ENTORN DE LA CARTA AL PARE, DE FRANZ KAFKA

Quan va escriure Brief an den Vater, Carta al pare, Kafka tenia trenta-sis anys. Era el novembre de 1919, a Schelesen, una petita localitat al nord de Praga, durant una de les freqüents fugides que s’imposava per a estar sol i que llavors també li imposaven els metges, per tal de guarir-lo d’una tuberculosi pulmonar diagnosticada dos anys abans. Aquestes absències de Praga foren sempre breus; mai no abandonà la seva ciutat, a desgrat dels propòsits repetits de fugir-ne i l’esperança de «plantar casa en un país llunyà». Tampoc no abandonaria mai el pare. En aquesta mateixa època consignà en el diari: «el país de frontera que es troba entre la soledat i la companyia, l’he traspassat ben clares vegades; m’hi he establert fins i tot més llargament que no en el de la soledat total. Quin país tan bonic, comparat amb aquest, no havia d’ésser l’illa de Robinson!».

Schelesen fou també un país de frontera. En una primera estada, la tardor de l’any 1918, hi coneix Julie Wohryzek, filla d’un servent de sinagoga, una mena de sagristà, i a la primavera següent es prometen. És el tercer prometatge de Kafka i el més breu; és també el que ocasiona la Carta al pare. Pel novembre, ja trencat el prometatge, torna a la pensió de Schelesen i durant les breus setmanes que hi passa sol, interromp el dietari i escriu de raig, com solia fer, dues llargues cartes: ultra al pare, escriu a la germana de Julie explicant-li a la menuda les raons que l’han dut a renunciar al matrimoni.^[1]

Les dues cartes tenen, doncs, un origen comú, però tant com necessària i oportuna sembla la segona, puix que d’una manera o altra calia que Kafka s’excusés («jo l’havia empesa al matrimoni; ella s’hi avingué només sobresaltada i a contracor»), extemporània i redundant semblaria la carta al pare, el qual, en tot l’afer, s’havia limitat a demostrar el seu desacord amb aquell matrimoni precipitat. De fet, Kafka prescindia de la negativa paterna; fins i tot deia a la germana de Julie que «m’era una prova més i més forta de la justesa d’allò que em proposava». Evidentment, el motiu, el punt de partença de la carta al pare és un altre.

Els mesos que precedeixen i segueixen la carta formen una època en què Kafka s’obstina amb nova intensitat a sospesar-se, a descriure’s en la seva situació. Feia més de quatre anys que escrivia poc (Aforismes i Un metge rural), després d’un període molt fecund, entre 1912 i 1914, en què havia enllestit Amèrica, La condemna, La metamorfosi, una gran part d’El procés i En l’establiment penal. És justament l’any 1919 que, com el 1912, en el primer encontre amb Felice Bauer, marca el començ d’un nou període de fecunditat creadora amb la represa dels aforismes intitulats Ell; continua amb un gran nombre de narracions curtes i es corona amb El castell, escrit del gener al setembre de 1922. Ell porta un títol i descriu una figura tan poc anònims que no amaguen gens el «jo», i El castell, d’altra banda, s’ha demostrat l’obra narrativa de Kafka que revelava més un sotafons autobiogràfic, o diguem d’experiències personals acumulades els darrers anys de la seva vida. Aquests són, doncs, el marc de la carta i el terreny d’on neixen la seva amplitud i la seva radicalitat: Kafka, que ja no intentarà més el matrimoni, o sigui, independitzar-se del seu món, del pare, torna a «enfonsar-se en tots els perills de la literatura»; no gaire abans llegí Kierkegaard^[2] i les Confessions d’Agustí.

L’empitjorament de les relacions amb el seu pare concreten el moment biogràfic de la carta. De sempre havien estat fredes, per no dir hostils: «Amb la meva família, la gent millor i més amable que hi ha, visc més foraster que no viuria un foraster. Amb la mare aquests darrers anys no ens hem dit, pel cap alt, ni una vintena de paraules al dia; amb el pare no hem passat de bescanviar la salutació; amb les germanes casades i els cunyats no parlo sense enutjar-m’hi. La causa d’això es senzillament que no tinc res a dir. Tot el que no sigui literatura em rellisca, ho detesto, ja que em fa nosa o em roba temps, mal que sigui només mentalment»^[3]. Aquesta muda indiferència, però, envers el pare es converteix en indignació quan se sent ofès en les dues coses més intocables que posseïa: la seva obra i els seus projectes de matrimoni. En portar-li Un metge rural i En l’establiment penal, publicats aquell any, el pare li fa amb desdeny: «posa’ls damunt la tauleta de nit». I en comunicar-li que vol casar-se, el pare li reprotxa que aquell matrimoni serà una vergonya per als Kafka i li aconsella el bordell: «No hi ha d’altres possibilitats?, si tens por, t’hi acompanyaré».

La carta no arribà mai a les mans del pare. Enviada a través de la mare, en això i tot mitjancera, fou retornada a Kafka, el qual la confià més tard, amb d’altres manuscrits, a Milena. Aquesta confiança manifesta de retop que per a Kafka, pudorós com era, la carta tenia una importància particular al mig de la muntanya de cartes i dietaris que havia escrit al llarg de la vida. Era, en primer lloc, un esbós d’autobiografia, per bé que impenetrable i limitat a la confrontació amb el pare. I sobretot, atès que el pare assumia llavors un paper absolut en la seva vida i en la seva obra, com el que l’any 1912 havia assumit Felice («el món; F. és el representant del món»), la carta pertany al nou i grandiós intent de salvar-se en la literatura i n’és un fruit més, el primer, al costat d’El castell i les obres menors d’aquest període.

No deixa de sorprendre, tanmateix, que a trenta-sis anys, cinc abans de morir, acabada la part més important de la seva obra (i de la seva vida), Kafka escrigui aquesta despietada, inhabitualment extensa carta al seu pare; que s’hi entretingui, que els projectes i les obres començades hagin d’esperar. L’acaba bruscament, és veritat, però l’acaba en un punt mort, esgotat el tema com si s’adonés que ha estat prolix i que el cabdell no donarà més fil sense trencar-se. Ha deixat detalls, diu més d’un cop; d’essencial, no hi manca res. Amb un to tant o més novel·lesc que epistolar, tant o més delator que confidencial, Kafka vol, en efecte, posar plet al pare, implicar-lo en «el terrible procés» en què ell, des dels primers anys obscurs de la infantesa, es debat i es defensa, però sobretot se sent acusat i condemnat, pel pare justament. I planyent-se’n, el refusa com a jutge igual com l’ha refusat com a pare, si doncs en la paternitat es fundava la seva jurisdicció. El converteix així en «part litigant», al seu rang, i apel·la no se sap ben bé a quin altre tribunal, puix que el pare seria precisament el suprem, «la darrera instància». Així s’obliga a reconstruir tota la història de llur convivència sense callar anècdotes cruels ni estalviar-se explicacions humiliants. L’al·legat, en canvi, sobre els projectes de matrimoni, del qual «depèn tota l’eficàcia de la carta», resta difús i incomplet, cosa que podria explicar-se per la immediatesa i la dificultat del tema. A la fi, la sentència, molt kafkianament i molt lògicament, no es pronuncia, si no és que calgui buscar-la en la condemna de tots dos acusats a una dolorosa innocència indemostrable. Més aviat sembla demanar una suspensió del judici, com si un dia, molt llunyà i incert, haguessin d’ésser presentades les darreres, contundents proves.

Resumides així, les intencions i les motivacions de Kafka semblarien força clares, en contrast amb la resta de la seva obra, reconeguda obscura per no dir hermètica. Inconfusiblement kafkià, per contra, i en un grau de perfecció extrema, és l’estil: minuciós, cortès, exhaustiu, cancelleresc, d’una transparència inquietant però, perquè el lector no sap ben bé què transparenta. Equívoc potser de tan límpid, ofuscador; talment que cal preguntar-se si la claredat d’aquesta carta no és també aparent.

Per què tot aquest devessall de mots i de raonaments que furguen en ferides incicatritzables? D’on vénen i cap on van? El lector acaba la carta esbalaït, perplex. Cada plany, en efecte, cada confessió o cada retret semblen excessius i tot plegat sembla desorbitat. Per què la claredat s’ha de tornar irreverent i la sinceritat, impudorosa? Com pot contenir tanta desmesura i tanta virtut corrosiva aquesta prosa neutra, rigorosa i freda com la d’un tractat? El lector de la carta també se sent acusat en un judici del qual es considerava simple espectador; s’adona que no es tracta de cap joc innocent que tolera badocs iniciats; en acabar la lectura també haurà de comparèixer i de sotmetre’s a un interrogatori sobre el sentit total que ha de donar o dóna a l’obra de Kafka.

Posem que aquest lector coneix Amèrica, El Procés, històries breus… Deu haver seguit, es deu haver pensat que seguia aproximadament el pas de l’escriptor que li descobria aquelles regions singulars, fantàstiques i tanmateix ben geogràfiques dels dintres humans. Pot ésser que amb elles, com amb una nova i real «Amèrica», cobreixi un tros de mapa, redueixi l’espai ocupat per l’ample mar de les tenebres. No dubtarà de la credibilitat d’uns textos, obscurs però escrits o dictats, es diria, per un vident escrupolós de descriure fil per randa tot allò que es mou dintre el camp de la seva visió. El text l’excita, amb el seu caràcter al·legòric, a fer-ne l’exegesi, a buscar-ne la clau; sembla que es tracti només de trobar la sortida del laberint. I el lector, servint-se d’aquest o d’aquell altre signe menys equívoc, aventura la seva perspicàcia i «interpreta».

Albert Camus venia a dir que el destí de Kafka, i potser la seva grandesa, fou que sense donar res, oferí tant. No és estrany, doncs, que tant els lectors com els crítics, malgrat que no se’ls doni res, s’inclinin a l’apropiació davant tant d’assortiment. En la Carta al pare més que enlloc, perquè l’enigma presenta un nou plantejament i, en aparença, una possibilitat de solució. Cal, però, que la lectura o la crítica, en prendre, no cometin un furt, una espoliació maldestra o una usurpació d’autoritat sobre dominis reservats a Kafka mateix. «Aquesta carta…, serà molt incompleta».

Kafka coneix les històries sense desenllaç, els passadissos inacabables, les sinuositats perdedores. En realitat, què resol la carta? La breu contraquerella que ell mateix, en acabar la carta, posa en boca del pare, replanteja de cap i de nou tota la controvèrsia i acaba desitjant-se una pausa provisional, que qui sap si la mort farà definitiva, i signa, «Franz».

El que és important és que el procés continuï obert, que les actes no siguin cancel·lades, sinó simplement desades. Important i necessari, com en l’estira i arronsa amb què de vegades els amants s’estimen. No cal prendre decisions, cal només esperar que els malentesos de la vida no ho malmetin tot. «No cal que surtis de casa. No et moguis de la taula i escolta. No cal ni que escoltis, espera només. No cal ni que esperis, resta completament sol i quiet. El món se’t mostrarà sense disfresses»^[4]. Ajornar, al capdavall, també és una decisió, i en el cas de Kafka, l’única possible. La incapacitat de resolució dels seus personatges, la seva pròpia incapacitat de portar-los a un final net i clar fa pensar en la impotència de Sísif; no neix del desistiment, de la fluixedat, sinó de la magnitud del propòsit; assequible aparentment, resulta una tasca desproporcionada a les forces de què l’home disposa. L’agrimensor K. no arriba al castell, tem o sap que no hi arribarà mai; tanmateix no abandona la dèria o el manament d’arribar-hi.

Així es desesma també el fill en la carta: els camins mentals que ressegueix l’haurien de portar a aclarir d’una vegada les relacions que el lliguen amb el pare; en realitat el duen a descobrir el nus inextricable en què pare i fill s’entortolliguen. Aquest fons vertiginós, inexplorable, on la paternitat i la filiació arrelen encara indiferenciades, deu ésser el fons de la vida, el mur que deté la memòria i paralitza els raonaments. Xucla, però, com un imant, i la seva força recorda la que empeny els destins humans a la tragèdia clàssica. Només que allà pren d’altres noms i d’altres formes, sobretot va més enllà, cap on «la vida és més que no un joc de paciència». Kafka s’atura abans, a jugar pacientment. «Tots els errors humans són errors d’impaciència, de no seguir el mètode». Més no li és possible. Li basta la impotència, si es manté lúcida.

Tampoc ningú que no fos un irresponsable no li exigiria més o no gosaria de formular un dictamen conclusiu del procés kafkià. La comprensió de l’art s’obstrueix ràpidament quan no passa pel respecte i el tacte. Per quins principis estigmatitzaríem Kafka amb alguna de les aberracions amb què se sol manifestar la neurosi o amb quines proves? Amb quina moral l’acusaríem d’impietat? La desproporció d’aquests judicis es revelaria no solament perquè l’art es degrada quan se’n fa objecte de casuística clínica o perquè, quant al judici ètic, el patriarcalisme atàvic que regula la institució familiar imposaria una justícia molt parcial; la raó poderosa és que la insanitat o la perversió, si hi són, no es poden encara relacionar causalment amb l’obra d’art; resten fenòmens concomitants, paral·lels a tot estirar, però no consecutius. No ho confirmen les múltiples i variades temptatives de diagnosticar el cas clínic de Kafka? Després d’unes primeres constatacions, han d’aturar-se davant la interdependència, ara com ara misteriosa, de cos i d’esperit, o bé es perden en les vagues fronteres de la normalitat i la anormalitat. Sobre això escrivia a Milena cap a l’any 20: «No vull (Milena, ajudi’m vostè! Vostè entén més coses de les que jo puc dir-li), no vull (i no quequejo) venir a Viena perquè no resistiria l’esforç espiritual. Estic malalt de l’esperit, la malaltia dels pulmons no és sinó una dilatació de la malaltia espiritual. Estic malalt d’ençà dels quatre o cinc anys que van durar els meus dos primers prometatges».

D’altra banda, sembla que si hi havia un text de Kafka no ben exempt d’indicis de morbositat, encara no seria la carta al pare. Tot i que la temàtica sigui rossoladissa, amb uns perills insuperables per a qui es trobés inclinat a foraviar-se neuròticament, Kafka tracta la relació pare-fill, elemental i explosiva, a un nivell d’universalitat i d’ampla visió crítica. La claredat i la precisió que caracteritzen la seva prosa caracteritzen també la immunitat d’impulsos no dominats. Compari’s la fluïdesa dels raonaments en Kafka, insegurs, matisats, hipotètics, sense contradiccions ni intersticis, o la contenció del seu potencial afectiu, amb el rigor glaçat i la passió amenaçadora dels sil·logismes dels paranoics. Aquest és el fet decisiu que col·loca Franz Kafka, i precisament com a autor de la Carta al pare en un punt nou però molt coherent dintre la literatura universal, és a dir, l’enfonsa en la massa humana, com un llevat nou i antic alhora.

Una certa psicologia descriuria probablement la kafkiana com una situació d’adolescència retardatària o potser d’infantilisme. En la carta, però, costa d’observar-hi els trets d’un adolescent a deshora; més aviat la insistència a parlar, la voluntat de lluita i de pau, l’entestament a tocar fons, es presenten com maneres de demostrar l’adhesió, l’amor-odi envers el pare i la resistència a convertir-se en fill pròdig; per a Kafka la carta devia significar l’única via oberta a l’afecte i alhora la barrera que contenia el darrer pas: el desdeny o la «comprensió de fill», que són les vies més freqüentades, en casos d’aquests. Vegeu la conclusió de La condemna, on el fill, abans d’ésser emmenat riu avall, «exclama: “estimats pares, jo us he estimat sempre, tanmateix” i s’abandona a les aigües. En aquell moment passava pel pont un trànsit eixordador».

Entesa així, l’excepcionalitat del «cas excepcional» de Kafka es veurà no pas aberrant, sinó integrada en el complex de la cultura humana, perquè l’esdeveniment més insòlit, quan es produeix a l’interior d’un món governat per lleis, s’integra tot sol en l’ordre universal. «El geni és sempre progressiu»; també, doncs, en el moment d’emprendre la difícil marxa intel·lectual a través dels propis camins interiors per acostar-se i familiaritzar-se amb els monstres que l’inquieten, que inquieten els homes: la por, el tedi, l’autofòbia, la frustració, la impotència, la solitud, el sentiment de culpa. Resulta, així, funció de l’escriptor mostrar les coses i donar noms a qui i a què no en té o destruir-ne els falsos. És habitual que aleshores s’exposa a la discriminació de la gent benpensant, convençuda sempre de circumscriure la normalitat, que s’autolegitima per a imputar-li afany d’exhibicionisme i gust d’escandalitzar. Tot escriptor ho sap, però un superescriptor com era Kafka en tenia una consciència acusadíssima, i cal convenir que la lluita contra les mentides no el dugué mai a formes desvergonyides de sinceritat. Un maudit? Tampoc. Se sabia condemnat. De dins del seu món estant, se sentia al defora del seu món i era víctima del delit de penetrar-lo, igual com el llaç de la paternitat, en voler desfer-se’n, se li convertia en dogal.

És sabut que la carta, com és el cas de tants textos de Kafka, s’ha conservat gràcies a Max Brod, el qual cregué de servir més bé l’amistat incomplint la voluntat de l’amic i publicant el seus papers en lloc de destruir-los. És un particular que no hauria de portar a concloure precipitadament sobre el caràcter públic o privat d’aquells papers, inclosa la Carta al pare. Val a dir també, en descàrrec de Brod, que els sentiments, per no parlar de les raons, que a última hora movien Kafka a manifestar un tal desig, tampoc no eren gaire convincents: pudor, inseguretat, manca de confiança en la seva obra, modèstia o desesperació o «fotofòbia» post mortem. D’una banda, és cert, no es pot negar que el document pertany al gènere de la correspondència privada, com privat i, segons com, estrictament personal era l’afer que s’hi debatia; ja que de paraula no aconseguia de «raonar amb una coherència passable» el conflicte obert amb el pare, la cosa més natural és que acudís al paper. La gravetat que així, escrit, literaturitzat, prenia el conflicte és un factor que ni a Kafka no podia passar desapercebut; en aquestes ocasions no sol enganyar l’instint d’escriptor. Sabia que el conflicte prendria l’abast i la importància que ell li donava, que per a ell tenia, que seria impossible de minimitzar-lo i, en conseqüència, creixeria i poblaria l’espai on es determinaven els capteniments de la família Kafka; era inevitable que les anècdotes esdevinguessin il·lustracions, i els detalls, traços subordinats a les línies del desenrotllament total. Sigui com sigui, aplicar-se, Kafka, amb tota la seva potència, fins a l’estremiment («i ploro encara avui que ho escric»), a remoure dissensions domèstiques cròniques o a analitzar una intranscendent incompatibilitat de caràcters, fóra grotesc, i resulta grotesc d’imaginar-ho.

Per això el grau de generalització que s’obtenia no era naturalment gaire elevat, però sí que era suficient perquè traspassés el clos de la intimitat i perquè l’ofici d’escriptor no el fes relliscar cap al detallisme o al naturalisme. Pensem si no, per contrast, en les cartes privades de grans escriptors; en general no afegeixen res d’essencial a llur obra, no passen de tractar grans o petites trifulgues íntimes i afers rutinaris, a tot estirar satisfan la curiositat o l’erudició. N’hi ha de delicioses com les que Bernat Metge escrivia de secretari dels reis catalans, de sàvies com les de l’epistolari de Goethe, de comprometedores com les que a França manipulà Roger Peyrefitte; en totes es tracta d’un gènere epistolar familiar, a penes literari, que té escassos punts de contacte amb la carta kafkiana. La perspectiva, en efecte, des de la qual Kafka esguarda la infància com a fase primordial de la seva vida, el sistema educatiu i els seus resultats en els fills, la religió, el matrimoni, el triomf econòmic i mundà del pare, la seva educació d’escriptor, és una perspectiva que transcendeix de sobres l’àmbit familiar o personal.

En principi, la temàtica no és original, ha temptat alguns escriptors.^[5] Però el que en ells pren la forma acadèmica de «memòries» o de records i narracions poc o molt autobiogràfiques, pren en Kafka la forma d’una carta al pare i simultàniament d’una crítica, única com a carta i com a crítica. Potser no fóra desencaminat de pensar en un joc de compensacions: la impossibilitat d’abandonar el claustre patern se li resolia en un refús de la paternitat més i més crític com més aguda sentia a la consciència aquella impossibilitat. «Tot el que escrivia…, era un inacabable comiat de tu». Per això no és tampoc una lluita de generacions la que descriu la carta; un desacord d’aquests, freqüent entre pares i fills, afecta aspectes fonamentals però parcials de la vida; té unes altres arrels i difícilment crea l’atracció i la repulsió gairebé còsmiques en què Kafka es veia gravitar a l’entorn del pare, convertit en centre de la gravitació universal. «En tu començava tota la puresa del món i en mi començava la immundícia».

La raó per què la carta no assoleix una distància crítica superior sembla estar en la mateixa personalitat de Kafka, closa en les seves contradiccions, incapaç d’il·luminar-se amb llum natural. Una finestra és, per a ell, una obertura que mena al suïcidi, a enlloc més, com en la història de La condemna; així, ell veu possible l’allunyament del pare només per mitjà de la violència. És un «condemnat a cadena perpètua» dintre el seu món, un món superpoblat, clos en quatre parets; és un presoner que vol evadir-se i al mateix temps vol convertir la presó en palau: «si fuig, no pot edificar el palau, i si l’edifica, no pot fugir». Les escasses al·lusions a «les circumstàncies de l’època» o als «costums sexuals del temps» o als «cercles d’influència» entorn del pare, no passen d’ésser accidentals. La crítica del judaisme, adherida a les impressions immediates d’una infantesa enfastidida en la pràctica religiosa, no transcendeix els clixés de «cerimònies de societat» o de «ritus incomprensibles». Tampoc no dedica cap atenció ni al sionisme creixent ni a l’ascensió de l’antisemitisme a l’Europa central d’entre guerres. Seria més aviat en l’aspecte de l’educació dels fills on trobaríem un aprofundiment cap a les causes objectives dels errors que atribueix al pare i a la seva classe social. Era, d’altra banda, aquesta, una qüestió que l’havia preocupat més i que tractaria amb una certa amplitud en unes cartes a la seva germana Elli, la mare de Felix, on es declara partidari d’una educació sostreta a tota influència dels pares, on caracteritza amb agudesa llur egoisme, «el sentiment patern pròpiament dit», i on prefereix que la iniciació sexual siguin els nois qui se la procurin espontàniament, contra el que sembla sostenir en la carta al pare.

Seria de lamentar, o de retreure a Kafka, que en la carta «l’entrebanqués tant la por i que les dimensions de la matèria l’excedissin de tant», només si el seu dolor s’hagués detingut en un plany impotent sobre la condemna a perpetuïtat. De fet, la carta és sobretot un plany, però també és un plany acusador, és una denúncia (més tard, en una carta a Milena, s’autocriticava dient que la carta era plena d’«astúcies de picaplets») que supera el crit, que traspassa el pla de la realitat i s’eleva a la regió dels símbols. Com una mena de doble salt en què el peu toca un instant el sòl i pren embranzida. Kafka no coneixia cap altre mètode que el de la literatura fantàstica, i l’usà amb una tal monotonia en tota la seva obra, que en la carta també hi acudí. Aquest mètode consisteix a servir-se de la realitat com d’un mitjà per a ultrapassar-la i situar-se a l’anvers del real. Perquè no cal ni basta de recórrer a l’extraordinari o a l’artificial per assolir el fantàstic. Quan es tracta no pas de ciència-ficció, sinó d’eludir la condició humana, la literatura prefereix l’ascètica i els exercicis metafísics sobre el material humà. Noteu l’absència en Kafka de paisatges humanitzats, de quimeres o d’espectres i el predomini dels objectes quotidians, mobles, eines, espais; un inventari de tot el que acompanya l’home en l’indret on es mou, parla i gesticula. Però el procés d’aquesta literaturització de la realitat no desemboca, com fóra d’esperar, en la irrealitat o en una realitat transcendent; aquesta, que existeix certament per a Kafka, torna a ésser un punt de breu contacte, millor dit, la transcendència és només un mirall en un horitzó inassolible, on l’home no troba sinó el reflex de la pròpia imatge. Amb aquest retorn de l’home al si de l’humà es clou el cercle. «Sobreviu la vergonya», en la nuesa, en la puresa de no ésser sinó home.

La imatge que de l’home té Franz Kafka és la de l’home-pare. Allò que repeteix sovint en les cartes i en les pàgines del Diari, «tenir fills és el que hi ha de més gran»^[6], prové de la necessitat de la procreació per tal que l’home esdevingui pare, és a dir, motor de la vida i subjecte de la cultura. Idealitzava Kafka la paternitat? En tot cas combatia en el pare allò que considerava superior a les pròpies forces i que més desitjava. En la carta, per més que prevalgui la figura estereotipada del pare-dolent, incomprensiu, autoritari i grosser, s’hi endevina —i ho confirma tota la seva obra— que l’objecte veritable del seu refús, o del seu desig, és simplement el paper de pare, adoptat per milions d’homes abans i després d’ell. Vegeu també el caràcter dels personatges femenins en la seva narrativa: entorn dels protagonistes masculins es mouen exclusivament dones-amants o dones prostituïdes com les que freqüentà ell mateix, les quals exerceixen un domini constant i tiranitzador sobre l’home, sobre la seva fecunditat. La dona-mare o la dona-germana, sobretot en la carta, ocupen un lloc del tot secundari, passiu, de pur instrument de l’home-pare. Fou aquesta una actitud davant les dones que evolucionà poc, només potser cap als darrers anys, quan trobà Milena, la dona que, abans i tot de llegir els manuscrits que Kafka li lliurà, el reconegué amb una intuïció amorosa superior: «Abans vaig conèixer la seva por que no ell… Durant els quatre dies que va ésser amb mi, la va perdre. Ens en rèiem… No calia cap esforç, tot era senzill i clar… La seva malaltia era, aquells dies, com un petit refredat… És absolutament incapaç de mentir, igual com és incapaç d’embriagar-se. No disposa ni del més petit recurs, no té cap sostre. Per això està a mercè de tot allò de què nosaltres estem protegits. És com un home nu enmig de gent vestida… La seva ascesi no té res d’heroic… No és un home que s’arma de la seva ascesi per aconseguir un fi, és un home que, per la seva lucidesa terrible, la seva puresa i la seva incapacitat de compromís és empès a l’ascesi… Jo sé que no és de la vida que es defensa, sinó d’aquesta mena de vida»^[7]. Kafka també sabia que era massa tard per a lligar-se amb Milena, casada, dotze anys més jove, txeca (l’única dona no jueva en la seva vida), i trencà les relacions que no havien durat ben bé un any i havien creat una de les correspondències amoroses més intenses que es coneixen.^[8] En les amistats posteriors Kafka fou més un conseller i un confident.

En aquest punt, la Carta al pare ha ocasionat un error d’apreciació per tal com ha desviat l’interès cap als punts de vista de la psicoanàlisi i ha falsejat la biografia, la carta i l’obra de Kafka, talment que s’ha convertit en un lloc comú parlar de l’anomenat «complex d’Èdip» com si es tractés d’una clau universal que resoldria satisfactòriament tot «el cas Kafka». Però, prescindint del fet que Kafka no ignorava les troballes de la psicoanàlisi^[9] i que Freud ja havia usat amb una delicadesa extrema els propis mètodes en el camp de la literatura, aquest procediment capgira de tal manera el problema, que posa els peus allà on hi ha el cap. No és, en efecte, l’obra allò que cal explicar, «psicoanalitzar», per mitjà del complex, sinó a l’inrevés, és el complex, en tot cas, que s’ha d’interpretar per mitjà de l’obra i elevar-lo al pla de les significacions sobrepersonals en què l’obra es produí i se sosté encara com a fenomen literari.

El cas Kafka, en realitat, ha contribuït de cop descuit a embullar la psicoanàlisi, una ciència poc precisa en els seus objectius, quan s’aplica a l’art. El que compta, fet i fet, en l’obra, és la imatge del pare, la qual passa de la consciència de Kafka al llenguatge, i d’aquí al dipòsit de la cultura. En aquest sentit, l’aportació kafkiana no ha estat ni petita ni inútil. Ha mostrat que el que hi havia de més gran era també el que de més inhumà i de vegades mesquí hi havia. El pare, la instància suprema, allò que acapara tota la puresa del món, resulta que no està exempt de contradiccions radicals, que no evita la brutícia i que no surt innocent del judici universal. Una profanació que s’estén a totes les capes de les relacions humanes. Iahvè, el Pantocràtor, Zeus, el Pare primordial, l’home-pare («Cronos, el pare gloriós que devorà els propis fills»), també és una víctima del propi engany, la mentida que, a còpia de repetir-la, el mentider es creu: ocupat a regir, a legislar i a condemnar, assegut en la convicció de controlar els destins i de triomfar, és simplement un espantall amb consciència de tirà. La contrafigura és el fill sacrificat, és Georg Bendemann,¹⁰ condemnat pel pare al suïcidi en La condemna, és Joseph K., executat el vespre abans de complir trenta-un anys en El procés, és l’agrònom K. d’El castell, que mor d’extenuació poc després d’arribar-li la notícia que «en esguard de certes circumstàncies que no són del cas», li és permès de romandre en el poble provisionalment,^[11] i és, en fi, el Franz que signa la Carta al pare, amb l’esperança que a tots dos, després de la demolició de l’ídol, «la vida i la mort els siguin més lleus».

Fou potser, doncs, el conflicte amb el pare, una excusa? O tot plegat fou un pretext de què Kafka se servia per plantejar un conflicte més general, però en el fons exclusiu d’ell? O bé, personificava en el pare un enemic dispers, omnipresent? Malgrat el tuteig i la confrontació d’individu a individu, es diria que Kafka se les heu amb un enemic impersonal, pluricèfal, en forma de medusa immensa; no sap, en efecte, individuar el culpable o la culpa; sap només que si ell és A, ha de combatre B, o sigui, tot allò que no és A, el món, el defora, el curs de la vida, les institucions de la vida, tot allò que encara és ell mateix perquè n’és el resultat, el producte contrafet i indòcil, però al capdavall directe i autèntic. Aquest tema de la lluita, que tan sovint retorna en la carta i en l’obra —Descripció d’una lluita és la primera prosa de Kafka—, fa pensar en el lluitador professional que busca brega, tal com ell mateix es descriu a través dels ulls del seu pare.

La carta seria aleshores un recurs estratègic. Tant si era un recurs deliberat com si era la forma que indeliberadament s’imposava a la consciència de l’escriptor, seria una refosa de la Descripció d’una lluita, una represa del combat necessari en forma de carta al pare. Aquella confessió, «tot el que escrivia tractava de tu», no resulta gens innecessària, si hom la col·loca més enllà del que té de confidència commovedora, a saber, en la totalitat de l’obra kafkiana, i la relaciona amb aquell parèntesi que al començament de la carta corregeix el que ha dit sobre el sentiment de nul·litat que el paralitzava: «un sentiment, tanmateix, noble i fecund en un altre aspecte». L’altre aspecte, no caldria dir-ho, és el d’escriptor. I en qui, si no en Kafka, es compenetren fins a la identificació la literatura i la vida? Sense recórrer a distincions d’aquestes, Kafka constitueix un exemple obvi de com tota gran obra és unitària, fins quan s’escampa en una temàtica variada.

Es, doncs, només amb moltes explicacions que la carta es pot incloure en la literatura epistolar; en tant que peça molt sui generis es podria aproximar a les cartes didàctiques, autobiogràfiques o amatòries que es troben en les tradicions literàries d’Occident, com, per exemple, la resta de l’epistolari de Kafka mateix. Ben mirat, aquest escrit, més que no el fet d’ésser adreçat i concebut com a carta, és la manca d’una denominació més ajustada allò que el posa al costat d’altres d’essencialment diferents, al costat, per citar-ne dos d’extrems, de les Cartes a Lucili, de Sèneca, i de les Cartes de Sant Pau, del Nou Testament. No és, però, l’únic cas en què fenòmens literaris tan diversos es juxtaposin per una mínima coincidència d’elements secundaris. Això, si més no, facilita una classificació prèvia i planteja la importància dels gèneres literaris.

Sembla innegable que una carta com la de Kafka al seu pare constitueix un novum dintre la literatura epistolar; en la mesura que també El castell constitueix un novum dintre la literatura del fantàstic. Un cas més, resumint, en què es revela el poder que l’escriptor exerceix sobre la tradició literària, a través de l’elasticitat del gènere epistolar que passa de l’epístola de tradició clàssica antiga a la carta de la modernitat. En certa manera és en aquesta peça literària de Kafka que l’epístola esdevé carta.

El fet que una carta pertanyi a un gènere menor, limítrof entre la literatura i la no-literatura, crea unes condicions peculiars de supervivència i de subsistència artístiques que en defineixen la naturalesa. Quan traspassa el llindar de les formes pre-literàries de la correspondència quotidiana —i és aquest el salt que aquí interessa—, tota carta, des de la dictada per la passió amorosa o la que supleix una conversa d’amics, fins a la que és pur artifici retòric, conserva encara la seva doble naturalesa, eixancarrada entre l’art i la quotidianitat, entre la literatura pròpiament dita i el llenguatge de la vida ordinària. Les Cartes d’Abelard i d’Eloïsa, l’epistolari de Joan Maragall i les cartes que formen la novel·la de Choderlos de Laclos, Les amistats perilloses, poden il·lustrar aquesta gradació de motivacions i fer visible llur caràcter comú de literatura.

Per aquest caràcter, la Carta al pare resulta també definible, cosa que altrament fóra difícil, si no li neguem o bé la categoria literària o bé la categoria epistolar. Adscriure-li simultàniament aquestes dues categories, d’altra banda, no pot significar un compromís equívoc, sinó una localització segura dins el món kafkià. Kafka fou un narrador fecund, però la seva producció en forma de cartes i de dietaris (els dietaris, com les memòries, es troben en les condicions de la literatura epistolar) supera en extensió la seva producció pròpiament narrativa. El dietaris —escrits al llarg de quinze anys amb una constància indefallent— i la correspondència amb Max Brod, Felice Bauer, Milena, Dora Diamant, Robert Klopstock, sense comptar la que s’ha perdut, omplen milers de pàgines d’una literatura gairebé sempre exempta de futileses, que cal considerar com formant un cos homogeni amb el seu autor, escriptor per damunt de tot, i amb la resta de la seva obra.

L’abundància de materials amb què Kafka dia per dia i hora per hora anava descrivint la seva biografia interior, trobà en la Carta al pare el moment de filtrar-se i d’abandonar l’estadi fragmentari de literatura documental en brut. Es comprimí, doncs, i s’ordenà en uns fils conductors que ell veié partir de la pròpia substància hereditària: infància i adolescència, família i amistats, judaisme i ofici d’escriptor, matrimoni; tot d’aspectes de la vida classificats, marcats i predeterminats al seu entendre, pel conflicte inicial de la conjunció Kafka-Löwy. En una tal síntesi, la presència de certes «construccions» retòriques i del propòsit de teoritzar-se com a individu i com a escriptor en «la fugida del pare», confirma més que no desmenteix —com ve a dir Max Brod— les posicions de Kafka davant l’art («el sentit per la descripció de la meva vida interior ha desplaçat tota la resta cap al cantó de les coses secundàries») i davant la vida, la seva vida tan girada de cara endins com pobra de moviment exterior. La retòrica, l’art d’escriure, era, doncs, inevitable en un document que l’autor volia definitiu. En la redacció no se li escapà o no es permeté ni la més petita llicència estilística, cosa freqüent en les seves altres cartes. Com si es tractés d’una producció destinada a la publicació o adreçada al tribunal de la posteritat, passà personalment a màquina el manuscrit i el corregí a mà més d’un cop.

Però respectant la cronologia i l’ordre mental dels fets, concentrant-se en uns temes generals —temor, recel, servilisme, amor-odi, sentiment de culpa, confiança—, l’autobiografia també hi guanyava, no solament la literatura. Fóra si de cas en l’absència d’una construcció més completa, en la manca d’un sistema totalitzant, que es trobaria un motiu de sorpresa, posat que exigíssim a Kafka una visió crítica de la seva vida que difícilment podia tenir.

Es limità, en efecte, a analitzar el pòsit hereditari que sentí sempre actiu i que en ell no se sedimenta mai, sense venir-li a esment què això no constituïa l’únic grup de factors determinants ni que col·lidia amb l’acció del moment i el lloc en què nasqué i visqué. En realitat el medi social i cultural, l’aire que respirà l’infant i sobretot l’home Kafka era tan ple de contradiccions com el seu fons psicofísic i el seu conflicte primordial. Basti d’esmentar alguns termes d’aquestes contradiccions: súbdit del moribund imperi austrohongarès, nascut a la Praga capital txeca del regne de Bohèmia, de família jueva d’ascendència i alemanya d’adopció, Kafka no fou ben bé ni jueu, ni alemany, ni txec, ni austríac, sinó que fou el conglomerat de tot això que no era: un outsider; el «jueu errant», si es vol, en què ell mateix de vegades es reconeixia.

Fill de la seva època per assimilació de cultura i per voluntat de viure en el seu temps, no participà activament en cap de les transformacions que l’època produïa entorn seu.^[12] La guerra de 1914 i l’agitació a l’Europa dels anys vint, la revolució alemanya, són tot de fenòmens que no l’estimularen gaire. Visqué al bell mig de les lluites de la burgesia alemanya instal·lada a Praga per a conservar els seus privilegis minoritaris, les dels jueus sionistes per a recuperar una pàtria, les dels txecs per a desfer-se dels jous alemanys o austríacs, les dels grups revolucionaris per a implantar el socialisme, però no combaté en cap front. Fou, ha dit Heinz Politzer, un anarquista metafísic.

La vida intel·lectual intensíssima que portà, amb lectures, estudis i amistats (conegué Albert Einstein, tractà els pioners de la Psicoanàlisi i de la Física Quàntica), no esborra del tot la imatge d’un Kafka desganat per qüestions teòriques, d’un Kafka gairebé provincià. El 1922 consigna encara en el Diari: «de minyó em trobava tan indiferent i desinteressat davant les qüestions sexuals com avui davant la Teoria de la Relativitat».

El moment literari en què es formà la seva obra fou igualment contrastat. L’anomenada «Escola de Praga», amb Rilke, Max Brod, Franz Werfel, cultivava lirismes i originalitats, amb reaccions de diàspora alemanya en una llengua forçada i subvencionada per l’Estat. Era l’època en què Jaroslav Hašek escrivia El bon soldat Švejk i emprenia sabotatges polítics pel seu compte, en què Robert Musil combatia el tedi a Viena escrivint L’home sense atributs i Thomas Mann es guanyava el premi Nobel i el títol del més gran novel·lista de la primera meitat alemanya del segle XX. Franz Kafka, al bell mig, no ballava cap ball sinó el seu. De ningú, però, no s’allunyà tant com dels seus amics de Praga, i ningú com ell no restà fidel a la llengua amb què havia de treballar. La rara bellesa del seu alemany net i clar, pur de tan auster, on els mots mai no volen dir més del que diuen, no s’explica pas justament per les condicions excepcionals en què a Praga es parlava i s’escrivia. Resulta suggeridor de pensar en prosistes contemporanis seus més allunyats, com James Joyce o Marcel Proust.

Franz Kafka fou un genial solitari que seguí el propi camí encreuant-se amb tots els camins del seu temps i més enllà del seu temps. De 1933 a 1945 fou perseguit pel nazisme: les tres germanes, Elli, Valli i Ottla, foren assassinades en camps de concentració, com d’altra banda la majoria dels seus parents i amics. Desaparegueren manuscrits, arxius i records, les obres foren prohibides. A partir de 1945, l’existència de Kafka fou oficialment ignorada a Txecoslovàquia i en tota l’àrea d’influència staliniana, mentre la seva obra era redescoberta i reinterpretada per l’existencialisme occidental. L’any 1963 Kafka tornà a l’est, quan els intel·lectuals socialistes reunits a Leblice, hostes de la Universitat de Praga, s’adonaren que estaven a punt de perdre-se’l per estretor mental. A una banda i a l’altra, de llavors ençà, les edicions i els estudis de tota mena són constants i sempre actuals.^[13]

«No n’espereu gran cosa, de les exegesis literàries», va escriure ell mateix. La seva obra, però, qualificada de realista o d’idealista, d’actual o de decadent, és encara un objecte dur i opac, però lluminós, que no deixa de sol·licitar atenció i esforç dels qui volen incorporar-la al moviment dels homes.