16

Les argúcies de Tomàs per defensar el patrimoni familiar eren una mica ingènues: ordenava a Ramonet que escampara la brama que volíem vendre i quan tenia el comprador davant simulava no tindre pressa per tancar el tracte. Aquesta estratègia prenia algunes voltes un to surrealista, per tal com Tomàs pretenia fer creure que ignorava el fet que algú de la família volguera vendre. Adoptava el paper del qui es nega a desprendre’s de la propietat i atorgava a Ramonet el paper del presumpte boig per vendre en una escena que no sabia representar. Com que Tomàs era indiferent a la vida que feien els altres, ignorava que els veïns sí que coneixien la seua, de manera que, posades en una balança les necessitats del comprador i el desig de mantindre el nivell de vida del venedor, aquesta última determinava el pes de l’operació, generalment desfavorable als nostres interessos.

Al capdavall Tomàs sempre venia prou per sota del preu d’eixida. Però, comptat i debatut, argumentava que la venda d’una herència són guanys nets. Tot això no ens impedia una certa tristesa mentre observàvem els obrers alçar un mur que ens retallava el pati. I a la fi, la venda de cent metres quadrats i la terra de marjal no serviren per allargar-li la vida a l’avi, tot i que durant l’estiu no tocàrem els diners ingressats en una llibreta a banda a la caixa d’estalvis.

Venguérem els cent metres de pati a Sebastià, el veí de la punta. Per la posició fronterera de la seua casa amb la nostra, era el comprador ideal atès que el pati, encara que més petit després de la venda, mantenia la forma original. A mi, Sebastià era el veí que menys m’agradava. En general em desagradaven tots, però especialment ell. Aquest home em recordava els alumnes pulcres i aplicats del col·legi; aquells que, amb el seu comportament, t’evidenciaven al marge de les normes. La vida de Sebastià discorria en direcció oposada a la nostra. Era un laboriós llaurador de vida sòbria que acumulava patrimoni a còpia de treballar fins i tot els dies festius. El vèiem com un home absurd i incomprensible que no tenia més horitzó que apilotar propietats i fornir el compte corrent. Comprar-nos a nosaltres li suposava un èxit personal, perquè creia obrir una escletxa ètica que el ratificava no sols en l’encert dels seus plans sinó, sobretot, en l’error del nostre projecte. Amb ell, Tomàs no tenia escapatòria per molt de teatre que fera en les negociacions. La forma tan distinta de vore i viure la vida els condemnava a l’acord, i l’oncle, a la vista que passaven els dies i el veí no es movia de l’oferta inicial, va subordinar la venda del pati al fet que ens comprara, també, les catorze fanecades de marjal. Tot plegat resultava humorístic perquè Tomàs, que iniciava les negociacions amb tot de reticències, acabava venent el que l’altre no havia previst comprar.

Així, quan va morir l’avi mamprenguérem unes obres a la planta baixa que consistiren a fer tres habitacions, reformar la cuina i entaulellar el pis de la planta. La casa va quedar més polida, però li faltava l’aire informal i entranyable que tenia abans. Potser era l’absència de l’avi allò que trasbalsava el paisatge interior; absència que va afectar Ramonet, que passava moltes hores amb ell. A fi d’evitar que caiguera en la malenconia, Tomàs va insistir-li perquè isquera més de casa, però Ramonet deia que en tenia prou amb els dimecres a la vesprada. Qualsevol ocupació que l’allunyara de la solitud seria una bona idea i el vam animar perquè dedicara més temps als tres camps d’horta. Nosaltres érem molt poc a casa i al camp trobaria amb qui parlar, o si més no es distrauria amb un treball sense relació amb l’absència de l’avi.

Tomàs va comprar un televisor a Ramonet. Crec que fou de les poques vegades que va pensar en ell, en la necessitat que tenia el seu germà de passar l’estona tot i que Ramonet no sentia entusiasme per la televisió. Estava acostumat a la tertúlia i no tenia amics al poble. La gent que coneixia eren persones que venien a casa a visitar l’avi i des que va faltar no hi venia ningú. Persistia l’enigma dels dimecres a la vesprada. ¿Amb qui es veia? ¿Que potser es trobava amb una dona casada? ¿O era, per contra, una minyona que servia en un pis de la ciutat i només tenia festa eixe dia? Fóra qui fóra havíem d’esbrinar-ho; l’oncle Tomàs estava decidit a posar fi a la solitud de Ramonet.

Un dimecres, doncs, Tomàs em va enviar al carrer de Sant Vicent, a l’altura de la plaça de Sant Agustí, lloc on l’autobús de línia del poble tenia l’única i última parada a València. Sabíem que Ramonet eixia de casa havent dinat, cap les tres de la vesprada. Mentre esperava prop de la parada m’assaltava el dubte de si era lícit espiar la vida privada de l’oncle, ja que algun secret havien de guardar les cites dels dimecres quan ell mai no ens deia amb qui es veia ni on anava. Així li ho vaig fer saber a Tomàs, però resolgué la qüestió contestant-me que ho fèiem pel seu bé; tenia la intenció de convidar la dona a vindre a casa.

—Ramonet necessita una dona. Les dones volen hòmens que no isquen de casa i ell és feliç ací.

Tomàs creia que si Ramonet no s’havia casat era perquè dedicava el seu temps a l’avi. D’altra banda, el fet que des de feia anys només isquera els dimecres de manera sistemàtica el va intrigar de sobte.

«¿No és estrany —em preguntava mentre esperava l’arribada de l’autobús— que Ramonet mai no ens haja dit res dels dimecres?». Ell, com cap de nosaltres, no tenia secrets per a la família, pensava jo aleshores. Ara, ningú no li ho va preguntar mai. De fet no ens preocupàvem d’ell i havia arribat el moment de prestar-li un poc d’atenció. Dels dimecres solament en sabíem el que deia: «vaig a pegar una volta». Ací quedava tot. La veritat és que jo també em delia per descobrir l’enigma, perquè era evident que en tot allò s’ocultava alguna cosa. De dones, no en parlava; i, en general, de qüestions de sexe, tampoc. Es limitava a fer un somriure sobre els despropòsits eròtics en les nostres converses. Al cine venia els dijous amb nosaltres, i si venia era perquè hi anàvem tots. Tampoc no anava de botigues, ni al teatre, ni a cap espectacle de variétés de la sessió de vesprada. No en parlava mai, d’això. Si fóra una criada, Tomàs ho tenia clar: la contractaria i Ramonet tindria companyia. Però si era una dona casada, al marge de la sorpresa majúscula —no imaginàvem el bo de Ramonet fent-li el salt a un altre—, estaria condemnat per sempre a la cita dels dimecres.

Vaig vore Ramonet baixar de l’autobús. Vestia amb una certa elegància, si més no comparat amb la roba habitual que feia servir a casa, amb les típiques espardenyes de careta, camises fosques i pantalons descolorits pel temps. Anava amb jaqueta, camisa impecablement blanca i pantalons de tergal. Després d’acomiadar-se d’alguns veïns del poble que anaven en el mateix autobús, l’oncle va seguir carrer Sant Vicent amunt. De tant en tant s’aturava en un aparador de roba o davant d’una pastisseria, com si fera temps per tal d’arribar a l’hora convinguda. Després, a la plaça de la Reina va tombar pel carrer del Mar fins a l’hostal La Estrella. Hi va entrar i llavors vaig esperar.

Vaig esperar tres hores, una eternitat que vaig passar en una orxateria davant l’hostal, però uns metres més avall. Des d’allí podia observar el moviment de la porta. Mentre esperava tractava d’imaginar-me’l amb una donassa espectacular de relleus pronunciats, una Lollobrigida indígena, per bé que la situació em resultava insòlita: el caràcter, les seues maneres no encaixaven en un comportament més propi de l’oncle Tomàs. Ramonet hi va arribar a les quatre de la vesprada i en va eixir un poc més tard de les set. Cinc minuts després isqué una dona d’una cinquantena d’anys i la vaig seguir, ja que l’hostal no tenia gaire afluència i per força havia de ser l’amant de l’oncle. Va pujar a un autobús a la plaça de la Reina i jo ho vaig fer darrere d’ella. Durant el trajecte la vaig observar amb un punt de decepció: físicament no m’agradava, però en canvi tenia una aparença maternal que inspirava tendresa i de cap manera s’ajustava als paràmetres usuals de les amants furtives. Vivia a l’altra punta de la ciutat, a la carretera de Burjassot.

Vaig explicar a Tomàs i a Pepín el resultat de la investigació en el reservat d’El Boquerón:

—És una dona.

—¿Jove? —preguntà Tomàs.

—No. Deu tindre uns cinquanta anys. Es veuen en un hostal del carrer del Mar que es diu La Estrella. Han estat més de tres hores en l’habitació —vaig dir sense estalviar-me un somriure.

—Com que només va una volta a la setmana —comentà amb ironia Tomàs—. ¿I per què no ens ha dit res?

—La dona té pinta de casada.

—Ho hauríem de saber —féu Pepín.

—Jo sé on viu. ¿Anem?

—Vinga —s’alçà l’oncle.

De nou a la carretera de Burjassot, en el portal de la finca on vivia la dona, Tomàs i jo vam optar per picar al timbre de la porta del primer pis, mentre Pepín esperava en el cotxe.

—Bona nit, senyora —va saludar Tomàs a una dona en batí—. Busque una dona d’uns cinquanta anys, morena i de la seua estatura. Sóc taxista i s’ha deixat la cartera en el cotxe.

Era un edifici amb només tres altures i dues portes a cada planta. De seguida la veïna ens va indicar la persona que buscàvem.

—És Regina, la de la porta sis. Li fa un favor, perquè la pobra és viuda i no va sobrada.

—Moltes gràcies.

—A vostè, bon home.

De retorn al carrer, Tomàs es fregava les mans:

—Si és una viuda la cosa està feta: la portem a casa.

—¿I si té tres o quatre xiquets? —vaig objectar jo i Tomàs es va aturar a l’entrada de la finca.

—Home, si passa dels cinquanta els tindrà criats! Parlarem amb Ramonet i li ho plantejarem. Lo millor per a ell és que tinga una dona en casa.

—Mira, si ell mai no ens ha dit res és perquè vol guardar el secret.

—¿Que no el coneixes? Ell s’ho calla perquè és tímid.

—Es pot enfadar.

—¿Enfadar? Ramonet és un tros de pa. —Va quedar una mica pensatiu, com si haguera trobat una solució—. ¿I si li ho proposàrem a ella? Les dones volen companyia i a lo millor Ramonet no li ho ha proposat per por a la nostra reacció.

—No sé si…

Tomàs no tenia el dubte com a instrument de reflexió. En un tres i no res es va plantar davant la porta sis i va picar al timbre.

—Bona nit, senyora Regina —digué Tomàs amb la mateixa cordialitat que usava amb els bons clients.

—Bona nit —féu la dona prou sorpresa per la confiança que emprava el desconegut—. ¿Què vol?

—Mire, sóc el germà de Ramonet. I este d’ací és el meu nebot. ¿Podem passar?

—¿Ramonet?

—Bé, o Ramon.

—¿Quin Ramon?

—Dona, el de Benicorlí —s’estranyà l’oncle.

—No conec cap Ramon de Benicorlí.

—El de l’hostal La Estrella —vaig dir jo pensant que l’oncle potser feia servir un pseudònim.

—¿Què passa amb La Estrella? —La tal Regina semblava no entendre res.

—Dona —féu Tomàs arronsant les espatlles i fent-li l’ullet—, no voldrà que li diga què passa allí entre vostè i…

—Escolte, jo treballe a l’hostal i m’agradaria saber què vol.

—¿Treballa?

—Sí.

—Però… treballa, treballa, ¿no?

—¿Què vol dir?

—No res, senyora. Perdone les molèsties. S’hem equivocat.

—Escolte…

—No és res, senyora, no és res. Perdone les molèsties —deia Tomàs mentre baixàvem de pressa les escales.

Malgrat la relliscada, Tomàs no es va tirar arrere i em va insistir perquè el dimecres següent seguira Ramonet una altra vegada. Quan l’oncle s’entossudia no hi havia mans. Una setmana després era de nou a la plaça de Sant Agustí. Tal com havia passat l’anterior dimecres, Ramonet entrava a l’hostal a les quatre de la vesprada. Darrere no ho va fer ningú —hi entrà un municipal però el vaig descartar—, i va eixir un poc abans de les sis i mitja. Deu minuts o un quart d’hora després isqué un home, i fins a les set i mitja ningú més, a banda de la viuda. Quan vaig informar Tomàs que només havia vist eixir un home darrere l’oncle, em va dir que em fixara millor i que la clau de l’assumpte estava a presentar-me a les tres i mitja de l’altre dimecres a l’hostal. Així ho vaig fer. Vaig vore entrar, un quart abans de les quatre, el mateix home que havia vist eixir la setmana anterior després de Ramonet; abandonava l’hostal deu minuts més tard que l’oncle. No ens ho podíem creure. Per cerciorar-nos-en vaig repetir l’operació dues setmanes més i després vaig seguir l’home fins a l’estació del Nord, vaig posar-me darrere d’ell en la cua de la taquilla i vaig comprar el mateix bitllet. Fins i tot vaig esbrinar on vivia.

Mentre em dirigia a El Boquerón, no deixava de pensar en la forma de comunicar-li a Tomàs que, en efecte, era segur que Ramonet devia ser homosexual. Després d’unes quantes setmanes seguint-lo, ja me n’havia fet la idea i l’impacte del descobriment s’havia esmorteït amb el pas dels dies. Per a nosaltres l’opinió de Tomàs era determinant, però ens preocupava la del Fino i la resta d’assidus al bar. Així doncs, vaig dir a Pepín que quan em vera entrar a El Boquerón els esperaria en una punta de la barra, lluny de la curiositat dels altres.

—Pareix una broma, tan grandot i homenot com és! —De seguida, Tomàs, en una actitud pensativa, va buscar en la memòria els precedents—: Ara, al tio la cosa de la cuina i la casa sempre li ha tirat molt des de menut. —I un altre gest cavil·lós—: ¿Cóm li diem: «vinga, Ramonet, ja sabem que eres maricó. Porta’t el nòvio a casa»?

—No podem dir-li-ho —vaig dir jo.

No hauríem sabut com dir-li-ho, era el gran problema. Des del moment que vaig saber que Ramonet era homosexual, li vaig agafar més afecte. És com si de cop i volta tinguera la necessitat de protegir-lo d’un món arrelat en la radical aversió a tot allò que no es considerava normal. M’aterria la idea, i fins i tot em posava violent, imaginar que algú poguera menysprear-lo. Era un home gran i fort però enormement sensible.

L’altruisme que esmerçava en nosaltres exigia una devolució solidària i havíem de tornar-li-ho respectant la seua intimitat. Això no obstant, ens hauria agradat dir-li que disposara de la seua vida com volguera. Que les portes de casa eren obertes per rebre com un amic l’home amb qui es veia si així ho desitjava, i a la merda aquest món imbècil de prejudicis morals i convencions hipòcrites. Però vam preferir no descobrir el seu secret i anys més tard ens adonàrem que havíem comès un error, perquè si d’algun lloc volia fugir Ramonet era d’aquell reducte de tres hores a la setmana on des de feia molt de temps estava reclòs. Per a ell, la cita del dimecres no era la d’un amant que espera amb impaciència que arribe l’hora acordada, sinó una mena d’encontre marcat pel compte enrere d’una felicitat fugissera.