16

El despatx del Messié era massa reduït per rebre Marisa la Gallega. Així doncs, ens vam traslladar tots a una de les sales. Butxana va disposar unes cadires en cercle, però el Llargo no cregué convenient sotmetre-la a un interrogatori clàssic, idea amb la qual jo em vaig mostrar d’acord. Intervingué el senyor Tordera: uns drets i els altres asseguts, digué assenyalant la posició de cadascú, i ho va dir amb l’autoritat d’un professional conscient de la importància de la metodologia. Butxana se’l va quedar mirant per si tenia el famós minut de lucidesa, un moment de l’actuació que jo encara frisava per presenciar.

Vaig dir que Tordera tenia raó, l’havíem de tractar amb normalitat; fins i tot, vaig afegir, potser seria millor que només estigueren presents el Messié, el Llargo i Butxana, però el Messié s’hi va negar. Era obvi que pretenia collar-la. Al final, tot restà com al principi. Fet i fet, ella sabia que havia de donar una explicació.

Vam sentir que s’obria la porta del pis. Felipe ens va portar Marisa, amb unes bosses del Corte Inglés. La seua cara ho deia tot. Ens va mirar, però només un instant, com si fóra una rutina onerosa. El Llargo la va comminar que s’asseguera, però s’estimà més quedar-se dreta. Ens va demanar un cigarret. Li’l donaren. També una mistera. Féu una calada profunda i buscà un cendrer.

—El que he fet no té nom…

—Sí que en té —li contestà el Messié, empitxonat.

—No obstant això, té una explicació —s’eixugà els ulls amb un mocador.

—Vols una copa? —li oferí el Llargo.

—Anem al gra —tallà el Messié.

El silenci expectant al seu voltant encara ho feia tot més tens. Fumant, expulsant el fum cap al terra, Marisa buscava una manera d’explicar-se, com si no tinguera clar per on havia de començar.

—Boris em fa xantatge —es tornà a eixugar els ulls—. Tinc un germà que treballa per a ells. Fa de correu. D’alguna manera el tenen segrestat.

—D’alguna manera? —el Messié.

—El tenen permanentment controlat.

—Per què? —el Llargo.

—Es va passar de llest i es quedava mercaderia.

—Això és normal entre els correus —el Messié li va llevar importància amb un gest de menyspreu.

—Ja ho sé, però se n’havia quedat molta.

—També és habitual. Els la fan tornar, els peguen dos hòsties i punt. I a partir d’ací els engeguen a la merda…

—O els foten un tret al cap —rematà el Llargo la frase incompleta del Messié.

—A veure —el Messié s’acostà a Marisa—, potser han aprofitat que treballes amb nosaltres i han trobat l’excusa perfecta perquè els informes.

—Sí, és possible, però també perquè Mario sap moltes coses.

—Quines? —el Llargo.

—No m’ho han dit, però els feia treballs delicats. Al meu germà no el puc veure.

—Quan posares els micròfons al despatx del Llargo? —preguntà Butxana.

—No vaig ser jo, ho féu un home d’ells.

—Rus? —el Messié.

—Sí.

El Messié mirà al Llargo.

—Els russos no són negres. Com podia detectar-lo?

—No controles qui entra al teu despatx?

—A les nits el local està ple de gent. Qualsevol que vaja al lavabo… Que per cert, he dit un milió de vegades que calia canviar-los a l’altra punta del pis. En fi, qualsevol que vaja al lavabo pot entrar. De vegades faig una volta pel local i el deixe obert… mig obert.

—Mig obert —el Messié, amb desdeny.

—Ell no en té la culpa —féu Marisa—. Vaig aprofitar la teua absència —al Messié— i li vaig dir de baixar al carrer a fer una copa, un passeig per a desemboirar-nos.

—Llavors el rus col·locà els micròfons —féu Butxana.

—N’eren dos. Un vigilava l’entrada al passadís.

—Felipe —alçà la veu el Messié—, tu tampoc te n’adonares, de la presència d’estos…

—Felipe controla el personal de les sales —el defensà el Llargo—. La culpa fou nostra —un plural per minvar la culpa de Marisa—, però el problema ara n’és un altre: què en saben i per què ho volen saber.

Marisa s’encengué un altre cigarret. Expulsà el fum. Vaig obrir una finestra. Com que no podia fumar, no em venia de gust que m’arribara l’olor.

—Què voleu que vos diga? Ignore el que saben —silenci. Una altra xamada tan profunda com la primera—. Faré el que em digueu, però el meu germà…

Silenci col·lectiu que trencà el Messié.

—Tu sabies —al Llargo— que tenia un germà?

—No.

—Amb els anys que la coneixes i no ho sabies?

—No toquem aspectes familiars.

El Messié a Marisa:

—Com sabrem si és veritat el que ens has contat?

—Esbrinant on el tenen —va tercejar Butxana—. En primer lloc, per què et veus amb Boris?

—Per control. Em pregunta si heu descobert els micròfons i em recorda que tenen Mario.

—I no et pregunta per les nostres activitats? Tot no ho controlen.

—Sí. Sap l’ús que li donareu a la nau i el nou emplaçament del casino. Però això no és el que més l’interessa.

—Cabria algun tipo de negociació? —pregunte.

—En absolut. Si volgueren negociar no els caldria posar micròfons —el Messié.

—Escolta —vaig adreçar-me a Marisa—, tu sí que pots negociar.

—Com?

—Dient-los que estàs complint amb el pacte, però necessites saber que el teu germà està bé. Els dius que se’t nota massa que estàs preocupada, que el Llargo et pregunta. És obvi que sabran de la vostra relació.

—De cap manera la portaran on el retenen —el Messié—. Li’l mostraran en qualsevol lloc de la ciutat i punt.

—¿I si el teu germà no sabera res d’important i amb esta excusa t’utilitzen? —li preguntà Butxana.

—N’estic segura que sap coses. Fa anys que treballa per a ells.

—Aleshores tenim una forma d’esbrinar-ho —Butxana, al centre de la sala, es dirigia a tots—. Marisa demana veure’l, nosaltres la seguim i després els seguim a ells.

—És una bona idea, però tu —li digué el Messié a Marisa— has de ser ferma que vols veure’l com a condició inajornable per continuar amb el pacte. Per cert, Toni, ¿el teu col·lega ha comprovat si també han instal·lat micròfons en altres llocs de la casa?

—Doncs… hòstia… no.

—Perfecte, hauran sentit tot el que hem parlat. Què, aprofitem per saludar-los?

Un altre silenci amb cares llargues.

—A mi em digueren que només caldria posar-ne al despatx del Llargo —féu Marisa.

—Clar —respongué el Messié—, d’esta manera, si ho descobrim, restem tranquils mentre ens senten en altres llocs.

—És impossible microfonar les sales. De dia no hi ha ningú, a les nits n’estan plenes. Potser… potser també n’han posat al teu despatx —el Llargo al Messié.

—Quanta estona —preguntà Butxana a Marisa—, passejàreu tu i el Llargo?

—Mitja hora.

—Si és així no van tindre temps de posar-ne en els dos despatxos. Rematem garbes: Marisa demana veure el seu germà…

—Condició ferma i improrrogable —remarcà el Messié.

—Això ha quedat ben clar. Jo cride al meu col·lega per tal que ho revise tot, per si de cas. La resta dependrà de l’èxit del seguiment. D’acord?

Van picar a la porta de la sala. Felipe obrí després de l’assentiment del Llargo. Era una de les dones de la neteja, de nacionalitat búlgara.

—Buenos días. ¿Puedo limpiar la sala?

El Messié la va mirar amb els dubtes de la seua desconfiança atàvica dibuixats a la cara. Potser pensava que tenia el Pacte de Varsòvia furonejant la casa.

Tan bon punt vaig eixir de la casa de jocs del Llargo vaig contactar d’immediat amb Albert el Negociador. Poc abans, com solia expressar-se Toni Butxana amb aquelles metàfores agràries, rematàrem la garba del Comptable, un serrell que preferíem mantindre allunyat del nou problema creat per Marisa. El Messié, que després de la badada del Llargo amb la Gallega havia pres el comandament de la situació —aprofità l’avinentesa per autoproclamar-se comissionat de totes les situacions—, ordenà que el Comptable no en sabera res de l’afer sota cap circumstància. Tenia raó. Un problema amb els russos espantava qualsevol. No debades, dels seus negocis a penes se’n parlava a la premsa ni, que jo en fóra conscient, tampoc la policia els molestava. Des de l’any 2008, que va empresonar un tal Izgilov, en l’operació «Avispa» o «Troika», no ho recorde bé, acusat d’estructura de blanqueig a través de béns immobles i empreses pantalla, no apareixia enlloc l’anomenada màfia russa. Allò em feia pensar que havien passat de l’acció endogàmica que els caracteritzava a entrar en contacte amb el món polític, com solien treballar les trames corruptes indígenes.

Vaig esperar l’Albert en una de les cafeteries cèntriques de la ciutat, que ell sovintejava i on temps era temps ens trobàvem quan la confiança era mútua.

—Recuperem les velles tradicions —em saludà complagut.

En veure’l, el cambrer el va atendre de seguida.

—Un gintònic, Salvador.

Jo m’havia demanat una aigua sense gas.

—Que trista deu ser la vida si ni tan sols pots gaudir d’un gintònic —em digué, i semblava que de veritat ho lamentava—. De veritat que no t’abelleix? Comença a fer calor. ¿No trobes meravellós un país on la primavera i l’estiu són les úniques estacions de l’any?

—Ho trobe patètic.

La idea que jo tenia d’un país normal era la preeminència del fred i la pluja. Però bé, ens entreteníem amb aquesta conversa banal mentre el bàrman li preparava la beguda. Exigia una copa en forma de pilota, res de gots de tub, m’explicava. La copa té una capacitat de 60 o 70 cl que permet que càpiga tot el gel, la ginebra i la tònica. El gel era més important del que imaginàvem. Ha de ser gran, gros, dur.

—Ha de refredar la copa, no aigualir-la —va sentenciar.

Com menys contacte hi haguera entre la beguda i el gel, millor. D’aquesta manera es mantindria durant més temps. No calien més de tres glaçons. La ginebra, per descomptat, havia de ser de qualitat, però més important que la marca és afegir la quantitat correcta. Un didalet és suficient. Per sort va vindre el cambrer, que li va servir la copa com si fóra el Sant Grial.

—Gràcies, Salvador —el cambrer féu una subtil reverència d’agraïment—. Me’l preparen expressament per a mi.

Vaig mirar-me l’aigua amb una desolació infinita.

—A la teua salut —féu el primer glop—. Fantàstic. Hi ha pocs llocs on puguen servir-te un gintònic civilitzat.

—Has acabat el màster?

—Darrerament tens mal caràcter.

Entre l’aigua i ell m’alteraven les hormones; però, de moment, havia de coexistir amb tots dos.

—La senyora que em va citar l’altre dia…

—Te l’he enviada jo.

—Ho sé, però per a qui treballa? Per favor, dis-me la veritat, si és que vols que et tinga en una extraordinària consideració.

—Per a Lluís Blanc.

—Tot el que sap ella ho saps tu?

—Tot no. Però si la pregunta és per què no t’informe jo, la resposta és senzilla: no faré el treball brut.

—Però en algun moment hi entraràs.

—En algun moment —va beure—. Si cal.

—En quin?

—El meu pacte amb tu no m’obliga a contar-t’ho tot. Potser intervindré o no. La situació ho determinarà. T’hem proporcionat una informant valuosa. Aprofita-la.

—Pel que sé, perquè tu m’ho has dit, Lluís Blanc té socis que el molesten. ¿Estan tots en el merder dels russos?

—Alguns, però no em preguntes els noms.

—Són importants? Com a socis, vull dir.

—Canviem de tema.

—Lluís Blanc ha organitzat les festes?

—No crec que tinga relació amb els russos. En realitat, n’estic segur.

—Però manté relacions íntimes amb el cap superior de la policia. És altament sospitós que els russos perpetren les seues martingales sense que la policia els moleste.

—De vegades les coses tenen lloc per casualitat. Tot d’una te n’assabentes que el teu competidor té punts febles.

—I col·loca un home de confiança en les orgies per tindre tota la informació. Un home, a més, que també deu ser de confiança per a l’altre, el seu competidor. Correcte?

—No ho sé.

—Quan no t’interessa no ho saps.

—Marc, no ho sé tot. Lluís Blanc no es refia totalment de mi.

Fins ara em mirava però va desviar la vista a un altre punt. Va beure, va deixar la copa a la taula i em va tornar a mirar.

—De veritat, no ho sé tot. En la meua opinió, només t’hauries d’ocupar del fet que obtindràs una bona exclusiva. Que això pot afavorir Blanc? I què? Pensa en el teu benefici de periodista i oblida-te’n dels de Blanc. Ja et vaig dir que es tractava d’un afer on tots guanyàvem.

—Vull saber el perquè de les coses i no m’agrada que m’utilitzen.

—Tens la pell massa fina segons per a qui. Qualsevol periodista estaria d’allò més content amb el material que tindràs.

—¿Per què la senyora vol que ho publique una setmana després de les eleccions?

—La idea és de Lluís Blanc, no de la senyora —cada vegada que ell feia un glop de gintònic jo odiava encara més l’aigua—. No l’interessa enfonsar els conservadors, només pretén dominar-los. Segons totes les enquestes, els conservadors guanyaran les eleccions sense la majoria absoluta dels darrers vint anys. Si l’escàndol de les orgies i els corresponents casos de corrupció afloren una setmana després dels resultats electorals, cap partit gosarà pactar amb ells perquè continuen governant.

—Però a ell no l’afavoreix un Govern d’esquerres.

—No el preocupa. Un tripartit o qualsevol coalició de les esquerres no funcionarà. Tenen interessos polítics particulars. A més, ¿en quines condicions governaran? La caixa no sols està buida, sinó també plena de deutes impagables. Serà una legislatura ben trista. Això produirà decepció i abstenció, cosa que facilitarà el retorn dels conservadors al poder. El vot de la dreta és més fidel. Tornarà l’Ancien Régime, però amb altres actors.

—Els d’ara estan cremats.

—Cremadíssims. S’han extralimitat fins a punts inimaginables. Impunitat i caos —parlava com si ell no n’haguera tret partit—. Saps? Tinc la sensació que tot plegat és una ordre dels suïssos. ¿Com els expliques als teus accionistes que inverteixes en un país podrit per la corrupció? Marc, el més gros encara no ha surat. Alguna part se sabrà després de les eleccions; la resta serà un gota a gota que en absolut interessa a un Govern d’esquerres encara que no hi tinguen res a veure. El degoteig de judicis tindrà lloc durant els quatre anys de la legislatura. Els electors en quedaran ben farts. Els escàndols taparan els èxits minsos de l’esquerra.

—Dius que als suïssos no els ve de gust un país corrupte. Això no m’encaixa amb el fet que durant un temps apareixeran més casos de corrupció.

—Però amb un sistema judicial que tindrà proves per actuar. Això els tranquil·litzarà: Ei, el que la fa la paga. Però encara tindrà lloc un fet perniciós per a l’esquerra. Quan es publique tota la merda, cap funcionari mitjà o alt, o fins i tot càrrecs del mateix Govern, no signarà un paper de tan cagats com estaran. Així que comence la traca, tothom serà cridat a declarar, estiga investigat o no.

—És a dir, que Blanc té previst que l’administració pública estiga mig paralitzada.

—M’ho supose. Una estratègia ben visible de transmetre als electors que l’esquerra no sap governar. Tindrà moltes dificultats per fer-ho. Ho vendran amb el fet que no tenen experiència. Mireu, és preferible que governen els altres però amb un canvi de cromos radicals. Buscaran gent jove, impol·luts, amb una altra forma de governar. Lampedusià, m’entens?

—Absolutament.

—Tens la glòria a tocar. Seràs el periodista que ha destapat una gran trama, una altra, de corrupció. El bolo de la traca. ¿No et faries un gintònic per celebrar-ho?

—No, de moment. La teua senyora informant encara no m’ha donat res.

—No t’impacientes.

Beu, Albert; gaudeix del teu gintònic en exclusiva. Ara jo havia de pensar si era oportú dir-li que els russos controlaven el Llargo i Marisa. Era una de les peces que no encaixaven en el puzle del que m’havia contat. Com que ell no m’ho explicava tot, jo m’havia de guardar alguna carta. No n’estava segur que la utilitzaria; no imaginava com podia fer-ho, però m’estimava més amagar-la. Per precaució, perquè quan tractes amb un fill de la gran puta ocultar una baralla sencera és poc. Per prevenció, no li vaig preguntar res més. Les meues preguntes, segons com, també eren senyals de resposta.

—Paga l’aigua —li vaig dir alçant-me.

Va somriure:

—Ets un periodista barat.

Ja ho veurem, malparit. No em tornaràs a entabanar, vaig pensar. Però els dubtes m’assetjaven amb l’única certesa que hi ha individus que mai no et regalen res. Tard o d’hora s’ho cobren.