EL PARADÍS

El passadís del congost desembocava en un circ ampli, voltat de muntanyes entre les quals destacava la mola de l’Irhil M’Gun. La nevada i els núvols havien quedat enrere. En aquella petita vall circular, el sol lluïa en un cel net, i el seu reflex a la neu dels vessants enlluernava com el fulgor del mar a migdia. Vaig trigar uns quants minuts fins a acostumar els ulls a la llum i distingir una munió de figures diminutes com formigues que s’aplegaven i es bellugaven a l’altra banda del circ, en una zona on, entre la neu i el gel, brollaven grans masses de roques grises i moradenques. Hi havia prop d’un centenar de persones en el que semblava una mena de campament improvisat, amb tendes malgirbades que se sostenien amb estaques, i focs el fum dels quals s’elevava en columnes rectes i es difuminava a poc a poc en la quietud del cel. A la banda esquerra del campament hi havia un tancat de fustots i filferro amb una trentena de xais. Vaig recordar que faltaven pocs dies per l’Aid el Kebir, la gran pasqua musulmana. A l’esquerra es dreçava un ma-rabut de pedra, de planta quadrada, i que devia fer tres metres de costat. A banda i banda de la porta hi havia munts de flors vermelles, grogues, blaves i liles, i aquest esclat de color era l’única nota de vida en aquell paisatge lluminós però amorf. Davant la porta hi havia uns quants atuells de coure que fumejaven, suposo que amb benjuí, almesc i altres herbes màgiques i al·lucinògenes molt comunes per espantar els djinns (mals esperits). Rere el marabut, dues catifes blanques escortaven les dues bandes d’una espluga que obria una boca de negror entre les roques.

Impressionaven la blancor de l’indret i la seva puresa, perquè, a la nostra civilització, el blanc sempre s’ha associat amb el bé. Però fora tot canvia. El blanc és el color de la mort i del dol a l’índia. Al castell de l’Alamut, al peu de les neus del Demavand, a Pèrsia, la secta dels Assassins brandava desafiant davant dels turcs una bandera blanca. I, sense anar tan lluny, no va concebre Herman Melville l’infame color blanc de Moby Dick, la balena assassina? Però tampoc no s’acabaven aquí les preguntes. Moby Dick, era símbol del mal, o simplement del destí, i en aquest cas el capità Akhab era el dolent, per voler violar les lleis fer-renyes de la natura? Vaig recordar els darrers mots d’Ismaïl abans de morir: «Khaled viu al paradís, en un paradís blanc». El paradís té una connotació de lloc diví i la llum és el símbol de Déu. La blancor d’aquell paratge suggeria la mena de llum enlluernadora que, segons els místics, anuncia la presència de Déu. Però, quina mena de déu hi habitava? Em va re-venir una frase pronunciada per Pierre: «Anomenem diable el déu que no som capaços de reconèixer». I em vaig preguntar si el prestigi, el poder, la capacitat de convicció de Khaled no li devien venir potser de tot el contrari, i si la manera de desemmascarar-lo no devia ser donar la volta a la sentència de Pierre i convertir-la en: «Anomenem déu el diable que no som capaços de reconèixer». Però aquestes reflexions eren confuses, i les experiències de les darreres setmanes havien servit almenys per reduir la distància entre bé i mal, fins a gairebé fer-los conceptes intercanviables.

Ahmed va arrossegar Nicole fins a la meva vora, tot esbufegant.

—Què és això? —va preguntar.

—O l’infern o el paradís. Suposo que no trigarem gaire a saber-ho.

—Si ens maten, segur que anirem de dret a l’infern. Van armats?

—Des d’aquí no es distingeix.

Vaig ocupar-me uns minuts de Nicole, acaronant-la, besant-la i repetint-li a cau d’orella que havíem trobat Khaled i de seguida es guariria. Però bullia de febre i no va recuperar la consciència.

—Sembla una peregrinació —va comentar Ahmed—. Tothom està molt tranquil. Porten ofrenes al marabut.

Vaig mirar-lo fixament i li vaig dir:

—Puc fiar-me de tu, ara?

—Si ens volen matar, morirem igual. I ben mirat, no és mala idea esbrinar què pretén Khaled.

Li vaig tornar la pistola i vam carregar entre tots dos la llitera de Nicole. Ningú no ens va prestar especial atenció en entrar al campament, malgrat que se’ns notava de lluny que érem estrangers i que anàvem armats. Els berbers ens miraven passar amb indiferència, com si fóssim xais, sense agressivitat però també sense compassió. Ens vam palplantar davant del marabut, esperant un senyal de reconeixement que no arribà. Ahmed féu una presentació genèrica en berber, maldant per cridar l’atenció, però fou inútil. Vam acostar-nos a un foc per descansar i escalfar-nos. La rotllana que hi havia al voltant es va obrir i els berbers ens van deixar lloc amb naturalitat. Vam romandre gairebé mitja hora en silenci, al principi tensos. A poc a poc ens vam anar relaxant, en notar que tampoc no parlaven entre ells, ni vora la nostra foguera ni a les altres. Hi regnava un silenci net, pur com la neu de les muntanyes. En aquell callar no hi havia hostilitat ni desconfiança, sinó una mena de vot col·lectiu de tipus místic o religiós. Vaig aixecar-me i vaig assenyalar el calderó que bullia sobre el foc. Un home va agafar tres plats de fusta d’olivera i ens va servir harira, una sopa espessa amb farina, oli, cigrons, arròs, llenties, tomata, ceba, ou i carn de be.

La Nicole va recuperar una consciència espessa per tossir i empassar-se unes quantes cullerades de brou. Una dona coberta amb una túnica negra, amb les mànigues i l’escot brodats amb fils de colors, es va acostar i li va posar al front el revés de la mà, com per mesurar-li la febre. La dona em va adreçar una mirada sorruda i es va treure un parrac groc d’una bossa. El va omplir de neu, li va donar forma i el va col·locar al front de la Nicole. Féu el mateix amb uns altres dos parracs, i els posà sobre els palmells de les seves mans. Una altra dona es va acostar, va tustar les cames inertes de la Nicole, i les cobrí amb una flassada.

Davant tanta bona voluntat, em vaig afluixar i em vaig estirar sobre la neu. Amb els ulls esbatanats, maldant per travessar-lo, vaig guaitar uns minuts el cel clar i llampant i, sense adonar-me’n, dolçament, vaig lliscar cap al son. Em va despertar el ritme dels tambors i la música aguda de les flautes. El cel envermellia a ponent i, amb l’arribada de la nit, el campament havia entrat en una activitat frenètica. Homes i dones traginaven farcells amunt i avall, tots xerraven animada-ment, alguns cridaven i molts esclafien riallades. Els xais belaven amb estrèpit, i em vaig preguntar com s’ho havien fet hores abans per mantenir-los callats. Vaig incorporar-me i vaig contemplar Nicole, que dormia encara amb un paquet de neu al cap. Ahmed se’m va acostar i em va oferir un got de te a la menta. Em va contar que havia parlat amb bastants pelegrins. Molts venien de les valls del Dadès i del Todra, però també n’hi havia de tribus del desert, dels oasis d’Imi N’Kem i de Tazzarine, i d’indrets tan allunyats com Zagora, Agadir i Tiznit. Fins hi havia pelegrins del vessant nord de l’Atlas, on desconeixíem que Khaled tingués seguidors. Aquests fidels de la regió d’Azilal havien fet cinc dies de camí gelat des de les valls dels rius Lakhdar i El Abid. Molts pelegrins arribaven només per veure Khaled encara que fos uns quants minuts, però els fascinava i hi romanien setmanes o mesos sencers. Quan se’ls exhauria el menjar, altres pelegrins els alimentaven, i si se’ls esquinçaven les tendes o tenien fred, tots s’ajudaven els uns als altres a escalfar-se, i si es posaven malalts es cuidaven i es guarien, i conversaven al voltant de les fogueres, i resaven plegats a Al·là i s’agenollaven davant Khaled, l’esperaven, pregaven, s’agenollaven i meditaven les seves paraules.

—I on és, Khaled?

—Ara sortirà —va informar Ahmed—. El capvespre és l’hora de la predicació.

La gernació fluïa cap a l’espluga oberta a la roca, a dreta i esquerra de la qual hi havia dues catifes blanques. Vam deixar Nicole escalfant-se a la vora del foc i vam reunir-nos amb els pelegrins. S’esvaïen les darreres vermellors del dia quan vam distingir una claror a l’interior de l’espluga. Es va fer el silenci, un silenci tan poderós que fins i tot els xais callaren. Un llum va anar i venir de manera juganera durant bastants minuts i després es multiplicà i van aparèixer més llums, dos, tres, quatre, fins a set. Els set llums dansaren i voleiaren com lluernes, augmentaren de mida i, quan finalment sortiren, era negra nit, i el reflex groc de les set atxes va resplendir contra les roques i el gel. Duia la primera de les atxes enceses un berber menut i prim, que després vam saber que es deia Saïd i era el guardaespatlles de Khaled. Anava vestit amb una xilava verda i un turbant blau, i duia sota un cinturó de cuiro negre una simitarra, un punyal i tres pistoles. El seguien amb més atxes tres nois joves i tres noies, tots coberts amb túniques blanques cenyides amb una faixa brodada i daurada. Ara, l’interior de l’espluga era més negre que mai, però Saïd i els joves dansaven encara amb els set focs. Aquestes imatges em van recordar els mots amb què sant Joan va descriure a l’«Apocalipsi» la figura que li revelà la narració detallada de la fi del món: «I vaig veure set canelobres d’or i, enmig dels canelobres, algú que semblava el Fill d’Home, vestit amb una túnica i amb el pit cenyit amb un cenyidor d’or. Tenia el cap i els cabells blancs com la llana blanca, com la neu; els ulls com flama de foc; els seus peus semblants a bronze brunyit al caliu com en una farga; i la veu com la veu de moltes aigües. Tenia a la mà dreta set estrelles; i de la boca sortia una espasa esmolada de dos talls; i el seu aspecte era com el del sol quan brilla amb tota la força».

Però, a part d’anar precedit de set llums com set estrelles, Khaled tenia poc a veure amb aquesta fantàstica descripció. Va sortir amb passes lentes i segures i va guaitar la multitud uns instants. Saïd i els sis joves van apagar les atxes en un forat de gel, s’agenollaren i es reuniren amb la resta dels pelegrins. Khaled era un home de setanta o vuitanta anys, calb i amb uns quants cabells blancs, afaitat, amb la cara plena i rodona. Calçava botes i vestia una túnica de llana marró, gastada pels baixos però digna, sota la qual s’endevinava una figura grassoneta i flonja, desmanegada com un putxinel·li sense voluntat. La seva aparença tenia molt més de Sancho Panza que de Don Quixot, que és com el tòpic descriu els homes espirituals, ascètics o idealistes. No, no corresponia en absolut al retrat robot del que es pot entendre per un walli, per un místic que viu en una cova a les neus perpètues. En ell hi havia alguna cosa d’inequívocament vulgar, i per uns instants el vaig imaginar amb una americana grisa, corbata blau marí i ulleres rere la finestreta de qualsevol banc de Barcelona. Era una cara bondadosa, però d’una bondat acomodatícia i feble; la bondat de formes, burgesa, que a Europa és el tret comú de la gran massa mediocre i covarda. Aquesta vulgaritat em va produir repugnància en un primer moment, i fins vaig pensar que tota l’expedició, i tots els morts, i la Nicole greument ferida, tot plegat havia estat per no res, perquè Khaled era un no ningú. Però de seguida vaig rectificar. Si Khaled tenia alguna força, li havia de venir de dins, i a més guanyava i seduïa pel contrast amb la primera impressió. La seva vulgaritat aparent, no era la mateixa que la meva, o la de Pierre o Karl en començar la missió Imazighen? No érem també nosaltres una colla de buròcrates i covards? I no ens havíem transformat en assassins o herois? En l’aspecte d’oficinista innocent de Khaled hi havia un missatge inquietant, un advertiment: «Si jo he esdevingut el líder d’una secta satànica amb aquesta cara, tu també ho pots esdevenir, i el teu veí, i la teva muller, i el teu fill petit, i aquest que seu a la teva vora a l’autobús. Només cal esperar l’hora; l’hora i les circumstàncies».

Ahmed i jo ens vam agenollar com tothom i vam tocar amb el front a terra fins que Khaled ens va autoritzar a seure i va saludar amb la fórmula que inicia moltes sures de l’Alcorà i que utilitzen els imams en els seus sermons a les mesquites:

—En el nom d’Al·là, el Compassiu, el Misericordiós.

Tot seguit va iniciar una prèdica incomprensible en berber. Khaled es distingia dels oradors convencionals en el fet que no se separava del públic ni es posava en un lloc elevat per impressionar-lo. Sermonejava passejant entre els pelegrins, tustant-los l’esquena, saludant-los i responent a les seves preguntes. No tenia cap prepotència en el posat. Quant al to, em va semblar pla i, altre cop, vulgar. Khaled no modulava la veu, no usava pauses ni canvis de volum, no semblava emprar cap dels trucs retòrics senzills que ineluctablement fan que públics incults com el seu s’entreguin. Després vaig saber que no era per incapacitat, sinó per manca de voluntat. Com Sòcrates, Khaled considerava la retòrica una forma mal dissimulada d’engany i es negava a utilitzar-la amb els seus fidels, malgrat que la dominava.

El sermó durà uns vint minuts i, en acabar-lo, Khaled s’assegué en una roca davant l’espluga i féu un gest als pelegrins perquè se li acostessin.

—Què vol, ara?

—Donarà la benedicció —va dir Ahmed—. Si vols, agafem Nicole i li portem.

Vam arrossegar la llitera de Nicole i ens vam posar a la cua. Vaig preguntar:

—Què deia, el sermó?

—No res de particular —va replicar Ahmed amb menyspreu—. Si fa o no fa, la mateixa oratòria buida que tots els imams, els wallis i els fayims.

—No ha dit res que tingui components herètics, satànics, o violents?

—Ha contat el relat de l’Alcorà on Eblis, el dimoni, es nega a inclinar-se davant Adam, i l’ha interpretat dient que el mal és necessari dins del pla diví de l’univers. La resta del discurs ja no l’he seguida. Em fastigueja el llenguatge dels predicadors musulmans.

No vaig insistir. Ahmed Belaui era allà a la recerca d’una revolució política, i no li interessava molla de tot allò que no s’hi vinculés directament. Quan ens arribà la tanda, vam posar la llitera amb Nicole davant Khaled, que la va guaitar amb fredor, com a nosaltres. Saïd, el guardaespatlles, que era dret rere seu, ens va fitar amb més interès, especialment les metralladores que dúiem a l’esquena. Però no ens va demanar les armes ni féu cap gest de prendre’ns-les. La indiferència de Khaled se li va encomanar i restà quiet, palplantat com l’estàtua d’un faraó. Van passar uns quants minuts i Khaled no solament no obria la boca sinó que ni ens mirava, ni a mi ni a Nicole. A la fi vaig murmurar, en àrab:

—Està molt malalta.

—No. Està morta.

—Morta? —em vaig esparverar.

—Està mort tot aquell que no vol viure.

Com per telepatia, Khaled em repetia els mots que Nicole havia pronunciat pocs dies abans. I li vaig replicar el mateix que a Nicole.

—Però jo vull que visqui.

—Perquè l’estimes.

—Sí, perquè l’estimo —vaig repetir.

—Sí, i l’amor a una persona es demostra sempre anant contra els seus desitjós. Oi?

Khaled va fitar per primer cop Nicole, s’hi acostà i li tocà la galta i el front amb el revés de la mà.

—Té una ferida de punyal.

Vaig assentir, i Khaled desembolicà les mantes que la cobrien i introduí la mà per sota del coll del jersei. Vaig apreciar l’embalum que delatava com la mà baixava lliscant sobre la pell de Nicole. Però no va arribar fins a la ferida, malgrat que sabia on era, que sabia que jo ho sabia i que no podia deixar d’apreciar la seva maniobra. La mà de Khaled es va quedar damunt del pit de Nicole, el va prémer i va jugar uns instants amb el mugró. Khaled em va adreçar una mirada sorneguera, i vaig entendre que en aquell punt començava el seu joc amb mi, un joc didàctic i cruel, que em va omplir durant uns quants dies de desassossec, de confusió i de fúria, perquè no l’entenia. Ara, amb la perspectiva del temps, m’adono que el joc va seguir una línia ben clara a través de les caselles del tauler que ell tenia al cap i que la partida va tenir la seva bellesa.

Khaled va treure la mà i m’adreçà un somrís de biaix.

—Es guarirà.

—Com?

—Això no importa ara. El que compta és que demà ja la tindràs bé.

Uns pelegrins van fer un lloc en una tenda i hi vam estirar Nicole. El cor li bategava a tota velocitat i el front li cremava de febre, però jo tenia una convicció inexplicable i plena que Khaled la guariria. Ignorava com, ignorava per què, però sabia que l’endemà Nicole obriria els ulls, guaitaria el cel i el sol i la neu, i pensaria: «Ja hi sóc. Ja sóc al paradís».

Ahmed i jo sèiem silenciosos vora el foc quan es presentà Saïd. Ens va saludar amb posat respectuós i anuncià que Khaled tindria molt de gust de rebre’ns. El vam seguir i vam entrar a l’espluga, que estava totalment a les fosques. Després d’uns quants metres de sostre alt, la cova es convertia en una mena d’embut que ens va obligar, primer a ajupir-nos, i després a arrossegar-nos per un terra humit i llefiscós. Al final d’aquella mena de tub vam distingir una llum feble i vam arribar a una mena d’habitació natural, amb un sostre de tres metres d’altura, del qual penjaven estalactites. Khaled era en un extrem, assegut davant d’una única llàntia d’oli. Per tot mobiliari hi havia un catre en un racó, un gerro d’aigua, uns quants llibres i un parell de catifes sobre una de les quals descansava un ud, una mena de llaüt amb tres cordes, la caixa de ressonància del qual era una closca de tortuga. En un costat, vora el que semblava una mena de xemeneia natural, hi havia carbó i brases, una tetera, una cassoleta, dos saquets que contenien mongetes i llenties seques, alguns tupins amb herbes i espècies i un muntet de haixix.

Saïd va col·locar una de les catifes davant de Khaled i ens convidà a seure-hi. De prop, els trets rodons del walli em confirmaren la sensació que era un home vulgar.

—Us agraeixo que hagueu vingut —va dir, en àrab—. No és gaire habitual veure estrangers, aquí.

—Jo no sóc estranger —va protestar Ahmed—. Sóc berber.

—Bé, parlava en sentit figurat. No sou d’aquesta contrada. I segur que heu fet un llarg viatge fins aquí. Un viatge perillós.

—Bé, la zona és perillosa —vaig replicar seca-ment.

—Feu bé d’anar armats. Avui, aquí, hom no es pot fiar de ningú.

Khaled va somriure. Sabia que érem els causants de la massacre del Dadès, o tan sols que hi havia hagut tal massacre? Si era així, no hi donava cap importància i, en notar la meva incomoditat, va canviar de tema.

—Saïd, si us plau. Ens prepares un te? —féu un gest al guardaespatlles—. I d’on veniu, si es pot saber?

—Jo, de Barcelona, ell, de Casablanca. Formem part d’una expedició de la Unió Europea per estudiar els rituals salvatges apareguts darrerament a les valls del Draa i el Dadès.

—Molt interessant. I què heu descobert?

—Fins ara, no gaires coses.

—De fet, depèn de vós —va afegir Ahmed.

—Què voleu dir?

—Que tot depèn del que volgueu explicar-nos…

—Segueixo sense entendre-ho.

Ahmed i jo ens vam mirar un instant, indecisos respecte a l’estratègia a seguir. Khaled feia el paper del pagès. Era tota una prova per al nostre valor: volia comprovar si els teníem ben posats i érem capaços d’exposar-li obertament les nostres sospites o si, al contrari, ens comportàvem diplomàticament i eludíem la confrontació per salvar la pell. Vaig respondre:

—Pensem que vostè és el líder de la secta. Que és el causant de tota la barbàrie.

—I què us ho fa pensar? —va replicar sense immutar-se.

—Els testimonis de la gent.

—Quina gent?

—Ibrahim, el cap de l’escola alcorànica de Tamegrute, per exemple.

—I aquest personatge, em coneix?

—No. Però n’ha sentit parlar.

—I qui més?

—Una persona d’Ar-Rachidia.

Khaled va esclafir una riallada i inquirí:

—I no teniu cap testimoni més sòlid?

—No.

—Em decebeu, amics. Jo em pensava que, a Europa, calia alguna cosa una mica més consistent per acusar algú. És clar que, quan aneu al Tercer Món, als europeus se us capgira el cervell, oi?

—Voleu dir que no en sou responsable?

—Responsable? De què?

—De tot el que passa. Si voleu, us ho plantejaré amb un sol mot. Del mal. D’aquesta onada de crueltat i salvatgisme. I si no us agrada responsable, en podríem anomenar inspirador.

—El mal? M’agrada que utilitzeu aquest mot, perquè és la clau. Heu reflexionat algun cop sobre la veritable naturalesa del mal?

Ahmed intervingué amb vehemència:

—No ens vingueu amb evasives. Volem una resposta clara.

—Evasives? Si justament vull analitzar el focus del problema: el mal. Penseu una mica en el seu origen. L’home té uns instints, i el primer de tots és el de la conservació. L’home desitja viure, respirar, mantenir la seva consciència i, per tant, tot el que s’hi oposi serà el mal. El dolor és el mal, la malaltia és el mal i, en darrera instància, ho és la mort. La mort és el súmmum del mal i és, per tant, l’infern. Recordeu sinó l’origen del mot. Inferum, en llatí, vol dir soterrani, el lloc on col·locaven els morts. Però fixeu-vos que l’infern, a l’origen, no té la connotació de càstig, no és un infern moral sinó natural, la quietud de la tomba on tots acabarem. No foren sinó els cristians i, després, l’Islam, els qui elaboraren la idea de l’infern com a càstig i el convertiren en un lloc moral, un indret de patiment i d’impotència…

—L’infern és una falòrnia —va replicar Ahmed—. Ni el mal ni l’infern no m’han dut aquí. Jo busco altres coses més palpables.

—Quines?

—Els estats, les nacions, les lleis, el poder. Això és el que m’interessa, d’això és del que vull parlar.

—Doncs parla’n.

Ahmed em va fitar de biaix i m’assenyalà:

—És un afer compromès i de gran transcendència. Ell no ens hauria de sentir.

—Us vol explicar el seu projecte de revolució i d’Estat —vaig intervenir, sense immutar-me—. No us amoïneu, podeu parlar en berber.

Khaled va assentir i Ahmed va iniciar el que suposo volia ser una llarga exposició de motius. Però Khaled el va tallar aviat i va començar a plantejar-li objeccions. Jo era a l’altre extrem de la cambra, assaborint en silenci el te de Saïd i barrinava que, si entenia alguna cosa de Khaled, les pretensions i aspiracions d’Ahmed li relliscarien com l’aigua bruta sobre una placa de marbre. Conversaven un polític i un ètic, i, ben enteses i portades al nivell més alt, no hi ha dues disciplines més allunyades i incompatibles. A mesura que avançava la discussió, Ahmed s’excitava i cridava, i fins i tot Khaled perdia per moments la seva calma proverbial. Ahmed li va formular tres qüestions breus, i el walli va respondre amb negatives, l’una darrere l’altra.

Khaled va posar punt i final al seu apart amb Ahmed, que semblava força trasbalsat, i tornà a adreçar-se a mi, en àrab:

—Em sembla que aquest senyor i jo ja hem acabat. Podeu reintegrar-vos a la tertúlia.

Vaig seure un altre cop i Khaled va continuar:

—És inútil continuar. Jo parlo de l’infern i ell parla d’un Estat i una Constitució.

—L’infern no existeix!

Ahmed féu aquesta afirmació roig d’odi, es va aixecar d’un bot i es va treure la pistola de la cintura.

—L’infern no existeix! —va repetir.

El canó de la pistola l’apuntava a penes a mig metre del front, però Khaled conservà una serenitat admirable. Féu un gest per aturar Said, que ja tenia la mà al puny de la simitarra. Khaled va articular:

—Sí que existeix. En vols una prova?

Ahmed no va respondre. El pols li tremolava de ràbia. Khaled el va mirar fixament:

—Ara hi ets. Ara ets a l’infern.

Ahmed va quedar trasbalsat i, a poc a poc, abaixà l’arma. Jo vaig restar perplex. Per primer cop, havia notat en Khaled allò que tenia d’extraordinari, però que només podia captar-se a nivell subtil. Era una autoritat muda i freda, una amenaça com la d’una muntanya de gel a punt d’esllavissar-se.

Ahmed es va tornar pàl·lid, desà la pistola, féu mitja volta i s’esmunyí pel passadís de sortida. Khaled va sospirar i va demanar un got de te a Saïd. El va xarrupar i preguntà:

—On ens havíem quedat, abans?

—No ho recordo gaire bé. En el mal, potser?

—Sí, i en la mort. Els instints ens ensenyen a témer la mort, i per això eleven la mort a la categoria de mal. Però, és tan feble, aquesta teoria! Només cal analitzaria una mica per adonar-se que els nostres instints s’equivoquen. Per què la mort és el mal, si és la natura mateixa? I us ho demostraré d’una manera ben clara, per reducció a l’absurd: imaginem-nos immortals, vivint anys, segles, mil·lennis, milions d’anys. Imagineu-vos quin ensopiment, quina manca de sentit. La mort és el que dóna gruix a la vida. Si no morim, la vida no té cap interès ni cap emoció. Els terminis perden el sentit, no hi ha pressa per fer res, no hi ha reptes impossibles. Posem per cas que voleu conquerir una dona. Ara, us emocioneu, patiu, estimeu, perquè sabeu que, si no us en sortiu, ja no hi ha temps per rectificar. Però, i si fossin immortals? Vós no tindríeu pressa: sabríeu que, a la llarga, encara que fos al cap de mil milions d’anys, encara que només fos per pur avorriment, cediria. La immortalitat és el pitjor absurd que s’ha inventat. Penseu en el cel i en l’infern clàssics de les nostres religions. Són l’enganyifa més gran de la història, la superxeria més espantosa i indigna. El cel i l’infern són impossibles des del punt de vista psicològic, perquè pressuposen estats mentals que puguin prolongar-se indefinidament. Tots som inestables, tots passem cada dia o cada setmana de l’alegria a la tristesa un munt de vegades. El sofriment, com la felicitat, no pot ser etern. Un s’hi acostuma, com a tot. I, quan els hipotètics condemnats s’hi han acostumat, ja no hi ha infern. No es tracta d’una qüestió metafísica o religiosa, sinó psicològica.

—Per això li heu dit a Ahmed que era a l’infern.

—Justa. El cel i l’infern els tenim cada dia, a la nostra vida quotidiana, hi entrem i en sortim contínuament. Estan barrejats entre ells i barrejats amb nosaltres en una substància única, igual que la mort i la vida. Cada minut de vida és també un minut de mort, perquè hem mort una mica. La mort no és el mal, al contrari, és la condició mateixa de la vida, la manera que té la natura d’autoregular-se. El mateix que passa amb les persones individualment, passa amb les nacions, les civilitzacions, els pobles, fins i tot amb les idees. Cal que acabin i en comencin de noves. Una civilització o una escala de valors eterna és tan indesitjable i absurda com un home immortal.

—I vós voleu destruir la que hem tingut fins ara…

Khaled va esclafir una riallada i replicà:

—Jo no destrueixo res. Jo romanc en aquesta talaia blanca, penso, prego… Us equivoqueu, Llorenç. El món no té cap necessitat de mi per autodestruir-se.

—És això el que està passant?

—Sí. Som a la fi d’un cicle, encara que no es vulgui acceptar. Esteu preocupat pels sacrificis humans i la barbàrie a les valls del Dadès i del Draa. Però, compte! No us deixeu enlluernar! Supereu aquesta malaltia tan europea de veure les coses per parts. Reflexioneu, relacioneu, unifiqueu, busqueu interpretacions globals. La barbàrie esclata arreu del món, la raó decau, fins el clima i la natura clamen perquè la nostra civilització acabi d’un cop. I aquí arribem al mal de debò…

—El mal de debò?

—Sí. El mal no és la mort, ni és el crim, ni és la guerra… No, tot això forma part de la natura, i la natura mai no és dolenta. Ho va escriure Arthur Machen fa més d’un segle: «El mal és voler apoderar-se del paradís mitjançant l’assalt».

—No ho entenc.

—La civilització occidental és el mal. És intrínsecament dolenta perquè ha volgut anar més enllà d’ella mateixa, més enllà dels seus límits. Què diríeu si una pedra parlés, o si un lleó volés? No seria horrible? No és allò que es diu demoníac? I és que el mal és això: no acceptar els límits.

—Quins límits?

—Els límits propis. En aquest cas, els límits de l’home. N’esmentaré tres: els instints, la guerra i la natura. L’home occidental ha volgut construir un paradís, un món perfecte, anant més enllà d’aquests tres límits. Primer, Occident ha volgut crear un superhome racional, quan el veritable home és instint. Segon, ha pretès la pau, quan la guerra li és essencial. Tercer, ha intentat viure del que és artificial, quan només hi ha natura. Raó, pau, artificialitat: això és el mal.

—Però esteu desqualificant els pressupostos més elementals de la nostra cultura.

—I tant. Ara ja tornen a imperar l’instint, la guerra i la natura. Sabeu com va caure l’àngel Llucifer? Sabeu quin és el mal de Llucifer? Que va voler ser perfecte, com Déu. I va ser castigat i destruït per aquest sacrilegi. Occident també serà castigat pel seu orgull…

«L’instint, la guerra i la natura». En sentir aquests mots, em vaig quedar trasbalsat i vaig deixar d’escoltar-lo. El discurs de Khaled era abstracte i a estones irreal, però m’afectava profundament, perquè d’alguna manera em permetia comprendre i interpretar els estranys esdeveniments que s’havien succeït des del principi de la missió Imazighen. Els set membres del grup estàvem molt segurs de nosaltres mateixos, crèiem haver traspassat aquells tres límits, crèiem estar molt més enllà de l’instint, de la guerra, de la natura. Però la nostra posició era molt més feble que no ens pensàvem, i va trontollar en presència dels primers sacrificis humans. Íntimament, vam descobrir que la crueltat era un instint arrelat en cadascun de nosaltres. Els somnis es van rebel·lar contra les convencions i els instints van aparèixer amb tota la virulència. Pierre i Dorothy van començar a cardar amb violència, i després Nicole i jo, i Karl fins tastà la carn humana. Què se n’havia fet, del vernís de la civilització? Khaled ho havia afirmat: ell no volia destruir Occident, només resava i reflexionava, i Occident es destruiria tot sol. Almenys en el cas de la missió Imazighen, l’encertava. Pierre i Kurt havien organitzat una mena de disciplina militar, havien amenaçat els berbers i, de tornada a Uarzazate, ja res no era com al començament. La massacre del Dadès havia estat una exemplificació d’esgotament, de suïcidi voluntari i alegre. Jo havia resistit més temps, però finalment hi havia cedit, assaltant una casa berber per obtenir menjar i obligant a punta de pistola Ahmed a dur la llitera de Nicole fins al peu de l’Irhil M’Gun.

—Però, segons tot això, hem de canviar tots els nostres valors —vaig replicar—. De fet, hem de canviar fins el llenguatge.

—Almenys, relativitzar-lo. El llenguatge només és unívoc per als ignorants. Per als qui escriuen columnes als diaris i llibres sobre dret o política. Qualsevol anàlisi del llenguatge ens ha de dur al terreny de la paradoxa i, per tant, de la ironia. Penseu en la idea de Déu, per exemple. A la sura 112 de l’Alcorà llegim: «Ell és Al·là, Un, Déu, l’Etern. No ha engendrat, ni ha estat engendrat». Tots els místics tenen clara l’exegesi d’aquesta sura: si Déu existeix, ho és tot, tot el que ens apareix, tot el zahir. Qualsevol objecte és una màscara de Déu, una de les disfresses amb què se’ns manifesta. És a dir, que Déu també és el mal. Ibn Khaldun i Escot Eriugena van arribar cadascun per la seva banda a la mateixa conclusió: tot l’univers, i per tant també el mal i fins el mateix dimoni, emana de Déu, n’és el producte; i, a la fi dels temps, Déu el reabsorbirà en el seu si. Què us sembla?

—És una conseqüència immediata del panteisme.

—Però hi ha moltes més coses. Si voleu jugar, si voleu ser irònic i profundament seriós, podríem plantejar-ho a l’inrevés. Potser l’origen de tot no és Déu, sinó el dimoni. Potser tot el zahir és la màscara del dimoni, fins i tot Déu. Llavors, el bé només seria una aparença, una disfressa, una treva enmig del mal aclaparador que és l’essència de l’univers. Tindríem, doncs, que del dimoni n’emana tot l’univers, fins i tot Déu i, a la fi, el Dimoni el reabsorbirà i…

—Aleshores el món és intrínsecament dolent —li vaig completar—. És producte del mal, o d’un Déu boig o incapaç. I arribem a les cosmogonies dels gnòstics…

—I als ismaïlites, i als Assassins…

—I a Llucifer, simbolitzat per la serp. L’anticrist, o la millor disfressa de Déu? Així que vós sou hereu de Hassan Ben Sabbah i dels Assassins del segle XII.

—Jo bec de moltes fonts. Un home intel·ligent no pot deixar de banda cap idea intel·ligent.

—A costa de la coherència? —vaig respondre—. Us recordo que fa pocs minuts maleíeu Occident per ser el mal. I ara proposeu que Déu mateix és, en realitat, el dimoni.

Khaled va riure i es va aixecar. Tustà l’espatlla de Saïd, que s’havia adormit, i li demanà un altre got de te. Va posar un rajolinet d’oli a la llàntia ja moribunda, i de cop i volta la cova va quedar immersa en una llum groga i viscosa com el mateix oli d’oliva. Khaled tornà a seure davant meu i m’assenyalà amb el dit:

—Així que no us agraden les contradiccions.

—No.

—El que em temia. Esteu més contaminat pel mal del que em pensava. Per què no les heu d’acceptar? Necessiteu entendre-ho tot? No intuïu la veritat, quan us hi trobeu al davant? No la sentiu, no us vibra el cos? No sentiu ganes de riure i de plorar? Escolteu-me —Khaled va declamar—: «Què és bo? Tot el que eleva el sentiment de poder, la voluntat de poder, el poder mateix en l’home. Què és dolent? Tot allò que procedeix de la debilitat. Què és la felicitat? El sentiment que el poder creix, que una resistència és superada. No apaivagament, sinó més poder; no pau per damunt de tot, sinó guerra; no virtut, sinó vigor».

El rostre de Khaled estava transfigurat. Semblava que a cada frase superava una resistència, que el seu poder creixia, que es feia més alt, més fort, que els cabells blancs li lluïen amb el fulgor d’un diamant. Va afegir:

—A Nietzsche no cal entendre’l. En ell, la veritat se sent, es palpa a cada mot. No importa que de vegades es contradigui.

—Però la contradicció no dóna respostes.

—I què és el que en dóna? No me’n va donar emigrar de petit a França amb els meus pares ni aprendre el que és el menyspreu dels gavatxos per tot el que és estranger. Tampoc el treball en una cadena de muntatge, ni el moviment sindical, ni la presó. No vaig obtenir respostes estudiant a la Sorbona, ni en la lectura de filòsofs i teòlegs, ni a l’Islam, ni a la publicació de llibres que duien el meu nom a la capçalera. No hi havia resposta en l’amistat, ni en l’amor, ni en les drogues, ni en el terrorisme. Ja ho va escriure Omar Khayyam: «El món inabarcable: un gra de pols en el buit. Tota la ciència de l’home: paraules. Els pobles, les bèsties i les flors dels set climes: ombres. El fruit de la teva constant meditació: el no-res». Vaig cansar-me de tants dogmes i tantes paraules boniques i vaig esdevenir un rodamón que anava de ciutat en ciutat, i de totes era legalment expulsat, perquè no tenia ni tan sols dret a destorbar els burgesos que entraven i sortien de les botigues carregats de paquets inútils. A França, des de finals del segle XX, pidolar va esdevenir un crim, si es feia per lliure. Calia entrar als ordinadors, posar-se a les estadístiques, omplir papers per rebre subvencions minses. Per això vaig tornar al Marroc. Almenys a l’Alcorà hi ha un precepte que obliga a l’almoina lliurada cara a cara, d’home a home. Vaig anar caminant des de Lió fins a Algesires. Només portava cinc monedes de cinc euros i un farcell amb pa sec, un jersei i una mica de sabó. Vaig passar l’estret com a polissó, amagat sota un autocar. A Tànger em va enxampar la policia marroquina i em va apallissar sense compassió. Penseu que tenia gairebé setanta anys, i que al Marroc els sobraven vells inútils com jo. A Tànger hi havia tanta misèria i tants rodamons que, al cap d’una setmana de captar, es van aplegar uns quants pidolaires al banc on dormia, em van robar el farcell i em van atonyinar fins deixar-me sense coneixement. En despertar-me, amb basques i els ossos mòlts, vaig pensar: «S’ha acabat. Només falta tornar a casa». Vaig seguir caminant cap al sud, per Casablanca i Marràqueix. Començava l’estiu i podia dormir als marges de la carretera. De tant en tant, un pagès o un nen em donaven un dirham, un bocí de taronja o un dàtil. No recordava el nom del poble on havia nascut i viscut fins als tres anys. Sabia que era a l’altra banda del Gran Atlas. Qualsevol llogarret em valdria per descansar. La gent parlava en el mateix dialecte berber que li havia sentit al meu pare. Però només obrien la boca per insultar-me i rumiava: «És un prejudici absurd creure que la gent senzilla és més bona. En realitat és a l’inrevés, és més cruel, més baixa, més brutal». Vaig vagarejar per les muntanyes fins que es van cansar de mofar-se de mi i de donar-me almoina. M’expulsaven dels pobles, em titllaven de pollós i deien que pudia. Un dia, uns nens em van apedregar i vaig entendre que era el final. Només calia buscar un lloc on morir en la mateixa solitud que havia viscut, on ningú no em veiés agonitzar, on ningú no prengués el meu cos als voltors i a l’humus. Vaig caminar tres dies i tres nits muntanya amunt, sense aturar-me ni a menjar, em vaig banyar a l’aigua gelada del llac Izurar i vaig dir: «Prou». Estava exhaust i famèlic, i em vaig desmaiar. No recordo res més durant uns quants dies. Només sé que, quan em vaig recuperar, tothom m’adorava com si fos un déu o, més ben dit (no hem de xocar amb l’ortodòxia) com si fos un walli. Van començar a córrer llegendes sobre mi. Es veu que uns pastors m’havien trobat enmig d’una lluminària que baixava del cel. Una veu sense rostre els havia encarregat de guarir-me i alimentar-me, perquè era un nou profeta. Set àngels van baixar damunt meu, i un va recollir el meu cos i el va lliurar als pastors. Quan em vaig refer, vaig esdevenir objecte de culte, i en pocs mesos arribaven pelegrins de llocs molt llunyans per escoltar-me i pregar amb mi. Quina paradoxa! Jo, que no era ni musulmà, vaig esdevenir un walli. I sabeu què és el més sorprenent? Que havia adquirit poders veritables. Era capaç de guarir malalties, de tornar la vista als cecs, de llegir el futur. I també tenia el poder de manar, de decidir vida o mort, de gaudir d’una obediència cega… Era un regal que no havia ambicionat mai i vaig estar a punt de rebutjar-lo i dir-los que no era cap walli, que era un descregut i un impostor.

—I per què no ho vau fer?

—Perquè hauria estat una covardia. I perquè feia temps havia decidit deixar-me endur. De fet, ja havia acceptat plenament la mort. Ara en tornava, i en rigor tot el que em passés era un regal que no tenia dret a rebutjar.

—Per què m’expliqueu tot això?

—Per donar-vos un exemple que a la vida no hi ha respostes. Les coses passen com passen. Més enllà d’aquesta tautologia, no sabem res. A més, qui sóc jo per donar respostes? A mi m’interessen les preguntes!

Saïd em va guiar pel passadís, em va deixar a l’entrada de l’espluga i, sense cap gest de més, sense cap mot de comiat, tornà a endinsar-se a les entranyes de la roca. L’aire era picant i viu, i bufava un ventet fresc que convidava al somnieg i la melangia. El cel era net i negre com una vànova de setí foradada per estels tan grossos que semblava que els poguessis tocar amb la punta dels dits només estirar-los. La neu i el gel emetien una resplendor fosforescent, i el circ sencer semblava una massa de llum blanca al capdamunt de les muntanyes, dominadora de les valls i les planes d’un món de tenebres. Sí, era com si aquell llogarret fos un far acarat a un oceà negre i invisible, en una ruta de solitud i silenci. Al campament dels pelegrins, unes quantes fogueres crepitaven i llançaven guspires cap al firmament, però no s’hi apreciava cap moviment, com si el retir de Khaled a l’interior de la cova hagués llevat tota la vida als seus deixebles. «A mi m’interessen les preguntes!», havia exclamat, amb una sobtada lluïssor als ulls. Potser aquesta era la més gran de les paradoxes de Khaled, que ell, que el walli a qui tothom s’adreçava a la recerca de respostes, ell mateix, només busqués preguntes. Més endavant em va dir que les conviccions eren incompatibles amb la veritable llibertat d’esperit, que l’home que vol encarar-se amb el món i amb el seu destí ho ha de fer lliure de tota fe. I era per això que li calia, per damunt de tot, trobar la mena de preguntes insòlites que habitualment ningú no es fa, perquè, dins els tòpics que són la referència comuna de la societat liberal, la llibertat és ben poca, perquè sempre està cons-treta pel dret i per una escala de valors bàsics tan immutable com discutible. Khaled burxava rere les contradiccions amagades de les nostres conviccions, maldava per demostrar que, rere tota convicció aparentment racional, hi ha brutalitat i motius pràctics sovint inconfessables.

Khaled va comentar un dia: «Tota llei i, en conseqüència, tota moral, no són sinó una sublimació de la revenja. En el fons, tots els milions de llibres que han escrit els juristes i els penalistes, totes les ordenacions, des dels codis romans fins a les meravelles del dret comunitari o de les regulacions sobre ús de la informàtica i de les telecomunicacions, tot, absolutament tot, està basat en la idea neolítica de la revenja, la mateixa amb què s’organitzaren els primers pobles agrícoles i que Hammurabi va fixar fa quatre mil anys amb la màxima: “Ull per ull, dent per dent”. Fins i tot la mateixa imatge de la justícia, la dona amb els ulls embenats que sosté els dos plats de la balança, ho expressa. Tal has fet, tal pagaràs. Només que abans l’ull i la dent es prenien en sentit literal, i ara hi ha hagut una evolució: indemnitzacions dineràries, presó, etcètera, per tal d’estalviar-se matar gent o tallar braços o cames. Però aquesta correcció, no ens enganyem, és superficial, i l’essència continua essent la mateixa: la revenja, la set violenta i inabastable de revenja i de sang. Tots aquests jutges grassos, tots aquests funcionaris avorrits, tota aquesta xusma colgada en paperassa que es creu Déu, tots treballen tota la vida per satisfer venjances mesquines. I el més irònic és que, després, s’escandalitzen quan hi ha una baralla al carrer i dos homes es claven ganivetades per un deute o per una dona!».

Khaled tenia raó, almenys, en una cosa: que hi havia una mena inclassificable de veritat en les seves paraules, que anava més enllà de la simple anàlisi mental i que entrava en el territori del cor, i potser de l’estètica. En la neu d’aquelles muntanyes hi havia una veritat profunda, eterna, i era com si Khaled la poués i fos capaç de comunicar-la, ja no amb els seus mots, sinó amb el seu posat, amb la seva mirada, en la resplendor del seu escàs manyoc de cabells blancs. La qüestió era, de quina mena de veritat es tractava, si no era la mena de visió inofensiva a la qual estem acostumats? Era una veritat profundament maligna i destructiva? Podia titllar-se de maligna una veritat? Podia ser bona la mentida amb què havia viscut tota la vida dins la insultant comoditat europea? I, per damunt i contenint totes aquestes preguntes, n’hi havia una altra: qui era Khaled? Per quina ruta espiritual havia arribat als cims coberts de blancor? Què significaven les pedres on deia que «Khaled» era el nom número cent d’Al·là? Era un walli, un sant? Era un nou profeta? O, a la inversa, un ésser malèfic, una encarnació d’un djinn vulgar? O d’un diable molt superior, una mena de Mefistòfil, que em volia comprar o convèncer? O volia temptar-me? Però, no havia estat tot aquell viatge sinó un camí a través de successives temptacions, a les quals tots, poc o molt, havíem cedit?

Khaled havia aconseguit omplir-me el cap amb una munió de preguntes aclaparadores. Els pelegrins, en canvi, descansaven entre les tendes o vora els focs, xerraven o bevien te amb absoluta tranquil·litat. Ells no tenien cap dubte: Khaled era un walli; més que un walli, gairebé un profeta, com ho havien estat abans Ibrahim, Jesús i Mahoma. I havien pujat al marabut de l’Irhil M’Gun per celebrar-hi l’Aïd el Kebir, sacrificar els xais i donar més glòria a un Al·là una mica diferent que abans, però essencialment únic i totpoderós. En ells no hi havia cap dubte, cap por, cap recança, i la seva seguretat em trasbalsava com un insult o una escopinada a la cara. Caminava entre els pelegrins, saludant de tant en tant, escoltant la crepitació del foc i els plors d’algunes criatures. Vaig vagarejar una estona sense rumb, fins trobar-me cara a cara amb Nicole. Encara tenia els ulls tancats i les galtes pàl·lides. Una dona berber la vetllava en silenci i em va dir en mal àrab que continuava igual, però almenys la febre no havia pujat. Vaig besar-la al front, fent una crida telepàtica: «Nicole, Nicole, sóc jo, sóc aquí». Però va ser inútil. Era tan difícil contactar amb ella com si fos en un altre planeta.

Vaig seure a la seva vora i vaig notar una mà freda a l’espatlla. Era Ahmed, i em va dir:

—Hem de parlar.

Vaig respondre, sense tombar-me a mirar-lo:

—Parla.

—Aquí no. Més val que no ens escolti ningú.

—Què hi ha? Una conxorxa?

—Prou, Llorenç! —va exclamar—. Belluga’t.

Em vaig aixecar i vam seure vint metres més enllà, davant d’unes brases.

—He aconseguit una tetera i una mica de te.

Va omplir la tetera de neu i la va posar a les brases. Va deixar el te, el sucre i els gots preparats i em va fitar. La seva cara era un perfil negre contra la resplendor de la neu. Només hi destacaven dos punts de dos reflexos en els vidres de les ulleres. Va estossegar, va enllaçar les mans i va sospirar, indecís.

—Bé, conta’m els teus plans —vaig dir-li.

Vaig imaginar que esbossava una rialla, una rialla negra perfilant-se davant la neu.

—Cal matar-lo —va articular lentament.

Vaig guardar uns instants de silenci. Suposo que m’ho imaginava, però em costava assumir aquelles paraules en veu alta, a cel obert.

—Cal matar-lo —va repetir.

—N’estàs convençut?

—Sí.

—I per què no ho has fet abans? L’has tingut a boca de canó.

—M’ha fet dubtar. No he pogut.

—Perquè eres a l’infern —vaig ironitzar.

—No ho sé —va respondre Ahmed—. Hi ha alguna cosa en ell que m’ha aturat. I en acabat me n’he penedit. He vingut aquí, he passejat, he rumiat, i ho he vist ben clar: cal matar-lo.

—Per què?

—Perquè ell és la causa de tot.

—Parles com Pierre. Què vols? Acabar tan mort i fred com ell, com Kurt, com Dorothy?

—És a dir, que tens por —em va etzibar Ahmed.

—Por d’equivocar-me, com es van equivocar ells.

—No t’amoïnis —va replicar, amb una rialla—. Aquí quasi no hi ha gent armada. Ben poca.

La tetera començà a bullir sobre les brases. Ahmed la va treure amb un drap, va aixecar la tapa, va posar-hi un sarpat de menta i hi va abocar dos terrossos de sucre. La va deixar entre ell i jo, com un símbol de complicitat. Vaig continuar:

—No és a aquesta mena d’equivocació que em refereixo. Vull dir, simplement, si ells no es van excedir en les seves atribucions.

—Ja hi tornem a ser?

—Mai no hem anat més enllà. La missió Imazighen era una expedició científica i, pel que fa a mi, encara ho és. Estic aquí per escoltar, per veure, per observar, i per passar un informe a Brussel·les, si és que sobrevisc i algun dia en tinc l’oportunitat. Després, que Brussel·les mati Khaled, si vol. Per la meva part, me’n rento les mans.

—Una actitud típicament covarda.

Vaig imaginar-me la rialla sorneguera d’Ahmed i li vaig enviar un cop de puny. Ell l’esquivà i me’l tornà, i en uns instants estàvem rodolant per terra, esbufegant i colpejant-nos amb totes les forces, en una baralla absurda però que obeïa a una agressivitat incontrolable, fonda i, per tant, autèntica. Ens atonyinàvem l’un a l’altre amb una fel tan amarga que ni tan sols ens insultàvem, callats i concentrats en cada cop, cada esgarrapada, cada queixalada. Ahmed em va atrapar el pit sota els seus genolls i em va prémer el coll fins que li vaig fer saltar les ulleres d’una bufetada i em va deixar anar.

—Prou!

—D’acord —va confirmar Ahmed—. Deixem-ho així.

Va buscar les seves ulleres en silenci i se les va posar. El vidre esquerre estava esquerdat, però s’aguantava i encara servia per veure-hi. Va rondinar i va tornar a seure davant meu.

—Vols una mica de te? —vaig preguntar amb una cortesia un xic teatral.

Ahmed assentí i vaig omplir dos gots. Bullia. Vaig bufar i vaig comentar:

—És inútil que continuem discutint, Ahmed. Suposo que tu tens els teus motius per liquidar Khaled, però no em prenguis el pèl. No tenen res a veure amb mi ni amb la missió Imazighen. Entesos?

—Entesos.

M’imaginava el seu punt de vista: Khaled podia ser una excusa per esclafar el moviment d’alliberament berber. Però em semblava mesquí i miop en aquelles circumstàncies, i no volia ni considerar-lo. Vaig afegir:

—A més, per què m’ho contes, tot això? Si vols matar-lo, mata’l.

—Després del que ha passat avui, no em serà tan fàcil. Aquell guardaespatlles, Saïd, no em traurà l’ull de sobre. Però de tu no desconfien.

—I vols que aprofiti per fotre-li un tret per l’esquena, oi? No, gràcies.

Vam xarrupar el te en silenci i vaig servir dos gots més. Ahmed va preguntar:

—I ara, què penses fer?

No era una qüestió fàcil. Havia arribat a un punt en el qual el futur havia desaparegut gairebé del tot de la meva vida. Només hi havia espai per a un present tens, continu, sense esperances i sense pors. Només em preocupava que Nicole es recuperés, i em sentia incapaç encara de jutjar Khaled.

—No ho sé, què faré. Suposo que esperar.

—Esperar? Què?

—Ni idea. Que passi alguna cosa.

—Quina?

Vaig arronsar les espatlles davant la ingenuïtat d’Ahmed, que encara servava la il·lusió de mantenir un cert control sobre la vida i el futur. Jo ja ho havia descartat, però em sentia serè i feliç, perquè el fluir del temps continuava, i era ampli i ric, i passarien coses. N’havien passades tantes, darrerament, tan belles, tan horribles, tan profundes, que em semblava que havia començat a viure a penes una setmana abans.

Enmig del somni, fou com si una fada en toqués la galta amb una vareta màgica, tova i tèbia. Vaig entre-obrir els ulls i vaig veure la llum groga del sol ixent tenyint les muntanyes i vaig escoltar el silenci del campament, i vaig tornar a aclucar els ulls per lliscar altre cop cap al son i cap a la fada. Però un altre cop vaig notar un tacte tou i càlid a la galta i vaig sentir una veu llunyana que em cridava pel meu nom, una veu feble però ben identificable. Vaig aixecar-me d’un bot i em vaig girar, posant-me de genolls: davant meu hi havia la Nicole, encara pàl·lida i atordida, però desperta, asseguda, amb els enormes ulls verds que em guaitaven amb una expressió al·lucinada, mig de por mig d’incredulitat, com d’una morta que inesperadament torna al món dels vius. El meu primer impuls va ser llançar-me damunt seu, abraçar-la i besar-la, però em vaig reprimir per no espantar-la. Només li vaig agafar la mà i li vaig adreçar una mirada afectuosa.

—On som? —va preguntar.

—Al peu de l’Irhil M’Gun. Allà hi ha el marabut i en aquella espluga hi viu Khaled.

—Khaled? Qui és Khaled?

—No ho saps? Tu volies venir a veure’l perquè et guarís.

—Perquè em guarís? De què?

Li vaig contar breument el que havia passat els darrers dies, des que l’havien ferida, i a penes donava crèdit a les meves paraules. Per demostrar-li que era veritat, li vaig proposar comprovar com estava la ferida. Es va llevar el jersei i es va aixecar la samarreta: sota el pit, a les costelles de la banda dreta, no hi havia cap rastre de coàguls ni de sang, ni cap coloració especial de la pell, no hi havia ni tan sols cap cicatriu. Ho vaig repassar uns quants cops: era com si haguéssim girat cua en el temps, com si no s’hi hagués clavat mai un punyal. Era tan sorprenent que em vaig pessigar i tot, per assegurar-me que no era un somni. A més, no tenia febre, i la llarga malaltia només semblava haver deixat com a rastre una estranya blancor, blancor més que pal·lidesa, a la seva cara i a les seves mans.

Nicole es va aixecar amb dificultats i va fer unes passes com de nena que aprèn a caminar, però de seguida restà dreta i riallera. Li vaig agafar la mà i la vaig dur a passejar. Vam travessar el campament i vam trescar pel vessant de ponent fins a arribar a la franja on hi tocava el sol. Vam jeure en silenci, sentint a la cara la carícia tèbia del sol i contemplant els dibuixos i els colors que es congriaven i es bellugaven rere les parpelles aclucades. Després vam obrir els ulls i vam mirar una estona els núvols allargassats i esqueixats que suraven immòbils al cel. Nicole va recuperar a poc a poc la memòria de les darreres setmanes i em preguntà:

—Ha estat Khaled qui m’ha guarit?

—No ho sé. Potser sí. Però va anunciar que avui estaries bé.

—Aleshores, per què dius que no ho saps?

—Perquè segons ell tu volies morir-te —vaig replicar— i diu que no està bé contradir la voluntat de la gent.

Nicole restà pensarosa uns instants i va declarar:

—És veritat, em volia morir. Però ara… Ara és com si m’hagués despertat en acabat d’un llarg son, relaxada i neta, amb esperit i ganes. Avui, tot això em sembla diferent. Recordes quan viatjàvem cap a Ar-Rachidia? Aquestes muntanyes nevades m’atreien d’una manera tèrbola i poruga, com si aquí hi hagués el final d’alguna cosa. Ara, en canvi, noto que aquí hi ha un principi.

—El principi, de què?

—El principi de tot. O creus que hi ha alguna cosa que valgui fora d’aquí?

—No, perquè tu hi ets.

La Nicole va somriure davant l’amoreta, però no féu cap comentari ni cap gest de reciprocitat. Els seus dits, llargs i lluents de blancor, es recolzaven a la seva falda, immòbils, i els seus ulls albiraven l’horitzó, on el sol s’alliberava de les darreres filagarses de boirina. Començava a notar que, en la ruptura total amb el passat que implicava el seu renaixement, jo no era una excepció. Vaig insistir en contar-li amb tot detall l’aventura dels darrers dies: la lluita amb els berbers, el duel amb Ahmed, la cursa desesperada per la neu i l’arribada al campament i al marabut a través del congost. Maldava per demostrar-li que havia arriscat la vida per ella, que si era allà i estava guarida era gràcies al meu amor i a la meva determinació. Però Nicole no donava cap importància als meus esforços i només s’interessava per les explicacions que jo li feia quan sentia el nom de Khaled, i aleshores me’n demanava detalls.

—Quan podré veure’l? —va preguntar.

—Durant el matí, quan surti de l’espluga.

—Baixem al campament. Així, quan aparegui, podré visitar-lo de seguida.

Els berbers es mobilitzaven després de la nit, encenien els focs, preparaven te i escalfaven pa per esmorzar. Ens vam instal·lar sota una lona per esperar. Ahmed va venir al cap d’una hora i es mirà Nicole amb expressió incrèdula. Li va fer unes quantes preguntes sobre el seu estat, li va prendre el pols i li va tocar el front. A la fi, m’etzibà:

—Veig que Khaled i tu sou bons aliats.

—No tens cap comentari més agradable per fer? Nicole em va retenir agafant-me el braç.

—Prou, Llorenç! Deixa’l! —exclamà Nicole i, tot d’una, es quedà com paralitzada i afegí—: Mireu. És ell! És ell!

Va córrer cap a l’espluga, on Khaled acabava d’aparèixer. Duia la mateixa túnica marró que el dia abans, però estava més pàl·lid. La seva pell tenia la mateixa blancor lluminosa que la de Nicole, i vaig pensar amb gelosia que era com si tota la nit haguessin estat abraçats i ella s’hagués guarit gràcies a la blancor que, insensiblement, ell havia tramés al seu pit inert. Anava descalç i duia a la mà esquerra un ud, del qual va treure algun acord. Immediatament els pelegrins van caure de genolls i només Nicole va quedar palplantada davant seu, fins que Saïd se li va acostar i la va empènyer amb brutalitat:

—A terra, gossa!

Anava a revoltar-me contra ell quan vaig veure la cara de Nicole, de genolls i mirant Khaled, i no mostrava cap senyal de furor ni de rancúnia per l’empenta ni l’insult, sinó tan sols beatitud i pau. Em vaig agenollar al meu torn i vaig decidir esperar. Khaled va pronunciar unes paraules en berber i tots es van aixecar. Vaig seure vora Nicole, que em va dir:

—Ara cantarà. I no has escoltat mai una música com la seva.

Khaled va començar a tocar i de seguida va entonar les primeres estrofes d’una cançó de Bubakr Anshshad, un vell cantor de rwayes, els cants dels berbers del sud. Tenia la veu neutra i aparentment inexpressiva, com el dia abans quan havia fet el sermó a la multitud. També a la música fugia de qualsevol efecte fàcil; cercava la profunditat i l’emoció en una senzillesa aparent que, a mesura que avançaven les notes i els versos, es manifestava plena de complexitats i matisacions. De fet, es tractava d’una cançó amb una estrofa única que es repetia amb petits canvis de ritme o de to, i de vegades alguna petita variació. Al cap d’una estona d’escoltar-lo, semblava que Khaled era com un voltor donant tombs i tombs al voltant d’una presa, incansable, insistint, esperant que fes un pas en fals i revelés un secret. Tocava atent, concentrat en cadascuna de les frases i les notes, preparat per a la mínima guspira que li revelaria la veritat que buscava. Més tard vaig entendre que aquella atenció tossuda i convulsa era el tret més pregon del seu caràcter, el que el diferenciava de la majoria, el que l’havia dut a aquells cims. Ell escoltava més que els altres, veia més, palpava més, pensava més, i aquella allau de sensacions punyents l’aclaparava però mantenia la seva insòlita vitalitat, alimentava una seguretat immensa. Alhora el feia estar sol, dolorosament conscient de la seva soledat.

A força de repeticions, vaig aprendre’m la cançó i em vaig estremir en descobrir-hi un mot, ddunit, que era el crit salvatge amb què ens havien atacat els berbers la nit de la massacre del Dadès. Ddunit, ddunit!, xisclaven mentre assassinaven d’una sola ganivetada Pierre i llançaven la donzella berber per la timba. I ara, Khaled utilitzava obsessivament aquella paraula en una cançó. Vaig fitar Ahmed i, per la seva expressió desencaixada, vaig saber que ho havia notat. I Nicole? Ella també, sens dubte, però aquell detall no afectava en res la llum blanca que emetia el seu rostre i que es reflectia en la blancor de la neu. Somreia extasiada, seguia el ritme i semblava repetir en veu baixa unes paraules el significat de les quals encara desconeixia, però que tenien una sonoritat mística i fosca:

Més tard, Ahmed em va traduir aquesta cançó estranya, que era una de les preferides de Khaled. Ddunit volia dir literalment «a sota», i l’estrofa jugava amb un sentit equívoc: podia aplicar-se tant al món en general com a les tombes subterrànies. El contingut era tan tètric i punyent com la música:

Khaled va repetir l’estrofa almenys una trentena de vegades i vaig suposar que abans ja ho havia fet molts cops, però ningú no demostrà indiferència ni ensopiment. Els pelegrins escoltaven aquells mots com un viatger assedegat que s’aboca a una font: seria inútil dir-los que l’aigua és insípida i massa infla la panxa. Suposo que allò era una mena de meditació, que a força de repetir-los intentaven penetrar en el sentit més profund d’aquells mots, com els dervixos giròvags turcs pretenen arribar a l’èxtasi a base de donar voltes i voltes sobre ells mateixos. La cançó va acabar sense transició, tan bruscament com havia començat, i Khaled va seure, va deixar Yud a terra i va obrir els braços, com si convidés tothom a la seva presència. Immediatament es formà una cua per rebre’n la benedicció, i Nicole i jo ens hi vam afegir disciplinadament. Com el dia abans, Khaled no ens prestà especial atenció quan ens arribà el torn. Nicole va exclamar:

—Estic guarida. Gràcies, walli.

—No m’ho has d’agrair a mi —va replicar Khaled—. Però estava a punt de morir —vaig afegir. Khaled va aixecar el cap al cel i parlà:

—Per què us sorpreneu tant? De vegades, els europeus feu riure. Aneu pel món predicant que sou humanistes, que voleu la dignitat i la llibertat per a tothom, que l’home té un gran valor. Però ve una malaltia qualsevol i us espanteu. El veritable humanisme és un altre, es planteja preguntes com aquesta: què són unes quantes bactèries microscòpiques davant del poder de l’home? És que la ment no és prou poderosa per dominar el cos al seu antull?

—Potser és que no coneixem la nostra ment —va intervenir Nicole.

—Segur que no. Ho coneixeu tot, menys vosaltres mateixos.

Khaled havia parlat tota l’estona mirant un punt indefinit de l’horitzó, però en aquest punt els seus ulls es clavaren en Nicole, que va aguantar la respiració i quedà com trasbalsada. En aquella mirada hi havia quelcom de físic, era com si Khaled pogués palpar-la i estudiar-la a distància i ella se n’adonés i s’hi lliurés amb deler.

—Em vull conèixer, walli —va dir Nicole—. Vull saber per què he volgut morir.

—Vine a veure’m. Aquesta nit.

Khaled féu un gest impacient perquè deixéssim pas a la resta de la cua i ens vam allunyar de l’espluga en silenci. Nicole estava exultant, i jo cada cop més amoïnat, perquè Khaled havia esdevingut per a ella una monomania. Vam menjar una mica de harira i li vaig proposar de fer un passeig per gaudir d’una mica d’intimitat. Vam travessar el congost d’entrada al circ i vam recórrer un parell de quilòmetres. Al cel hi havia núvols alts i la lluïssor del sol en la neu era suportable. Vam seure rere unes roques, li vaig agafar la mà i vaig intentar besar-la. Ella em va rebutjar, amb suavitat però amb fermesa. Vaig mirar-li el rostre: el seu esguard era lluny, a l’horitzó retallat de les muntanyes, i hi havia en ella alguna cosa hieràtica i opaca, com una estàtua grega amb els ulls llisos, sense iris. El meu segon intent, més feble, també fou rebutjat. Vaig fitar-la amb intensitat, però ella no em va tornar la mirada, ni tan sols parpellejà. Vaig dir-li, amb un sospir:

—Què et passa? Per què et distancies?

Nicole va fer un gest sense significat i intentà esbossar una rialla, sense èxit. Suposo que devia estar tan confosa com jo mateix i devia resultar-li gairebé igual de difícil expressar el que sentia.

—No ho sé —va dir—. Estic diferent. Només sé que estic diferent. I per això a tu et veig d’una altra manera.

—Pitjor?

—No, diferent. Aquí hi ha una altra llum, penso d’una altra manera, tinc unes altres referències.

—Ja ho entenc. Khaled. Ell és la referència ara.

—No pots negar que és una persona extraordinària. No ets un imbècil com Ahmed. Tu ho saps.

—Ho sé. Però, em serveix de consol?

Nicole va aconseguir somriure i em va agafar la mà entre els seus dits blancs i freds com estalactites de gel. Va contenir la respiració.

—Ja no t’estimo, Llorenç —va dir, a poc a poc.

Jo vaig callar uns instants eterns. Ella va afegir, com per compensar:

—Abans, sí.

—Abans, de què?

Però Nicole no va contestar. Restà callada, mirant el cel amb els seus ulls verds i transparents, rere els quals la seva ment era opaca. Amb l’amor, arribem a pensar que podem entrar en l’altre, fondre’ns-hi. Però s’havia esdevingut el desamor, i amb ell m’aclaparava l’enigma d’un cos inaccessible, d’una ment encara més impenetrable.

La tarda vaig passar-la sol i pensarós, quiet però pres d’una inquietud invencible. No entenia la causa del meu neguit perquè no volia veure-la. No acceptava el que havia quedat clar des del moment que Khaled havia amanyagat el pit d’una Nicole encara inconscient: que havíem esdevingut rivals. I no ho acceptava perquè ja entenia que no era capaç de competir amb Khaled. En primer lloc, perquè el notava en un món diferent del meu, no sé si molt per sota o molt per damunt: era un univers mental suggeridor, de vegades apassionant, però essencialment incomprensible. Per lluitar contra Khaled les meves armes haurien estat tan inútils com per fer-ho contra un fantasma: els meus cops el traspassarien com si fos un ectoplasma i sempre podria escapolir-se a través de les parets. El segon motiu pel qual rebutjava la rivalitat era alhora complementari i contradictori amb el primer. Malgrat tot, intuïa que entre ell i jo hi havia una certa homogeneïtat, a un nivell molt subtil, quasi imperceptible, com la vaga traça que deixa un somni en esborrar-se en la vigília o la d’un gra de sorra que dóna una vibració mínima a la immobilitat d’un estany. Tenia la mateixa sensació que quan et topes algú al passadís del metro i penses: «Aquesta cara m’és coneguda. Podria ser el meu germà. No tinc cap germà però, i si el meu pare o la meva mare haguessin tingut una aventura secreta? La història i la literatura són plenes de germans, germanes, pares, fills i oncles i avis que s’ignoren i es troben. I aleshores, tot d’una, entenen qui són, es lliuren al seu destí». Sé que el parentiu és impossible en el sentit literal, però em costa descriure la meva estranya relació amb Khaled sense recórrer a aquesta imatge.

Nicole va assistir a la predicació del vespre, va rebre la benedicció de Khaled i immediatament, sense tombar-se per dir-me adéu, seguí Saïd dins l’espluga. Es va endinsar en la negror, es féu més i més petit i es va fondre sense deixar cap rastre, com si no hagués existit mai, com una pedra que s’enfonsa lentament en una tolia d’aigües tèrboles. I vaig pensar: «Més que baixar al fons de la muntanya, es com si caigués i caigués fins al centre de la terra». Estava a penes a uns quants metres de mi, però era com si habités un indret remot. Capcot, vaig tornar cap a la tenda on havia dormit la nit abans i em vaig estirar davant del foc.

No sé quantes hores vaig passar mirant les flames, insomne, immòbil, amb el cos embalbit i la ment atònita, com un boig o un nadó. No pensava res, no volia res, no recordava res. La meva consciència era tota espera i no hi havia espai ni temps per a cap altre sentiment, per a cap altra ocupació. Tenia els cinc sentits absorbits en l’espera: vigilava la boca negra de l’espluga, atent a qualsevol llum o a qualsevol moviment. Esperava la remor de les seves passes, la flaire del seu cos jove. La resta no existia: ni la vall, ni la neu, ni Ahmed, ni els pelegrins, ni el ramat de xais, ni el firmament net, sense lluna, clivellat d’estels, on els núvols es retallaven amb tanta precisió com si fos de dia. No, tot allò havia esdevingut el decorat buit d’una representació per la qual ja no servava cap interès. L’obra veritable, potser tragèdia o simple drama, es representava en un indret inaccessible, perquè no era un indret físic. No era l’habitació closa i tèbia al fons de la cova el que m’interessava, sinó els pensaments de Nicole i, ja inextricablement lligats als seus, els de Khaled, que s’unirien fins confondre’s com l’om i l’heura que l’abraça. Però jo n’havia estat foragitat, com Adam del Paradís, i no valia cap queixa ni cap invocació per rescabalar-me’n. Tota la persistència fou inútil: Nicole va ignorar la meva espera i no va comparèixer en tota la nit. Vaig caure mort de son abans de l’alba, esgotat per la concentració i el fracàs.

L’endemà em vaig despertar amb el sol ja alt. Nicole escalfava el te i, en veure’m els ulls oberts, va esbossar una mitja rialla, tímida i picardiosa, com la d’una nena. Es va acostar amb un got de te i me’l va oferir. Vaig intentar agafar-lo, però tenia els dits embalbits pel fred i em va caure. Ella me’n va omplir un altre mentre m’incorporava.

—On has estat? —vaig preguntar absurdament.

—Amb Khaled.

—Quan has tornat?

—A l’alba.

—Feia fred, a la cova? Has dormit bé?

—No he dormit —va replicar.

—No has dormit? Què has fet, tota la nit?

—Altres coses.

Va pronunciar aquests mots amb un to neutre que em va semblar revelador. Per una part, la seva vaguetat confirmava la idea que s’havia allunyat de mi i no es molestava a donar detalls. Per una altra, era la vaguetat de qui té alguna cosa per amagar, que m’afectava com a home i que em despertava una gelosia roent. Però aquestes revelacions no provocaren cap resposta violenta ni indagatòria. Al contrari, m’enfonsaren en l’absoluta indiferència de qui se sap derrotat sense remei i es ret sense presentar batalla. Em vaig ajeure, vaig mirar el cel net i diàfan i vaig recordar un verset de l’Alcorà: «El sostre que Al·là ha donat al món està il·luminat amb llums diferents». Aquella llum viva i blava havia estat bella el dia abans, transformada pel meu enamorament; però tot d’una m’apareixia tèrbola i indiferent com la mateixa Nicole. Sense el seu amor, el món havia esdevingut un indret inhòspit, sense cap escalfor ni cap refugi, i ni tan sols concebia la possibilitat de tornar un dia a casa.

Al migdia vaig reunir forces per aixecar-me i intentar parlar amb ella. No vam aconseguir apropar-nos ni una mica, perquè a penes hi havia diàleg. Nicole xerrava o, més ben dit, reproduïa algunes de les coses que li contava Khaled i que li semblaven claus per entendre’s ella mateixa o el món. Comptat i debatut, no érem ella i jo qui conversàvem, sinó amb Khaled, que s’interposava sempre. Rere els mots de Nicole hi havia sempre el walli, i també rere la seva mirada blanca i llunyana i rere els seus gestos lents de mans blanques. Recordo amb detall un dels pocs moments que vam conversar de debò i la seva conclusió brusca.

—La violència és un dels temes que prefereix —em contava Nicole—. Diu que l’hem convertida en un fetitxe de tants, en una mena monstre del qual cal fugir. Per controlar-la, s’ha intentat classificar la violència, aïllar-la de la vida normal i posar-la en un gueto maleït. Ens volen fer creure que la violència només és física: és un cop de puny, una ganivetada, un tret, una guerra, un assassinat… Però la violència no es deixa tancar, perquè és pertot, encara que refusem posar-li aquesta etiqueta. Per exemple, hi ha res més violent que una entrevista per buscar feina? Que una negociació per a un crèdit entre un client i un banc rapaç? Que les pressions polítiques en un parlament per aprovar una llei? —Nicole es va aturar i va afegir—: La meva vida ha estat fins ara absolutament violenta, d’una violència sense sang, dura i íntima. Ara sé d’on procedia el neguit imparable sota una pau aparent.

Entenia alguna cosa de certa en tot allò, però em vaig posar en el paper de l’advocat del diable i vaig replicar agressivament:

—Tot això són paraules boniques. Però pensa en la veritable violència. En les massacres. En els sacrificis humans. No són jocs de conceptes ni buscar el sentit amagat d’un mot. Hi ha morts reals, amb cara i ulls i família, cada dia. També et sembla correcte?

—Tothom té el dret a la violència —va replicar la Nicole, impertorbable—. Fins i tot tu, si estàs engelosit…

Em va astorar la seva clarividència i em va avergonyir que detectés unes motivacions que creia ben soterrades.

—Engelosit?

—De Khaled. Ho estàs, oi? Creus que ell m’ha conquerit, que m’ha posseït.

Vaig assentir en silenci. Ella va prosseguir:

—Doncs fes alguna cosa. No dius que m’estimes? Vés i baralla-t’hi. Engega-li un tret o enfonsa-li un ganivet al pit. No és això el que desitges?

—Potser sí. Però no crec que fer-ho solucioni el problema.

—N’estàs segur? Has pensat que potser el problema és que has de matar algú per demostrar que estimes?

—Prou! Aquest home se t’ha begut l’enteniment. Parles de matar gent com de matar mosques!

Em vaig aixecar, roig de còlera. Nicole, mentrestant, romania asseguda amb un mig somrís als llavis, molt semblant al que brandava Khaled quan jugava amb els conceptes i les paraules, quan esgrunava paradoxes i mesurava l’efecte que tenien sobre meu, si me les prenia seriosament. Nicole, sempre tan recta i unívoca, havia après en poques hores el que abans ignorava: la ironia i l’ambigüitat. Tot d’una, vaig sentir-me una joguina a les seves mans. Em diria tal o qual cosa, em parlaria de morts, de gelosia i d’amor només per fer-me caure en contradicció, per provocar reaccions forassenyades que després em farien sentir un imbècil. Però, amb ella, no volia seguir en aquest joc. Vaig respirar fondo i vaig articular:

—Totes les idees de Khaled són boniques, enlluernadores. Però són teoria. Mentre parles de morts teòrics, de gent que no coneixes, no hi ha problema. Segur que pots justificar en belles paraules moltes morts però, et va agradar que empalessin Kurt i Dorothy?

—Fou una resposta lògica. La violència genera violència.

—I la pobra noia que van estimbar? També la van matar com a resposta?

—No. Era un sacrifici.

Nicole va pronunciar aquests mots en veu neutra, sense immutar-se. Vaig atacar:

—I acceptes un sacrifici gratuït, oi? Però, i si Khaled volgués fer el mateix amb tu? Hi estaries d’acord, en ser la víctima?

—Ell m’ha donat la vida —va afirmar—. No és legítim, doncs, que me la prengui quan vulgui?

L’absoluta calma amb què pronuncià aquests mots em va deixar gelat. No tenia cap matís d’ironia a la veu. Tot d’una, havia sorgit el seu jo més íntim i havia comunicat una determinació fonda, i suposo que fins aleshores gairebé inconscient, perquè després de dir-ho se li va dibuixar al rostre una rialla forçada i intentà prosseguir la conversa en termes innocents. Però ja no fou el mateix, malgrat que jo vaig xerrar per tal d’ajudar-la a superar la crisi.

Al capvespre, mentre fèiem cua per rebre la benedicció de Khaled, li vaig preguntar:

—Aquesta nit, hi tornes?

—Sí.

No vaig dir res més i ella no em va donar cap explicació. Khaled no em féu cap posat especial i es va emportar el que més m’estimava al món amb una displicència ofensiva. Vaig tornar capcot cap a la tenda. Ahmed estava assegut a la gatzoneta, escalfant-se les mans al foc.

—I la Nicole?

—Se n’ha anat amb Khaled.

—Tranquil, home —va somriure—. És massa vell.

—Què vols dir?

—Segur que ja no trempa.

Vaig reprimir les ganes d’etzibar-li un cop de puny i em vaig estirar sota una lona, a esperar. Però aquesta nit sabia que l’espera seria inútil, que vetllaria en va mentre ella s’oferia a Khaled. L’observació d’Ahmed, que havia acollit amb còlera i menyspreu, em va quedar gravada a la ment, com a magre consol en una situació paorosa. La impotència hipotètica de Khaled era l’única fita per la qual mantenir una superioritat i, per tant, una competència en peu d’igualtat. Em vaig recrear en aquesta idea uns quants minuts, però tot seguit vaig comprovar que era pitjor, perquè atreia imatges ben explícites: la Nicole, nua damunt seu, oferint-li els pits, fregant amb el seu pubis el sexe de Khaled, i després Khaled tombant-la damunt la màrfega, estirant-se damunt del seu cos obert, estripant-li el sexe amb violència… En va em deia a mi mateix: «No pot ser. És massa vell. Ja no li queda cap vigor ni cap vida, només viu de matar innocents, de sermons buits, de rituals de l’infern». La representació de Khaled penetrant Nicole se m’havia marcat a la imaginació com amb un ferro roent, i jo no hi havia manera de foragitar-la. Vaig aixecar-me, tens com si hagués rebut una descàrrega elèctrica. Sí, hi havia una manera. Comprovar-ho.

Era nit tancada i Ahmed dormisquejava vora el foc. A penes se sentia res al campament dels pelegrins. A l’entrada de l’espluga no hi havia ningú de guàrdia, però temia que Saïd m’abordés per sorpresa. Vaig amagar la pistola sota els pantalons i em vaig estrènyer el cinturó perquè quedés ben subjectada. El tacte fred del metall contra el membre em va deixondir i vaig travessar l’esplanada davant l’espluga amb determinació, sense mirar enlloc, i quan vaig ingressar en la negror no vaig mirar enrere. El cor em bategava amb violència, però em sentia tranquil, amb la mena de seguretat mig delirant que dóna l’ebrietat. No se’m va acudir que Saïd pogués muntar guàrdia a dins i vaig avançar a les palpentes pels passadissos que menaven al cau de Khaled. Em vaig arrossegar rabent per l’indret on la cova esdevenia un embut, ensangonant-me les ungles als rocs i clavant-me les estalactites a l’esquena. El tub es feia cada cop més estret, però estava tan atabalat que vaig trigar un quart a aturar-me, panteixant. La foscor era absoluta. Em vaig sentir un punt minúscul perdut enmig de la mola negra de la muntanya, i no tenia cap referència, cap pista, cap llum que em guiés. La vegada que hi havia entrat rere Saïd m’havia semblat fàcil, però ara havia errat en algun trencall invisible i l’única alternativa era tornar enrere. El passadís era tan estret que no em permetia fer mitja volta i vaig recular penosament, obrint-me pas amb les plantes dels peus. Mitja hora més tard, no solament el passadís no s’havia eixamplat, sinó que s’estrenyia, i vaig témer haver errat altre cop i haver enfilat per un altre camí diferent. L’angoixa em cremava els pulmons i vaig cridar i renegar de Khaled i de la serp fins eixordar-me i convèncer-me que no em sentia ningú. Vaig colpejar la paret de la dreta i tot d’una s’esfondrà, la cova tremolà i, abans d’arriscar-me a quedar esclafat, em vaig llançar per una mena de pou, vaig caure cinc metres, vaig rodolar i vaig perdre els sentits enmig d’una tolia pútrida.

No sé quanta estona vaig romandre inconscient. Em van despertar els acords d’una música remota, el so d’un ud i una veu vagament càlida, melòdica i familiar. Enmig de la negror, la veu semblava la respiració intensa i compassada de la mateixa muntanya, però jo la reconeixia sortint d’una boca blanca, la de Khaled. A mesura que s’esgranaven les estrofes, la veu m’arribava més clara i desxifrava una a una les estrofes de la cançó d’amor de Har Dyal, de Les mil i una nits:

Vaig distingir una claror roja i remota i vaig avançar a les palpentes fins a l’habitacle de Khaled. Estava il·luminat només per una llàntia d’oli gairebé exhausta i vaig trigar uns quants minuts a copsar tota l’escena. Khaled seia a la seva màrfega tocant Yud i cantant, amb expressió serena i els ulls esbatanats, mirant Nicole que, tota nua, estava dreta davant seu, quieta com una estàtua, amb els braços rere els cabells, els pits vinclats endavant, les cames lleument obertes i els genolls doblegats. Era com si Nicole hagués quedat paralitzada enmig d’una posa eròtica, com si la música de Khaled s’hagués interposat com un mur de cristall quan ella estava a punt de llançar-se-li a sobre i oferir-li tots els seus secrets. Només veia l’esquena de Nicole, però m’imaginava el seu rostre: els ulls clucs, les galtes vermelles i la mitja rialla als llavis, escoltant de boca del seu estimat la trista història de l’home enamorat que ha perdut la seva enamorada perquè l’han segrestada.

Sentia un cop i un altre les estrofes de la història de Har Dyal i m’hi sentia plenament identificat. Jo estava enamorat de Nicole, les cames se m’afluixaven en la seva presència, però un dia me la prenien, i aleshores sortia a cercar-la i pregava i cantava:

Khaled repetia obsessivament aquest darrer verset. Tenia els ulls fixos, clavats en el cos nu i ofert de la Nicole, però alhora voltats d’una boirina que els tornava remots, i era com si aquells ulls àvids no veiessin res sinó l’interior del propi Khaled, un record, una imatge profundament gravada del passat. Tot d’una vaig comprendre que aquella cançó de plors i lamentacions no era només la meva història, sinó la seva, no amb Nicole, sinó amb una altra dona que devia conèixer de jove a França i que havia perdut. La profunda tristor dels seus ulls no em deixava cap dubte. Era com si pogués llegir-hi la narració d’un amor frustrat, que ara revivia en presència de Nicole però que, en realitat, no tenia res a veure amb ella. Qui era ella? Qui i com li havia arrabassada? Per què no havia pogut recuperar-la mai? Cada cop que Khaled repetia Torna al meu costat, amor, o em moriré!, semblava morir-se una mica, semblava reviure com havia mort, de mica en mica, durant quaranta o cinquanta anys, aquell amor esdevingut absència.

Khaled va acabar la cançó bruscament, sense transició, i va deixar Yud sobre una catifa. Nicole va cobrar vida de sobte, com un fotograma d’una pel·lícula que es descongela i es belluga. Va abaixar els braços a l’altura dels malucs i va caminar amb la testa rígida i immòbil, i vaig imaginar que tenia els ulls tan clavats en ell que ni pestanyejava. A dos passos d’ell va caure de genolls, va amagar la cara a terra i continuà avançant així, agenollada, fins tocar-li els peus. Khaled, mentrestant, ni tan sols la mirava, seguia amb els ulls buits i fits en l’indret del seu passat on romania la dona que estimava. Nicole li va besar els peus, les cames i les cuixes, li va descordar les calces i es va empassar el membre. Malgrat els auguris d’Ahmed, era trempat, botit i vermell, i vaig notar que el meu membre també s’inflava i fregava el metall fred de la pistola.

El cap de la Nicole es bellugava endavant i enrere amb un moviment rítmic, el cor em bategà amb força, de ràbia i d’impotència. Vaig brandar la pistola, vaig preparar-la i vaig apuntar. El punt de mira era al clatell. Bastava prémer el gallet i la bala destrossaria d’un sol cop la vida de Nicole i l’odiós membre de Khaled. D’un sol cop. Amb una sola bala.

Però Khaled la va empènyer i ella va caure d’esquena. Tots dos esclafiren una rialla i ell féu un gest breu i imperiós. La Nicole es va tombar i quedà bocaterrosa, amb les cames obertes i la cara enfonsada a terra. Khaled va baixar de la màrfega, es va agenollar davant del cul de Nicole i li separà més les cuixes. Khaled la va penetrar en silenci i Nicole només va emetre un sanglot breu, mig gemec mig sospir, i restà immòbil la resta del coit, com si estigués adormida, com si allò a penes fos un somni i Khaled fos el mino-taure que esperava i temia.

Em vaig quedar tan parat que no vaig tenir esma per disparar. No fou penediment, sinó simple desconcert. Jo havia cregut ingènuament que era el destí de la Nicole perquè havíem representat aquella mateixa escena dues setmanes enrere. Però ben mirat, potser havia estat només això, una representació feta conscientment perquè ella m’acabava de contar el seu somni. Khaled, en canvi, li feia l’amor així de manera espontània, és a dir, que era a ell a qui esperava i jo no havia estat sinó un obstacle o, com a màxim, un entreteniment. Vaig sortir afuat de la cova i en arribar a fora panteixava i tenia la roba estripada i coberta de sang, i em vaig preguntar: «Si Khaled és el minotaure del somni, ella el desitja i alhora li té por. I la por, quin sentit té? És només la por (i el desig) del sexe, o la por (i el desig) d’una altra cosa?».