Els altres dos
EL NÚMERO SIS va entrar de seguida. Millor dit, la número sis, perquè la persona arribada de nou, amb una mica de retard, era la Salut Mir, la Barrufeta.
Com que ja era difícil de trobar algun lloc molt separat, el vigilant-sentinella de la biblioteca va fer els ulls grossos i no va dir res quan la Salut, amb el bon humor i la tranquil·litat i parsimònia que no deixava mai i utilitzava com la seva arma més eficaç, va posar-se a poca distància de la Mila Roja, i fins i tot va fer veure que no se n’adonava quan, passats uns minuts de seriositat, les dues companyes van acostar-se una mica i van inclinar el cap per xiuxiuejar l’una a l’orella de l’altra o quan s’escrivien paperets i reien per sota el nas, una mica nervioses, per matar la preocupació.
La Salut era petiteta i un pèl grassoneta, com una baldufa, i molt simpàtica. Sempre tenia alguna gràcia per dir. En la seva companyia tothom s’hi trobava bé, nois i noies. Li havíem tret la Barrufeta però l’hi dèiem molt poc perquè tots l’apreciàvem molt pel seu humor sempre igual i com que quan a algú se li escapava i li deia així, ella era la primera a fer-hi broma i a riure-se’n, doncs ja no feia efecte.
La Salut tenia la sort de no trobar cap defecte en res ni en ningú i totes les persones li queien bé, fins i tot la senyoreta Cinta Olius, que no es cansava de carbassejar-la a totes les avaluacions. Tenia tan bona jeia, la Barrufeta, que quan un dia la professora de matemàtiques va demanar si hi havia a la classe un voluntari per anar a casa seva a ajudar-la (¡pagant!) a ordenar els llibres de la biblioteca, la Salut va apuntar-s’hi entusiasmada, pensant que d’aquesta manera tenia segur el suficient a fi de curs. I quan va veure que ni a força de classificar llibres aconseguia passar, en lloc de desanimar-se i dir penjaments de la Hipotenusa, va apuntar-se a fer-li de jardinera per quatre rals, dos cops la setmana, en acabar les classes, al jardí de la caseta de quatre estadants (ella vivia a la planta baixa) on s’havia traslladat amb la biblioteca desordenada feia poc. Però el canvi de bibliotecària a jardinera no va millorar sensiblement el rendiment en matemàtiques, i és que aquella Hipotenusa era insensible. Tenia el cor de pedra picada. O de glaç. Millor dit, tota ella era un refumut ordinador.
Passava que tots set acusats érem molt dolents en matemàtiques. Era un tret comú de la colla, l’únic lligam que ens unia. Ens en sortíem millor en lletres, dibuix, esports, història… Érem els artistes, de pintors a escriptors, passant per atletes i ballarines o humoristes. Per exemple, jo passava per ser qui tenia més imaginació de la colla. La Carlota Arracada Torrents sabia més de tot, però era incapaç d’inventar-se una història. I la resta, si fa no fa, el mateix. No sabien dir mentides i això, en les nostres circumstàncies, podia ser fatal. Fatal.
Ara acabava d’entrar el pitjor de tots, en matemàtiques… i en moltes altres coses. Tocatardà, com sempre. Amb la son al ulls i cara de mandra, com cada matí. Amb posat de no haver dormit en tota la nit, com de costum. Desmanegat, perquè es vestia de pressa i arribava al col·legi amb quatre gambades, sempre a punt de perdre l’autobús, sempre esbufegant i amb el temps just. La majoria de vegades perdia la primera classe i es passava l’hora esmorzant al bar del davant del col·legi, un cau infecte.
El setè detingut: en Boris Bau, o millor, en Bo Boris, perquè quequejava una mica. Escardalenc i nerviós, de cara somrient però amb un somriure de sorpresa, d’astorament, de no saber què fer ni què dir, ja que per culpa de la poca puntualitat li costava un gran esforç assabentar-se de què anava la cosa quan arribava tard a un lloc, i mentre procurava adaptar-se a la situació es penjava a la cara aquell somriure una mica estúpid, fins que reaccionava i aleshores començava a portar-se com una persona més o menys normal.
La veritat és que encara el coneixíem poc, en Bo Boris. Havia ingressat al col·legi i a la colla de la classe el curs passat. I li havia costat de destapar-se. Els primers mesos, enmig d’un curs on ens coneixíem tots pràcticament des de pàrvuls, tots com germanets que no ens havíem apartat mai de les faldilles de la mestra o del gec del professor, en Boris no va dir ni piu, com una mòmia. I nosaltres li vam fer gruar la integració a la classe. Al principi, ni ens el miràvem, com si fos un intrús, un ésser d’un altre planeta, un estranger que venia a desfer la gran família. Amb el temps es va anar obrint i al final del curs ja l’havíem acceptat plenament, com un company més. Val a dir que en l’acceptació d’en Boris va fer-hi un gran paper el seu germà bessó, en Domènec, i la fama de les seves proeses. Però el fet va ser que al final del curs en Boris ja era de la colla. El més recent. El més complicat, també. I el més estrany.
Bé. Ja hi érem tots, si els meus càlculs no eren errats. Ara només calia que sortís el culpable.