Van passar tres mesos fins que el Llargo va quedar en llibertat sota fiança, pagada amb un xec amb la garantia d’una sucursal bancària el director de la qual administrava el fons de la Fundació Pare Rafel, que va rebre multituds de donacions anònimes amb aquella finalitat. Supose que m’enteneu. Cinc setmanes després, pel jutjat d’instrucció desfilaren nombrosos imputats (més tard els anomenarien «investigats»), la majoria empresaris però també funcionaris, alts càrrecs i uns quants polítics. El jutge va trossejar el cas en deu parts atès el volum. A mesura que els imputats entraven al jutjat, un fil n’estirava un altre. Els investigats s’acusaven entre ells o confessaven a canvi d’una condemna més lleu. Oficialment, però exigint l’anonimat, el pendrive el vaig portar jo al fiscal. Vaig cedir el relat periodístic al meu col·lega Santi Mayor, tot explicant-li al director del diari que ell havia estat el responsable d’una gran part de la investigació. D’aquesta manera, no sols el rescatava de l’ostracisme professional a què l’havien abocat (formava part, com jo, de les relíquies del diari), sinó que m’estalviava haver de donar explicacions a la resta dels mitjans de comunicació.

La darrera conversa que havia tingut amb Albert el Negociador fou, en realitat, la penúltima. Ens vam reunir a petició d’ell. Em va preguntar com ho havia fet. Li vaig respondre que la seua eufòria verbal m’havia proporcionat els elements que necessitava. Mentre ell parlava, li vaig dir, el meu cervell maquinava una estratègia que finalment fou decisiva. Lluís Blanc es va disgustar amb ell i vaig entendre que la seua comissió restava en suspens. Amb tot, el vaig consolar bo i garantint-li l’agraïment del Llargo i el Messié per mantindre, segons paraules del Llargo, l’statu quo. Però el consol només era una propina del total que esperava. Per segona vegada havia intentat empomar-me i havia obtingut dos resultats negatius. Probablement, n’intentaria una tercera.

El dia que el fiscal féu pública l’Operació «Roba Estesa», Neus Baixauli em va telefonar per felicitar-me. Parlàrem una llarga estona del merder que es trobaren al Govern i també de la dificultat que suposava governar una societat dirigida durant molts anys per una administració corrupta. Sospitava que la legislatura transcorreria amb un seguit de judicis a causa de la lentitud de la justícia. Tenien previst instal·lar oficines del Govern arreu d’Europa per convèncer els inversors que, a partir d’ara, les formes canviarien. De fet, li vaig dir, un grup suís no tenia cap problema a destinar recursos econòmics a la ciutat de la mà de Lluís Blanc. Li vaig aconsellar que en els viatges oficials del President l’acompanyara l’empresari. Al capdavall haurien d’entendre’s amb ell i d’altres de semblant autoritat econòmica per atraure inversions, presentar-los com el nou model empresarial tot aprofitant l’ascens al poder de la nova política. Els camins del capital són inescrutables i les caixes buides no saben d’escrúpols. Posem per davant els interessos del país.

Magda estava d’allò més contenta amb l’èxit electoral de l’esquerra. Jo vaig complir amb la promesa de votar-los per ella. Alguna cosa em devien, però ara, mentre esperàvem que el Llargo es presentara a l’Audiència Provincial, davant la qual havíem reunit al voltant de tres-centes persones, el meu pensament era que el senyor Bohórquez tinguera una actuació brillant.

Només hi havia els dos policies de la porta i l’embús de cotxes fou inevitable. La gent no cabia en la vorera i va envair una part del carrer alhora que alguns conductors xafarders s’aturaven per veure què passava. Potser es pensaven que es tractava del judici d’un famós. Entre Santi i jo vam convocar molts mitjans de comunicació. Tot ho havia preparat el senyor Bohórquez: Convoqueu el màxim de persones possible. Així doncs, el pare Rafel es va presentar amb els xiquets i els pares dels xiquets, el Messié va portar tots els empleats, els empleats a familiars i coneguts… Afegiu a això l’efecte multiplicador dels curiosos.

D’alguna manera, i per descriure-ho en termes futbolístics, el partit estava trucat. Però el senyor Bohórquez, que fumava un cigar de mida Churchill, pretenia un resultat contundent, incontestable.

Estàvem a la façana de l’Audiència, prop de la porta. Tots: Rafel, el Mític Regino, Butxana, Tordera («Vostè també, senyor Tordera?», li preguntà l’advocat el dia que li’l presentàrem), el Comptable, els germans Torres, Robert, Salif i jo. Esperàvem el Llargo, que es feia esperar.

A la fi, amb un retard de quinze minuts sobre l’hora prevista, Felipe aparcà la meitat del cotxe damunt la vorera a cent metres abans d’arribar a la porta de l’Audiència davant la impossibilitat d’aturar-se al costat. El Llargo baixà vestit amb elegància, amb un trage blau marí, camisa blanca i una corbata rosa.

—Però… què collons fa vestit de pallasso?

El Messié no es referia a la vestimenta.

El Llargo duia la cara pintada amb tres ratlles visibles negres, blanques i roges del nas a la galta. Venia somrient i saludava i agraïa la presència a tothom.

—Li ho he ordenat jo —féu el senyor Bohórquez—. Oi, Rafel?

—Ens ha semblat una bona idea.

Llavors, el senyor Bohórquez va anar a rebre’l. Li va passar un braç pel muscle i va reunir la premsa al seu voltant. Com a fons, el hall de l’Audiència.

—Jove, aguante’m el puro —li va dir a un becari que amb l’altra mà mantenia un micròfon desmesurat d’una emissora de ràdio. El xicot el va agafar com si fóra la boca d’una piranya—. Senyors —digué amb una veu potent—, el Llargo som tots, perquè tots el vam condemnar des del primer dia de la seua vida. Fins i tot li robàrem la identitat: EL LLARGO. No li deixàrem ni el nom ni els cognoms, com els que tots vostès i jo tenim. Però el món també té homes d’una talla extraordinària, persones entregades amb cor i ànima a les causes socials —va mirar a un costat—. Rafel, per favor, vine —també li va passar un braç pel muscle—. Homes com esta persona, que va acollir el Llargo i a centenars més com ell; gent que no tenia un recer on deixar-se caure. Veuen les pintures que porta? —càmeres enfocant un primer pla de les pintures—. Ni per un moment han de pensar vostès que és una falta de respecte a la llei. No! Animus belligerendi. Són pintures d’orgull, de superació, de guerra en defensa pròpia contra un món hostil…

Ras i curt: el senyor Bohórquez presentava el Llargo com una mena de Robin Hood i a tal efecte havia amanit l’escenari, demanant-nos que congregàrem com més gent millor, sobretot persones d’aspecte humil, una representació del poble, en definitiva, solidaritzant-se amb un home com el Llargo, al qual la vida no havia donat gaires oportunitats. No parlava a la premsa, s’adreçava al jurat popular. Jo me l’imaginava amb dones i homes, alguns d’ells amb un mocador eixugant-se les llàgrimes que el discurs abrandat del senyor Bohórquez els arrancaria; me’ls imaginava amb el rostre contret, amb un sentit de la culpabilitat innegable. També m’imaginava el jutge i el fiscal sospirant i mirant al sostre, impacients perquè l’advocat defensor acabara aviat, no fóra cas que declarara culpable tothom, inclosos ells. M’agradava el senyor Bohórquez, la seua màxima que de vegades, per fer justícia, s’havien de transgredir les lleis. No podia tindre millors clients que el Llargo i el Messié, que les transgredien totes.

Sedaví, 30 d’octubre del 2016