1

«Peró, ¿qui coi s’ha pensat que és, eh, què significa que no s’hi pot posar? ¿Des de quan la Clàudia Llong no es posa al telèfon? ¿Ja li has dit qui sóc? Saps què, envia’ls tots a la merda. Començant per la senyora Llong i acabant per la telefonista, o la secretària… ¿Què dius, que és un secretari? Però, ¿què collons m’expliques a mi? Si et dic que els enviï’s tots a la merda, els envies tots, tot el diari en pes, ¿OK? Ah, i no em passis trucades fins a les deu… Si és la Clàudia, és clar que sí. Es clar que sí! I porta’m un cafè».

El Víctor Roble odiava la fragilitat de l’aparell de telèfon, no li feia ni mica de gràcia que n’hi hagués prou amb pitjar una tecla per parlar o escoltar, enyorava els temps en què podia acabar la conversa amb un cop estrepitós de l’auricular. Ara que no ho podia fer, si la trucada l’irritava, s’aixecava d’un bot i anava cap a la finestra. Més d’una vegada s’havia contingut de pegar un cop de puny al vidre. «Hi he de parlar ara, hi he de parlar ara. ¿Què significa que no…?». La Caria li va entrar el cafè. Ell es va calmar una mica, i mentre remenava el sucre va cridar la noia, que ja sortia del despatx. «És que això em fa posar nerviós, ja ho saps…». Va fer un glop de cafè cremós, bullent, va recolzar la mà dreta a la finestra i va mirar de tranquil·litzar-se. «Fins a les deu. Fins a les deu». Amb el matí plujós, a la Diagonal, els puntets de llum blancs venien, els puntets vermells marxaven, arri bava el soroll esllanguit d’un clàxon, el ganyol intermitent d’una sirena. Pel cap del Víctor Roble van passar les constel·lacions. Els llums de la Diagonal avançaven i s’aturaven, es barrejaven i tornaven a seguir el seu camí guiats per un magnetisme ocult. Podia tronar i ploure.

Quan vivia al Poblenou buscava la clau amagada en un calaix de l’armari del rebedor, tancava silenciosament la porta del pis perquè no el sentís la seva mare i pujava de dos en dos els graons de les tres plantes que el separaven del terrat de l’edifici. Els punts de llum més pro pers, no, que ja sabia que eren els avions que enfilaven cap al Prat, sinó els altres, els que no es movien, sempre blancs, surant en la foscor. Primer va aprendre’n els noms més fàcils: l’Óssa Menor i la Major, Venus. Víctor feia voltes pel terrat, s’agafava amb les dues mans en un travesser de l’estenedor de roba i alçava el cos suspès enlaire. «Cap significat», va dir un dia a la Clàudia Llong, companya de la facultat, «només m’agrada mirar-les». Molts dies l’aire era massa espès perquè es pogués veure el firmament: llavors el Víctor anava i venia desficiós pel terrat, amb el mateix caminar adelerat amb què gairebé corria pels carrers del Poblenou. Travessava quatre illes plenes de naus abandonades: vidres trencats i ferros rovellats deixaven entreveure els primers grafits. El Víctor apressava el pas per arribar al metro.

Va donar un copet sense força al vidre i la Diagonal va continuar impassible. Es va girar cap al telèfon, que acabava d’accionar, i va bramar: «T’he dit que no volia par lar amb ningú fins a les deu, hòstia, només demano una hora!». Però a la veu de la Caria ja es va superposar la del president: «Suposo que has vist el diari, Víctor». Havia d’improvisar alguna cosa en directe, perquè és clar que havia vist el diari, l’havia vist al primer semàfor en sortir de casa, el clàxon del cotxe del darrere, i l’havia vist a l’embús de la Ronda, un segon abans d’esquivar per mil·límetres el cul d’un R-12 verd botella, ¿era possible que encara circulessin aquells cotxes?, havia anat doblegant-lo per la pàgina seixanta-sis, sí, la pàgina seixanta-sis!, i el tenia a sobre del volant mentre marcava el número de la Clàudia. Ja feia dues hores que estava amb la mateixa cançoneta: el mòbil desconnectat, al diari encara no ha arribat. «Naturalment que conec la Clàudia Llong, Lluís Miquel, ens hem de tranquil·litzar. Parlaré amb ella ara mateix i te’n diré alguna cosa. Sí, sí, convocarem una roda de premsa a les dotze. Millor a les onze, a la una haig de ser a l’aeroport».

Víctor Roble repassava mentalment la gent que havia vist els últims dies, les reunions, els contactes. Segur que ell no havia fet cap manifestació de la qual es pogués desprendre allò. Mai de la vida. «Terrorisme informatiu», va pensar, però del més inversemblant, tenint en compte que estaven a punt de tancar la millor campanya de la història de la companyia. Ara recordava les reunions amb l’agència de publicitat gairebé un any endarrere. «Volem que sigui trencador, no ens fa res arriscar-nos, vull que la gent se’n recordi molts anys, d’aquest espot. I la música, la música!, a cada bar que entri aquest estiu, quan soni això de ua-a-à, ua-a-à, vull veure als ulls de la gent ganes de beure cervesa. Oblideu-vos de tot el que heu fet fins ara; ha de ser revolucionari, ¿d’acord? Això de la música és bàsic… Sí, sí, pagarem el que sigui pels drets del ua-a-à, ua-a-à. Però m’heu de dir alguna cosa ja, aquesta setmana mateix. Vull la total seguretat que el tema que triem sigui el hit de l’estiu. Assegureu-vos-en!». Se n’havia sortit: havia aconseguit un espot barreja de mal gust i simpatia que arrasaria. Brutal. Però quedava l’últim obstacle: convèncer el president i fer-ho ràpidament, abans que es deixés influenciar pel fòssil del director financer.

«Rius de cervesa, rius de cervesa, vendrem». El president de Cervesa Mediterrània —a partir d’aquell dia, Med— mai no havia pensat que un director de màrqueting hagués de ser la subtilesa personificada, però començava a sospitar que el membre més jove del seu equip era fins i tot massa jove… I el Víctor Roble li va parlar del nou segment de bevedors de cervesa, que els pares es volien assemblar als fills, que calia que es diferenciessin de la competència. Lluís Miquel Aplom va anar assentint, «si se’n surt, bé; si no, l’haurà feta prou grossa per espolsar-me’l d’un cop». La sala de reunions va quedar a la penombra, els altres directors feien girar suaument la butaca cap a un costat i cap a l’altre, el Víctor es va alçar i es passejava per darrere d’ells mentre visionaven per primer cop l’espot; hauria corregut, hauria saltat, hauria obert les mans com el noi del Titànic, «això, a l’Ignasi, li semblaria ridícul»; va notar que tenia les regnes del cavall, que l’assotava i amb el galop rabent del cavall ell creava el món, però no es podia aturar mai a veure com era el món, havia d’atiar sense descans la gropa de la bèstia per poder continuar inventant-se el món al seu pas. Que si havíem de ser prudents, que si ens arriscàvem a perdre un segment de mercat que… De seguida va recórrer a l’arma que tenia amagada: els va refregar pels nassos un espot encara més fastigós de la primera empresa americana del sector. «Però el nostre mercat és diferent», va dir un, poc convençut. L’espot es va estrenar al mes de maig, tres passades a la mitja part de la final de la Lliga de Campions.

Després de parlar amb el president, el Víctor va seure i va tornar a provar de posar les coses en ordre. La filtració no l’afectava, a ell; si més no, no directament. Es podia consolar pensant que en tots els despatxos de la casa estaven igual d’histèrics. «De tota manera, tu dirigiràs la roda de premsa; en parlarem d’aquí a una hora», havia dit la veu hieràtica del president. «Si em permets, em sembla que no hauríem de convocar la premsa, perquè això equival a donar importància a la notícia. N’hi hauria prou amb un comunicat de desmentiment». De fet, si treia foc pels queixals era perquè la Clàudia no n’hi havia dit res abans. I aquesta era una basa, la dels bons contactes, que havia jugat massa vegades perquè ara el deixessin en pilotes.

«Clàudia, ja era hora, ¿què collons significa que estem estudiant acceptar l’oferta de compra de…? Es clar que ho desmentim, ho desmentim totalment. ¿Que t’has begut l’enteniment?». El Víctor no pensava saltar del cavall d’entrada, mai no saltava del cavall, encara que hagués de galopar a pèl, però li va començar a arribar una música a les orelles que no li agradava gens: «¿Des de quan tu ets el president de Cervesa Mediterrània? ¿Des de quan tu saps tot el que passa…?». «Molt bé, Clàudia, molt bé. Emetrem un comunicat d’aquí a una hora, ¿ho entens? Ni tan sols ens molestarem a convocar la premsa». A l’altra banda del telèfon, un silenci dens. Dos segons, el temps suficient perquè el Víctor s’imaginés els punts blancs i vermells de la Diagonal lliscant ara pel fil telefònic, com si fos un tobogan, des del seu despatx a les conduccions subterrànies, travessant la ciutat i ele vant-se un altre cop fins al despatx de la Clàudia, atrets com les llimadures de ferro que ell posava de menut a prop d’un imant. La veu massa amable de la Clàudia: «Víctor, parla amb el Lluís Miquel. Si vols quedem per dinar després».

Les deu passades. Havia parat de ploure, ara podia veure nítidament tot el tram de l’avinguda fins a Francesc Macià. Els punts de llum havien desaparegut, els vidres que donaven a llevant de les plantes més altes dels edificis començaven a lluentejar; els vianants es podien distingir clarament. Ara al Víctor li va fer l’efecte que s’acabava de despertar i que tot anava cobrant un aspecte de realitat insultant. Abans de sortir decidit cap al despatx del Gran Jefe va recular de nou fins al vidre i va veure que l’avinguda anava agafant un color ataronjat. Li voltava pel cap un nou espot.

El Lluís Miquel Aplom va sospesar l’enrabiada del seu director de màrqueting massa jove. «No t’equivoquis, Víctor, saps perfectament el bon concepte que tinc de tu, com valoro els teus serveis». En aquell moment va veure venir la silueta exaltada de la Marta, i va esgarrapar un dels dos cafès que duia a la safata, ella el va mirar sense rastre de complicitat. El Lluís Miquel va continuar sense pestanyejar, «a mi no em sembla tan clar que com a director de màrqueting hagis d’estar al corrent de…», i per primer cop des que era a Cervesa Mediterrània el Víctor va pensar que trepitjava un terreny pantanós. Però el president de seguida va canviar de to: «Ara ens hem de concentrar en la roda de premsa. Ja t’he dit abans que volia que la dirigissis tu…». El Víctor es va quedar bloquejat: hi havia roda de premsa, el cul de la Marta, la veu de la Clàudia, «… no volaràs a Londres fins a la tarda, és clar, ja se n’ocupa la Caria, tranquil». Havia de pensar amb rapidesa, reaccionar d’una vegada; es va atansar el cafè als llavis amb el pols insegur i se’l va beure d’un glop. Merda, merda, merda. Hòstia, hòstia, hòstia. Reacciona, tio, no t’està enfonsant, t’està coronant. «Molt bé, endavant, Lluís, explica’m què en traiem, d’aquest globus sonda, ¿per què hem de jugar a això, no?».

Difícil de saber de quina banda estava la Marta actualment, va pensar el Víctor. Només feia dues setmanes que treballava a Cervesa el dia que el seu cap, l’aleshores director de màrqueting, el va enviar amb un informe al despatx del president. El Víctor sabia que havia de treure partit de qualsevol ocasió per petita que fos, «com el davanter centre que passa vuitanta-vuit minuts sense ensumar la pilota, però sempre amb la canya a punt; arriba un rebot i pam!, l’endemà foto en totes les porta des», i anava disposat a no limitar-se a lliurar l’informe al president, calia afegir subtilment que el seu punt de vista sobre un dels apartats era diferent del del director, havia de tirar l’ham com fos per arrencar l’interès del president. Però el Lluís Miquel havia sortit i ja no torna ria en tota la tarda. La Marta va somriure i va ser més ràpida: «¿Així que tu ets el famós Víctor?». Se l’havia tirat aquell mateix vespre sobre aquella mateixa taula amb vistes a Collserola, la camisa feta un acordió i els genolls nafrats. El més fotut era no poder-ho explicar al departament de màrqueting en pes, no poder arribar el matí següent amb una pancarta que digués «m’he passat per la pedra la secre del Gran Jefe!».

Quantes vegades més?, va pensar el Víctor mentre el Lluís Miquel repetia una vegada i una altra «l’objectiu de fons és el mercat canari, cervesa tot l’any, ja ho saps, però això és el que de cap manera no podem dir a la premsa, ¿entesos?», i feia una mica de teatre: «que no estem tancats a estudiar cap mena de proposta de col·laboració», «que estem oberts a buscar noves aliances estratègiques», «però que no estem parlant pròpiament d’una venda sinó de…». El Víctor ja tenia més que clar el que havia de dir, i l’atmosfera de la reunió s’havia tornat prou cordial perquè pogués sondejar el Lluís Miquel. Va deixar de banda el nou fil directe que semblava que hi havia entre el president i la Clàudia Llong perquè temia humiliar-se, i va explorar: «Perquè, realment, ¿de què estem parlant? ¿Què carall significa tot això, a dos dies per tancar la millor campanya de la història de la companyia?». El Lluís Miquel Aplom s’havia alçat i estava d’esquena al Víctor, mirava el pinar llunyà de Collserola, rentat per la pluja i brillant de sol. Es va girar, va encreuar els braços, va somriure prement els llavis, va arronsar les espatlles i va simular una explosió amb les mans: «Res».

2

Regalar al Víctor una conferència de premsa era com tornar un peix a l’aigua. Abans de començar, encaixava amb determinació amb els uns i els altres, feia veure que parlava a cau d’orella a una reportera, feia conya i reia sorollosament amb un fotògraf, gesticulava enmig d’una rotllana de periodistes que l’odiaven i l’admiraven a parts semblants, però que feien en qualsevol cas cara d’interessats per imperatiu professional, és a dir, perquè el xerraire de Cervesa Mediterrània xerrés una mica més del compte. La majoria el coneixien tan bé que el deixaven parlar mig endormiscats durant l’estona en què feia la declaració oficial i, en canvi, el punxaven i se l’escolta ven quan parlava off the record, el moment ideal per llançar dues boles i mitja veritat encoberta que en con junt solien donar un bon titular. Quan, a la fi, passades les dotze, el Víctor Roble seia a la taula de portaveu de l’empresa no calia que reclamés l’atenció dels presents, perquè ja la tenia tota. Li agradaven tant els flaixos que rebia amb una indiferència tan estudiada, que malgrat això tot el seu cos exultava, galtes i front i pestanyes i espatlles. Víctor Roble va experimentar una barreja indigerible de sentiments quan va veure, de sobte, la Clàudia Llong discretament asseguda en un racó de la sala; naturalment la Clàudia havia enviat un altre periodista a cobrir Tacte, no hi pintava res, allà. Si la primera reacció, al matí, en llegir el titular, havia estat de còlera perquè ella no l’havia consultat, ara havia d’acotar el cap, ja que ella havia demostrat que sabia el que es deia, la qual cosa el feia sentir encara més furiós; però alhora, el fet que ell representés la veu de la companyia en un moment suposadament decisiu li retornava l’orgull perdut.

La va fer esperar tant com va poder. «Així, ¿què? ¿Anem a dinar, doncs?», va dir ella. «No tinc gaire temps. De fet, a hores d’ara hauria de ser a l’aeroport, si no fos per… Vaja, ja saps el que vull dir. Som-hi! Acompanya’m a buscar la gavardina». «No siguis pesat. T’espero aquí». El Víctor pretenia que la Clàudia topés el Lluís Miquel; ell tenia el radar posat per analitzar fins a l’últim múscul de la cara de cadascun dels dos, volia arribar a la taula del restaurant amb molta més informació de la que tenia en aquell moment. Però el primer intent va fallar i el segon se li va presentar en trobar-se el president al passadís; després dels comentaris eufòrics sobre la trobada amb la premsa, anava a deixar caure que l’esperava la Clàudia per dinar, veja’m quina reacció tenia l’altre, però arribat el moment l’instint el va fer callar. La Caria el va informar que li havia canviat el vol per un de la tarda i ajornat la reunió per a l’endemà al matí. «Bon dia per fer una reunió a Londres, el trenta-u de desembre», li va dir encara la Marta, quan ja marxava, planyent-lo amb una simpatia antiga i incendiària que va convertir la imaginació del Víctor en un escalèxtric d’idees que giraven a gran velocitat i amb perill de col·lisió múltiple.

«O sigui que ara te’n vas al llit amb el Lluís… ¿Te’n recordes, que la seva filla estudiava amb nosaltres?». «Sempre seràs el mateix cabronàs, Víctor, ¿no se t’ha acudit pensar que alguna vegada el món pot funcionar sense demanar-te permís a tu? Tot això és ridícul, et comportes com una criatura només perquè un cop, un cop, no t’he filtrat una informació». «Oh, és clar!, una informació de no res: a quaranta-vuit hores del final de l’exercici, del final de l’any en què he aconseguit girar la truita de la decrèpita Cervesa Paleolítica Mediterrània i posar-la en boca de tothom, l’any que he fet vendre rius de cervesa Med, a dos dies del puto final de l’any i del segle i del mil·lenni, resulta que treus la gran exclusiva que un grup alemany d’alimentació ens ha sondejat i està decidit a absorbir-nos, a xuclar-nos, uuuip!». «No t’has parat mai a pensar que jo també em puc apuntar gols, al diari, que també estic envoltada de taurons que em van fotent queixalades, que a la mínima se’m menjaran viva. “Home, està bé, no es pot negar que està ben preparada, és clar que ho pot fer bé, sí, sí, potser un pèl jove per a la secció d’economia, i jo no dic que per ser dona hagi de… però de vega des, ja saps”. Jo que em foti, perquè el rei del mambo acabi l’any tranquil». «Tranquil, no, ¿quan m’has vist a mi tranquil? El que vull dir és que si altres vegades me n’has dit alguna cosa… Però, vaja, tu deus saber el que et fas…». La Clàudia s’havia molestat a anar a trobar el Víctor perquè li volia donar explicacions, malgrat que se’n podia haver estat; i havia assajat cent vegades un to conciliador, però no hi havia res a fer, res no canviava, sempre li havia semblat que el Víctor avançava a força de no deixar un pam de terreny fora de control, una mena d’Atila que cremava tot allò que no podia aprofitar. Ara el seu to era intolerable, s’atrevia a amenaçar-la. El Víctor se’n va adonar. «Vinga, vinga, no t’amenaço, ja saps que és la meva manera de parlar, Clàudia, cony, però si em coneixes des de fa mil anys. ¿Quan he amenaçat ningú, jo? Només és que no puc entendre per què…». El Víctor era sincer: ell no tenia consciència d’haver fet mai mal a ningú, senzillament tenia la seva velocitat de creuer, el galop del cavall lliure, la borratxera de la vida devorada goluda-ment, i si algú es posava al davant… «Doncs fa una hora que provo d’explicar-t’ho, però no m’escoltes».

3

Sírius, Vega, Altair i Centaure. El terrat del Poblenou era un bon mirador després de la ventada que s’havia endut l’espessor cap al mar. El Víctor repetia alguns noms sense estar gaire segur de quina estrella era quina. «Si no fóssim enmig de la ciutat, en podríem veure fins a un miler, però avui és dels dies que se’n veuen més, ja t’ho havia dit». El Víctor feia anys que no s’havia aturat a reconèixer les estrelles, l’observació no havia passat de ser una afició infantil, a tot estirar adolescent. Però havia esgotat gairebé tots els recursos i aquella noia amb qui només coincidia en una assignatura no queia; i va decidir-se a recórrer a les estrelles. Tantes hores invertides un dia o un altre havien de donar rendiment, va pensar mentre somreia des de l’altre cap del banc de Taula universitària on seia la Clàudia, «aquesta sí que no te l’esperes, nena». Però de seguida se li va gelar la rialla: amb els aires que gastava la princesa, el fet de travessar la caverna de l’escala podia ser contraproduent. I se li anaven acudint idees mentre omplia el full on havia pres notes d’estrelles, de nebuloses, de constel·lacions; una teranyina perfecta. Obligar tot el veïnat a pintar l’escala. Impossible. Tapar-li els ulls un cop arribessin a la porta. ¿I què més? Deixa-ho córrer, Víctor, deixa-ho córrer. L’atzar, però, havia pogut més que tots els càlculs. La bufanda de la Clàudia, que s’havia situat de cara a vent, pentinava la cara envidreïda del Víctor; ella va fer un pas endavant i es va situar a sobre d’una mena d’esglaó que duia a la barana. L’edifici on vivia el Víctor semblava l’únic vaixell supervivent d’un llarg naufragi: les teulades arrencades de les fàbriques, el dit acusador i solitari de les xemeneies, els xerrics de portes i finestres que s’esbatanaven i es confonien en una remor entretallada. O ara o mai, va pensar ell, l’agafaré per la cintura i faré que es giri. La música de Zeleste encara li ressonava pel cap: No des un paso, no des un mal paso, esto es una escuela de calor. Però la Clàudia havia crescut gairebé dos pams gràcies al graó i el Víctor no era cap gegant, i a més va començar a patir perquè la noia s’havia atansat massa a l’extrem i qualsevol reacció estranya podia acabar malament. Va fer un pas enrere i la va cridar en un murmuri, dues, tres, moltes vegades. A la fi, la noia es va girar amb el rostre banyat de llàgrimes, va baixar del graó i s’hi va asseure de cara al Víctor. Però no va acotar el cap ni es va posar la cara entre les mans, sinó que el va aixecar i va mirar amunt, ¿a Cassiopea o a Andrómeda o a Aldebaran?, va pensar el Víctor. Els ulls esbatanats, mullats, quasi serens. «¿Víctor, podrem ser bons amics…?». ¿Què volia dir això? ¿Para el carro, nano? Bé es referia a si després podrien ser bons amics? ¿Per què havia de ser tan maleïdament complicat endur-se aquella paia al llit?

4

«T’escolto, t’escolto. Tinc una hora sencera per escoltar-te», va fer ell mirant-se el rellotge. I això feia posar frenètica la Clàudia, el fet que li concedís una hora, el fet que tingués calculat i adjudicat el temps que li pensava dedicar. El restaurant s’havia anat omplint, arribaven grups de quatre o de sis persones que seien i xerraven cada cop amb la veu més alta, com si estigués a punt de succeir algun fet extraordinari, l’hora de l’èxtasi. I el Víctor no es podia relaxar, ja no es relaxaria. Li brillaven els ulls mentre escoltava la Clàudia, feia esforços per contenir-se, s’hauria aixecat i hauria passejat o donat voltes a l’entorn de la taula mentre ella parlava i parlava. La sala plena de fum i de veus, el matalàs de núvols que veia des dels avions i, cony, ell havia de deixar-ho enrere, tot allò, havia de volar per sobre d’ells, no es podia aturar, no es volia aturar. ¿Per què xerrava tant la gent, i reien desmanegats, per què tothom s’estava tanta estona dinant i perdent el temps, i per què a ell l’havien d’emmotllar d’acord amb la fotuda uniformitat si ell podia i volia elevar-se, esfumar-se, desaparèixer? «Quina mosca l’ha picat ara, el Lluís Miquel, què n’ha de treure, de tot això? Si m’ho preguntés directament a mi, ja li explicaria jo les ratlles que em feia. Mira, potser no li aniria malament a ell una bona ratlleta, veja’m si es desensopia. ¿Però quina merda és aquesta?». «Víctor, com t’he de dir que el Lluís no va per tu, que només pretén cobrir-se».

La idea de volar no li venia de l’època de la coca, li venia del terrat del Poblenou i de la fúria de les curses de quadrigues de les pel·lícules de romans; s’imaginava a dalt del carro, assotant el cavall perquè corregués al màxim, saltant amb els bacs del terra, recuperant l’equilibri i les regnes per tornar a tustar l’animal, cridant de goig, volant, mentre en realitat copejava el sofà apedaçat que cruixia amb els seus bots. Més endavant, quan encara era a l’institut, va aconseguir una moto trucada, amb la qual es va convertir en el primer missatger privat del territori, que travessava les cruïlles desertes del barri fent un terrabastall que hauria pogut despertar els ressons dels antics tallers adormits. Li venia de lluny, la idea de volar. Però els dos anys a la borsa era com si s’haguessin esfumat, ara que la Clàudia l’hi havia fet pensar, com si per un efecte desconegut de l’acceleració del temps, tots aquells mesos no haguessin tingut lloc. S’anaven encadenant el Dow Jones i el Nikkei i les places europees, Hong Kong. El món era una pantalla amb punts de llum que indicaven oportunitats d’estimbar-se o de fer el cim, i el Víctor es llançava al buit sistemàticament, perquè havia hagut de contemplar el boom immobiliari olímpic del seu barri des de la barrera quan encara era estudiant i amb la primera feina; i amb el salt a l’agència de borsa per fi tenia l’oportunitat de jugar les seves cartes, gairebé tot a una sola carta cada dia, el seu olfacte infal·lible. Cinc hores per dormir, quatre hores per dormir, o bé només una dormida en tres dies; ¿qui se n’anava a comptar ovelles després de l’excitació d’una operació que havia fet guanyar cabassos de bitllets als seus clients i a ell? Les rodes de la quadriga es fonien pel carrer Aragó, a Aribau es treia la corbata mentre feia ziga-zagues entre els taxistes endormiscats, a Balmes, massa semàfors, i l’avinguda del Tibidabo, com un passeig triomfal pel Colosseu, que desembocava al Rosebud, la primera ratlla i el primer Jack Daniel’s, i al Mirablau, on deixava de banda la vida social i se centrava en l’objectiu personal de la nit, la peça a abatre. I’m going down, down, down, I’m going down, li xiulava a les orelles. Al seient del darrere o als lavabos, o en un revolt mal il·luminat de la carretera. Mai més lluny, mai més complicacions, i el mínim de repeticions possibles. Després, la camisa oberta, el cigarret fumejant que gairebé no tastava, tornava a marxa lenta cap a la Vila Olímpica pel centre desert i somort de la ciutat, les poques cares groguenques, un abric amb un diari sota el braç; o, si ja s’havia fet clar, anava a voltar de mala gana a gran velocitat per la Ronda i pregava al déu de la bona sort que no l’abandonés, encara no, un dia més, si us plau. La dutxa, el miracle de l’amfeta i al despatx: previsió de creixement de l’FMI, notícies de la Reserva Federal Americana, rumors sobre el director del Banc d’Espanya…

5

La Clàudia amollava dolls d’informació mentre el Víctor assetjava el flam amb nata i taral·lejava la tonada del seu anunci d’èxit, i ¿també parlava així, ell?, va pensar, barrejant tres frases diferents, començant a explicar una història abans d’haver acabat l’anterior, i repetint el mateix salt abans d’haver completat la nova per passar a una tercera, ¿o era una malaltia exclusiva dels periodistes? ¿Ho feien perquè tenien la necessitat constant de demostrar la quantitat d’informació que coneixien? En realitat, la Clàudia estava parlant massa. L’instint del Víctor era molt fi per a aquestes coses i va començar a rumiar, ¿de què no deu voler parlar, que xerra tant? «No cal que m’expliquis res més, a mi, Víctor. Et crec perfectament quan dius que ho vas tenir sempre controlat i que ho vas deixar del tot…», va fer una pausa destinada a interrogar-lo sobre l’últim punt, però en veure que no hi havia resposta i que s’exposava que es notés la pregunta va continuar la xerrera a tot tren.

«El cas és que ja fa dies que el rumor corre pertot arreu, ¿qui s’havia d’imaginar que tu no n’estiguessis al cas? Naturalment que vam contactar amb Cervesa Mediterrània, abans de publicar-ho, i com que no ho vau desmentir, doncs ja ho tens: rumor de compra». «¿Qui no ho va desmentir?». «¿Qui vols que sigui, Víctor? ¿Des de quan hi ha una dotzena de persones que poden confirmar o desmentir una cosa així? ¿A tu què et sembla, qui no ho va desmentir?». «El Lluís Miquel, molt bé. Però això no explica que no me’n diguessis res, suposo que no t’he de recordar que hem intercanviat informació mil vegades». «¿Et faria res abaixar la veu? A més, no n’hi ha per a tant. L’explicació és molt senzilla: ningú de Cervesa no en sabia res, en realitat, del rumor; ni el Lluís Miquel Aplom, ni tu, ni el director financer. Però el Lluís Miquel, en trucar-li jo, va tenir reflexos i devia pensar: no en trauré res, de desmentir-ho, perquè ja no podré evitar que el dubte plani sobre nosaltres durant una tem porada; per tant, el millor és fer la sensació que s’està negociant alguna cosa beneficiosa i que tenim el control de la situació, ¿tampoc no està tan malament, no?, si demà surt el rumor que el New York Times vol fitxar la Clàudia Llong, no seré jo qui correrà a desmentir-ho…». Al Víctor l’empipava que la Clàudia li anés donant informació amb comptagotes: «L’explicació no està gens malament, encara que l’exemple del Times és pèssim. Però el tema és que et continues oblidant del punt principal: ¿per què no me’n vas dir res, en qualsevol cas? Saps que la meva supervivència es basa moltes vegades en el fet de saber les coses abans que ningú altre, fins i tot coses que no afecten directament la meva parcel·la a la companyia, especialment aquestes… Hòstia, no t’ho he d’explicar, això, a tu!».

Confirmat, la Clàudia té un rotllo amb el Lluís i no dirà ni piu, va pensar el Víctor, mentre saludava amb un gest amb les celles la Caria, que en aquell moment s’as seia a dinar amb més gent del despatx a poques taules d’ells. «Vigila, que després no saps per on se t’escapa la informació…», va fer la Clàudia, que se sentia com un entrenador de bàsquet aixecant les dues mans per fer la T de temps. «T’equivoques de mig a mig», va entonar el Víctor ampliant el seu somriure i recordant-se la con signa de no t’ho muntis amb la teva secretària si t’ho pots muntar amb les dels col·legues. La Clàudia sempre havia pensat que el Víctor transitava per una via de sentit únic i que això l’obligava a tirar quilòmetres i quilòmetres abans de poder fer un canvi de sentit, que això li impedia de mirar gaire enrere i als costats; sabia que l’instint del Víctor el duia a encertar el camí, i que un cop a dins podia arribar més lluny que ningú, però no més en aquell sentit, només per aquella via. La Clàudia s’imaginava el Víctor al carril ràpid de l’autopista, sense deixar de prémer l’accelerador, devorant milles i més milles, moltes vegades sense adonar-se de la quantitat de gent que deixava enrere, com si això no li costés un gran esforç ni tampoc representés cap mesquinesa. ¡Que diferent, el Víctor, de tants altres que sembla que només puguin circular per una carretera de doble sentit i amb cada avançament arrisquen la seva integritat i la d’uns quants més! La Clàudia sabia que el Víctor corria perquè li agradava córrer, que si es volia menjar el món era perquè el món el fascinava: es meravellava de compro var la ingenuïtat, la inconsciència, amb què actuava el Víctor, guiat per un instint de felicitat tan aliè a la mal dat… Era irritant. La Clàudia pensava que l’encegament l’havia salvat, el Víctor, que gràcies al fet de circular per una via de sentit únic s’havia pogut allunyar d’aquella escala tenebrosa per on es pujava als estels.

6

Quan un contenidor defectuós carregat de sacs de cafè del Brasil es va soltar d’una grua del port de Barcelona, el Víctor era tan petit que a penes va saber que la baluerna havia esclafat el seu pare. Feia tres anys que Celestino Roble i Mercedes Calatayud havien arribat al Poblenou. Un parent que ja treballava al moll els havia escrit al poble assegurant que no li seria difícil trobar feina a Celestino, i que uns amics seus deixaven buit un pis del Poblenou per anar-se’n a viure als afores, a Bellvitge. Mercedes es va vestir de dol i va fer plans per tornar al poble, ella i el nen de dos anys, però la perspectiva no era gaire més bona, si se’n tornava, i van passar els dies i les setmanes. Una veïna li donava conversa quan sortia a estendre la roba al balcó, una altra va posar al Víctor un abric de quadres verds i vermells que li anava menut al seu fill. A la fi, va començar a ajudar en una parada de peix del mercat del barri. De moment, amb això n’hi havia prou. Durant molt de temps, el Víctor va associar l’olor de peix amb la felicitat, amb la proximitat de la mare; i això que el peix era tot un misteri, perquè la mar era un país remot que ben just si l’albirava des del terrat, a través de la muralla rovellada i escapçada de les fàbriques. I al port, va trigar anys a atansar-s’hi, una ombra als ulls de la mare només d’anomenar-lo. Una vegada la Clàudia li va demanar si no havia estat trista la seva infantesa, sense pare, orfe; al Víctor se li va acudir de dir que la mare sí que havia estat vídua, però ell no pas orfe, perquè no havia conegut el pare, i per tant no el podia enyorar. M’hauria fet baixar del cavall unes quantes vegades, segur, va pensar; i hauria dit res de moto, res de quadriga, massa tele, què fa aquest nano al terrat tanta estona.

«Però m’has dit que en el fons el Lluís Miquel mirava de protegir-se. La història merdosa aquesta de la coca, que no sé d’on se la pot haver tret. De tota manera, si s’ha de protegir de mi, no és gaire discret, això d’encarregar-me la roda de premsa, ¿no et sembla?». El Víctor comença a patinar, va pensar la Clàudia. Li dono pistes i Túnica cosa que se li acut és llançar-me la cavalleria per sobre i fer el gallet. «Sí, sí, molt bé, màster del micròfon. Tu has parlat en nom de l’empresa. Tu t’has dirigit a la premsa. Tu t’has encarregat de fer surf sobre la cresta del rumor perquè Cervesa Mediterrània en tregui tallada, ja que hi som. Però, ¿i si resulta que tu l’has vessada també, i tu solet? ¿Sempre has d’anar com una bala, no pots aturar-te a pensar una sola vegada?». «No, sempre he de pensar en moviment, si paro no puc pensar; m’he de moure. ¿A què jugues, Clàudia? Ningú no es creurà que jo he convocat la premsa pel meu compte… La mare que el va fer… No pot ser. ¿Vols dir que m’ha posat a primera línia de foc perquè em cremés com un imbècil?». «Tu, i potser jo i tot, de retruc. El Lluís Miquel ara ens podria deixar tots dos en pilotes: jo m’he inventat el rumor a L’Independent, tu l’has confirmat, i ara surt ell dient que és un complot i ens envia a tots dos fora de circuit per unes quantes voltes. ¿Què et sembla? Els perills de voler ser sempre a la foto, encara que sigui perquè et facin un passaport a l’infern!». El Víctor es va començar a inquietar: només eren dos quarts de tres i havia donat tantes voltes al fiasco de la venda de Cervesa als ale manys que ja no sabia com posar-s’hi, una cosa és el moviment, i l’altra, les muntanyes russes. Va contraatacar: «¿Però no m’has dit que et tiraves el Lluís Miquel Aplom? ¿Quin sentit té que ara…». «Això ho has dit tu, graciós, estàs perdent facultats, ¿tens trenta-tres anys o noranta-nou?».

7

Vega i Aquari, Hèrcules i Pegàs, Júpiter i Saturn. Tots giren en silenci, amb una saviesa callada i astoradora, harmonia implacable, successió i superposició sideral. El Víctor se’n fotia, de l’influx dels astres, no hi havia dedicat mai ni un minut: sabia que si no camines estàs aturat; si no parles, en silenci; si bades mentre jugues a la via a prop de l’estació, se t’endú el tren; si no creixés, minves; si no jugues totes les bases, la noia és per a un altre. Qui més corre, vola. Quan treballava a la borsa necessitava el màxim d’informació, analitzar tots els factors que intervenien en els mercats per poder-los contemplar amb la mateixa fredor que les trajectòries estel·lars, poder-los predir amb la mateixa exactitud, de manera que la part que depenia de l’atzar fos mínima, insignificant. Però el temps també era un condicionant decisiu, no hi havia temps per assimilar tota la informació que requeria cada operació, ja que quan s’arribava a disposar de tots aquests detalls l’escenari ja era un altre, i les apreciacions anteriors, gairebé inútils. Per tant, entre dos agents super-informats acabava traient avantatge aquell que captava millor l’atmosfera, el que ensumava els senyals intangibles, els estats d’ànim. Però el Víctor també es va con vèncer que no s’ha d’abusar de la sort, havia vist prou vegades les orelles del llop per no continuar buscant-li les pessigolles. La Clàudia s’equivocava en imaginar-se’l corrent per una via de sentit únic; si això hagués estat cert, s’hauria deixat endur per l’eufòria borsària fins a les últimes conseqüències i s’hauria estimbat sense salvació. Dos anys de sort ja eren prou i massa. El Víctor Roble feia setmanes que veia moviments massa estranys en relació amb algunes monedes europees, el vent bufava del sud-est asiàtic i estava fent que se n’anés en orris el relatiu sistema astronòmic que ell s’havia anat confeccionant. Algunes estrelles brillaven amb intensitat desacostumada, hi havia constel·lacions que s’havien tornat invisibles i alguns planetes semblava que haguessin de sortir d’òrbita. El Víctor Roble va plegar de la borsa. Mesos després podia envanir-se d’haver previst la tempesta monetària que va desarborar la pesseta i la lira en cosa de setmanes, i que va fer entrar els mercats en una era fins aleshores desconeguda, però no era aquesta l’única raó per la qual havia abandonat el parquet.

La música de la nit li retronava tot el dia al cervell. La de Nick Havanna i la d’Otto Zutz i de vegades la d’Universal. Les cares li retornaven a la memòria en forma de llavis, dents, orelles, clatells, ràfegues de flaixos, un cos dos cossos vint cossos que remuguen i es dobleguen elèctrics com els peixos encara vius que la mare li posava a la mà de menut. Els noms de gent barrejats amb els noms de companyies i valors en cascada per la pantalla, ell com un piragüista molt a prop de l’abisme. El pols li tremola va i li costava el doble de temps avançar pels arxius, el cursor se li rebel·lava, el ratolí anava a la seva. Ja feia set manes que no tocava el cotxe, a les nits; va ser el primer avís i la primera reacció: si no puc guiar jo la quadriga, de què em serveix anar al davant, sentir com fibla l’aire. S’havia posat en allò perquè l’excitava, perquè l’engrescava dissenyar estratègies, preveure moviments, arriscar-se i guanyar. No tenia cap idea abstracta sobre els diners, li agradava guanyar-ne perquè això li permetia comprar camises, sabates, perfums, vestits, cotxes, viatjar; de la mateixa manera que uns anys abans l’havien interessat els diners perquè amb diners podia continuar a la universitat, entrar a Zeleste, anar als concerts, comprar-se dos discos compactes al mes, pagar la factura del telèfon. Però als dos anys de treballar a la borsa no sabia quants de diners tenia, què es podia comprar o què s’havia com prat al llarg de les últimes setmanes, no sabia en quin de tots els comptes li ho carregaven; i li arribaven coses que havia comprat per correu o per telèfon, microones o altaveus que anaven i venien cent vegades perquè no el trobaven mai a casa. Ara ell també era com un satèl·lit amb la trajectòria perfectament establerta: disset hores treballant i les altres set mal repartides entre esnifar, follar i dormir. I amb data de caducitat més o menys previsible. No havia pujat i baixat deu mil vegades l’escala tenebrosa per convertir-se en una merda d’estrella en extinció, va pensar. No és el mateix volar que estar en òrbita.

Un amic li havia parlat d’una masia al Montseny, vora Sant Pere de Vilamajor. N’hi havia parlat un matí gelat de primers de març. Al migdia, el Ferrari granat del Víctor va travessar com un llamp la Meridiana i l’A-2 i es va endinsar per la serpentejant carretera que duia al poble. No va acabar la tarda sense que el Víctor Roble hagués llogat la masia. Una setmana més tard es va acomiadar dels companys de l’agència, que van interpretar que l’havia fitxat una secta, va tancar l’àtic de la Vila Olímpica i va esperar al peu de la tanca de la masia que arribés el camió de les mudances. El Víctor Roble va res pirar a fons com si acabés de reingressar a la biosfera. Recordava les passejades dels primers dies: s’endinsava a la fageda com inflada per la llum que pressentia la primavera, saltava d’una roca a una altra, s’aviava per pendents entre les soques robustes, s’esgarrinxava les mans, es torçava un peu i tornava a sortir al prat com si l’hagués posseït el dimoni de la plenitud. Empenyia el portaló i llançava llenya al foc: va escriure cartes als amics d’abans de la bullida borsària perquè el visitessin, ja que ell no se’n pensava moure i havia prescindit del telèfon.

8

La conversa amb la Clàudia s’havia distès, la digestió començava a crear un efecte sedant i el cafè obligava a obrir una treva indefinida. El Víctor es va adonar que la majoria de la gent que havia començat a dinar més tard que ells ja havia acabat i havia marxat, i això li va fer tornar el desfici, la sensació de fer tard a algun lloc, una sensació que l’acompanyava sempre, encara que en aquell cas era real: el vol a Londres. Per això ja només li havia arribat una remor de tot el que la Clàudia li havia intentat dir durant els últims deu minuts. Primer alguna cosa referent al rellotge natural, ¿què devia dir del rellotge natural, la Clàudia?, es va demanar una estona més tard en veure quina hora era; i després, alguna cosa sobre cap d’any, ¿cap d’any?, és clar, demà a la nit. «Devem ser les úniques persones del planeta que encara no saben què faran demà a la nit», va repetir la Clàudia quan ja puja ven les escales que duien al carrer. El Víctor se sentia incòmode, als soterranis, no acabava de trobar la gràcia a aquell restaurant, sempre ple d’oficinistes; si ja passaven el matí junts, ¿per què volien continuar plegats a l’hora de dinar? En sortir a fora, la Diagonal tornava a estar banyada d’una llum cervesa que presagiava una tarda molt curta, el color del proper anunci de Med, sens dubte, va pensar el Víctor, i la Clàudia, que li va llegir el pensa ment, se’l va mirar amb ràbia, amb pena, amb compassió. Però el Víctor se’n va adonar i es va desensopir en un instant: «Demà ens trucarem, ¿d’acord?». Als semàfors, les motos provaven dues o tres vegades el gas abans que el llum es posés verd; la gent sortia a glopades de les boques del metro i envaïa els passos de vianants en direcció als centres comercials com si s’escapés d’un incendi; una ansietat continguda s’apoderava del trànsit, i se sentia el renill d’una frenada, l’esgarip d’un motorista, el clàxon d’un taxi. Una sensació de crispació viatjava per l’aire i s’encomanava a tothom, la llum cada cop més taronja, com si hagués començat el compte enrere.

El Víctor es va cordar i descordar quatre cops els bo tons de l’abric mentre anava del restaurant a l’aparcament de l’empresa. Anava calculant: abans de les quatre seré a l’aeroport, a tres quarts de cinc és el vol, que arribaria cap un quart de vuit, que allà és un quart de set. Espero aterrar a Heathrow. Marca el número mentre fica la targeta a la barrera de sortida de l’aparcament. «Caria, ¿vaig a Heathrow o a Gatwick?». «Em sembla que a Heathrow, un moment, que ho miro. No, no, a Gatwick. Em sap greu». Una hora i mitja de circumval·lacions i auto pistes. Suposant que no hi hagi retards, passats dos quarts de nou a l’hotel, pensa mentre deixa la Diagonal per entrar a la Ronda, i també pensa que podria conti nuar per l’autopista cap al sud i conduir tota la tarda, tota la nit, fins a l’alba. ¿On seria a l’alba, a punt de passar l’Estret? I llavors s’imagina Àfrica i Europa tal com va aprendre que eren als mapes: la mar, blava; la costa africana, groga; l’europea, verda. Si seguís cap al sud podria córrer, gairebé volar, estaria en moviment, podria pensar. I de seguida s’imagina assegut a l’avió: menjant, bevent, llegint el diari, llegint la revista, alçant-se, escoltant música, i encara faltaria una hora!

9

«Dos de juny del mil nou-cents noranta-cinc. Ahir va morir la mare. A l’enterrament ha vingut mig Poblenou, la mare hauria estat orgullosa de veure-ho. Tothom té de mi la idea que sóc una persona sociable, i deu ser veritat, perquè conservo amics o coneguts d’èpoques ben diferents, gent tan diversa…! És cert que, a banda d’això, també m’he esforçat molt per estar ben relacionat; per a algú com jo, sense una família al darrere (i ara penso en la Clàudia), això és elemental i considero que no hi tinc cap mèrit, ho he fet amb la mateixa naturalitat amb què un gat famolenc remena les espines. A la vegada, el fet de conèixer tanta gent m’ha servit per no dependre de ningú en particular, a banda de conjuntures momentànies. Per descomptat, m’ha servit per dur una vida sexual completament alliberada de la por de la solitud, que constitueix la raó inconfessable de la durada de moltes relacions que conec; no he buscat mai consol ni compassió ni tan sols companyia, he buscat passar-m’ho bé, el plaer pel plaer, i crec que això ha beneficiat també les meves amants. Odio els plans d’estalvi i de jubilació, i per extensió rebutjo la parella entesa com una mena de seguretat social sexual. Em considero una persona lliure de qualsevol compromís basat en la por i en la prevenció de futur. Jo sé quant costa mantenir-se allunyat d’a questa temptació; he estat a punt de sucumbir-hi més d’un cop i m’enorgulleixo d’haver sabut tallar a temps. Sempre m’he vist com un organisme autònom, la qual cosa no vol dir que no tingui capacitat per a l’amistat o l’estimació, com ho prova el fet que tinc força amistats i l’amor que no he amagat mai que professo per la mare. I ara que ella és morta m’acabo d’adonar fins a quin punt totes aquestes conviccions són com un flam que tremola. La mare ha mort de cop i volta, sense avisar, sense que me’n pogués fer la idea. Fa una setmana vaig dinar amb ella i estava tota animada, i ahir al matí, la Remedios la va trobar freda al llit, amb una expressió serena, misteriosament enriolada. No m’hauria pogut imaginar mai com és de relatiu que jo sigui una persona autònoma, lliure, independent; és completament fals: ella ha mort i jo em trobo sense nervi, desorientat, en fals, pansit. Amb quina prodigiosa i invisible força ella era la meva frescor, la meva empenta, la meva ràbia, la meva seguretat!

»Fa ben just dos mesos que sóc aquí i noto com la sang em corre viva per les venes, respiro com una fulla, he recuperat la visió que havia perdut en dos anys. Ja no faig servir les ulleres, perquè, a més a més, tampoc no llegeixo gaire. Diaris, ni parlar-ne. Que s’enfonsin les borses i se’n vagi el sistema monetari a prendre pel cul, jo ja estic llest, botifarra! No m’havia imaginat mai que hi hagués tants ocells diferents. N’hi ha que volen com si s’anessin disparant successivament, n’hi ha que planen amb elegància, n’hi ha que fan saltets breus d’un arbre a un altre. Al matí xiulen, canten, es criden i es contesten, refilen, xisclen. No sé si m’acaba d’agradar tanta piuladissa. M’agradaria saber-ne els noms: al camp les parau les fan companyia, ja ho he entès. Camines sol pel bosc i pots pronunciar paraules com obaga, rebuf, rossinyol o plovisqueja. No m’he begut l’enteniment, com creuen la meitat dels meus amics, ni faig ara les redaccions que no feia quan anava a l’institut, com podrien pensar uns altres. No m’ha passat res d’extraordinari. Senzillament he decidit frenar, fer un parèntesi. Podem córrer tant com vulguem, però no per això l’estiu ve abans de la primavera, ni l’hivern abans de la tardor; podem fer trontollar la ciutat, com he dit més de cent vegades, però si et circula més coca que no pas oxigen pel cervell, l’has cagada, nen. M’he tirat del tren, però no m’hi penso quedar per sempre; quan sigui l’hora n’agafaré un altre, perquè jo no crec en els refugis ni que es pugui comprar la seguretat ni guanyar-se el cel. El principal ensenya ment que podia treure de viure envoltat de boscos, en realitat, ha estat una confirmació: la natura no té pietat, els drets només són una ficció inventada en temps d’abundor. No existeix cap dret per a la presa devorada pel voltor, per al cuc que s’empassa el corb, per a la fulla que s’asseca, per a la poma que cullo de l’arbre. La vida consisteix a lluitar permanentment contra aquesta fatalitat i aquesta lluita pot prendre formes elementals o enginyoses, explícites o sofisticades, pot deixar llacunes per a la bondat o la tendresa, que són excepcionals o bé només floreixen quan la lluita ha donat fruit abundós i hi ha marge per a la generositat.

»Mai no se m’ha acudit queixar-me de res, però. ¿Qui m’escoltaria, d’altra banda? No he perdut el temps pensant si tenia dret a això o a allò; he dedicat el temps a aconseguir-ho… Sempre he anat passat de revolucions, com un caçador que immediatament que té una peça a les mans hi perd interès i ja persegueix la següent; els qui no són com jo no saben el plaer que proporciona guanyar-t’ho tot a pols, per tenacitat, per tossuderia. I ara que la mare és morta comprenc que hi ha una cosa que no és a les meves mans, que només dependrà vaga ment de la meva voluntat: la vida, la mort.

»M’aboco al firmament cristal·lí del Montseny i reconec les constel·lacions que m’acompanyaven al terrat del Poblenou. Ara sé que existim gràcies a les partícules que viatgen per l’Univers, la pols d’estrelles, que van trobar la galàxia oportuna, el planeta adequat. Un dia tot això es tornarà a convertir en partícules que viatgen potser cap a una nova possibilitat de biosfera. Una altra explicació pueril. Conec les lleis de la natura, però m’hi rebel·lo; ¿per què m’hi hauria de conformar si sóc més producte de la meva voluntat que dels condicionants “naturals”? Miro la nit nevada de la volta radiant i sóc incapaç de no veure-hi una intel·ligència magna, superba, que és alhora anterior i posterior. ¿El Déu de la meva mare?».

10

El Víctor Roble avançava a una velocitat moderada, poc freqüent en ell, cap al Prat. Se sabia de memòria el paisatge: a l’esquerra de la Ronda, l’Hospitalet, les torres intimidatòries de Bellvitge i, al fons, Montjuïc, amb l’antena circular blanca, ataronjada per la llum cervesa de la tarda; a la dreta, construccions arraïmades que constituïen ciutats a la vall del Llobregat, el reclam amistós de les grans superfícies comercials, les naus acabades de disfressar amb colors vius, amb materials plàstics. Si badava un moment faria cap al port o en un nus viari indesxifrable. Va posar la calefacció al màxim, va descórrer l’obertura del sostre, es va desfer de l’americana sense treure’s el cinturó, va sentir un clàxon allargat i esclafat, mueeec, va apujar el volum de la ràdio i, mentre dominava el volant amb les cuixes, va alçar els braços enlaire i anava movent les espatlles a una banda i a l’altra al ritme de la música, I believe in miracles. Your sexy thing, cantava saltant-se estrofes. La primera a la dreta, però m’he de quedar al carril esquerre, després de seguida a l’esquerra, atenció perquè em vindran follats de més a l’esquerra… Your sexy thing… Ja està, ja està. Quin misteri, la Clàudia. Quin cabronàs està fet el Lluís Miquel, i això que em cau bé. Actualment ja no s’ho deu fer amb la Marta, a jutjar per algunes mirades, ¿s’ho fa amb la Clàudia, a pesar del que ella digui? ¿Per què em deu buscar les pessigolles si hem fet pujar un trenta per cent les vendes de l’any passat? ¿I per què tanta reticència a abocar-nos en una altra campanya amb cara i ulls per a aquesta temporada? Si arribem a ajornar una mica més aquesta reunió a Londres, ens quedem sense agència, hòstia!

El BMW groc del Víctor avançava pel carril d’incorporació a l’autovia que el duria a l’aeroport del Prat; va veure via lliure, va pitjar l’accelerador i va maniobrar suaument cap a l’esquerra. Una ombra sorgida del nores, com un ocell desplomat des de les altures, va aparèixer al carril que ell acabava d’ocupar, acompanyada del xerric d’una frenada i d’una botzinada esquifida. El Víctor va mirar pels dos retrovisors, va girar el cap incrèdul i aterrit, va veure la moto que feia ziga-zagues a causa de la frenada, per sort no queia, no queia, podia continuar. En tornar a mirar al davant es va trobar a tres pams del cul del tràiler que el precedia, va frenar fort, el seu cotxe va bran dar una mica i va tornar a circular sense problemes. Al cap d’un moment la moto es va situar al costat del Víctor i el conductor va alçar-li el puny. El Víctor no es podia refer del sobresalt, necessitava parar i estirar les cames, que li havien quedat com mortes, sense sang. La música conti nuava, però ell ja no la sentia. Va notar una opressió al pit, i amb les mans insegures va dirigir el cotxe cap a una exigua àrea de descans de l’autovia de cinc carrils.

En sortir del cotxe li van pegar a la cara l’aire fresc i el riu de sorolls de la carretera. Es va aguantar al capó de l’auto i va tancar els ulls. ¿Quan es podria alliberar del record d’aquell camí del Montseny? La nit, el cop, l’udol, la por. Un vespre de finals de febrer. Tornava de Barcelona, d’una de les sortides cada cop més freqüents que feia a la ciutat per preparar la tornada, en onze mesos el Víctor ja havia constatat que no era home de camp. Anava cansat, havia deixat enrere Cardedeu i s’havia ficat per un camí que el duria més ràpidament a la masia, en algun revolt es veia un toll d’aigua a punt de glaçar. De l’espessor saltava un batre d’ales, des de lluny veia córrer un animal, i en una corba tancada va veure sorgir una ombra d’una banda del camí que es va desplomar sobre el costat dret davanter del cotxe, a prop de la porta de l’acompanyant. El Víctor va prémer instintiva ment l’accelerador, però la massa del que fos havia impactat amb el vehicle, s’havia sentit un soroll sec i, tot seguit, un udol escanyat, d’animal ferit i sorprès. «¿Què podia ser, un conill, un senglar?». Una por cerval li manava que no s’aturés, que no mirés, que fugis. I el mateix pànic li va impedir de tornar a passar per aquell camí. Va trigar setmanes a reparar l’abonyegament que havia quedat a la porta. Mil vegades va lamentar no haver mirat, no haver indagat, perquè saber què era el que havia ferit o matat l’hauria alliberat de la incertesa encara més insuportable, l’hauria alliberat de la imaginació i la tortura que el continuaven perseguint gairebé quatre anys més tard.

Va aixecar el cap i va veure el riu roncador de l’auto via, el bram desbordat del trànsit. Alguns vehicles començaven a obrir els ulls, llums blancs i llums vermells, punts de llum que envoltaven la ciutat, que l’envaïen, que la solcaven, que la penetraven. Punts de llum en moviment incansable, sense destinació, sense finalitat, un ball absurd, una dansa circular inacabable. Aleshores es va adonar que tenia fred i que la ràdio continuava sonant. Va tornar a la carretera i va deixar el cotxe a l’aparcament de l’aeroport. Mentre s’esperava per embarcar-se va fer un cafè repugnant i va fullejar sense cap convicció l’únic diari de la ciutat que encara no havia llegit. Un rellotge anunciava les hores, els minuts i els segons que faltaven per canviar de mil·lenni.

El Víctor passejava pel llarg passadís que comunica les diferents terminals i en cada monitor comprovava si ja tenien hora d’embarcament. L’horitzó s’havia quedat sense llum cervesa i els indicadors lluminosos de terra feien que el Víctor s’imaginés un videojoc que li anava mostrant les pistes des de tots els angles. Abans de sortir del lavabo, els miralls que cobrien ben bé la totalitat d’una de les parets el van obligar a mirar-s’hi, i va confirmar el que feia temps que notava: quan somreia ja no se li marcaven només els plecs que van de la comissura dels llavis al final del nas inflant les galtes, sinó que unes noves onades, ben just ombres, es formaven des de la barbeta fins a les celles. Va pensar que això afegia caràcter al rostre i que diluïa la sensació d’una mandíbula massa llarga. I va recordar que uns anys abans també s’havia sentit satisfet en notar com el nas, que sempre li havia semblat massa prim, massa infantil, li havia agafat el gruix desitjable. Sempre havia tingut la barba serrada i el front un pèl estret, i seria aquest el proper canvi, les entrades una mica més pronunciades? L’acceptaria de grat, també. I ja des de la porta, amb un últim cop d’ull, va acabar de comprovar que, sense ser declaradament alt, feia l’alçada justa perquè no resultés còmic amb un abric llarg, efecte que havia descobert cent vegades entre els executius.

Va continuar el periple pel corredor i es va aturar a la primera pantalla. No s’envolarien fins a les set. La cosa que no suportava dels vols era que mai res no depenia d’ell, que no podia prendre cap determinació, ni amollar un cop de puny a la taula, ni negociar res ni esbroncar ningú. Va reclamar explicacions, va amenaçar amb denúncies. A la fi, en calent, va decidir que no agafaria aquell vol, que se’n tornava a la ciutat.

11

Al mes de setembre de l’any que havia passat al Mont seny, el Víctor Roble ja s’estava començant a adonar dels resultats calamitosos que abocaven els seus intents amb l’agricultura. Amb l’ajut d’un manual de jardineria avançada havia planejat fer un solc de tomàquets, un d’enciams, un de bajoques i un d’albergínies. Si era el temps de sembrar, sembrava, si no, també. I regava religiosament cada dia l’hortet; es quedava com embadalit de veure arribar l’aigua per la sèquia, donava pas al solc de tomaqueres, quan estava ben inundat, obria pas al de les albergínies, després les bajoques i els enciams. Mentre cavava o remenava la terra pronunciava la paraula aixada, la paraula eixarcolar, la paraula esllemenar. Es quedava com idiotitzat, de quatre grapes, ensumant l’olor de la terra banyada. «Això em curarà; ja ho crec, que em curarà». Un amic que pujava a la masia, el Vicenç Torrajo, corredor d’assegurances, li deia: «¿vols dir que això no ho regues massa?»; i un altre, l’Antonio Pallarès, marxant d’art, feia: «em sembla que ara no és el temps del pèsol», però un darrer, l’auditor holandès Julian Klaus, afegia: «quina enveja em fas, de poder regar i treure l’herba i veure com creixen les albergínies». El Víctor respirava satisfet o apedregava un gat que voltava per entremig dels enciams. La Lluïsa Montalbà, perruquera de Sant Celoni, es va trobar la vida després d’ha ver assassinat tres bajoqueres sota les rodes del Fiat. El Víctor sabia el que es feia. De tomàquet, en va menjar algun, les bajoques sortien dures com un bastó, les albergínies semblaven de pasta fullada i els enciams s’havien tornat marronosos.

La Clàudia, que a penes havia vist des que s’havia encastellat a la muntanya, va trobar divertit contestar per escrit la invitació del Víctor, encara que fos amb mesos de retard i per bé que sabés que es tractava d’una invitació molt genèrica. Va anunciar-se d’una manera indirecta, afirmant que tenia vacances les tres primeres setmanes de setembre i que tenia poques ganes d’estar tots els dies a Llafranc, sobretot la primera setmana, que encara hi havia tanta gent… El Víctor va tenir una reacció que el va sorprendre a ell mateix: va fer endreçar la casa com no havia fet fins aleshores —els vidres, els coixins de la sala d’estar, els llençols de tots els llits; va reclamar l’ajut d’un jardiner, cosa que havia rebutjat fins llavors; i va baixar a Granollers a renovar la música. «Vejam si l’encerto: Mozart, em sembla que sí; Mahler, també, segur. ¿Puccini?». El venedor preguntava: «¿Què de Mozart?», i el Víctor balbucejava. De tornada a la masia va posar Purcell al cotxe: el verd poderós dels roures, el verd somiador dels faigs, el verd inquietant dels avets; i l’amplada de la vall quieta al fons, el joc ondulant de la carretera, l’aire perfumat a la cara.

Van celebrar el retrobament amb vi del Priorat i banyant-se a la bassa que el Víctor havia fet reconstruir per poder regar l’hortet. El Víctor va tenir la sensació que el retornaven bruscament a una etapa anterior de la seva vida; fins aleshores sempre havia concebut la vida com un seguit de capítols que un cop clausurats desapareixien, el temps com un monstre insaciable al qual calia oferir constantment nous sacrificis; no havia tingut mai la sensació que el que ja havia passat pogués reaparèixer i actuar sobre el present o desplaçar-lo. I, equina Clàudia retornava?, ¿la noia fràgil i inaccessible dels primers temps de la facultat o bé l’esclat de desinhibició i prepotència d’un temps més tard? La Clàudia que reia ensenyant les dents i feia sobreeixir la bassa com posseïda per l’exultació les devia ser totes alhora i cap, una de nova. Corrien per la casa i feien l’amor davant de les finestres obertes, passejaven nus a la nit pel jardí i quan tornaven a dins tenien la pell tibant com un timbal. Ca llaven.

Cap dels dos no s’atrevia a preguntar de què es tracta va, com continuaria, què significava per a l’altre. El Víctor va tenir la sensació que retornava a una història que havia donat per clausurada feia temps. La que havia començat al final de les escales que duien als estels, quan la Clàudia refusava una vegada i una altra les seves escomeses i a còpia d’això exercia sobre ell una atracció renovada. Va començar com un joc, com un repte que el Víctor es va imposar i que va comunicar als seus amics. La meitat dels alumnes del grup d’estadística, l’única assignatura en què coincidien, estava al corrent del duel. Però lentament el trofeu que perseguia el Víctor es va anar transformant en una curiositat creixent per l’aura de misteri amb què la Clàudia complicava i ajornava la consumació. Jugava merament o existia aquell obstacle que insinuava una vegada i una altra i mai no concretava? El Víctor sospitava que aquesta teranyina que la Clàudia anava teixint amb paraules soltes, mirades, indicacions que no podia explicar res més de moment, responia a una estratègia estudiada, a un joc premeditat que ja anava a convertir-lo en caçador caçat. Sentia l’estímul femení com una escopetada de sang a les venes i aspirava a apagar aquella flamarada cada vegada que se li presentava l’ocasió, però amb molt de compte de no establir lli gams sentimentals que després hipotequessin noves possibilitats de plaer. Per això, si no hagués estat primer per l’engrescament del repte públic i després per la curiositat d’aquella història mai no acabada d’explicar, el Víctor hauria perdut ràpidament de vista la Clàudia. I al cap dels mesos va trobar la resposta a la pregunta d’ella al final de les escales de la primera nit, «¿podrem ser bons amics?». Sí. Es clar que sí. Bons amics fins al punt que el Víctor va reconèixer públicament que havia perdut l’a posta.

El caçador havia estat caçat: no solament no havia aconseguit que el cos d’ella saltés com saltaven els peixos que de menut la mare li posava a les mans, sinó que s’havia entrampat a la teranyina: desitjava que els semàfors estiguessin amb vermell més estona mentre l’acompanyava passejant a casa, feia un salt per arribar al telèfon que sonava i després dissimulava la decepció en comprovar que no era la veu d’ella, s’assegurava per tots els mitjans d’encertar-li el concert al Palau de la Música en un temps en què havia de fer mans i mànigues per poder-la convi dar, feia esforços innecessaris per demostrar-li que no anava amb cap altra noia. I es revoltava en xocar contra la muralla de secrets que assenyalava el límit de la seva relació. Rumiava si l’amistat creixia a mesura que s’allunyava la possibilitat que el seu enamorament (Déu meu, pensava, ¿on m’he posat?, enamorament!) fos un senti ment compartit, o bé si aquesta amistat era un pal·liatiu de la impossibilitat de ser correspost.

I ara, el matí fresc, les cortines al vol, la muntanya muda a la finestra, el cos vençut de la Clàudia al seu costat, el Víctor es preguntava com era possible que aquella crida salvatge que ell havia sentit i havia hagut d’ofegar tants anys endarrere, suposadament transformada en amistat, hagués sobreviscut i hagués retornat amb el furor present.

La Clàudia resseguia els estels de l’Óssa Menor amb un petit telescopi, havien apagat els llums de la casa perquè la claror fos mínima. «Sembla antic, ¿ja el tenies al Poblenou?». El Víctor va trigar a contestar, com si en esmentar-li indirectament aquell terrat, necessités temps per transitar entre el passat suposat i el passat refet. «Ah, no, no. Es del meu avi. Vull dir, era. Els avis eren de Terol, d’un poblet anomenat Urrea de Gaén. Hi teníem molt poc contacte, però recordo tres coses que explicava l’avi o que la mare sempre deia que l’avi explicava, ja no ho sé: una, que a l’església del poble hi havia hagut un quadre de Goya que van cremar o va desaparèixer en la guerra civil; dos, que una vegada el germà de l’avi havia anat al sud de Catalunya amb la missió de matar un home, i tres, que aquest telescopi va venir de França i el van tenir amagat els avis durant anys. L’àvia me’l va regalar quan ell va morir». «El meu avi era molt aficionat als estels…», va fer la Clàudia, distreta, absorta en la celístia blanca, com una mar fosca nevada, fent un cas remot del que explicava el Víctor.

Va passar una setmana. Deu dies. El Víctor veia la Clàudia transformada, alliberada d’un pes misteriós, eufòrica. Ella va dir que havia d’anar uns quants dies per Llafranc per resoldre «un tema familiar» i que després tornaria. Va dir que tornaria com qui augura un esdeveniment. El Víctor se sentia sadollat, equilibrat, ple de força, i es va dir que no l’esperaria, que continuaria fent el mateix: passejant, regant els tomàquets, ensumant la terra mullada. Calia que retornés a la seva velocitat de creuer, que consistia a estar pendent només del que feia a cada moment, a pensar només en la persona que tenia davant, a rebutjar que pugui existir un temps amagat a dins del temps. I va fer bé, perquè el setembre se’n va anar i va venir l’octubre, però no pas la Clàudia.

12

Les rodes amples de la fura groga del Víctor van pintar dues ratlles al terra de l’aparcament de l’aeroport. Va haver de frenar perquè un altre cotxe aparcat a la mateixa filera acabava de sortir i li venia de cara; va recórrer cent metres marxa enrere, en arribar al cantó va pegar un cop de volant i va quedar encarat a la sortida. Va tornar a la Ronda i es va dirigir al Poblenou a través de la façana litoral de la ciutat. Necessitava passar per casa i posar les idees en ordre. Les maniobres del fill de puta del Lluís Miquel. La reunió a Londres de l’endemà. La Clàudia. ¿Per què no l’havia escoltada, què s’empatollava del rellotge natural? El rellotge, les sis. Corria massa. Uns llums d’emergència a l’altura del cementiri de Can Tunis. Frena, frena. Merda, merda. La Ronda tallada per un accident. «Aturat, totalment aturat, cent per cent aturat, cotxes al davant i al darrere, a dreta i a esquerra; ¿on deuen anar aquests desgraciats?», va dir en veu alta. Va baixar del cotxe i va caminar fins a un agent de trànsit. «No, per sort no es tracta de cap accident. Només durarà vint minuts, l’aturada. Han de col·locar el rellotge». «¿Quin rellotge?», va fer el Víctor fora de si. L’agent va assenyalar una gran grua i va dir només: «El compte enrere», com volent dir «tothom ho sap, ¿per què em pregunta quin rellotge, infeliç, que no ho sap, que demà s’acaba el segle, s’acaba el mil·lenni». El Víctor va renegar alguna cosa indesxifrable i va girar cua. Assegut al capó davanter del bòlid va marcar el número del mòbil de la Clàudia, que el tenia lògicament desconnectat, per què en aquella hora era a la redacció, però el Víctor no li volia trucar al diari. Va tornar a marcar estèrilment. Va notar, a dins seu i arran de pell, dues velocitats molt diferents, com si també ell fos capaç de tenir amagat un temps secret molt endins del temps de tothom, del temps que semblava present. D’una banda hauria pujat dret a dalt del cotxe i hauria començat a cridar, o bé hauria sor tit corrents i hauria continuat fins a arribar a Barcelona; sentia la necessitat d’apallissar algú o d’alçar el seu cotxe amb aquella puta grua i deixar-lo caure des de disset metres d’altura. Quin descans, l’esclafit. I simultània ment, d’una altra banda, una tristor melangiosa s’anava apoderant d’ell, com una dolçor verinosa, una fibra des coneguda del seu interior que s’anava despertant amb la mateixa lentitud que es fonen les glaceres.

La Clàudia es desconnecta, doncs molt bé, veurem què s’hi pot fer. El Víctor es mirava els noms de noia que anaven desfilant per la pantalleta del mòbil, especialment aquells que no duien cognom. N’hi havia que no li deien res, d’altres, tan sols de pronunciar-los li produïen un efecte esperonador. Podia pitjar algun d’aquells noms i oblidar-se de les cerveses Med, de la Clàudia i del Lluís fins a l’endemà al matí. I per l’entusiasme que aquest últim hi havia posat, ja no vindria d’aquí ajornar alguns dies més la reunió amb l’agència de publicitat anglesa. Però, ¿per què no ho feia, per què li costava tant fer-ho, si mai de la vida no havia estat indecís, si mai no havia deixat que un problema el fes consumir, sempre trobava una drecera, una sortida?

A la fi el trànsit es va tornar a posar en moviment. Ara el Víctor podia pensar de nou. I repassava per on el podia enganxar el president. Naturalment que havia falsejat el currículum per poder accedir a Cervesa Mediterrània, quan va decidir abandonar el Montseny; va evitar fer-hi cap referència a la borsa i va inflar l’orientació cap al màrqueting de les feines en què havia treballat, a més de convertir en una col·laboració estable amb una empresa d’alimentació el que havia estat un projecte d’un mes. Però això no tenia cap sentit ara que ja havia demostrat la seva vàlua a la companyia; i si bé els seus mètodes no eren del tot homologables, no creia que l Lluís n’estigués a les fosques, de com havia des bancat l’anterior director de màrqueting o com havia aconseguit informació sobre la competència més d’un cop. Fins ara li havia anat bé, al molt cabró. ¿Quina mosca l’havia picat, doncs? Perquè l’assumpte de la cocaïna, que li havia insinuat la Clàudia, no tenia cap ni peus; era un fet del passat, actualment es feia una ratlla com aquell que es fuma un cigar tres vegades l’any. Li podria trucar i encarar el tema directament, però el domina una por instintiva i, a més, abans ha de parlar amb la Clàudia.

Arriba a casa, es posa còmode, música de Bruce Springsteen a tot drap. Mentre s’està dutxant s’adona que sona On the viver i ho lamenta, perquè sempre procura evitar que la música l’estovi. Un cop vestit amb texans i un polo de llana fina d’Antonio Miró, s’asseu al sofà acompanyat per la música de Manolo García; engega el televisor, canvia sis vegades de canal i el torna a apagar, dóna un cop d’ull a The Economist, el deixa de banda, fulleja Man i també se’n cansa de seguida. S’aixeca, va cap a l’estudi i obre l’ordinador portàtil, evita mirar si té missatges i es connecta a Internet, però la connexió va massa lenta i a més no recorda on volia anar, pensa, mentre s’adona que ja s’ha cansat de veure el car tell de Pulp Fiction a la paret; abans de plegar envia un missatge a la Caria: «Hi ha hagut problemes amb el vol. Mira si me’l pots canviar per un altre per demà al matí, i si no, ajorna la reunió per a la setmana vinent. Fins demà, maca». Veu de reüll el telèfon, comença a marcar el número de la Clàudia però abans d’acabar, penja. «Li donaré una sorpresa. L’aniré a veure a casa directament». Són les vuit, si no és que hi ha un col·lapse circulatori fora mida hi podria ser a les nou, a Sant Cugat.

El BMW groc torna a la Ronda i veu que el rellotge que marca les hores i els minuts i els segons que falten per al final ja corre. El trànsit és dens, i el Víctor prova de fer drecera per una carretera secundària, però fa cap igualment a la confluència de les dues autopistes, hi passa mitja hora i a sobre s’erra i se’n va cap al sud en comptes d’anar cap a l’oest. Quan se n’adona i troba una sortida per fer el canvi de sentit, ja són dos quarts de deu. A les deu s’ha perdut per segona vegada i s’ha fumat mig paquet de Marlboro. És massa tard i està massa histèric, torna a entrar a la ciutat i posa rumb al port. Trepitja amb ràbia i fent soroll les fustes dels pantalans que duen al Maremàgnum; fa un vent humit i fred, però ell ni se n’adona. Si tingués tretze anys es desfogaria rebentant tants llumets verds i vermells com pogués.

La salsa va pujant de volum i el Víctor neda entre daiquiris, caipirinhes i margarites. Alça els braços, balla, crida. Passen hores. Quan ja costa de fer baixar més rom de les ampolles del tercer local, el Víctor torna a travessar les passarel·les agafat del coll de dues mulates. Nota que sura i que les bombetes que abans havia volgut rebentar ara formen una constel·lació que balla la música que encara li xiula a les orelles. Les mulates l’aboquen al començament de la Rambla i després es fan fonedisses. Quan el Víctor reacciona i crida «Males putes, torneu!», de fet, ja no se sap a qui es dirigeix. S’abraça a un fanal, camina cinquanta metres rambla amunt i fa gestos a un punt verd en moviment que suposa que és un taxi. Abans de pujar-hi, però, recula i estira un diari que acaba d’arribar al quiosc. Dorm amb el diari al pit els deu minuts que el taxi triga a deixar-lo a casa.

Abans d’anar-se’n al llit té la precaució de prendre algunes mesures contra el que ara és una trompa d’elefant i demà seria un formigueig torturador. De cop i volta, s’adona que les mulates no hi són i comença a fer recompte de les cames, braços, cuixes, llavis i pitreres que s’ha deixat perdre al llarg de la nit.

Mentre prova de despullar-se obre automàticament L’Independent per la pàgina d’economia, com sempre. Merda de cinturó. I ara els fotuts botons de la bragueta dels Levi’s. Quan té els pantalons a mig pal llegeix: «Un alt càrrec de Cervesa Med, acusat d’homicidi». Obre bé els ulls i torna a llegir.