APOCALIPSI

Els dies següents van escolar-se en un ambient dens i opressiu. Jo m’havia resignat a la nova situació i dormia sense angoixa somnis blancs mentre Nicole, transportada per una mena d’èxtasi permanent, s’oferia al seu déu al cor de la muntanya. Ahmed callava i observava: no es prenia la molèstia de pressionar-me per eliminar Khaled perquè sabia que jo ho tenia present i que estava més motivat que abans a causa del seu afer amb Nicole. Ahmed sabia que sobraven les paraules i esperava, com un caçador a l’aguait. Saïd el vigilava de reüll, li controlava cada gest i cada mirada, i els dits nerviosos se li passejaven per la culata del revòlver o el mànec de la simitarra. No gosava matar-lo per respecte a Khaled, que imposava una exquisida cortesia en les nostres relacions i, a força d’intentar-ho, aconseguí que en alguns moments les nostres trobades semblessin tertúlies inofensives de vells amics.

Matí i tarda, teníem el privilegi que Khaled parlés només amb nosaltres. Venia cap a la tenda on acampàvem, descansava davant del foc i ens convidava a una xerrada. Nicole seia als seus peus, amb la mirada absent, i el besava o l’acaronava sense parar. Malgrat la incomoditat inicial, vaig acostumar-me aviat a la seva presència, i em deia a mi mateix per consolar-me que allò no era veritable amor, sinó una submissió digna d’un gos. A ple dia, el blanc dels ulls de Khaled, un blanc peculiar que semblava reflectir i concentrar el blanc de la neu, es difonia a la pell, als cabells, i era com si la llum i la blancor de les muntanyes fos una emanació de la seva. Khaled parlava de mil i un temes variats i ens escoltava amb atenció, com a home tan savi com interessat a aprendre.

Venia a nosaltres perquè no tenia ningú més al món. Malgrat que el voltaven desenes de deixebles fidels, d’homes i dones que matarien o es tallarien una cama a un senyal seu, Khaled estava profundament sol. Els altres obeïen, però només ell comprenia què hi havia rere les ordres. En els altres, el furor, el salvatgisme i l’odi eren naturals, formaven part de les seves arrels més immediates. No els calia (com a Khaled) pensar o justificar la crueltat, sinó que la duien a dins. Per això vaig rumiar que, en certa manera, Khaled se sentia més proper als meus dubtes i les meves divagacions que a la determinació brutal dels seus acòlits. Un cop, parlant de l’aïllament i la incomunicació que són la mateixa essència de l’home, va recitar de memòria una petita narració de Kafka: «Capbussat en la nit. Tal com de vegades hom acota el cap per reflexionar, estar així igualment de capbussat en la nit. Tot al voltant els homes dormen. Una petita representació, un autoengany innocent, el fet que dormin en cases, en llits sòlids, sota un sostre sòlid, estirats o arrupits damunt matalassos, amb llençols, sota de mantes, en realitat s’han retrobat com antany i com després en paratges desèrtics, un campament a l’aire lliure, un nombre d’homes incalculable, un exèrcit, un poble, sota un cel fred sobre la terra freda, llençats on hom s’havia dreçat abans, el front premut contra el braç, la cara contra terra, respirant pausadament. I tu vetlles, ets un dels qui vetllen, trobes l’altre tot remenant tions dins d’un munt de buscalls, al teu costat. Per què vetlles? Cal que n’hi hagi un que vetlli, diuen. Cal que n’hi hagi un». Em va impressionar perquè vaig entendre com s’hi identificava: ell vetllava, era l’únic que vetllava mentre els altres pregaven, l’escoltaven i l’adoraven, i en acabat podien estirar-se sota les flassades i dormir amb la consciència neta. A Khaled, en canvi, l’excés de lucidesa el mantenia en una vigília lluminosa però de vegades angoixant, i aquella càrrega era de vegades tan feixuga que fins envejava la simplicitat dels altres.

Aquestes reflexions sobre la seva solitud responien a una qüestió que m’havia plantejat de vegades. Per què no feia el mínim gest que calia per eliminar-nos? Per què es molestava a parlar-nos? Nicole ja se li havia lliurat en cos i ànima. Ahmed vivia en un univers mental tan diferent que no s’entendrien mai.

L’única conclusió possible és que s’adreçava a mi. No m’intentava convèncer, però sí influir-me: buscava la meva comprensió, la meva complicitat. El que ell maldava per transmet-me era això: «Sóc un criminal, sóc un assassí, sóc un monstre que encapçala un exèrcit de monstres i els llança carronya. Ho sóc, però tot això no és tan estrany, perquè tu em pots comprendre: portes a dins un ésser cruel i primitiu, un ésser que et faria feliç si fossis capaç d’alliberar-lo. Per què no l’escoltes? Per què no fas cas de la crida que t’arriba per boca meva?». Khaled comptava que de mica en mica em deixaria temptar, tenint en compte que durant la conversa de la primera nit li havia acceptat alguns punts de vista. Però jo, encara que trontollava per dins, vaig mantenir una actitud distant, i no li vaig donar mai la raó ni vaig entrar en el seu joc. Dia rere dia el veia un xic més desanimat respecte a mi. Fou la meva tossuda i injustificada duresa de cor el que va provocar l’horror posterior? De vegades em reca de pensar-ho, però d’altres penso que l’horror està prou profundament instal·lat en Khaled perquè no li calgui cap excusa miserable com jo per manifestar-se en una brutalitat transparent.

Una tarda, només arribar, em va mirar fixament i em va sorprendre dient:

—Avui us explicaré un conte. Un conte que surt al llibre divuit de l’Alcorà.

Va atraure cap a ell Nicole, que l’abraçà amb les mans al voltant del coll i el cap damunt del seu pit. El cos de Nicole, cobert amb una túnica blava i ampla, tapava el de Khaled. Era una postura curiosa, com si el cap tallat de Khaled estigués enganxat al cos de Nicole. Ella va dir, contenta com una nena:

—Sí, explica’ns un conte. M’agraden. Com es titula?

—En podríem dir «La història de Moisès i Khidr». Una història amb una mena de moral molt peculiar. Khidr vol dir «El verd», i era el primer àngel d’Al·là. Bé, el cas és que Moisès es va trobar amb Khidr al desert. Van xerrar animadament i van fer una estona de camí plegats. Tot d’una, Khidr va expressar la seva por que Moisès no fos capaç de contemplar els seus actes sense indignació. I Khidr li diu: «Si no ets capaç de suportar-ho, t’hauré d’abandonar enmig del desert». Moisès li replica que faci, perquè confia plenament que els actes d’un àngel seran irreprotxables. Ingenu! Vet aquí que Khidr arriba a un riu i enfonsa la barca d’uns pescadors. Al cap d’una estona, davant dels ulls de Moisès, mata un bell jove. Després, s’acosta a una ciutat habitada per pagans i reedifica les seves muralles… Què us sembla?

—Suposo que a Moisès no li devia agradar.

—No gens. Com a tu. Com al comú dels ignorants. Moisès va expressar la seva indignació i, per tant, Khidr va complir la seva paraula d’abandonar-lo al desert. Però abans de marxar, va contar les raons dels seus actes. En realitat, en enfonsar la barca Khidr havia salvat els pescadors, perquè hi havia uns pirates de camí per robar-la. D’aquesta manera, els pescadors podrien recuperar-la més endavant. El bell jove anava camí de cometre un crim i, en matar-lo, l’àngel havia estalviat la infàmia als seus pietosos pares.

Quant a la reedificació de les muralles dels pagans, havia salvat de la ruïna dos joves pietosos, perquè sota les pedres havien trobat un tresor enterrat. Conclusió: Moisès, com molts de nosaltres, havia estat víctima d’un judici precipitat. Però encara més: Moisès s’adona arran d’això que la frontera entre el bé i el mal és més intangible i mòbil que un raig de lluna.

Khaled va vinclar-se sobre el cap de Nicole i ella estirà el coll i el besà amb un somrís abandonat. Tenia els ulls voltats de boira i la blancor lluminosa del seu rostre havia esdevingut mera pal·lidesa. Khaled va notar que me la mirava amb expressió d’espant i em va etzibar:

—Tens por?

Vaig mirar de reüll Ahmed, que seia a la meva vora, però a ell no li agradaven aquesta mena de converses. Vaig replicar:

—De la mort?

—No. La mort no t’ha de fer por. Tampoc la sang, ni un empalament, ni el canibalisme, ni els xiscles d’algú a qui s’arrenca la pell a tires de viu en viu. La por és molt pitjor. És entendre o besllumar alguna cosa que us sobrepassa. És entendre que el bé i el mal són mentida. És ser orfes… No heu de tenir por de morir o de ser sacrificats, sinó del que significa, m’enteneu?

—No.

—Que un pobre mort de gana mati no és terrible. Tampoc no ho és que ho faci un psicòpata, o algú que cerca revenja, o un botxí. L’horror és una altra cosa. L’horror és que un sant esdevingui un assassí.

El rostre de Nicole s’havia tornat lleument blavós i els seus ulls a penes tenien força per obrir-se. Va estirar el coll i va besar Khaled a la barbeta, i tot seguit els seus braços s’afluixaren. Khaled la va tirar enrere i, tot d’una, es va dibuixar un regalim de sang sobre els llavis de Nicole, ressecs però encara amb el mateix somrís ple amb què l’havia besat. Vaig entendre en un llampec que Khaled, mentre narrava el conte i mantenia amb mi aquella conversa abstrusa, l’havia apunyalada sota la túnica i ella s’havia anat dessagnant a poc a poc, mentre l’abraçava i el petonejava, sense cap súplica, sense cap retret, sense cap queixa. Havia perdut el color i la sang que el mateix Khaled li havia donat en guarir-la, li havia romàs fidel i havia mantingut la paraula que em donà un dia: «Si ell m’ha tornat la vida, també té tot el dret a llevar-me-la». Però tots aquest raonaments no servien de res davant l’horror. El cos inert de Nicole s’esllavissà a poc a poc damunt el de Khaled i restà damunt la neu, i la seva sang espessa i càlida es va fondre amb la blancor. Encara somreia. Khaled es va agenollar davant seu, li acaronà els cabells i li tancà els ulls.

L’horror em va paralitzar uns instants, però de seguida el substituí la ira. Vaig brandar la metralladora disposat a incrustar-li al cap les quaranta bales del carregador, però la còlera em féu maldestre. Saïd va saltar damunt meu, m’arrabassà l’arma, em colpejà brutalment amb la culata i va amenaçar Ahmed abans que tingués temps de defensar-se. Quatre homes van caure damunt meu i ja no em vaig tornar a aixecar. Vaig xisclar i insultar i desafiar Khaled fins treure escuma per la boca i quedar prostrat pels cops i les puntades dels seus esbirros.

Vaig perdre el coneixement uns instants i en retornar-me tenia a la boca el regust de la neu, el fang i la sang. Khaled parlava en berber i els altres feien gests d’assentiment. Em van deixar, però ja no tenia forces per incorporar-me. Un home amb turbant i bigoti blanc em va agafar la mà dreta i em va estirar, mentre un altre em subjectava els peus. Saïd es va acostar i em va estudiar amb detall el braç estirat i va aixecar-me la màniga fins al colze. Em va tocar un punt del canell i va preguntar alguna cosa. Khaled va respondre amb to d’assentiment. Va desembeinar la simitarra i la va col·locar sobre el canell dret, on m’havia tocat abans, i ho vaig entendre tot. Vaig xisclar amb la resta de les meves forces, però el meu cos magolat ja no era capaç de moure’s. Saïd va aixecar la simitarra, va descarregar un sol cop i ja no vaig notar res, perquè em vaig desmaiar.

Déu i dimoni, el blanc i el negre, l’amor i l’odi, la fosca i la claror, Moisés i Khidr, la felicitat i l’horror, la tendresa i la crueltat, Khaled i Nicole, Khaled i Khaled, tots els rostres, tots els colors i els sentiments giravoltaren en un caos durant el temps que va durar la febre. Cap imatge era concreta ni fixa, tot es barrejava en un malson inefable, sense sentit, sense cap ombra d’argument, com suposo que deu ser la mort: una eternitat informe i paorosa, sense cap fita, sense abans ni després, tot por sense esperança. El deliri em va dur a les portes de la mort, però em vaig recuperar sobtadament el cinquè dia.

Em vaig alliberar d’una manta que m’ofegava i em vaig incorporar. Ahmed em va fitar sense gaire interès i va esbossar la seva rialleta sardònica.

—On som? —vaig preguntar.

—A la presó. O a un indret que s’hi assembla.

Vaig aixecar la mà, subjectada per un grilló de ferro. El grilló estava empalmat a una cadena que acabava en un clau encastat en una paret de roca. Només quan vaig alçar l’altre braç i vaig notar el monyó sota la màniga de l’anorac vaig recordar que ja només em quedava la mà esquerra, i només l’esquerra estava engrillonada i encadenada. Però l’horror d’aquells dies de febre havia estat tan gran que no em va espantar ser manc. La presó era una esquerda en una roca, de metre i mig de fondo i quatre de llarg que ens servia d’aixopluc contra les volves de neu que queien a fora, juganeres i ingràvides. Hi havia un plat de terrissa ple de neu mig liquada, que vaig beure àvidament.

—Si tens gana —va comentar Ahmed— la nostra ració diària arriba més tard. Veus aquest tipus de la simitarra que es passeja per fora? Cada vespre porta un rosegó de pa. Suposo que el que li deu sobrar.

—Quina hora és?

—Cap al migdia. Però fa estona que neva i és difícil saber-ho. Si fa sol, ens toca tot el matí. El campament és a uns cinc-cents metres a l’esquerra.

Vaig destapar el monyó del braç i vaig estudiar-lo amb cura. Semblava ben cicatritzat i no hi havia rastre d’infecció.

—Qui m’ha guarit?

—Saïd mateix, després de tallar. Feia la impressió de tenir-hi molta pràctica, perquè va anar molt de pressa. Però no s’hi va mirar gaire i se’t va infectar de seguida. Em pensava que no te’n sortiries.

—Ha vingut a visitar-me Khaled?

—No. Què et pensaves? Que vindria a salvar-te? —es va empipar Ahmed—. Que es molestaria a fer un altre miracle per tu? De debò que em sorprens, Llorenç. S’embolica amb la Nicole i tu tan tranquil. Després l’assassina fredament, et talla una mà, et tanca, i encara n’esperes caritat. Què et passa? No tens sang a les venes?

—En tinc per allò que m’interessa. Ja sé que no entens el lligam que tinc amb Khaled. I me n’alegro molt. No vull estar a l’abast del teu cervell de mosquit.

—Ni jo del teu —va replicar Ahmed—. Tu tampoc no entens res del que et passa. T’ha xuclat tant l’enteniment o ets tan covard que ni tan sols ets capaç de venjar-te.

Vaig beure una mica més d’aigua. Sota el plat hi havia uns quants papers. Li vaig preguntar a Ahmed què eren.

—Correspondència de Khaled. Dia sí dia no, la portava el guardià.

La conversa es va quedar tallada aquí i ja no vam tornar a parlar en la resta del dia, malgrat que compartíem un habitacle minúscul. Em vaig entretenir amb les notes de Khaled. N’hi havia quatre, i eren petits aforismes, reflexions, pensaments paradoxals de la mateixa mena que deia de paraula. El primer era ben curiós. Deia: «Hi ha una secta gnòstica poc coneguda que postula que, en realitat, el messies del cristianisme no és Jesús sinó Judes. Déu es va encarnar a la terra i havia de fer-se totalment humà, totalment imperfecte i patir tot el que un home pot patir per expirar els pecats de la humanitat. Però Jesús no podia ser aquest messies perquè, en el fons, era arrogant i jugava amb les cartes marcades. Jesús va patir el turment de la creu però, que és això comparat amb el gaudi etern de la seva divinitat? No res. La peça clau de la història és Judes, perquè va cometre el pecat més infame, la traïció, i es crema a les flames de l’infern. Judes va entendre el que Déu volia d’ell: que havia d’assumir la imperfecció. Aquest és el sentit del seu crim. I de tots els crims».

La darrera de les cartes només era una quarteta, que vaig reconèixer com a obra d’Omar Khayyam, el gran amic de Hassan Ben Sabbah, príncep dels Assassins:

I m’imaginava l’exegesi que en faria com si el tingués davant: «Si agafem una persona virtuosa i una altra de viciosa, quina diferència hi ha entre totes dues? No poden, en el fons, bescanviar els papers? No necessita el virtuós el vici per poder lluir amb més força? No el necessita també per fugir del pitjor pecat de l’home, l’orgull?».

Ja era de nit quan el guardià ens va deixar dos crostons de pa ressec. Era un tipus alt, amb barba negra i expressió brutal, que gairebé no parlava ni un mot d’àrab. Ahmed va tenir-hi una curta discussió respecte a la conveniència d’encendre una petita foguera. El berber s’hi va negar en rodó, i pel seu to despectiu suposo que era una polèmica que durava de feia dies. Va girar cua, va encendre el seu foc davant la tenda, i nosaltres ens vam quedar a l’esquerda de la roca, dura i freda com el gel. Temem dues mantes cadascun, però el fred era tan intens que gairebé vaig desitjar tornar a tenir febre per poder dormir. Ahmed em va contar que les nits anteriors s’havia hagut d’aixecar dos o tres cops per bellugar-se dins dels límits de la cadena i entrar una mica en calor.

Vaig jeure en silenci, insomne, incapaç d’aclucar els ulls a causa del fred, i vaig reflexionar llargament sobre moltes absurditats, i jo mateix me’n reia, i aleshores pensava que els que moren de fred moren rient i que si jo reia, tot sol dalt d’aquella muntanya perduda del Marroc, manc, presoner i famolenc, era o perquè em moria o perquè estava a punt de tornar-me boig. Pensava coses com: «He perdut una mà però encara sóc jo. Jo no sóc una mà, ni l’altra, ni la suma de les parts del meu cos, i per tant no importa que m’escapcin, no em fan mal si m’esquarteren, perquè roman alguna cosa que sóc jo. I, alhora, tampoc la humanitat no mor perquè mori una persona, ni un milió, ni mil milions. La humanitat segueix el seu curs, com la terra, com el sistema solar, i que assassinin unes quantes persones o se les mengin a penes afecta l’ordre universal. Hassan Ben Sabbah ja ho va dir fa vuit-cents anys: ningú no ha de tenir més por de la mort que un peix que el llencin al riu».

Anoto aquest pensament com a simple exemple del deliri, però pel cap me n’hi van creuar molts d’altres, igual d’intensos i d’absurds. En algun punt inapreciable d’aquestes idees vaig lliscar cap al son. Vaig tornar a aquell somni blanc en què em sentia paralitzat en un món de gel. Però aquest cop, tot d’una, la meva força reconcentrada trencava el gel i m’alliberava i aterrava al capdamunt d’una piràmide maia. Però tot era blanc: el cel sense núvols, el sol, la selva inacabable, el riu mandrós, les cases de la ciutat, els carreus de la piràmide, les estàtues dels déus i llurs ullals cruels, i també era blanca la multitud que cridava i feia festa a la plaça, i la processó dels sacerdots que pujaven les escales, i el jove que em lliuraven perquè el sacrifiqués. Tenia el cos tendre i blanc, i també tenia blancs els cabells esborifats, els ulls i les ungles. Avançava cap a l’altar, s’hi tombava de panxa enlaire i aclucava els ulls com si volgués somiar. La multitud udolava mentre un esclau em lliurava un punyal de pedra en forma de mitja lluna. Aleshores esquinçava la pell blanca amb el punyal i li prenia amb les mans el cor per oferir-lo als déus, però el cor era tan vermell que enlluernava, i en treure-li del cos era com si el vermell es vessés per tota l’escena, i el que abans havia estat blanc, des de la selva fins al sol, des de la multitud fins al riu, se submergia en una inundació de vermell.

L’endemà al matí vam treballar fort per treure la neu que durant la nit ens havia entrat a la presó i, de passada, escalfar-nos. Si ens quedàvem quiets, encara que fos sota les mantes, se’ns quedaven botits els membres i a la mínima ens apareixien símptomes de congelació als dits. A la tarda la temperatura va baixar almenys a deu sota zero, la nevada s’intensificà i la llum era tan grisa i somorta com en una nit de lluna plena. Ahmed va intentar convèncer altre cop al guardià que ens deixés encendre un foc, però sense èxit. Es va empipar tant que em va parlar per primer cop:

—Saps què diu, aquest gamarús? Khaled ha donat ordres estrictes que no tinguem foguera.

Jo no vaig respondre res. Ell va insistir:

—No ho entenc. Què vol de nosaltres? Deixar-nos morir a poc a poc, de fam i de fred?

—És possible.

—Si ens vol eliminar, per què no ho fa? Ja dura massa dies, aquesta comèdia.

—És que no vol eliminar-nos —vaig respondre—. Em sembla que ens vol vius. Encara no sé gaire bé per quin motiu, però estic segur que ens vol vius.

—Suposo que sí, per tenir el plaer de veure’ns patir. Però no vull donar-li aquest gust —Ahmed se’m va acostar—. Escolta’m, no ens som simpàtics, però estem en una situació límit i és absurd que estiguem barallats. L’única possibilitat de sortir-nos-en és col-laborar. Què me’n dius?

—Col·laborar, en què?

—En fugir.

—I què més?

—En matar-lo.

Vaig riure i li vaig demanar:

—Bé, estic disposat a pensar-m’ho. Conta’m quin pla tens.

—És molt senzill. Tu només tens grillons al braç esquerre. El dret, encara que sense mà, el pots utilitzar per liquidar el guardià. Mira, jo faig veure que estic malalt i li demanes que em vingui a veure. No s’hi negarà. Quan tu tenies febre entrava sovint a veure quina cara feies. T’ho manegues per quedar-te-li a l’esquena i el colpeges. Ja he pensant com. Només cal embolicar-te una roca pesant al monyó. Un bon cop al cap i serà com si li donessis una martellada. Un cop el tinguem estès a terra, li prenem les claus dels grillons.

—I tu assassines Khaled.

—Exacte.

Ahmed em va fitar seriosament i vaig intuir que havia canviat en alguna cosa. Li vaig suggerir:

—I en acabat fugir a tot el que ens donen les cames.

No va respondre i de seguida vaig copsar per què. Ahmed no era tan mesquí ni tan aliè a la influència de Khaled com m’havia imaginat. Jo em pensava que encara ho interpretava tot en clau política i era incapaç d’entendre que Khaled encapçalava un moviment gegantí i inclassificable. Però Ahmed hi havia rumiat i ara ja veia que podia apoderar-se de l’obra del walli en el seu propi profit i convertir-la en una revolució amb el segell de berber. L’Estat que volia dirigir Ahmed Belaui era allà, un xic diferent de com se l’havia imaginat, però format en el seu germen, i només esperava una persona amb una mentalitat diferent per prendre embranzida en una altra direcció. Per aconseguir-ho havia de seguir una de les lleis més antigues de la humanitat: qui mata el rei, esdevé rei al seu torn. En acabat de l’assassinat ritual de Khaled, el vell, i de l’extermini dels seus sequaços més fidels, l’assemblea dels pelegrins proclamaria Ahmed el nou walli i la influència de les seves mans brutes de sang s’estendria a tot el sud del Marroc. Potser era aquest, l’assassinat del rei, el tema del malson cíclic (anàleg al meu del sacerdot maia o al de Nicole amb el minotaure) que Ahmed no havia contat mai.

Les meves cabòries anaven més enllà: qui sap si aquell crim no era el que buscava Khaled. M’imaginava el seu pensament davant l’assassinat: «M’és igual que em mateu. Jo ja sóc vell i cal que algú completi el cicle i ocupi el meu lloc. El que vull és que mani la violència. No m’importa que jo sigui l’enclusa i Ahmed el martell. Si us he imposat el llenguatge de la violència, si vosaltres us adoneu que el crim és necessari, si l’incorporeu a la vostra manera d’actuar i d’accedir al poder, ja és una victòria per a mi». És a dir que Khaled triomfaria en el mateix moment de caure assassinat. Potser ho esperava, i per això no ens matava i esperonava el nostre odi mantenint-nos en aquella cova sense foc. Què importava que Ahmed governés en nom de la nació berber, si en el fons serien la força i l’horror les que manarien? Ahmed no se’n sostrauria perquè l’horror era al món. Aleshores vaig entendre per què Khaled no personalitzava mai: ell no es considerava res, no havia inventat res. Havia estat un catalitzador, un intèrpret, una boca per on es manifestaven el caos i l’horror que són l’ànima d’un món obra d’un déu boig. I quan Khaled deixés de ser-hi, el déu embogit continuaria parlant. Ahmed no era prou fort per oposar-s’hi i, encara que no ho volgués, cediria i esdevindria un segon Khaled.

Tots aquests pensaments em van fer més receptiu al pla i vaig acceptar-lo.

—D’acord —li vaig dir a Ahmed—. Ho farem tal com dius.

Vam xocar les mans engrillonades. Ahmed tenia els ulls lluents de satisfacció.

—Quan comencem?

—Esperarem que pari de nevar. Hem d’actuar de nit i, amb aquest temps, és impossible. Preparem-nos per a demà. De moment intentem descansar, i si et passa algun dubte pel cap pensa en la revenja. La mort de Nicole no va ser sinó una provocació.

El que Ahmed no sabia era que justament aquell motiu em feia recular, perquè refusava esdevenir un titella de Khaled. Tanmateix, em vaig armar de paciència. Va nevar tota la nit, però l’endemà al migdia començà a bufar un vent tebi del sud que es va endur el fred i les bromes, i a la tarda lluïa un sol esclatant. Vam decidir que Ahmed no s’aixecaria ni tocaria el pa que ens portés el guardià i que una hora després jo l’avisaria que estava malalt.

Però no vam acomplir cap de les nostres previsions. Durant aquella jornada havien arribat dos centenars de persones a l’Irhil M’Gun, amb nombrosos ramats de bens, i aquell vespre se sentien crits i música al campament. El guardià ens va portar una ració extra de pa i va explicar:

—Demà és l’Aïd el Kebir. A l’eixida del sol sacrificarem els xais a Al·là i hi haurà una gran festa. Tots hi estem convidats. Per celebrar-ho, Khaled m’ha encarregat que us doni ració doble de menjar i que us alliberi.

—Podrem anar al campament? —va preguntar Ahmed.

—No. El walli només m’ha dit que us tregui els grillons i que us encengui un bon foc. Demà, ja ho veurem. Potser us deixarà menjar xai.

«Ja està. El que m’imaginava. Khaled que ens desafia, ens convida a matar-lo», vaig pensar. El repte estava acceptat i caldria veure qui era més hàbil i més valerós. El guardià em va lliurar una carta de Khaled i ens va portar llenya i llumins per a la foguera. Ahmed em va dir:

—No ens facilita gaire les coses. Anem desarmats i, amb la claror del foc, podrà vigilar-nos fàcilment.

—Cal tenir paciència —vaig replicar—. Hem de mantenir-nos alerta i simular que dormim perquè es confiï.

—Fem guàrdies —va suggerir Ahmed—. Primer tu i després jo.

Vaig desplegar la nota que m’havia lliurat el guardià. Khaled seguia comunicant-se amb mi a través dels poemes de Khayyam. Aquest cop, només deia:

Ens vam estirar en silenci i vam fer veure que dormíem. Però estava tens sota les mantes i, de tant en tant, entreobria un ull per espiar el guardià, que feia cabotades davant la tenda, però no acabava de clapar. M’arribava el so llunyà de la gresca dels pelegrins. Els tambors, els uds i les flautes emetien una música monòtona que rebotava a les parets de les muntanyes. De tant en tant, veus d’homes o de dones s’afegien a la línia melòdica dels instruments amb sons guturals, gairebé inhumans. Un parell de cops vaig sentir xiscles salvatges, que provocaven tot seguit una aclamació general semblant a les dels sàbats, però ignorava si, abans del sacrifici de xais de la matinada, aquella nit hi hauria la cerimònia de sacrificis humans. Entre aquelles veus i aquella música no vaig reconèixer l’estil inconfusible de Khaled. On era? Esperava pacientment a l’espluga el moment del duel? Ens havia preparat un parany? Calculava que havia passat mitja nit quan vaig sacsejar lleument els peus d’Ahmed per despertar-lo. Estava esgotat i em vaig adormir de seguida.

Em vaig despertar quan s’abocava rere les muntanyes el primer resplendor moradenc de l’alba. De la foguera només en quedaven les brases, i el cap del guardià estava quiet sobre les espatlles. Tots els berbers dormien i el silenci era immens. Vaig aixecar-me amb cura i vaig recollir de terra un roc afilat. Vaig fer quinze passes llarguíssimes fins al guardià. La seva respiració era un ronc lleu i m’oferia el clatell arrugat entre el coll de la xilava i el turbant. Vaig sospesar el roc i vaig donar un sol cop, recolzant-hi tot el meu pes. El guardià va caure a terra sense ni un gemec, li vaig prendre la simitarra i li vaig travessar el cor. Al campament no s’hi bellugava ni una ombra. Els calius de les fogueres tenien el mateix color que el cel a llevant i la neu era d’un blanc esvaït que contrastava amb la negror del firmament. En escorcollar el guardià em vaig endur una sorpresa agradable: sota la xi-lava guardava la meva metralladora i dues pistoles. Me les vaig guardar i vaig recular cap a la presó. Li vaig etzibar a Ahmed una puntada de peu a la cara.

—Aixeca’t, fill de puta.

Ell es va incorporar com un llampec i em va fitar amb expressió compungida.

—És el segon cop que t’adorms a la guàrdia. Té aquesta pistola. Anem, no tenim gaire temps.

Vam evitar apropar-nos a les tendes dels berbers, resseguint el peu dels cingles fins a l’indret on s’obria l’espluga de Khaled. Vam esperar uns quants minuts, però Saïd no hi era, i no es veia cap mena de moviment al campament. Però no ens en podíem fiar.

—Saps què farem? Acosta’t a la boca de l’espluga. Si Saïd és a l’aguait, sortirà.

—I em matarà —va protestar Ahmed.

—Jo et cobreixo des d’aquí. Embolicaré amb la manta el canó del revòlver perquè faci el mínim soroll.

Ahmed estava cagat de por: una cosa és planificar un assassinat i una altra perpetrar-lo i jugar-se la vida cada moment. Però tampoc no va tenir el valor de negar-se a una proposta feta a punta de pistola. Va avançar a poc a poc, pàl·lid com un mort, però Saïd no va aparèixer. Em vaig reunir amb ell.

—Què fem? —va preguntar Ahmed—. I si Saïd vingués mentre som a dins?

Jo sabia que el que li feia basarda era trobar-se amb ell a dins, perquè era probable que vigilés Khaled al seu habitacle. Però tenia ganes d’enfrontar-m’hi cara a cara i vaig defugir la discussió.

—No hi ha problema. Queda’t aquí a vigilar. Jo entro i el liquido.

L’alba es dibuixava amb nitidesa i alguns xais van emetre bels aïllats. Estaven neguitosos, intuïen que el sacrifici era pròxim. Vaig entrar a la cova amb decisió i de seguida van tornar a voltar-me les tenebres i la por de perdre’m com la darrera vegada. Però vaig tenir sort, vaig arrossegar-me pel darrer embut i vaig arribar a l’habitacle esbufegant. Estava decidit a assassinar-lo, però alhora m’aclaparava la sensació que, fes el que fes, ell guanyaria. Khaled guanyaria si jo fracassava i finalment m’entregava als seus esbirros per ser víctima d’un banquet caníbal. Però si el matava també seria una victòria subtil de Khaled, perquè finalment hauria aconseguit posar-me al seu nivell. I ell mateix me n’havia donat la clau amb la primera quarteta d’Omar Khayyam que m’havia enviat: «Si castigues amb el mal el mal que t’he fet, / digues, quina serà la diferència entre tu i jo?». Aquest era el joc de miralls amb què Khaled s’entretenia i que el posava per damunt meu. Però el darrer missatge de Khaled anava una passa més enllà, cap a la timba de la pau i la indiferència: «I ens assemblarem als morts de fa disset mil anys». És a dir: res no importa; tot és correcte i res no ho és.

El fons de la cova resplendia de llum. Hi havia almenys un centenar d’espelmes repartides pertot arreu: per terra, sobre les catifes, al fogonet, als prestatges, a les estalagmites tallades. Saïd no hi era. Hi havia dues espelmes altes i gruixudes a banda i banda del llit, la mena de decoració que es posa vora un altar. I sobre el llit, preparat per al sacrifici, hi havia l’embalum del cos de Khaled, tot embolcallat en una flassada blanca. Ja era meu. Indefens, al llit on l’havia espiat quan tocava l’ud i on romania mentre Nicole, agenollada, li havia xuclat el membre. Però aquest cop no el pensava perdonar. M’hi vaig acostar de puntetes i vaig aturar-me a tocar de la flassada. Sentia una respiració lenta i continguda. Vaig brandar la simitarra amb la mà esquerra i la vaig aixecar, i vaig tenir la sensació de fondre’m amb Khaled: en la desesperació, en la crueltat, en l’amor per Nicole. No vaig dubtar: el primer cop va esquinçar la flassada a l’altura del coll i va brollar un doll de sang. Però no hi va haver cap soroll: ni un xiscle, ni un bleix, ni una queixa, com si li hagués llevat la vida d’un sol cop. La resta del cos començà a moure’s convulsivament i aleshores em va tornar la imatge del somni: calia arrencar-li el cor. No el mataria del tot, no em tornaria la tranquil·litat fins que no tingués entre les mans el cor encara palpitant de qui m’havia robat Nicole i no li mirés el rostre blanc en els darrers instants, abans d’esborrar-se-li per sempre la consciència. Vaig preparar la simitarra, vaig agafar la flassada i la vaig retirar amb la idea d’apunyalar-lo entre les costelles.

Era un xai! Un xai de l’Aïd El Kebir, lligat i emmordassat, amb els ulls esbatanats i una clivella sangonosa al coll que degotava fins a terra. Em van venir basques i vaig caure rodó, mentre barrinava que era curiós que em fes més fàstic matar un xai que matar un home. Vaig recuperar-me de pressa i vaig mirar al meu voltant, temerós que Khaled fos amagat en alguna escletxa de la roca mofant-se de mi i preparant-se per donar ordre als seus esbirros d’agafar-me i escorxar-me. Però no hi havia ningú. Khaled es devia haver imaginat perfectament l’escena i devia haver rigut tot sol de mi i de les meves cavil·lacions, sense necessitat de presenciar-ho. I, altre cop, es col·locava més enllà de les meves previsions mesquines, es confirmava com un ésser alhora proper i impenetrable.