23

Aquella mateixa nit encara vaig passar pel casino. Estava animat. Felipe i el Messié conversaven al despatx. Bé, Felipe se l’escoltava. Manolo, el gos, dormia al seu catre absent dels desassossecs del seu amo.

—És una puta calamitat! —exclamà el Messié sobre el Llargo tot mirant-me—. Què et sembla? —va continuar—. Mira que el vaig avisar. Llargo, la Gallega no és de fiar. Però ell, enrossinat com un burro.

—Sobretot, calma.

—Calma? I ara què?

—Tot ha de continuar igual amb algunes excepcions. Rafel i el Comptable, per diferents motius. Al Comptable se li ha d’explicar en un bon moment. Rafel, com més tarde a saber-ho, millor.

—Ens dirà de tot, el Comptable.

—Des del principi no li hem dit res dels russos. Tindrà raó d’emprenyar-se.

—Escamparà el poll.

—En absolut, el negoci funciona i els russos ja no seran un problema. Això sí, exigirà que li conteu si hi ha alguna cosa que desconeix. Llavors, li hauràs d’explicar el tema Lluís Blanc.

—Quan li ho diem?

—No sé… Demà… despús-demà… Però li ho has de dir. No obstant això, prioritzem els objectius. El més important és trobar un bon advocat.

—En coneixes algun?

—M’ho pensaré. Els Torres ens tiraran una mà. Tu, normalitat. Demà encara no es publicarà res. A més, potser els diaris faran un breu d’agència i avant. Estem en campanya electoral.

—Mecagueenlaputa, que inútil és!

—Escolta, el més intel·ligent és assumir-ho i buscar solucions.

Però ell continuava renegant, carregant a Felipe part de les culpes per no advertir-lo.

—Qui eren els dos que estaven amb ell? Felipe no els coneixia.

Si li ho dic, rebentarà, però no li ho podia ocultar.

—Sara i el Gitano.

Se’m va quedar mirant com si li hagueren estovat el cervell. Es va servir una beguda. Féu un glop, va observar la sala. La gent jugava, el món rodava, Paco l’Artillero llançava pilotes de ping-pong.

—Una altra de les coses que ja m’imaginava —va dir amb el cap cot—. Fa anys li vaig preguntar si encara mantenia relacions amb ells. No… No…, m’alçà la veu el malparit, com si li haguera preguntat una bestiesa. És clar, m’ho vaig creure.

—Sara li ha salvat la vida.

—I com que és un cavaller, l’ha deixat al marge.

—Ho havia de fer, ja que els va demanar ajuda.

—Quan el tinga davant em sentirà, ja ho crec que em sentirà. Li diré el nom del porc…

—No és el moment d’acusar-lo. Necessita solidaritat, que estiguem per ell.

—Oquei, estarem amb ell, el que calga, però em sentirà. No pots fer negocis amb un individu que contínuament ensopega amb la mateixa pedra. Les dones. Li han portat un cabàs de problemes. I no ho dic per Sara, sinó per la Gallega i d’altres. Collons, s’ha passat la vida embolicant-se amb ties. Se n’ha tirat més que Martina Navratilova, i algunes gairebé l’arruïnen. Així no hi ha manera. Se’l pot visitar?

—Mentre duren els interrogatoris, difícil.

—¿Per què ha sigut tan imbècil d’entregar-se a la policia? Tots se’n podien haver anat!

—I què feien amb els dos russos? Liquidar-los? El Llargo tenia raó quan m’ha dit que quatre persones no passaven desapercebudes. A més, hem cridat a Pons. Gràcies a ell tot serà més suportable. Messié, estic cansat. En parlem demà amb les idees més fresques. Ah, ben pensat potser és millor que parles avui amb el Comptable. Amb la taula atapeïda de bitllets es posarà més tendre amb el Llargo.

L’endemà, vaig telefonar a Albert el Negociador. Per a ell era un plaer veure’ns, em va dir. Quedàrem en una de les seues cafeteries predilectes, al centre, prop del Carrer de les Barques. Allí ens vam trobar la darrera vegada, quan m’etzibà aquell discurs de com s’havien de preparar els gintònics. Li vaig dir al cambrer que me’n servira un com el d’ell i va somriure.

—Has tornat.

—Procura que les mesures dels glaçons i el gin siguen les correctes, estic molt cabrejat. Anit van detindre el Llargo. Si no em dónes una explicació detalladíssima, t’armaré un canyaret —i el serrell—: no estic de conya.

—La tindràs, però espera’t als gintònics.

Vaig agafar un diari de la taula del costat. Encara sort que eren uns fulls solts d’una secció d’esports. La resta tractava la campanya electoral amb consignes polítiques que no havien canviat des del darrer segle. El cambrer ens dugué les begudes, féu una lleugera inclinació del cos, educat i servil, però adreçada al Negociador.

—Brindem?

Alçà la copa.

—Vés a la merda.

Arronsà les espatlles. Tots dos beguérem. Estava deliciós.

—Què m’has volgut dir amenaçant-me?

—Recorda que tenen un vídeo compromès de Lluís Blanc.

—Aquell del discurs del rei? —posat sorrut.

—Em referia al primer. El del pacte del restaurant del Gordo García, però tot dependrà del que em contes. Garla, senyor de les estratègies.

—Una partida de billar, això ha estat. Abans que res, un apunt: ells continuaran amb els seus negocis, amb tota normalitat. Ja et vaig dir que tots guanyaríem.

—Tots, menys el Llargo.

—De vegades, perquè tot rutlle perfectament, has de sacrificar una peça del tauler.

Del billar als escacs, d’una banda a l’altra. Beguem.

—La primera vegada que ens trobàrem…

—Em vas trobar tu a mi.

—Bé, doncs això: necessitava guanyar-me Lluís Blanc, sabia que el Llargo i el Messié l’extorsionaven. De manera que em vaig presentar al seu despatx. Per tal que em rebera, ja que no volia saber res de mi, li vaig dir que disposava d’una estratègia que el deslliuraria d’ells, sense dir-li, de moment, que t’oferia en safata la relació que mantenia amb el cap superior de la policia.

—Conta-m’ho amb punts i comes.

—Billar, Marc. Tres boles: Blanc, el cap de la policia i Boris.

—Què hi té a veure el rus?

—Molt i molt delicat. Boris era l’amant del cap.

—¿El superior de la bòfia embolicant-se amb un mafiós?

—L’amor és estrany, per bé que ell n’era conscient, del risc que suposava la relació. De fet, la policia no molesta els russos. En realitat, a una part d’ells.

—Una part?

—Boris va trencar palletes amb el seu soci, un tal Andréi… Zitser o Zàitser. Tant se val. En el repartiment de territoris, Boris es va quedar ací (no li va confessar al soci la gran amistat que tenia) i l’altre se’n va anar al sud, la zona de Torrevella.

—Lluís Blanc coneixia la relació de tots dos?

—Ho coneix tot, o gairebé. El que li resta, li ho proporcione jo. La primera jugada que féu fou conèixer Boris. Els russos, com totes les màfies, necessiten blanquejar els beneficis amb negocis legals; Blanc, com bé saps, desfer-se d’algun soci.

—Boris i el cap ja eren amants?

—Sí, per això Blanc, que ho sabia, convencé el superior dels problemes greus que li suposava la relació, però l’altre persistia amb els encontres. Llavors Blanc va parlar amb Boris. Li digué que l’havia de deixar. Fou una de les condicions perquè entrara en els seus negocis.

—Amb el seu nom autèntic?

—No, home. Això cantaria molt. Com ho féu, ho desconec. Però Boris quedà satisfet. Era un gran favor. Indispensable per al rus.

—Un rus, amagat o no, sempre és un problema.

—Ja tocarem el rus després.

—Com reaccionà el superior de la policia?

—Bé, ja t’he dit que era un gran risc per a ell la relació amb Boris. Lluís Blanc i el superior començaren a veure’s amb freqüència i no sols d’amants. Però Blanc encara tenia més peticions a fer-li a Boris.

—I el Llargo i el Messié…

—Espera’t. Tot per ordre cronològic. Les històries amb plantejament, nus i desenllaç. Ets periodista, oi?

Vam beure. No m’explique com vaig durar tant de temps sense fer-me un gintònic. Potser tenia més força de voluntat de la que em pensava. En qualsevol cas, un error.

—Primer, Blanc va engegar l’ensarronada als socis que li feien nosa. Va parlar amb Boris, li va donar confiança, fins i tot el convidava a alguna de les festes que organitzava al seu xalet. Allí Boris va conèixer els socis de marres. El va presentar com un home de negocis internacionals, una persona influent als països de l’est que buscava inversors potents per a construir edificis de luxe a Varsòvia i Moscou. Un gran negoci ara mateix. No sé si ho saps.

—No m’hi dedique.

—Blanc va dir als seus socis que ell participaria. Li semblava, els afegí, una ocasió única. Més encara de la mà d’un home amb influències en les esferes polítiques. On va ell, va la resta. Sempre fou així. Estava fart que s’amorraren a les seues idees. En el tema dels inversors suïssos el molesten. És un gran pastís i la part autòctona la vol sencera.

—Llavors ve el xalet, la coca i les putes.

—Això mateix.

—I Mario, el germà de Marisa?

—No existeix, però seguim un ordre.

El cambrer va vindre.

—Tot correcte, senyor Albert?

—Perfecte, gràcies. —De nou una inclinació. Patia per les seues cervicals—. Blanc li digué a Boris que tindria més part en els negocis si es llevaven de damunt alguns socis. El rus intensificà l’amistat amb ells. Al cap i a la fi els oferia, avalat per Blanc, afers rendibles a Moscou i Varsòvia sense cap risc. A més, en un ambient relaxat de gresca, cosa molt valenciana com deus saber pels casos de corrupció que s’han publicat, com ara les traductores romaneses contractades que fins i tot treballaven la nit de Cap d’Any…

—Ho recorde.

—Doncs en un ambient de benestar, Boris podria fer bisnes que polítics i empresaris li aportarien ací.

—Així que Mario és una figura inventada. ¿I la senyora informant que va contactar amb mi?

—Un moment. Blanc li va insistir al rus que s’amagara una carta cabdal. Els altres, a banda de no ser fiables, molestaven a tots dos. Aleshores va començar a gravar les festes, les tertúlies…

—Per què les gravacions les té la senyora?

—Perquè vam convèncer Boris que ho fera un dels participants. D’ell no sospitarien.

—Qui era?

—El marit de la senyora. Però temps després, vet ací quan em deies que Boris tampoc era una bona companyia per a Blanc, encara que fóra un soci invisible que rebria beneficis legals, és a dir, que ningú no en sabria res d’ell, però que Blanc corria el risc que el rus es fera el fatxenda i una indiscreció ho tirara tot en orris. Els suïssos, molt rigorosos, podrien assabentar-se’n per alguna escletxa incontrolable.

—I entra en escena la teua estratègia.

—Jo ja hi havia entrat un poc abans, però Lluís Blanc em necessitava per bandejar Boris.

—I que no es desfera de tu.

—Per això et vaig contar la relació que mantenia amb el superior. Era la meua carta davant de Blanc.

—Un billar de quatre boles, potser era un billar americà.

—Un procés de transformació gradual. Sobre la marxa.

—Com pretenia apartar el rus? Fou cosa teua?

—Sí, vull ser franc amb tu. Coneixia la relació entre Marisa i el Llargo des de feia temps. A més, la Gallega treballava per a Boris i això ho facilitava. Marisa, a través del Llargo, coneixia tot el que projectaven ell i el Messié. Després, li vaig dir al rus que també pensaven ficar-se en els afers de droga i tràfic d’armes. Per a ell, li vaig insistir, atès que els altres eren nadius i disposaven de millors contactes oficials i extraoficials, suposaven un gran risc. Havia de comprar Marisa com a informant, per saber i avançar-se als passos del Messié i el Llargo. Quan descobriren els micròfons, Marisa s’inventà el segrest del germà. Una circumstància que jo tenia prevista i ho planificàrem. La guerra entre ells estava servida. L’enrossinament del Llargo amb la Gallega féu la resta.

—Qui té ara les gravacions del xalet?

—Lluís Blanc.

—Quan les farà servir?

—Quan ho considere oportú. És una qüestió de negocis, no de política. Però no te les donarà.

—Una altra peça sacrificada.

—Ho lamente, ho vaig intentar.

—Si tu m’ho dius, m’ho crec —vaig somriure.

—És cert, però no vaig dedicar un gran esforç per convèncer-lo. No obstant això, el pacte amb els teus amics es manté. La policia no els molestarà.

—I el Llargo a la presó.

—Dany col·lateral.

—I la senyora?

—Ben retribuïda, ella i el seu marit.

—Que és un soci de Blanc.

—En efecte.

—Però tot això ho podia haver solucionat el superior. Fa una batuda al xalet i punt.

—No, per dos raons: la primera, vés a saber si Boris havia gravat la relació amb ell; la segona és que Blanc vol discreció, silenci. Ho negociarà personalment amb els seus socis enxampats.

—¿I si el Messié, que té molt mal caràcter, decideix tirar al dret i fer públic el primer vídeo que encara té de Blanc?

—Llavors tots perdran. El Messié té ara un afer molt lucratiu. Anirien tots a la presó, fins i tot el Comptable, que no en té la culpa.

—Tots menys tu.

—A mi no m’han gravat, no he signat res. Això sí, perdria la meua comissió. Per cert, no cal que el Messié em pague. Una compensació pel cas del Llargo. No em digues amb sorna que sóc una gran persona.

—Ni amb sorna.

—Busque el meu interès. De veritat que lamente no oferir-te una bona exclusiva.

—Puc saber quant et pagarà Blanc? Per comprovar si més no l’abast dels teus serveis, la teua intel·ligència.

—He fet un gran servei. Marc, és l’última vegada que ens trobem.

—En fi, m’has tornat a utilitzar. Malgrat la meua desconfiança ho has aconseguit. Et felicite.

—Consola’t amb el fet que els teus amics conservaran els negocis.

—Te’n vas de València?

—T’enviaré una postal. Almenys he complit amb una part del pacte.

—Tractant-se de tu és un gran èxit.

—Forma part de l’estratègia. Me n’he d’anar. El gintònic està pagat. No et done la mà, perquè la refusaràs.

—No forma part de la meua estratègia.

Però en tenia una altra, covant-la mentre parlava amb ell, que l’engegaria així que ell marxara.

—Adéu —digué.

Es va alçar. Jo també.

—Escolta, em lleve el barret. Amb franquesa, a banda que m’has tornat a putejar reconec que tens un gran cervell. Sé perdre.

Li vaig donar la mà. Va encaixar després de vacil·lar un instant.

—Em sorprèn la teua esportivitat.

Li vaig somriure amb un gest de resignació.

—Em prendré un altre gintònic. Que et vaja bé, Albert.

Se’n va anar. Vaig demanar un gintònic. Vaig esperar cinc minuts, de cara a l’entrada. No em refiava que m’observara pels finestrals. M’ho vaig repensar i vaig esperar deu minuts. Vaig mirar el rellotge de la cafeteria i vaig telefonar al diari, al director.

—Abans que t’encabrites, deixa’m que et comunique que tinc una bona exclusiva.

—T’he dit que no toques la política.

Li vaig explicar que anit havia presenciat l’homicidi d’un mafiós rus. No s’ho creia, però li ho vaig relatar fil per randa, fins i tot detalls mínims que demostraven que jo era allí, amb alguna ocultació. No calia que ho sabera tot. Mentre que la resta dels mitjans de comunicació només tindrien un breu d’agència, jo em comprometia a redactar-li un reportatge extens.

—És la bomba de què em parlaves?

—És la primera part. També n’estic treballant la segona.

—Quan ho tindràs?

—Demà ho publicarem.

—Millor el diumenge, no?

—Demà o res. Una cosa per l’altra.

—Demà.

Quan llegira el reportatge la senyora informant, que s’escamparia com la pólvora en la resta de mitjans, estava segur que contactaria amb mi. Era la prèvia d’una notícia de més abast en què el seu home estava implicat. Pensaria que algú, per una altra via, m’havia fet arribar tota la informació i això que llegia potser només era la punta de l’iceberg. Tot i que parlara amb Lluís Blanc, malgrat que ell intentaria tranquil·litzar-la, el neguit no l’abandonaria. En aquell xalet hi havia molta gent, algú que se sent enganyat i clama venjança. La senyora voldria esbrinar què era el que jo sabia, sobretot del seu marit.

Al carrer, el cel estava empedrat.