L’INFERN

Avui s’ha acabat la tranquil·litat relativa que havia gaudit d’ençà de la meva arribada a aquesta cova de gel, fugint de Khaled a l’empar d’una tempesta de neu. Ja ha passat una setmana, i m’havia fet la il·lusió que els esbirros de Khaled havien renunciat a trobar-me i a matar-me, potser perquè en aquest desert blanc i inaccessible ja estic tan mort com els cossos putrefactes i estripats pels voltors als peus dels roquissers del Dadès. Però m’equivocava: Khaled és implacable i sap que ni la mort de fam ni la de fred tenen la qualitat intel·lectual i moral d’un assassinat. Per què deixar que la natura em porti a la tomba si ho pot fer ell, erigint-se així en un destí superior a la mateixa natura i demostrant a les divinitats absents el seu caràcter diví? Per què privar els seus botxins de transgredir un altre cop el més sagrat dels manaments d’Al·là, de Déu, o de Jahvè, reclamant així la seva presència en un món perdut? Fins i tot hi ha motius de caire pràctic que recomanen encalçar-me com un conill. Per què deixar el meu cos inert i malaguanyat a les muntanyes, havent-hi tanta gent disposada a assaborir-lo amb deler, a rostar-ne els tendrums, a escurar cada engruna de carn i llepar-se els dits amb el moll dels ossos?

Avui he sortit al migdia per aprofitar la fugaç i intensa escalfor del sol. Des del llindar de la cova s’albira, a la dreta, la mola piramidal de l’Irhil M’Gun, coronada de roca negra i glaç lluent i, a l’esquerra, els replecs més baixos, aguts com el perfil d’un xerrac, d’altres pics. Més enllà de la blancor llisa i uniforme de la neu, molts quilòmetres avall, mig enteranyinada per la boirina, es distingeix la plana del Draa i la conca d’Uarzazate, on potser perdura una darrera resta de civilització. He baixat suaument per la capa de neu tendra que, amb els dies i els anys, lentament i amorosa, es liquarà i s’incorporarà als corrents lents del Dadès i del Draa, entre fortaleses de fang premsat i palmerars abandonats. Tot d’una, m’ha arribat l’eco d’un xiscle. El pressentia encara llunyà, però en el silenci de cristall de la muntanya ha ressonat com si el proferís la neu mateixa. M’he amagat rere unes roques i he esperat fins que han aparegut els esbirros de Khaled. Eren cinc, vestits amb xilaves de llana marró, amb les caputxes calades i els peus descalços. Tres anaven armats amb escopetes velles. Els altres dos brandaven punyals i de la cintura els penjaven les beines corbades de les simitarres. Un ha vist les meves petjades i ha avisat els altres amb grans escarafalls. S’han posat a discutir en berber, assenyalant diferents llocs, com si intentessin deduir on em devia haver amagat i les possibilitats que tenia de fer-los caure en un parany. Un d’ells ha seguit les petjades i els altres s’han desplegat a banda i banda per tal de voltar-me, en cas d’atac.

He esperat uns quants minuts sense bellugar-me. No podia fer cap soroll, perquè m’arribava ben neta la remor de les seves passes i qualsevol moviment m’hauria delatat. He calculat el que trigarien a ser al meu abast i he tret el cap de darrere les roques. El berber que seguia les petjades era a penes a trenta passes de mi, una taca fosca ben definida sobre la neu. He recolzat el canó de la metralladora sobre el monyó del meu braç dret i he premut el gallet amb l’esquerra. El berber s’ha esfondrat com un espantaocells amb una sola ràfega. Els altres quatre no han respost i he arrencat a córrer cap a un altre grup de roques, cent metres enrere. M’han disparat, però tan malament que he tingut temps d’arrecerar-me. Panteixava i suava. Què fer? Si em quedava allà, em voltarien. Només tenia una sortida: fugir i buscar refugi en un lloc elevat que em permetés fer-los front amb avantatge.

Ells se n’han adonat i m’han empaitat muntanya amunt. Jo resseguia una fondalada que cada cop feia més pendent i s’estrenyia. M’he aturat tres cops per descansar i disparar. Em sembla que no n’he tornat a ferir cap, perquè anaven amb compte i a la mínima s’ajupien i restaven invisibles entre la blancor. Al cap d’una hora i mitja de folla carrera, estava rebentat i tenia por, perquè eren quatre i tenien tota la paciència i el temps del món per a enxampar-me. Aleshores m’ha ajudat la sort. He sentit una remor remota, com un tro del que vingués del centre de la terra, i després una tremolor i un núvol blanquinós que emergia rere els cims, i en acabat una mena de terratrèmol, i la blancor s’ha desplomat i s’ha esllavissat pel coster de la dreta i a penes he tingut temps de córrer cap a l’esquerra i pujar una vintena de metres. L’allau m’ha cobert, però amb una capa de neu fina de la qual m’he alliberat fàcilment. Més avall, no es veia cap senyal de vida i no m’he pres la molèstia de comprovar si algun dels meus enemics havia sobreviscut per rematar-lo. Me’ls he imaginats, tots quatre sota una tona de gel, amb els ulls esbatanats per l’odi i la por, les boques obertes a mig xiscle, les venes del front inflades, congelats, eternitzats per a futures generacions com els cossos dels mamuts conservats a Sibèria. I he barrinat que el meu destí, a la llarga, no serà gaire diferent. Però, amb quina expressió a la cara? Tranquil·litat i beatitud, acceptació simple de la meva mort com a part d’una espècie que, com el mamut, ja no té lloc a la terra? O bé odi i ràbia, l’inconformisme permanent davant l’evidència que és el tret essencial de la nostra civilització?

El sol lluïa radiant, intens, indiferent, eternament igual a ell mateix, sense torbar-se per aquella tragèdia ni per cap de les mil tragèdies que cada minut se succeeixen sota la seva llum. Com Khaled. Com jo, cada cop més neutre i més cruel. Khaled em va escriure, després de tallar-me la mà: «Aprofita l’oportunitat que et dono per reflexionar. Pensa que tu ets tu, amb mà o sense mà. La mà no és essencial, pots prescindir-ne, pots despullar-te’n com et despulles d’un guant. Aquest despullament, que és el nom veritable del que anomenem mutilació, és la base de tot intent d’assolir la veritat, de tot misticisme autèntic. L’home pot prescindir de les mans; la humanitat, de molts homes; la Terra, de la humanitat; Al·là, de la Terra. Aleshores, on és el veritable valor?».

Al capvespre s’ha girat un aire gelat i m’he refugiat a la cova. El cadàver d’Ahmed Belaui continua en la mateixa posició que quan va morir: no s’hi aprecien senyals de corrupció, es conserva com en una nevera. Ell creia haver trobat el valor veritable i pensava que Khaled hi convindria. He somrigut i he agafat, per llegir-lo per centèsima vegada, el llibret que va publicar en una impremta clandestina de Fes la tardor del 2010. Està escrit en un àrab clàssic i elegant i porta de títol Umma lmazighen, és a dir, «La comunitat dels berbers».

El governador Abdul Ben Akhemisse somreia amb displicència la nit que em va entregar aquest llibre com a prova fefaent de les seves acusacions contra Ahmed Belaui. Després de la descoberta de l’antropofàgia de Karl Wutter, l’expedició va tornar a Uarzazate, però els confusos aldarulls als topants de la ciutat i la incompetència d’alguns càrrecs militars en un control ens van entretenir tota la tarda. Ja era fosc quan Abdul Ben Akhemisse en persona va venir a treure’ns d’una ruïnosa caserna vora la carretera i ens va acompanyar al seu palau. Aquella nit no vam sopar plegats però, com el primer cop que havíem passat per Uarzazate, em va trucar a l’habitació per parlar tots dos sols i sondejar-me sobre els resultats de la missió.

Akhemisse m’esperava al seu despatxet folrat de fusta i catifes i em va donar el llibre, Umma Imazighen, en silenci. El vaig fullejar a l’atzar, mentre esperava que em digués alguna cosa.

—Què li sembla? Vostè m’atribuïa molta imaginació, però ja veu que les meves sospites respecte a Ahmed Belaui eren certes.

—D’on l’ha tret, aquest llibre?

—Tinc els meus informadors i bons contactes amb les autoritats.

—Em pensava que l’aparell de l’Estat estava debilitat —vaig acotar.

—La darrera cosa que deixa de funcionar a qualsevol país és la policia política.

El governador em va convidar a seure en un puf i va fer una fonda xuclada a la seva pipa d’aigua. Vaig buscar amb la mirada la parella de camaleons que ja coneixia, sense èxit.

—Suposo que deu haver esbrinat alguna altra cosa.

—Sí. Ahmed Belaui ha estat represaliat uns quants cops a la Universitat de Casablanca, però no ha acabat mai de caure del tot en desgràcia, perquè la seva família és poderosa: té influència a Fes i manté un parentiu llunyà amb el nostre sobirà. De fet, aquest pamflet el va editar un oncle seu que posseeix una impremta que no passa censura. Sembla que Belaui és un dels cabdills a la penombra d’un incipient moviment d’alliberament berber. Ja sé que vostè voldrà dades i li’n donaré una. Recorda Habib Jebali, l’intèrpret que els havia d’acompanyar en aquest viatge i que va ser atropellat al centre de Rabat? Dos detalls. Un: el cotxe és va fugar immediatament i el van trobar abandonat a la veïna ciutat de Salé. Havia estat robat. Dos: Habib Jebali estava damunt la vorera llegint el diari quan el Peugeot li va planxar l’esquena.

—I on vol arribar, amb tot això?

—Que vagi molt amb compte amb Ahmed Belaui.

—Això ja m’ho va dir fa unes quantes setmanes. Bona nit.

Em vaig aixecar. El rostre d’Akhemisse es va con-gestionar de còlera i va deixar el broc de la pipa, estossegant.

—Quiet. On va?

—A dormir. Aquesta conversa ja me la conec. Si no m’ha de contar res més, plego.

—Entesos, senyor Pàmies. Ha guanyat. Li contaré més detalls. Però abans, faci’m cinc cèntims de la seva expedició.

—Jo no sóc ningú per avançar-li res. Demà, tots alhora, li retrem comptes dels resultats.

—Per què, hi ha resultats?

Vaig arronsar les espatlles. Ell va prosseguir:

—Perquè estigui tranquil, li ensenyaré el meu joc: Khaled.

—Khaled?

—Sí, Khaled. No em digui que no sap de què parlo, perquè la seva reacció l’ha delatat.

Em vaig mossegar els llavis, mentre m’adreçava una rialleta irònica. Vaig preguntar:

—I què en sap, vostè, de Khaled?

—Que és un walli. I que té alguna relació, confusa però innegable, amb la revolució que s’estén al sud de l’Atlas.

—Una revolució?

—Com l’anomenaria, vostè?

—Un simple caos.

—No n’estigui tan segur. Ni tan sols el caos no és simple, ni innocent. Tot té al darrere unes causes, unes finalitats.

—Ja ho entenc. Finalitats polítiques, oi? I quin lligam hi té, Ahmed Belaui?

—Molt senzill. Khaled està fent la feina que voldrien fer ells mateixos, Ahmed Belaui i el seu partit. Ells aspiren a una revolució berber, però no l’han treta mai dels despatxos de la universitat. I heus aquí que apareix un desgraciat mort de gana, que medita en un indret inaccessible, i promou exactament allò a què ells aspiraven. L’Estat berber ja és possible, mai no havia estat tan a prop de fundar-se, arriben rumors a tot el país i Ahmed Belaui es mor de ganes d’establir-hi contacte, de veure-ho, d’ajudar, de rei-vindicar-ho també com a obra pròpia. Però és impossible viatjar més enllà d’Uarzazate i, tot d’una, s’assabenta de la missió Imazighen de la Unió Europea i fa: Eureka! Només cal eliminar l’intèrpret de berber designat inicialment i integrar-se a l’expedició.

—Em sembla un xic fantàstica, la seva hipòtesi. El darrer esglaó, per exemple, és estrambòtic. Vostè ha dit que la policia secreta és el darrer que es debilita. Com pot permetre la policia secreta que un nacionalista que fins ha publicat un llibre s’integri a l’expedició?

—Això ja no ho sé. Ja li he dit que Ahmed Belaui té vincles fins i tot amb la família reial.

—I una altra qüestió. Per què no ens va informar abans de l’existència de Khaled?

—No en sabia res.

Vaig mirar-lo fixament. Si mentia, ho feia amb l’elegància i el convenciment dels professionals. I jo creia que Akhemisse era un professional: coneixia des del primer moment l’existència de Khaled i, ja en la nostra entrevista anterior, disposava de l’exemplar de l’Umma Imazighen que m’havia mostrat amb tant d’orgull. Per què no havia dit res fins aquella nit, doncs? No ho escatia, però la conversa obria les portes a tot un ampli paisatge de noves qüestions i plantejaments. Per exemple, em resultava difícil creure que Belaui s’havia integrat d’estranquis a la missió. Potser, sense saber-ho ell mateix, el govern del Marroc l’hi havia col·locat amb una finalitat tèrbola. I, fent un pas més enllà, qui sap si la mateixa missió Imazighen tenia un objectiu ocult, molt més enllà de les aparences científiques que se li atribuïen a Brussel·les, o de les ètiques que volia assignar-li Pierre. O no havia de ser el govern marroquí el primer beneficiari de la informació que reuníssim sobre Khaled i la seva secta diabòlica? I un cop haguéssim trobat el cabdill, què dimoni s’esperava de nosaltres? Que delatéssim l’indret exacte on es trobava perquè la dada servís a l’artilleria o a l’aviació?

—Vol que li digui d’on l’he tret, el nom de Khaled? Dels terroristes que van intentar volar el minaret de la mesquita —va mentir el governador—. Van dir que el Draa i el Dadès dibuixen una serp i que el cap és a la font dels rius.

—Molt poètic.

—I vostès, què han descobert respecte a Khaled?

—Poca cosa més. Però hem comprovat que la bogeria s’encomana i que cal informar Brussel·les. Ens hem de replantejar la missió.

—No seguiran cap a l’est, fins a trobar Khaled?

—No està decidit.

—I deixaran la feina a mitges?

—Potser ja ens hem excedit del que era la nostra missió. I Brussel·les té la darrera paraula.

—Ja ho veig —va somriure—. Vostè recomanarà tornar a Europa, però no tothom hi està d’acord, oi?

—No —vaig replicar secament.

Els camaleons van sortir de la fosca i van pujar per un camal dels amples pantalons del governador. Se li van quedar damunt l’estómac prominent, van tancar els ulls i van adaptar la seva respiració al bressol de la d’Akhemisse. Mirant-los, pensava en marxar rabent, abans de fer una relliscada i facilitar al governador alguna de les informacions que m’induïa a donar-li. Però ell va adoptar una expressió dolça i em va acomiadar:

—No vull cansar-lo més. Ja en parlarem demà. Bona nit.

Mentre descabdellava el laberint de passadissos foscos cap a la meva cambra, rere el guardaespatlles sudanès, tenia la impressió d’haver estat dur i discret. Però m’equivocava clarament, perquè no valorava prou la dada de la divisió al si de l’expedició, ni de la necessitat de contacte amb Brussel·les.

L’endemà, el grup en ple va compartir un esmorzar de treball amb el governador. La xerrada ja no va ser tan informal com en l’ocasió anterior, perquè Pierre va assumir el paper d’únic portaveu de la missió Imazighen i els altres només interveníem per a acotacions o aclariments. Tanmateix, Pierre va ser precís i objectiu, no solament en la descripció dels rituals monstruosos, sinó també en el reconeixement de les transformacions que s’havien produït en el si del grup i els incidents que havia protagonitzat. Va contar amb pèls i senyals l’assassinat d’Ibrahim i la posterior execució d’Ismaïl davant l’escola alcorànica de Tamegrute i va reconèixer la utilització d’amenaces i violència en els interrogatoris a la recerca de Khaled. Només es va estalviar un detall desagradable: l’antropofàgia de Karl. Una diplomàcia inútil, tenint en compte que Abdul Ben Akhemisse va donar la benedicció a totes les actuacions:

—Trobo que ho han fet tot molt bé. Aquesta expedició necessitava gent d’una fusta més dura que la de simples científics i em sembla que ho són. No té sentit anar amb miquetes quan s’assisteix al que han assistit i quan l’evidència del crim és tan abassegadora. Els felicito!

—Gràcies —va respondre Pierre, tot inflat.

—Opinió que tenen una gran autoritat moral i que són les persones adients per prosseguir immediatament l’expedició.

—Li ho agraeixo. Però, abans de continuar, ens cal assessorar-nos —va acotar Pierre.

—Sí. Hem de conèixer l’opinió de Brussel·les —va remarcar Nicole.

—Brussel·les? Què en saben, els buròcrates, del que passa aquí? —i Akhemisse ho va reblar—: Sigui com sigui, ho tenen malament. Les comunicacions estan tallades des de fa tres dies. Les darreres setmanes ha nevat amb força al Gran Atlas. No hi ha línies telefòniques i fins els repetidors de ràdio han quedat inutilitzats.

—No m’ho crec —vaig replicar—. Han de tenir alguna mena de contacte segur, encara que sigui només amb finalitats militars.

—Vostè ho ha dit —va ironitzar Akhemisse—. Només amb finalitats militars. Estic en contacte permanent amb l’Estat Major de Sa Majestat a Rabat. Però comprendrà que és una via que no els puc deixar utilitzar.

Akhemisse seguia mentint com un professional, amb dolçor i persuasió, dirigint-se a persones que (ell ho sabia) estaven ben disposades a empassar-se una mentida interessada. Pierre, Dorothy, Kurt i tots nosaltres, sabíem que l’informe presentat pocs minuts abans ens hauria valgut, com a mínim una severa amonestació i l’apartament de la missió i, com a màxim, un judici per assassinat. Ben mirat, la central de la missió ja no hauria acceptat ni tan sols la decisió inicial de viatjar armats, que havia estat l’origen de tots els malentesos posteriors. Crec que en aquell moment Pierre va prendre plena consciència que ja havia arribat massa lluny per fer marxa enrere, i estava encantat que Akhemisse li oferís l’excusa perfecta per a una fugida cap endavant. Però tampoc no vull ser-hi injust. La seva actuació no tenia només causes negatives, com la por a enfrontar-se als seus caps i assumir la responsabilitat d’actes salvatges, sinó també d’altres de positives: s’havia endinsat en una nova forma de capteniment, havia descobert en ell el valor, s’havia drogat amb el risc i gosava acarar-se a la tasca de lluitar, no amb paraules sinó amb armes, no contra foteses sinó contra quelcom molt semblant al mal en majúscula. Ell, Kurt i Dorothy es veien ells mateixos com herois que van a combatre Satanàs fins a les portes de l’infern, i, davant d’aquesta sensació estimulant, tota la seva vida anterior els semblava buida i mesquina. Per primer cop disposaven de l’oportunitat d’escapar a la mediocritat i no la pensaven deixar escapar pels prejudicis morals de persones que, com Nicole o jo, encara no havien entès que la terra que trepitjàvem ja no era la mateixa.

El governador va afegir:

—Facin-me cas, no s’amoïnin per la ràdio. Estic segur que Brussel·les donaria el vist i plau a la continuació del viatge. Per què hi haurien de posar cap inconvenient si jo, com a governador de la zona, hi dono tot el suport?

—No. Suposo que a Brussel·les no hi posarien problemes —va declarar Pierre.

—Cap ni un —va confirmar Dorothy.

Nicole estava perplexa i va esclatar:

—No n’estic tan segura. No em crec que no puguem disposar ni d’una miserable ràdio. Tanmateix, som a tres-cents quilòmetres de Marràqueix. Anem-hi i comuniquem-nos amb Brussel·les des d’allà.

—No és possible —va respondre Akhemisse—. La neu ha provocat esllavissades al port del Tizi’n’Tichta i la carretera és intransitable. Tampoc no es pot passar pel Tizi’n’Test, a l’oest.

—Ens queda l’alternativa d’anar fins a Agadir i seguir la carretera de la costa.

—Aquesta carretera passa per zones… poc segures. Hi ha aldarulls.

—De quina mena? —vaig intervenir.

—No hauria de donar informacions alarmants. Però es mereixen que confiï en vostès. Al cap i a la fi, viatgem en el mateix vaixell. S’han sublevat les guarnicions d’Agadir, Tarudant i Tiznit. Bona part de les tropes s’han passat al bàndol de Khaled. En aquest moment, Uarzazate està assetjada.

Akhemisse em va mirar fixament i vaig entendre que aquest cop deia la veritat. La revolució avançava més de pressa del que ell havia imaginat.

—La realitat pura i simple és que estem aïllats del món —va prosseguir—. És clar que, si no volen continuar, puc acollir-los a Uarzazate indefinidament.

Abdul Ben Akhemisse va guanyar la partida. Coneixia la divisió al si del grup i ho va aprofitar hàbilment per donar tots els arguments a la facció partidària de continuar. Només Nicole i jo ens hi vam oposar.

Fins i tot Karl Wutter, qui sap si delerós d’ampliar els seus experiments antropofàgics en primera persona, era partidari de seguir. Quant a Ahmed Belaui, a penes va intervenir, de tan segur com estava que el corrent inapel·lable del temps ens arrossegaria fins al marabut del Gran Atlas des d’on Khaled predicava els noranta-nou noms d’Al·là i desxifrava el número cent.

La missió estava abocada a la catàstrofe, però fins i tot a mi mateix em va sobtar que fos tan ràpida i contundent. Suposo que, al cap de vint dies de vagarejar per la vall del Draa sense a penes esdeveniments irreversibles, creia que l’expedició del Dadès podia durar i durar, no indefinidament, però almenys en una degeneració lenta que ens permetés acostumar-nos a la idea de l’esclat final.

Però l’expedició només va aguantar dos dies i una nit. La primera jornada vam optar per fer un reconeixement general de la zona, resseguint tot el vessant sud del Gran Atlas, entre Uarzazate i els congostos del riu Ziz i la regió del Tafilet. L’ambient de desolació i ruïna era molt semblant al que ja havíem trobat a la vall del Draa. El Dadès era una massa d’aigua fan-gosa que envaïa els vells palmerars, i la gent es refugiava a les kashbas més elevades o en campaments improvisats. La carretera estava destrossada als llocs on la creuaven els torrents de la muntanya, en altre temps gairebé sempre secs. Bumaine era una ciutat fantasma, amb la mesquita enderrocada, sense cotxes, cap botiga oberta, ni a penes gent pel carrer. Tinerhir, al peu dels congostos del Todra, estava deserta, i ni tan sols quan vam treure les provisions per dinar no va aparèixer cap pidolaire. Gulmima, vora el riu Rheris, estava més animada, però hi havia un ambient enrarit, una amenaça vaga.

Tot el dia vam conservar, a l’esquerra, la mola allargassada del Gran Atlas, embolcallada en una massa de neu resplendent. La Nicole, amb el cap recolzat a la meva espatlla, es mirava els pics rumiant, com jo, que enmig d’aquelles muntanyes hi havia la resposta a les nostres qüestions o, almenys, preguntes noves, inimaginables. Havia superat l’empipament per haver de continuar. «Si ha passat una cosa tan absurda», raonava, «és que el destí s’hi encarna». La Nicole no era indiferent a la pressió que exercia sobre tots aquell viatge, només que en ella es manifestava d’una altra manera. En Pierre, Dorothy, i fins en Karl, l’ambient menava a la violència i l’agressió com a formes primàries de manifestació de l’instint. En Nicole, l’instint prenia una forma defensiva, només com a reforçament de les pors o les intuïcions ombrívoles que semblaven arrelades al més profund de la seva ment. Els somnis, on traspuaven les seves turbulències interiors, els patia amb una intensitat paroxística, i era rara la nit que no em despertava tres o quatre cops xisclant, tota suada i febrosa. Els darrers dies havia començat a tenir somnis blancs: queia en un abisme, i no era negre com sol passar en els malsons, sinó lluminós i nítid, però alhora vagament sinistre, con si la blancor no fos sinó la disfressa d’una foscor massa profunda per ser ni tan sols percebuda. La caiguda s’aturava i, de la mateixa manera que Jahvè, segons el Gènesis, va separar el Cel i la Terra, la Llum i la Foscor, l’entorn blanc originari se seccionava entre un sòl fred i flonjo com la neu, i un cel blau clar, gairebé groc. El sòl trontollava i es plegava fins a formar muntanyes, i enmig de totes en destacava una, més elevada, una mena de piràmide de roca negra i gel. Volava cap a la muntanya, s’escolava per una fondalada, entrava en una plana, i pensava: «Ja hi sóc». Era el final, però no sabia si estar-ne satisfeta o atemorida. I aleshores, com al somni on feia de verge al laberint del minotaure, notava una presència al darrere i sentia por i alhora desig, una por i un desig tan violents que es despertava xisclant. Per això, la neu i els cims del Gran Atlas l’atreien, els contemplava com la destinació final d’un viatge que li havia d’ensenyar alguna cosa a penes entrevista en els somnis.

Sospito que la Nicole no era l’única que patia la turbulència dels malsons, però els altres callaven, tensos i recelosos. Tots estaven massa pendents del que ens depararia la nova etapa del viatge i mostraven poca disposició a parlar, fora de les qüestions estrictament vinculades amb la missió. A partir de Gulmima, les poblacions tenien un aspecte més animat i menys tèrbol. Al capvespre va començar a plovisquejar i, en arribar a Ar-Rachidia, queia un xàfec dens i fred. Al carrer principal, vam distingir el cartell anunciador d’un cafè, il·luminat per dues torxes. Era el primer establiment obert que ens trobàvem des de la partida de Marràqueix i va confirmar la nostra impressió que ens allunyàvem de la zona d’influència de la secta de Khaled.

El propietari del cafè era un tipus prim, en contrast amb unes mans grassonetes, i mostrava un tarannà rialler insòlit en aquelles contrades.

—Jo només sé que s’han tornat tots bojos, de Gulmima cap a l’oest —ens va contar—. Enderroquen els minarets de les mesquites, assassinen i han establert una conxorxa silenciosa on funciona una mena de govern paral·lel. Tot va començar fa uns deu anys, just abans que comencés el fred i les inundacions permanents, i Habib, el nostre imam, assegurava que tot aquest desfici era un càstig d’Al·là contra els que havien gosat profanar els seus santuaris i posaven en dubte la seva Sagrada Paraula. Però quan vam voler reaccionar ja era massa tard. Al principi, no volíem donar crèdit als rumors, i ara la secta ha crescut com la gangrena en un membre corrupte i és tan poderosa que no se la pot aturar. Ells sabien que Habib els atiava l’odi de la gent amb les seves prèdiques, i el mes passat va aparèixer mort al llit, escanyat amb un fil de seda. Vora el coixí hi havia una pedra gravada amb signes inintel·ligibles i una pàgina de l’Alcorà, d’on s’havia subratllat una frase: «Aquell qui tria un guia diferent d’Al·là és com l’aranya que es fa la seva casa i no sap que és la més feble de totes». No solament l’havien assassinat, sinó que pretenien conèixer la veritable saviesa d’Al·là, en contra de l’ortodòxia.

—I què va passar, fa deu anys?

—Jo no me’ls crec, però hi ha rumors. Diuen que un ermità, que vivia des de feia molt de temps sol i sense menjar, va tenir una visió com les dels grans profetes, Ibrahim, Jesús o Mahoma. Era un home gran que i havia viscut sempre a Europa.

—A Europa?

—Sí, a França. Però un dia es va cansar dels infidels i va tornar. Quan va tenir la visió, se li van il·luminar la cara i el cos, i les poques persones que el veien ho contaven a tothom i aviat el seu marabut es va convertir en un centre de pelegrinatge de tota la regió. Predicava, però diuen que no pas amb paraules buides com tothom, sinó amb fets. Diuen que ha guarit centenars de malalts, que ha ressuscitat morts, que ha tornat la raó als folls, però jo no m’ho crec. Penso que tot són falòrnies per encobrir un monstre, o una colla de monstres que actuen amb impunitat.

L’endemà, doncs, vam recular per aprofundir les investigacions a Bumaine, seguint el Dadès cap al nord. De seguida vam notar que havíem encertat la destinació del viatge. A mesura que ens endinsàvem cap a les muntanyes i flairàvem la frescor de la neu cada cop més propera, l’ambient es tornava més dens i irrespirable. Ja no s’amagaven les restes de la barbàrie: a plena llum del dia, vora els pobles, hi havia pals d’empalar, restes de fogueres i, de tant en tant, cadàvers mutilats. Tots els berbers que ens trobàvem anaven armats, la major part amb punyals i simitarres, però alguns amb fusells. Sota les túniques negres amb brodats multicolors, les dones a penes amagaven matxets, i els nens, amb roba esparracada i descalços, jugaven amb cartutxos buits i punxons. No hi havia dubte: ens acostàvem al nucli, i cada llogarret que deixàvem enrere augmentava l’horror, i els seus noms eren com els dels cercles concèntrics de l’infern de Dant: Aït Yul, Aït Udinar, Imdiazen, Aït Tukhzine. El darrer poble estava al peu d’un altíssim penya-segat, a l’entrada d’un congost.

Vam acampar al vespre i, mentre preparàvem un mos per sopar, Karl va observar que hi havia un estol de voltors planant sobre els cingles més alts. Dorothy i jo vam acompanyar-lo a veure’ls de prop. Vam resseguir una tresquera al peu de l’estimball, vam travessar el riu per un pont penjant i, a l’altra banda, al fons d’un pedregar, vam descobrir el que atreia els voltors. Eren els cossos destrossats, reconeixibles només pels parracs de roba, de nombroses persones. Almenys n’hi havia dues dotzenes i, pel seu estat i la dispersió dels cossos, vam deduir que els estimbaven des del capdamunt del penya-segat, en una caiguda de dos-cents metres. Els cadàvers estaven abandonats allà baix, tal com havien caigut, entre voltors i rates, i no es distingia cap senyal d’una persona viva que s’hi acostés per honorar un pare o un familiar, ni per complir amb el deure d’enterrar-los com a éssers humans.

Vam tornar esgarrifats i Pierre va ordir de seguida el pla per a aquella nit. Pujaríem per una pista practicable fins al roquisser i observaríem un ritual aparentment nou, ja que no contemplava el canibalisme. Al cap de mitja hora, agafàvem els tot terreny i enfilàvem el camí.

Tot va començar amb un somni, amb un d’aquells maleïts malsons que ens mantenien el cor encongit. A Dorothy se li repetia gairebé cada nit, amb diferents variacions, des de feia setmanes, però el costum no havia aconseguit mitigar-ne l’horror ni l’angoixa. Ella era una pitonissa grega i uns camperols li duien lligada una verge i, malgrat que ella s’hi negava, la sacrificaven davant dels seus ulls a canvi d’un oracle protector. Pierre havia escoltat molts cops la narració del malson i la descripció de la verge i em sembla que fou el primer en reconèixer la jove bruna, alta, de nas xato i ulls petits, que es bellugava àgil com una gasela. Dorothy li va mirar els ulls, plorosos però estranyament freds, i va declarar:

—És la verge del meu somni. Els berbers la sacrificaran.

Un centenar de persones la voltaven. Xisclaven, cantaven, fumaven, tocaven tambors i llaüts, i dansaven com esperitats a la llum de les fogueres. Dos vells amb turbants van deslligar la noia, que els va seguir dòcilment fins al caire de l’estimball.

—La llançaran daltabaix! —va exclamar Dorothy—. Jo al somni no sé mai què fer. Ens passarà el mateix ara? Ho tolerarem?

La pregunta implicava la proposta d’una actitud nova, activa, davant dels rituals que sempre havíem observat com a científics. Durant uns instants, ningú no va gosar respondre mentre un dels vells obligava la presonera a agenollar-se i li passava el fil d’una simitarra pel coll. L’altre vell va agafar la cabellera de la jove, la va alçar i, d’un sol cop de simitarra, la va tallar. Va mostrar els manyocs de cabells a la multitud i els hi va llançar. Alguns els van recollir i, amb grans escarafalls, els van cremar a les fogueres.

—Esteu disposats a salvar-la? —va insistir Dorothy.

—Com? —va preguntar Karl.

—Això no importa. Ja ho decidirem. Ara, el que cal és veure si passem a l’acció o ens quedem amb els braços encreuats mentre assassinen una innocent. Què me’n dieu?

Pierre i Kurt van assentir. Cap dels altres no va respondre. Dorothy va continuar:

—Us proposo que fem el mateix que a Tamegrute, davant l’escola alcorànica. Sortim de l’amagatall, els amenacem i els obliguem a alliberar la noia. La rescatem i toquem el dos.

—I si no volen alliberar-la? —vaig inquirir.

—Què passa? Tens por? —va intervenir Kurt.

—O vols que la matin? —va afegir Dorothy—. Et penses que la mort d’aquesta noia no et pesarà sobre la consciència, només perquè no li has donat l’empenta fatal? El món esta ple d’assassins per omissió.

Aquests arguments em van anihilar per a la resta de la discussió. Però Karl Wutter va objectar:

—Potser si no volen alliberar-la i ens enfrontem no hi haurà una, sinó trenta víctimes.

—I tu una d’elles, oi? —va ironitzar Pierre.

—A més, no ens hem d’amoïnar —va afegir Kurt—. Recordeu Tamegrute. Ningú no ens va tossir.

—Perquè no tenien armes. Però aquests tenen fusells, semblen més ben organitzats i són vint cops més que nosaltres.

—Això són detalls. Han demostrat ser covards més d’una vegada i no ho canviarà el fet que tinguin quatre fusells —va argumentar Kurt—. Dorothy té raó. Encara que correguem un petit risc, val la pena. La nostra passivitat és un crim.

Ahmed Belaui estava a l’expectativa, ni a favor ni en contra de l’atac. Sospito que li feia por la batalla, però també tenia ganes d’acabar aquella comèdia, que els berbers ens empresonessin i ens portessin davant Khaled. A més, Ahmed gaudia de l’avantatge de parlar berber, de manera que podria entendre-s’hi i el considerarien un dels seus.

Pierre va organitzar de pressa l’operació de rescat. Ens situà a Kurt i a Nicole en un flanc, a Ahmed i a mi en un altre, protegits per les roques. Des d’allí cobriríem el mateix Pierre, Dorothy i Karl, que avançarien en direcció a les fogueres amenaçant la multitud amb les metralladores i ben carregats de bombes de mà. Vam situar-nos discretament als nostres llocs. Kurt estava excitat però tranquil i em va animar: «Tot anirà com una seda». Pierre, Dorothy i Karl van entrar al rotlle de llum de les fogueres amb les metralladores aixecades. Els tambors van emmudir i els ballarins van paralitzar-se, però ningú no féu cap moviment hostil. Els fusells i les simitarres estaven esgarriats per terra i no hi havia quasi cap home armat. Un dels dos vells amb turbant que estava a punt d’estimbar la noia es va tombar i els va mirar amb aire interrogatiu. Dorothy va parlar, en àrab:

—Deixeu anar la noia!

El vell va esclafir una riallada, corejada immediatament per la multitud. Tothom reia i, de cop i volta, també vaig notar-me una rialla als llavis, causada pel neguit i la histèria, perquè hi havia alguna cosa amenaçadora en tot allò. El vell va avançar unes passes cap al grup de Pierre i va replicar un inintel·ligible discurs berber. La multitud va riure altre cop, com la claca d’un míting. Dorothy va afegir «noia», l’única paraula que coneixia en berber:

—Uhbib, uhbib!

I mentre ho repetia, assenyalava la jove amb el canó de la metralladora.

—Ah, uhbib! —va repetir el vell.

I tot seguit va dirigir uns mots a la multitud. Vaig mirar de reüll Ahmed, per intentar desxifrar en la seva reacció el sentit d’aquells mots. Però Ahmed s’estava quiet i silenciós, i en vaig deduir que el vell no havia proferit cap amenaça. Pierre estava neguitós, va avançar quantes unes passes i va repetir, assenyalant la noia amb el fusell:

—Uhbib, uhbib.

El rostre del vell es va transformar. Va envermellir, va obrir molt la boca i va cridar, amb tota la força dels seus pulmons, i el xiscle va ressonar entre els roquissers:

—Uhbib, ddunit! Ddunit! Ddunit!

I tot seguit va començar l’infern. L’altre vell arrossegà la jove i la va estimbar muntanya avall, mentre un udol unànime i salvatge s’aixecava de la gernació, i homes i dones i fins nens es llançaven sobre els fusells i els punyals esgarriats vora les fogueres. Ens vam quedar uns instants paralitzats per l’horror i n’hi va haver prou perquè tres homes entressin en un cos a cos amb Pierre i li rebentessin el ventre a cops de simitarra. Dorothy va xisclar i, quan el cos del seu estimat s’esfondrà, va escombrar els agressors amb una ràfega de metralladora. Karl va cridar que tirés enrere, però molt tard, perquè un berber li va saltar al coll i la va estabornir. Karl, presa del pànic, va llançar les armes i va arrencar a córrer demanant auxili. Kurt i jo vam disparar per cobrir-lo i l’esplanada començà a omplir-se de cadàvers i de ferits. A penes a deu metres de la nostra posició, un berber va encalçar Karl i el va tombar. Van lluitar cos a cos, fins que Karl va caure bocaterrosa, amb el mànec d’una simitarra plantat al mig de l’esquena. El berber va arrencar la simitarra, la va empunyar i ens va descobrir entre les roques. Va aixecar un braç i va cridar als seus companys:

—Ddunit! Ddunit!

Immediatament li va caure damunt una bomba de mà i va saltar pels aires. Ahmed, dempeus al seu amagatall, ens feia signes que llancéssim més bombes, i no li faltava raó: era l’única manera d’aturar l’assalt. Vam llançar cinc o sis granades, fins que els berbers van recular. Quan la fumera es va esvair, quedava una estesa de cadàvers i moribunds a la llum de les fogueres, però no s’hi veia cap moviment, ningú d’aquell nombrós exèrcit amb vida. Què passava? Havien fugit tresquera avall, de tornada al poble, espantats per la carnisseria? Vam esperar cinc minuts, en un silenci profund, i Kurt i jo vam reunir-nos amb Ahmed i Nicole per discutir la situació. Ens vam posar d’acord de pressa: la nostra única oportunitat era recuperar els tot terreny, que eren a dos-cents metres pendent avall, i ja no aturar-nos fins a Uarzazate.

Vam avançar uns quants minuts amb precaució i silenci. Només se sentia el brogit remot del Dadès al fons del congost i, de tant en tant, el crit de lamentació d’un ferit, llunyà i inarticulat com l’udol d’un llop. La resplendor platejada de la lluna s’endevinava rere les muntanyes, i la llum augmentava a poc a poc, perillosament. Un soroll rere uns matolls em va fer botar, però només era una guineu.

Vaig presentar-me voluntari per acostar-me als cotxes mentre els altres romanien amagats. Vaig córrer quaranta metres per l’esplanada, ajupit i esperant a cada moment el xiulet d’una bala o un rosec al pit, però no va passar res. Els vehicles estaven en bon estat i les claus eren al contacte. L’esplanada estava voltada d’un bosquet d’oliveres de color de plom, esquitxades amb les flors grogues dels matolls de ginesta. No bufava l’aire, no es bellugava ni una fulla, però no m’acabava de creure que tot fos tan fàcil i que fugíssim sense rebre tot el pes de la revenja. Tot d’una, de la dreta, m’arribà una remor seca, com el trencar-se d’un branquilló. Vaig contenir la respiració i vaig forçar la vista, inútilment. Un bocinet de lluna emergia rere els cingles, però la fosca era aspra i profunda. Vaig cridar als companys que s’acostessin. Les seves ombres sortien de l’amagatall quan vaig palpar casualment el pneumàtic. Estava obert, esventrat per una fonda ganivetada. Ho vaig entendre i vaig cridar:

—Enrere, és un parany!

A penes havia pronunciat aquests mots, es van encendre les guspires dels trets de fusell des de tot el voltant de l’esplanada, com una constel·lació instantània. Vaig reaccionar buidant un carregador, i Kurt, Nicole i Ahmed van tenir temps de posar-se a redós. Ara la situació complicada era la meva, aïllat i a penes protegit pels cotxes. La segona descàrrega de fusells va anar dirigida contra meu, i vaig tenir temps just d’amagar-me dins d’un dels tot terreny. No podia resistir gaire temps allí dins, i la lluna m’amenaçava. Quan sortís sencera ja no podria reunir-me amb els altres, perquè seria un blanc perfecte enmig de l’esplanada buida. Kurt, parlant-me a crits, em va contar l’estratègia a seguir.

Ells van llançar simultàniament tres bombes a diferents punts del bosquet, i vaig aprofitar el desconcert per esmunyir-me sense cap tret. Nicole em va rebre amb un petó i una llarga abraçada, Ahmed estava mort de por i Kurt romania tranquil, encara que tens. Als seus ulls hi lluïa la guspira del valor i la determinació, i vaig comprendre de seguida que ja tenia un pla i ell n’era el protagonista.

—D’aquí a deu minuts sortirà la lluna i abans de quatre hores, el sol —va dir—. Si ens quedem aquí quiets no tenim cap possibilitat de sobreviure. Hem de fugir muntanya amunt, cap a un lloc on ens puguem defensar amb avantatge.

—Sí, però si ells ens veuen ens empaitaran. Si se’ns acosten per l’esquena, ens escorxaran com conills.

—No, si un es queda a la rereguarda per protegir la retirada. Jo m’ofereixo.

Allò era gairebé un suïcidi, i ho sabia, però no va escoltar cap objecció. Estava plenament decidit i ho acceptava amb certa alegria heroica. Ell havia optat per lluitar contra el mal, assumia que la victòria no sempre acompanya i que de vegades un sacrifici gloriós és millor que la lenta agonia d’una retirada infamant.

—Si hem arribat fins aquí, ha estat en part per culpa meva —va afirmar—. Pierre ha pagat la seva part. Ara em toca a mi retre comptes.

Em va estrènyer la mà. Li tremolava lleument, i al fons dels ulls hi lluïa l’espurna d’una llàgrima.

—No et fa basarda?

—Què? La mort? Si ells no en tenen, per què n’hauria de tenir jo? A més, hi ha el somni.

—El somni?

—Sí, el meu malson cíclic. No el recordes? Vagarejo per les ruïnes d’una ciutat buida i temo a cada moment que em rodegin els enemics. Però arriba un punt que no tinc por, perquè penso: «Ja estic mort, res no importa. Estic mort».

Ahmed, Nicole i jo vam pujar tan de pressa com ens permetien les cames muntanya amunt. Érem lluny i els berbers no van malgastar municions intentant aturar-nos. Havíem corregut cinc-cents metres quan la lluna minvant féu un bot damunt els perfils dels cingles i es va retallar sobre el firmament. Va banyar amb una llum pàl·lida l’esplanada, el bosquet d’oliveres i les fogueres del sàbat, a l’entorn de les quals tornaven a bellugar-se figures escadusseres, com si encara tinguessin ganes de gresca després de la massacre. Aviat va començar el tiroteig al voltant de la posició de Kurt. Dures rengleres d’ombres lliscaven entre els matolls i les roques, acostant-se cap a ell, estrenyent-lo com un trencanous.

L’esclat de dues bombes de mà va il·luminar com sengles llampecs els rostres dels berbers, vermells, rabiosos i frenètics, però tots amb un somrís als llavis que em va deixar gelat. Mitja hora abans, ja havia observat una rialla semblant als rostres dels cadàvers escampats al voltant del de Karl. Era una rialla intensa i exultant, com la que de vegades brolla en el zenit de l’amor, la rialla de la passió i l’alliberament profund de tota l’energia creativa. Però, podia exhibir una rialla així un mort en una batalla, un assassí que esmola el ganivet? Alguns testimonis directes de les grans catàstrofes naturals dels darrers anys havien declarat en revistes que les víctimes apareixien invariablement amb els ulls esbatanats i un somrís als llavis. Mai no hi havia donat crèdit, però els rostres dels berbers corresponien amb les descripcions que n’havia llegit. I la qüestió era, d’on sorgia aquella rialla? Quin sentit tenia riure amb el cos destrossat? Vaig intuir la resposta: es tractava de l’agraïment i la pregona satisfacció que representa l’acompliment d’un dels instints més profunds de l’home: la destrucció. Fins i tot quan es tracta de la destrucció d’un mateix, l’home que sap escoltar les veus profundes del seu instint descobreix que la mort és un plaer, és la realització final de tots els somnis, és l’ajustament de comptes entre un mateix i la natura. El sentit profund de la mort no és sinó la dissolució d’una individualitat provisional i incompleta en una totalitat eterna i perfecta. A més, la mort concebuda així deixa de ser temuda i esdevé un fat ineluctable i, com a tal, feliç, i, com a tal, profundament desitjat, perquè la felicitat i l’equilibri no apareixen sinó amb l’acceptació alegre i deseixida del destí, i la prova final d’haver assimilat aquestes idees és morir rient. Sí, aquells berbers salvatges s’enfrontaven a la batalla i als sacrificis humans com si fos una mena d’experiència mística, per demostrar-se a ells mateixos i al món la capacitat que posseïen d’acceptació i autocontrol. Nosaltres fugíem mesquina-ment del nostre destí; ells s’hi lliuraven amb una rialla ampla.

Però l’ambient, encara que fos a nivell inconscient, ens penetrava, i prosseguia la lenta transformació que havíem experimentat d’ençà del viatge per la vall del Draa. Subtilment, els nostres valors i el nostre capteniment es modificaven. Kurt s’havia acomiadat de mi per avançar una passa irreparable cap a la tomba, amb una mitja rialla als llavis. I jo mateix havia disparat contra els berbers i n’havia matat uns quants sense ni plantejar-m’ho, en el fragor de la lluita. Mentre fugia panteixant muntanya amunt em tornava el dolor d’aquells morts, com el dolor d’un cop en fred. Però en acabat del primer llampec de culpabilitat, no hi havia res més. Indiferència i, per què no dir-ho?, plaer. Era la primera vegada que disparava sobre algú, i tot havia estat tan fàcil, tan senzill, tan aclaparadorament innocent, que totes les idees em trontollaven. Quin sentit té parlar del valor de la vida humana, de la seva dignitat, de la seva transcendència, si amb un simple gest amb el dit sobre el gallet n’hi ha prou per segar-ne tres o quatre? Eren tres o quatre vides senceres, amb les seves experiències subjectivament úniques, amb la seva complexitat no gaire diferent, en el fons, de la meva. Eren trenta o quaranta anys de vida, amb jocs infantils, amb amor, amb ambicions, amb fe, amb viatges, amb dolor, amb oracions, amb fills, amb records de paisatges i capvespres. Tot plegat, havia estat anihilat, reduït al no-res amb un simple gest del dit. I era obvi donar un pas més enllà i plantejar: «Jo també puc ser esborrat del món amb un simple gest, com el d’un nen que es cansa de fer un dibuix en una platja, o encara pitjor, per una onada un xic més alta que les altres».

Vam trescar amunt gairebé mitja hora més abans que callés l’enrenou de l’escaramussa entre Kurt i els berbers. Vam escodrinyar la vall una estona, per saber si havia pogut escapar-se, fins que va aparèixer al rotlle de llum de les fogueres, lligat i cobert de sang. Es va elevar un crit i els tambors tornaren a retrunyir. Uns quants joves van plantar dues estaques per em-palar i en una d’elles hi van lligar Dorothy, encara viva i conscient. A Kurt el van obligar a agenollar-se a la seva vora, i a ella li van arrencar la roba i un jove se li abraonà i la violà brutalment. Després li va tocar a un dels dos vells del turbant i la violaren vuit o deu mes fins que va perdre els sentits i la van despertar a cops de fuet. Aleshores la van deixar de banda i es van ocupar de Kurt. El vell li va fer un tall a l’espatlla amb un ganivet, li va aixecar un trosset de pell i, d’una estrebada, n’hi va arrencar un pam. El xiscle, agut i punyent, ens arribà ben net per damunt de l’enrenou dels tambors i el brogit de la multitud i Nicole va estar a punt de desmaiar-se. Vaig agafar-la i li vaig murmurar que estàvem salvats i que ja marxàvem. Ahmed, tot pàl·lid i tremolós, va reprendre la marxa. Durant almenys deu minuts encara vam sentir els xiscles desesperats de Kurt, però en acabat s’aturaren, suposo que perquè el dolor no pot prolongar-se indefinidament: fa perdre la consciència.

De tant en tant miràvem enrere, per si ens empaitava un escamot dels berbers que havien enxampat Kurt i sabien la nostra ruta. En no distingir ni sentir res ens vam aturar, amb la idea de descansar fins a l’alba. A Kurt i Dorothy els vèiem al fons de la vall, molt petits, empalats al capdamunt de les estaques, i ja no sentíem res, ni tan sols el ritme persistent dels tambors, que es perdia cap al firmament. Però havíem menysvalorat l’astúcia dels berbers i el seu coneixement del terreny. Ens va arribar soroll, però no pas de baix, sinó de dalt a la muntanya.

—Són a damunt nostre!

—Els fills de puta, ens han rodejat —va exclamar Ahmed—. Què fem?

—Quedem-nos quiets, amagats entre els matolls, deu ser un escamot petit. Amb sort, podem eliminar-los.

Vam deixar les metralladores i ens vam armar de pistoles i ganivets. A Nicole li tremolava tot el cos i la vaig tranquil·litzar:

—Agafa la pistola i quedat aquí. Dispara només si els tens molt a prop.

Ahmed i jo ens vam amagar. De tant en tant se sentien remors inconnexes: el crepitar de fulles seques, una pedra que rodola, un bellugueig que mai saps si el causa un ésser humà, un ratolí o un conill. A l’est, el cel es va tenyir d’un to blau marí. Em sembla que no havia estat mai tan nerviós com en aquells minuts inacabables. Em van passar pel cap tantes hipòtesis, tantes pors, que vaig arribar al límit, el vaig traspassar i vaig sorprendre’m en trobar que allà, al fons de tot de l’ànima, no hi tenia sinó indiferència. Ja no m’importava res, i durant uns instants vaig esbossar una rialla silenciosa com la dels cadàvers d’aquella nit.

No m’importava la vida, però m’arrossegava la passió de guanyar. Quan un berber em va saltar a l’esquena amb un punyal, vaig lluitar amb una energia inesperada, vam rodolar entre les roques, el vaig colpejar i el vaig escanyar a poc a poc, bolcant tot el pes del cos sobre les mans al voltant del seu coll. Quan em vaig incorporar, Ahmed lluitava amb un altre berber i el vaig tombar d’un sol tret. Mentre corria cap a l’amagatall de la Nicole, boig de furor i amor, amarat de suor, vaig sentir més trets, quatre, i als seus peus hi havia dos berbers més. I allà, entre els cadàvers sangonosos, rient, plorant, sanglotant, xisclant, udolant, besant-nos i acaronant-nos com bojos, Nicole i jo vam fer l’amor.