LA TRUCADA

A Jordi Fité i a tot el grup d’Il·lús Teatre, amb agraïment.

Quan al migdia vaig arribar a casa la dona de fer feines em va dir: «Le ha telefoneado una señora». «Una senyora? Quina senyora?». «No lo sé, sólo ha preguntado si estaba usted. Y como le he dicho que no, me ha dicho que ya volvería a llamarlo».

Qui podia ser?… No se m’acudia ningú… En fi, vaig pensar que ja tornaria a trucar si volia. I vaig anar per la cosa del dinar. Però la veritat és que em va quedar una punta de curiositat: quina dona podia voler parlar amb mi… i per què?… Em va fer com gràcia, no ho sé, tampoc no me’n truquen tantes… I vaig esperar la seva telefonada.

Però durant el migdia no va trucar ningú, i jo a quarts de quatre me’n vaig haver d’anar a la feina una altra vegada, o sigui que si no trucava al vespre, no em trobaria.

A la feina em vaig distreure, però de tant en tant vaig pensar en qui coi podia ser? Fins que va ser l’hora de tornar a casa. Tanmateix al vespre no em va trucar ningú. Bé, sí, em va trucar en… però és igual, ara no ve al cas, perquè no té res a veure amb això que explico.

El cas és que l’endemà al migdia, just obro la porta, que la dona de fer feines m’engalta: «Ha vuelto a llamar aquella señora de ayer».

Collons noi! Mira!, estava segur que trucaria. «I vostè no li ha dit res? No li ha preguntat com se diu, ni li ha agafat el número de telèfon?». «Ay!, no señor, no. A mi si no me dicen una cosa yo no la pregunto, en esto sí que soy muy prudente, yo. Porque currando por las casas como yo curro o eres muy prudente o acabas metida en algun lío». «Doncs miri, si demà truca quan jo no hi sigui, primer li explica a les hores que em pot trobar, però després li pren el nom i el número de telèfon. Tingui, veu?, ja li deixo aquesta llibreteta i aquest bolígraf. Oi que ho farà?». «Si usted lo dice…».

La cosa va quedar així. Tanmateix aquella insistència de la dona que em trucava em va anar excitant la curiositat cada cop més. Si em trucava dos dies seguits és que realment volia parlar amb mi, i ho volia fer amb una certa urgència. No era allò de dir bé, ja el trucaré un altre dia, no, era allò de dir pam, pam, anar trucant fins a trobar-me. Per tant, estava interessada a veure’m… I mira, no ho sé, em vaig anar animant. Potser també hi feia que jo estava passant una temporada una mica tova, el cas és que em va fer gràcia que em truqués una dona.

I, tot dinant, em vaig anar muntant la meva pel·lícula. Quina dona podia voler-me veure i per què?… De cop se’m van refredar les il·lusions que m’havia anat muntant: i si fos una d’aquestes que fan promocions per vendre’t una parcel·la per telèfon?… O de l’Ajuntament per reclamar-me aquella multa que no vaig pagar?… Reconec que pensar això em va fer mal, no ens enganyem. O sigui que per defensar-me’n vaig pensar que, després de tot, de vegades les aventures més meravelloses es presenten en els moments més inesperats. En fi, fins que no hi parlés…

Però ni aquell migdia ni al vespre no em va trucar ningú que pogués ser ella. I quan a l’altre dia vaig preguntar a la dona de feines si m’havia trucat algú em va dir: «Todas las llamadas se las he apuntado en la libretita».

Hi vaig córrer. Marededéu!, com escrivia aquella dona: Per endevinar que m’havien trucat els del Regal Insurance Club per preguntar-me com volia renovar l’assegurança del cotxe, em va caure el pèl. És que no s’entenia res del que havia escrit, però res. Sort que al cap d’uns dies em van enviar una circular i vaig poder descobrir que m’havien telefonat ells, que si no…

Allò em va inquietar una mica, francament, perquè vaig pensar que si aquella bona dona m’havia d’escriure un nom i un número de telèfon en una llibreteta petita que es bellugaria quan volgués escriure-hi damunt i sense poder aguantar-la amb l’altra mà perquè la necessitaria per aguantar-se l’auricular a l’orella, és que li podia quedar una lletra que ni el de la farmàcia d’aquí sota l’entendria, i mira que els de la farmàcia ho entenen tot.

Al cap de quatre dies em va dir: «¡Ah!, le ha vuelto a llamar aquella amiga suya». «Qui és?». «Ah, esto no lo sé, no me lo ha querido decir». «Ostres, noi! I què volia?». «Nada, hablar con usted». «Però vostè ja li ha dit a les hores que em pot trobar?». «Sí señor, tal como usted me dijo que le dijera, que cada día está en casa a partir de las siete y media». «Que no, dona!, que els dimecres vaig a cal psicòleg i arribo a quarts de deu. No se’n recorda que li ho vaig dir? Almenys s’ha apuntat el seu número de telèfon?». «No, no me lo ha querido dar porque dice que quiere darle una sorpresa. Que ya volverá a llamar. No se preocupe, que si quiere encontrarlo ya lo hará».

Sí, és clar, però vaig pensar que si per mala llet em trucava un dimecres al vespre i tampoc no em trobava, al final potser sí que ho deixaria córrer… I això no m’ho podia fer.

De totes maneres, allò que havia dit de la sorpresa sí que em va engrescar de valent. Perquè d’entrada quedaven ja descartades totes les venedores, buròcrates i funcionàries que volguessin parlar amb mi per telèfon, perquè no ho fan, això de dir que et volen donar una sorpresa. Per tant, havia de ser una amiga meva, i volia donar-me una sorpresa…

Vaig veure que la dona de fer feines em mirava una mica així, com si se’m notés massa l’alegria, i això em va cohibir. Fins al punt que volia preguntar-li com tenia la veu, però no ho vaig fer, primer per això de la vergonya, i després perquè vaig suposar que les informacions sobre la veu que em pogués proporcionar aquella bona dona i res… De fet, és que és difícil explicar com és una veu. Què m’hauria hagut de dir?: la que lo llama tiene una voz timbrada, cristalina, suave, dulce, armoniosa, musical, càlida, sensual, sugestiva, incitadora, eròtica… Ja es veia a venir que aquella senyora no m’ho podria explicar això. Per tant… En tot cas el que sí que li vaig preguntar era si feia la veu de dona jove o de dona gran, això sempre quedava més dissimulat. I em va dir «De mediana edad, así como usted». Bé, vaig pensar, anem bé. No era una pista gaire clara, però això ja deixava eliminades d’entrada la iaia d’en Miquel i la tieta Rossita.

I vaig començar a rumiar. A veure, així com jo, com jo, que conegués… És clar, podien ser tantes persones… De la feina, no, perquè les de la feina ja em veuen a la feina. Per tant, havia de ser una coneguda meva, però que no em conegués molt, molt, per això no sabia la feina que faig i em trucava en aquella hora que no hi sóc mai… Podria ser la… no ho sé… potser… la Daniela? A la Daniela feia molt de temps que no la veia. Molt de temps. Ui!, si en feia… anys, feia. Però la Daniela es va casar amb aquell del nas llarg… És clar que d’això fa tant de temps que vés a saber les vegades que es deu haver separat després d’aquell.

Naturalment que també hi havia la possibilitat que em truqués una dona casada o no casada amb el del nas o amb qui fos per preguntar-me, no ho sé, qualsevol cosa. Però jo em resistia a creure que em volguessin preguntar alguna cosa vanal, més aviat m’inclinava a creure que alguna antiga amiga meva volgués veure’m per recordar vells temps.

I vaig continuar pensant… Potser l’amiga de la Daniela, la… Ruth, em sembla que es deia, que també vam sortir uns dies junts… No sé ni què se n’ha fet…

I si fos algú de l’Institut Britànic?, d’aquell curs d’anglès que vaig fer-hi?… Allà hi havia una paia que estava per sucar-hi pa. Recordo que el darrer dia ens vam prendre els telèfons i les adreces i vam dir que un dia ens veuríem i xerraríem. Jo vaig estar quinze dies que no me la treia del cap tot pensant que havia de trucar-la per convidar-la a sopar i anar-me’n al llit amb ella. Però és allò, no ho vaig fer al principi i després cada vegada em costava més de fer-ho, em va anar fent com mandra. I cada cop més, tot s’ha de dir, em va semblar que m’engegaria al carall, perquè una noia tan bonica com ella deu tenir els paios a cabassos. Com se deia? Era molt difícil que fos ella, perquè ves per què m’hauria de trucar a mi, amb els que deu tenir…

Perquè si m’hagués trucat la Leonor no ho hauria fet això de no dir qui era. Hauria dit «Dígale que lo ha llamado la Leonor, que me llame cuando venga». A més, tampoc no m’hauria trucat a mig matí, i això de la sorpresa no em lligava. Per això que havia de ser algú altre…

Em vaig comprar un contestador automàtic. No, no va ser només per a ella, de fet ja feia anys que pensava de comprar-ne un, però potser aquell assumpte em va fer acabar de decidir. És que aquestes coses te les has de comprar, perquè si no, quedes endarrerit. El vaig instal·lar i hi vaig enregistrar la meva veu. Però no em va ser fàcil. És que la veu és molt important per caure bé a una persona, i més si no et veuen.

Primer vaig gravar: «Us parla el contestador automàtic d’en Josep Matafaluga. Ara no sóc a casa. Si voleu deixar un missatge espereu a fer-ho després de sentir el senyal… Tiiiiit…». Però no m’agradava, no ho sé, trobava que em quedava massa solemne, això de dir el nom i el cognom i de parlar de vós… I si ella era una mica moderna potser es refredaria. Així és que vaig esborrar la cinta i vaig tornar a gravar: «Hola! Què tal? Ara no sóc a casa, però si em dius qui ets i com puc trobar-te, et trucaré així que podré. Adéééu!». Però després d’escoltar-ho vaig esborrar «¡Adéu!» i vaig gravar-hi «Fins aviat», em va semblar més suggerent, perquè «Adéu» semblava que m’acomiadés, en canvi «Fins a aviat» era ben bé una invitació a una propera i desitjada trobada. Però no em va agradar, quedava una mica eixut. Aleshores em va semblar que si hi posava una música de fons quedaria la cosa més simpàtica. El que passa és que no sabia quina música li agradava a ella i això em a fer dubtar bastant. Vaig assajar amb unes quantes músiques de fons, i finalment em vaig quedar amb un tros de Poeta y aldeano, que agrada a tothom, i ja va estar. Però entre una cosa i l’altra m’hi vaig estar tot el dissabte amb la història de si aquesta musiqueta, que si l’altra, que si dic això, que si dic allò… Són lentes les coses.

I a partir d’aquell moment cada migdia i cada vespre quan arribava a casa anava de pet a escoltar les trucades enregistrades. Hi havia de tot, sembla mentida les persones que em trucaven a les hores que no sóc a casa. I n’hi havia que no deien res, escoltaven tota l’enderga de l’Hola què tal i tot allò i quan ja sonava el xiulet perquè parlessin, penjaven, em feia una ràbia…

Res, ella mai no va trucar, o almenys mai no va deixar el seu missatge. De totes maneres era bastant lògic que no ho fes. Aquest sistema del contestador automàtic és fred, perquè parlar sol sense interlocutor és molt poc estimulant.

Per això vaig anar a mirar preus de telèfons portàtils. I me’n vaig comprar un de blau que estava d’oferta, que no estava malament. Després en el contestador automàtic del telèfon de casa hi vaig gravar el número del telèfon portàtil amb el prec que si volien parlar amb mi m’hi truquessin. D’aquesta manera, encara que jo no fos a casa, ella sempre em podria trobar truqués quan truqués. Així ens parlaríem, quedaríem i per fi ens trobaríem.

Al primer dia em va fer una mica de vergonya, tot s’ha de dir, perquè em va semblar que els de la feina es pensarien que sóc un pavero, allà, fotent el mec i marcant de telèfon portàtil. I no és veritat que sigui un pavero, ni foti el mec ni marqui de res, però… D’entrada sí, d’entrada tot van ser rialletes i insinuacions, que sí que som moderns, que si m’havia convertit en un yupi agressiu, que si això, que si allò. Però coi! al cap de quatre dies l’Evaristo se n’havia comprat un, i després la Marta, i en Gomis, el director. O sigui que…

Però tot i tenir-la controlada les vint-i-quatre hores del dia, ella no trucava. I jo cada cop més embalat. Per això cada vegada que sonava el telèfon saltava de la cadira i hi corria pensant que havia de ser ella. Però no ho era. Em feia una ràbia… Una vegada fins i tot vaig engegar la meva mare a la merda com qui diu. Home, és clar! Estava sopant, va sonar el telèfon, tot jo em vaig trasbalsar, em vaig fotre la cullerada de llenties per sobre, corro cap al telèfon, ensopego de córrer que una mica més em trenco la carcanada i quan dic DIGUI! em diu si ja havia vist en Rodríguez Picó que demà faria fred i que m’abrigués que només em faltaria agafar la grip a mi, ara. Li vaig dir de tot.

El cas és que m’hi vaig acabar obsessionant. De nit no agafava el son de tant donar-hi voltes i voltes. No ho sé, era com si la trobés a faltar, i això que no l’havia tinguda mai. Com si aquells dies que no em trucava m’hagués abandonat. Com si em fes el salt amb un altre… En realitat era com si me n’hagués anat enamorant. Però, com es pot estar enamorat d’una persona que no coneixes? O que potser sí que la coneixes, però que és com si no la coneguessis perquè encara no saps qui és, com és, què vol de tu… Però ben segur que era justament aquest misteri allò que me la feia tan atractiva. I estava convençut que si hagués sabut qui era, tota aquella bombolla d’il·lusions que jo mateix havia inflat amb el meu coco hauria esclatat com una bombolla de sabó. Però…

I no podia estar-me d’imaginar-la i imaginar-la… Amb els cabells llargs fins a mitja esquena… o curts fins a mig clatell… Perquè, després de tot, això del cabell no té gaire importància, només en principi una mica per la cosa estètica, perquè després a l’hora de la veritat del cabell en fas ben poca cosa.

I me la vaig imaginar rossa fil d’or… i mulata brasilera… i roja panotxa… i jo què sé. I em venia i em deia finalment et trobo, si sabies com t’he estat buscant, però no et trobava mai… I jo li deia i jo com t’he esperat, mala llet, no havíem coincidit, arribo a quarts de vuit… I ella es treia les calces. I després vaig imaginar una altra versió en què les calces les hi treia jo… De tot, vaja, em vaig imaginar. No, si per imaginar…

Malalt em vaig acabar posant, i ella que no trucava…

Al final estava tan, però tan fotut, que un dia vaig decidir anar-me’n al llit amb la dona de fer feines. Ara està aquí al meu costat mirant-se Lo que necesitas es amor.

Postdata: Es diu Milagros, té dos fills passats quintes que no troben feina i un periquitet que xiula una miiica l’himne del Barça.