L’AUTONOMIA ANDALUSA

Publicat a Hoja del Lunes de Barcelona, 31 de maig del 1982.

En intentar d’analitzar el resultat de les eleccions al Parlament andalús, d’entrada topo amb la dificultat que pressuposa el fet que l’Estat de les autonomies sigui concebut com un conjunt de nacionalitats i regions, ja que emprar denominacions diverses pressuposa establir categories no coincidents, cosa que no sembla lògica si el que realment es pretén és assolir que totes les comunitats autònomes —regions i nacionalitats— puguin arribar a tenir les mateixes atribucions.

Vaig dir el que pensava d’aquesta especial concepció de l’engranatge de l’actual Estat espanyol quan la Constitució es discutia, i no serà pas avui que tornaré a posar en relleu tot el que, altres disconformitats bàsiques a part, hi trobo de poc rigorós. Ara, em limitaré a apuntar alguns dels interrogants que, tocant a aquesta qüestió, suscita el cas andalús.

Si des d’un punt de vista socio-cultural resulta correcte d’afirmar de les comunitats gallega, basca i catalana que cada una d’elles constitueix una nació —una nació històrica—, tocant a la comunitat andalusa podríem atrevir-nos a afirmar el mateix?

No és pas que els dubtes sorgeixin perquè històricament no trobem Andalusia com una nació estructurada, amb tot el que aquest fet comporta, ja que de la mateixa manera que les nacions millenàries poden desaparèixer és possible que en sorgeixin de noves i que se’n desvetllin de tan adormides que hom havia cregut que eren mortes. Ara bé, només sabrem que aquestes nacions existeixen si elles mateixes ens ho diuen.

Andalusia, sense cap mena de dubte, se’ns presenta amb una cultura pròpia ben diferenciada de la dels altres pobles peninsulars, sobre bona part dels quals, fins i tot, en una o altra mesura, ha influït. I té, o potser caldria dir pateix, una estructura econòmica i social característica. Però, on arriba en el poble andalús la consciència de tenir —o de patir— aquesta estructura no pas com un tros d’una comunitat nacional que l’engloba sinó com a especifitat ben delimitada? I, fins a quin punt considera que els seus condicionaments sòcio-econòmics són causa i, alhora, efecte del seu particularisme cultural? Dit d’una altra manera, el poble andalús creu que el seu desenvolupament està negativament influenciat per forces externes que se li imposen contra la seva voluntat i que aquest desenvolupament, amb totes les contradiccions que genera, se l’ha de programar ell mateix sense imposicions ni coaccions foranes, dins el marc del seu territori?

D’entre els partits implantats a Andalusia que han assolit representació parlamentària, només un, el PSA, el menys votat, considera sense ambigüitats que Andalusia és una nació i, es declara nacionalista; i el PCE, que allí es denomina PCA, un partit que precisament ha constituït una excepció entre les forces polítiques espanyoles en reivindicar sempre una més o menys completa autonomia per a les nacions oprimides i que ara combat la LOAPA perquè la considera restrictiva de les facultats constitucionals d’autogovern, és el que segueix el PSA en el poc nombre de diputats assolits.

És cert que el PSOE s’ha fet seus els símbols de l’andalusisme i que haver-lo votat significa el desig d’un canvi de direcció cap a l’esquerra, sobretot si tenim en compte que el PSA, a part de comptar amb recursos econòmics molt limitats (aquest factor, no ho oblidem, també cal tenir-lo ben present) havia dut una política que potser no oferia prou garanties de millorament social.

Però si els andalusos no pugnen per obtenir les màximes atribucions autonòmiques perquè més que una nació es senten part integrant d’una comunitat nacional més extensa i, acontentant-se amb una descentralització més o menys àmplia esperen que sigui des de Madrid d’on els resolguin els problemes, no tan sols correran el risc de no solucionar-los mai d’una manera satisfactòria sinó que poden contribuir a la limitació de l’autonomia de Catalunya.

El pes conformista de les comunitats autònomes que no es sentin nació, dins l’Estat de les autonomies podrà constituir un fre permanent a les aspiracions d’autogovern de les nacions històriques. Les harmonitzacions podran ser sempre fetes d’acord amb el sostre autonòmic que les regions, que és lògic que no aspirin a res més que a una descentralització, contraposades a les nacionalitats, acceptin i, finalment, imposin.