CARTA AL PARE

Molt estimat pare:

No fa gaire vares preguntar-me per què dic que em fas por. Com de costum no vaig saber què contestar-te; d’una banda precisament perquè em fas por i de l’altra perquè en l’explicació d’aquesta por hi entren tants factors que no podria, de paraula, raonar-la amb una coherència passable. Fins i tot aquesta carta amb què ara em proposo de contestar la teva pregunta serà molt incompleta, perquè ara que t’escric també m’entrebanca la por amb totes les seves conseqüències i perquè les dimensions de la matèria excedeixen de molt la meva memòria i la meva capacitat de comprensió.

La cosa, a tu, sempre t’ha semblat molt senzilla; si més no per la manera habitual que tens de parlar-ne davant meu i a vegades davant d’altres persones. T’ho planteges aproximadament així: tu has treballat tota la vida durament i ho has sacrificat tot pels teus fills, sobretot per mi; jo, doncs, he viscut a la regalada, he gaudit de llibertat plena per a triar els estudis, no he tingut maldecaps per qüestions de manteniment, més ben dit, no he tingut preocupacions de cap mena. En bescanvi, no has exigit cap agraïment —el coneixes, «l’agraïment dels fills»—, sí, però, algun acostament, alguna manifestació de simpatia; en lloc d’això, sempre se t’he esmunyit i m’he refugiat a la meva cambra, en llibres, en amics caps calents, en idees extravagants; mai no t’he parlat sincerament; al temple, no m’asseia al teu costat; al balneari de Franzenbad, no he vingut mai a veure’t; d’esperit de família, tampoc no n’he tingut mai, ni mai no m’ha interessat el negoci o cap dels teus assumptes; la fàbrica, te l’he penjada a l’esquena i després t’he deixat plantat; m’he posat de la banda d’Ottla^[14] i l’he sostinguda en els seus capricis, i mentre que no moc ni un dit per tu (ni una sola vegada no t’he portat una entrada de teatre), pels amics ho faria tot. Si resumies el teu judici, tindríem que el que em retreus no és pas malícia o rebel·lia (llevat potser en el darrer conflicte motivat pels meus intents de matrimoni), sinó fredor, esquerperia, ingratitud. I tot això m’ho retreus com si jo sol tingués la culpa de tot, com si jo hagués pogut endegar-ho tot d’una altra manera, només que hagués decidit girar el volant, mentre que tu, de culpa, no te’n dónes ni la més petita, ni tan sols la d’haver estat massa bo envers mi.

Aquesta visió de les coses que habitualment sostens, la considero encertada en un sol aspecte: jo també crec que ets totalment inculpable del nostre distanciament. El cas és, però, que jo em considero també totalment inculpable. Si et pogués convèncer d’això, si ho admetessis, aleshores seria possible, no dic pas una nova vida —tant tu com jo som massa vells ja—, però sí una certa pau, no pas una treva però sí un assuaujament dels teus retrets inacabables.

És curiós; deus tenir un pressentiment del que et vull dir. No fa pas gaire temps, per exemple, deies: «sempre t’he portat molta voluntat, per bé que exteriorment no hagi estat com d’altres pares, però és precisament perquè jo no sé dissimular com fan d’altres». Bé, escolta’m, pare, mai no he dubtat ni molt ni poc de la teva bondat envers mi, però el teu aclariment em sembla fals. Tu no saps dissimular, no hi ha res a dir: ara, voler concloure, per aquesta única raó, que els altres pares fingeixen, o bé és un pur sofisma que no cal discutir o bé és —i d’això es tracta al meu entendre— una manera velada de confessar que entre nosaltres dos les coses no van bé i que tu n’ets també la causa, per bé que inculpable. Si fos cas que veritablement pensessis això, estaríem d’acord.

Naturalment, no afirmo pas que hagi arribat a ésser el que sóc exclusivament per la teva acció en mi. Seria una exageració (i segons com m’inclino a aquesta exageració). És molt possible que jo, posat que hagués crescut fora de l’abast de la teva influència, tampoc no m’hagués fet l’home que tu hauries volgut. Probablement seria un dèbil, igual que ara, un poruc, un esquerp, un inquiet, ni un Robert Kafka^[15] ni un Karl Hermann^[16]. Segur és, tanmateix, que seria ben diferent i que amb tu ens hauríem entès de primera. Jo hauria estat feliç de tenir-te com a amic, o com a amo, oncle, avi, fins i tot (un xic a contracor, això sí) com a sogre. És justament només com a pare, que no; com a pare eres massa fort per a mi, sobretot perquè els meus germans van morir de petits, les germanes van arribar molt tard i jo, tot sol, havia de parar el primer cop. No, jo era massa feble per a això.

Comparem-nos: jo sóc, per dir-ho amb poques paraules, un Löwy^[17] amb un cert fons kafkià, el qual fons, però, es posa en moviment no pas per efecte de la voluntat kafkiana de viure, de guanyar i de triomfar, sinó per un estímul d’origen löwyà que secretament furga en una altra direcció i que sovint es paralitza. Tu, al contrari, ets un Kafka de cap a peus, en robustesa, salut, gana, humor, facilitat de paraula, autosatisfacció, mundologia, tenacitat, presència d’esperit, coneixement dels homes, certa generositat; al costat de totes aquestes qualitats hi ha, és obvi, defectes i febleses que, pel teu fort temperament i a vegades per la teva irascibilitat, et persegueixen. Si de cas és en la visió general de les coses que no ets ben bé Kafka, en comparació amb els oncles Philipp, Ludwig i Heinrich.^[18] Es curiós: en aquest indret no hi veig tampoc gaire clar. Ells, em sembla, eren més alegres, més juvenils, més francs, més despreocupats, no tan severs com tu. (Et diré de passada que en aquest punt he heretat molt de tu i que he conservat sencera la teva herència, sense disposar, però, de les compensacions de què tu disposaves per contrarestar el desequilibri). D’altra banda, deus haver passat per fases diverses: abans que els fills, especialment jo, et decebessin i t’atabalessin a casa (quan hi havia forasters eres una altra persona), potser eres més alegre, i potser tornes a ésser més alegre ara que els néts i el gendre et donen una mica de l’escalfor que els teus propis fills, posem fins a Valli^[19], no et podien donar. En tot cas érem tan diferents tu i jo, tan perillosament diferents, que si algú hagués volgut preveure i calcular com ens comportaríem més endavant, jo, l’infant de lenta evolució, i tu, l’home fet i acabat, haguera arribat a la conclusió que tu m’esclafaries, que de mi no en restaria ben res. Això no ha succeït; la vida no es deixa calcular. Ara bé, el que ha succeït és encara potser més enutjós. Però t’haig d’insistir una vegada i una altra que no oblidis que jo no veig enlloc, ni llunyana, una culpa de part teva. En mi produïes l’efecte que havies de produir; només que ara hauries de desistir de considerar com una particular malignitat meva el fet que percaci aquesta teva influència en mi.

Jo era un infant temorenc; malgrat això, segur que també era rebec, com ho solen ésser els infants; segur també que la mare m’aviciava, però no crec pas que fos particularment indòcil, no crec pas que un mot amistós, un gest d’encoratjament o un esguard bondadós no haguessin aconseguit de mi tot el que de mi es demanés. Tu, en el fons, ets bo i ets afectuós (el que segueix no contradiu això; parlo de la teva presència externa, de com et presentaves als meus ulls), però no tot infant té prou constància ni prou intrepidesa per a buscar la bondat i buscar-la fins que la troba. Tu, un infant, només el saps tractar tal i com tu mateix has estat fet, amb duresa, amb vehemència i amb iracúndia; i això, per torna, encara et semblava el tracte més apropiat, perquè de mi volies que en sortís un noi robust i coratjós.

Avui, naturalment, no podria descriure amb immediatesa els teus mitjans educatius dels primers anys, però sí que els puc reconstruir força fidelment servint-me de records més tardans i de l’educació que has donat a Felix^[20]. És important de remarcar que en aquell temps eres més jove i, per tant, més dispost, més brusc, més autèntic, més despreocupat que no ara; a més a més, ocupat com estaves en el negoci, a penes si et deixaves veure una vegada al dia i produïes, en conseqüència, una impressió molt més fonda, una impressió que no s’afeblí ni amb el temps ni amb l’habitud.

Hi ha un fet d’aquests primers anys que tinc encara fresc a la memòria. Tu potser també te’n recordes. Una nit, ploriquejant, no parava de demanar-vos aigua; segur que no era per set, sinó que probablement era, d’una banda, per importunar, i de l’altra, per distreure’m. Després d’alguns renys severs però inútils, vas treure’m del llit amb una revolada, vas portar-me a la galeria^[21] i vas deixar-m’hi una estona, sol, en pijama, la porta tancada. No vull pas dir que això estigui mal fet; potser era l’única manera de recuperar el silenci i la quietud de la nit; retraient aquest fet, vull solament caracteritzar el teu sistema educatiu i els efectes que en mi produïa. Per la meva constitució, era del tot incapaç de lligar aquelles dues coses: el fet ben natural de demanar importunament aigua, i l’altre, extraordinàriament espantós, de tancar-me a fora. Anys després em turmentaven encara les imatges horribles d’un home gegantí, el meu pare, la darrera instància, que s’atansava i gairebé sense motiu em treia del llit a la galeria, a la fosca; jo, doncs, no significava absolutament res per a ell.

Això fou només un petit indici; però aquest sentiment de nul·litat que sovint em domina (un sentiment, tanmateix, noble i fecund en un altre aspecte), prové de la teva reiterada influència en mi. M’hauria calgut una mica d’encoratjament, d’amistat. Calia deixar obert el meu camí; en lloc d’això, me’l barraves amb la bona intenció, és clar, de fer-me’n seguir un altre. Però jo no era fet per a un altre. Tu m’encoratjaves, per exemple, si saludava o marcava bé el pas com un soldat, però jo no era un futur militar; m’encoratjaves si menjava amb gana i si bevia cervesa, o si taral·lejava cançons que no entenia o imitava les teves maneres preferides de dir, però res de tot això no pertanyia al meu futur. I és revelador que fins i tot avui pròpiament m’encoratges només quan et sents compromès en les meves coses, només quan es tracta del teu amor propi, que o bé fereixo (per exemple amb els projectes de matrimoni) o bé és ferit en mi (per exemple quan Pepa^[22] m’insulta). Aleshores m’animes, em recordes el que valc, al·ludeixes als bons partits a què podria aspirar i condemnes totalment Pepa. I amb tot, prescindint del fet que a la meva edat ja no sóc gaire sensible a l’encoratjament, com no m’ajudaria encara, si només l’apliquessis en aquells punts en què no es tracta de mi en primer terme!

Abans, era abans que tenia necessitat d’encoratjament. La teva simple corpulència m’oprimia. Recordo, a aquest respecte, quan als banys ens despullàvem junts a la cabina. Jo magre, dèbil, esquifit; tu alt, valent, espatllut. Dintre la cabina ja em fonia de vergonya, i no sols davant teu sinó davant de l’univers, perquè tu eres per a mi la mesura de totes les coses. Després, quan sortíem i passàvem entre la gent, jo agafat de la teva mà, descalç, tentinejant, tot pell i ossos, tement a l’avançada l’aigua freda i els exercicis de natació que tu amb tota la bona fe del món m’ensenyaves i que jo, per la més gran vergonya, no reeixia a aprendre, llavors hauria volgut morir-me, i en aquell moment afluïen a la meva memòria totes les experiències negatives de tots els aspectes de la meva vida. Sentia un gran plaer els dies, comptats, que et despullaves abans; em quedava a la cabina i diferia la vergonya de sortir durant tota l’estona que trigaves a tornar per treure-me’n. I te n’estava agraït, que fessis semblant de no adonar-te de la meva confusió, com d’altra banda estava cofoi de la bona planta del meu pare. Tant se val, aquelles diferències perduren avui encara.

A tot això cal afegir-hi la teva superioritat espiritual. T’havies enfilat tan amunt gràcies al teu propi esforç, que la confiança en la teva pròpia opinió era il·limitada. De minyó no em fascinava tant com després en l’adolescència. Assegut a la teva cadira de braços, regies el món. El teu parer era sempre just; qualsevol altre era excèntric, boig, absurd^[23]. La teva autoconfiança era tan gran, que no calia pas que fossis conseqüent per a tenir raó. També es donava el cas que en un punt determinat no tinguessis simplement cap opinió; no venia d’aquí, totes les opinions possibles sobre el cas eren falses sense excepció. Malparlaves, per exemple, dels txecs, després dels alemanys, després dels jueus, i no pas en alguns punts sinó en tots, i finalment ningú ni res no s’aguantava fora de tu mateix. En tu vaig veure per primera vegada allò que d’enigmàtic tenen els tirans: la raó, la fonamenten en llur persona, no en llurs raons. Així m’ho semblava, si més no.

En realitat tenies raó amb una freqüència sorprenent; a la conversa era obvi que guanyessis sempre, només que no parlàvem gaire, però també guanyaves a la pràctica. No és cosa que costi gaire d’entendre: tot el que jo pensava estava sota la pressió del teu pes, fins i tot quan pensava en desacord amb tu i sobretot llavors. Totes les meves idees, en aparença independents de tu, estaven marcades d’ençà que naixien pel teu judici desfavorable; portar-les endavant i expressar-les de paraula resultava gairebé impossible. No parlo pas de pensaments elevats sinó d’innocents acudits de minyó. Només calia estar content d’alguna cosa, o simplement engrescat, arribar a casa, parlar-ne i esperar que vingués la teva resposta acompanyada d’un sospir irònic, un capcineig o un picar de dits la taula: «n’hi ha de millors encara», o «no m’amoïnis», o «quina fantasia», o «ja en tiraràs un bon tros a l’olla d’això» o «correm-hi tots!». No se’t podia pas exigir, naturalment, que qualsevol petitesa d’infant t’entusiasmés, ja que tenies feina i preocupacions d’altra mena. No es tracta d’això. Es tracta més aviat d’això altre: que amb el teu natural contradient no podies evitar de desil·lusionar tothora profundament el teu fill; més encara: que aquesta necessitat de contradir augmentava constantment amb l’acumulació de nou material, fins al punt que, si mai opinaves com jo, la reacció que es produïa era la mateixa de sempre, i que a la fi aquelles decepcions d’infant no eren decepcions de la vida quotidiana i normal sinó fonamentals, pel fet que provenien de la teva decisiva persona.

El coratge, la fermesa, la confiança o l’alegria no duraven, no podien durar quan t’hi posaves en contra o quan la teva oposició era previsible; i era previsible en gairebé tot allò que jo emprenia. Tocant a idees i tocant a persones. Bastava que demostrés interès per algú —cosa infreqüent per raó del meu caràcter—, perquè, sense miraments ni consideracions envers els meus sentiments o els meus judicis, t’hi interposessis amb reganys, difamacions o sobreentesos. Persones innocents, indefenses, com per exemple l’actor jueu Löwy,^[24] n’eren víctimes. Sense conèixer-lo, el vas comparar, d’una manera que ja he oblidat, amb alguna bestiola. Quantes vegades, per a gent que m’era estimada, tenies a mà com un ressort automàtic la dita punyent^[25] que esmenta gossos i puces! Avui recordo encara força bé el cas de l’actor perquè vaig anotar-me els teus dicteris amb aquesta observació: «el pare parla així del meu amic (que ni tan sols no coneix) només perquè és el meu amic. Això li ho podré retreure sempre que m’acusi de no haver estat afectuós i agraït d’infant». Mai no he entès la teva manca absoluta de sensibilitat pel que fa al dolor i a la vergonya que podies infligir-me amb aquell parlar; era com si no tinguessis consciència del teu poder. També jo, ho reconec, t’havia ofès sovint de paraula, però sempre me n’adonava; em sabia greu, però no podia dominar-me, no podia retenir el mot, del qual ja em penedia abans d’obrir la boca. Tu, en canvi, les engegaves a desdir, ningú no et feia llàstima, ni quan les deies ni després de dir-les; ningú que se’t posés al davant, fos qui fos, no tenia absolutament cap valor.

Però així fou tota la teva educació. Tens, em penso, un cert talent d’educador; a un home de la teva espècie l’hauries ajudat molt amb l’educació; hauria vist assenyat tot el que li diguessis, no s’hauria encaboriat i hauria tirat endavant en la vida. De petit, tot el que m’insinuaves era manament del cel, no me n’oblidava i me’n servia com del mitjà més important per a jutjar les coses, jutjar-te a tu també, i aquí sí que fallaves totalment. Com que ens trobàvem sobretot a l’hora dels àpats, les teves lliçons eren en gran part lliçons d’urbanitat a taula. Calia menjar el que portaven, no es podia comentar si era bo o dolent —tu, però, sovint manifestaves que el menjar no era bo; parlaves de «menjussa» i d’aquella «bèstia» (la cuinera) que havia deixat fer malbé les viandes. Com que ets de mena ganut i llest a taula i menjaves de pressa, a grans mossecs i sense cremar-te, calia que l’infant es donés aire; menjàvem en silenci, interromput d’advertències com aquestes: «primer menja, després parla», «afanya’t, afanya’t, afanya’t», «mira, fa estona que he acabat, jo». No es podien escurar els ossos, tu sí. No es podia xarrupar, tu sí. La cosa més important era llescar el pa de dret; però que tu ho fessis amb un ganivet untat de salsa no hi feia res. Calia tenir compte de no deixar caure les engrunes, però al dessota teu hi havia més deixalles de menjar que enlloc. A taula calia estar només pel menjar, i tu et netejaves o et tallaves les ungles, feies punta al llapis, et furgaves l’orella amb un escuradents. Entén-me pare, t’ho prego; tot això serien detalls insignificants, però esdevingueren colpidors pel fet que tu, l’home decisiu i normatiu per a mi, no observaves els manaments que m’imposaves. Per això se’m dividí el món en tres parts: a la primera hi vivia jo, l’esclau, sotmès a lleis inventades exclusivament per a mi, lleis que, tampoc no sabia per què, mai no arribaria a observar; després un segon món infinitament lluny del meu, on vivies tu, ocupat a governar, a promulgar lleis i a irritar-te quan eren conculcades; i finalment un món habitat per la resta de la gent, la qual vivia lliure de manaments i d’obediència. Contínuament em sentia avergonyit; o bé complia els teus manaments i això era una vergonya, ja que només eren vigents per a mi, o bé desobeïa, i això també era una vergonya perquè, com podies ésser desobeït?, o bé era incapaç d’observar-los, no tenint ni la teva força ni el teu bon apetit ni la teva habilitat; tu, però, me n’exigies el compliment com la cosa més natural del món, i aquesta era indubtablement la vergonya més gran. Així s’anaven obrint pas els sentiments, si encara no les reflexions, a l’interior de l’infant que jo era.

La meva situació d’aquell temps esdevé potser més clara si la comparo amb l’actual de Felix. No és que el tractis d’una manera diferent; apliques en ell fins i tot un mitjà educatiu especialment cruel: a taula, quan segons els teus criteris comet alguna incorrecció, no t’acontentes de dir-li el que em deies a mi «ets un gran porc», sinó que hi afegeixes «un autèntic Hermann» o bé «ets igual que ton pare». La diferència consisteix en el fet que potser —més que «potser» no es pot assegurar— tot això no afecta Felix essencialment, perquè per a ell no passes d’ésser l’avi, una persona molt important, és veritat, però ni de bon tros tan important com eres per a mi. D’altra banda, Felix és més posat, ja ara és relativament més home que jo no era; una veu de tro l’impressiona, però a la llarga no el paralitza; i sobretot passeu relativament poques estones junts; està, doncs, sota d’altres influències, ets per a ell més aviat un personatge curiós del qual pot triar el que vol. Per a mi no eres una curiositat, jo no podia triar, havia de prendre-ho tot.

I sense replicar, ja que per definició ets incapaç de parlar reposadament d’una cosa que no t’interessi o amb la qual no estiguis d’acord en principi; el teu temperament autoritari no t’ho consent. D’uns anys ençà, ho atribueixes al nerviosisme cardíac, però no recordo que mai hagis estat diferent; a tot estirar el nerviosisme cardíac et serveix de pretext per a intensificar la prepotència, ja que l’interlocutor, quan hi pensa, s’ha d’empassar l’última rèplica. En el cas d’Ottla, acostumes a dir: «no es pot parlar amb ella, de seguida s’enfila», però en realitat no és ella qui s’enfila i ataca; tu confons el tema amb la persona; si el tema et molesta, resols immediatament la qüestió sense escoltar la persona; les raons que l’altre addueix després, no poden sinó irritar-te, mai no et convencen. I aleshores les úniques respostes són: «fes el que vulguis, no depens pas de mi, ja ets gran, no t’haig pas de donar consells», amb un to apagat d’irritació i amb una condemna total de l’opinió contrària, cosa que avui no m’atemoreix tant com de petit, només perquè aquell sentiment de culpa que abans m’amarava ha estat substituït en part per la idea de la nostra comuna desemparança.

La impossibilitat de tractar-nos reposadament tenia encara una altra conseqüència ben natural; desaprenia de parlar. No és pas que altrament hagués arribat a ésser molt eloqüent; sí, però, que hauria dominat la llengua amb una fluïdesa normal. Em vares retirar la paraula molt aviat. La teva amenaça «que no et senti contestar!» i la teva mà alçada m’acompanyen tota la vida. Al teu davant —tu eres molt eloqüent tan bon punt es tractava de les teves coses—, m’arribava als llavis una mena de balbuceig, de parlar quequejant; però això i tot era excessiu per a tu i a la fi emmudia; primer potser per consolar-me; després perquè davant teu no podia literalment ni pensar ni confegir un mot. I ja que eres el meu educador pròpiament dit, tot això repercutia arreu en la meva vida. Comets un notable error si creus que mai no vaig cedir; «portar la contra» no ha estat el principi de la meva conducta en relació amb tu, cosa que tu et penses i em reprotxes. Al contrari, si no t’hagués obeït tant, segur que estaries molt més content de mi. Les teves mesures pedagògiques eren totes encertades i tocaven totes el blanc; jo no vaig desviar-me’n ni un polze; tal com sóc, sóc (exceptuant, naturalment, les bases i les influències més generals de la vida) el resultat de la teva educació i de la meva docilitat. El fet que aquest resultat el trobis lamentable, sí, que inconscientment refusis de reconèixer-lo com a teu, radica en això: la teva mà i el meu material han estat elements estranys l’un a l’altre. Deies: «que no et senti replicar», i volies fer callar en mi les forces que t’eren contràries i desagradables; però exercies una influència massa forta, i jo dòcilment emmudia del tot, m’encongia i no gosava moure’m fins que no em trobava lluny de tu i que el teu poder, almenys directament, ja no m’aconseguia. Tu, però, restaves impassible i novament tot et semblava rebequeria, mentre que tot era una conseqüència natural de la teva potència i de la meva feblesa.

Els mitjans orals més eficaços del teu sistema educatiu, i que en mi reeixien sempre, eren els següents: reny, amenaça, ironia, somriure maliciós i —sembla estrany— lamentació.

No recordo que em renyessis directament i amb paraules explícites. Tampoc no calia, perquè disposaves d’altres mitjans. Durant les converses familiars, però especialment en el despatx, volava al meu entorn una tal quantitat de reganys adreçats als altres, que en quedava jo mateix eixordat i no hi havia raó per què no els referís també a mi, ja que la gent que reganyaves no era pas pitjor que jo, i tu no n’estaves pas més malcontent que de mi. I aquí tornava a aparèixer la teva innocència i la teva inatacabilitat; renyaves sense fer-ne altre estat, tu que condemnaves i prohibies les paraules renyoses dels altres.

Reforçaves les teves censures amb amenaces, i això sí que m’atenyia directament. Era horrible de sentir-te dir per exemple: «et trinxaré com carn picada»; prou sabia que tot s’acabava aquí (bé que de molt petit no ho sabia), però les teves paraules corresponien gairebé a les imaginacions que em feia del teu poder, i que eres prou valent per fer-ho, n’estava convençut. Una altra cosa espantosa era quan corries entorn de la taula darrere d’un de nosaltres per atrapar-lo; evidentment no volies atrapar-lo, però ho feies veure, i llavors la mare semblava com si el salvés. I l’infant pensava que altra vegada havia conservat la vida per la teva gràcia, com un do immerescut. També són pertinents les amenaces derivades de la desobediència. Quan jo em posava a fer alguna cosa que no t’agradava i m’amenaçaves amb el fracàs, el temor que infonia la teva opinió esdevenia tan gran que el fracàs tard o d’hora arribava fatalment. Vaig perdre la confiança en mi mateix. Vaig tornar-me inconstant i irresolut. Com més gran em feia, més augmentava la meva nul·litat; gradualment vas tenir raó en la majoria d’aspectes. Em guardaria d’afirmar, ho repeteixo, que vaig tornar-me així exclusivament per obra teva; tu no feies sinó accentuar allò que ja hi havia en mi; tanmateix ho accentuaves molt, perquè, comparat amb mi, eres molt més fort que no jo, i a més a més hi aplicaves tota la teva força.

Tenies una fe especial en l’eficàcia de la ironia com a mitjà educatiu; a més a més responia millor a la teva superioritat. Les advertències que donaves tenien generalment aquest to: «No podries fer-ho així o aixà? Seria demanar-te massa? No tens temps, oi?» i d’altres de semblants. Cada pregunta d’aquestes anava acompanyada d’un somriure o d’una expressió de malícia a la cara. Era com si em castiguessis a l’avançada, abans de saber quina falta havia comès. Provocants eren també les correccions amb què ens tractaves en tercera persona, és a dir, com indignes d’adreçar-nos directament un mot maliciós; formalment et dirigies a la mare, però en realitat al·ludies a mi, que seia amb vosaltres. Per exemple: «naturalment, això no es pot exigir del nostre senyor fill». (Aquest joc implicava la contrapart següent: que jo no gosava, i més tard, un cop habituat, ja ni se m’acudia de preguntar-te res directament, si hi havia la mare. Demanar a ella informació sobre les teves coses no era de bon tros tan arriscat: «Com està el pare?»; així m’estalviava sorpreses). També de vegades, tant se val, la pitjor ironia era motiu de satisfacció, a saber, quan concernia els altres. Elli^[26], per exemple, amb la qual vaig estar enemistat durant molts anys. En feia una festa de malícia i de revenja quan et sentia dir, gairebé a cada àpat: «ha d’asseure’s deu metres lluny de la taula, la noia», i des del teu seient, sense ni un punt d’humor o de gràcia, més aviat amb disgust, l’escarnies exagerant la repugnància que et produïa la seva manera de seure. Tantes vegades que es va repetir la història, o d’altres de semblants, i tan poc que vas aconseguir! La raó deu ésser que les despeses d’ira i de disgust no guardaven proporció amb el fet delictuós; no crèiem que una fotesa, com ara seure enretirat de la taula, inflamés la teva ira, sinó que aquesta ja preexistia amb tota la seva magnitud i esperava que una ocasió qualsevol li donés motiu per a desencadenar-se. I com que estàvem convençuts que el motiu sortiria fos com fos, tampoc no ens esforçàvem a esmenar-nos i ens tornàvem mesells sota la pluja d’amenaces; que no ens pegaries, era també cosa gairebé segura. I l’infant havia de passar per sorrut, distret i malcreient, esmunyedís per entre els amagatalls interiors. Així paties tu i així patíem nosaltres. Des del teu punt de mira tenies tota la raó del món quan, amb les dents serrades i mudant la cara, cosa que proporcionava a l’infant les primeres imaginacions de l’infern, solies dir, cremat (com l’altre dia per culpa d’una carta de Constantinoble): «quina púrria!».

Semblava del tot incompatible amb aquesta teva posició davant dels fills, el costum, sí, costum, perquè era molt freqüent, que tenies de queixar-te en públic. Confesso que d’infant (més tard, prou) no me’n sentia absolutament gens i que no entenia com podies esperar compassió de nosaltres. Eres tan grandiós en tots els aspectes! Què podia importar-te la nostra compassió o el nostre ajut? Més natural era que els desdenyessis, com a nosaltres tan sovint. Per això no creia sinceres les teves lamentacions sinó que al dessota hi buscava alguna intenció secreta. Fins molt més tard no vaig comprendre que realment paties a causa dels fills; en aquell temps, però, quan els teus planys, en unes altres circumstàncies, haurien pogut trobar en mi sentiments oberts, infantívols, disponibles i sense prejudicis, m’havien de semblar fatalment meres tàctiques simulatòries de criança i de subjecció; com a tals, no gaire dures certament, però amb repercussions malignes: l’infant s’acostumava a no prendre’s seriosament coses extremament serioses.

També hi havia afortunades excepcions, sobretot quan paties en silenci o quan el teu amor i la teva bondat superaven una situació adversa. Eren clares aquestes ocasions, però per això mateix meravelloses. Quan, per exemple, al pic de l’estiu venia a veure’t al despatx al migdia i et trobava cansat, endormiscat potser, de colzes damunt la taula, o quan arribaves el diumenge a mig matí disposat a estar per nosaltres; o aquell dia que, estant la mare greument malalta, tremolós i amb els ulls negats t’agafaves als prestatges de la llibreria; o quan en la meva darrera malaltia venies a veure’m a la cambra d’Ottla i obries la porta suaument, et quedaves al llindar, em miraves i saludaves discretament amb la mà. En aquells moments m’estremia tot i plorava d’alegria i ploro encara avui que ho escric.

També tens una manera extraordinàriament bonica de somriure, molt poc freqüent, això sí, però reposada, franca, reconfortant, que pot fer totalment feliç la persona que té la sort d’ésser-ne l’objecte. No recordo, ara, si en la meva infància aquest somriure em fou dirigit alguna vegada manifestament; és clar que sí, però. Per què me l’hauries d’haver negat, quan encara et semblava innocent i era la teva gran esperança? D’altra banda aquestes impressions amistoses no devien aconseguir a la llarga altra cosa que acréixer en mi el sentiment de culpa i fer-me el món més incomprensible.

M’atenia, doncs, preferentment a allò que més pesava en tu i més durava. Per tal d’afirmar-me una mica enfront teu, per tal de venjar-me també, vaig començar molt aviat a espiar-te, a inventariar i exagerar petites ridiculeses que observava en la teva conducta. Com, per exemple, et deixaves enlluernar fàcilment per gent que sols en aparença figuraven, i dels quals no et cansaves de contar històries; posem-hi un conseller imperial, o gent d’aquesta categoria (però també em sabia greu que tu, el meu pare, sentissis necessitat d’aquestes confirmacions del teu valer, i les explotessis). O bé observava la teva predilecció per locucions indecoroses, proferides en veu ben alta, que et feien qui-sap-la gràcia, com si es tractessin d’un gran acudit, mentre que en realitat no passaven d’ésser inconveniències de mal gust (alhora, evidentment, eren una manifestació més, vergonyosa, de la teva vitalitat). D’observacions d’aquestes, n’havia recollides naturalment una gran quantitat; jo m’hi complaïa, m’eren motiu de gresca i de burla; a vegades te n’adonaves i ho atribuïes a dolenteria i a falta de respecte, però, creu-me, per a mi no eren sinó un mitjà, d’altra banda insuficient, d’autoconservació; eren bromes com les que es fan córrer sobre les divinitats i les monarquies, bromes que no exclouen el respecte més profund, sinó que fins i tot en formen part.

També tu, emplaçat si fa no fa com jo, t’enginyaves una mena de contraatac. Solies dir que les coses m’anaven massa bé i que sempre havia estat tractat a boca què vols. Això és cert, però no em penso pas que servís de gaire, un cop posat en aquelles circumstàncies.

És veritat que la mare fou sempre il·limitadament bona amb mi: tanmateix, la seva bondat també estava interceptada per la relació que teníem tu i jo, és a dir, no cap bona relació. La mare feia inconscientment com els munters en una cacera. En el cas no gaire versemblant però possible que la teva educació m’independitzés, fos per entestament fos per aversió o fins i tot per odi, venia la mare i amb bondat, amb paraules assenyades (en la confusió infantil, ella personificava el seny i l’equilibri), amb precs, ho arranjava tot de cap i de nou; jo tornava a trobar-me dins el teu cercle, del qual altrament potser m’hauria evadit en bé teu i en bé meu. També succeïa que, sense cap reconciliació pròpiament dita, la mare, d’amagat, ens protegia de tu, d’amagat, em donava coses o me’n permetia d’altres; llavors jo tornava a ésser per a tu una criatura tarada de fotofòbia, falsa, conscientment malèfica, que a causa de la meva nul·litat només per camins tortuosos podia arribar allà on tenia dret d’arribar. A posta, més tard, vaig acostumar-me a buscar també pels mateixos camins coses que fins i tot a opinió meva no em pertocaven de dret. I el sentiment de culpabilitat anava creixent més i més.

També és veritat que a penes mai no em vas pegar. Però els crits, la cara que envermellia, el cinturó fora dels pantalons i preparat damunt el respatller de la cadira, m’eren coses gairebé més temibles que el càstig corporal. És com quan han de penjar algú. Si el pengen de debò, es mor i ja està, no se’n parla més. Però si el condemnat ha d’assistir als preparatius i fins que el dogal no li estreny el coll no li comuniquen l’indult, se’n ressentirà tota la vida. No cal dir que de totes les vegades que em manifestaves tan clarament de merèixer una pallissa, i la teva clemència me la perdonava a última hora, el sentiment de culpa en sortia incrementat. Tots els camins em duien al mateix punt.

Sempre em retreies (tant si estava sol com en companyia; en la presència dels altres no hi trobaves res d’humiliant; els assumptes dels teus fills han estat sempre públics), que gràcies al teu treball vivia sense privacions, en pau, calent i tip. Recordo algunes observacions que devien marcar més profundament el meu cervell, com ara: «Jo a set anys ja havia d’anar amb el carret d’ací d’allà pels pobles». «Dormíem tots plegats en una cambra». «Érem feliços quan hi havia patates a taula». «Anys i anys vaig tenir ferides obertes a les cames, d’anar mal abrigat». «Tot just un vailet, ja me’n vaig anar a la botiga, a Pisek». «A casa no em donaven ni un cèntim, ni quan feia el soldat; jo els n’enviava encara». «Ah!, però, creieu-me, el pare era sempre el pare. Qui ho sap avui, això?, conteu-ho als fills! Ningú no sap què cosa és patir. El jovent d’avui no vol ni sentir-ne parlar». Estic segur que, posades en un altre context, aquestes contalles haurien produït efectes extraordinaris, ens haurien encoratjat i enfortit per a vèncer les calamitats i privacions que ja havia passat el pare. Ben mirat, no era pas això el que volies; la situació efectivament havia canviat i precisament com a fruit del teu esforç; no teníem ocasió de distingir-nos com tu t’havies distingit. Una situació com la teva, hauríem hagut de provocar-la per la força, amb la violència. Hauria calgut anar-se’n de casa (pressuposant que fóssim prou decidits i valents i que la mare més tard no portés les coses cap a l’altre cantó). Però tot això no ho volies pas, ho qualificaves d’ingratitud, eixelebrament, desobediència, traïció, bogeria. Allò, doncs, que d’una banda estimulaves amb l’exemple, amb les teves contalles i humiliacions, ho prohibies de l’altra severament. Si no fos així, l’aventura d’Ottla a Zürau,^[27] prescindint dels fets secundaris, pròpiament t’hauria afalagat. Volia anar-se’n a pagès, allà d’on tu havies sortit, volia treball i privacions, com havies tingut tu, no volia viure del teu treball, com tu, que t’havies independitzat del teu pare. Tan horribles eren aquestes intencions, tan desviades del teu exemple i de la teva doctrina? D’acord, els determinis d’Ottla a la fi van fracassar sense cap resultat pràctic, fins i tot eren potser un xic ridículs: va moure massa fressa i no va pensar prou en el pare i la mare. Però, fet i fet, era tota seva la culpa? No fou també culpa de la situació i sobretot del fet que tu li fossis tan foraster? Vols dir que quan la tenies al despatx (com més tard te’n volies convèncer tu mateix) no t’era tan esquerpa com després a Zürau? I sigui com sigui, no hauries tingut valor (suposant que t’haguessis superat a tu mateix) per convertir aquella aventura, amb consells i vigilància, amb encoratjament, o potser simplement amb paciència, en una bona i alliçonadora experiència?

En el desenllaç d’una història d’aquestes solies dir, bromejant amb amargor, que les coses ens anaven massa bé. En certa manera, però, no hi veig la broma enlloc. Allò que tu t’havies afanyat, ho rebíem nosaltres de les teves mans, però la lluita per la vida, a la qual tu vas entrar de seguida i que nosaltres a la llarga no ens estalviaríem pas, aquesta lluita la vam combatre massa tard, un cop adults, però amb forces d’infant. No dic pas que per aquesta raó el nostre lloc fos més incòmode que no havia estat el teu, si fa no fa eren equivalents (tot i que les bases no es puguin ni comparar); un sol desavantatge tenim, i és que amb el nostre infortuni no podem presumir de res ni aporrinar ningú com has fet tu amb el teu. No nego tampoc la possibilitat d’haver pogut gaudir dels béns del teu enorme i beneït treball, la possibilitat de revaloritzar-los i augmentar-los, però en contra d’això hi havia la nostra estrangeria. Podia gaudir d’allò que em donaves, sí, però amb vergonya, amb desgana, remordiment i sentiment de culpa. En conseqüència el meu agraïment no podia ésser veritable, era si de cas agraïment de captaire.

Un altre resultat de tota aquesta educació és que fugia de tot allò que em recordava la teva presència, per llunyana que fos. En primer lloc el negoci. Sembla que havia de fer-me alegria, sobretot de petit, quan encara teníem una botiga de carreró: anants i vinents, molta il·luminació al vespre, s’hi veien i s’hi sentien tota mena de coses, podia trafeguejar, cridar l’atenció, però sobretot admirar-te, admirar el teu talent de botiguer, com venies i com tractaves els clients, com sabies fer broma, com n’eres d’infatigable i com en tot problema trobaves la solució, etc.; era tot un espectacle veure’t embalatjar o obrir una capsa; tot plegat, en fi, no era pas una mala escola per a un infant. Però com que m’atemories gradualment pertot arreu, i tu i botiga éreu una sola cosa, tampoc no m’hi trobava bé. Coses que de bon primer em semblaven naturals, després em turmentaven, m’avergonyien, especialment la manera que tenies de tractar el personal. Qui sap, potser pertot arreu passava el mateix (a les Assecurazioni Generali,^[28] per exemple, també era així, quan jo hi treballava; en acomiadar-me del director vaig al·legar, no ben sincerament però tampoc faltant a la veritat, que no podia suportar els reganys, tot i que d’altra banda no m’atenyien; aquesta sensibilitat malaltissa em venia de casa), però a les cases dels altres tant me feia. Eres tu el qui veia sempre irritat escridassar i reganyar en un grau tal que em semblava aleshores inigualable. I no solament escridassar, tiranitzar també. Quan, per exemple, et retornaven un producte que no volies canviar, el rebaties per terra amb un cop de geni, i l’aprenent l’havia de recollir —per sort la teva irascibilitat congènita t’excusava una mica. O la teva manera constant de repetir aquesta frase en relació a un pobre aprenent malalt dels pulmons: «la dinyarà com un gos». Anomenaves els dependents «enemics a sou», i sí que ho eren, però abans d’esdevenir-ho, tu ja em semblaves llur «enemic pagador del sou». Allí vaig descobrir també que podies ésser injust; tot sol hauria trigat a descobrir-ho, perquè s’havia acumulat tant sentiment de culpa en mi, que em semblava just tot el que de tu provenia; però allí es tractava de gent que, segons la meva opinió d’infant —posteriorment corregida, és clar, bé que no gaire—, al cap i a la fi treballaven per a nosaltres, i en paga d’això, havien de viure contínuament esporuguits. Exagerava llur por, ho admeto, però era perquè em semblava la cosa més natural del món que tothom sentís la teva acció imposant com la sentia jo mateix. Si hagués estat així, t’asseguro que no haurien pogut viure; per sort eren adults i, la majoria, de nervis resistents, aguantaven els reganys sense amoïnar-s’hi, i a la fi hi perdies més tu que no ells. Tot això em feia intolerable la botiga, em recordava massa les nostres relacions; tot i prescindint de l’interès en el negoci i de l’ambició, eres una persona tan superior a totes les que aleshores t’envoltaven, que cap resultat no et feia content; semblantment havies d’estar sempre insatisfet de mi. Jo formava part, doncs, inevitablement, del partit del personal; perquè, ultra les raons anteriors, la timidesa no em deixava entendre que es pogués reganyar tant una persona estranya, i perquè, en conseqüència, volia reconciliar amb tu i la nostra família aquell personal que a parer meu ens era hostil i estava terriblement irritat contra nosaltres. No bastava, doncs, un tracte educat, corrent, amb el personal, ni tan sols un tracte modest; calia que em mostrés humil; no solament saludar el primer, sinó evitar, sempre que fos possible, que em corresponguessin la salutació. I per més que jo, insignificant personatge, els hagués besat els peus, no hauria neutralitzat mai les trepitjades teves, de l’amo. Aquestes relacions amb gent de procedència extrafamiliar tenien un abast que ultrapassava l’àmbit del negoci i del temps que hi vaig treballar (una cosa semblant, encara que no tan perillosa ni important, és, per exemple, la predilecció d’Ottla pel tracte amb gent pobra; com t’empipava que freqüentés les criades o gent de llur classe!). A la fi la botiga també m’infonia por, em sembla; allò que és cert és que, molt abans de començar el batxillerat i, per tant, de distanciar-me’n més, la botiga ja no era un lloc per a mi. Em semblava també un treball excessiu per a les meves forces, puix que, tu mateix ho deies, gastava fins i tot les teves. Aleshores, d’aquella per a tu dolorosa aversió al negoci, a l’obra de la teva vida, miraves de treure’n almenys (i això avui em commou, m’avergonyeix) un fil de benignitat, de consol, i deies que em faltava el sentit del negoci, que tenia idees més elevades o coses semblants. La mare s’estarrufava amb aquests aclariments que a contracor t’inventaves, i jo també, desemparat i vanitós, deixava influir-me’n. Però, posat que realment haguessin estat aquelles «idees elevades», soles o en primer terme, la causa d’avorrir el comerç (ara sí, que no abans, l’odio de veritat i sincerament), s’haurien manifestat molt diversament i no pas fent-me transcórrer sense pena ni glòria, esporuguit, una vida de col·legial primer i d’estudiant de Dret després, fins a parar a la fi en un escriptori de pixatinters.

Si volia fugir de tu, calia que també fugís de la família, de la mare i tot. Ella ens protegia sempre, és veritat, però només de tu. T’estimava massa, se’t consagrava amb massa fidelitat i no podia representar en les lluites de l’infant una força espiritual independent. L’instint infantil ho endevinava més que no ho sabia, perquè, amb els anys, ella s’anà lligant més i més a tu; mentre que en les seves coses guardava una independència de petites fronteres, delicada i dolça, sense mai mortificar-te greument, amb el pas dels anys va anar adoptant cegament, completament, més amb el cor que amb el cap, els teus judicis i els teus prejudicis sobre els fills, sobretot en el cas d’Ottla, indubtablement difícil. Val a dir que s’ha de tenir tothora present com n’era d’incòmoda i d’esgotadora la posició de la mare a casa. Es desvivia pel negoci i per la feina de casa, passava dues vegades totes les malalties de la família, però el súmmum de tot era el que havia de patir en la seva posició intermèdia entre tu i nosaltres. Sempre has estat amable i respectuós envers la mare, llevat en aquest darrer punt, en què eres tan poc primmirat com nosaltres. Sense consideracions, ens repenjàvem tots en ella, tu de la teva banda, nosaltres de la nostra. Era una escapatòria; no pensàvem pas fer-li mal, pensàvem només en la nostra lluita, teva contra nosaltres, nostra contra tu, i acudíem tots a desfogar-nos en la mare. Tampoc no contribuïa gens a la bona criança el fet que —sense culpa de part teva, naturalment— la neguitegessis per culpa nostra. Era com si això justifiqués en certa manera el nostre capteniment envers ella, d’altra banda injustificable. Havia de sofrir-nos per culpa teva i havia de sofrir-te per culpa nostra, sense comptar els casos en què tenies raó de dir que ens malcriava, per més que aquest «malcriament» no passés d’ésser una silenciosa, indeliberada demostració contrària als teus sistemes. Naturalment la mare no ho hauria resistit, si no hagués trobat forces en l’amor que ens tenia a tots i en la felicitat que aquest amor li donava.

Les germanes s’agomboiaven amb mi només en part. Valli era la que estava més a prop teu. La més acostada també a la mare, no li costava gens d’avenir-se amb tu. I atès que et recordava la mare, també tu l’acceptaves amicalment, malgrat que en ella el material kafkià fos escàs. Però potser era això el que t’agradava; no podies pas exigir material kafkià allà on no n’hi havia. Tampoc no tenies la impressió, com era el cas respecte dels altres, que en ella s’hagués perdut res de preciós que s’havia de salvar fos com fos. A més, mai no t’han agradat gaire els elements kafkians manifestats o representats en dones. La relació entre Valli i tu fins i tot hauria esdevingut potser més amistosa, si nosaltres no l’haguéssim enverinada.

Elli és l’únic exemple de ruptura gairebé completa i d’evasió reeixida del teu cercle. De petita, no n’hauria esperat gran cosa. Era, en efecte, una criatura esquerpa, desmanyotada, temorega, malmirrosa, servil, remordida, maligna, peresosa, llépola i gasiva; no podia mirar-me-la i menys encara parlar-hi, de tant que em recordava a mi mateix, de tant que la veia passada pel mateix adreçador educatiu que jo. La seva gasiveria em repugnava particularment, perquè jo era tant o més gasiu que ella. Gasiveria és, en efecte, un dels senyals més genuïns de profunda dissort; em sentia tan desvalgut davant tota cosa, que només posseïa de veritat allò que en el moment tenia a la boca o a les mans, o bé allò que estava a punt d’arribar-m’hi, i era justament allò el que feia set a Elli i allò el que em prenia més de gust, ja que era igual que jo. Tot canvià, tanmateix, quan, joveneta encara (aquest és el punt més important), se n’anà de casa, es casà, tingué fills, es tornà alegre, reposada, forta, generosa, desinteressada i plena d’esperances. És gairebé cosa de no creure, que no t’adonessis d’aquest canvi o en tot cas que no li atribuïssis gens de mèrit. Tan encegat estaves per la rancúnia que des de sempre senties per Elli i que en el fons encara sents! Ara, però, la teva rancúnia ja no és actual, perquè Elli no viu amb vosaltres i a més a més el teu amor envers Felix i la teva simpatia per Karl li han llevat importància. Només Gerti^[29] l’ha d’aguantar encara de vegades.

D’Ottla, no goso a penes parlar-ne; ja ho sé, m’hi jugo tota l’eficàcia que espero d’aquesta carta. Ordinàriament, és a dir, quan no es troba en necessitat o perill greu, no sents sinó odi envers ella. Tu mateix m’has confessat que a opinió teva busca, deliberadament i en tota ocasió, de ferir-te i contrariar-te i que, mentre pateixes per culpa seva, ella queda tan satisfeta o se n’alegra. En resum, una mena de diable. Quin enorme distanciament, més gran que el que ens separa a tu i a mi, no s’hagué d’haver produït entre vosaltres dos perquè aquesta incomprensió resulti possible! Està tan lluny de tu, Ottla, que no la veus, i allà on la sospites hi col·loques un fantasma en lloc seu. Reconec que no t’era pas gens fàcil. Jo tampoc no m’explico aquest complicadíssim cas, però diria que es tractava d’una Löwy equipada amb les millors qualitats kafkianes. Entre tu i jo pròpiament no hi havia combat, jo de seguida em donava; l’escassa resistència era pura evasió, amarguesa, tristor i lluita interna. Vosaltres dos, en canvi, estàveu sempre en posició de combat, sempre bel·licosos, sempre en plenitud de forces. Un espectacle grandiós i desolador alhora. De bon principi segurament que estàveu més a prop l’un de l’altre, perquè, encara avui, de tots els quatre germans, Ottla és qui reflecteix la imatge més clara del matrimoni entre tu i la mare i de les forces que hi convergien. No sé quin verí va matar en vosaltres el goig de la concòrdia entre pares i fills; m’inclino a creure que fou per un procés semblant al meu. Tirania de part teva i de part d’ella obstinació löwyana, sensibilitat, sentit de la justícia, agitament; i tot sostingut per una consciència molt kafkiana de força. També jo devia influir en ella; en tot cas no per iniciativa meva, sinó per la meva sola presència. A més a més fou la darrera d’arribar i d’entrar en el conflicte, quan els bàndols bel·ligerants estaven formats i tenia, per tant, material suficient per a fer-se’n un judici personal. M’imagino i tot que durant algun temps vacil·là entre llençar-se als teus braços o als de l’enemic; evidentment devies cometre algun error que te la féu perdre; si no, hauríeu estat una parella excel·lent i benavinguda. Jo hauria perdut un aliat, és cert, però amb la nova visió que de vosaltres dos hauria tingut, m’hauria rescabalat de sobres; i la possibilitat tota nova de veure’t satisfet almenys en un fill, també t’hauria transformat favorablement als meus ulls. Avui tot això és un somni. Ottla no té cap contacte amb el pare, s’ha d’obrir camí tota sola, com jo, amb la diferència que, sobrepujant-me en seguretat, autoconfiança, salut i despreocupació, la tens encara per més dolenta i traïdora que jo. Ho entenc perfectament, no podria ésser d’altra manera. En efecte, ella és capaç de veure’s amb els teus ulls, de sentir el teu dolor i d’entristir-se’n —desesperar-se no, perquè el desesper em toca a mi. És veritat, sovint ens veus plegats, en aparent contradicció amb tot això; parlem en secret, riem, sents de tant en tant el teu nom. Tens la sensació que conspirem a la descarada. Valents conspiradors! Sí que des de sempre ets un tema central en les nostres converses, igual que en els nostres pensaments; creu-me, però, que si estem junts no és per enginyar-nos la teva perdició; en realitat ens esforcem, de debò i de per riure, amb amor i amb obstinació, amb ira, repugnància i resignació, amb sentiment de culpa, amb totes les facultats del cap i del cor, a discutir plegats i punt per punt, de prop i de lluny, en tots els aspectes i ocasions, des de tots els angles, aquest terrible procés que s’entortolliga entre tu i nosaltres, aquest procés en què contínuament t’erigeixes en jutge, quan en rigor, almenys en la matèria principal (aquí deixo la porta oberta a tots els errors que naturalment poden enganyar-me), hi ets part litigant, tan dèbil i encegada com nosaltres.

Irma^[30] fou un altre exponent de la teva eficiència educativa, molt alliçonador pel que es refereix a tot el conjunt. D’una banda no era la teva filla, vingué de gran a la botiga, et tractava sobretot com a amo, i per tant es trobava sota la teva influència parcialment i en una edat capaç de resistir-hi; d’altra banda portava la mateixa sang, admirava en tu el germà del seu pare i tu tenies per a ella molt més que no la pura superioritat d’un amo. I malgrat tot, malgrat que fos amb el seu cosset tan acabada, tan entenimentada, treballadora, modesta, digna de confiança, desinteressada i fidel, malgrat que t’estimés com a oncle i t’admirés com a amo, que no defraudés en cap de les col·locacions que ocupà abans i després d’ocupar la del teu negoci, no t’era prou bona empleada encara. Un xic empesa, naturalment, per nosaltres, al teu davant s’empetitia, es tornava infant; i tan gran fou el poder de la teva presència imposant, que es desenrotllaren en ella (només en relació amb tu, per sort, i sense la fosca angoixa que sent un infant) el desmemoriament, la negligència, el mal humor, i potser fins i tot la rebel·lia, en el grau que era capaç de rebel·lar-se; coses, totes, que no atribueixo pas al fet d’ésser malaltissa, o que a més d’això se sentís dissortada i fos desesperadament casolana. Allò que de més significatiu per a mi implicava la teva relació amb ella, vas resumir-ho tu mateix en una frase que ja ha esdevingut clàssica en les nostres converses, una frase gairebé blasfema, però per això mateix molt demostrativa de la teva innocència en allò que fa al tracte que dones a la gent: «si me n’ha deixat, de porqueria, aquesta benaventurada!».

Encara podria descriure altres cercles de la teva influència i de la lluita contra ella, però caminaria per terreny no tan segur i hauria d’inventar; d’altra banda, com més lluny estaves de la botiga i de la família, més alegre et tornaves, més condescendent, més cortès, circumspecte, simpàtic (també exteriorment, vull dir), com un autòcrata, per exemple, que, quan viatja fora de les fronteres del seu país, no té motius de mostrar-se tirà, sinó que pot fer el bonàs enmig de la gent humil. A Franzenbad, per exemple, estaves sempre tan alegre i dominaves tan bé la situació entre aquells grups de genteta sorruda de balneari, que semblaves un rei de viatge. Els fills n’hauríem pogut treure algun avantatge, però hauria calgut que n’haguéssim estat capaços abans; que ja d’infants, cosa impossible, ens n’haguéssim aprofitat, i pel que em concerneix, que no hagués fet com vaig fer en realitat: viure sempre en el cercle més interior, més reduït i més ofegador de la teva influència.

Vaig perdre, així, no solament el sentit de família, que dius tu; em penso que de sentit de família abans en tenia, si bé era principalment negatiu, ja que me’l donava la separació de tu (una separació que mai no acabava d’acabar-se). Però les meves relacions amb persones que no eren de la família es ressentien encara més, posat que fos possible, de la teva influència. Vas completament errat si et penses que per als altres ho faig tot, per amor i fidelitat, i que per a la família no faig res, per indiferència i deslleialtat. T’ho repeteixo un altre cop: probablement hauria estat també un home esquerp i tímid, però d’aquí a allà on sóc, hi ha un llarg i fosc camí. (Fins ara, en aquesta carta, m’he estat de dir-te comptades coses; en endavant, però, haig de callar-ne deliberadament algunes, les que —per a mi i per a tu— seria massa dolorós de confessar. Dic això perquè, si ara i adés et sembla obscura la meva visió de les coses, no et pensis que és per manca de proves; més abans n’hi ha tanta quantitat que podrien fer insuportable la lectura de la meva exposició. No és gens fàcil de trobar el terme mitjà). Bastarà de recordar temps més antics: havia perdut, doncs, la confiança en mi mateix i el seu lloc l’ocupà un infinit sentiment de culpa. (Recordant aquesta infinitud, una vegada vaig escriure d’un personatge, amb tota justesa: «tem que la vergonya encara el sobreviurà»^[31]). Quan em trobava entre altres persones, no podia pas de sobte transformar-me; més aviat s’aguditzava en mi el sentiment de culpa, pel fet que, ja ho he dit abans, havia de reparar en ells els torts que amb la meva connivència els feies en el negoci. A més d’això, tenies objeccions obertes o secretes contra tota persona que jo freqüentés; una altra cosa, doncs, que m’havia de fer perdonar. El recel que miraves de desvetllar en mi envers les persones que ens tractaven a la botiga o a casa (digues el nom d’algú que en la meva minyonia hagués significat res i que tu, almenys una vegada, no l’haguessis deixat com un drap brut) i que, cosa curiosa, en tu no era cap destorb (eres valent de sobres per a ésser recelós i, a més d’això, potser no era el recel altra cosa que l’emblema de la teva superioritat), aquest recel, dic, que enlloc jo no trobava justificat, perquè pertot arreu veia persones excel·lents i irreprotxables, es convertí en recel envers mi mateix i en una por creixent davant els altres. En aquest punt, doncs, no podia pas salvar-me en tu. El teu error sobre el cas deu consistir que ignoraves completament tot el que es referia a les meves amistats i coneixences i que suposaves, recelós i engelosit (nego, doncs, que m’estimes?), que en algun altre lloc mirava de rescabalar-me de la manca de vida familiar, ja que semblava impossible que a fora portés la vida que portava a casa. D’altra banda, ja de petit trobava un cert consol en el recel mateix, és a dir, a malfiar-me del meus judicis; em deia: «exageres, això és cosa de l’edat, d’un graó en fas una muntanya». Però més tard, quan anava adquirint perspectiva en la visió de les coses, vaig perdre també aquest consol.

En el judaisme tampoc no vaig trobar cap salvació de la teva banda. I aquí sí que fóra més pensable, més ben dit, fóra molt més pensable que ens haguéssim trobat en el judaisme o que d’ell haguéssim partit tots dos a l’una. Però el judaisme que vaig rebre de tu… Amb el córrer del temps m’hi he confrontat de tres maneres diferents.

D’infant em remordia, com un ressò del teu remordiment, no freqüentar prou el temple, no dejunar, etc. Em semblava que cometia una falta contra tu, no contra mi, i el sentiment de culpa, que estava sempre a l’aguait, em travessava.

Més tard, de jove, no entenia que em reprotxessis, en nom del fals judaisme que practicaves, que no m’esforcés (ni que fos per pietat, com deies) a practicar també aquella falsedat. Era, en efecte, fins allà on l’agudesa de la meva vista allargava, una falsedat, un passatemps, o potser ni un passatemps. Tu anaves al temple quatre vegades l’any, t’hi estaves amb un posat de tanta indiferència almenys com els qui s’ho prenien seriosament: enllesties pacientment les oracions com una formalitat; de vegades em sorprenies assenyalant-me el punt exacte que recitaven. D’altra banda, el temple era per a mi (aquesta era la qüestió principal) l’únic lloc on podia fantasiejar tant com volia. Matava, doncs, les llargues estones fent badalls i capcinades (em penso que enlloc no m’he avorrit tant, si no és, més tard, a les classes de ball), i mirava de distreure’m tant com podia en les escasses variacions que la cerimònia donava de si, com quan obrien l’arca de l’aliança, cosa que sempre associava amb les parades de tir de les fires, on també s’obria la tapa d’una capsa, quan encertaves el blanc del fitó, tret que d’allà en sortien sempre coses interessants; de l’arca, en canvi, sempre en sortien els mateixos ninots escapçats^[32]. Hi vaig passar també molta por a la sinagoga, no sols per la gent desconeguda amb què ens posàvem en estret contacte, sinó perquè un dia vas dir-me, de passada, que a mi també em podien cridar a llegir la Torà. A causa d’això vaig tremolar durant anys. Altrament, ningú no m’amoïnava en el meu tedi, llevat potser durant la Barmizwe^[33], en què ens exigien aprendre de memòria lliçons ridícules que s’acabaven, per tant, amb un examen igualment ridícul; i pel que es refereix a tu, recordo petits, insignificants esdeveniments, per exemple, quan et cridaven a llegir la Torà i sorties airós de la prova, al capdavall social, segons la meva apreciació, o quan en la commemoració dels difunts^[34] et quedaves al temple i jo havia d’anar-me’n, cosa que durant molt de temps, segurament pel fet d’ésser-ne exclòs i per manca de més fonda devoció, despertava en mi el sentiment, a penes clar en la consciència, que en aquella cerimònia s’hi feia alguna cosa indecent.

Si així era al temple, a casa encara era tot plegat potser més llastimós: tota la religió es reduïa a celebrar el primer vespre de la Pasqua, i allò cada any es convertia més i més en una comèdia amb atacs de riure, indubtablement per culpa dels fills que ens anàvem fent grans; (per què cedies a la nostra influència?, perquè tu mateix la provocaves). Aquest fou, resumit alt per alt, el dipòsit de fe que se’m va transmetre; fora d’això, recordo només el teu braç estès assenyalant «els fills del milionari Fuchs», que en les grans solemnitats també acudien al temple. Com i què s’havia d’emprendre amb aquest material, per tal d’aconseguir algun cosa millor que no fos desprendre-se’n a corre-cuita, és cosa que no sabia veure; i desentendre-me’n em semblava justament l’acte més piadós.

Més tard, encara vaig tornar a veure les coses religioses diversament i vaig comprendre per què pensaves que en aquest punt també et traïa malèvolament. Tu havies assimilat, no ho discuteixo, alguna cosa del judaisme, en la petita i semiperseguida comunitat del teu poble de pagès; no gran cosa tanmateix, i encara disminuí en establir-te a ciutat i disminuí més durant el servei militar; del que en quedà, impressions i records de joventut, en tenies prou per a portar una vida que es podia qualificar de jueva, per la raó que no necessitaves gaire ajut d’aquest coll; eres d’una fusta molt dura i els problemes religiosos no t’afectaven, si no anaven implicats en problemes socials. En el fons, la fe que dirigia la teva vida consistia a creure incondicionalment en la rectitud de les opinions d’una determinada classe jueva, i com que aquestes opinions formaven part del teu ésser, resultava que l’objecte de la teva fe eres tu mateix. Contenien certament bastant judaisme, però un judaisme que amb vista a ésser transmès era insuficient per a un fill; en voler-lo transmetre, es perdia, se t’esbravava tot. En part eren impressions de joventut, de per si intransferibles, i en part eren el teu ésser temible. També era impossible de fer capir a un infant, excessivament observador de tan poruc, que el parell de foteses que en nom del judaisme complies —amb una indiferència correlativa a aquestes foteses— tinguessin un sentit més elevat. Per a tu tenien sentit només com a record d’un temps passat i me les volies traspassar per aquesta raó; però no ho podies fer sinó per mitjà de reconvencions i amenaces, ja que per elles mateixes eren coses sense cap valor; això, d’una banda, no podia reeixir, i de l’altra, no admetent la feblesa de la teva posició en aquest punt, la meva aparent obstinació t’havia d’encolerir molt.

No és pas que es tractés d’un fenomen singular; semblantment va succeir en una gran part d’aquesta generació jueva de transició que de pobles encara relativament piadosos emigrà a ciutat; en mi, doncs, fou una reacció espontània, maligna, perquè afegí una nova i dolorosa acrimònia a les nostres relacions, que certament no n’estaven pas mancades. Ara bé, en aquest punt també t’has de considerar innocent, igual que jo; una innocència, però, que t’has d’explicar pel teu caràcter i per les circumstàncies de l’època, no per raons marginals, com dir que tenies prou altra feina i altres maldecaps perquè encara t’haguessis d’ocupar d’aquestes coses. Explicant-ho així, acostumes a girar la teva innocència, indiscutida, per a acusar injustament els altres. Això és en tots els casos —i en aquest també— molt fàcil de refutar. No es tractava, posem per cas, d’una instrucció religiosa que hauries d’haver donat als fills, sinó del teu exemple; si el teu judaisme hagués estat més sòlid, també la teva vida hauria estat més convincent; això és d’una evidència total, i ho dic no per ganes d’acusar-te novament, sinó per contraatacar els teus retrets. Fa poc vas llegir les Memòries de Franklin.^[35] Vaig portar-te el llibre a posta, perquè el llegissis, però no per un breu passatge sobre el vegetarianisme,^[36] com vares remarcar irònicament, sinó per la manera com s’hi descriu la relació entre l’autor i el seu pare, i la relació entre l’autor i el seu fill, per la manera com aquestes relacions es plantegen en aquelles memòries dedicades al fill. No vull assenyalar detalls.

Posteriorment em confirmà aquesta concepció del teu judaisme la teva conducta dels darrers anys, quan et semblà que m’ocupava massa o més que abans de qüestions religioses. Com que a priori sents aversió per qualsevulla de les meves ocupacions i especialment per la manera que tinc d’interessar-m’hi, també vas sentir-ne en aquesta qüestió. Era d’esperar, malgrat això, que faries una petita excepció. Era judaisme del teu judaisme allò que en mi es bellugava, una possibilitat, per tant, d’establir entre nosaltres relacions noves. No nego pas que, en la hipòtesi que t’haguessis interessat més en aquests assumptes, les noves relacions m’hagueren semblat aleshores, precisament per això, sospitoses. Ni se m’acudiria d’afirmar que tocant a aquest punt jo sigui millor que tu. Però tampoc no en vam fer la prova. El cas és que a través meu vas detestar el judaisme, se’t féu il·legible la literatura jueva, «et feia fàstic». Això podia significar que insisties en el fet que l’únic judaisme vàlid era aquell que m’havies ensenyat de petit, que la resta no valia res. Però costava de pensar que insisties en això. Aleshores, doncs, el «fàstic» (prescindint que era la meva persona la primera cosa a provocar-lo i no el judaisme) només podia significar que inconscientment reconeixies la nul·litat de la teva vida religiosa i de la meva educació jueva, que no volies ni pensar-hi i que reaccionaves amb odi declarat quan se’t recordava. I no diguem com exageraves fent una sobrevaloració negativa de la nova forma del meu judaisme; en primer lloc portava al damunt la teva maledicció i en segon lloc no podia evolucionar gaire, pel fet que la relació bàsica amb les altres persones li era decisiva, o sigui, mortal en el meu cas.

En la qüestió d’escriure i en tot el que això comportava, i que tu ignoraves, vas tocar el blanc. Aquí sí que de veritat m’havia independitzat una mica de tu, per bé que aquesta independència recordés força la del pobre cuc que sota una sola de sabata s’arrossega amb la part davantera del cos buscant una sortida de biaix. Escrivint em trobava, tanmateix, relativament segur, respirava; l’aversió que vas sentir tot seguit per la meva afecció a escriure em fou excepcionalment benvinguda. La meva vanitat i el meu orgull sofrien, és cert, sota aquella frase, famosa en la família, amb què solies acollir els meus llibres: «deixa’l damunt la tauleta de nit» (en general jugaves a cartes quan et portava un llibre), però en el fons m’hi rabejava, no sols per venjança i malícia, o per la satisfacció de confirmar novament el meu judici sobre les nostres relacions, sinó perquè molt primitivament aquella fórmula em sonava més o menys així: «ja ets lliure, ara!». Era un error, naturalment, jo no era lliure o a tot estirar encara no era lliure. Tot el que escrivia, en efecte, tractava de tu, era únicament un plany de tot allò que no podia venir a plànyer en el teu pit.

Era un inacabable comiat de tu, intencionadament allargassat, constret i forçat per tu, però dirigit i determinat per mi. Tanmateix, que poca cosa era tot plegat! Només val la pena de parlar-ne perquè influí en la meva vida; en un altre lloc ni es faria notar; i també perquè va dominar-la com un pressentiment en la infància, més tard com una esperança i, més tard encara, com un desesper, i va dictar —també informades per tu, si vols— les poques decisions de la meva vida.

La tria de professió, per exemple. És veritat que vas donar-me llibertat completa amb el teu fer magnànim i en aquest aspecte fins i tot pacient. Tot i amb això, aquí també et regies segons les normes generals de criança dels fills pròpies de la classe mitjana jueva, o almenys segons els judicis de valor d’aquesta classe. A la fi, doncs, també hi va influir un dels malentesos que s’interposen entre tu i la meva persona. Per orgull de pare, per desconeixement de la meva índole, per conclusions que treus de la meva debilitat, sempre m’has tingut per molt aplicat. A parer teu, de petit estudiava a totes hores; després, de gran, escrivia també a totes hores. Això és fals, completament fals. No seria de bon tros tan exagerat afirmar que estudiava poc i que no aprenia gaire; no és, en efecte, cap cosa de l’altre món la ciència que m’ha quedat després de tants anys d’estudi i d’estar dotat, com estava, d’una memòria mitjana i d’una intel·ligència no del tot dolenta; en tot cas, la suma total de saber i especialment de fonamentació del saber que posseeixo, és una suma extremament minsa, si es compara amb les despeses de temps i de diners que ha costat, vivint com vivia d’una manera confortable, una vida allerada, i és encara més minsa si es compara amb la que posseeix gairebé tothom que conec. És minsa i lamentable, però per a mi comprensible. D’ençà que tinc ús de raó m’ha preocupat tant d’afirmar espiritualment la meva existència, que tota altra cosa m’ha estat indiferent. En el nostre ambient d’estudiants jueus era fàcil veure casos curiosos, no costava de trobar-hi exemplars inversemblants, però el que és la meva indiferència freda, a penes dissimulada, inexpugnable, infantil i desemparada fins a un punt de ridícul, com d’un animaló presumptuós, la meva indiferència d’infant autosuficient, fred i fantasiador, no l’he trobada mai enlloc; era tanmateix, també aquí, l’única protecció contra el desgavell nerviós produït per la por i el sentiment de culpa. Només m’ocupava de mi mateix, però de maneres diverses. M’inquietava, per exemple, la salut, i això començà molt aviat; de sobte sentia la digestió pesada, o la caiguda dels cabells, o una desviació de la columna vertebral, etc.; la inquietud creixia a través d’una gradació infinita fins que a la fi es convertia en una veritable malaltia. Però, com que no tenia seguretat en res, com que a cada moment necessitava una confirmació de la meva existència i no posseïa res que pogués dir meu, exclusivament meu, en propietat indiscutible i sota la meva única voluntat, com que era, en fi, un hereu sense heretatge, també la cosa més immediata, el meu cos, se’m tornà insegur; vaig créixer molt i molt i no sabia què fer-ne, de tanta llargària, no podia portar tant de pes, l’esquena se m’encorbà, no gosava a penes moure’m o girar-me, i vaig quedar raquític; tot allò que del cos em funcionava, posem per cas la digestió, em meravellava com un prodigi; però això sol ja bastava perquè se m’interrompés; així s’obrí de banda a banda el camí a la hipocondria fins que, a causa dels esforços sobrehumans per voler casar-me (ja en parlaré després), els pulmons no van poder contenir la sang; també hi contribuí en bona part el pis de Schönbornpalais^[37], que m’era necessari en la mesura que em pensava tenir-ne necessitat per a escriure, de manera que això també pertany a aquest apartat. En resum, les malalties no provenien d’excessos de treball, com t’imagines sempre. Hi hagué anys en què, estant completament bo de salut, vaig gandulejar per sofàs i llits més que tu no has gandulejat en tota la vida comptant-hi el temps que has estat malalt de debò. Quan et deixava, com aquell qui està molt enfeinat, era generalment perquè volia jeure tancat a la cambra. El rendiment de les meves ocupacions, en conjunt, sigui a l’oficina (on la mandra, malgrat que passi desapercebuda, en mi només trobava límits en la timidesa) sigui a casa, és mínim; si en tinguessis una petita idea, t’indignaries. És probable que de constitució no sigui gandul, però no tenia res a fer. Onsevulla que visqués, em trobava abandonat, condemnat a cadena perpètua, vençut, i fugir-ne, cap onsevulla que fos, m’atreia en extrem, però tampoc no era un objectiu, perquè es tractava d’un impossible que les meves forces, llevat de petites excepcions, no podien pas aconseguir.

Estant així les coses, doncs, em fou donada llibertat de triar ofici. Era, però, capaç de fer ús d’una tal llibertat? Em veia jo mateix valent per a arribar a una professió? El que jo pensava del meu propi valer depenia molt més de tu que de cap altra cosa, com seria d’un èxit. Un èxit m’estimulava un moment i prou; el teu pes, en canvi, m’esclafava sense parar. Mai no reeixiria a passar la primera classe, em semblava, però vaig passar-la i vaig tenir un premi i tot; però de l’examen d’ingrés al batxillerat, no que me’n sortiria, i vaig sortir-me’n; segur, però, que ara em suspendran el primer curs, i no, no van suspendre’m, i vaig anar aprovant cursos i cursos. El resultat no era augment de confiança en mi, ans al contrari, estava convençut —i els teus aires de displicència semblaven donar-me’n una prova— que com més reeixís, més desastrós seria el fracàs final. Sovint m’imaginava un horrible tribunal de professors (pertot em passava el mateix; el col·legi és una síntesi de tots els exemples) que es reunien, un cop havia passat el primer curs en el segon, i un cop aprovat aquest en el tercer i així successivament, per tal d’examinar el meu cas que clamava justícia al cel, per tal d’examinar com m’havia estat possible, el més inepte de tots els alumnes, el més impreparat, d’esmunyir-me subreptíciament fins a aquell curs; i ja que tothom s’adonaria de l’engany, m’expulsarien immediatament; llavors els justos, alliberats d’aquell malson, celebrarien el triomf.

T’asseguro que viure amb aquestes imaginacions no és gens fàcil per a un infant. En aquestes circumstàncies, tant se me’n donaven les lliçons. Qui hauria pogut captar un sol fil de la meva atenció? Les lliçons —i no sols les lliçons, sinó tot el que passava al meu entorn en aquesta edat decisiva— m’interessaven com deuen interessar a un empleat de banca estafador —de moment ocupa el càrrec, però tremola contínuament de por d’ésser descobert— les formalitats rutinàries que com a empleat encara ha d’anar despatxant. Tan llunyà i tan insignificant era tot al costat de la qüestió principal! Això va continuar fins a l’examen final, que en realitat vaig passar d’esma, i després va cessar; finalment era lliure. Fins aleshores, igual com a partir d’ara que seria lliure, m’havia preocupat exclusivament de mi mateix, malgrat la coerció del col·legi. De llibertat, doncs, pròpiament dita, d’escollir professió, no n’hi havia per a mi, ja ho sabia. Em deia: al costat de la qüestió principal, en endavant tot em serà tan indiferent com indiferents m’han estat fins ara les matèries escolars; es tracta, doncs, de trobar una professió que em permeti, sense ferir gaire la meva vanitat, de conservar més bé aquesta indiferència. Vaig triar la carrera de Dret, naturalment. Breus provatures diverses, nascudes de la vanitat i d’esperances sense fonament, com foren quinze dies d’estudiar Química i mig any d’estudis de Literatura, van enfortir més aquella convicció bàsica. Vaig estudiar, doncs, Lleis. Això significava que durant els dos o tres mesos anteriors als exàmens, amb un notable desgast de nervis, m’alimentaria espiritualment de les serradures que abans que jo havien rosegat ja milers de boques. Tanmateix, m’agradava en un cert sentit, com també en un cert sentit m’havia agradat el col·legi i després m’agradà la professió d’empleat, per la raó que tot això s’adeia completament amb la meva manera d’ésser. I és de remarcar que en aquest punt em mostrava inesperadament previsor; ja de molt petit tenia idees molt clares tocant als estudis i al treball professional: no n’esperava la solució; feia temps i temps que me n’havia desenganyat.

En canvi no tenia absolutament res de previst pel que fa a la importància i a les possibilitats d’un matrimoni; aquest trasbals, el més gros de la meva vida fins ara, em caigué al damunt d’una forma gairebé totalment inesperada. L’infant que jo era s’havia desenrotllat molt lentament, aquestes coses li eren poc familiars, com d’un altre món; sovint se li havia presentat la necessitat de pensar-hi; no podia, però, ni sospitar que es preparava per a l’examen més llarg, més decisiu i fins més dolorós. Els designis de casar-me foren en rigor els intents més grandiosos i més esperançats de salvar-me, tan grandiosos, ben mirat, com fou el desastre final.

Atès que en aquest terreny no n’endevino ni una, ara temo que tampoc no reeixiré a fer-te entendre aquests intents de matrimoni. I amb tot, l’èxit de la carta depèn d’això, per tal com, d’una banda, totes les forces positives que havia anat adquirint es concentren en aquest propòsit; d’altra banda també s’hi concentren, i justament envigorides, totes les forces negatives que he descrit com a resultat concomitant de la teva educació, o sigui, debilitat, manca de confiança en mi mateix, sentiment de culpa, coses totes que formaven un trenat entre jo i el matrimoni. També em costarà d’explicar-t’ho pel fet que hi he pensat tant i tant, ho he analitzat tantes vegades de cap i de nou, dies sencers, nits senceres, que també la meva vista s’entela. Només per una raó em serà fàcil: al meu entendre, el nervi de la qüestió et passa totalment per alt, i millorar en un grau mínim les teves idees falses no sembla pas desmesuradament difícil.

Per començar, poses el meu matrimoni frustrat en la llista dels meus fracassos habituals; no hi hauria res a dir, en el supòsit que acceptessis les explicacions que et dono en aquesta carta. En rigor s’ha d’incloure en aquesta llista, només que desestimes la importància de la qüestió i la desestimes fins al punt que, quan en parlem, parlem en realitat de dues coses diferents. Goso afirmar que mai no has passat en la vida per cap tombant de tanta importància com jo en voler casar-me. No vull pas venir a dir que no has viscut experiències importants, al contrari, la teva vida ha estat molt més plena, més rica, més agitada que no la meva, però és precisament per això que no t’has trobat en una situació anàloga a la meva. És com quan un home ha pujat cinc graons d’escala i un altre només n’ha pujat un, el qual graó, però, almenys per a ell, és tan alt com aquells cinc plegats; el primer home pujarà no solament els cinc graons, sinó els cent i els mil que vinguin, viurà una vida plena de gestes i de lluites, però ni un sol graó dels que pugi tindrà la importància que ha tingut per a l’altre aquell únic, altíssim graó, impossible de superar ni amb totes les forces, i del qual naturalment no es mou ni en amunt ni en avall.

Casar-se, fundar una família, acceptar tots els fills que vinguin, mantenir-los i orientar-los mínimament en aquest món tan insegur, és al meu entendre allò que de més alt pot aconseguir un home. El fet que aparentment ho aconsegueixi tanta gent no és una contraprova, perquè, primer, no són tants els qui en realitat ho aconsegueixen, i segon, aquests pocs, el que és fer no «fan» gran cosa, més aviat s’hi troben, «s’esdevé» en ells; i això, és obvi, no correspon pas a allò tan sublim; amb tot, cal concedir que sí, que és una cosa molt gran i molt lloable (especialment perquè «fer» i «esdevenir-se» no es distingeixen netament). I al cap i a la fi no es tracta pas tampoc d’aconseguir aquell desideràtum suprem, sinó d’acostar-s’hi gradualment encara que sigui sempre de lluny; no cal pas necessàriament volar fins al bell mig del sol, sinó fins a un indret de la terra, petit i net, on de vegades surt el sol i t’hi pots escalfar o entebeir.

Doncs bé, com estava jo preparat per a tal cosa? El súmmum de malament. Tot el que precedeix ho implica. Exteriorment tu no vas fer res de cara a una preparació directa i individual o a una creació intencionada d’un solatge de condicions. Tampoc no era possible; en això decideixen els costums sexuals de classe, de poble, d’època. Poc o molt sí, però, que hi vas intervenir perquè la base d’aquesta intervenció consistiria en una confiança recíproca, que justament ens faltava ja molt abans del moment decisiu i del moment fatal, quan les nostres idees eren ja del tot divergents; allò que em cou a mi et deixa indiferent a tu, i a l’inrevés, allò que per a tu és innocència és culpa per a mi, i a l’inrevés, allò que per a tu no té conseqüències pot ésser mortal per a mi.

Recordo que un dia al vespre vam anar a passeig amb tu i la mare; érem a la Josephplatz, prop d’on avui hi ha el Länderbank, i vaig començar a parlar amb estúpida jactància, pensarós, altiu, fresc (això era fingit), fred (això era autèntic) i quequejant, com sempre que parlava amb tu, sobre la iniciació sexual; us retreia que havia estat abandonat sense cap mena d’instrucció, que calgueren els aclariments de companys d’escola, que havia estat a punt de caure en grans perills (aquí vaig mentir descaradament, a la meva manera, per fer-me el valent, ja que a conseqüència de la meva timidesa no tenia cap idea exacta sobre «els grans perills»), i al final vaig deixar entendre que per sort ja ho sabia tot, que no em calia cap consell i que tot anava bé. El cas és que havia començat a parlar-ne sobretot perquè m’agradava, si més no, parlar-ne; després també per curiositat i finalment per venjar-me d’alguna manera i d’alguna cosa que m’havíeu fet. Tu, d’acord amb el teu caràcter, t’ho vas prendre com aquell que res i vas dir no sé què sobre l’oportunitat de donar-me algun consell per tal d’arranjar sense perill aquests afers. Potser la meva murrieria havia provocat una tal resposta, molt adient d’altra banda a la lascívia de l’infant que jo era, un infant sobrealimentat amb carn i llamí de tota mena, corporalment ociós, sempre ocupat en si mateix; sigui com vulgui, el meu pudor extern es va sentir ferit, o vaig pensar que s’havia de sentir ferit; així és que, contra el meu voler, no vaig poder continuar parlant-ne i vaig acabar la conversa, descaradament.

Aquella teva resposta és molt difícil de jutjar. D’una banda sembla franca, amb un punt d’acusació i un punt de primitivisme; de l’altra és, pel que concerneix la doctrina, moderna i desimbolta. No recordo ara quants anys tenia jo, segurament no passava dels setze. Per a un noi d’aquesta edat, cal convenir que era una resposta ben curiosa, i el contrast que ens separava es revela també en el fet que aquesta fou la primera lliçó directa i d’un abast per a tota la vida que em vas donar. El seu veritable sentit, que de bon primer s’adormí en la consciència i no se’n desvetllà fins molt més tard, era el següent: allò sobre què versava el teu consell era, a opinió teva i des d’aquell instant a opinió meva també, la cosa més bruta del món. La voluntat i el desig que jo no portés en el cos ni un tel d’aquella brutícia a casa meva era secundari; al capdavall et volies protegir tu, la teva casa. La qüestió principal era que quedessis fora del consell, tu, un home casat, un home net, que està per damunt d’aquestes coses; tot això es devia agreujar més tard, perquè el matrimoni em semblà també una cosa lletja i m’era impossible d’aplicar als meus pares el que havia sentit dir del matrimoni en general. Encara et vas encelar més, doncs, encara et vas tornar més pur. No podia imaginar-me que tu, abans del matrimoni, t’haguessis pogut donar el mateix consell. No hi havia, doncs, en tu ni un tel de brutícia terrena. I precisament m’empenyies cap a aquesta brutícia amb unes poques i clares paraules, com si hi estigués predestinat. Posem que el món constés de tu i de mi, cosa que sempre m’inclinava a creure; doncs bé, en tu s’acabava tota la puresa del món i en mi començava, en virtut del teu consell, tota la immundícia. Era realment incomprensible que em condemnessis així, i només antigues culpes i el teu profund desdeny m’ajudaven a fer-m’ho comprensible. El resultat fou enfonsar-me novament, presoner de mi mateix.

És aquí on potser més clara es veu la innocència de tots dos. A dóna un consell a B, un consell franc, adient amb la seva manera d’entendre la vida, no molt bonic però corrent a ciutat, encara avui actual, que fins i tot pot evitar danys a la salut. Per a B el consell no és moralment gaire reconfortant, però tampoc no hi ha raó perquè el pas del temps no pugui neutralitzar aquells danys; a més, si vol, no ha pas de seguir el consell i, sigui com sigui, el consell no dóna cap motiu perquè el món s’ensorri als peus de B. I, tanmateix, és aproximadament això el que ocasiona, però només perquè tu ets A i jo sóc B.

Ara miro amb molta més perspectiva i, per tant, amb més precisió que aleshores, aquella manca de culpa en tots dos, ja que vint anys més tard s’ha produït entre nosaltres una topada semblant en unes circumstàncies diverses, molt més cruel com a fet pur, però en el fons no tan nociva. Què em quedava a trenta-sis anys que encara pogués ésser lesionat? Em refereixo a una breu conversa que tingué lloc un dels dies agitats que seguiren la notificació de les meves intencions de casar-me. Em vas venir a dir: «probablement la noia portava una brusa molt escaient, escaient segons el gust de les jueves de Praga, i per això t’has decidit, és clar, a casar-t’hi. I com més aviat millor, la setmana entrant, demà, avui. No t’entenc. Ja ets gran, vius a ciutat, i no se t’acut altra cosa de millor que casar-te amb la primera que passa. No hi ha altres possibilitats? Si tens por, ja t’hi acompanyaré». Vas parlar-me llarg i clar, però no recordo els detalls, podria ésser que se m’emboiressin els ulls; estava quasi més per la mare; ella, completament d’acord amb tu, és clar, va fer com qui s’enduu alguna cosa de taula i ens va deixar sols. De paraula no m’has vexat mai en excés, com tampoc no m’has mostrat mai el teu menyspreu. Vint anys enrere, en donar-me aquell consell, s’hauria dit, mirant-ho amb els teus ulls, que fins i tot hi havia un cert respecte en les teves paraules davant aquell adolescent que al teu entendre ja podia ésser iniciat a la vida sense eufemismes. Aquest respecte, avui, serviria només per a augmentar el teu menyspreu, ja que l’adolescent d’antany no s’ha mogut del punt d’on, altrament, hauria pres embranzida, i et sembla que la seva experiència no és pas més rica avui que abans, si no és per vint anys més de pena. Per a tu no significava ben res que jo em decidís per una noia.

La meva força de decisió l’havies reprimida sempre (inconscientment), i ara et pensaves (inconscientment) saber fins on podia arribar. No sabies res dels intents de salvació en altres direccions; per això tampoc no podies saber res dels camins mentals que m’havien portat a la idea de casar-me; havies d’endevinar-los i, d’acord amb el judici general que tenies de mi, no se t’acudí cap altra explicació que la més odiosa, la més grossera i ridícula. I no t’hi pensaves gens a comunicar-m’ho amb el to corresponent. La vergonya que em feies passar era molt poca cosa en comparació amb la vergonya amb què jo, segons tu, tacaria el teu nom amb aquell matrimoni.

Reconec que podries replicar-me moltes coses, com ja has fet, respecte a la idea de casar-me: no podies pas respectar la meva decisió, si doncs havia trencat dues vegades el prometatge i dues vegades l’havia recomençat amb F.^[38], si doncs us havia fet venir tant si com no a Berlín la mare i tu, per assistir al prometatge i tot plegat en va, etc. Tot això és veritat, però com s’hi va arribar?

La idea fonamental dels dos projectes de matrimoni era perfectament correcta: fundar una família, independitzar-me. Una idea, fet i fet, que t’és simpàtica, només que en la realitat sembla aquell joc d’infants en què l’un agafa la mà de l’altre, l’estreny ben fort perquè no pugui deseixir-se’n i canta alhora: «corre, corre, per què no fuges?». Cosa que en el nostre cas es complica encara pel fet que el «corre, corre» me l’has dit sempre sincerament, ja que també sempre, sense saber-ho, només en virtut de la teva presència, m’has retingut, millor dit, m’has reprimit.

Totes dues noies foren casualment, és cert, però extraordinàriament ben escollides. Una altra prova de la teva desafortunada comprensió és que et pensis que jo, el tímid, el vacil·lant, el recelós, em decideixi de cop i volta a casar-me perquè m’ha fascinat una brusa de noia. Tots dos matrimonis haurien estat matrimonis molt enraonats, en la mesura que hi he aplicat tota la meva capacitat de pensar, nits i dies sencers, la primera vegada anys, la segona mesos.

Cap de les dues noies no m’ha decebut; jo sí, les he decebudes totes dues. Avui penso d’elles exactament el mateix que abans, quan m’hi vaig voler casar.

I no és pas que la segona vegada no aprofités l’experiència de la primera, que em comportés, doncs, frívolament. Foren dos casos molt diferents, i en el segon m’infonia confiança justament tot el que en el primer havia après; per aquestes raons era molt més viable. No vull, però, tocar-ne els detalls.

Per què, doncs, no m’he casat? Hi havia obstacles concrets, com en tota cosa; la vida al capdavall consisteix a escometre obstacles d’aquests. L’obstacle fonamental, però, independent de les circumstàncies de cada cas, era sens dubte la meva incapacitat espiritual per al matrimoni. Això es manifesta en el fet que, tan bon punt estic decidit a casar-me, no puc dormir; despert o adormit, nit i dia em roda el cap, no visc, vaig d’ací d’allà com un orat. I pròpiament no són neguits o preocupacions la causa d’això; no me’n falten, és clar, com correspon a les meves llunes i a la meva pedanteria, però no són un factor decisiu; completen i acceleren la descomposició interna, com els cucs en un cadàver; el que em rosega el cor és un altra cosa, és el pes esclafador de la por, de la feblesa i de la insatisfacció.

Miraré d’explicar-ho més de prop: en l’afer del matrimoni hi ha dos punts de fricció que afecten les meves relacions amb tu i que ens oposen més que en cap altre terreny. El matrimoni, efectivament, és la fiança d’una major independència, de l’alliberament d’un mateix. Casat, tindria una família, allò que de més grandiós conec, allò que de més grandiós has aconseguit tu; jo seria de la teva raça, totes les antigues i sempre renovades humiliacions i tiranies passarien a la història. De veritat, seria fabulós, però és en la faula que neix el problema. És massa, és tant, que no es pot abastar. És com si un presoner tingués el propòsit d’evadir-se, però també tingués la intenció de convertir el presidi en un palau reial i de quedar-s’hi. Si fuig, no podrà edificar el palau, i si l’edifica, no podrà fugir. Si vull independitzar-me de la desafortunada situació en què em trobo involucrat amb tu, haig d’emprendre sigui el que sigui, alguna cosa que no tingui ni un punt de contacte amb tu; el matrimoni, que és allò que de més gran hi ha i que dóna la independència més honrosa resulta que té una relació amb tu. Voler arribar-hi de totes passades, és un projecte de boig i tot intent de realitzar-lo és castigat amb la bogeria.

En certa manera aquesta estreta relació més aviat m’atreu cap al matrimoni. Ésser com tu, la igualtat que s’establiria entre nosaltres i que acceptaries perfectament, em sembla una cosa bonica de debò per aquestes raons: jo seria un fill afranquit, lliure de culpes, sincer, agraït, i tu, un pare condescendent i satisfet, sense tiranies ni tristeses. Això, tanmateix, exigiria que allò que som quedés anul·lat i esdevinguéssim uns altres.

Tal com som, però, el matrimoni és un vedat per a mi, perquè resulta ésser la teva propietat més pròpia. De vegades m’imagino el mapa del món i tu al damunt, estès de dalt a baix. Llavors em sembla que, per a viure-hi jo, resten només els indrets que tu no cobreixes o que no estan al teu abast. I d’acord amb la idea que em faig de la teva magnitud, aquests indrets són escassos i poc habitables; el matrimoni, no caldria dir-ho, no és cap indret d’aquests.

La comparació demostra suficientment que el que vull dir no és que el teu exemple em fes avorrir el matrimoni, com va ésser el cas de la botiga. Ans al contrari, a desgrat de tot el que pogués semblar. En el vostre matrimoni trobava un matrimoni exemplar en molts d’aspectes: exemplar en la fidelitat, en l’ajuda mútua, en el nombre de fills; fins i tot quan els fills es van anar fent grans i cada dia alteraven més la tranquil·litat familiar, el matrimoni com a tal no se’n va ressentir gens. Precisament per l’acció del vostre model es formà en mi el concepte tan elevat que tinc del matrimoni; si el desig de casar-me ha estat ineficaç, és cosa que prové d’altres causes, a saber, de les teves relacions amb els fills, de les relacions de què tracta tota aquesta carta.

Corre una opinió segons la qual el matrimoni sovint infon temor perquè la gent té por que els fills faran pagar més tard els pecats que un mateix ha comès contra els propis pares. En el meu cas no penso que això tingués gaire importància, ja que el meu sentiment de culpa prové de tu mateix i està molt marcat per la singularitat, una singularitat, en efecte, que constitueix l’essència d’aquest sentiment torturant i que difícilment es podria repetir. Sigui com sigui, haig de confessar que un fill com jo, esquiu, eixut de paraules i d’atenció, decaigut de cos i d’esperit, em seria insuportable; si no hi hagués cap altre remei, fugiria segurament d’ell, me n’aniria, com tu volies fer de bon principi, quan jo volia casar-me. En resum, d’aquest cantó també en va rebre influència la meva incapacitat per al matrimoni.

Molt més important és la por que tinc per mi mateix, cosa que cal entendre així: com ja he insinuat, escriure, i tot el que escriure comporta, significa un intent d’independitzar-me i de fugir condemnat al fracàs o d’escassa viabilitat: això se’m confirma des de moltes bandes. I malgrat tot, el meu deure, millor dit, la raó de la meva vida és vetllar aquestes temptatives, no permetre que cap perill, cap ombra de perill que jo pugui preveure, atempti contra elles. I el matrimoni és, en realitat, l’ombra d’un perill; d’altra banda, és també la possibilitat d’un major increment, però a mi em basta la primera possibilitat, la d’un perill. Perquè, què passaria, si efectivament resultés un perill? Com podria continuar vivint en el matrimoni amb el sentiment d’una amenaça, indemostrable potser, però indestructible fet i fet? Davant d’una alternativa així, puc vacil·lar una estona, però la decisió final cau segura, haig de renunciar al matrimoni. La comparació del pardal a la mà i el colom a la teulada s’adiu molt superficialment amb el meu cas. Jo, a la mà no hi tinc res, tot és a la teulada i haig d’optar tanmateix pel no res —tan aclaparadores són les condicions de lluita i tan gran el conflicte en què em trobo. En l’elecció d’ofici també vaig haver de triar d’una manera semblant.

L’obstacle, però, més important per al matrimoni resta la convicció, actualment indestructible, que el manteniment i el regiment d’una família exigeix tot allò que he reconegut en tu com a pare, i justament tot alhora, indivisiblement, allò de bo i de dolent que d’una manera orgànica s’unifica en tu: força i duresa envers els altres, salut i una certa desmesura, facilitat de paraula i tossuderia, autoconfiança i malcontentament envers tothom, domini del món i tirania, coneixement dels homes i recel envers la majoria; després, també qualitats sense els defectes corresponents, com ara aplicació, constància, presència d’esperit, impertorbabilitat. De tot això, o bé no en tenia res o bé molt poca cosa; i gosava casar-me si, a ulls veients, tu mateix havies de lluitar en el matrimoni tenaçment i fins i tot claudicar sovint davant dels fills? Era una pregunta, naturalment, que no em posava ni em contestava de manera explícita; de fer-ho, les reflexions pertinents m’haurien obert els ulls i mostrat altres homes que no són com tu (per esmentar-ne un de molt pròxim i de molt diferent: l’oncle Richard^[39]); s’han casat i no han sucumbit en el matrimoni, cosa molt significativa i que m’hauria bastat. Però la qüestió, no era pas així que me la plantejava, ans la vivia des de molt petit d’una manera peculiar. De bon primer, compulsava les meves forces, no amb el matrimoni, sinó amb qualsevol petita fotesa, i davant de qualsevol fotesa resultava que, amb el teu exemple i la teva educació, em convencia de la meva incapacitat, tal com he mirat de descriure-ho. Si, doncs, en qualsevol fotesa estava d’acord amb tu i et donava la raó, per força havia d’estar d’acord i de donar-te la raó en la qüestió suprema, o sigui, el matrimoni. Fins al moment de pensar a casar-me, vaig viure, valgui l’exemple, com l’home de negocis que a bots i empentes i amb pressentiments de ruïna, però sense un exacte coneixement de l’estat de comptes, va tirant i vivint al dia. Ha fet un parell de bones inversions, que celebra i exagera com a conseqüència de llur raresa i de la seva fantasia, però en realitat perd diners cada dia que passa. Tot entra en el compte, però res en la suma total. De sobte, arriba el moment de passar balanç, és a dir, el moment de voler casar-se, i en les enormes quantitats que sumen en aquest afer, és com si mai no hi hagués hagut ni el guany més petit; tot és un gran dèficit aclaparador. Casa’t en aquestes condicions, si no és que has perdut el seny!

Així ha estat fins ara la nostra convivència i aquestes són les perspectives per a la nostra vida en comú, en l’avenir.

Repassant les explicacions que et dono sobre la por que sento davant teu, podries replicar: «afirmes que simplifico la qüestió si explico les meves relacions amb tu culpant-te de tot; em sembla, però, que, malgrat els teus esforços innegables, no t’ho fas pas gaire més difícil que jo, i sobretot, t’ho fas més suportable. En primer lloc també tu refuses tota culpa i tota responsabilitat; en aquest punt, doncs, el nostre plet no difereix, però mentre jo, tan francament com sé, et faig culpable únic, tu vols, “supercomprensiu” i “superdelicat”, disculpar-me de tota culpa i simultàniament disculpar-te. Quant a mi, naturalment, ho aconsegueixes només en aparença (tampoc no pretens més) i es pot llegir entre línies, a desgrat de tots els eufemismes amb què parles de caràcter, d’índole, de contrast i d’impotència, que jo he estat l’agressor, mentre que tot el que has fet tu ha estat pura autodefensa. Ara, doncs, podries estar satisfet del que has aconseguit amb la teva insinceritat, ja que has demostrat tres coses: primera, que ets innocent; segona, que sóc culpable; i tercera, que per pura generositat estàs disposat, no solament a perdonar-me, sinó, cosa que és més i que és menys, a voler demostrar i persuadir-te tu mateix que jo, contra la veritat, és clar, també sóc innocent. I encara no en tens prou. T’has proposat de viure de mi en tot. Concedeixo que nosaltres dos lluitem, però hi ha dues formes de lluita: la dels cavallers, en què lluitadors independents mesuren les forces; cada un va per ell, perd per ell o guanya per ell; i la lluita del mercenari, que no solament agredeix, sinó que xucla la sang per viure. Això és pròpiament el soldat professional, i això ets tu. Incapaç de viure, ets tu; però per tal de poder continuar vivint còmodament, sense inquietuds ni remordiments, demostres que jo t’he privat de tot el bagatge de la vida i que me l’he amagat a la butxaca. Què se te’n dóna, que siguis un incapaç? Jo en sóc el responsable. Tu t’encongeixes, tranquil, i et deixes portar per mi a través de la vida, corporalment i espiritualment. Un exemple: ara que volies casar-te, volies, i ho concedeixes en la teva carta, que jo t’ajudés a no casar-te prohibint-te aquest matrimoni a causa de la “vergonya” que ocasionaria al meu nom una tal unió. Però no hi estic d’acord, és fals. Primer, no volia, en aquest punt ni en cap, “ésser un obstacle a la teva felicitat”, i segon, un retret d’aquests, no l’he volgut sentir mai de la boca d’un meu fill. De què m’ha servit, però, el fet de superar-me i deixar-te lliure el camí del matrimoni? Absolutament de res. El meu desacord no hauria pas impedit aquest matrimoni, al contrari, hauria estat encara més temptador per a tu casar-te amb aquesta noia, perquè “l’intent de fugir”, com tu dius, hauria estat complet, perfecte. I el meu permís no t’ha pas aturat de fer-me retrets, ja que demostres que al capdavall sóc el culpable de no haver-te casat. En el fons, però, en aquesta qüestió, igual que en les altres, no has demostrat sinó que els meus retrets eren justificats i que encara n’hi falta un, el més justificat de tots, a saber, el retret d’insinceritat, d’adulació i d’hipocresia. Si no m’erro molt, també m’adules ara amb aquesta carta».

A tot això responc: primer, que tota aquesta defensa, que en part es pot girar contra tu, no és teva sinó meva. La teva malfiança envers els altres no és ni de bon tros tan gran com la desconfiança en mi mateix en què m’has criat. No nego una part de veritat en la teva defensa; efectivament, contribueix amb un element nou a la descripció de les nostres relacions. Les coses, naturalment, no s’avenen pas tan bé en la realitat com s’avenen les proves en la meva carta; la vida és més que no un joc de paciència. Amb la correcció que ara no puc ni vull desenrotllar, s’ha aconseguit, al meu entendre, una aproximació molt important a la veritat, cosa que ens pot donar una mica de tranquil·litat a tots dos i que pot fer que la vida i la mort ens siguin més lleus.

Franz