1

«Avui és el dia», va pensar el matí del trenta l’Ignasi Moll mentre es repassava acuradament la barba i a la ràdio insistien en les retencions de cada dia a les entrades de Barcelona. Les notícies que explicava Ràdio Informació s’assemblaven força a les que l’Ignasi havia sentit a la nit abans d’adormir-se, a les que sentiria a mig matí i al migdia i a la tarda. Ho pensava mentre es veia aflorar a la barbeta i al bigoti una dotzena de puntets vermells; havia de deixar d’escoltar notícies, havia de deixar de llegir diaris, li xuclaven la ment, li impedien pensar, li robaven el temps. Però no podia.

Anant cap al metro, es va comprar L’Actualitat. Trobava que llegir el diari al metro d’una revolada era un petit plaer irrenunciable, sobretot si hi havia lloc per seure. Va anar fins a l’última parada de la línia tres i, abans de sortir al carrer, va llençar el diari en una paperera. L’Escola d’Arquitectes estava deserta, a les grises escales, hi feia fred. L’Ignasi hi va constatar amb la mateixa tossuderia insistent dels tres últims mesos que no hi havia cap novetat. Començava a pensar que els anys de feina al departament, els cursos que havia impartit, no passaven de ser una imaginació seva. Quan acabada la carrera i el projecte, en tornar de Londres, havia optat per quedar-se a la universitat, per dedicar-se a la investigació i a la docència, ho va fer conscient que aquell podia ser un camí sense sortida que al cap dels anys desemboqués en la impossibilitat de convertir-se en professor titular. Però va bandejar el sector privat convençut que les aules universitàries eren el seu medi i que, arribat el cas, no li resultaria difícil saltar a l’altre circuit. I ara se sentia entrampat, veient com alguns companys de carrera no més brillants que ell s’havien establert amb èxit pel seu compte o s’havien obert camí en grans despatxos d’arquitectes de la ciutat.

L’Ignasi Moll va confirmar que el rumor segons el qual el govern aprofitaria els últims dies de l’any per oferir algunes places i treure’s de sobre la patata calenta dels sindicats de professors, especialment ben connectats amb la premsa, no es materialitzava. L’Ignasi sabia que s’havia arribat a un punt de no-retorn, que ell personalment havia de reaccionar i deixar d’arrossegar-se cada setmana cap a l’Escola esperant una notícia que ja no es produiria.

Hi havia dies que l’Ignasi sortia de casa només amb el propòsit de perdre de vista la taula de dibuix que presidia l’estudi. Una taula on ell mai no havia dissenyat plànols, ni havia projectat edificis, un estudi que hauria d’haver estat el d’un arquitecte i estava disposat com si ho fos. Notava el vertigen d’una violenta reculada cap als dies en què va optar per ensenyar història de l’arquitectura. Al llarg d’aquells anys havia acabat ignorant l’ombra latent de la interinitat, el risc que no li renovessin el contracte al curs següent, com si la repetició de moltes situacions provisionals fos equivalent a una situació definitiva. ¿No és això la vida, al capdavall: passa un dia, en passa un altre, i assumeixes que ets immortal?; ¿i no succeeix semblantment amb l’amor, que suposem que avui serem estimats perquè ho vam ser ahir i la setmana passada?

L’Ignasi Moll va sortir de l’Escola d’Arquitectes i va agafar un autobús que el duria Diagonal avall fins al seu barri. Volia que l’autobús trigués, que s’espatllessin els semàfors i que les cruïlles fossin un camp de batalla, que no arribés mai a Gràcia, i que ell no hagués de tornar a pujar a l’estudi ni de trobar-se amb la taula inclinada que li recordava el que no era. Quatre mesos sense cobrar havien deixat els seus estalvis en situació d’alerta roja, i començava a mirar amb pànic cap al lloguer del pis del mes següent. En passar l’autobús per davant del rètol aparatós de la seu de Med, l’Ignasi no va poder evitar pensar en el Víctor, en la seva figura abassegadora, arrogant i càndida.

2

Corria el minut catorze de la segona part. Zero a zero. L’Ignasi Moll havia superat la línia de mitjos, avançava per la banda esquerra, va retallar cap endins deixant enrere un defensa contrari i, en recuperar la vertical, en va guanyar un altre per velocitat, va aixecar el cap per centrar al punt de penal i va veure que el seu company estava en fora de joc. Va xafar la pilota i va recular una mica abans de trepitjar l’àrea. En el mateix moment que s’hi endinsava va sentir el xiulet de l’àrbitre i va alçar les mans per protestar, ¿com li podia haver assenyalat fora de joc? Però el que havia indicat l’àrbitre era penal. Sí! Penal! El camp de l’Europa es va omplir de mocadors i la graderia va ser un clam contra l’àrbitre. Alguns insults arribaven amb claredat. Alguns espectadors havien fet l’intent de saltar al camp, però uns altres els aguantaven. L’Ignasi havia abaixat els braços i procurava dissimular la sorpresa. Va córrer cap a la bola enmig de la cridòria dels tres-cents espectadors. Un tret potent a mitja altura molt ajustat a la dreta. El porter va fer vista. Zero a un. Quan faltaven vuit minuts per al final un defensa visitant va agafar per la cintura un atacant local perquè no pogués rematar un còrner. L’àrbitre, a dos metres de la jugada, ho va ignorar, i mitja dotzena dels de l’Europa van envoltar el col·legiat recriminant-li-ho; en va expulsar dos i va haver d’intervenir la força pública. El partit es va donar per acabat a falta de tres minuts per al final amb corredisses dels de la Rapitenca per arribar sans i estalvis al vestidor. Un cop allà, l’Ignasi comentava al delegat del seu club: «Ne trobarem pocs com este, d’àrbits. ¿Què li passa a est home? ¿Tu ho entens? Mos ha regalat lo partit». «No, t’equivoques», va fer l’altre passant-li la mà pel coll, «no mos ha regalat res».

Al cap d’una hora els ànims s’havien calmat. No hi quedava cap jugador local i els forans anaven pujant a l’autocar que els havia de dur cap al sud. L’Ignasi havia jugat en totes les categories del club de futbol del seu poble. Ara feia dos anys que estudiava a Barcelona, i només intervenia en els partits que el seu equip disputava a prop de la ciutat, com un mitjà més per pagar-se la universitat. Es va acomiadar dels companys d’equip i va calcular que el baldament del partit no li impediria arri bar passejant fins al pis, al mateix barri de Gràcia. Llavors va treure el cap l’àrbitre per inspeccionar si te nia el terreny lliure. «Ei, ¿vas cap al metro?», va dir a l’Ignasi. «No, però vaig en direcció allà». L’àrbitre va acabar de travessar la porta i van començar a caminar plegats. El que havia anat de negre va llançar-li: «¿No us podeu queixar, eh?». «No sé de què em parles», va fer l’Ignasi. «No em diguis que t’han trencat la cama quan t’han fet penal». «Jo no en vull saber res, de tot això». «Ah, no en vols saber res, però alguna cosa en saps, ¿no?». «Psè. El delegat m’ha dit que no havia estat de franc, si fa no fa».

El diumenge a la tarda era silenciós i lacònic pels carrers de Gràcia. Els dos nois van entrar en un cafè. «Em dic Víctor Roble i em pago la carrera d’econòmiques arbitrant. Avui, entre una cosa i l’altra, m’he fet trenta mil peles». «Caram!», va fer l’Ignasi, «em sembla que jo no n’he tret ni per al cafè».

S’havien acabat els cafès i les frases de cortesia. Era el moment fràgil de decidir si continuaven xerrant o si tirava cadascú pel seu costat. L’Ignasi sempre se n’adonava a l’instant, quan es produïa una situació d’aquesta mena; notava com passaven a càmera lenta els moments decisius, els segons de silenci, sospesava interiorment si valia la pena entrar en una conversa que podia donar lloc a una nova coneixença; tenia la sensació que s’observava a si mateix. Res d’això no li passava al Víctor, que s’obria a qui tenia al davant sense més preàmbuls si li venia de gust o bé passava plana sense contemplacions quan no en tenia ganes, amb un reflex automàtic, instintiu, sense perdre-hi més temps del necessari. A través dels vidres embafats de la cafeteria, la quietud grisa del carrer no convidava a sortir-hi. Aviat seria fosc. En una taula propera, tres noies reien i els miraven sense dissimular.

«¿I com és que jugues amb aquest equip?», va arrencar el Víctor, neguitós, perquè s’havia situat d’esquena a les noies en un error d’estratègia insòlit, i per veure-les havia de fer girar el tamboret de la barra cent vuitanta graus. Així i tot, l’Ignasi se sentia còmode amb l’interlocutor i es va començar a explicar.

Li van passar pel cap les imatges de quan jugaven a futbol al carrer, al poble. De menuts, encara ho podien fer a les grans esplanades que s’havien guanyat al mar amb l’ampliació del port. El Víctor l’escoltava amb els ulls molt oberts, amb una expressió que a l’Ignasi li recordava la d’un amic d’aquells temps, ¿què se’n podia haver fet, quants més n’hi devia haver que van jugar cada dia amb ell i dels quals ara no recordava ni el nom? Un altre record anava permanentment lligat als primers partits de futbol en porteries fetes amb pedres: quan es feia l’hora de dinar, les mares cridaven el nom del fill des de la finestra o el balcó de les cases del barri; era un crit llarg, sostingut, que arrossegava l’última vocal del nom durant deu, dotze, segons i finalment afegia amb una rapidesa gairebé inaudible, un apèndix que ja s’havia tornat insignificant, «a dinar!». De vegades el nom s’havia de repetir dues o tres vegades, i cada cop la veu es notava més empipada, afegia alguna amenaça. Era un prodigi de domini de la veu que l’Ignasi no havia tornat a sentir mai més, i que aleshores només era comparable a la sirena de l’única fàbrica que existia al poble i que avisava de l’inici i el final de la jornada.

«¿I el teu pare, era pescador?», feia el Víctor, que ja li havia explicat com havia mort el seu. «Sí i no», va reprendre l’Ignasi. Ho havia estat, com també l’avi i segurament l’avi de l’avi. Però l’Ignasi a penes l’havia conegut com a pescador, i sí, en canvi, com a operari de la flamant companyia petroliera que havia desembarcat a la població del delta de l’Ebre als anys setanta. L’Ignasi era el petit de cinc germans, i la barca dels Moll no donava per a tant, de manera que quan la febre petroliera es va apoderar del poble, Vicent Moll va ser un dels qui van canviar les xarxes per les canonades de ferro.

L’Ignasi tractava de recordar i Túnica cosa que sobtadament li venia a la memòria era el terrabastall rítmic que provocaven les aspes dels helicòpters que aterraven i s’envolaven de la pista de prop de casa seva. El ronc eixordador dels helicòpters feia tremolar els vidres de finestres i balcons, els partits de futbol sovint s’havien d’aturar perquè la pilota volava i, llavors, els xiquets miraven embadalits la baluerna que s’alçava com un àngel i fugia cap a la mar, a la plataforma d’extracció de cru, o que descendia com una fulla per deixar anar els tècnics que caminaven ajupits fins a la caseta que feia de recepció. Si la pilota feia cap a dins de la zona de l’heliport tancada amb teles metàl·liques, algú havia de ser el valent que saltés la tanca per anar-la a buscar. L’Ignasi era àgil, i una tarda que la pista semblava tranquil·la va atansar-se a l’enginy i el va tocar; era lluent, era blanc, amb una franja blava i una altra de taronja; recolzava sobre dos llargs flotadors grisos, per si havia d’aturar-se a dins del mar, va dir el més savi. Després d’haver-hi estat tan a prop la consideració de l’Ignasi va pujar molts graus.

Vicent Moll passava setmanes a la plataforma que la companyia havia instal·lat moltes milles mar endins. Un espai petit i aïllat que compartien homes de molt diverses edats i gens acostumats a la reclusió que significaven uns quants metres quadrats a alta mar. Però Vicent Moll, com la majoria, triplicava d’aquesta manera els ingressos de la feina anterior. L’Ignasi recordava les festes que es feien a casa quan el pare tornava de la plataforma amb uns quants dies de vacances en perspectiva, però en sentir ara parlar el Víctor Roble del fet que havia notat poc l’absència del pare, es va adonar de fins a quin punt també a ell l’havia marcat la llunyania del seu. La mare l’enyorava i no parava de dir «quan vingué ton pare ho decidirem», «si ton pare sap que has fet això!», i d’altra banda ja havia fet prou amb els quatre primers fills per enrabiar-se gaire amb l’Ignasi, que corria tot el dia amunt i avall com una papallona. Un dia arribava amb els peus mullats perquè s’havia posat a dins d’un canal, un altre amb els genolls pelats perquè havia agafat d’amagatotis la bicicleta del germà més gran; una veïna avisava que l’havia vist a la teulada dels dipòsits d’aigua, i ell donava l’excusa que aguaitava si son pare tornava de la plataforma.

«¿Així tu ets l’únic que ha estudiat, dius?», va dir el Víctor. «No, no», va tornar-hi l’Ignasi, «el més gran va agafar la bona època. Va estudiar dret i en acabar es va associar amb un company de facultat. Ara tenen un bufet que els funciona». «¿Per què dius que va ser la bona època?».

Al començament de la febre petroliera, Vicent Moll havia venut la barca, i això també va contribuir al fet que la casa respirés com no ho havia fet mai. El fill gran, Gabriel, va anar a estudiar a Barcelona. Dins la memòria de l’Ignasi, el seu germà era una altra figura que apareixia i desapareixia, com el pare, però que a més a més li anava fornint el mite de la ciutat, tan llunyana, un reclam que no va atreure cap dels altres germans, tret de l’Ignasi mateix. Quan li va tocar el torn a ell, l’hora d’anar-se’n a estudiar a fora, el panorama havia començat a girar-se de nou: la companyia petroliera considerava exhaurit el cru del delta de l’Ebre o bé ja no li resultava rendible d’acord amb els preus del mercat internacional i va cancel·lar les explotacions. Vicent Moll va rebre la compensació de rigor i la jubilació anticipada: sense feina i sense barca. S’havia acabat el somni de l’or negre.

«I aquí arribo jo. Treballant als estius i jugant a futbol els caps de setmana per poder estudiar arquitectura. Mon pare passa el dia passejant pel moll, derrotat, o bé mirant a tot volum els concursos de la tele on no paren d’aplaudir i riure. Per sort, tots els germans s’han anat acampant. Però, deixem-ho, t’estic omplint el cap de vent. I, ja ho veus, encara no he hagut de vendre els gols. Ah, Víctor, ¿Víctor, oi?, em sembla que aquella d’allà demana foc».

3

L’autobús avançava per la Diagonal a una lentitud desesperant fins i tot per a l’Ignasi. La gent havia assaltat els carrers perquè faltaven menys de dos dies per al canvi de segle i de mil·lenni. Feia més de deu anys que s’havien conegut en aquell partit de regional. L’Ignasi no podia evitar pensar que aleshores eren exactament iguals, amb uns llasts i amb unes oportunitats semblants. Ell havia seguit pas a pas tota la carrera del Víctor, l’havia vist créixer i escalar, a còpia de molt d’esforç, cert, però a còpia de moltes trampes també; trampes que l’Ignasi coneixia de boca del mateix Víctor, que li explicava entusiasmat els seus estratagemes professionals i les conquestes sexuals com un nen que explica a un altre de quina manera ha aconseguit canviar un cromo que tenia repetit.

No havia passat un mes d’ençà de la trobada al camp de l’Europa quan, en sonar el telèfon del pis que l’Ignasi compartia amb dos estudiants més, les tres mirades es van encreuar per fer la juguesca de rigor, «¿tio o tia?». Va despenjar l’Ignasi i va fer el signe cap avall amb el dit: tio —li tocava rentar els plats. Era el Víctor, que havia aconseguit dues entrades per al partit de UEFA al Camp Nou gràcies a una història molt llarga d’explicar i n’hi oferia una a un preu realment temptador. L’afició veia la final cada cop més propera i l’eliminatòria semblava a l’abast dels blaugrana; la gent s’engrescava i Gary Lineker provava sense sort de sorprendre els visitants; l’estadi s’escalfava, una onada d’optimisme recorria la grada, que aprofitava la més petita demostració dels seus per animar-los. Però, una vegada més, el Barca s’havia de quedar en portes i perdria el partit davant del Dundee United i també l’eliminatòria. Va ser el dia que, al final del partit, un Víctor melancòlic va parlar a l’Ignasi de «Túnica que se li resistia», «la paia més intel·ligent que conec», «però jo tranquil, saps, és com una inversió a llarg termini». I a continuació, per compensar el desencís, li va explicar que el dijous anterior s’havia trobat amb la professora de teoria econòmica en una terrassa de la plaça Reial, «no t’ho perdis: té trenta anys i quan entra a Taula es fa el silenci, saps, n’hi ha per caure d’esquena de com està de bona!», i que havien seguit tota la ruta nocturna plegats, «fins que va caure al sac», «què em dius ara!», «sí, sí, i l’endemà teníem classe amb ella; no ho vulguis saber, quina cara fèiem tots dos…».

La mateixa trucada es va repetir dues vegades més aquella temporada i unes quantes durant la temporada següent; a la llarga es va convertir en un costum: el Víctor i l’Ignasi es treien cada temporada plegats els abonaments per als partits de competició europea a l’estadi; rarament es veien fora d’aquestes ocasions. La seva relació sempre tenia el camp del Barca com a escenari: la claror enlluernadora, la verdor fosforescent de la gespa, L’aroma dels cigars propers, l’olor dels entrepans de llom i salsitxa de la mitja part, la musiqueta que anunciava alguna novetat als marcadors, i els aplaudiments i els insults i els ànims i els desànims.

L’Ignasi havia deixat d’arbitrar partits els caps de set mana, va anunciar un dia. «Ja t’has picat els dits», va fer l’altre. «No, no, he trobat feina. Una immobiliària que està en tot això del rotllo olímpic». Laudrup pentinava amb la pilota als peus la gespa de l’estadi, dibuixava jugades imaginàries, centrava i feia volar d’il·lusió els espectadors, que assistien en silenci als llançaments de falta directa de Koeman o saltaven del seient amb una arrencada de Stòitxkov. «Ara és la nostra», cridava entre la cridòria el Víctor, mentre el Barca encarrilava l’eliminatòria amb una victòria davant del Juventus per tres gols a un, dos dels quals amb la signatura del búlgar. Quan la pilota sortia a fora i la multitud tornava a seure s’explicava: «He convençut un per un tots els veïns de l’edifici on vivim perquè venguin; sense mi els de la immobiliària poca cosa haurien fet; ja saps que aquella zona queda a dins dels plans urbanístics olímpics. L’edifici va a terra, era una peça imprescindible per a la meva companyia, aconseguir aquell solar, ¿saps? Els pobres veïns tindran casa nova en una altra banda del barri però passaran vint anys més pagant, ¿què hi farem? S’ha d’estar al lloc i al moment oportú, ¿m’entens? I els de la meva companyia no s’estan de res, eh, ¿vols saber què n’he tret?».

4

L’Ignasi va baixar de l’autobús un parell de parades abans del compte, d’aquesta manera caminaria i podria asserenar-se una mica, posar en ordre les idees, començar a preparar una reacció per sortir del cul-de-sac vital en què es trobava. Va comprar L’Independent i va entrar a fer un tallat en un dels centenars de petits cafès amb decoració de fusta a imitació colonial i noms italians que havien proliferat en totes les cantonades de la ciutat. El rebentava que tres cambrers alhora li cantessin bon dia com si fossin tres papagais ben ensinistrats. Ja torno a estar enxampat, va pensar, una altra vegada enganxat al diari, com si en girar una pàgina hagués de descobrir el gran secret del món, la clau que obre totes les portes. Aquella era la seva droga tova: el perfum del cafè i del paper imprès i l’esperança vaga de trobar una notícia reveladora ja no recordava de què o bé la il·lusió difusa d’estar connectat d’aquesta manera al món, ¿a quin món?, d’estar assabentat i alerta.

Es va saltar totes les planes i tots els gràfics i previsions i reportatges que feien referència al canvi de mil·lenni. Feia glops petits i avançava amb lentitud cerimonial cap a les pàgines on apareixia el seu nom: Clàudia Llong. O bé el seu alè, la seva presència indirecta, tan semblant a la presència que mantenia en la vida de l’Ignasi: invisible i influent. Per una vegada el ritual havia de valdré la pena i veuria satisfeta la curiositat sempre mal recompensada amb què passava les pàgines d’un diari. El got del tallat va ballar una mica i va inundar el platet amb el poc líquid que hi quedava, va xopar una pestanya del diari: la companyia del Víctor Roble, absorbida per una multinacional alemanya, encara que no es digués amb aquestes paraules.

L’Ignasi va notar com el cafè se li regirava a l’estómac, se li va escapar una rialleta maliciosa i va començar a buscar entre línies si apareixia el nom del seu vell company de grada al camp del Barca, si algun detall li deixava entreveure quines cartes havien jugat en aquesta partida ell i la Clàudia. La notícia era del tot sorprenent, ja que fins i tot el professor d’història de l’arquitectura Ignasi Moll sabia que Cervesa Med passava pel millor moment de la seva història, a banda d’estar assabentat gràcies a la incontenible arrogància del mateix Víctor Roble de l’èxit sense paral·lel que havia obtingut amb l’última campanya de promoció i la seva progressió imparable (¿o havia dit meteòrica?) a dins de la companyia.

¿Hi havia possibilitats que el procés d’absorció deixés fora d’òrbita el Víctor? ¿Quin paper hi havia tingut la Clàudia, en el fet que la informació aparegués un dia abans de cap d’any, l’havia frenada o l’havia filtrada, volia salvar el Víctor o el volia enfonsar? Saber a favor de qui estava la Clàudia l’ajudaria molt a dur a terme el que de tota manera havia de dur a terme. Però aquell era el territori dels déus, i l’Ignasi va tornar a tocar de peus a terra: va baixar del tamboret, va pagar el tallat i va marxar cap a l’estudi. Aquest cop, abans de llençar el diari en una paperera va arrencar la pàgina d’economia que feia referència a Med i se la va guardar a la cartera.

Caminava entre gent carregada de paquets i es notava com si dugués un rusc d’abelles a la panxa, una excitació barreja d’urgència i presagi. Va entrar a l’estudi i va marcar el número directe de la Clàudia al diari. Feia dies que hi volia parlar. Primer, amb l’excusa del problema universitari, perquè el diari pressionés o denunciés. Però la Clàudia no s’hi posava mai, i l’Ignasi tornava a marcar empassant-se l’orgull, ja que aquesta qüestió, tot i que ara s’hagués convertit en urgent, només era el pretext i el que de debò el movia a parlar amb ella era la necessitat d’explicar-se, la necessitat de contar el que sabia ara i ja havia sabut anys endarrere, el motiu ocult que l’havia dut a allunyar-se d’ella o el detonant del seu progressiu distanciament. Durant temps havia considerat preferible callar i girar cua, oblidar la Clàudia quan encara ho podia fer; i al començament se n’havia sortit bé. Però la Clàudia tenia dret a saber el que havia descobert en tornar de Londres, es repetia l’Ignasi mentre sonava a l’auricular el fil musical irritant del diari, i ell, l’obligació de relatar-ho i de no callar més temps.

Quan a la fi, un cop més, va rebre la notificació que la Clàudia Llong no estaria localitzable fins a la tarda, va començar a admetre que ningú no insisteix tant només per un sentiment de deute o per una demanda d’ajuda, va començar a admetre que necessitava sentir-la i veure-la. Encara.

5

L’Ignasi notava a la cara l’aire que aviava el Tàmesi anunciant l’entrada de la tardor, i això l’espavilava. Com altres tardes, sortia una estació abans del metro i travessava el pont de Waterloo per arribar al South Bank. A la City començaven a tremolar punts de llum, l’Ignasi aga fava aire, aferrava la mà a la cartera, inflava pit i li semblava que creixia un pam; mirava amunt, cap a Westminster, i endevinava el sol escàs darrere el sedàs de núvols. Passava per allà i en aquella hora justa per assistir al punt àlgid del formigueig de gent i de trànsit, una estona que precedia l’alentiment melangiós del ritme de la ciutat cap al vespre. Tornava a respirar a fons i s’entre tenia en la noia de l’abric llarg que caminava en sentit contrari, a l’altra banda del fragor del trànsit. En el passat, davant d’aquesta imatge de noia que camina amb elegància i fredor, s’hauria sentit una mica desolat, com si ell mai no hagués de poder anar al costat d’una dona així. Se suposa que ja he trencat mil vegades la campana de vidre, pensava, i, en canvi, sempre m’estimo més tenir uns quants metres de coll abans de topar algú per preparar-me el que vull dir…

Es trobava encara sota l’efecte de l’arribada a la ciutat, dominat per l’eufòria amb què havia rebut la concessió de la beca per acabar els estudis a l’Architectural Association, que internament considerava una recompensa a la seva perseverança enmig d’una situació econòmica familiar que havia anat empitjorant curs rere curs. A la fi s’acabava la incertesa permanent que l’havia acompanyat durant tota la carrera a Barcelona, l’angoixa de pensar que en qualsevol moment hauria de deixar els estudis a mig fer i tornar al poble. A més, la beca equivalia pràcticament a l’ingrés al departament de l’Escola d’Arquitectes com a professor associat en tornar de Londres.

El somriure no es desdibuixava dels llavis de l’Ignasi Moll mentre fullejava el programa de mà a la butaca de Purcell Room, a l’espera del començament del Trio per a piano, violí i violoncel op. 99, de Schubert: «El primer moviment adopta la forma d’una sonata, i s’obre amb un tema càlid i triomfant… Darrere d’una aparença agradable, hi endevinem els dubtes i les angoixes de Schubert a pocs mesos de la seva mort». Parava de llegir i es distreia mirant la gent que entrava a la sala i buscava localitat i seia i parlava; la roba i els gestos, una mirada cordial i una de còmplice i una de freda, i indiferents la majoria. Al seu costat va quedar un seient buit que només va ser ocupat silenciosament al segon moviment i entre disculpes. En acabar el concert, l’Ignasi i l’ocupant tardana del seient veí van intercanviar frases, d’exaltació ell i de pena ella per haver-se perdut la part millor de la peça, i en realitat tota la peça, que no haurien anat més enllà si la noia atabalada que s’intentava posar l’abric mentre li lliscava el programa de la mà no hagués detectat l’accent foraster de l’Ignasi i s’hagués interessat pel seu lloc d’origen i ell no hagués correspost a l’interès amb un cafè al Foyer del Royal Festival Hall proper. «Quin cúmul de casualitats!», deia la irlandesa Cloe, «en realitat, no sóc jo qui hauria de ser aquí, ara, sinó la meva companya d’apartament, que m’ha avisat a última hora que li era impossible venir, per si jo podia aprofitar l’entrada, i és per això que he fet tard». «Bé, sembla que tenim el destí a favor», caricaturitzava l’Ignasi. «No, no em referia només a això», reia ella, «és que la meva companya d’apartament també és catalana, com tu!».

A fora plovia suaument. La Cloe el va convidar a sortir amb els amics amb els quals havia quedat, però l’Ignasi va simular que tenia uns altres plans. «Si us plau, truca’ns. Truca’ns i vine un dia, pot ser molt divertit». La Cloe va desaparèixer a dalt d’un taxi i ell va tornar a travessar el pont amb la cara a dins de la pluja fina i un fil de música als llavis. La targeta de la Cloe es va estar clavada gairebé un parell de mesos al mateix suro on l’Ignasi anava posant llistes de llibres o articles que volia llegir, adreces de galeries de Mayfair, de bars del Soho, croquis que l’ajudaven a localitzar una mansió de South Kensington o un jardí a Bloomsbury, una foto que havia fet ell mateix de la casa de John Keats a Hampstead.

La cara pigada de la Cloe, els ulls tímids i l’abric llarg i elegant com els que abans li infonien respecte se li van representar de nou un dia que es van desprendre paper i xinxeta del suro. «Perfecte, perfecte», va fer una veu catalana a l’altra banda del fil telefònic, «tot just demà fem una mena de festa per acomiadar-nos del trimestre; si véns coneixeràs gent»; l’obsessió dels estudiants que viuen lluny de casa per conèixer gent nova no té mesura; presentar gent i que te’n presentin es converteix en una activitat incessant i legitimadora, inevitable i poc sovint reconfortant; aquesta avidesa arriba al paroxisme quan et convencés que hi ha més gent del teu país en aquella ciutat estrangera que no pas al propi país, per això l’Ignasi havia ajornat al màxim la visita a les amigues de Schubert.

A prop de Holland Park, la blancor de les cases remar cada per la vegetació despullada, l’aire impregnat de quietud, l’Ignasi va baixar un tram d’escales i va tocar el timbre. Va sortir a rebre’l una noia amb una samarreta plena de petjades dibuixant una espiral que evocava el Guggenheim de Frank Lloyd Wright, i amb una tovallola per turbant. «Hola, arribes una mica d’hora, ¿no?, sóc la Clàudia, si et vols posar còmode…; m’eixugo els cabells i torno».

L’Ignasi es va asseure al sofà i mirava els mobles baixos de fusta de pi; els tons clars de les parets abrigades amb una làmina de Caulfield que simulava una finestra oberta en la nit, i amb el cartell de The Remains of the Day; el terra espaiós cobert de catifes que va cruixir quan es va atansar a les prestatgeries on convivien llibres i arxivadors i munts d’apunts en estat caòtic. «Em sem bla que la mestressa és aficionada a l’arquitectura rural anglesa…», va fer la Clàudia en reaparèixer i veure l’Ignasi fullejar un volum.

«Però, ¿i la gent?, ¿que no em vas dir que era a les deu, la festa?». «Ja aniran arribant, tranquil; la Cloe té moltes ganes de saludar-te, però m’ha dit que faria una mica tard. La podem esperar amb una copa de cava, suposo que ja n’estàs tip, de tanta cervesa, ¿no?». El tap va botar i l’Ignasi va empassar-se la fredor pessigollejant del cava mentre es repetia internament que se sentia deu vegades més atret per la Cloe que per la Clàudia. Potser no en unes altres circumstàncies, però clarament en les presents: era ridícul anar a Londres per enrotllar-se amb una pija giro nina, mentre que la Cloe era irlandesa i pigada i tímida, pensava, quan una part més efusiva d’ell ja s’havia llançat per uns altres camins, lents però inequívocs…

Se sentia a ell mateix xerrar i xerrar amb la Clàudia, que obria molt els ulls i en una arrencada d’expressivitat havia vessat una copa. L’Ignasi mirava les copes i mirava l’ampolla i després mirava la porta, que no s’obria i no donava pas a la Cloe, com havia de ser. «I bé, potser ja no vindran, ¿no?», va dir la Clàudia alçant l’ampolla buida i mirant per sota en direcció a l’entrada. A l’Ignasi se li acudien alguns comentaris que s’estalviava de pronunciar, com ara «¿sempre reps així els convidats de la teva amiga?». Havia de trobar una sortida que no fos una rendició, però que no fos massa abrupta i que alhora deixés portes obertes. «Conec un bar per Covent Garden que t’encantarà, ara em toca convidar a mi», va fer, amb una idea molt catalana de la correspondència.

En tornar de vacances de Nadal, una setmana, dues setmanes, tolls glaçats als carrers i el silenci exasperant de la neu que s’embruta als barris grisos dels confins del metro de Londres, l’Ignasi va començar a lamentar no haver conclòs al càlid soterrani de parets groguisses de les pijes, perquè a Covent Garden van trobar gent que els va presentar més gent, les dreceres laberíntiques de la nit, i la Clàudia o ell es van fer fonedissos en alguna hora sorollosa i cansada, no ho recordava bé. Havia volat.

Però res ni ningú no desapareix del tot i tot es repeteix almenys una vegada. I aquest cop va ser la Clàudia qui va trucar a l’Ignasi. Si li venia de gust veure Macbeth al Barbican. I va llegir amb veu còmica de tan afectada: «Doncs vine aquí de pressa, perquè et pugui vessar el meu coratge a l’orella, i castigar amb la valentia dels meus llavis tot el que t’impedeix arribar al cèrcol d’or…». La Clàudia va sentir com l’Ignasi abaixava el volum de la música de Michael Nyman que envaïa la seva habitació-estudi i assentia, tot dissimulant l’entusiasme que la pro posta li despertava.

A partir de Macbeth, les trobades es van fer cada cop més seguides: cine i concerts i passejades pels parcs i compres. Les primeres setmanes de veure’s, l’Ignasi saludava la Cloe amb mitja recança quan ell i la Clàudia sortien de l’apartament de Holland Park: tenia la sensació que la cosa hauria pogut anar exactament a l’inrevés sense gaires complicacions, pur atzar.

Però allò que comença per atzar no esdevé pas per aquest motiu més fràgil ni més efímer. A les poques setmanes d’aquella impressió inicial de casualitat, si algú li ho hagués demanat, l’Ignasi hauria assegurat que estava vivint una relació intensa amb la Clàudia, però li hauria costat d’explicar la naturalesa d’aquesta intensitat. L’atracció que els enardia s’alimentava també d’una tensió larvada, d’un retret que a penes l’Ignasi insinuava feia saltar la Clàudia: «No tinc per què posar-me a la defensiva ni donar-te explicacions de res; si vols dir que tu t’has guanyat la beca gràcies a l’esforç i que a mi me l’han regalada a casa, endavant. Tens al teu davant una ciutat plena de possibilitats, i no se t’ocorre res més que recriminar això o allò als qui paguen els impostos que permeten que hi hagi beques com la teva». La Clàudia es va adonar, aterrida, que parlava com si fos el seu pare.

Els parcs de la ciutat i el paisatge dels camps propers a Londres esclataven de verdor primaveral. Les cuixes esveltes de la Clàudia i els pàl·lids braços nus. L’Ignasi la devorava amb la mirada i li omplia el rostre de besades, el coll, els ulls. La sospesava, li premia la cintura. Rodolaven per l’herba brillant del sol del dissabte a Hampstead Heath, la llunyana cúpula de St. Paul i la presència callada i estàtica de la gran urbs. La Clàudia no podia entendre d’on venia l’amargor que l’Ignasi tot just deixava entre veure; un dia va pensar que l’Ignasi tenia fins i tot enveja del que ella pogués ser o tenir en el futur, estava ja gelós del que ella encara no tenia ni era.

«Molt bé, fem excepció del teu cas heroic, perquè t’has entossudit a fer la teva fora de l’ombra familiar —fins ara—, i acceptem que al nostre país, en una dècada, un munt de gent ha incrementat i incrementarà el nivell de vida. Però malgrat una cosa i l’altra, d’aquí a uns quants anys, no seran ells qui dirigiran un diari, sinó tu. Sempre sou els mateixos…». «Gràcies», va dir la Clàudia esclafint a riure. Això el desarmava, les riallades de la Clàudia, les dents blanques, les dents blanques i ben arrenglerades de noia de casa bona, els ulls que gairebé li espurnejaven quan també ell es va encomanar de la riallada. «No, així no farem res», intentava reprendre l’Ignasi, i ella seguia enjogassada: «Déu n’hi do, m’has nomenat directora en un tres i no res».

¿Què en quedaria, llavors, de la dotzena de trobades durant aquells dos trimestres? Per a l’Ignasi, en primer lloc, una sensació de plenitud física que en el futur impregnaria tots els seus records de l’estada a Anglaterra, fins i tot els que eren anteriors a la coneixença de la Clàudia, i, en segon lloc, la revelació encara no acceptada de la fascinació que exercia sobre ell tot un món que mentalment bandejava: la cultura i la roba i les cases i les dones dels benestants. Per a la Clàudia, la por d’haver entrevist en algunes reaccions i obsessions de l’Ignasi la barreja de beneiteria i maldat que pot habitar el cor humà, la qual cosa li aconsellava de mantenir-hi una distància prudent, distància que alhora se li feia còmoda perquè l’ajudava a no tenir tants remordiments en relació amb un Hèctor cada cop més borrós però que no obstant això hi comptava.

A la Clàudia, en realitat, li hauria estat ben fàcil esborrar o minimitzar a posteriori el pas de l’Ignasi per la seva vida si no s’hagués donat un altre atzar que la va com moure. Va fer transbord del metro a una línia de tren d’extraradi que anava al sud de Londres, va caminar per la vorera deserta de l’avinguda que duia a una més de les torres de pisos. Des del pis vuitè, el centre de Londres era una presència llunyana, una visió lleganyosa entre els edificis gegants del malson. S’havien de dir adéu. Arri bava l’estiu i cadascú tiraria pel seu compte. Seien de costat a la taula atapeïda de llibres i papers que donava al finestral i parlaven de coses que no tinguessin res a veure amb el comiat: un sistema d’aterratge suau. I llavors el va veure, la Clàudia el va veure, va veure a la paret del fons de l’estudi de l’Ignasi el mapa. El mapa del seu avi, el mapa que havia oblidat a força de veure sempre el que ella havia calcat i dibuixat i pintat a partir del de la paret del menjador de l’avi. El mapa que havia somiat de peti ta, el que d’adolescent s’havia convertit en la seva illa imaginària.

«Si t’agrada te’l regalo, ara ja marxem i tot no m’ho podré endur…». «No, no, vull dir, gràcies. Vull dir, ¿què és aquest mapa?». «És una foto de satèl·lit del delta de l’Ebre». «És que em porta vells records, saps. Quan jo era petita l’avi en tenia un d’igual». «No pot ser, perquè fins fa molt poc no es tenien imatges de satèl·lit». «No, és clar, ja ho sé. No era igual, vull dir que me l’ha re cordat. Però el que m’intriga és que l’avi deia que el país al qual el mapa es referia ja no existia, una explicació infantil, és clar… I ara tu dius que és el delta de l’Ebre, però no és la primera vegada que jo veig un mapa del delta i no té pas aquesta forma; a més, ja l’hauria relacionat abans, el mapa de l’avi amb la forma del Delta…».

«Tens raó, aquesta no és la imatge que estem acostumats a veure del Delta», va fer l’Ignasi: «aquesta fotografia mostra els diferents estrats del Delta segons l’antiguitat d’acord amb la fondària de la mar, la humitat de les terres emergides, etcètera, la qual cosa pot recordar les seves formes anteriors: zones que abans eren inundades i on ara hi ha un braç de sorra, llacunes de nova formació, o a la inversa. Pot ser que el del teu avi fos un mapa antic i algunes formes d’aquesta fotografia s’hi aproximin molt; és fantàstic, el que has descobert!». «Uf, si tu ho dius… El que passa és que amb aquesta descoberta acabo de trencar una vella il·lusió també, saps. Aquell mapa era màgic per a mi, era misteriós, perquè no corresponia a cap geografia real, i jo m’hi havia muntat el meu paradís mental. No et pots imaginar el que això significa per a mi, Ignasi. Ara és com si el meu país imaginari fos de tothom, com si el meu secret més íntim hagués estat revelat».

En efecte, la Clàudia que va tornar a Holland Park i que uns dies més tard tornaria a Barcelona i a Llafranc era una altra. Descobrir que el mapa tenia un correlat real equivalia a obrir l’últim arcà sagrat i comprovar que a dins no hi havia res, a oblidar qualsevol força d’encanteri que pogués conspirar a favor seu, i assumir que tot el que fes a partir d’ara sortiria sempre de les seves mans. Sense anar més lluny: el coratge necessari per situar l’Ignasi com a pur episodi agradable però sense efectes duradors.

Però al mateix moment que la Clàudia es deslliurava de l’encanteri del mapa, una curiositat que es va anar fent més i més insistent s’apoderaria pel mateix motiu de l’Ignasi. ¿Com havia fet cap aquell mapa a les mans de l’avi de la Clàudia i per què havia volgut dissuadir la néta de saber a què corresponia?

6

La música d’Enya surava balsàmica a l’estudi barceloní de l’Ignasi, que va obrir el correu, ple de publicitat que feia referència al canvi de mil·lenni com a argument de venda o com a paranoia: «Conegui el país on hi ha coses que fa mil·lennis que no canvien»; «Nou segle, nou sofà»; «¿Quin menjar donaràs al teu gat el proper mil·lenni?». Va seure a la butaca i va deixar que els raigs tebis de sol li acariciessin la cara, podia notar com la temperatura de la sala pujava lentament. Tenia mitja hora per relaxar-se abans de sortir a trobar-se amb el seu germà per dinar i per parlar de l’assumpte. Avui era el dia.

Va triar un volum sense entretenir-s’hi gaire i va deixar que la mirada passés lleugera per la geometria subtil de Canaletto, la Venècia oberta a l’horitzó i el detallisme ocult de les petites figures atentes als esdeveniments del canal, la pompa senyorial als molls i una ombra de dramatisme anònim en una finestra qualsevol. Les grans façanes ocultant els anhels o les angoixes, les esperances i les devastacions particulars. I una llum igual a la llum que ara acaronava casa seva, Barcelona, el Mediterrani; la llum densa, càlida, els matisos que van del blau pàl·lid al color de pell de préssec, que en els quadres de Canaletto de la National Gallery, al Londres llunyà, havia descobert que eren la seva pàtria, la llum que el va fer tremolar davant d’aquesta revelació difícil d’explicar, impossible de descriure seguint les pautes de cap manual d’art.

Va tancar el llibre i els ulls, perquè aquesta llum li feia mal: era la visió d’un paradís que se li havia tornat impossible, era la visió d’una vida en què el goig dels sentits convivia en harmonia amb la plenitud de la ment, de l’ambició intel·lectual. La seva aposta per la saviesa, per resseguir els camins del coneixement, l’havia dut a bandejar cada cop més el gaudi de la bellesa i del plaer, que en la seva memòria gairebé es remuntava a records infantils o de l’adolescència: l’aigua freda i estimulant d’un bany hivernal a la mar, la sorra calenta cobrint-li els peus un dia de juny, el gust d’una pruna sucosa que en mossegar-la li regalimava per la barbeta, el gust de les galeres ovades que saltaven de la graella i corrien per la cuina materna, o bé els primers petons i les mans tímides aventurant-se per un cos desitjat.

Un món, el del coneixement, l’havia separat de l’altre amb la promesa de recompensar-lo abundosament, però els anys havien passat —en tenia trenta-tres— i la re compensa era migrada i era una estafa. Per això, els dies londinencs, en què la descoberta de la ciutat i la intensitat de l’estudi anaven aparellades amb l’explosió sensual i sentimental que va constituir la seva relació amb la Clàudia, se li apareixien ara com un breu paradís, una edat d’or en què havia estat feliç i a penes havia conegut l’odi o l’enveja o la privació o el desengany que després l’havien d’anar assaltant un per un o tots alhora.

Es va quedar adormit a la calor del sol, amb el llibre de Canaletto sobre el pit, i es va oblidar durant una estona que encara no havia explicat a la Clàudia el que havia descobert furgant entorn del mapa del seu avi, i també es va oblidar de l’assumpte que havia de tractar amb el seu germà i de com això el mortificava i l’alleujava a parts iguals. Es va deixar gronxar a les onades de la música de Madredeus que se l’enduien son endins.

Es va despertar sobresaltat pensant-se que havia dormit més del compte i feia tard a la cita amb el Gabriel. Va fer un bot de la butaca i, amb l’embranzida, Canaletto va fer cap per terra. En comprovar que anava bé de temps, però, el seu desfici ja no va disminuir i ja no disminuiria. Ni mentre triava una camisa ni mentre comprovava davant del mirall que les entrades del front l’obligaven a un pentinat difícil ni mentre es posava l’americana ni mentre caminava cap a la braseria cèntrica on va fer temps picant una oliva a la barra i confirmant que els rics sempre fan tard (¿o bé són en realitat pobres els qui sistemàticament quan et troben han d’explicar que van tan i tan atabalats de feina?).

I això que un gest estrany del cambrer li va recordar una de les imatges memorables del seu germà Gabriel, una eternitat de temps endarrere, quan de petits, al mig del carrer, li ensenyava a fer girar la lletera, destapada, sense que en caigués gens ni mica de líquid; es tractava de donar velocitat i equilibri als girs del braç. L’Ignasi ho va provar, però no tenia prou força ni agilitat encara, i una bona part de la llet se li va vessar per sobre o va anar a parar a l’asfalt. Ara estava assegut al tamboret de la barra de la braseria intentant recordar el que va passar després, quan va fer aparició el Gabriel enganxat al mòbil i el va saludar aixecant les celles i fent-li el gest d’un moment, un moment.

Van seure a dinar. La conversa es va veure interrompuda tres vegades per la musiqueta del mòbil, que el Gabriel buscava a la cartera i contestava com posseït per un espasme. Com que el Gabriel s’hi allargava, l’Ignasi, avorrit, feia un glop de vi darrere d’un altre, de manera que es va veure clar que per al segon plat els caldria també una segona ampolla de rioja. Llavors van atacar el tema de la trobada, que es dividia en dos apartats. Pel que feia al primer, el Gabriel va començar a donar llargues voltes per venir a dir que a penes hi havia cap possibilitat que tingués èxit un recurs per obligar la universitat a readmetre professors que, com era el cas de l’Ignasi, havien passat mitja vida com a associats. L’Ignasi ho va escoltar sense immutar-se, ja que en realitat mai no havia dipositat cap esperança en el recurs; aquella era una guerra perduda, i d’altra banda el molestava el fet d’haver de pledejar per una cosa que considerava òbvia, i hauria trobat humiliant que el readmetessin a causa d’un recurs, en comptes de fer-ho davant de la constatació que era un bon professor, tal com els fets i les opinions demostraven.

Sabia que la seva font de satisfacció ja no podia ser ell mateix, i encara menys en el vessant laboral, i feia temps que el seu interès s’havia anat desviant progressivament cap als altres: compensava la impotència amb l’enveja, la mala sort amb el ressentiment, la marginació amb l’odi. I no es preocupava gens per amagar-ho, perquè havia arri bat a la conclusió que el dualisme que la moral dominant feia córrer era purament un sistema per deixar els vençuts a l’ombra, per acabar-los d’abassegar i desproveir-los de cap ressort que els permetés reaccionar; així, a més de perdedor havies de ser pacient, a més d’humiliat havies de ser humil, a més de trepitjat, bondadós i pacífic. Per això l’Ignasi només esperava amb autèntic deler les últimes novetats referents a la investigació que satisfaria la seva set de venjança i demostraria a tothom que ell vivia a l’ombra però que era viu i que mossegava. El cas havia concentrat gairebé totes les seves energies durant els últims mesos i ara havia arribat per fi el gran moment, l’hora de la veritat.

El Gabriel va ser breu en això: «Està tot a punt, ara passem pel despatx i t’ho endús. I recorda que tens la reunió amb l’editor a les sis».

7

L’estiu que va tornar de Londres l’Ignasi no va treballar pas a la temporada salinera, com ho havia fet els tres anys anteriors, però malgrat això les indagacions a l’entorn del mapa de la Clàudia el van dur més d’una vegada a l’altra banda de la badia, a l’aterrossament blanc que es veia lluentejar des del poble, a cinc milles de distància, i a les teulades de color mel intens dels casalots i a les palmeres que amb la garbinada es deixaven gronxar parsimonioses. De fet, l’Ignasi va passar l’estiu entre Barcelona i la Ràpita, entre l’Escola d’Arquitectes i l’improvisat estudi del menjador de casa els pares. Havia de tornar al setembre a l’Architectural Association a presentar la tesi i després es posaria a preparar les classes que aquell any començaria a impartir a Barcelona.

La intuïció de buscar el rastre d’un antic mapa pels vells edificis saliners se li va aparèixer més com un passatemps estival que no pas com una via versemblant. Estava tantes hores davant dels llibres o entrampat en les inacabables reunions del departament universitari del qual era flamant nou membre, que l’explosió lluminosa i ventosa de la península plana dels Alfacs esdevenia una benedicció per als ulls i per a la ment. De passada saluda va els companys que havien suat al seu costat palejant sal els estius anteriors. Avançava per les estances abandonades de la casa gran i somreia pensant com era d’il·lús pretendre trobar cap rastre del passat en uns edificis desemparats, enmig d’un paisatge desert la major part de l’any, de vegades fins i tot isolat pels temporals de llevant que inundaven l’istme del Trabucador. Obria amb dificultat una finestra que grinyolava i s’apareixia davant seu la quadrícula gegantina de les basses de les salines, la calitja que la calor de l’estiu hi feia surar, els miratges que multiplicaven la sensació aquàtica allà on la delimitació llunyana d’uns murs de contenció assenyala va el punt on les basses deixaven pas a les maresmes i als sorrals, als matolls de color recremat. L’aire estava impregnat de salnitre i dels xiscles llunyans de les gavines, dels flamencs que tenyien de rosa l’horitzó pla. «Si hi ha un lloc on la memòria no existeix és aquí», va pensar. I malgrat això, no es podia resistir a la fascinació que aquell espai familiar exercia sobre ell.

L’àvia se’l mirava amb una murrieria superior a l’habitual cada cop que ell li explicava el que havia trobat o el que havia endevinat als casalots salinencs. Si l’Ignasi hi havia treballat aquells estius era perquè l’àvia, que havia passat la joventut allà dins, mai no havia perdut del tot el contacte amb els encarregats de l’explotació, encara que la propietat hagués canviat diverses vegades de mans. «M’agradaria saber per què fa esta rialleta cada vegada que li explico els pressentiments que tinc quan vaig a les salines». «No res, no, si t’agrada anar-hi, no seré jo qui te ho prive, més m’estimo tindre’t aquí a prop, que no pas per les Barcelonès o les Anglaterres…». «¿Peró?», va fer ell. «Peró res, home; que em sembla que t’has tornat una mica ensomiatruites ara de gran». «Molt bé, iaia, molt bé, però si vostè m’ajudava potser…». «Si comencesses per dir-me el que estàs buscant…», aquesta sortida li va semblar estranya i prometedora, a l’Ignasi. I va començar a explicar-li la història del mapa de la Clàudia. La vella va canviar d’expressió: «Ara sí que veig que t’has begut l’enteniment, fill meu, ¿per què no et busques una nóvia i et dixes estar de cabòries?». «Ja ho faré, no s’amoïne, però digue’m una cosa, ¿m’acompanyarà un dia, a les salines?». L’àvia va començar a rondinar i a remugar i a canviar de conversa, però ell va insistir tant, que a la fi ella va cedir: «D’acord, d’acord, ja vindré un dia». «¿Quan?», va dir l’Ignasi. «Ja ho vorem. Un dia. Un dia que no face tanta calor».

Després de l’embranzida inicial, les indagacions de l’Ignasi havien arribat a un punt mort. Segur que hi havia cent altres llocs millors per continuar buscant: l’arxiu històric de Tortosa, el mateix mapa de la Clàudia, a Llafranc, que ell no havia vist mai… Però la xafogor de finals de juliol tenia la virtut de desinflar obsessions absurdes com aquesta. I a més, l’Ignasi acabava de conèixer l’Alba Palafolls. L’Alba, d’una edat semblant a la d’ell, havia aterrat a l’Escola d’Arquitectes provinent d’un màster a Chicago i arrossegava tant l’aurèola de conèixer l’última moda arquitectònica internacional com la de ser la filla del prestigiós arquitecte Maties Palafolls, un dels cervells de la recomposició urbanística que la ciutat de Barcelona havia dut a terme amb ocasió dels Jocs Olímpics que estaven a punt d’inaugurar-se.

Després d’una reunió que havia acabat massa tard, i on tot dos havien intercanviat mirades de complicitat com a refugi contra el tedi de la burocràcia pedagògica imperant, l’Alba va agafar l’Ignasi del braç i com qui diu el va arrossegar fins al seu Golf, que va conduir en direcció a Montjuïc amb les finestres abaixades i l’obertura superior desplegada. «Tenim temps de sopar a les Ter rasses del Grec i veure el Nederlands Dans Theater, amb Nacho Duato; hi tinc invitacions».

El chardonnay fresc, l’aire suau de la nit, la ciutat vibrant de llum als seus peus, i la sensació que s’estava posant a tota velocitat en un territori que fins ara havia tingut vedat, imposaven un aire triomfal a la cara i als gestos i a la conversa de l’Ignasi Moll. Els ballarins creuaven l’escenari i desplegaven mocadors de colors calents, que s’elevaven i volaven amb una elasticitat que encomanava els cossos; els ballarins es metamorfosaven en color i en gest i en música, mentre l’espai definit i alhora obert a la nit de l’amfiteatre participava de l’èxtasi visual i rítmic. Llavors apareixia la Negra Figura, l’avís, el contrapunt dramàtic a la festa. I l’Ignasi recordava qui era, pensava en la negra figura de l’àvia, potser en ell mateix. De seguida tornava a arrossegar-lo la rotllana embriagadora del cant, li venien ganes de deixar el seient i saltar també, de córrer i ballar i volar amb les gavines i els dragons de Duato i Bonet.

L’endemà, al còctel que Maties Palafolls oferia al seu taller del Poblenou, l’Alba li va presentar «dos o tres personatges clau de la ciutat, són amics del pare, t’interessa moltíssim que et tinguin en compte, saps…». Va saludar Andreu Moliner, l’editor literari de més anomenada del país; va xerrar amb Innocenci Pla, que encapçalava una operació de rellançament de la capçalera de L’Independent, va escoltar el parlament que li feia Domènec Grums, un empresari immobiliari habitualment adossat a l’arquitecte amfitrió; i per descomptat va encreuar acudits amb el seu catedràtic, Alfonso Follas. «Així que us heu conegut a Chicago», repetia per tercera vegada un Maties Palafolls més satisfet que Joan Antoni Samaranch inaugurant els Jocs a l’Estadi, i abans que l’Ignasi el tornés a rectificar ja corria a saludar el ministre socialista de Cultura, que acabava de fer aparició. En algun moment de la vetllada, l’Ignasi va perdre de vista l’Alba i va començar a buidar copes de còctel sense pietat, cosa que va tenir part de culpa en el fet que abracés una hostessa pensant-se que havia retrobat la Palafolls.

Durant l’estiu es van repetir les entrades de convidat al teatre i a concerts, amb algun altre àpat o piscolabis amb la gent del cercle del Palafolls. I potser va ser Túnica vega da que l’Ignasi va subministrar una entrada per al futbol al Víctor Roble, que va escoltar indolent la peripècia londinenca del seu amic augmentada a la categoria de gesta, i salpebrada per l’arribada en escena de l’Alba Palafolls, que en aquesta ocasió no l’acompanyava. El Víctor Roble s’adonava que qui parlava ja no era l’Ignasi Moll reticent i amoïnat de sempre, sinó una mena de versió desorienta da del mateix que tan aviat es disparava cap a l’auto-indulgència com ironitzava sobre els suposats poderosos que acabava de conèixer amb un to de veu que en realitat traïa la total fascinació que exercien sobre ell. El Víctor feia el desmenjat, absort en la direcció d’orquestra que practicava Pep Guardiola al mig del camp i que va valer la medalla d’or als espanyols. Quan va haver acabat el partit va mirar l’Ignasi com si aquest acabés d’arribar a la tribuna i va fer: «Així que et tiraves la Clàudia Llong, eh, xaval». «Sí, bé, la Clàudia… ¿Com saps que es diu Clàudia Llong?». «Ah, una vella amiga de la facultat…».

L’assumpte del mapa s’havia difuminat gairebé del tot i feia uns quants dies que l’Ignasi es concentrava en la tesi quan el telèfon va sonar al forn en què s’havia convertit el menjador del petit pis dels Moll al barri dels pescadors de la Ràpita. L’Ignasi s’hi va estirar mandrós per compro var que la generositat de l’Alba no havia fet més que començar i que els déus de l’Olimp barceloní el tornaven a escollir a ell, pobre mortal de més enllà de l’Ebre, per dur-lo fins a una de les seves cites predilectes: el Festival de Música de Peralada. Per un moment va tenir l’impuls de declinar la invitació: era ben fàcil d’associar el festival de Peralada amb la Clàudia Llong, la qual havia intentat localitzar mitja dotzena de vegades al llarg de l’estiu sense cap propòsit definit i en qualsevol cas sense èxit.

L’idil·li amb l’Alba Palafolls es va allargar prop de dos anys, anys durant els quals l’Ignasi anava sabent de la Clàudia de manera indirecta i molt poc. La passió no definia la seva relació amb l’Alba, que d’altra banda es reservava grans àrees de llibertat, cosa que mantenia viva i irrealitzada a la ment de l’Ignasi la idea constant de partir peres. Per això la mirada retrospectiva sobre el temps sempre és una mentida, perquè no és veritat que fossin dos anys, sinó una suma de períodes llargs i breus i discontinus que només a posteriori podem designar com l’equivalent de dos anys. Dos anys durant els quals l’Ignasi va publicar una dotzena d’articles entre L’Independent i L’Actualitat relacionats amb l’arquitectura europea de postguerra i amb les noves tendències urbanes mundials; dos anys durant els quals se’l va convidar a fer aportacions en grans projectes públics que afectaven diferents ciutats espanyoles i va viatjar algunes vegades per participar en congressos internacionals a càrrec de la universitat. (Un dels quals a Dublín: la trobada amb la Cloe semblava un desafiament a l’atzar que a Londres se’ls havia interposat). I sobretot dos anys durant els quals va adquirir la sensació que havia entrat en determinats cercles que fins aleshores havia considerat vedats; l’Ignasi Moll havia tingut l’esperança que a partir d’ara ja seria un més entre ells, que un cop a dins la mateixa endogàmia que durant un temps el n’havia exclòs el protegiria.

Però amb la mateixa manca de dramatisme que l’Ignasi i l’Alba es van separar, pràcticament sense adonar-se’n, també el cercle va començar a replegar-se i a ignorar-lo, sense estridències, a poc a poc, a força de temps. Primer van ser les dificultats creixents per conti nuar publicant als diaris de sempre; després, la disminució de les seves col·laboracions en actuacions públiques; més endavant, la perpetuació del seu rang de professor associat en contrast amb algunes carreres fulgurants; i la lenta desaparició dels còctels i els sopars i els vermuts. Un gota a gota que li va anar agrejant l’humor, que va alimentar la seva tendència fatalista i li va conferir un sentiment de pèrdua d’alguna cosa que en realitat no havia tingut mai, que no havia passat de les promeses que ell va donar per acomplertes, enlluernat per la proximitat al poder que acabava d’estrenar. Si no hagués conegut mai la fascinació que li havia desencadenat la visita a la ciutat prohibida, amb les expectatives que li havia generat, tampoc no s’hauria adonat mai de la grisor de la vida a què estava destinat, reflexionava, i hauria pogut trobar un equilibri entre una feina que sense ser brillant tampoc no era depriment i l’encant moderat de la vida familiar i social de sempre. Però ara ho havia sacrificat tot al monstre i la jugada s’havia convertit en un cara o creu sense matisos.

8

Els dos germans van baixar caminant pel passeig central de la Rambla de Catalunya cap al bufet del Gabriel. Les branques despoblades deixaven passar la llum sense força de la tarda hivernal i creaven una cúpula de retalls blavissos i marró castanya per sobre dels vianants. L’Ignasi mirava a dreta i a esquerra com embadalit, sota els efectes del vi que no solia prendre a hora de dinar. Van empènyer la porta pesada del carrer i van pujar a l’entresòl per una escala que conservava la decoració modernista al sostre i a les parets. Garcia&Moll Advocats compartia l’extensíssima planta amb el despatx d’arquitectura de l’Alba Palafolls, que havia deixat la universitat i exercia d’arquitecta des de poc després de casar-se amb el Gabriel Moll, cosa que va succeir un any després que l’Ignasi els presentés, quan la seva relació amb l’Alba feia mesos que era un record.

L’Ignasi va travessar els despatxos de Garcia&Moll per anar a saludar l’Alba, que estava al cas de les dificultats laborals del seu cunyat i dels intents infructuosos del bufet del marit per forçar una readmissió a l’Escola d’Arquitectes. La seva mala consciència feia molt temps que s’havia esfumat i en el present més aviat recriminava a l’Ignasi que no s’hagués buscat sortides alternatives al cul-de-sac universitari. Però va fer un cop més la simpàtica i l’encantadora, cortesia que l’Ignasi va saber administrar amb la brevetat que li era proverbial i amb la pressa que tenia per fer-se càrrec de l’altre informe, del qual l’Alba no sabia res. Mentre se n’acomiadava, l’Ignasi va confirmar que tres quartes parts de l’atractiu captivador que havia vist en l’Alba anys endarrere corres ponien a la frescor i a l’empenta que aleshores desprenia la noia, i va constatar que un cop esvaït aquell halo juvenil la seva aparença física tampoc no havia assolit el punt de plenitud intimidatòria d’algunes dones de trenta pocs. Sens dubte, era un consol.

A la finestra del despatx d’estucat venecià groguenc del Gabriel, de nou les branques pelades dels castanyers de la Rambla. En una paret, una reproducció dels primers plànols de Cerdà per a l’Eixample; en una altra, una aquarel·la evocativa del port. La taula és gran i baixa, la resta del mobiliari és asèptic i funcional, molt metal·litzat. A sobre de la taula hi ha un rellotge calendari electrònic que també marca les hores (trenta-dues) i els minuts i els segons que falten per al final de segle i de mil·lenni. El telèfon no sonarà perquè el Gabriel, aquest cop sí, ha avisat que no li passin trucades. Mentre parla amb faç greu, tapa i destapa una Montblanc de ploma lluent i ampla. «Aquí tens el resultat de les investigacions: l’informe del forense, la denúncia prèvia que es va acabar arxivant, tots els indicis que s’han pogut recollir sense alertar el sospitós i la nova denúncia que hem formulat aquest mateix matí. Per la meva part, t’he de dir que el cas per a nosaltres és molt atractiu, imagina’t els mesos que fa que hi treballem, però també m’agradaria assegurar-me que saps el que et fas i on et poses duent-ho a la premsa». «Gabriel, saps perfectament que esbombar-ho és pràcticament l’única cosa que m’interessa», diu l’Ignasi, que nota com li roda una mica el cap, i li fa estrany, perquè amb el vi que han begut no n’hi havia per a tant. Es posa a repassar el dossier i se sent créixer l’excitació davant de la proximitat d’un cop tan llargament planejat. «Bé, si em dius que hi és tot no cal parlar-ne més, me’n vaig cap al diari, l’Innocenci Pla se’n lleparà els dits, no saps bé en quin moment tan idoni li ho porto».

9

Després de la final de futbol olímpica, l’Ignasi va conti nuar veient el Víctor Roble als partits de competició europea al Camp Nou i assistint a la cursa d’èxits professionals que el mateix Víctor li relatava sense descans, canvi de cotxe i de casa i viatges ràpids a llocs cada cop més exòtics. Més endavant, a l’època de l’aventura borsària, l’Ignasi va començar a notar que el seu amic, més que córrer, s’estava passant de voltes: a l’estadi, cridava amb una crispació que tenia poc a veure amb l’optimisme i la sornegueria de què sempre havia fet gala.

Els ulls enfonsats i un cigarret darrere l’altre a la boca, el Víctor arribava quan el partit ja havia començat i es mirava el rellotge amb un desfici anormal, de vegades saltava de la cadira per recriminar una errada del davanter del Barca o per cridar gol, quan ningú més en tota la grada no ho feia, i l’Ignasi s’encongia al seient fent el desentès. «Que no ho veus, hòstia, que no ho veus!», cridava, sense que es pogués saber si es referia a l’àrbitre, al jugador, o si interpel·lava un Ignasi poc combatiu. Es tornava a alçar per anar a buscar un entrepà abans de la invasió del temps de descans o bé corria a reclamar una cervesa com posseït pel dimoni i tornava emprenyat com una mona perquè no venien begudes alcohòliques. L’Ignasi observava com li tremolava el pols mentre subjectava el got de plàstic. Aquell any, el Barca n’hi va fer cinc, a l’Spartak de Moscou, a la Copa d’Europa. El Víctor celebrava els gols amb un entusiasme proper al paroxisme, però continuava mirant-se el rellotge amb avidesa, i deu minuts abans del final, girava cua i desapareixia. «Estem en una operació de dotze mil milions i no la puc cagar», deia, mentre els gols anaven caient a la xarxa russa. La gent aplaudia i cantava, però l’Ignasi, en abandonar sol el camp entre la multitud satisfeta, es va recordar de la Negra Figura.

I aleshores el Víctor va desaparèixer de veritat. L’Ignasi es temia que l’hagués abduït algun cicló borsari dels que pronosticava que vindrien del sud-est asiàtic. Mentrestant l’Ignasi havia dit adéu a l’Alba Palafolls i havia començat a tastar la pesantor dels dies iguals als altres dies. Sabia que la Clàudia estava a L’Independent i l’havia anat a trobar alguna vegada amb l’excusa de la publicació d’un article, però primer per manca de decisió i després afectat per la maçada del que l’àvia va acabar con tant, va notar com la Clàudia s’allunyava cap al terreny de la quimera, com el globus que fuig de les mans d’un nen i puja i puja sense que la criatura, de moment embadalida, s’adoni que ja no el podrà recuperar.

Havia estat ben bé un any sense veure el pèl al Víctor Roble el dia que va tornar a seure al seu costat i el Barca va regalar l’eliminatòria de UEFA al Bayern de Munic perdent per un a dos a l’estadi. Va marcar Iván de la Peña, l’ídol jove que l’afició només podia veure amb comptagotes perquè l’entrenador n’estava gelós. El Víctor Roble tenia les galtes plenes, la mirada assossega da, el parlar pausat, havia abraçat l’Ignasi en retrobar-lo com si fossin dos germans que fa una guerra que no es veuen. Entre jugada i jugada, el Víctor li explicava que havia viscut un any al Montseny: «Vaig fer botifarra als de la borsa. Havia fet tantes peles que no sabia on posaries, nano. Vaig llogar-hi una masia, i mira que l’hauria pogut comprar, saps, però ja veia que això del camp no feia per a mi a la llarga. D’entrada m’ho vaig agafar a la valenta: quatre solcs d’hortet, molt caminar per la muntanya i sobretot adéu al telèfon i als diaris». L’estadi es veia venir la davallada; una remor fosca recorria les graderies amb el joc desangelat dels barcelonistes, però el Víctor a la seva: «Ara, no et pensis que feia vida de monjo tampoc. A algunes dones els agrada molt això d’el pajarito canta y la nube se levanta, romanticisme de pel·lícula americana. Foto bona cara, eh. Suposo que la Clàudia t’ho devia dir, no?». L’Ignasi es temia el pitjor: «Dir-me què; potser fa un any que ni tan sols hi he parlat, ¿saps que ja no em publiquen res al diari?». Però la força que els faltava als jugadors a sobre de la gespa verda, lluent pel doll poderós dels focus, li sobrava al Víctor: «Que hem viscut junts una temporada». L’Ignasi va fer el des-menjat, preferia fingir que no li importava o que no l’interessava sentir la fanfarronada del Víctor explicant-li pèls i senyals, ¿com era possible que la Clàudia s’hagués deixat entabanar per aquell Barrabàs?

L’Ignasi va desitjar que els davanters barcelonistes fallessin encara més ocasions cantades i que els defenses regalessin pilotes als alemanys, perquè així els podria escridassar i insultar amb la ràbia i la bilis que li sobreeixia; desitjava que l’àrbitre perpetrés calamitats contra l’equip català perquè d’aquesta manera tindria un blanc més on desfogar-se; però el partit entrava en una fase anodina i l’afició esperava resignada la derrota i ell es desesperava i notava com li cremava l’estómac cada cop que el Víctor mencionava la Clàudia i no es podia desfogar cridant ni insultant ningú.

Per postres, l’exbroker es va entossudir a acompanyar-lo a sopar, com si encara no hagués explicat prou i no hagués ferit prou. En realitat, el Víctor necessitava airejar una por que se li podria a dins, que també li feia mal i l’amargava. Un batre d’ales a la carretera fosca, i un cop sec, i un udol escanyat. «Suposo que et vas aturar a veure de què es tractava», va fer l’Ignasi, i el Víctor es va sentir acorralat, li va costar un esforç sobrehumà pronunciar: «Sí, sí, vaig recular una mica i hi vaig veure el cos estès al mig del camí, era un altre conill, sempre te’n surten per aquell camí, però em va fer com una esgarrifança que encara em dura, saps…». El Víctor es va quedar en silenci, desinflat, el rostre sense sang, com si amb aquelles paraules hagués exhaurit tota la seva energia. Després d’allò, ben just va contestar amb monosíl·labs les preguntes de l’Ignasi. «Sí, ja torno a viure a la Vila Olímpica, sí…».

Era l’any 96 i a partir d’aleshores l’Ignasi i el Víctor es van tornar a veure amb la regularitat antiga: competicions europees i, a tot estirar, alguna eliminatòria molt avançada de Copa del Rei. Si anys endarrere, al començament de les trobades al Camp Nou, l’Ignasi havia sentit curiositat per un personatge que trobava estrafolari, i més endavant aquest sentiment havia arribat a passar per l’admiració, a partir de la interposició de la Clàudia i del relat inquietant de l’atropellament nocturn, la seva actitud aniria girant cap al menyspreu i cap a la sospita permanent, cap a la dissimulada enveja i l’odi callat que creixia en l’Ignasi a mesura que s’ampliava l’abisme que separava el relat de les intrigues i els estratagemes i conquestes i ascensos de l’un amb la inactivitat o la impotència o els desenganys de l’altre.

I, d’altra banda, no el deixava de sorprendre la candidesa del Víctor Roble, que contava i contava en veu alta sense cap rastre de pudor ni de prevenció, ni envers l’Ignasi, que havia esdevingut el seu confident cada cop més silenciós, cada cop més impassible, ni envers unes possibles terceres orelles. El Víctor narrava amb una perseverança i una minuciositat malaltisses, com si tot allò que explicava que havia fet o planejava fer estigués en funció del que en podria explicar, més que no pas a la inversa. I això humiliava l’Ignasi, que era utilitzat com a mera paret que fa rebotar la pilota, com a sparring per assajar els efectes dels cops futurs o per repetir els que ja havien estat perpetrats; com si res no existís si només existeix una vegada i calgués sempre repetir el que ja s’ha fet o s’ha dit perquè es consolidi en el món real. El Víctor es va acostumar a esperar de l’Ignasi Moll que només escoltés i assentís o s’admirés i somrigués, i es va convèncer que l’Ignasi només somreia o assentia o s’admirava.

L’últim cop que l’Ignasi havia vist el Víctor havia estat el dia que el Barca havia empatat a tres amb el Manchester United, en un partit èpic que no va servir perquè l’equip, infestat de brasilers i holandesos, continués a la Lliga Europea de Campions. Ja feia més d’un any d’això, i el Víctor tornava a entrar en una zona de turbulències que el durien molt lluny, deia i repetia. S’havia consoli dat a dins de Med i anava a llançar l’ofensiva definitiva amb una campanya publicitària sense precedents. Ja havien quedat enrere les batalletes sexuals per fer-li trontollar la cadira a l’un o a l’altre, les petites filtracions a través de L’Independent per desacreditar l’anterior director de màrqueting. «Tot això és morralla, aigua pas sada», pronunciava triomfal. Ara li tocava al president. I l’Ignasi, que hauria pogut dibuixar perfectament l’organigrama de Med, a força d’haver-lo sentit mil vegades, estava tractant d’imaginar-se la cara del Lluís Miquel Aplom en el moment que els anglesos van igualar el gol primerenc d’Anderson. Malgrat que en la lliga espanyola l’equip estava fent el ridícul, aquella nit l’estadi s’escalfava com en les grans ocasions i donava ales a un Rivaldo que semblava que combatés contra el destí del club blaugrana.

Al temps de descans, enmig de la gernació que inundava els passadissos i entre mos i mos d’entrepà de país, el Víctor precisava: «Ara arriba l’hora als big guys, saps, els peixos grossos. Gent com l’Aplom, de Med, i el Pla, del diari, estan posats en uns merders que al·lucinaries. I és el moment de treure’n partit. Aquests dos formen part d’una societat que es va aliar amb uns suïssos per fer una urbanització gegant a la costa marroquina, a Essaouira. Però resulta que a última hora els catalans es van adonar que allò no rutllaria, i com que temien que els suïssos no acceptarien la retirada, van intentar enganyar-los enviant a signar tot el que ja estava nego ciat un pobre ignorant que representava una societat inexistent. Ho tenien ben preparat. El pobre desgraciat, que ben just sabia llegir, el van ensinistrar perquè fes el fet sense aixecar sospites, i un cop celebrada la signatura el van embarcar en un avió que el duria a Ciutat del Cap, on un cotxe el recolliria a l’aeroport i el deixaria penjat en qualsevol barri, sense un duro i sense documentació, però vestit d’etiqueta i amb un rellotge ben vistós perquè la delinqüència comuna acabés de fer la feina espontàniament. No em preguntis com ho van fer colar, però se’n van sortir, ho sé perquè conservo bons contactes dins del rotllo immobiliari. L’operació era perfecta, sí, senyor, però va fallar el que no podia fallar: va resultar que el tonto no era tan tonto i imprevisiblement va reconèixer la bandereta vermella amb la creu blanca en algun racó de Ciutat del Cap i es va fotre a dins de l’ambaixada suïssa, on amb penes i treballs per entendre’l el van transferir a l’espanyola, i ja el tornes a tenir aquí».

Mentrestant havien tornat a la grada i els anglesos s’havien avançat dos cops en el marcador, però Rivaldo feia somiar el personal i al minut setanta-set va fer aixecar tothom del seient amb una xilena genial, era el tres a tres. L’estadi rugia empenyent els seus jugadors cap a una victòria impossible, i el Víctor hi tornava: «La cosa saltarà a la premsa d’un moment a l’altre, tot i que els noms dels big guys no surten mai, saps, però ben administrat em donarà alguns rendiments, això és segur; un estira-i-arronsa, saps; tampoc no pots fer un xantatge descarat, perquè no ho saps mai, és clar». Quan l’àrbitre va assenyalar el final i el públic posat dempeus va ovacionar els jugadors blaugrana pel seu esforç estèril, l’Ignasi estava consternat, tip de contemplar en silenci la picada de l’escorpí. «¿Què et passa, nen?, fots mala cara», es va interessar per una vegada el Víctor, i ell es va limitar a murmurar: «Cony, per més que anem aplaudint ja ens han tornat a deixar a fora…».

10

Per a l’Ignasi Moll, després dels primers intents tan intuïtius com infructuosos tot just haver tornat de Londres, l’assumpte del mapa de la Clàudia havia anat que dant en segon terme, en una mena d’eternitzat compàs d’espera que tenia com a única constant vital la vaga esperança que ell suposava en la promesa de l’àvia d’acompanyar-lo a les salines. Els dos anys de relació amb l’Alba i els primers temps de feina absorbent havien fet que aparentment bandegés el tema. I després del trencament amb la filla del Palafolls li va semblar insà córrer cap a aquell misteri del passat com si hi busqués refugi o consol, quan en realitat se sentia amb energies per plantar cara en el terreny professional i més que segur del seu poder d’atracció, a causa de l’extrapolació que feia de les reaccions que despertava en les seves alumnes dels cursos universitaris, un públic massa mediatitzat per donar-ne l’autèntica mesura.

No obstant això, la imatge del mapa antic a casa del comerciant empordanès tornava de tard en tard a la seva memòria, igual que de vegades en els somnis apareix insistent l’avís d’alguna cosa que hem deixat de fer o el rostre d’una persona que vam ferir sense pretendre-ho.

I llavors el van avisar del poble que l’àvia es moria. Si no s’afanyava no la veuria. Una simple trucada, i tot s’havia reactivat de nou, però ara amb urgència i amb pena. El fragor del tren veloç a la grisor dels penya-segats del Garraf entrevistos entre túnel i túnel, les abandona des i sinuoses platges del Tarragonès, la glopada de llum al fons de les cales recòndites del golf de Sant Jordi a les envistes del delta de l’Ebre. L’Ignasi s’abstreia en les transicions colorístiques —primer tamisades, després inflades, a la fi esclatants— del matí d’hivern per no pensar que podia fer tard a l’acte final d’un món que s’acabava, qui sap si a la solsida de l’últim pont que el podia dur a l’illa de la Gaudia, la seva obsessió renascuda.

«T’han dit que m’hai de morir, eh?», va fer la vella en veure’l entrar, «pos no te ho cregués; això voldríeu: liquidar-me!», i va esforçar-se per riure. «El que volia era parlar en tu, talòs. Te ho havia promès. ¿Què esperaves a vindré, eh?, ¿esperaves que em morgués, tros de lluç? Vinga, alça’m una mica, que pugue vore la mar. Llàstima que tingué la vista fotuda, xiquet, si no, encara voríem les salines, ara. ¿Se veuen, fill meu? No es deuen vore perquè fa uns dies d’unes boirotes…». L’Ignasi la va incorporar i el somriure li aflorava als llavis de veure l’àvia encara combativa, juganera fins al final.

«¿Encara ho vols saber? Pos si encara ho vols saber, ho sabràs, capsigrany. Mira que te ho explico perquè veig que ja fa temps que no dius res de la Clàudia aquella; me vas fer cas i tot i et vas buscar una nóvia, encara que la cosa no ha acabat d’anar bé, tat, què hi farem! No et penses que me n’havia oblidat, no. Fixa’t: ara fa tres anys i set mesos que te ho vaig prometre. Però no t’han enganyat, no, fill meu, això s’acaba. És en dir que més val que escoltes. Peró primer tapa’m los peus, que els tinc gelats com un vidre!

»L’any trenta-vuit jo tenia vint-i-cinc anys i en feia molts que treballava a les salines; ensenyava als més menuts i ajudava a l’oficina. En la guerra va canviar tot, clar, però allà dins continuàvem fent…». I l’Ignasi assistia mut a la veu feble però decidida de l’àvia, que contaria i contaria sense fre, amb avidesa, com si no hagués de poder descansar fins que tot hagués estat relatat i donat a saber.

La llum del dia se’n va anar, i quan va haver acabat se la veia exhausta i satisfeta. La murrieria que l’Ignasi sempre li havia vist als ulls ja no tenia cap filtre ara, no n’hi calia cap. L’àvia podia mirar amb la golafreria de qui veu el que hi ha i el que no hi ha, el que és present i allò que ha desa paregut, la llavor del que s’esdevindrà demà. Present i passat tal vegada són presents en el futur, i el futur, contingut en el passat. I ara l’Ignasi comprenia per què l’àvia havia callat tant i la planyia i l’admirava alhora. En tornar-se’n a Barcelona es va fer el propòsit de seguir indagant per acabar els contorns de la pintura que li acabava de fer l’àvia, per arribar a tenir-ne tot el conjunt. Uns quants dies més tard, encara sota l’efecte trastornador de les revelacions que acabava de conèixer i planejant la manera d’aprofundir-hi, una nova trucada el va avisar del desenllaç.

Ell, com mig poble, a l’enterrament. Veia els seus amb el bon record de la mare o de l’àvia o de la besàvia animosa i alegre i tossuda, i sabia que els en faltava un fragment, un caire decisiu, aquell que tot sovint ignorem dels altres i que fa que siguin com són. Gairebé sempre en coneixem les conseqüències i quasi mai les causes. I dubtava sobre si ell també havia de callar i ocultar o si calia que contés i revelés; qui sap si potser un dia en tindria la necessitat o la urgència, i aleshores no hi hauria opció.

11

Un quart de set. L’Innocenci Pla el feia esperar i això el feia sortir de polleguera, podia aparèixer la Clàudia en qualsevol moment i se sentiria ridícul, no sabria què dir-li. Mitja hora abans, a l’autobús carregat de gent i paquets com si s’hagués d’acabar el món, que el duia cap a la banda de mar de la Diagonal, havia sentit l’impuls remot de recular, de fugir, d’amagar-se, i ara l’arrogància del Pla li feia acariciar de nou la idea d’enviar a dida tot l’assumpte del dossier. Però la mateixa ansietat i susceptibilitat que li provocava el retard de l’editor de L’Independent encenia també el ressentiment que l’havia dut fins aquí, de manera que en realitat, com més trigués el Pla, amb més ganes engegaria l’Ignasi el compte enrere de la seva bomba de rellotgeria. «Doncs vine aquí de pressa, perquè et pugui vessar el meu coratge a l’orella, i castigar amb la valentia dels meus llavis tot el que t’impedeix arribar al cèrcol d’or…».

S’esperava una trobada freda i ràpida, oblidant que l’Innocenci Pla era un senyor. El gironí el va rebre amb la cordialitat amb què un tiet rep un nebot quan el visita a la feina, i amb els circumloquis en què es va enfilar durant un quart gairebé va estar a punt de fer oblidar a l’Ignasi quina era la finalitat de la reunió. La segona sorpresa se la va endur el professor quan l’editor va iniciar un tempteig per saber la quantitat que demanava per la informació; a l’Ignasi ni tan sols li havia passat pel cap la idea que l’Innocenci Pla estigués disposat a pagar pel dossier i va començar a extreure conclusions del fet, alhora que va comprendre a l’instant que si no hi posava preu aixecaria massa sospites. Per guanyar temps va afirmar que aquella havia de ser una qüestió secundària i que primer calia que donés un cop d’ull al material. L’Innocenci va assentir satisfet i s’hi va posar. Mentrestant, la mirada de l’Ignasi recorria les parets verd clar del despatx: es va sorprendre de trobar-hi el Gimeno terrós i fluvial i va tenir l’impuls d’atansar-s’hi, que va reprimir; va considerar previsible que un Barceló cobrís l’inevitable clixé contemporani. Si badava, el big guy enllestiria i no sabria què carall dir-li del preu.

«Impecable», va concloure l’Innocenci. «Doncs entesos», va abreujar l’Ignasi Moll, «el meu advocat li indicarà de seguida com recompensar-m’ho». L’Innocenci Pla va assentir i es va aixecar de la butaca en veure que l’Ignasi donava la reunió per acabada. «¿Oi que el seu germà és casat amb la noia del Palafolls?», tornava a començar el gironí, però l’altre va encarar cap a la porta i va enllestir ràpidament. El cor li anava a cent. El fet ja estava fet.

Va caminar amb passes lentes cap a l’ascensor, com qui vol conjurar amb una actitud cerimonial la convulsió desbocada que s’agita a dins seu. Ascensor i autobús fins a l’apartament, i després l’espera. I calma, mantenir la calma. L’Ignasi observa el marcador que indica la situació de l’aparell i troba que entre pis i pis triga una eternitat, com si en comptes de baixar pugés, pensa absurdament. A la fi s’obre la porta i es troba cara a cara amb la Clàudia Llong, que reacciona amb una expressió de total sorpresa i de seguida el petoneja fingint una gran alegria. A l’Ignasi li costa un esforç espantós explicar-li que li ha estat trucant per informar-la del problema dels profes sors associats a la universitat i que finalment s’ha decidit a venir al diari en persona. Amb l’atabalament s’ha oblidat de marcar la planta baixa i quan se n’adona són a l’aparcament. No hi ha escapatòria, pensa, i accepta l’oferiment d’ella, que el durà a casa.

La nit cau lentament sobre Barcelona al compàs impertorbable dels semàfors que regulen i animen. Alguns caminen cansats, com si ja s’haguessin resignat a no arri bar a temps o potser perquè no van enlloc o s’han trobat a ells mateixos al final d’una cursa anterior. El renill d’una frenada i l’enlluernament d’uns fars i una sirena d’ambulància i un nen que plora i la música repetitiva del cotxe del costat. L’Ignasi pensa que se li acaba el temps, quan en una cantonada i a la següent veuen un marcador digital que compta endarrere els segons que resten per a la mitjanit de l’endemà.

La Clàudia ha declinat sopar amb l’Ignasi però ha acceptat una copa a casa d’ell abans de marxar cap a Sant Cugat. Està morta, diu. L’Ignasi parla de la sensació d’optimisme que els diaris transmeten a través de les estadístiques, el tema preferit de la Clàudia, i quan ella li dóna la raó, ell s’hi regira i sense transició l’escomet: «Però es tracta d’un punt de vista esbiaixat, que no reflecteix el que passa al carrer, el que li passa a la gent; com que sou els triomfadors els qui elaboren la informació, acaba semblant que tothom lliga els gossos amb llonganisses, i això és un disbarat. Ara, no es tracta de cap casualitat, en realitat no és un punt de vista erroni, sinó que forma part de la vostra estratègia defensiva, perquè la gent estigui calmada i no us emprenyi, que no perilli l’ordre establert». La Clàudia se sorprèn de l’agressivitat del seu amic: «A penes entenc el que em dius, Ignasi, però ¿no podria ser que fossis tu qui extrapola la seva situació personal?». I ell continua: «És possible, sí, però la meva situació s’assembla bastant a la de la majoria, ¿no ho sabies?». La Clàudia decideix frenar: «Ignasi, lamento que estiguis passant un mal moment… No sé si jo podria fer res per tu… Si és així digue-m’ho, si us plau, si està a la meva mà…».

L’Ignasi es penedeix d’haver agafat aquell camí i prova de fer marxa enrere: «em sap greu, Clàudia, en realitat fa dies que et truco perquè et volia parlar d’una altra cosa, d’un assumpte relacionat amb tu i amb mi». La Clàudia s’espanta, no en vol sentir a parlar, d’aquest assumpte. «Es llarg d’explicar, però crec que tens dret a saber-ho, que ho has de saber, vaja», continua l’Ignasi. «Mira, Ignasi, em sap greu, però avui potser no és el millor dia, estic morta de cansament, a més, ja marxava…». «Em sembla que no m’entens. Es important. Canvia les coses. Em sento obligat a explicar-t’ho». «D’acord, d’acord; però si dius que és llarg d’explicar i tan important, potser és preferible que en parlem en un altre moment. Et trucaré demà i quedarem, ¿què et sembla?». «Em sembla que te’n pots anar a pastar fang. Tu mateixa». «Mira, Ignasi, més fàcil encara. Adéu».

L’Ignasi Moll, mentre sent com la Clàudia baixa les escales i engega el motor del cotxe, es maleeix per haver-se deixat perdre aquesta oportunitat d’explicar-li que l’havia enyorat i somiat i estimat des dels llunyans temps de Londres, d’explicar-li per quin motiu i quan s’havia donat per vençut. Necessita dir-ho en veu alta, encara que ella no hagi sabut mai que ell la continuava estimant o somiant, ni tampoc que en algun moment es va donar per vençut. Es posa música de Suzanne Ciani i procura calmar-se, mentre s’acaba la cervesa que la Clàudia ben just ha tastat. Hi dóna voltes i més voltes, ha de fer alguna cosa, no la pot deixar volar un altre cop.

Queda temps encara, i quan dues hores més tard torna a trucar a la Clàudia, està molt més relaxada i es deixa convèncer: «Si no et fa mandra passar cap a les onze, et tornaré la copa d’abans, ¿què et sembla? Em tens realment intrigada».

En la tertúlia radiofònica que té sintonitzada el taxista que el du des de l’estació de Sant Cugat fins a casa la Clàudia parlen monogràficament de l’efecte 2000 entre bromes i avisos tenyits d’amenaça del moderador, que va recordant les hores i els minuts que hi falten. L’Ignasi s’ha pres una tercera cervesa abans de sortir de casa i ara està en el punt dolç de benestar. El taxista li ha de repetir que ja han arribat. Travessa el jardí i abans de trucar escolta un moment la música que brolla de la casa il·luminada.

La Clàudia el rep amb unes malles grises i un jersei groc de cotó de màniga curta; el bany i la calefacció generosa li han tornat els colors a la cara, el parlar segur i també cordial. Assegut al sofà encoixinat de color préssec, la copa de riesling a la mà, l’Ignasi assisteix expectant al desplegament d’hospitalitat de la Clàudia, que tan aviat parla de la collita de Penedès del noranta-nou com s’aixeca per mostrar-li un CD d’una simfonia enregistra da al Royal Festival Hall, o busca un volum sobre ciutats del Mediterrani que l’editorial li ha fet arribar al diari. ¿Pretén dissuadir-lo de parlar, de contar el que ha de contar? De moment, l’Ignasi s’apunta al carro i la conversa els porta cada cop més lluny d’on ell volia anar. Tant, que quan la Clàudia enceta la segona ampolla de riesling i no seu a la posició anterior —la butaca— sinó amb ell al sofà i riu molt i gesticula desinhibida, la imaginació de l’Ignasi corre torrent avall mentre abandona totes les defenses. Una mica més tard, amb l’Ignasi ja a les portes de la borratxera sense pal·liatius, la Clàudia fa un gir insospitat i contraataca.

«Bé, ¿i què era això tan important que m’havies d’explicar?», deixa anar, asseguda sobre les seves pròpies cames plegades, a dalt del sofà, i girada cap a ell, mirant-lo de fit a fit. L’Ignasi intenta espavilar-se i fa un esforç per recordar: «Quan vam tornar de Londres vaig fer algunes indagacions per saber l’origen del mapa del teu avi, però no en vaig treure res i de moment me’n vaig oblidar». «¿Vols dir que no te’n va fer oblidar una tal Alba Palafolls?». «Amb quina me’n surts ara, Clàudia?». «Res, res, era per precisar». «Com vulguis. El cas és que fins gairebé quatre anys més tard no en vaig tornar a saber res, de la història del mapa. No fins poc abans que la meva àvia morís». «¿I?». «No sé per què fas aquest posat, Clàudia». «Doncs perquè em sembla que et deixes alguna cosa: quan l’Alba Palafolls va desaparèixer vas venir cap a mi, ¿no és cert?». «¿Què et passa ara, Clàudia? ¿No em deus estar retraient res, oi? Perquè si vols que parlem del Víctor Roble…».

Mentre que la Clàudia punxa més per divertir-se que per ferir —el joc és una de les cares de la crueltat—, la irritació de l’Ignasi va en augment, aixeca la veu, que li traeix l’embriaguesa, perd el fil. Ella se sorprèn de la menció del Víctor i li estira la llengua. L’Ignasi nota com es desboca sense remei:

«No entendré mai com et vas poder embolicar amb aquest idiota insensible i prepotent. M’hi jugo que no el coneixes, que no saps qui és en realitat, ni de què és capaç». La Clàudia comprèn que el seu amic està fora de si, però l’anima a parlar: «¿Que potser m’ho diràs tu?». «N’hi hauria prou amb un detall dels molts que conec. ¿Tu saps d’algú capaç de vendre la casa dels pares i enganyar tothom, des de la mare fins a l’últim veí de l’escala? Doncs sí, senyora, així va començar el gran Víctor, el seu primer gran negoci: els va fotre a tots, els va entabanar, va fer que venguessin a un preu irrisori una finca que al cap de pocs mesos multiplicaria el valor per cinc perquè estava a tocar de la Vila Olímpica!». La Clàudia s’adona que en les paraules confuses de l’Ignasi hi sura un ressentiment que va per tots dos, pel Víctor i per ella mateixa, i vol saber fins on podria arribar l’Ignasi, continua incitant-lo a parlar.

La segona ampolla de vi és buida. Un rellotge marca la una i cinc minuts. L’Ignasi s’aixeca del sofà i vol fer unes passes per donar solemnitat al que ha de dir. Branda com un vaixell a la deriva i se salva recolzant-se a la butaca. La Clàudia riuria si alhora no tingués por. «Ara sabreu qui sóc. Ja li ha arribat l’hora al porc, saps. ¿Oi que el teu amiguet no t’ha dit que va matar un nen al Montseny? ¿Oi que no? Digues! ¿T’ho ha dit?». L’Ignasi està cridant, té el rostre desconjuntat, ara la Clàudia s’espanta. L’Ignasi continua amb una veu que vol ser confidencial: «No t’ho ha dit. Però per sort hi ha més gent que li vol fer la pell. Quan m’has trobat al diari venia d’entregar un dossier a l’Innocenci Pla. Hi ha una denúncia contra el Víctor per assassinat, i a hores d’ara L’Independent es deu estar imprimint amb la primícia…». La Clàudia reacciona. «No pot ser. No pot ser. He dit que si hi havia cap novetat que m’avisessin». «Justament a tu t’avisarà, el Pla, és clar!». «Mentider. Surt d’aquesta casa, deixa’m en pau! He de trucar al diari, al director, a la impremta. S’ha de parar, s’ha de parar!».

L’Ignasi, al límit de la consciència, s’abalança sobre la Clàudia per impedir que arribi al telèfon. Però li ha marxat la llum dels ulls. Nota com si una onada gegant escombrés la sorra per on estaven passejant i els arrossegués mar endins. S’ha fet fosc. La Clàudia i l’Ignasi neden cap a la platja contra corrent. Els pesen els braços. Quan ella s’agafa a la roba de l’Ignasi per no enfonsar-se, ell ja ha fet peu i la pot subjectar. L’estira, i la duu fins a la vora. La sacseja, però la Clàudia no reacciona. La torna a sacsejar. Les mans al coll. Les mans premen amb força. I quan l’Ignasi alça el cap al cel ennuvolat, albira la Negra Figura, que l’ha estat observant tota l’estona. No més li queda fugir. Fugir.