DELINQÜÈNCIA I REPRESSIÓ

Publicat a Avui, 1 d’octubre del 1981.

La qüestió de la delinqüència i la del tracte que reben els delinqüents em preocupa d’ençà que tinc ús de raó. Em dóna tombs i més tombs dins la clepsa i, de vegades, se m’hi arremolina de tal manera que acaba ofegant-me els raonaments amb una mena de boirina més enllà de la qual ja no sé endevinar si hi haurà una clariana des d’on pugui reprendre les meves reflexions, o bé si, tot plegat, no és res més que un estimball tenebrós on ordre i caos només són les dues cares d’una mateixa moneda encunyada simplement per a pagar el peatge —una mena o altra de peatge— en l’inevitable camí, més o menys còmode, més o menys llarg, entre el moment d’eixir del ventre matern fins a l’hora de descompondre’ns amb l’arribada de la mort.

L’altre dia, a una meva veïna que junt amb el seu home s’ha quedat sense feina, li van robar el portamonedes quan anava a la plaça, a adquirir els queviures amb què havien d’alimentar-se el matrimoni i els seus tres fills petits durant el cap de setmana. A un altre, li van clavar una ganivetada perquè només duia a sobre 200 ptes. A mi, l’any passat, em van robar la cartera de mà en la qual, si bé no duia diners, portava l’agenda i tot un munt de paperassa que de res no hauran servit al lladregot; però, en canvi, per a mi significaven innombrables hores de feina ja feta i un trasbals enorme. En conec d’altres que, en retornar a casa, s’han trobat amb el pis buit. Parlo dels que conec, que comptat i debatut, tots plegats no són gaire i no pertanyen, ni de bon tros, als més desafortunats en aquesta mena de «fets diversos».

Sí, la protecció ciutadana és necessària, totalment imprescindible; no podem ser deixats a la bona de Déu, exposats a les agressions d’aquesta colla de ciutadans que, marginats per una raó o altra, no es miren la societat amb els mateixos ulls que nosaltres i que, amb certa raó però amb massa lleugeresa, solem designar amb el nom denigrant de «púrria».

Sí, hem d’estar-ne protegits. Però, ¿és que no hauríem d’estar protegits, com a mínim d’igual manera, dels esquizofrènics amb poder, dels qui, àvids de poder i de riqueses, s’han trobat, en el gran llançament còsmic dels daus, que tenien tots els punts a favor seu per a poder viure i fatxen-dejar a les costelles dels altres?; i dels qui atempten contra la qualitat de vida produint desequilibris ecològics?; i dels qui posen en perill la humanitat sencera, ja sigui forçant-nos a acceptar centrals nuclears o bé amenaçant-nos, si no sirguem ben drets, amb el «netíssim» ús de les bombes de neutrons?; una colla de gent a la qual, com a mínim, hom dóna respectuosament (o llefiscosament) el qualificatiu de «VIP».

Retòrica! Tòpics!, dirà algú en llegir aquestes ratlles. Sí, ja fa anys i panys que em sé la lliçó - Hamlet: «paraules, paraules, paraules»; i també sé que «la resta és silenci». (Tot plegat, un bagatge que seria suficient per a no ficar-se en llibres de cavalleria si hom hagués nascut amb el toc de gràcia de l’absoluta coherència). Un «silenci», un «etern silenci», que ben sovint és cobejable. Va cobejar-lo Gary Gilmore, «purriós» ciutadà dels EUA, i cada dia el cobegen i se’l fan seu, d’una manera irreversible, ciutadans de tota mena, de tots els meridians i de totes les latituds. Per a fer-se’l ben seu, sense que ningú no els el pogués prendre, algun pres, darrerament, s’ha suïcidat en alguna presó de l’Estat espanyol. I mentre els presos de Barcelona i de tot un seguit d’altres presons de l’Estat espanyol han emprès una vaga de fam, jo, incapaç del silenci i impotent per a res més que no sigui arrenglerar paraules, encara intento de perseguir respostes vàlides per a totes les preguntes, i accions que puguin traduir a la realitat social (a la realitat humanal?), ben lluny de paranys, aquestes respostes que ens haurien d’obrir les portes a un altre sentit de la vida. ¿Però «humà» no deu venir d’«humus», matèria orgànica vegetal putrefacta barrejada amb la capa superficial de la terra?

Anys enrera, als EUA, a l’Estat d’Utah, Gary Gilmore, condemnat a mort, es va negar a apel·lar contra la sentència. S’havia passat la meitat dels seus trenta-cinc anys reclòs a diverses presons. I tot i que, probablement, no n’hi havia cap de tan poc modèlica com la Model de Barcelona, sabia el pa que s’hi donava, fins al punt que, tement que tot i haver-se negat a apel·lar potser li arribaria l’indult, va intentar suïcidar-se; i, ingressat a l’hospital en estat de coma, en recobrar el coneixement, altra vegada va procurar treure’s la vida. Per què, jo em preguntava aleshores, només ens sentim humanitaris tocant a la pena de mort i no ens fa res que, una persona, en comptes de matar-la, la facin malviure? Podem parlar de respecte a la vida només pel sol fet de no suprimir-la del tot? No és un atemptat molt més refinat contra el dret a la vida la indiferència o, pitjor encara el foment de la sofrença moral o material de les persones, tant si són «VIP» com si són «púrria»?

Només amb una transformació radical dels sistemes socials imperants podríem trobar una adequada solució als problemes de la delinqüència dels uns i dels altres. Però, com penjar l’esquella al gat si té les ungles tan agressivament esmolades?