

—T’estimo. Saps que t’estimo. Et sembla que si no t’estimés faria això?

Em va mirar. Els seus ulls s’engrandiren.

—Shirley —vaig dir—. Hem de reaccionar ràpidament. Em sembla que prendré el seu cotxe, la portaré a algun lloc i simularé un accident. Encara no ho sé.

—Si la troben veuran la ferida del ganivet.

—Sí, ho hauré d’arreglar.

—Jack, jo no volia que passés res de tot això.

La vaig empènyer.

—Vés amb ell.

—Què he de fer?

—El tens allà fins que jo torni. Si sona el telèfon, respons. Ja sabràs què li has de dir a qui truqui.

Es quedà contemplant la porta de Víctor. Se’l sentia. Es moria.