REFLEXIONS SOBRE L’ONZE DE SETEMBRE
Publicat a Avui, 10 de setembre del 1983.
Què commemorem, cada any, l’onze de setembre? La pregunta resultaria banal en un clima polític més rigorós que el que vivim als Països Catalans i, lògicament, esdevindria superflu donar-li resposta. Però quan tendim col·lectivament a frivolitzar les nostres actituds públiques, la pregunta cal que ens la repetim una i altra vegada, tot fent-la objecte de reflexió.
Fins fa poquíssims anys, ningú no dubtava que l’onze de setembre commemoràvem l’heroisme dels defensors de les llibertats nacionals catalanes; un heroisme que deixà bocabadada Europa. Un heroisme, però, que no podia suplir la defecció dels aliats de Catalunya i que, per tant, no fou suficient per a evitar la victòria de l’exèrcit franco-espanyol de Felip V. Van sucumbir els defensors de Barcelona i, com a conseqüència, abolits els seus òrgans d’autogovern, les seves constitucions, els seus sistemes fiscal i monetari, bandejada la seva llengua de tot ús oficial, el Principat de Catalunya, igual que el País Valencià i les Illes Balears, passà a dependre del Supremo Consejo de Castilla. Tot plegat, lluita heroica i derrota, queda ben sintetitzat en unes frases de l’informe que, en vista a la redacció del Decret de Nova Planta, va escriure José Patiño, president de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno. Hi és posat de relleu que els catalans, amants de la llibertat, «son apasionados de su patria con tal exceso que les hace transtornar el uso de la razón y solamente hablan en lengua nativa»; i si, per una banda, Patiño creu que «el grande orgullo» dels «naturales» del Principat «está abatido», per l’altra, es veu obligat a confessar al seu monarca que, els catalans, «respetan ya los preceptos de V. M. y la justicia no por afecto y amor, sí por la fuerza superior de las armas, de modo que la quietud y obediencia debe afianzarse en estas». I tal dit, tal fet; en l’espai que ocupaven prop d’un miler de cases del barri de la Ribera, que havien estat expropiades i derruïdes sense indemnització, fou construïda la Ciutadella, la gran fortificació des de la qual una nombrosa guarnició mantindria dominada la població de Barcelona.
És que el que commemorem l’onze de setembre és la derrota i l’opressió?
Tal com de vegades es plantegen els actes commemoratius d’aquesta efemèride, convertida oficialment en Diada Nacional, hom té la impressió que estem celebrant la mort i la destrucció que l’any 1714 van assolar no solament Barcelona sinó nombrosos indrets del Principat de Catalunya; sembla com si ens sentíssim joiosos (a més d’un he sentit dir que l’onze de setembre ha de ser un dia de joia) d’haver perdut les nostres llibertats nacionals. És que de tot el que hem vist que va escriure José Patiño sobre la manera de ser dels catalans l’única cosa que en resta vigent és allò del gran orgull abatut?
Crec que convindria aclarir d’una vegada si l’onze de setembre commemorem l’heroisme dels defensors de les llibertats nacionals catalanes i, per tant, reivindiquem totes aquelles llibertats, o bé si celebrem (la celebració comporta joia) l’ocupació de Barcelona pels exèrcits franco-espanyols de Felip V.
Perquè la Diada de l’onze de setembre, a causa del significat històric d’aquesta data, des del punt de vista nacional català no pot ser mai un dia de festeig. Només els descendents dels botiflers, o sigui, els qui estiguessin d’acord amb la derrota dels defensors de les llibertats nacionals catalanes, podrien festejar en comptes de reivindicar.
És clar que hi ha qui opina que els botiflers també es mereixen de tenir monuments com el d’en Rafael Casanova; ja que els partidaris de Felip V, diuen els eclèctics de la nostra història, també van contribuir a fer país. I tant! Ara bé, de cara a un possible triomf dels parers eclèctics —triomf que, com van les coses, podria produir-se sense gaire trigança— jo arraconaria l’onze de setembre i institucionalitzaria el 26 de gener. Més arrodonit no crec que fos possible; ja que un 26 de gener, el de 1641, el poderós exèrcit d’ocupació del marquès de los Vélez, que des que va prendre Tortosa avançava a sang i a foc per territori català, fou derrotat a camp obert quan estava arribant a Barcelona; i un altre 26 de gener, el de 1939, l’exèrcit del general Franco va ocupar Barcelona. Voldríeu més eclecticisme?
Quin tip de menjar anissos i de ser feliços celebrant-ho! I els historiadors del futur, en contar-ho, al final, podrien dir allò de «i darrera la porta hi ha un fus / acabat amén Jesús».