10

El cine era per a nosaltres un precepte obligatori, el primer i únic manament religiós del dijous a la nit. També hi anàvem dissabtes i diumenges, per bé que aquests dies l’avi i Ramonet no venien, mentre que Tomàs optava voluntàriament d’acord amb els seus compromisos. El dijous era el dia més llarg. Tot seguit que acabava la projecció nocturna, l’avi es retirava acompanyat de Ramonet. La seua salut es feia progressivament més fràgil i l’oncle procurava no separar-se’n. Tanmateix, Tomàs i nosaltres continuàvem la vetlada al casino, centre social situat al mateix edifici que el cinema.

Al voltant d’una taula on s’aplegaven deu o quinze joves, Tomàs s’erigia en centre de la reunió. Eren suficients un parell de whiskies Dyc perquè augmentara la loquacitat, que sovint tombava entorn de les pel·lícules vistes, com una mena de cine-fòrum singular. Aquella nit, però, l’avi ens va convocar al pati de casa, sota el porxo. Era menester parlar de dos afers que requerien previsió d’urgència. D’una banda, l’avi ens va preguntar si preferíem continuar els estudis, qüestió que Tomàs va ventilar alliçonant la família sobre la inutilitat dels llibres i la improrrogable tasca de fer-se útils treballant. Ramonet callava, com sempre; i com sempre l’avi atorgava. Comptat i debatut, les nostres carteres ja reposaven a la cambra amanides per rebre el polsim del record. Si havíem assolit fins al cinquè curs del batxillerat, dos cursos més no ens afermarien el futur. D’acord.

Passàrem, doncs, al segon punt del dia: les finances familiars reivindicaven una injecció econòmica. Ramonet a males penes podia ocupar-se de la terra i els ingressos de l’agricultura minvaven, la pensió de l’avi era baixa i Tomàs… bé, tothom sabia que Tomàs, solter militant, tenia moltes despeses. D’acord, haurem de vendre. La relació de béns patrimonials abraçava tres camps d’horta que sumaven si fa no fa unes deu fanecades, la casa de l’avi (mig intocable), catorze fanecades de marjal al terme de Sollana i el Mil cinc-cents de Tomàs.

—El necessite per a treballar, impressiona els clients.

Tomàs va suggerir vendre la terra de marjal, l’arròs rendia poc i a més la finca era lluny del poble. Hi havia un problema, la cotització d’aquesta terra era baixíssima i a la casa li urgia una bona reforma: a l’avi li resultava molt costós pujar cada nit l’escala que menava a la cambra, necessitava una habitació a la planta baixa (amb paret mitgera, consegüentment, per a Ramonet), i una altra habitació per a mi:

—Els xiquets ja són fadrins i cada un ha de tindre el seu dormitori —féu l’avi.

Una decisió encertada, per tal com ni Pepín ni jo ens podíem masturbar amb tranquil·litat. Tomàs, en canvi, es quedaria a la cambra.

—Evitarem un gasto —digué, però es tractava, en realitat, de tenir pis propi. A la, així descrita, reforma arquitectònica, s’hi afegia l’anhel de proporcionar paper, segons expressió feliç de Tomàs, a la llibreta d’estalvi. ¿Què vendrem?

—La terra de marjal i un tros de pati —proposà Tomàs.

—Un tros xicotet —advertí l’avi—. El pati revaloritza la casa.

—Sobren pams quadrats, ¿no, Ramonet?

Ramonet assentia amb un somriure tímid, ell era el que netejava. En efecte, el pati era més gran que la mateixa casa, però a nosaltres ens agradava perquè allí jugàvem amb els gats (Manolo, el xai, havia mort. Ens el menjàrem amb un gran disgust). Potser no caldria vendre res ja que Pepín i jo començaríem a treballar a l’endemà.

—Dos jornals més —vaig dir.

—No n’hi haurà prou —respongué l’avi.

I tenia raó. La nostra entrada al mercat laboral no incrementaria extraordinàriament els ingressos familiars atès que Tomàs delegaria diligència professional en nosaltres, tal com als pocs dies vam comprovar. Bé, doncs, un tros de pati i la terra d’arròs. D’acord. Aleshores l’avi se’n va anar a dormir del braç de Ramonet, que l’ajudava a pujar a la cambra. Des del porxo, en el silenci de la nit, sentíem com panteixava descansant en el replà del mig de l’escala.

—Pare, este estiu hauríem d’anar a la serra —digué l’oncle Ramonet preocupat per la mala salut cada vegada més evident de l’avi.

Alguns dijous a la nit acudia a casa Tono el Banderillero, potser l’únic amic íntim de Tomàs al poble, propietari de l’establiment Bollos y Panquemaos el Banderillero, d’infausta memòria per a la parròquia addicta. Amb bigoti de pèl rogenc barrejat amb canes, celles poblades, una cara en definitiva afaiçonada en un museu de cera, d’alçada normal i amplària abusiva, el Banderillero militava en el comunisme oient però constant enderiat a sintonitzar la Pirenaica amb la nostra ràdio, un aparell d’aspecte potent però del tot ineficaç. No recorde que ho haguera aconseguit mai. En qualsevol cas, com que clapava de dia, feia petar la xarrada fins a altes hores de la matinada. Tomàs i el Banderillero patien una lleu paranoia política. Se sentien perseguits pel règim pel fet, al·legaven, que havien servit la república, avinentesa indefectiblement certa ja que València fou la darrera capital que caigué a les mans de Franco. Tot l’afany que posaren a favor de la república consistí a comprar cada setmana la revista satírica La Traca, impulsiva publicació anticlerical. De tant en tant es barallaven perquè Tomàs, amb indicis molt esquemàtics sobre política, confessava el seu fervor a la CNT, declaració programàtica que exasperava el Banderillero, admirador de la figura en aquella època emblemàtica de Stalin. Formaven un duet d’opereta i eren francament divertits, sobretot quan Tono rememorava les eixides amb la quadrilla del torero el Gallo, tot i que ningú mai no va donar fe que l’hagueren vist en una plaça de bous. Adoptava llavors un posat nostàlgic i entràvem en la fase més luxuriosa de la tertúlia, perquè dels bous, un tema que no ens mantenia desperts, botava a la rebotiga de l’assumpte: com i de quina manera la quadrilla organitzava orgies amb les putes més cares de cada ciutat on torejava el «maestro».

—¿Estos ja han debutat? —preguntà de sobte el Banderillero a Tomàs.

—Diumenge a la nit.

I a l’acte mamprengué a donar-nos consells pràctics de comportament sexual. Va relatar un menú eròtic que abastava un seguit de numerets excitants com ara el grec, el seixanta-nou, el setanta-u, el telèfon, el gosset, el missioner i d’altres. No content a simular les postures més que no calia, perquè ens quedara ben imprès a la memòria, ens ho va anotar en un paper com aquell que envia la minyona a la botiga amb la llista escrita de la compra. El Banderillero era un tipus extraordinàriament faceciós i per força havia de congeniar amb Tomàs.

—Però la cosa més important —rematà amb pompa la lliçó inaugural— és no anar-se’n ràpid.

Ejaculació precoç, era l’handicap que temia el Banderillero. I contra això va traure un remei lasciu del barret: xuplar dos o tres grans de cafè mentre cardàvem.

—Ja m’ho contareu —féu el Banderillero consultant el seu rellotge abans d’alçar-se de la cadira. A les tres o a les quatre se n’anava al forn.

Si en aquest país existeix una tradició oral antiquíssima és la de passar hores de tertúlia parlant de sexe, invertit i de l’altre.

Ho practiquen homes, dones, xiquets i municipals sense graduació. No és, ni de lluny, un tema deliberat sinó que aflora amb escatològica naturalitat, un costum que ni l’aferrissada moral feixista va aniquilar. L’única protesta popular contra el règim que recorde s’esdevingué a causa de la decisió del capellà del poble de suspendre l’actuació de la vedette Rosita Amores al variétés que cada any se celebrava en les festes. L’església hagué de claudicar no sense que abans la guàrdia civil calmara, a colps de culata, els ànims del veïnat, que, al crit de «volem vore pèl», s’esvalotà contra les forces de l’ordre. Tot, al capdavall, forma part de la memòria col·lectiva; potser per això recorde, sense vacil·lacions, el dia que vam «debutar»: el dotze de maig de mil nou-cents seixanta-set, diumenge a la nit, al barri xino de la ciutat de València.

Anàrem a dormir i dormírem poc. Frisàvem perquè sonara el despertador a les vuit del matí, l’hora en què ens reuniríem amb l’oncle Tomàs per anar a treballar. Ja era divendres i només quedaven dos dies per al diumenge. Impossible dormir. Ja dormirem quan el cos siga incapaç d’afuar el desig. Aleshores farem servir el recurs ancestral de la tradició oral. I en parlarem. De sexe.