24

Pausat i senyorial, rígid com una escultura egípcia, el Fino va explicar a Tomàs, davant la nostra presència, que havia pres la decisió de no complicar-se la vida. Aviat compliria els cinquanta anys i era conscient que, en el seu ofici, els anys eren determinants. Es mantenia bé, conservava encara l’atractiu d’un home que s’imposa per la personalitat del caràcter, però amb el temps aniria perdent les facultats i havia de mirar pel seu futur, un futur confortable i sense sobresalts econòmics. A més, el seu ambient s’enraria amb la presència d’intrusos organitzats amb motivacions fosques.

—Ja m’entens, Tomàs, les drogues i tota eixa porqueria. El barri ja no és com era i he decidit apartar-me a poc a poc. Esta gent no m’agrada.

—Fas bé, Fino.

Érem al reservat d’El Boquerón, nosaltres sols, sense clients, escoltant amb atenció els plans del Fino, que els desgranava amb un punt de desencant i amb intervals de silenci que acunçava amb la mirada fixa en el centre de la taula.

—En fi, note una miqueta de desori, el principi d’un desorde en un ambient que sempre s’ha mogut entre gent de paraula. Tu això, jo lo altre. I punt. ¿Comprens?

—Sí, Fino.

—Si el meu amic Tomàs vol El Boquerón, jo li’l done. No cal firmar res. Amb la teua paraula n’hi ha prou.

—Volem pagar-te un traspàs. I el lloguer mensual, clar.

El Fino va encendre un cigarret, va fer dues xuclades, lentament, i va dibuixar unes volutes de fum en l’aire. Nosaltres ens miràvem. El miràvem.

—No —digué, i féu una altra xuclada al cigarret—. No vull que em pagueu un traspàs, vos resultaria car i possiblement haureu de fer algunes reformes. El local té molts anys. Em pagueu les existències d’alcohol i el lloguer mensual.

—T’ho agraïm, Fino. Tanquem el tracte.

—El tracte és este: a partir d’ara mateix el bar queda en les vostres mans. Si el negoci no funciona, si no podeu pagar el lloguer, abandoneu el local per a que jo el puga vendre.

—D’acord, no et farem esperar ni un mes. Quan tu vulgues, fem el recompte de les existències.

—Això pot esperar. —El Fino va encaixar amb Tomàs i brindàrem amb una copa de conyac pel futur del nou Boquerón.

El mateix dia que tancàrem el tracte vam fer una neteja a fons del bar entre Carraca, Pepín i jo. Vam revisar el local de dalt a baix i, en efecte, necessitava mà d’obra i pintar-lo. No obstant això vam acordar, a fi de reobrir-lo l’endemà, ajornar les reformes fins que ingressàrem diners suficients i organitzar, primer que res, la distribució de responsabilitats. Carraca s’ocuparia de la cuina i de la compra al mercat, Pepín de l’atenció als clients de la barra i jo de les taules. De moment treballaríem tots durant tot el dia, fins a les deu de la nit, i tancaríem els diumenges. Després, una volta dominat el flux de clients, constituiríem un torn d’horaris per tal que cadascú de nosaltres disposara d’hores lliures. Tomàs s’ocuparia de la caixa i de les comissions del joc, perquè d’ell fou la idea d’organitzar timbes de cartes semiprofessionals al reservat d’El Boquerón, totes les vesprades. Berruga es va oferir per tocar l’acordió. El vam contractar a canvi de menjar gratis sempre que no tocara.

—Hem d’inaugurar el local —digué Pepín.

—Haurem de convidar els clients —advertí Carraca.

—Molt bé —resolgué Tomàs—, la primera copa serà gratis, la segona a un preu reduït i la tercera normal.

En acabar la neteja, posàrem els preus dels entrepans, del menú del migdia i del sopar, que vam marcar-los com els tenien abans. Tanmateix, augmentàrem un deu per cent el de les begudes alcohòliques, convençuts que després d’empassar-se tres copes cap client s’adonaria de la sobtada revalorització.

A les set de la vesprada de l’endemà, el bar estava a gom de parroquians, la majoria habituals i els altres atrets per la possibilitat de fer-se una copa gratis. Per donar a la festa un aire més variat, el Fino va vindre acompanyat de vuit o deu dones. Havíem preparat taules amb cerveses dins de poals amb gel, fruits secs, botelles de conyac, rom i pepsi-coles. Quan ja no hi cabia una ànima, Tomàs, des de darrere de la barra, va reclamar l’atenció del públic per dirigir-los unes paraules, segons ell de «protocolo obligat», en les quals va recordar que reobrir El Boquerón era una qüestió d’orgull personal, ja que de cap de les maneres podia consentir que desapareguera, però que aquest esforç requeria de la fidelitat dels clients. Abans de concloure el parlament donant les gràcies per l’assistència, va dir que la caixa estava buida però que, no obstant això, la primera copa era gentilesa de la casa. «Visca El Boquerón!», exclamà pres d’emoció i tot seguit va ordenar a Berruga que tocara el pas-doble València, del mestre Padilla.

El públic va començar a beure amb un cert frenesí i jo vaig fer senyals a Berruga per tal que continuara tocant, perquè semblaven consumir al ritme de l’acordió. Pepín aviat va substituir Tomàs en la caixa, l’oncle estava una mica marejat pel fum i el xivarri i va anar a seure al reservat, juntament amb el Fino. Van ser unes hores de tràfec, però rendibles. Amb els diners obtinguts reposàrem les existències d’alcohol, ja que les empreses de begudes no ens donaven gaire crèdit fins que no comprovaren el nou funcionament d’El Boquerón.

Abaixàrem la persiana ben entrada la matinada, cansats però contents, i amb poques hores dormides l’obríem de nou a les set del matí, després de passar pel forn de Tono per comprar el pa i els croissants del dia. Tomàs s’entestava a acompanyar-nos, malgrat les nostres recomanacions, i especialment les de Ramonet, que vinguera més tard al bar. Al cap i a la fi no era imprescindible, però ell s’excusava dient que era incapaç de dormir i preferia estar amb nosaltres. L’oncle Ramonet s’oferí a ajudar-nos a dur el bar; en el fons pretenia vigilar de prop el seu germà. Tomàs no ho va consentir, però. Deia que no hi havia al món una jubilació més merescuda que la d’ell. Nosaltres assentíem sense adonar-nos que, a casa, l’oncle s’avorria molt.

L’experiència empresarial d’El Boquerón calculàvem que anava bé, però no teníem ni tan sols una idea aproximada dels diners que guanyàvem; el control comptable no era la nostra especialitat. Pagàvem al comptat i repartíem al vol: vam establir la vella fórmula casolana de la caixa de fusta, ara substituïda per la caixa enregistradora de metall. Acabada la jornada, cadascú agafava els diners que necessitava i part del sobrant l’ingressàvem en una llibreta d’estalvis. Vivíem bé, però dormíem poc. A la nit, quan abaixàvem la persiana d’El Boquerón, Pepín i jo sopàvem als restaurants del centre i recorríem les noves sales de ball que havien reemplaçat l’Arajoma, el Lara o el Boliche Fallero. Carraca duia Tomàs a casa, l’oncle amb prou feines eixia del reservat; de vegades jugava o observava les llargues partides de pòquer i fins i tot havia retallat les cites amb la dona que es veia.

El treball del bar i el ritme nocturn ens obrí una mossa de fatiga i acordàrem uns torns. Pepín i jo duríem El Boquerón des de les set del matí fins les tres de la vesprada, les hores de més tràfec, i Carraca, la resta del dia. Contractàrem una cuinera perquè preparara el menú del migdia. Fou un torn imposat per Tomàs i acceptat per tots, per tal que poguera vindre al matí amb nosaltres i tornar a casa a la nit amb Carraca. Ja no conduïa —ja no ho faria més— i va regalar el vell Mil cinc-cents a Carraca. La vida que fèiem va aguditzar la solitud de Ramonet, el meu germà i jo sols anàvem a casa a fer una llarga migdiada i dormir unes hores de nit. Tret del parèntesi dels dimecres de vesprada i la paella que ens reunia els diumenges, l’oncle havia patit fins i tot la pèrdua dels dijous a la nit —la sessió de cine del poble—, perquè Pepín i jo marxàvem a València i Tomàs no tenia ganes d’anar-hi.

La situació de l’oncle va millorar per uns dies amb l’agreujament de la salut de Tomàs. Un matí va començar a vomitar amb insistència i ell mateix va decidir quedar-se a casa. Des que vam reobrir El Boquerón, tornava a beure i a fumar amb la freqüència d’abans. Passava moltes hores al bar i no tenia la voluntat necessària per abstindre’s de l’alcohol. Havia perdut l’humor i tot intent d’aconsellar-li que no beguera rebia una resposta agra. Li servíem whiskies aigualits, però a la llarga aquesta pràctica resultava més nociva perquè en bevia més.

Aquell matí Ramonet s’emprenyà tant, per la falta de responsabilitat que mostrava, que Tomàs accedí a seguir una dieta de verdures i aigua de Benassal a canvi de no anar al metge. Féu bondat quatre dies, al cinquè digué que es trobava bé i tot i les reticències de Ramonet vingué amb nosaltres. Així que arribàrem a El Boquerón, va vomitar al lavabo i li vam preparar una camamil·la que va refusar. Volia un rebentat, «la calentor del conyac em senta bé». En les primeres hores de la vesprada se sentí malament.

—Em cal descansar. Fa dies que no pegue ull. Dus-me a casa, Carraca. Estic marejat i em fa mal el braç esquerre.

No sé si fou un mal presagi o la tardança de Carraca a tornar, però sospitàvem que ocorria alguna cosa. Una hora i mitja després, Carraca ens va telefonar des de l’Hospital Provincial: Tomàs havia tingut un infart. Brillantina es va fer càrrec del bar i, mentre Pepín es dirigia en taxi a l’hospital, jo vaig anar a buscar Ramonet sense adonar-me que eren les cinc de la vesprada d’un dimecres.

Així que vaig arribar a casa i vaig trobar la porta tancada, vaig saber que era el dia lliure de Ramonet. Aleshores se’m va plantejar el dilema de presentar-me en l’hostal o deixar-li una nota en la taula de la cuina. La urgència no feia de la situació un bon moment per a sospesar per quina de les dues coses havia de decidir-me. A més, l’estat de Tomàs era molt crític i Ramonet no s’hauria perdonat l’absència. Mentre em dirigia a l’hostal pensava que, ben mirat, si forçava la situació potser normalitzaria la realitat. Vaig aparcar el cotxe davant mateix de l’hostal i vaig dir a la recepcionista, una dona d’edat que vaig sorprendre becant en un sofà, que cridara Ramon Torres.

—¿Ramon Torres? —féu ella, entre l’ensopiment i una discreció obligada.

—Escolte, és molt urgent. —Amb cara de circumstàncies, vaig afegir—: De veritat, és molt urgent. Si no, no haguera vingut.

—¿Qui pregunta per ell?

—Diga-li que és el seu nebot. L’espere fora, en el cotxe.

Amb pas lent i artrític, la dona va pujar per una escala. Deu minuts més tard l’oncle eixia de l’hostal i li vaig obrir la porta del cotxe. No li vaig donar temps perquè se sorprenguera de com havia sabut on era, de seguida vaig explicar-li l’infart de Tomàs, on estava ingressat i com havia succeït tot, ampliant la informació telefònica de Carraca fins que entràrem al pàrquing de l’hospital. Durant el trajecte, l’oncle no va dir res i jo procurava omplir els breus intervals de silenci amb tota mena de raonaments respecte al previsible empitjorament de la salut de Tomàs, evident des de feia uns mesos.

Carraca i Pepín ens esperaven a la porta i ens adreçàrem a la sala d’espera. Vam telefonar a Tono i mentre l’esperàvem Carraca ens va contar que, anant cap a casa, Tomàs insistia tant en el dolor al braç i al pit que va haver de parar per vore si es recuperava. El dolor no remetia i li queien unes gotes de suor molt grosses i va decidir dur-lo directament a l’hospital; un poc abans d’arribar-hi va tindre l’infart.

Intentàrem informar-nos del seu estat però les infermeres no sabien res, tan sols que hauríem d’esperar. Només vindre, Tono va preguntar pel doctor Josep Vicent Sospedra. No hi era i va telefonar-li a casa.

—És del partit. Ell ens ajudarà.

El doctor Sospedra era pediatre; havia vingut deixant la seua consulta particular. Ens va dir que de seguida que tinguera informació es reuniria amb nosaltres i esperàrem amb frisança les seues notícies. Encara no havien passat deu o quinze minuts que una infermera ens va conduir a un despatx on era el doctor Sospedra.

—¿Com està? —va preguntar Ramonet.

—Té les pulsacions cardíaques molt baixes i li han aplicat elèctrodes per reanimar-lo. D’ací a poc li faran un cateterisme, una espècie d’agulla a través de la qual s’injecta un líquid per a vore quina artèria està obstruïda i separar les parets d’esta artèria per tal que la sang arribe al cor. Si poden desobstruir-li l’artèria, haurà passat el moment més crític, però encara haurem d’esperar les reaccions posteriors. No hi ha més remei que esperar. Quedeu-vos en el despatx, només sàpia alguna cosa vindré a informar-vos.

—¿Està conscient? —vaig preguntar.

—Sí —féu el doctor, i se n’isqué del despatx.

Això és el que més temia jo: que una persona que havia estimat tant la vida ara la patira. Ho trobava injust, però jo sabia que, superara o no la prova, l’oncle estava mort: ell era incapaç de nedar contra el corrent que impulsava la seua forma de viure. No me’l podia imaginar amb la paciència i la quietud del malalt; de cap de les maneres el veia a la vora d’una finestra, assegut moltes hores sota el porxo o a l’entrada de casa, observant amb impotència com transcorria el bé que més apreciava: la vida. La vida tal com l’entenia, viscuda sempre al límit de les forces, amb l’obsessió d’arrapar cada minut, com si intentara atrapar el temps, aturar-lo i erigir-se per damunt d’ell, i ara es debatia com un peix a l’ham. Coneixia Tomàs i no pidolaria aquelles engrunes de salut que t’allarguen un poc més una existència inútil.

Des de la porta del despatx, Carraca em féu un senyal perquè isquera al passadís.

—T’he de dir una cosa.

—Digues.

—Tomàs em digué un dia que si li passava alguna cosa avisara a una dona.

—¿Ho has fet?

—Sí.

—Em pareix molt bé.

—També em va dir que vos diguera una altra cosa.

—¿Quina?

Carraca va callar. Redossat en el silenci va desviar la mirada, com aquell que, escollit en portaveu d’una situació delicada, ha de comunicar una mala notícia. Va buscar de nou la meua mirada i jo el vaig agafar pels muscles.

—¿Què passa, Carraca?

—Tomàs té una filla d’esta dona.

—¿Una filla? ¿Quan ha tingut una filla Tomàs?

—Té quinze anys.

—¿Qui és la dona?

—Li diuen Elisa i està a punt de vindre, si no ho ha fet ja.

—¿Tu la coneixes?

—Sí, i a la xiqueta també.

—¿Estan casats?

—No.

—¿Com és possible que no ens diguera res?

—Tenia els seus motius.

—¿Quins?

—Que t’ho explique ella. Jo ja he fet lo que havia de fer. Tomàs em va dir que l’avisara a ella i que vos ho diguera —Carraca va mirar el seu rellotge—. Ja deu haver arribat.

—Vés tu, entretin-la un poquet mentre jo explique el cas a Ramonet i Pepín.

—¿I Tono?

—Tono és de casa.

Vaig entrar al despatx i vaig explicar breument la situació. En uns moments portaria la dona i els vaig dir que es comportaren amb naturalitat. Ni l’oncle ni Pepín van dir res, només Tono va reaccionar fent un sospir mentre movia el cap:

—Tomàs, Tomàs…

Vaig anar a la sala d’espera i aleshores la vaig reconèixer. Pràcticament no havia canviat gens des que, de tant en tant, venia amb Tomàs a recollir-nos a l’eixida del col·legi. Els anys passats li havien deixat l’empremta d’una bellesa encara més plàcida de la que jo recordava. La seua figura no destacava en res i, tanmateix, posseïa l’elegància de les dones excepcionals. Va esbossar un somriure lleu quan vaig anar al seu encontre i em va besar les galtes de la cara amb suavitat. Em va dir que sabia que Tomàs estava molt greu i que ella es quedaria el temps que calguera. Parlava un valencià de fonètica castellana i la seua veu era agradosament entelada. Carraca i jo l’acompanyàrem al despatx i li vaig presentar Tono, Ramonet i Pepín, que va besar amb les maneres afables que havia emprat amb mi.

—Sente’s ací, senyora. —Ramonet li oferí la seua butaca atès que només n’hi havia cinc.

Em vaig alçar perquè l’oncle poguera seure. Em vaig quedar dret al costat de la porta d’entrada. Des d’allí sotjava el silenci: Pepín es fregava les mans amb el cap cot, Tono fumava amb insistència mentre Ramonet i Carraca mantenien la mirada fixa en un punt del despatx. Llavors vaig observar com Elisa tancava els ulls i es recolzava sobre el respatller. Em va fer l’efecte que resava, perquè movia lentament els llavis. M’incomodava el silenci, crec que ens inquietava a tots. La presència d’ella forçava una pausa de mutisme en el compàs d’espera. Va obrir els ulls, es va alçar i va eixir del despatx resseguida per la mirada de tots, com si se sentira l’element catalitzador del silenci entre nosaltres. Jo vaig eixir darrere d’ella i vaig tancar la porta.

—Sé que té una filla de Tomàs —li vaig dir, i ella va assentir amb un somriure—. ¿Com li diuen?

—Elisa.

—Mire, jo volia dir-li que tant a vostè com a la seua filla les considerem de la família.

—Gràcies, eres molt amable, però no teniu cap obligació amb nosaltres.

—La veritat, no sabíem que Tomàs tinguera una filla. Ho hem sabut hui.

Ella va copsar les meues paraules, una presentació d’excuses.

—No és culpa d’ell —digué.

Potser no era el moment adequat per parlar-ne i vaig callar, però llavors Elisa, mentre caminàvem lentament pel corredor amunt i avall, va dir-me que no necessitava res. El seu cognom estava relacionat amb una firma de la indústria metal·lúrgica.

Feia molts anys que coneixia Tomàs, quan ella en tenia vint i l’oncle quaranta. Al principi eixien amb una certa regularitat i això va provocar la desaprovació dels pares d’ella, que no veien en Tomàs —excessivament major i d’una altra classe social— l’home adequat per a la filla. Ho va dir amb un somriure, i va afegir que el meu oncle no tenia cap intenció de formar una família.

Tomàs no la va enganyar, sempre li va deixar clar que, tot i l’afecte que sentia per ella, faria la seua vida. De fet, al cap de pocs mesos de coneixença la regularitat amb què eixien estava marcada per la freqüència que Tomàs imprimia a la relació. «Era evident que no érem persones per a conviure junts, però jo l’estimava». No obstant això, va provar d’oblidar-lo amb altres homes més joves i cultes de la seua posició social, però al capdavall l’oncle se li feia present i va decidir continuar amb ell amb les condicions que foren i d’esquena a la família. La vida de tots dos era tan distinta que, de vegades, Tomàs passava un mes sense vore-la.

—Ell era feliç així.

—¿I vostè?

—¿Quin dret tenia a queixar-me si jo havia triat una opció sabent les conseqüències?

—¿I per què es va quedar embarassada?

—Perquè volia forçar la situació amb els meus pares. I també perquè entre ell i jo sempre tindríem alguna cosa en comú. Era tant lo que ens separava, que temia perdre’l.

—¿Ell l’estimava, a vostè?

—A la seua manera, sí. Però Tomàs no necessitava afecte, era feliç amb la vida que duia i no hi havia res al món que el poguera canviar.

—¿Ni la filla?

—Ni Elisa. Em vaig quedar embarassada contra la seua voluntat. Deia que no volia més família que la que tenia, però el vaig convèncer prometent-li que jo me’n faria càrrec.

—Fou una decisió molt arriscada.

—Sí, i em va servir de poc. La relació amb els meus pares va ser molt dura i només la intervenció dels meus germans va evitar que m’enviaren a viure a Madrid, a casa d’un germà de la mare. Tomàs no volia vore Elisa, no la va conèixer fins als tres anys i a pesar que a poc a poc li va agafar afecte no la veia com una filla. No volia cap responsabilitat sobre ella; en realitat Tomàs no ha sigut mai responsable de res, però jo sé que si l’haguérem necessitat, l’hauríem tingut al nostre costat.

—¿La seua filla el coneix?

—Sí, però no sap que és son pare. Li ho diré quan siga major. Vull que entenga per què vaig desitjar tindre un fill en unes circumstàncies com aquelles. Ningú ho va entendre, ni tan sols Tomàs.

Jo tampoc no ho entenia, però pensava que no tenia cap dret a dir-li-ho. Era la seua vida. Em semblava una dona magnífica: hauria fet feliç qualsevol home amb uns patrons de vida més tradicionals: no comprenia que una dona com ella, atractiva i intel·ligent, estimara una persona del caràcter de Tomàs. Tampoc vaig entendre que ma mare visquera aferrada al record de l’home absent, ni que Carraca es vera obligat a abandonar-ho tot de la nit al matí, ni que Teresa pagara un error, un sol error, amb una existència d’incomprensió i solitud sense la possibilitat d’una vida digna en qualsevol lloc, o que Ramonet —ell sí que en necessitava, d’afecte— es resignara a una trobada oculta de tres hores a la setmana. «¿Per què tot és tan complicat?», em preguntava aleshores, i la resposta la vaig trobar anys més tard, quan vaig entendre que només som la part insignificant d’una cadena de paradoxes. ¿O potser no és una paradoxa que allò que en diuen amor sovint acaba sent un desacord entre infeliços? Em preguntava si realment Tomàs havia sigut feliç o aquella incontinència per viure no era sinó un intent permanent de construir-se un món a la seua mida. Tant feia; el fet que esperàvem en un hospital notícies que decidirien la seua vida relativitzava l’elucubració.

Quan vaig vore el doctor Sospedra dirigint-se al despatx acompanyat d’un metge, vaig preferir quedar-me a la punta del passadís on era. Elisa va anar-hi i just quan arribava a la porta, Pepín va eixir i tots dos es van abraçar. Vaig vore unes llàgrimes en el rostre del meu germà. Tomàs havia mort i jo no volia escoltar cap explicació mèdica sobre els intents de salvar-li la vida, però el doctor Sospedra, així que el seu col·lega se’n va anar, va vindre amb Tono al meu encontre.

—Ho lamente, no ha sigut possible a pesar dels esforços que s’han fet.

—Ja ho sé, li done les gràcies per totes les molèsties que s’ha pres amb nosaltres.

El doctor Sospedra va respondre que ho feia de gust, sabia que Tono i Tomàs eren grans amics i abans d’anar-se’n va insistir-me que, tot i que era un moment desagradable, havíem d’afanyar-nos i avisar de seguida els servicis funeraris a fi que l’oncle no passara la nit en el dipòsit de cadàvers. Ell s’encarregaria d’evitar-nos tots els tràmits burocràtics perquè Tomàs, segons desig de Ramonet, estiguera de cos present a casa fins a l’hora del soterrar.

Vetlàrem Tomàs durant tota la nit. La casa era plena de gent, la majoria amics habituals de l’oncle vinguts de València. Fins i tot va vindre l’alcalde del poble i ho va fer per expressar-nos el seu condol i comunicar-nos que les despulles de l’avi, conjuntament amb les de Tomàs, serien enterrades en el lloc del cementeri que nosaltres volguérem malgrat que no reberen els servicis religiosos. La intervenció dels germans d’Elisa, persones influents, i el fet que érem a les acaballes de l’any 74 i el règim començava a trontollar, induïren l’ajuntament a una amabilitat insòlita amb nosaltres. Elisa ens va demanar fer-se càrrec de les despeses del funeral de Tomàs. Ella mateixa va escollir la foto que aniria en una làpida de marbre, blanca i sense cap inscripció tret del nom, els cognoms i la data de naixement. Ella no va voler que hi figurara el dia que va morir, com si intentara perpetuar-lo en vida en la seua memòria.

Vaig passar la nit passejant pel carrer amb el meu germà i Elisa o asseguts sota el porxo. Amb una tristesa sempre continguda, ens va parlar d’aspectes del caràcter de Tomàs que desconeixíem. En cap moment va lamentar la relació impossible amb l’oncle a pesar de les dificultats de tota mena que li va comportar. De tant en tant s’acostava al taüt i el contemplava en silenci. Jo no vaig voler vore’l, evitava passar prop del cadàver, ni tan sols quan, a l’endemà, a les tres de la vesprada, un moment abans de tapar el fèretre, Ramonet, Pepín, Elisa, Carraca i altres van acomiadar-lo. Temia conservar d’ell una imatge inerta. Tampoc no vaig anar al cementeri i Elisa es va quedar amb mi, ella i la seua filla. Era una jove preciosa que tirava més a la bellesa elegant de sa mare que a l’aparença vitalista de Tomàs. A estones l’observava buscant un petit rastre que la identificara, algun tret que minimitzara una absència tan manifesta per a tots nosaltres.