2

Tenia aquella sensació d’altres vegades. El pit em tibava com si em faltés aire, però era una d’aquelles coses que passen. Vaig tornar a pensar que de vegades observava massa la gent per a descobrir el que els feia actuar com ho feien.

Vaig conduir fins més enllà de la botiga. Algú havia tancat i només hi havia els llums encesos i els dos televisors de l’aparador en funcionament: en un feien una pel·lícula de cow-boys i a l’altre, boxa.

Sempre pensava: «Ells miren des de fora, alguns entren i tu ets ben a prop dels seus talonaris». Deixava els aparells engegats tota la nit, perquè potser algú tornaria al matí. De vegades em quedava fins a mitjanit.

Vaig tirar carrer amunt i vaig anar fins passat el magatzem. Louis Sneed era allà, al banc de la part de davant, i treballava en el seu sistema d’altaveus d’alta fidelitat que havia de revolucionar el món del so i que anul·laria tots els sistemes d’altaveus anteriors.

Vaig deixar la camioneta a l’aparcament, ben arrenglerada. Un dels camions era fora, de servei. Vint-i-quatre hores de servei el dia. Tot per poder tenir uns bons deutes al final de cada setmana i uns diners a la butxaca que no són teus, perquè ho has de fer a l’engròs si vols que algun dia doni beneficis a l’engròs.

Vaig mirar la part posterior de l’edifici, la botiga. M’ho jugava a tot o res. Algun dia, amor.

Tranquil·lament, vaig anar cap al meu cotxe. Seria una cosa molt de Grace amagar-se al terra del darrera. Bé, no hi era. Vaig anar a casa.

No hi havia cap rastre de Grace enlloc. Abans d’entrar al garatge de l’apartament, vaig donar una volta al bloc, però els carrers eren tranquils. Tampoc no rondava per l’edifici del davant.

Vaig pujar i em vaig dutxar, després em vaig preparar una beguda. Continuava pensant en Shirley Angela, en el seu aspecte i com parlava més del compte.

Jove i tendra.

Em vaig ficar al llit.

El telèfon no parava de sonar al bell mig de la nit. Em vaig aixecar. Era més tard de les tres. Era Grace, havia begut i plorava. Volia assegurar-se que jo sabia que plorava.

—T’he de veure, Jack.

—No.

—No és just. El que fas és horrible. No em tractis així, no és just, no és just.

—Vés a dormir-la, Grace.

—Si et plau, Jack, puc pujar?

Vaig penjar i vaig tornar al llit. Em moria de ganes que arribés el matí per tornar a casa de Shirley Angela.

L’endemà vaig estar al magatzem fins a les deu, mentre em preparava. Finalment, Pete Stallsworth m’ajudà a pujar un parell de televisors a la camioneta, un RCA i un model de taula Philco per a penjar al sostre. Tenia algunes idees per a les abraçadores.

Li vaig dir a Pete que treballava per a un bon amic i que ho faria tot jo. Em vaig endur molts paperots, prospectes, informes per al consumidor, fotografies, plànols. No sé per què dimonis els clients sempre volen tenir un pilot de literatura estúpida en tecnicolor. L’aparell no té cap importància, el que compta són els opuscles i els papers. Després quasi ni els miren.

A mig camí em vaig aturar a la botiga d’«Accessoris de Ràdio» de Timothy, i em vaig endur quatre tipus diferents d’intercomunicadors. Li vaig dir que segurament faria una bona venda.

Vaig passar per davant de la casa a poc a poc. De dia semblava diferent. Només era una casa, amb palmeres al davant, gespa de sant Agustí i la rampa que porta a l’entrada principal.

Bé, també em podia equivocar.

Vaig entrar al camí i vaig deixar la camioneta sota un arbre. La tanca de pi australià que hi havia entre el camí i la casa del costat anava de la part del darrera fins al carrer. Tot estava en silenci. Em sentia dèbil. Havia planejat fer aquella feina tot sol i això significava carregar aparells de televisió, instal·lar una antena, posar els fils i fer-ho funcionar. No seria pas fàcil.

—Hola!

—Ei!

Ella era a l’entrada saludant.

Veure-la no em féu pas sentir millor. No m’ho podia treure del cap, allò que ella feia, empresonada durant qui sap quant de temps amb un vell fastigós que no s’acabava de morir mai.

—Bon dia —vaig dir—, com va tot?

—Bé.

Aquest matí estava realment espaterrant. Portava uns pantalons de torero negres, cenyits a la pell, amb un tall a les cames. S’ho havia manegat per a encabir la seva part superior en un jersei blanc sense mànigues, de tal manera que tothom sabés el que hi tenia. I n’hi tenia força. Portava sandàlies i un gran somriure. El cabell era roig i molt lluent.

Sortí de la casa i avançà pel camí.

—L’esperava més d’hora. He trucat i m’han dit que ja havia sortit.

—Ara m’agradaria haver vingut abans.

Això no em portà enlloc.

—Em moro de ganes de començar —digué ella—. Comprar tot això em fa pensar en Nadal.

Vaig sortir de la camioneta i vaig anar on ella era. Vaig obrir la porta per agafar la carpeta i els papers de propaganda.

Ella digué:

—Suposo que hauria pogut venir a la botiga; el doctor Miraglia ve dos cops per setmana i jo aprofito per anar a comprar i tot això.

—És clar. —No li vaig demanar què era tot això.

—Però ho prefereixo així —digué—, si no és molèstia.

—No em molesta gens.

—Gràcies.

Vaig somriure i vaig moure el cap vers la casa. Ella assentí amb el cap i començà d’anar-hi. La vaig seguir fins a dins.

—Primer podem mirar tot això —vaig dir en entrar a la sala—, així es pot decidir i després anirem per feina.

—Perfecte.

La porta de l’habitació era tancada però jo el podia veure, amb els ulls de la ment, allà dintre, observant fredament el passat…

—Bon dia, Ruxton.

Alguna cosa al meu interior deixà de bategar per uns instants. Després tornà a començar. Era Spondell. Era al menjador i em mirava amb aquells ulls d’àguila. Portava un barnús blau, sabatilles i el cabell pentinat. A la mà hi tenia una tassa de cafè.

—Bé —vaig dir—, m’alegro de veure’l millor.

Ell començava a dir alguna cosa, però ella saltà i em salvà la vida.

—Víctor, val més que tornis al llit. Ja fa quasi mitja hora que t’has llevat i ja saps el que diu el doctor Miraglia.

—Que se’n vagi a fregir espàrrecs.

—Vinga, Víctor.

—Està bé, nena. —Somrigué—. Estic content de veure’l, Ruxton, fill de puta.

—Víctor!

Ell ja s’havia girat. Deixà la tassa sobre la taula i passà del menjador a la seva habitació sense ni mirar-nos. Obrí la porta, entrà i la tancà.

—Perdoni —digué ella.

Jo vaig seure al sofà i vaig posar la carpeta i els prospectes a terra.

—Diu coses així a tothom —digué ella—. Deu pensar que és graciós.

—M’he espantat en veure’l.

Ella s’acostà al sofà mentre deia baixet:

—Em sembla que, parlant així, vol demostrar que és fort. Durant algun temps no ha estat massa bé mentalment i, no m’agrada gens dir-ho, però em sembla que empitjora. Sempre havia estat agut, i encara ho és, però, de vegades, diu i fa coses de boig. Em preocupa.

Ja hi tornava. M’explicava les seves coses. Vaig decidir continuar.

—Li ho ha dit al metge?

—No —dubtà—. Pagaria per estar dret, com ara, però no s’hauria d’aixecar gens. El doctor el deixa estar deu minuts llevat cada vegada.

Volia que la compadís.

—Es posarà bé.

—No —digué amb fermesa—. Sols anirà empitjorant.

—Fins que mori.

Ella assentí.

—Quant de temps durarà? —vaig dir.

—És difícil saber-ho. Pot anar fent, així.

Vaig callar una estona. Ella semblava trista i cansada i volia que jo ho sabés.

—Segui —vaig fer—; mirarem això.

La seva veu era monòtona.

—Seria caríssim tenir-lo en un hospital.

—I això que vostè em deia que era molt ric.

—Oh sí, ho és, i molt.

—Aleshores, per què l’hauria de preocupar?

—A ell no li importaria. —S’aturà i afegí ràpidament—. Vull dir que no l’afectaria la despesa. Quasi podria comprar l’hospital. Però no hi anirà. Ell no.

—Ah! Bé, m’agradaria que es mirés això…

No s’assegué al sofà. Agafà una cadira baixa i la posà al costat del sofà on jo seia. Vaig posar el paperam sobre la taula-bar. Ella em mirava. Tota aquella literatura no l’interessava gens.

—Pensava —digué— que necessitarem alguna mena de control remot. Un d’aquells fils amb l’aparell adequat perquè ell pugui comandar el televisor des del llit.

—Ja ho havia pensat.

—Ah, perfecte.

—He portat dos aparells de televisió, però primer m’agradaria que mirés aquests prospectes. Pot preguntar el que vulgui. Per cert, els puc fer un bon descompte pel televisor vell.

—Jo el volia entaforar a la cuina.

—Està bé. Un aparell a cada habitació per a distreure’s.

—És el que pensava. És tan…

Es posà una mà sobre les celles per mirar un dels prospectes, ple de color, que tenia a la falda. Jo no li veia els ulls. Mentre mirava el prospecte no digué res. Aleshores em vaig adonar de quelcom que em va xocar. Feia veure que mirava. A la fotografia es veia una cuina elèctrica Westinghouse. Els aparells de televisió eren a l’altre cantó.

—Aquesta es ven molt —vaig dir—. L’anomenem el forn-grill especial.

No es mogué. Després, a poc a poc, girà el prospecte i mirà l’altre cantó. Encara tenia la mà sobre les celles i no li veia els ulls. Ho feia d’amagat, però no feia res per evitar-ho. Divuit anys, pensava jo. Els seus mugrons es veien a través del jersei blanc tan prim.

Vaig mirar la porta de l’habitació. Estava tancada, però encara era a prop, massa a prop. Em preguntava què devia fer. Potser saltava per sobre les seves bombones d’oxigen.

—Em podria donar un got d’aigua? —vaig fer.

S’alçà ràpidament. El prospecte caigué per terra.

—Perdó. Li hauria d’haver ofert una beguda. Jo quasi mai no bec. Em torno boja i faig coses estranyes. Sempre perdo el cap.

—Amb aigua ja faig.

Els seus ulls eren diferents de feia un moment. Entre nosaltres passà alguna cosa, alguna cosa directa i calenta.

Ella anà cap a la cuina sense fer ni un soroll i jo mirava com es movia i m’agradava cada moviment. Vaig recollir el prospecte, el vaig posar sobre la taula i vaig anar cap allà.

Jo també podia caminar suaument, però no tant. Ella féu veure que no em sentia. Tenia la porta de la nevera oberta.

Em vaig posar al seu costat tot mirant-la, i ella es quedà parada, aguantant la porta mentre una mà es movia lentament per agafar l’ampolla d’aigua. Vaig agafar la mà i es va arrapar al meu braç. La vaig abraçar amb l’altre braç i ella s’estrenyé contra el meu cos i em mirava amb els ulls ben rodons; la vaig besar.

Ella féu un sorollet i digué:

—No.

—Què dimonis vols? —vaig dir.

Aleshores em semblà que plorava. No podia ésser. La vaig tornar a besar.

Em vaig tornar boig per ella. Els seus llavis eren calents i la seva boca s’obrí, plena de desig. Es va arrambar contra el meu cos tot movent els malucs amb força i rapidesa i començà a fer sorolls frenètics amb la gola. Jo tenia raó, no duia res sota el jersei.

Ella apartà la cara. Tenia els ulls ben tancats i els llavis tibats sobre les dents, amb un gest que semblava de dolor.

—Agafa’m més fort.

Si ho feia li trencava l’esquena.

Féu un ronquet amb el coll.

—Ell dorm. Ara no es despertarà. La porta, tanca la porta de la cuina.

Em vaig girar i la vaig tancar. Després vaig tornar-la a agafar. Ella començà a gemegar mentre es contorçava follament. Era un tigre. M’estrebà el cinturó i es començà a esquinçar la roba. El cabell li queia sobre la cara. S’apujà el jersei fins al coll i jo vaig embogir tant com ella. Aquells pantalons que duia eren fins com la seda i cenyits com la pell. No sortien.

—Estripa’ls.

Els vaig estripar. Vaig posar els dits a la costura i vaig estripar la part del davant i la cama. La seva pell era tan blanca com la mort.

Ella caigué a terra i m’hi arrossegà.

Jo sabia que mai no en tindria prou. Ella venia directament de l’infern.