Algunes nits encara em desperto. Em sembla que torno a sentir el telèfon. Com aquella nit. Qui sap: potser no tindré descans fins que no ho deixi anar. Fins que no hagi explicat el que va passar aleshores i el que més tard he acabat sabent. Però, ¿a qui ho hauria d’explicar? ¿A tu, potser?

Quan em vaig incorporar al Consolat, a la primavera del 1999, ara fa dotze mesos, Barcelona ja no m’era una ciutat estranya. Les obligacions del nou càrrec, però, van fer que des d’aleshores i fins a finals d’any pogués veure menys del que m’hauria agradat els amics que al llarg del temps m’hi havien familiaritzat. Amb la Clàudia Llong vaig dinar un parell de vegades i vam parlar sovint per telèfon: les seves pistes sempre resultaven encerta des, per entendre aquesta ciutat. Amb l’Ignasi Moll, la cosa va ser ben diferent; no em decidia a trucar-li per por d’haver de precisar el que la imaginació havia creat basant-se en uns pocs encontres tan distanciats en el temps i en la geografia que segurament resistiria malament la prova de la quotidianitat. Pel que fa al Víctor Roble, només el coneixia per les referències de la Gaudia, la qual cosa vol dir que el coneixia força.

Fins que l’atzar va voler que la matinada del trenta al trenta-u de desembre la Clàudia Llong marqués el meu número pensant-se que havia marcat el d’un telèfon d’urgències. En sentir la veu agonitzant de la Clàudia que demanava auxili vaig sortir a corre-cuita cap a casa seva alhora que avisava una ambulància, que va arribar uns minuts més tard que jo. La porta oberta de bat a bat, dues copes de vi sobre la tauleta, el violoncel de Jacqueline du Pré interpretant encara Elgar, i la Clàudia a terra sense sentit. La Clàudia entre els meus braços, el coll morat, l’expressió abandonada…

Aquest podria ser el començament. D’acord. Però no l’és. Més aviat es tracta del punt just en què el remolí s’accelera i el corrent comença a girar amb fúria. L’origen del remolí, però, el primer moviment lleu de les aigües, que res no presagia, es troba lluny d’aquell dia. Per això caldrà recular i avançar, ja que present i passat tal vegada són presents en el futur, i el futur, contingut en el passat: una trucada equivocada o el mapa infantil d’un país que ja no existeix; l’udol després d’un cop sec en una carretera fosca o bé unes mans que van al coll i premen amb força; la noia que balla solitària a les basses remotes o una trobada imprevista en un concert a Londres; el dia que va precedir la trucada i el dia següent, amb la seva nit i la seva matinada. La nit que havia de ser l’última i que també podia ser la primera.

¿Seré capaç de descriure com es congria el remolí i com es torna a dissoldre sense que m’arrossegui a mi i tot? ¿Podré explicar-t’ho sense que arribis a saber qui sóc? Com he conegut els seus pensaments i les motivacions dels seus actes, quin interès m’hi ha mogut. Quin és el meu país d’origen… Encara que dic el meu país i potser ja només es tracta del país dels meus pares: jo no hi dec haver viscut tant de temps com en tot un seguit de ciutats foranes on primer ens va dur la carrera del meu pare i ara em du la meva. Fet i fet, si ara mateix pertanyo a res amb seguretat, deu ser al país que han format les veus de l’Ignasi, la Clàudia i el Víctor; tot allò que ells m’han explicat o desmentit, les passions i les pors que els han animat o consumit, així com els altres éssers i forces que a través d’ells s’han anat fent presents.

Però començo.