Reunió general

-¿L’ANDREU?

—L’Andreu, sí.

—¡Doncs que parli, que digui tot el que sap!

—L’Andreu no dirà res. Li hem prohibit que obri la boca. L’única cosa que ha de fer és escriure. I el seu testimoni s’inclourà al final de la crònica que ha anat escrivint sobre «El crim de la Hipotenusa», el cas que ens ocupa. La seva confessió, escrita, serà el darrer testimoni d’aquesta història, ¡i prou!

Amb aquestes paraules l’inspector va tancar la boca a les preguntes que la Salut tenia preparades i a punt de sortir, i a les protestes dels altres companys (la Carlota Arracada Torrent, en Xicu Deltoides Ferrer, la Mila Roja i en Rodolfo Violentino, o sigui tots menys en Boris), que ell mateix havia fet entrar altre cop a la sala-biblioteca del tribunal. El policia alt de la porta d’entrada els havia fet passar tots plegats, tota la colla, i havien entrat amb la mirada baixa i el cap cot, com abatuts. Amb el caminar cansat, van asseure’s al costat de la Salut, que els va acollir amb el somriure una mica apagat, desencisada per la manera com anaven les coses. I així que van intentar parlar, l’inspector se’ls va tirar al damunt amb crits de «¡no!» i «¡prou!».

—Estimats nois i noies —va continuar el policia amb un to de veu més civilitzat—, les vostres declaracions han estat molt útils, molt importants. Ja sé que heu parlat d’alguns d’aquests problemes amb la doctora Kellerman… Nosaltres també n’hem parlat i no solament amb ella, que és la persona que coneix el cas més de prop, sinó amb altres experts com el professor Gori Juncosa, que ens acompanya, i no han pas estat els únics a ser consultats. Per això puc assegurar-vos que la millor solució és la que prendrem ara mateix.

Va fer una pausa per omplir-se d’aire el pit i demanar amb la mirada l’aprovació dels dos psicòlegs que tenia al costat.

—D’aquí a un moment cridarem en Boris.

Sembla que ha quedat clar que el culpable és el germà bessó, en Domènec. Tot l’ha acusat. Però abans que no entri en Boris, vull que reflexioneu un moment si hi ha alguna cosa més que pugui afegir pes, per petit que sigui, als platets de la balança de la justícia que ens disposem a sospesar, bé sigui al platet de la innocència, bé al de la culpabilitat…

Tots els companys van mirar-se amb ulls interrogants. Tots feien cara de no saber què dir més. Tots evitaven mirar-me a mi, que atrafegat amb els apunts, no alçava el cap de la llibreta i només els veia de reüll.

—No…, no hi ha res més…

—Ho hem dit tot…

—Tot allò que feia referència al germà bessó i als exàmens…

—A en Boris no li passarà res, ¿oi? —va preguntar, una mica esverada, la Salut—, de fet, ell…

I va aturar-se. Tots la miràvem amb curiositat, però ella no va dir res més. Tothom va entendre que anava a dir: «De fet… ell no hi té cap culpa»; però tots sabíem que això no era ben bé cert, i que per aquesta raó la Salut havia frenat a temps.

—Al revés —va dir el professor Gori Juncosa, una veu que gairebé no havíem sentit—; això representarà un alliberament per a ell. No patiu, que no li passarà res de mal. Precisament nosaltres, la doctora Kellerman i jo, som aquí per aturar el cop. Vull dir que gairebé no hem intervingut en els interrogatoris perquè la nostra feina de veritat comença ara.

—En Boris —va continuar l’inspector— ha escoltat, com ja sabeu, les vostres declaracions des del despatx del costat, des d’on pot sentir-se tot el que es diu aquí, acompanyat d’un agent i d’un advocat. I en aquests moments ha sortit perquè acaba d’arribar el seu pare adoptiu, que l’acompanyarà quan entri, ara mateix. Ha sentit tot el que heu declarat i no ha protestat en cap moment perquè no hi estigués d’acord.

—Sembla doncs que ha arribat el moment del veredicte —anuncià, amb un to de veu molt solemne, la doctora Kellerman.

—¡Un moment! —va alçar les mans l’inspector—, penso si no seria millor parlar amb en Boris privadament, sense la presència dels companys.

—Però cal que s’enfronti amb ells… —protestà la psicòloga.

—Sí, però més tard. Després, quan hagi paït tota la càrrega del germà bessó —insistí l’inspector.

—No ho havíem previst així —va comentar el professor Gori Juncosa—, però és que ho havíem pensat en fred. Aquí, en calent, jo també crec, com l’inspector, que valdrà més parlar amb en Boris i el seu pare sense ningú més i deixar per a més endavant la trobada amb els companys…

—Això significarà dues teràpies… —va calcular la doctora Òliba.

—Depèn de com encaixi la primera sessió —va matisar el professor.

—Podem telefonar-li al migdia… —va proposar la Salut.

—O sortir al vespre amb ell… —va insinuar en Xicu Ferrer.

—Sí, però sense oblidar que vosaltres també us heu de mostrar culpables, si no més, tant com ell —va precisar la doctora Olívia Kellerman.

—Però…, ¿oi que la penitència que hem fet tots aquests dies per ajudar en Boris ja ens perdona la nostra culpa? —va somriure la Salut.

—Fins i tot la senyoreta Cinta Olius, si ressuscita amb més sentit de l’humor del que solia tenir, ens perdonaria —va afegir en Romà Veira, utilitzant també el poder del seu somriure.

—Perdonar-vos, potser sí —va fer l’inspector—, però aprovar-vos les matemàtiques sense estudiar, ¡ho dubto! ¡Ni a l’altre món les aprovareu sense treballar, ganduls!