LA DUTXA

A la Maite, cordialment.

De fet a mi me n’agradava més una altra, molt més. Però em vaig decantar per aquesta perquè quan em va dir on vivia em va semblar que, en el seu barri, encara s’hi pot aparcar amb una certa facilitat, i vaig creure que, per poc que hagués de durar la cosa, valia la pena d’aprofitar-ho, perquè si no aquestes coses a la llarga cremen.

El cas és que el primer dia que la vaig anar a esperar a la sortida de la casa on treballava li vaig dir que estava com un tren. I em va preguntar que per què li ho deia. Li vaig dir que li ho deia perquè quan la veia m’agafava com una cosa… Em va dir que en comptes d’anar a sopar al restaurant xinès, tal com havíem quedat, em convidava a sopar a casa seva, que no tenia gran cosa, però que ja ens arreglaríem.

Li vaig dir que sí de seguida, i hi vam anar sense perdre punt.

Però la veritat és que a mi m’hauria agradat més passar un moment per casa meva per canviar-me els calçotets, perquè ja feia tres dies que duia els mateixos i… A més, m’hauria agradat rentar-me el cap, perquè ja feia una setmana que no me’l rentava i… Encara si vas a sopar a un xinès i prou, passa, però si et conviden a sopar a casa ja és una altra cosa, perquè mai no saps com pot acabar la cosa. I en aquests assumptes s’ha de cuidar molt el detall, perquè qualsevol petit error pot fer fracassar un pla perfecte.

Vam anar a casa seva. Vivia en un dúplex. Em va dir si em volia dutxar mentre ella preparava alguna cosa per sopar. Li vaig dir que sí de seguida. Si em feia dutxar ja es veia cap a on tombava la cosa. Ho aprofitaria per rentar-me el cap. Els calçotets ja no gosava, però almenys el cap, sí. Un cabell sedós i estarrufat sempre fa més efecte. A més, que jo tinc el problema de la caspa, i si no porto el cap acabat de rentar… En canvi els calçotets no eren tan importants, perquè o una de dues: o portava els pantalons posats, i per tant, els calçotets no se’m veien, o no portava res de res, i llavors tant li feia…

Em va acompanyar al bany, que era al pis de dalt, em va donar una tovallola neta i em va dir tu mateix, si necessites alguna altra cosa ja m’ho diràs, vaig a engegar-te l’aigua calenta.

Em vaig treure la roba i vaig penjar-la en un penja-robes del darrere la porta que ja estava ple de coses: que si un barnús blau cel, que si una bata blau fosc, que si una mena de viso de color rosa, que si una altra tovallola humida…

Feia fred. Em vaig ficar ràpidament a la banyera amb la il·lusió que l’aigua calenta de la dutxa em retornés. I vaig mirar uns prestatgets de vidre que hi havia al costat amb la intenció d’agafar una mica de xampú.

Hi havia de tot, però és que de tot: capses i capsetes, ampolles de vidre i de plàstic de totes les mides i colors, tubs de cremes, flascons amb vés a saber quins productes, ceres per depilar, essències, colònies i perfums, maquinetes d’afaitar d’aquestes de la gilet d’usar i llençar, laques, pintes, potets d’argila d’aquesta que les dones es posen a la cara encara no sé per què, un raspall de dents, estotgets de pólvores, rímel, pinces, bigudís i hostietes d’aquestes del cabell, Licor del Polo, sabons líquids, un mirallet, vaporitzadors… una capsa de tàmpax encetada, aigua oxigenada, Denticlor, crema Ponds del plan Ponds en quinze dies, un pintallavis, cotó fluix… Però no vaig saber veure xampú per al cabell. Ho vaig mirar una i altra vegada… No n’hi havia. No m’ho podia creure, amb tantes potingues que hi havia, i no haver-hi xampú…

Vaig estar temptat de sortir de la dutxa i anar a la cuina a preguntar-li si en tenia o no, però no ho vaig fer perquè a pilota picada com anava em va fer una mica de vergonya. S’ha de tenir en compte que era el primer dia que anava a casa seva… A més, cada vegada m’estava agafant més fred, i també sortir i airejar-me… Home!, de fet en feia força, a la tele ja ho havien dit que aquells dies baixaria molt la temperatura…

Vaig deixar córrer el xampú. Em va semblar que amb una mica de sabó líquid ja faria el fet. És clar que no m’hauria quedat com quan me’l rento a casa amb el xampú a la caputxina anticaspa que gasto, però de fet només era per sortir del pas, allò que no es veiés engreixinat i polsós.

Vaig agafar un gel dermotònic protector i me’n vaig voler posar una mica a la mà, res, una gota. Però quan vaig prémer l’ampolla em va sortir, tot de cop, un grumoll enorme, verd, així, de cop, xup! Me’n va quedar la mà plena. Em va saber greu gastar-ne tant, i vaig intentar tornar-lo a ficar dins de l’ampolla, prement l’ampolla perquè s’aixafés i després deixant-la anar perquè quan tornés a inflar-se xuclés el sabó. Però no hi va haver manera, no volia entrar el malparit. I no va entrar!

Com que no sabia què fer de tant de sabó, me’l vaig escampar pels cabells i les aixelles i una mica així, per tot el cos. Llavors vaig despenjar la dutxa de telèfon, la vaig encarar contra la paret per evitar la fredor de la primera aigua que sortís, i vaig engegar l’aixeta de l’aigua calenta.

Vaig cridar collons. Mira, no me’n vaig poder estar. L’aigua en comptes de sortir per la dutxa, que ja tenia desviada, va sortir a raig fet per l’aixeta de la banyera i em va mullar les cames i els peus. Estava glaçada, però glaçada, glaçada. Només em faltava aquesta, perquè jo estava cagat de fred.

Em va costar déu i ajuda entendre el sistema, perquè és molt diferent del que jo tinc a casa i de tots els altres que havia vist. A casa, hi tinc una clau, gires cap a una banda: surt l’aigua de la banyera, gires cap a l’altra: surt l’aigua de la dutxa. Mira que és fàcil, oi? Ah, doncs a casa d’ella, no. A casa d’ella ni clau ni hòsties. Resulta que perquè et surti l’aigua per la dutxa has d’estirar l’aixeta per sota. Eh que és?… Té com una mena de «pitorro»… vaja «pitorro», broc, perquè es diu broc en català, que l’estires i llavors l’aigua surt per dalt. I fins que no se’m va acudir vaig estar una hora congelant-me amb les cames mullades i cagant-me en tot.

Però és que, a més a més, això del broc aquest és complicadíssim, perquè resulta que perquè se t’aguanti en la posició de baix, que és quan surt l’aigua per dalt, has de donar tota l’aigua, perquè si no engegues tota l’aigua el tio no s’aguanta i continua sortint l’aigua per l’aixeta de la banyera. Que també, fins que no se’m va acudir això… I quan se’m va acudir va ser pitjor, perquè llavors em va fotre tota l’aigua freda a l’esquena, que vaig clavar un mecagon que va ressonar per tot el celobert.

Vaig obrir l’aixeta de l’aigua calenta al màxim perquè s’escalfés la canonada d’una punyetera vegada i em vaig encarar la dutxa als peus. Com que ja els tenia mullats, ja no venia d’aquí, i en canvi notaria l’aigua calenta de seguida.

De mica en mica es va anar escalfant, tebiona, tebiona, i vaig anar encarant-me la dutxa cames amunt, els dallonses, el melic… Oh!, sí, quin gust l’aigua calenta al melic, perquè ara ja era calenta. Al pit… A la cara no vaig poder, perquè ja era molt calenta i no l’aguantava als ulls. Però com que em va mullar una mica el cabell i el tenia ple de sabó, em va començar a regalimar sabó front avall i els ulls em van començar a coure.

Vaig engegar l’aixeta de la freda i vaig apartar-me l’aigua per no cremar-me, perquè ara cremava de debò. Em vaig esperar uns segons… Res, allò continuava sortint que bullia. Es va començar a fer un baf que semblava que em trobava en una sauna. El mirall va quedar tot entelat. Vaig donar l’aigua freda al màxim per veure si… Però l’aigua no es refredava ni un grau. Llavors vaig afluixar una mica la calenta a veure si havent donat tota la freda i traient-ne una mica de calenta aconseguia una aigua més o menys atemperada. Com si no hagués fet res. Vaig anar traient-ne de calenta… No podia ser que no es refredés… Fins i tot vaig pensar què com que tot sovint havia de tancar els ulls perquè em coïen per morir-se, que a les palpentes no m’hagués equivocat d’aixeta i en comptes de tancar la calenta que no hagués tancat la freda.

Vaig intentar obrir els ulls com vaig poder i m’hi vaig fixar bé. La freda ja estava oberta i la calenta la vaig tancar una mica més, segur. Allò s’havia de refredar per força.

Finalment es va refredar. La primera cosa que vaig fer va ser esbandir-me els ulls per treure-me’n el sabó. Com que me n’havia posat tant… I a més, feia tanta sabonera…

Però és clar, ja m’ho temia, ara s’havia refredat massa, com que havia obert la freda al màxim… Així és que la vaig tancar una mica amb l’esperança que… Però no s’escalfava. De cap manera. Passaven els segons i res. Llavors vaig obrir una mica més l’aixeta de la calenta. Però no la volia obrir gaire perquè sabia que si l’obria gaire sortia bullint, que ja m’havia escaldat abans.

Allò no s’escalfava ni a fums de sabatot. Realment era ben emprenyador, perquè ara em tornava a agafar fred, tot mullat… Vaig anar donant-ne de calenta i traient-ne de freda, però molt a poc a poc per no passar-me, perquè ja es veia com era difícil de regular.

Aleshores, com que es veu que havia anat tancant molt la freda, l’aigua devia perdre força o no sé què, el cas és que el broc de l’aixeta es va tornar a arronsar i l’aigua va tornar a sortir per baix, per la banyera. Perquè ja dic, només s’aguantava avall si donava tota l’aigua. Que també aquest sistema, a mi que em perdonin, però…

O sigui que vaig tornar a donar-ne una mica de freda i tota la calenta i vaig estirar el broquet cap avall, fins que es va aguantar tot sol. L’aigua va tornar a sortir per la dutxa. Sort que aquesta vegada la tenia ben aguantada amb la mà i l’encarava cap a la banyera, que si no, m’hauria tornat a congelar. Perquè allò era desesperant: no venia la calenta ni boja. Què va!, de cap manera! Tant va ser així, que em vaig pensar que el que devia haver passat era que es devia haver apagat la flameta de l’escalfador de gas. A casa m’ha passat més d’una vegada.

Vaig esperar una estoneta fotent-me de fred, però res de res. S’havia apagat l’escalfador, n’estava segur.

O sigui que, mal que em rebentés, no em quedava altre remei que tirar-me la bata per sobre i sortir del bany per dir-li que tornés a encendre l’escalfador perquè es devia haver apagat. A més, com que tenia el cap ple de sabó m’havia d’esbandir per força, no podia eixugar-me i deixar-ho córrer.

Ara em coïa horrorosament l’ull esquerre, el dret encara podia mig obrir-lo, però l’esquerre era terrible. No ho entenc, perquè tant devia ser un ull com un altre, no?, tots dos els tenia plens de sabó, doncs un em coïa molt més que l’altre.

Mig a les palpentes vaig voler agafar la bata que sabia que hi havia al penja-robes.

De fet no em vaig fer gaire mal, però com que m’havia anat abocant així enfora per agafar la bata, vaig clavar una relliscada, que vaig quedar de genolls a terra, mig a dintre i mig a fora de la banyera… Oh!, hauria pogut ser fort, eh? A una tieta meva, que va relliscar a la dutxa, pobreta, li van haver de canviar tota la dentadura de la part de dalt.

Aleshores el broc es va tornar a arronsar… Bé, allò ja era…

Llavors, va començar a sortir aigua calenta per l’aixeta de la banyera… Em vaig incorporar com vaig poder, perquè em feien un mal els genolls…

Però va acabar sortint massa calenta. I, absolutament al marge del que jo pogués fer amb les aixetes, després va sortir massa freda, i després massa calenta una altra vegada, i altra cop massa freda… I no me’n sortia de regular-la bé.

Ara, no sé si va ser per la cosa de la pràctica o què, el cas és que finalment vaig aconseguir estabilitzar-la, ni freda ni calenta, tèbia tirant a calentona. Semblava que no podia ser. Ja no vaig tocar més les aixetes per no tornar-ho a espatllar.

Aleshores vaig penjar la dutxa al suport de dalt, em vaig esbandir bé el cap i em vaig fer una segona ensabonada. Perquè el cabell si no et fas dues ensabonades no queda prou bé.

I quan ja tenia el cap ensabonat i anava a ficar-me sota la dutxa per esbandir-me’l, va i s’acaba l’aigua. Ni freda ni calenta, ni gota. Em va agafar com una ràbia espantosa, perquè mira que va ser casualitat, no? Vaig obrir tant les dues aixetes i amb tanta mala llet, que es va acabar la rosca i em vaig quedar amb el pom de la freda a la mà. Vaig tornar a cargolar-la i vaig començar a donar cops a les canonades. Res, l’aigua no venia. Justament ara que havia aconseguit graduar-la se n’anava l’aigua. És que semblava que no podia ser. I em vaig anar posant histèric.

Llavors sí que em vaig posar la bata d’una revolada i vaig sortir del bany. Volia dir-li que se n’havia anat l’aigua i que si sabia com em podria acabar d’esbandir el cap. Cagat de fred, vaig baixar al pis de baix.

Era a la cuina remenant una cassola que tenia al foc.

Li vaig dir que se me n’havia anat l’aigua. Em va mirar i es va posar a riure. Va dir que amb els ulls mig aclucats com jo tenia, i aquella bata posada del revés que duia, feia una fila molt divertida.

Li vaig tornar a dir que se m’havia acabat l’aigua mentre em dutxava i… No em va deixar acabar. Es va tornar a posar a riure i em va dir que no és que s’hagués acabat l’aigua, és que ella, sense pensar-hi, havia engegat la rentadora, i que hi havia dies que quan s’engegava la rentadora l’aigua no tenia força per arribar al pis de dalt, que no se n’havia recordat. Que ja tancaria la rentadora perquè em pogués acabar de dutxar. I encara va tornar a mirar-me de dalt a baix i a riure una mica més.

Ho comprèn, ara, perquè vaig estrangular-la amb el preservatiu, senyor comissari?… Oi que ho comprèn?