El germà bessó

FINS QUE, cap al final del curs, vam tornar a coincidir en Boris i jo a Can Mosca, per culpa del rellotge. Aquest cop va ser ell qui va venir a seure a la meva taula. Ningú no havia parlat mai més del seu germà, com si es tractés d’un mort o desaparegut de veritat, i ningú, per respecte al dolor, no menciona per res el familiar que se n’ha anat.

Feia poc que algú havia comentat que, segurament, en Boris no tornaria al col·legi el curs vinent. Em penso que va ser la Salut qui va xafardejar-ho, perquè li havia agafat una gran simpatia i s’interessava per tot allò que en Boris feia o deixava de fer.

—¡Me’n vaig! —va etzibar-me així que va seure a la meva taula. Havia perdut la timidesa, el parlar a cops i tots els tics, en aquells mesos de curs. I havia crescut un parell de pams.

—Tot just arribes… —vaig fer jo—. Tard, com sempre.

—Vull dir el curs vinent.

—¡Ah!… Espero que no sigui per…

—No, no té res a veure amb tot aquell batibull del crim de la Hipotenusa…

—Per sort, no li va passar res…

—Al meu germà, tampoc —va riure ell, divertit per la meva cara mig d’esverament, mig de sorpresa, com si hagués pronunciat un nom prohibit.

Es va fer un silenci pesant. L’esment del seu germà va fer que em mirés en Boris d’una manera diferent, com si acabés de descobrir que estava malalt del cap.

—Com que d’aquí a pocs dies ja no ens veurem més —va continuar ell—, ja puc dir-te un parell de coses que havia d’haver-te dit abans, però no volia més problemes.

Em va mirar directament als ulls, desafiant.

—No ets un bon company —va dir com si m’escopís a la cara—. A segons quin lloc, ja t’haurien penjat pel que vas fer.

—¿Què vols dir amb això? —jo estava absolutament desorientat.

—Vull dir que les cartes són papers secrets, íntims. I que la raça dels delators és pitjor que la de les rates de claveguera.

—Però…, ¡si la carta me las vas deixar escriure a mi!

—Vull dir la carta que jo vaig llençar darrera aquest taulell. La Queta és amiga meva i va dir-me que l’havies vingut a recollir.

Vaig sentir una calor a les galtes que indicava que m’havia tornat vermell.

—Era una carta falsa… —vaig mormolar.

—¿Com ho saps?

—La firmava…

—Jo. La firmava jo.

—… el teu germà. Posava: Domènec.

—En Domènec sóc jo.

Un altre silenci, més pesant encara. I un lleuger sentiment de por, com quan et trobes a prop d’algun perill desconegut.

—¡No diguis bestieses! Tu ets… en Boris.

—No. Jo sóc en Domènec.

—¡No facis comèdia!

—No és cap comèdia. La comèdia la vau fer vosaltres volent-me fer empassar primer que la professora havia estat a punt de ser assassinada, i després que el mort era el meu germà. I tot el muntatge dels interrogatoris, els policies falsos…

—¿Qui t’ho ha dit, tot això? ¿Com ho saps?

—¿Veus com jo no faig comèdia?

Cada cop estava més desconcertat. Em mirava el noi que tenia assegut al davant i no sabia què fer ni què dir.

—Es perillós de jugar amb aquestes coses… —vaig dir.

—¿Quines coses?

—Vull dir… creure’t que ets un altre, aquestes fantasies…

—Tu sí que tens el cap ple de fantasies de les novel·lotes que llegeixes, ¡i no saps res de res! Tot el que tens al cap són imaginacions.

—¿I tu, què? ¿No has jugat amb nosaltres amb les teves mentides?

—Jo no jugava.

—¿Ah, no?

—No. I tu, que vols dedicar-te a escriure no sé què, poeta o periodista, hauries d’haver-ho entès.

—¿Entendre, què?

—No val la pena…

—Si et plau…

Li ho vaig pregar sincerament, perquè em tenia sincerament intrigat. Com deia ell, jo, que volia dedicar-me a treballar amb la imaginació, ¿havia estat incapaç de percebre alguna de les forces invisibles que ens empenyen en les nostres accions i que jo em vantava de saber detectar?

—És com quan en l’interrogatori de la biblioteca, el que feia de policia va reptar la Carlota Torrent perquè no li donava la gana d’aprovar les matemàtiques, perquè ella mateixa es feia la llei i la justícia…

—¿Què hi té a veure?

—La Carlota es fa el seu món, del qual, per despit, n’ha exclòs les matemàtiques.

—Ho fa per rebequeria. Ella en surt perjudicada.

—Ho fa per restablir la justícia. Ella creu que la van carbassejar injustament, i ara vol perllongar aquesta injustícia perquè tothom se n’adoni. És com un crit, el crit mut de la justícia.

—Vols dir que l’existència… —anava a afegir fictícia, però em vaig aturar a temps— del teu germà bessó és també un crit per la injustícia d’haver passat tants anys difícils… sense família. ¿Vols perllongar d’aquesta manera la injustícia de la vostra orfenesa? ¿Com un acte de protesta?

—Una mica, sí. Però amb una gran diferència.

—¿Quina?

—El meu germà Boris existeix de veritat.

—¡En Boris ets tu!

—¡Jo sóc en Domènec!